Hi ha qui es pregunta per què els barris més empobrits es mobilitzen poc contra l’especulació immobiliària. Hi ha unes causes històriques i d’altres més recents. Si no les tenim en compte, podem pensar que el problema és només una al·lucinació col·lectiva. Entre les primeres hi ha la propaganda franquista que als anys 60 ens animava a ser propietari; o, ja als 80, la campanya de privatització del parc d’habitatge públic, quan Generalitat i ajuntaments van animar barris sencers a signar contractes de propietat de pisos on vivien de lloguer social, per estalviar-se el manteniment -hi ha barris on els propietaris encara paguen aquella mala decisió-. La causa més recent és la bombolla immobiliària, quan les hipoteques deixaven el preu de compra molt a prop -o per sota- d’un lloguer, i els bancs ens convencien que, quan no poguéssim pagar, podríem vendre traient-ne un benefici. I així va ser per als primers compradors, la minoria com en tot negoci piramidal, però els últims a comprar -a la base de la piràmide- hi han perdut diners. El sistema econòmic crea les condicions perquè racionalment la gent decideixi comprar en comptes de llogar. Però un cop ets propietari, necessites que els preus no baixin per no perdre valor en el futur. La preocupació per la vellesa o el futur dels fills ens fa defensors d’un sistema que ens explota a tots de moltes maneres. És un parany difícil d’eludir. Sense adonar-nos-en, contribuïm a l’encariment de l’habitatge molt per sobre del que creixen els salaris, i a més velocitat. Segons l’INE, els sous més freqüents a l’Estat són d’uns 15.500 euros anuals, a prop del salari mínim. La majoria de la gent jove ja no pot llogar ni comprar un pis, ni a Barcelona ni a l’àrea metropolitana. Molts autònoms i petits empresaris el perden per no poder pagar rehipoteques que han fet per mantenir el negoci. Molta gent gran lloga habitacions per anar tirant o es ven el pis per pagar la residència. Que els fills heretin ja no està garantit. I així podríem posar molts exemples de casos que les associacions veïnals coneixem bé. Per sortir del parany, cal que l’habitatge deixi de ser el negoci més lucratiu per a uns pocs i que no hagi de ser la principal garantia de futur per a moltes famílies. El millor futur no és que puguem vendre el pis el més car possible, sinó que un pis no li costi mitja vida a ningú. Ni a nosaltres ni als nostres descendents.
Sortim del ‘parany’ de l’habitatge
