Aquest fracàs, però, és una oportunitat per al barri, que lluita perquè l’Ajuntament compri l’espai o n’aconsegueixi la cessió per retornar-lo a la seva funció primigènia: ser un punt de trobada, de vida comunitària i comercial, en un barri mancat de molts serveis. “Fa vint anys, la direcció del complex ja estava del tot desenfocada de les necessitats del barri i sense professionals especialitzats gestionant el comerç. A Mercasa mai li ha interessat l’espai”, sosté Jordi Giró, president de l’Associació de Veïns de la Vila Olímpica. “És urgent que l’Ajuntament reprengui les negociacions amb l’Estat per trobar una sortida pública a un espai clau per al futur del barri”, rebla.

El veïnat manté des de fa anys una lluita sostinguda per aconseguir donar-li una segona vida al complex. Estan convençuts que es pot salvar, “gestionat amb criteris similars als dels mercats municipals, combinant l’activitat comercial i els serveis públics, per la via de la compra de l’immoble o amb una cessió”, afegeix Giró. No és un caprici, sinó una necessitat vital per “garantir l’oferta comercial en un barri cada cop més envellit, amb una edat mitjana de 67 anys”. Reclamen aprofitar el desinterès del sector privat per redefinir els usos d’un edifici infrautilitzat, en un barri mancat d’equipaments sanitaris, un casal de gent gran, espais per a joves i una oferta comercial adaptada a les necessitats dels residents. “Un mercat municipal compacte pot actuar com a pol d’activitat per revitalitzar la zona”, apunta Giró.

Abandó conscient de l’edifici

Però les crítiques no es limiten al model comercial. L’associació veïnal acusa la propietat d’haver “deixat degradar l’edifici durant anys” i denuncia una situació de mòbing comercial i residencial. Segons el portaveu veïnal, la manca d’inversions ha provocat “un deteriorament progressiu de les instal·lacions”, sobretot a l’aparcament, on les filtracions d’aigua acumulades durant anys han afectat estructures i columnes. “Qualsevol solució ha de garantir que els problemes del veïnat quedin resolts”, alerta.

Tot plegat, el veïnat ho emmarca en una estratègia de desinversió que ha acabat perjudicant l’activitat del centre. Escales mecàniques espatllades durant més d’un any, sistemes de climatització avariats, locals buits i absència de promoció comercial, entre altres. “En trenta anys no s’hi ha fet ni una sola gran obra de millora i només recordem dues campanyes de promoció, el 2016 i el 2017”, remarca el president de l’AV Vila Olímpica.

Tenen clar que aquesta situació no és casual. Acusen la propietat d’haver pressionat alguns negocis perquè abandonessin els locals i d’haver intentat reorientar el centre cap a activitats alienes a les necessitats del barri. “Han jugat amb les necessitats de la Vila Olímpica i no han complert el projecte que ells mateixos van dissenyar”, denuncia Giró. Entre els casos que més preocupen del naufragi del Centre de la Vila hi ha el de la llar d’infants ubicada al complex, que escolaritza entre 90 i 100 infants, i que desapareixerà aquest estiu després que no se li hagi renovat el lloguer.

La gran por del veïnat és que, si l’Ajuntament no mou fitxa, l’edifici acabi en mans d’un fons voltor o d’un inversor privat sense compromís amb el barri. Per això insisteixen que el fracàs de la subhasta hauria d’obrir una nova etapa de negociació. “No tirem la tovallola. Mercasa és una empresa semipública i les Administracions haurien de facilitar un acord per aturar una degradació que fa tres dècades que dura. El barri es mereix uns serveis dignes”, sentencia Giró.

