A banda d’aquests serveis públics i grups culturals, també han aparegut altres formes d’organitzar-se per reivindicar necessitats i drets. Hi ha AFA a les escoles, grups d’acció per l’habitatge, grups feministes i ecologistes, pels carrils bici, pels drets dels animals… La part positiva d’això és que encara hi ha gent que dedica part del seu temps a anar millorant la societat, però, per altra banda, fa minvar la participació en les AV. Estem arribant al seu final? És només una altra etapa?

La majoria de les noves plataformes solen enfocar-se en una problemàtica concreta i aglutinen persones que estan d’acord les unes amb les altres. Són compactes ideològicament i temàticament. Segurament això els permet ser més ràpides en prendre decisions i més àgils en fer accions, però els costa més arribar a capes grans de població que no comparteixen tot el que plantegen o que no estan tan preocupades per aquell problema específic. Les AV som més lentes, ho sabem, però ens ocupem de qualsevol problema si afecta el barri d’alguna manera, acollim totes les veïnes preocupades pel benestar comú, encara que no pensin igual, i practiquem una democràcia de proximitat. Això necessita més temps i debats, potser no s’aconsegueixen plantejaments radicals, però podem influenciar més gent.

Les AV ens hem d’adaptar als canvis: allò que abans es feia d’una manera ara s’ha de fer d’una altra. Els problemes de la gent més gran no són els mateixos que els del jovent. Les persones que han lluitat durant molts anys poden ajudar les més joves, però també han de permetre que aquestes gestionin les AV a la seva manera. En conclusió: si vols anar molt de pressa, ves sol. Si vols anar més lluny, ves acompanyat.

L'entrada El final de les associacions veïnals? ha aparegut primer a Carrer.

El pitjor d’aquestes opinions, a banda de ferir persones que són veïnes, és que amaguen els veritables responsables dels problemes socials que patim, assenyalant com a culpables persones que no es poden defensar. Per això l’extrema dreta les inventa i difon: per confondre’ns i perquè no siguem capaços d’identificar les veritables causes dels problemes. Perjudiquen les persones a qui acusen, però també els moviments socials reivindicatius.

La llista de falsedats o tergiversacions és llarga i diversa. Diuen que les persones migrants prenen la feina als espanyols o als catalans, que s’aprofiten dels serveis públics i els col·lapsen, que incrementen la inseguretat, que porten malalties noves o, fins i tot, que són les culpables de la crisi de l’habitatge. Com si les persones migrants prenguessin les decisions sobre a qui contracten les empreses, quants diners retalla l’Administració en serveis socials o a quin preu es posen els pisos a la venda o lloguer.

Cal que qualsevol persona pugui treballar amb seguretat legal perquè la precarietat i la inseguretat jurídica no faci fracassar els convenis laborals; que pugui cotitzar per finançar els serveis públics i les pensions; que pugui llogar un pis en comptes d’habitacions compartides; que pugui denunciar els abusos d’empresaris i propietaris; que pugui ser atesa mèdicament i que els centres de salut detectin a temps qualsevol risc sanitari; i que pugui negar-se a treballar per a qualsevol màfia perquè tindrà alternatives segures i legals. Pel bé de la convivència als barris, cal contrarestar aquestes opinions amb dades fiables i arguments sobre per què ens interessa que tothom tingui papers.

L'entrada ‘Migracions’ de notícies falses ha aparegut primer a Carrer.

El projecte de pressupost municipal presentat per a l’any 2026 arriba als 4.180 milions d’euros (M€) i supera en un 8,5% el de 2025. La informació que publicita aquests pressupostos els divideix en set blocs de despesa, però no especifica massa què inclouen. Parla de 994,9 M€ per a Atenció a les persones; 441,8 M€ per a Proximitat-Barris; 430,6 M€ per a Seguretat; 239,1 M€ per a Habitatge; 266,9 M€ per a Transport Públic; 150 M€ per a Impuls Econòmic; i 109,3 M€ per a Acció Climàtica. A aquestes quantitats -que sumen 2.632,6 M€- cal afegir 753 M€ més per inversions específiques, com ara les obres del tramvia, el cobriment d’un tram de la ronda de Dalt i inversions a la Fira de la plaça d’Espanya, la Rambla o la Meridiana, entre altres. I també inclou paquets com el Pla de Barris, un Pla de remodelació integral dels districtes o el Pla Endreça.

