El 23 de juliol, l’alcalde Collboni es fotografiava a l’Ajuntament amb el que volia ser una representació del teixit veïnal de la ciutat. Hi acabava de signar un protocol de col·laboració. La nota de premsa municipal destacava que l’acord naixia “del reconeixement del paper fonamental que les entitats veïnals han desenvolupat històricament en la defensa dels drets de la ciutadania i en la construcció d’una Barcelona més cohesionada i participativa”. Però les persones que apareixien a la foto no representaven la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), fundada fa més de mig segle, ni cap del centenar llarg d’associacions que en formen part. D’entrada, sorprenia veure a la fotografia una personalitat ben coneguda, però no pas com a activista veïnal: l’expresident del Barça Joan Gaspart.
Gaspart és la cara més visible d’un artefacte anomenat Federació Veïns, constituït fa a penes un any, i al qual, amb l’acte del juliol, el Consistori reconeix com a interlocutor preferent. El protocol signat estableix un calendari de reunions bimensuals entre una representació del Govern municipal i la nova entitat. És un tipus de relació diferent de la que l’equip de Collboni manté amb la Favb, amb qui també va signar un protocol de relació el maig del 2025, pel qual tenen lloc reunions periòdiques amb l’alcalde i un seguit de taules amb cadascuna de les regidories. Unes trobades que, segons fonts de l’entitat, han funcionat de forma molt desigual.
La Federació Veïns es va constituir formalment el maig del 2025, encara que, fins a la presentació en societat a l’Ajuntament, gairebé no havia tingut cap presència com a actor en l’escenari públic. En la informació corporativa que publicita al seu web, hi ha un apartat anomenat “La nostra història” que deixa en evidència que és ben curta: el primer moviment per constituir-se és de març del 2024. Tampoc s’hi amaga que es tracta d’una “federació” de laboratori, constituïda amb tres associacions de noms inversemblants i trajectòria ignota, sense cap vincle amb el teixit associatiu dels barris: d’aquesta manera, compleix amb el que estableix el Codi Civil Català per a la creació d’una entitat associativa de segon grau. Les tres associacions s’anomenen Associació de Veïns per a la Constitució i Foment de la Federació, Associació de Veïns de Foment i Formació i Associació de Veïns de Relacions Institucionals i amb la Comunitat. De cap d’elles hi ha rastre d’activitat, ni tampoc consta que la federació hagi celebrat cap assemblea o procés similar. De fet, ni tan sols té una seu física activa: a l’adreça social que figura en els estatuts, al barri de Sant Antoni, no n’hi ha cap rastre.
Uns orígens ‘bombillaires’
El de Gaspart és el nom que més crida l’atenció en la “junta fundacional” d’aquesta federació. N’ocupa una presidència adjunta. Curiosament, fa una pila d’anys, l’exempresari hoteler ja va formar part de la junta de la Favb, un aspecte poc conegut de la seva trajectòria d’acaparador de càrrecs. Va ser en l’origen de la federació veïnal, durant el tardofranquisme, quan l’entitat estava dominada per representants del sector del comerç, en pugna amb els nous moviments combatius i polititzats sorgits a les barriades. Els primers eren mal anomenats bombillaires pels segons, una manera de donar a entendre que només els capficava la instal·lació dels llums de Nadal. Gaspart, dels bombillaires, representava la Federació de Comerciants de la Rambla. Tal com explicava el 2012 l’historiador Marc Andreu en un article a Carrer, Gaspart, juntament amb tots els membres de la junta menys un, va votar en contra d’una proposta que instava a la Favb a fer una petició de clemència per a Salvador Puig i Antich, a inici del 1974.
Seguretat, ordre i civisme
La presidència de la Federació Veïns recau en Carolina Torredemer, una empresària veïna de les Tres Torres que va tenir certa presència mediàtica fa quatre anys, quan es va erigir en portaveu de la Plataforma de Veïns Afectats per la Inseguretat a Barcelona, creada arran de diversos robatoris a cases del barri. A la junta hi ha altres personatges que han destacat com a activistes veïnals que han posat èmfasi en la delinqüència, l’incivisme, la brutícia i la degradació dels barris. Un n’era Francisco Villena, de l’associació Cor de Sant Antoni, que figurava com a vicepresident de la federació fins que va morir al maig.
Un altre perfil semblant és el d’Andreu Rojas, vicepresident segon i impulsor de la plataforma Salvem el Guinardó, hiperactiva en la demanda de preservació d’algunes zones verdes, com el parc del Baix Guinardó -amenaçat durant uns mesos pel trasllat del Mercat de l’Estrella-, però també molt combativa contra l’obertura d’un centre d’acollida a persones sense llar i drogodependents al carrer de Mas Casanovas. Al seu costat, hi ha veus més centrades en la defensa dels interessos privats, com la d’una altra de les vicepresidentes, Cristina Rubies, dissenyadora interiorista: el seu compte a X té un accent molt marcat fent costat als propietaris immobiliaris i crític amb el moviment pel dret a l’habitatge.