L’ajuntament no ho veu clar

L’executiu d’Ada Colau i ERC van pactar el 2022 cinc milions d’euros dels pressupostos municipals per destinar a la compra del Centre de la Vila, una xifra insuficient per adquirir l’immoble. El 2023, Collboni va rebutjar l’operació pel cost elevat: uns 80 milions, entre compra i reforma. Pocs dies abans de la subhasta, el tinent d’alcalde d’Economia, Jordi Valls, verbalitzava als passadissos de la Casa Gran que, si aquesta quedava deserta, l’Ajuntament es podria replantejar el posicionament davant d’una previsible rebaixa de preu. Però en l’última Comissió d’Economia Valls, el 17 de juny, tirava aigua al vi: “Independentment del preu de compra, caldrien entre 25 i 30 milions per poder fer-hi alguna cosa”. I assegurava que “no hi ha prou densitat de població” per posar-hi un mercat.

L'entrada El Centre de la Vila, sense comprador ha aparegut primer a Carrer.

Incògnites, però amb calendari

Seran gairebé 300.000 m² edificables que inclouran l’hospital, facultats de salut
i centres d’innovació biomèdica. Una de les operacions urbanístiques i sanitàries més potents de Catalunya que, paradoxalment, s’ha presentat en societat amb molts interrogants. Els més rellevants: si Barcelona serà compensada per la pèrdua de sòl esportiu i quins usos tindran els edificis que ocupa en l’actualitat l’Hospital Clínic a l’Eixample i a les Corts. Dues incògnites imprescindibles per poder determinar l’impacte real d’aquest macroprojecte sanitari en el veïnat i la ciutat.

El nou hospital, ubicat a Diagonal 695-701, punt de confluència entre Barcelona, Esplugues de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat, mantindrà el seu rol de centre de referència i d’alta complexitat, atenent població assignada d’aquestes tres ciutats, però també pacients derivats d’arreu del país. Un equipament que no substituirà hospitals de proximitat com l’Hospital Universitari de Bellvitge, que continuaran assumint l’atenció territorial ordinària. Però qui ha de respondre les incògnites?

El consorci Porta Diagonal-Campus Clínic -integrat per la Generalitat, el mateix hospital, la UB, els ajuntaments de Barcelona, l’Hospitalet i Esplugues, la Diputació i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)- coordina el planejament, el finançament i l’execució d’una operació que combina salut, universitat i desenvolupament urbà. I és d’aquest organisme que cal esperar la màxima transparència per conèixer les implicacions del futur campus. De moment, la Generalitat defensa que a les noves instal·lacions hi haurà “una organització més eficient, circuits assistencials moderns, infraestructures digitals integrades i espais adaptats a la medicina personalitzada”.

Tot i les incògnites, el calendari del projecte està clarament establert: fins al 2027, es desenvoluparà el concurs d’arquitectura i el planejament urbanístic; el 2028, començarà la reurbanització amb l’ampliació de la línia L3 de metro; i, el 2030, les obres del complex. L’escala econòmica del projecte explica la magnitud del canvi. La construcció del nou hospital i les seves infraestructures assistencials supera els 1.700 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi sumen uns 300 milions en edificis universitaris i centres de recerca, així com prop de 400 milions destinats a l’ampliació del metro fins a Esplugues, amb la construcció de dues noves parades -Sant Joan de Déu-Finestrelles i Campus de Salut Clínic-UB-. Amb la urbanització de l’entorn, nous accessos, carrils bici i espais verds, el volum global de la transformació supera els 2.300 milions d’euros, i serà un dels principals pols biomèdics del sud d’Europa.

La fi d’un pulmó esportiu

Tot i que la UB mantindrà l’activitat esportiva fins al 2030 al campus de Zona Universitària, el desallotjament serà inevitable per poder iniciar les obres. I de moment, no s’ha fet pública cap alternativa per a aquesta pèrdua de sòl esportiu. La Generalitat ha adquirit aquests terrenys de 100.000 m² que durant dècades han funcionat com a pulmó esportiu per a estudiants per un import de 135 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi afegeix una subvenció de fins a 17,5 milions per finançar parcialment la nova Facultat de Farmàcia, un equipament docent vinculat al futur pol de salut.