El problema és que amb aquest nivell d’explicacions, un ciutadà que no disposa de tres dies per llegir-se el document complet, no pot saber, per exemple, si hi ha previstos carrils bici, ni si aquests entren en el pressupost de transport públic o el de canvi climàtic. No sap si la partida per al Pla de Barris té alguna relació amb el Pla de remodelació integral dels districtes o si la partida per al Pla Endreça té a veure amb seguretat, neteja o “Proximitat-Barris”. Tot plegat és un laberint que no permet al ciutadà fer-se una idea general de com es gastaran els diners públics. Ja sabem que això és un resum, però la sensació de bona part del veïnat és que no hi ha gaires ganes de ser una mica més transparents.

L'entrada El laberint dels pressupostos ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Col·laborar, no competir ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Sortim del ‘parany’ de l’habitatge ha aparegut primer a Carrer.

El seu programa polític afecta la gran majoria dels drets humans i amenaça de destruir tots els avenços -quasi sempre insuficients- de moltes lluites socials, així com la dignitat de moltes persones, sobretot dones, migrants, persones racialitzades i membres dels col·lectius LGTBI.

Posen en qüestió -i tracten d’impedir- polítiques necessàries, com ara totes les que tenen a veure amb la crisi ecològica, l’atenció a persones vulnerables i la igualtat. Donen suport a polítiques privatitzadores que beneficien una minoria i que poden esdevenir un veritable malson per a les nostres vides quotidianes. En lloc de construir, generen tensions i por, destrueixen la vida col·lectiva que els nostres barris necessiten.

Cada cop són més agressius; ens els comencem a trobar en els Consells de Barri i en altres espais, sembrant de por i amenaces l’acció de les associacions veïnals. Tenim constància que això ja està passant en alguns barris i pot anar a més. També sabem de les agressions a gent vulnerable, com les que caracteritzen les empreses de desokupacions que formen part d’aquests moviments. La mateixa Favb ha estat durament interpel·lada per regidors de Vox en una Comissió de l’Ajuntament -curiosament, seguint el mateix argumentari que algun dels grups empresarials amb qui mantenim diferències-.

Ens volen esborrar del mapa perquè som un obstacle per al seu model de societat autoritària, desigual, racista i masclista; perquè representem un model de vida social inclusiu que ells volen erradicar. I no ens ho podem permetre. Ara més que mai, hem de tenir la capacitat d’engegar, a tot arreu, dinàmiques que facin front a aquesta amenaça, construint xarxes i promovent activitats que ajudin a donar un sentit col·lectiu als barris. Caldrà valor per enfrontar-se a les amenaces; intel·ligència i empatia per construir comunitat i impedir que, un cop més, tornem a viure una llarga nit per als drets socials.

L'entrada La ultradreta amenaça els barris ha aparegut primer a Carrer.

Les associacions veïnals i altres entitats del territori detecten la gran diversitat de problemes que provoca l’encariment de l’habitatge. A les seves portes -o als seus correus electrònics- arriben multitud de peticions d’ajuda. La dificultat per accedir a un habitatge és ja un problema que ens afecta a totes encara que no en siguem conscients. Impedeix l’emancipació del jovent; perjudica el desenvolupament de nens i nenes que han de viure en infrahabitatges; allunya els treballadors i treballadores dels llocs de feina; redueix les millores laborals aconseguides per la lluita sindical; força a tancar comerços de proximitat; anul·la l’efecte de molts ajuts socials; expulsa els pensionistes dels barris i cercles de suport; segresta la renda en el sector immobiliari perjudicant el consum d’altres necessitats… Els lloguers s’han disparat i han convertit l’accés a un habitatge digne en un repte insuperable per a moltes famílies i en una font de desigualtat, vulnerabilitat i pobresa. La concentració de pisos buits en mans de grans tenidors i l’ús de molts altres per a lloguer de temporada o turístic fa que milers d’habitatges no compleixin la seva funció social.

