En plena irrupció del moviment Fridays For Future, la paraula “contaminació” s’ha tornat a situar amb força a l’agenda de Barcelona. Però l’emergència per diverses formes de contaminació fa temps que plana sobre la capital catalana. Segons un estudi de l’Institut de Salut Global, si es reduïssin els nivells de contaminació a la conurbació de Barcelona als límits recomanats per l’Organització Mundial de la Salut, cada any s’evitarien 659 decessos prematurs.
Però la ciutat sembla lluny d’aquesta agenda. Barcelona i el seu entorn supera de forma ininterrompuda, des del 2010, els límits màxims de diòxid de nitrogen (NO2) en l’aire fixats per les normatives europees; i el 95% dels barcelonins respiren un índex de partícules en suspensió superior al recomanat per l’OMS, segons l’Agència de Salut Pública de Catalunya.
Cotxes: antiguitat o quantitat?
Segons l’Ajuntament, el trànsit és el causant del 65% de les emissions contaminants. Quasi 1,1 milions de vehicles privats entraven cada dia a Barcelona el 2016, segons l’anuari estadístic de la ciutat. La fórmula per aconseguir-ne una reducció dràstica passa per la prohibició de circular per l’anomenada Zona de Baixes Emissions els dies feiners de tots aquells vehicles que no tinguin cap dels distintius de qualitat ambiental de la Direcció General de Trànsit. Aquesta mesura, que s’ha de fer efectiva l’1 de gener del 2020, afectarà els 125.000 turismes de matriculació més antiga.
Però el model no és del tot ben vist per algunes persones del moviment ecologista. Maria García, membre d’Ecologistes en Acció i de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire, creu que “el problema no són els cotxes antics, sinó la quantitat. Més que renovar el parc, el que cal fer és reduir-lo”. Per tot plegat, es reclama un peatge urbà, que haurien d’abonar els vehicles privats que traspassin el perímetre de baixes emissions, com ja s’ha aplicat en diverses ciutats europees i recentment a Madrid; una mesura que el darrer equip de govern de la ciutat va assegurar tenir en estudi, però sense concreció.
Fins a 105 bucs turístics el 2017
Ara bé, la contaminació atmosfèrica no viatja només sobre rodes. La que arriba per via marítima també ha esdevingut una preocupació creixent en una ciutat que s’ha situat amb força en el mapa del turisme de grans creuers. Segons un estudi de l’ONG Transport and Environment, la capital catalana s’ha erigit en la segona conurbació europea més contaminada pel tràfic marítim, només superada per Venècia.
Segons aquest treball, els 105 bucs turístics de grans dimensions que van atracar al port de Barcelona el 2017 van abocar a l’atmosfera 700 tones de diòxid de nitrogen, 13 tones de micropartícules i 700 tones de diòxid de sofre (SO2), dada aquesta darrera que quintuplica el que aboca tot el parc de vehicles terrestres en un any.
La incineració de residus
Una darrera via d’emissió de gasos tòxics a l’atmosfera són les plantes de tractament i incineració de residus. En aquest capítol destaca la incineradora de Sant Adrià del Besòs, inaugurada el 1983, gestionada pel consorci Tersa, participat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’ajuntament de la capital a través de Barcelona Serveis Municipals. Com recorda Jordi Bigues, portaveu del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) “crema cada hora 40 tones de residus domèstics i municipals, 363.000 tones anuals. Hi ha un augment del 26% respecte del que es cremava el 2014”.
“Els residus no s’eliminen amb la incineració. Un 20% es converteix en escòria que s’ha de dur a abocadors i també es generen fums i aigües tòxiques”, apunta Bigues. L’Acord Metropolità de Residu Zero que els municipis de l’AMB van subscriure el març passat preveu un tancament d’alguns forns de la planta a partir del 2025, mitjançant un sistema més eficient de recollida de deixalles que assoleixi l’objectiu del 50% de reciclatge, tal com exigeix la Unió Europea (actualment se situa al voltant del 35%); però Silvina Frucella, portaveu de la plataforma Aire Net, reclama concreció: “una data definitiva per clausurar la incineradora i un cronograma de la reducció prevista de la generació de residus”.
La incineració de residus va provocar un episodi de tensió entre el consistori i l’activisme ambiental l’estiu passat, quan l’Ajuntament va presentar Barcelona Energia, operador elèctric públic que abasteix els equipaments municipals, l’enllumenat dels carrers, i des del gener, també comercialitza serveis a llars particulars. 25 entitats veïnals i ecologistes van respondre amb un manifest molt crític amb el fet que “només un percentatge molt petit de la producció de Barcelona Energia prové de fonts verdes i més d’un 90% de la incineradora de Tersa”.