Però en el conveni de compra no es fa cap referència a com es garantirà que els usuaris universitaris continuïn tenint accés a espais esportius de qualitat, ni si serà a Barcelona o en un altre municipi. Carrer ha preguntat aquesta qüestió a la UB, però la universitat només indica que “el projecte demana replantejar i millorar el servei per garantir la pràctica esportiva”. Si bé la UB no concreta si el sòl esportiu perdut tindrà una permuta en altres punts de la ciutat propers als edificis universitaris, ha transcendit que la universitat estaria negociant una nova ubicació de les instal·lacions esportives en terrenys de l’Hospitalet, a un centenar de metres del complex actual.

Què serà dels edificis històrics?

I la segona incògnita del macroprojecte apunta als possibles usos públics que puguin tenir els edificis històrics de l’actual seu del Clínic a l’Eixample. El principal actiu és la finca del carrer de Villarroel 170, que concentra urgències, consultes externes, hospitalització i serveis generalistes de l’hospital. Però també és un gran actiu el futur del qual està per definir l’edifici de la Maternitat, a les Corts, dedicat a l’atenció de l’embaràs, el part i la maternitat, amb serveis obstètrics i neonatals, així com la facultat de Medicina de la UB. Carrer també ha preguntat a l’Hospital Clínic aquesta qüestió, i tot i que el projecte s’ha presentat a bombo i plateret, no hi ha cap resposta: “Encara s’estan decidint els usos; en uns mesos s’aprovaran i es podran comunicar”.

El projecte del nou Clínic té potencial per transformar el sistema hospitalari
i universitari català. Però també implica una redistribució de sòls i usos que afectarà l’equilibri urbà. El repte no és només construir un hospital del segle XXI, sinó garantir la restitució dels equipaments esportius perduts i un debat ciutadà transparent sobre el destí dels edificis històrics de l’actual Clínic. Sense aquestes respostes, el futur Campus Clínic-UB corre el risc de ser percebut com una operació brillant en l’escala metropolitana, però opaca i injusta per al veïnat.

Un canvi de cromos ajustat a llei?

Un altre dubte que inquieta sobre el projecte, i vinculat a la incertesa de si les 10 hectàrees de terreny dedicat a l’esport es perdran definitivament, és si és ajustat a llei utilitzar sòl esportiu per ubicar-hi equipaments sanitaris. La Generalitat ha comprat a la UB els terrenys i la veritat és que s’ha de dur a terme un procés urbanístic formal -modificació del planejament o desenvolupament d’un Pla Director Urbanístic (PDU)-, i s’han de redactar i aprovar els projectes i plans d’ordenació que definiran l’ús final del sòl. Aquest canvi d’ús, de sòl esportiu a equipament sanitari i docent, s’està duent a terme mitjançant acords interinstitucionals i l’elaboració d’un PDU que ordenarà l’àmbit, amb tràmits i modificacions de planejament que caldran per fer compatible la nova funció. Es preveu que la redacció del planejament i els projectes associats es tramitaran entre 2026 i 2028, amb obres d’urbanització i metro que començarien al voltant de 2028, i que l’hospital entri en funcionament cap al 2035.

L'entrada El nou Clínic, un pol sanitari ple d’interrogants ha aparegut primer a Carrer.

La Fundació Migra Studium, que forma part del SJM i fa seguiment dels interns a la Zona Franca, avisa que aquesta realitat té noms i rostres concrets. “L’angoixa i la incertesa són generalitzades. No saben si seran expulsats o seran allibertats, sovint sense cap suport ni orientació. Molts interns acumulen anys de vida a Catalunya, amb vincles familiars i laborals, però el seu futur es decideix en qüestió de dies. El patiment es veu en les paraules i en els silencis. El pas pel CIE és una experiència de deshumanització”, relata Oriol Prado, un dels voluntaris de la Fundació Migra Studium.