És imprescindible la mobilització ciutadana per situar el dret a l’habitatge al bell mig de les prioritats polítiques i l’acció dels governs. Evitar desnonaments és necessari, però cal anar més enllà. Només amb la implicació de totes les capes de la població podrem començar a revertir la situació. Hem d’evitar que l’habitatge sigui considerat una mercaderia o un producte especulatiu. Ha de ser garantit per les Administracions igual que es garanteix la sanitat o l’educació. Hem d’evitar l’expulsió del veïnat dels nostres pobles i ciutats, invertir el percentatge suficient dels pressupostos, fer els canvis legislatius necessaris i eliminar els privilegis fiscals de les empreses immobiliàries.

L'entrada L’habitatge, com la sanitat i l’educació ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada La sequera i el preu de l’aigua ha aparegut primer a Carrer.

Ens hi juguem molt: comptar amb una ciutat habitable, saludable, justa. Amb un urbanisme que faciliti la convivència i la vida quotidiana. La crisi ecològica és un dels problemes més importants de la ciutat, amb els de l’habitatge i les desigualtats. I en tots ells xoquem amb la mesquinesa i la manca de mires i de consciència social d’unes elits econòmiques que defensen els seus privilegis amb l’ampli ventall de recursos de què disposen. I que són addictes a un model econòmic basat en el turisme i l’especulació, que és caduc i damnós.

Cal pressionar el poder polític, començant per l’Ajuntament, perquè implementi polítiques adequades als reptes del canvi climàtic i la crisi habitacional i social. Que prioritzi els interessos de la ciutadania davant dels interessos de les elits. I cal treballar als barris perquè aquestes polítiques siguin enteses i defensades. Perquè les transformacions només funcionaran si la majoria entén la magnitud del repte i la necessitat del canvi.

L'entrada Consell de Cent: una sentència negacionista ha aparegut primer a Carrer.

Barcelona té ara molts problemes estructurals que necessiten polítiques ambicioses, de llarg recorregut: habitatge, desigualtats, pobresa, crisi ecològica, canvis demogràfics, de salut, de model econòmic. I aquests problemes no tenen una solució senzilla, exigeixen respostes complexes, una intervenció pública decidida i una implicació social forta. Cal que la població estigui ben informada, funcioni la participació i s’enforteixin les organitzacions socials.

Tot això pot semblar obvi. Però les polítiques no es fan només per mera racionalitat i sentit públic. Estan influïdes per interessos privats, ideologies, prejudicis socials… I els darrers anys hem pogut veure com són de forts i la capacitat d’influència que tenen alguns poders econòmics. Ho hem vist en el tema de la municipalització de la gestió de l’aigua, en el de les terrasses, en la regulació de l’habitatge, en el pla d’usos de l’Eixample… No és casualitat que una de les puntes d’atac d’aquests grups hagi estat el reglament
de participació i el suport municipal a les entitats. Els hi fem nosa.

Sigui quin sigui el resultat de la pròxima escomesa electoral, el moviment veïnal ha de continuar treballant pel que és essencial: exigir polítiques que permetin afrontar els problemes del veïnat, defensar la continuïtat d’aquelles que s’han mostrat útils, per enfortir els serveis públics, per generar convivència als barris, perquè la participació veïnal sigui real, perquè els temes complexos s’abordin seriosament, perquè les desigualtats deixin de significar un malson per a molta gent, perquè es doni suport als teixits socials dels barris. I per fer-ho, hem de treballar en una doble direcció. La de l’acció política, per influir en les Administracions -Ajuntament, Generalitat, Estat- i en l’opinió pública. I també en l’enfortiment i la renovació de les entitats i les xarxes organitzades als barris. I com sempre, fer-ho amb paciència, tenacitat, bon humor i capacitat d’autocrítica i d’incorporar noves generacions d’activistes, que són el futur.