Segons els càlculs de Jordi Bigues, “per cada kilowatt / hora que produís, la incineradora generaria 1,08 quilos de CO2”. Finalment, la regidoria de Medi Ambient de Barcelona va anunciar que la nova societat municipal no actuaria com a proveïdor d’energia sinó tan sols com a comercialitzador i que tota l’energia que es compri comptarà amb un certificat de garantia d’ús de fonts d’energia renovables, excloent la incineració.
Amiant, el veí indesitjat
El fibrociment, fabricat amb fibres d’amiant, va ser molt popular en la construcció entre els anys 50 i 70 pel seu baix cost i la facilitat d’instal·lació. A Barcelona, és present en multitud de teulades, parets mitgeres o baixants. El 1977 l’OMS va declarar la pols d’amiant, o asbest, un element cancerigen equiparable al tabac. A Catalunya, s’han presentat més de 500 reclamacions judicials contra fabricants de components amb amiant de persones afectades per càncers i altres malalties pulmonars; en la gran majoria s’ha donat la raó als demandants, sobretot extreballadors de les plantes, però també a veïns.
A l’Estat espanyol no s’ha desenvolupat una legislació específica per retirar l’amiant com recomana el Consell Europeu i sovint ha estat l’activisme dels col·lectius afectats el que ha servit per visualitzar el problema.
El més actiu, els darrers mesos, ha estat la lluita dels treballadors del metro de Barcelona, que des de l’abril duen a terme jornades de vaga periòdiques per exigir un pla de retirada de les peces dels vagons cobertes amb pintura d’amiant. Segons els principals sindicats de TMB, un 37% de la plantilla pot tenir afectacions per aquesta causa.
Però no és l’únic cas. L’associació de Jubilats de Macosa-Alstom ha estat una de les més persistents en la lluita contra el rastre de l’asbest. Aquesta fàbrica del Poblenou va produir ciment microfibrós des dels anys 70 fins que va tancar el 1994, sense cap mesura de prevenció. “Hi ha més de trenta companys que han mort per l’amiant, i dels vius uns deu estan malalts”, explica Miguel Moreno, portaveu del col·lectiu. El problema és que l’efecte de l’exposició se sol manifestar a molt llarg termini i l’associació tem que es disparin els casos en els pròxims anys.
L’any passat van promoure una recollida de firmes per reclamar a l’Ajuntament un inventari de tots els edificis amb amiant i un programa de retirada. Des del consistori a l’únic que s’obliga és a desamiantar els solars on es tramiten nous permisos d’obres amb un sistema de protecció homologat per evitar el despreniment de partícules. S’ha vist, recentment, amb la retirada de la coberta del mercat de l’Abaceria, a Gràcia. La Plataforma Can Baró també ha estat molt activa a l’hora de denunciar que els accessos al Turó de la Rovira són plens de runa de ciment amiantat, provinent de les antigues barraques de la zona.
Ones electromagnètiques, la indústria s’imposa a la llei
La implantació de la telefonia mòbil i les xarxes wi-fi han omplert el nostre entorn d’ones electromagnètiques que fan possible un món altament interconnectat. L’impacte nociu sobre la salut d’aquesta sobresaturació de camps de radiació és objecte d’una encesa discussió científica i des de la indústria electrònica es dediquen grans esforços a demostrar que no en té cap.
Però hi ha col·lectius que adverteixen dels perills d’una escalada que sembla no tenir aturador. Principalment les persones que pateixen hipersensibilitat electromagnètica, una afectació que les institucions sanitàries també són reticents a reconèixer. Núria Marín, portaveu de l’entitat que les aplega a Barcelona, Electro Químico Sensibles pel Dret a la Salut (EQSDS), diu que “reclamem un principi de prevenció, perquè cada cop hi ha més emissions: tenim el 2G, el 3G, el 4G i aviat el 5G. Es van sumant.
I malgrat tots els estudis que alerten que a la llarga poden comportar problemes de salut, no s’està fent res. Es diu que es compleix la llei, però és una llei obsoleta, es basa en una directiva europea del 1999 implantada a l’Estat el 2006. Es van desplegar les antenes sense cap regulació. La indústria va molt per davant de les administracions”. Des d’Ecologistes en Acció també s’ha criticat, en un comunicat recent, que s’hagi posat en marxa a nivell estatal el pla de desplegament de la nova tecnologia 5G sense que s’hagi avaluat l’impacte sobre la salut que pot representar l’increment exponencial d’antenes i emissions electromagnètiques.