Segons constata l’entitat, dins del CIE es vulneren drets bàsics i s’hi produeixen maltractaments. “A més dels psicològics, hi ha casos de maltractament físic per part de funcionaris policials. Els aïllaments són recurrents, però l’opacitat impedeix saber-ne les causes”, afegeix Prado. L’atenció sanitària, externalitzada a una empresa sense especialització en salut mental, és percebuda com a insuficient, i en alguns casos s’ha denunciat la negativa a lliurar parts de lesions. L’alimentació tampoc s’escapa de les queixes: “Depèn molt de la persona a càrrec de la cuina; alguns interns han arribat a iniciar vagues de fam per protestar per la qualitat del menjar”. Tot plegat, assegura Migra Studium, “evidencia greus vulneracions del dret a la integritat física i psicològica, a la salut i a una alimentació adequada”.

Dificultats per ajudar els interns

Les entitats que treballen per donar suport als interns del CIE de la Zona Franca també troben obstacles. Els apunta Caterina Ponte, advocada de Migra Studium: “Els voluntaris tenen restriccions d’horari, manca d’accés a la informació sobre qui hi ha internat i, de vegades, se’ns nega la visita sense explicacions”. Després de la pandèmia, els controls es van endurir, tot i que des de l’any passat l’entitat pot realitzar tallers informatius dins del centre. “És un petit avenç, però la dificultat més gran continua sent la visita personal: trobar-se amb una persona que no entén per què està tancada i que només vol ser escoltada”, alerta Ponte. La situació és especialment greu per a aquells que surten en llibertat. “Se’ls deixa a la porta del centre, al mig del polígon industrial, amb un bitllet senzill de transport públic i sense saber on són. Alguns no havien estat mai a Barcelona”, denuncia Migra Studium.

Un internament que trenca vides

Sigui com sigui, per a Migra Studium, la qüestió va més enllà de les condicions materials. “Els CIE són un model que vulnera drets fonamentals. L’internament, que hauria de ser excepcional, s’ha convertit en una pràctica desproporcionada que afecta persones amb vincles sòlids al territori”. És per això que l’entitat reclama repensar el sistema i avançar cap a polítiques d’acollida i regularització que respectin la dignitat humana. “Els CIE no aporten seguretat ni justícia. Només generen sofriment i invisibilitat. Tancar persones pel simple fet de no tenir papers no pot ser la resposta d’una societat democràtica”, conclou Pardo.

Prop de la meitat de les persones internades no van ser repatriades: surten dels CIE després d’una privació de llibertat inútil que ha suposat un enorme cost econòmic, social i, sobretot, humà. L’informe del SJM constata que l’internament en un CIE sempre és lesiu per a la persona. Les perspectives després de l’expulsió o devolució, l’aïllament, les barreres comunicatives, els problemes de salut mental arrossegats o agreujats en l’internament impacten greument en la vida de les persones.

Creixen els internaments arbritaris

El 30% dels migrants tancats en un CIE a l’Estat espanyol arriben a les instal·lacions de Barcelona. Amb 399 dels 1.862 migrants retinguts el 2024, el de la Zona Franca és el centre que té estades més llargues. Segons dades del ministeri, que la Fundació Migra Studium recull en el seu informe, els interns -tant homes com dones- passen 36 dies reclosos de mitjana. Són dos dies més que el segon centre de la llista, el CIE de Múrcia (34 dies), i quatre més que el de Madrid, l’altre gran centre de l’Estat (32 dies). Per llei, una persona no pot estar-s’hi més de dos mesos, seixanta dies. Però més enllà del marc legal, Migra Studium denuncia que, sovint, “les persones són expulsades o posades en llibertat sense que hagin pogut rebre informació i assessorament, de manera que se’ls perd la pista”. Només la meitat dels interns -el 52,39%- marxen expulsats d’Espanya. El 18,34% deixen el CIE abans de dos mesos “per impossibilitat de documentar”; el 12,6%, per una ordre judicial; i el 9,01, quan s’esgota el temps màxim d’internament.

