El moviment popular a Barcelona ha tingut molts episodis importants. Un dels més remarcables va ser la campanya per a l’elecció de Fernando Rodríguez Ocaña com a regidor de l’Ajuntament, una fita de la qual s’han celebrat els 50 anys.
La mobilització contra el Pla Parcial de Nou Barris a començament dels anys setanta va afavorir la creació de l’Associació de Veïns de Nou Barris -i de les associacions de cadascun d’ells-, que es va caracteritzar per la seva lluita per la millora de les condicions de vida en aquesta zona mancada dels serveis més essencials. L’octubre del 1973, Rodríguez Ocaña -obrer migrant, veí de la Trinitat Nova i membre actiu de l’associació veïnal- va decidir presentar-se a regidor pel Districte IX, que comprenia Nou Barris, Sant Andreu, la Sagrera i el Bon Pastor. Eren les eleccions pel terç familiar del consistori barceloní. Encara en ple franquisme, l’Ajuntament era una institució no democràtica, però cada tres anys es convocaven comicis per escollir algun dels tres terços d’on provenien els regidors: el familiar, el sindical i el corporatiu.
La veu dels veïns i veïnes
La campanya de Rodríguez Ocaña, que s’erigiria en portaveu de les aspiracions col·lectives, es basava en la defensa dels interessos del veïnat: “Solo los trabajadores están realmente interesados en resolver los problemes de los barrios”; “la misión del concejal debe ser informar a todos los vecinos de los proyectos del Ayuntamiento, y llevar al Ayuntamiento únicamente las soluciones que los vecinos exijan delante de los problemas”; “asímismo, las decisiones tomadas por las asambleas de las asociaciones de vecinos tienen una gran autoridad y deben ser respetadas por el Ayuntamiento”.
La campanya va consistir a fer propaganda i difusió del programa pel carrer, a les escoles, a les fàbriques, als centres esportius i, sobretot, casa per casa, explicant als veïns i veïnes qui era i què proposava Rodríguez Ocaña. Recomano vivament que llegiu el llibre del mateix Rodríguez Ocaña Candidato de los trabajadores (Avance, 1975), amb pròleg de Francisco Candel i una introducció de Josep Maria Maymó, Pep Martínez i Jordi Vallverdú -que van ser l’ànima i la direcció d’aquella campanya-, on s’explica detalladament el perquè i el com es va realitzar. El triomf va ser rotund: més de 4.000 vots de diferència sobre el segon candidat, tant a Nou Barris com al sector sud.
El sistema, en evidència
Rodríguez Ocaña, però, no arribaria mai al Consistori. La Junta Electoral va impugnar la seva candidatura per haver incomplert un tràmit administratiu. Els veïns i veïnes, les associacions i sectors ciutadans ben diversos van protestar, però no va servir de res. L’eliminació del candidat obrer demostraria, un cop més, que l’exercici de la democràcia era més complex que anar a votar de tant en tant i que els programes no eren més que demagògia electoral. En quedava fora un programa verdaderament popular i democràtic, i es feia evident la necessitat d’uns ajuntaments democràtics.
L’experiència va ser enriquidora. L’acte d’afirmació de la classe obrera, dipositant la seva confiança en un dels seus, capaç de posar-se al capdavant dels sentiments col·lectius, així com l’adhesió de molts sectors no obrers, va mostrar que es podia construir un ampli moviment de sectors diversos a l’entorn d’un programa, potser poc definit, però clarament democràtic. La campanya, però, va demostrar també la impossibilitat d’exercir una petita democràcia en el si d’una estructura política autoritària. La democràcia exigeix institucions democràtiques, instruments de representació i participació ciutadana, homes i dones que encarnin i defensin els interessos populars. Els fets deixaven clar que les eleccions, pretesament democràtiques, eren una pantomima.
Però aquella campanya, aquella mobilització, va significar un abans i un després per a molts dels que hi vam participar. El porta a porta era un alè d’esperança; la resposta del veïnat era estupenda: cada dia hi havia més voluntaris, joves del barri, de clubs i d’entitats. I el triomf va ser una injecció d’autoestima tremenda. Utilitzant les nostres armes -el programa, el diàleg, la gent- vam guanyar l’autoritarisme.
El PSUC i Bandera Roja es posicionen
Ara bé, no tots anàvem a l’una. En aquells moments que començaven a funcionar les associacions veïnals, la iniciativa política als barris era de les comissions de barri, encara dividides. Hi participaven, sobretot, militants de grups i partits d’esquerres. En la idea de concórrer a les eleccions pel terç familiar, el PSUC -principal partit de l’oposició al franquisme i de la lluita de la classe obrera per les llibertats democràtiques- no hi estava d’acord: considerava que l’eix principal de la lluita era crear les condicions per a la vaga general política, i que no tocava ocupar els ajuntaments, que eren institucions no democràtiques i desprestigiades. Defensava que les eleccions al terç familiar eren un trampolí de la burgesia per participar en un consistori corrupte, una opinió compartida per bastants grups d’esquerres.
Al comitè de barris de Bandera Roja, en canvi, vam pensar que era una oportunitat d’utilitzar les eleccions com a plataforma legal per denunciar l’Ajuntament i reivindicar els programes populars des de dins del Consistori, com d’alguna manera venia fent CCOO amb el sindicat vertical, ocupant els comitès d’empresa a les grans fàbriques. Després de tants anys fent agitació i propaganda clandestina -amb fulls volants, pintades, pancartes i manifestacions-, ara podíem repartir el programa popular pel carrer i anar casa per casa, parlant i escoltant la gent. I proposant un candidat obrer, del barri. Que, si no n’estaven convençuts, només calia escoltar-lo als mítings.
* Carles Prieto va ser president de la Favb entre el 1978 i el 1982.