A falta d’activitat pública visible fins al cop d’efecte de l’acord amb el Consistori del juliol, sí que sembla que aquest nou lobby amb forma de plataforma veïnal ha estat picant pedra a través dels mecanismes oficials de participació ciutadana. Fins a tres membres de la junta han entrat al Consell de Ciutat, escollits pels respectius consells de districte. Es tracta de Torredemer, Rojas i Daniel Serarols, advocat i mediador de Sants, que presideix l’AV Plaça de la Farga i que, segons algunes fonts, és l’arquitecte a l’ombra de l’operació que ha fet tirar endavant la Federació Veïns.
Ambigüitat ideològica
Tot el que es pot deduir del perfil ideològic de la nova federació s’ha d’extreure del seu web, on es desplega sintèticament un esbós d’ideari i línies de treball. Amb un llenguatge molt calculat, combinen proclames genèriques de gran consens -com ara la defensa d’“una societat basada en la dignitat, la llibertat i la igualtat de totes les persones”- amb altres que marquen un perfil liberal i de protecció dels negocis i interessos privats. Proclamen “el dret a la propietat com un element essencial de la seguretat jurídica
i la convivència”; defensen “l’accés a un habitatge digne, assequible i adequat per a tothom, tot promovent un equilibri entre el dret a l’habitatge i el respecte a la propietat”, i, quant a mobilitat, “un sistema integrat que combini transport públic i vehicle privat de manera equilibrada, per millorar la fluïdesa, la seguretat i l’accessibilitat per a tots els veïns”. Reclamen un model d’impostos que serveixi “per viure millor, no per ofegar-nos”, i, de forma més concreta, l’eliminació de la taxa turística per a persones residents a l’Estat espanyol. També qüestionen l’atenció pública a col·lectius vulnerables: “Volem polítiques que actuïn com a ascensor social i no com a motor d’empobriment”.
Arran de l’acord entre l’Ajuntament i la Federació Veïns, la Favb va reaccionar amb un comunicat que mostrava la preocupació amb el fet que “amb aquest reconeixement” el Consistori “obri la porta a què tots els lobbies empresarials de la ciutat s’inventin la seva versió veïnal i social i pressionin els governs municipals” també des d’aquest vessant. I mostra inquietud perquè l’entesa pugui servir a l’Administració “per justificar polítiques poc justes socialment”. Finalment, fa una crida al moviment veïnal a no deixar-se dur per la confusió i a tenir present “qui són -i seran- aquestes noves entitats i mirin molt bé la lletra petita de les seves propostes”.
Gaspart, l’home que ha estat a tot arreu
A la pel·lícula El reportero (Michelangelo Antonioni, 1975), un joveníssim Joan Gaspart apareix fugaçment fent de recepcionista, aprofitant que l’escena es rodava en un dels hotels del seu pare, l’Oriente de la Rambla. Des de llavors, durant la seva llarga trajectòria ha excel·lit en la mateixa especialitat: xuclar càmera, situar-se sempre en tribunes des d’on tenir visibilitat i influència. En el capítol de la visibilitat, sens dubte, la plataforma més eficaç ha sigut el Barça: en va ser histriònic vicepresident durant tot el mandat de Josep Lluís Núñez (1978-2000) i caòtic president durant els dos anys i mig següents. Però els vincles amb el futbol no es van aturar aquí: va ser president de la UE Sant Andreu (2004-2011), càrrec que li va permetre fer el salt a la Federació Espanyola de Futbol, de la qual va ser vicepresident fins al 2017.
Menys mediàtica, però molt més influent en la rerebotiga, ha estat la seva tasca com a dirigent patronal i lobbista en el sector turístic: ha sigut president del Consell d’Empresaris de Turisme i secretari de l’Associació de Cadenes Hoteleres d’Espanya. Ara bé, des d’on ha treballat de valent per modelar les polítiques públiques ha estat a Turisme de Barcelona, consorci publicoprivat que té l’encàrrec de projectar la marca Barcelona al món, promovent fires econòmiques i grans esdeveniments esportius. Gaspart -que hi va ficar la poteta a través d’un altre instrument de l’empresariat turístic, la Fundació Barcelona Promoció- en va ser president del comitè executiu des de la fundació, el 1993, fins al 2019, però ha continuat a la junta general fins a aquest estiu. I encara avui, amb 82 anys, continua sent vocal del Consell de Turisme i Ciutat, un òrgan consultiu de l’Ajuntament. A títol anecdòtic, és cònsol honorari de les Illes Seychelles.
Paradoxalment, aquest envejable currículum com a influent patró empresarial s’ha bastit mentre els seus negocis anaven de mal borràs. La cadena Hoteles Reunidos (HUSA), que havia fundat el seu avi, va entrar en concurs de creditors i va ser liquidada per ordre judicial el 2021. En la llista de grans deutors que l’Agència Tributària va publicar el 2025 hi figurava Gaspart, a qui Hisenda reclama gairebé un milió d’euros.