L'entrada Un nou cicle ha aparegut primer a Carrer.

Sovint és una pressió impersonal, burocràtica. La patim per obtenir uns recursos públics minsos, a canvi de mil gestions, documents i demandes de participació en processos i consells ineficients. La tensió creix quan es tracta de la gestió cívica d’equipaments, per a la qual se’ns demana que participem en processos competitius on sovint tenim les de perdre. Tenim també la sensació que la nostra veu no es té en compte quan es tracta de debatre qüestions importants.

Però l’expressió més perillosa l’experimentem amb l’escalada de processos judicials que obren associacions fantasmagòriques i grups empresarials. Amb un important ressò als mitjans. No és casualitat que moltes d’aquestes denúncies tinguin com a objectiu tombar el Reglament de Participació Ciutadana i qüestionar els ajuts que rebem les entitats. Encara que els procediments es fan contra l’Ajuntament, els perjudicats finals serem les associacions. Ja ho estem notant. Una part de la pressió burocràtica és fruit del pànic que les denúncies generen en alguns tècnics municipals. I hem viscut la pressió creixent dels poders econòmics en processos com el de la municipalització de l’aigua, les limitacions al turisme i la restauració, etc. I no és una qüestió barcelonina: arreu de l’Estat, l’extrema dreta denuncia els presumptes xiringuitos i qüestiona la legitimitat de moviments i entitats.

No podem callar. Cal defensar la nostra feina i exigir un marc institucional que la faciliti. És una qüestió de democràcia. Sense moviments socials que treballin pel be comú i la democratització del poder real, les societats esdevenen un joc del Monopoly, una plutocràcia. Cal un model de suport a les entitats que permeti la participació real i un model de gestió dels serveis socials i equipaments adequat. Lluitarem plegades, per modificar un marc legal que reconegui el nostre paper en la construcció de la democràcia.

L'entrada Un atac solapat al món associatiu ha aparegut primer a Carrer.

El moviment veïnal ha d’assumir la seva part del canvi. Cal afrontar una revisió de les entitats per donar respostes adequades i garantir el relleu generacional. No és senzill: la situació social i cultural és molt diferent a la de fa cinquanta anys. La vida social i els comportaments individuals han canviat. També la composició social de molts barris i el marc polític i institucional. I avui el que la situació demana és un esforç sostingut per endegar, a tots els barris i a escala de ciutat, respostes col·lectives a l’alçada dels temps. La Favb i les associacions veïnals hi tenim un paper crucial, però no ho podem fer soles. Ens cal generar confluències amb moviments i persones que treballen als nostres barris i que no estan integrades en les associacions. Caldrà buscar fórmules adequades perquè aquest procés es consolidi. Perquè als barris hi hagi nuclis potents d’activistes que construeixin, a la vegada, reivindicacions i convivència, drets i ciutadania.

Venen temps difícils. Ens exigiran intel·ligència, generositat i tenacitat per trobar respostes. El moviment veïnal ha mostrat una gran capacitat de perseverança en la defensa dels barris. No és el moment del desànim, malgrat l’erosió inevitable del temps. Tenim moltes coses a fer: donar resposta a les administracions que ens saturen, tenir centralitat en el debat sobre el model de ciutat, seguir defensant l’acció col·lectiva enfront de models de participació individualista, repensar l’acció comunitària, promoure una participació ciutadana basada en la deliberació… És moment de repensar les coses, d’engrescar de nou una població sens dubte diferent, en un treball col·lectiu que sempre dona gratificacions. Que fa que valgui la pena viure i treballar als barris.

L'entrada El futur del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.