L'entrada Centenars de vides en suspens rere els murs del CIE de la Zona Franca ha aparegut primer a Carrer.

El model d’Atenció Primària actual és fruit del desenvolupament de la Llei General de Sanitat de 1986. Fins als anys vuitanta, la medicina general es feia sobretot en dispensaris petits, amb pocs recursos i amb una mirada molt centrada en la malaltia puntual. Però la reforma va impulsar els CAP amb equips multidisciplinaris i un enfocament integral i comunitari. Als anys noranta i principi de la dècada del 2000, Catalunya va desplegar de forma massiva aquest model, substituint antics ambulatoris per CAP nous, amb més infermeria i treballadors socials, i introduint la idea que la salut no depèn només de l’assistència mèdica, sinó també de la prevenció i de l’entorn comunitari. Aquest 2025, destinant el 30% del pressupost total de Salut a l’Atenció Primària, la Generalitat ha iniciat el desplegament dels Centres de Salut Integral de Referència (CSIR), amb el qual s’implantaran noves formes d’organització, nous perfils professionals -com els terapeutes ocupacionals- i eines digitals com la intel·ligència artificial (IA).

La cartera de serveis

Segons el Departament de Salut, prop del 80% de les demandes de salut es resolen al CAP sense necessitat d’anar a l’hospital. Aquests centres són una peça clau de l’engranatge del dret universal a la salut, que ofereix una cartera de serveis molt àmplia. Inclou atenció a la salut de la infància i adolescència, amb controls de creixement, vacunacions i detecció precoç de problemes de salut o desenvolupament; atenció a la dona, des del seguiment de l’embaràs fins a la prevenció del càncer de coll d’úter i de mama; i seguiment de malalties cròniques com la diabetis, la hipertensió o les patologies respiratòries. També atenció a la gent gran, incloent-hi la valoració de la dependència, la polimedicació i el seguiment de malalties neurodegeneratives; salut mental comunitària, amb psicòlegs i infermeres de salut mental a molts CAP, tot i que encara amb mancances; i urgències lleus i primer abordatge de patologies més greus abans de derivar a l’hospital, a més de rehabilitació bàsica i fisioteràpia comunitària. En un vessant més comunitari, també ofereixen treball social sanitari, que connecta la salut amb la situació socioeconòmica, i ofereix suport a famílies vulnerables i prevenció i promoció de la salut, des de programes de deshabituació tabàquica fins a tallers d’alimentació saludable o exercici.

En el cas de Barcelona, l’Atenció Primària es desplega a través de les Àrees Bàsiques de Salut (ABS). Cada ABS cobreix un territori i una població concreta, amb un CAP de referència. Aquestes ABS s’agrupen en sectors sanitaris i es coordinen amb hospitals i serveis especialitzats. Però la ciutat té una característica pròpia: la fragmentació de proveïdors. L’Institut Català de la Salut (ICS) gestiona bona part dels CAP, però conviu amb altres entitats -consorcis, fundacions, hospitals- que també gestionen centres. Aquesta multiplicitat ha generat el fenomen dels bolets: CAP que no s’integren plenament en la lògica territorial, perquè depenen d’un proveïdor diferent. Això provoca diferències en la cartera de serveis i en la manera de treballar segons el barri. Per exemple, un CAP gestionat pel Parc de Salut Mar pot tenir circuits diferents d’un altre de l’ICS, tot i ser a pocs carrers de distància. El Consorci Sanitari de Barcelona i el CatSalut treballen per harmonitzar criteris, però la realitat continua sent heterogènia.

Doble cobertura sanitària

Teresa Martínez, de la Comissió de Salut de la Favb, defensa els CAP com “un punt de referència per a tota la vida; un espai de protecció on el ciutadà té dret a tenir un professional que el defensi de riscos innecessaris, un gestor de salut estable, accessible i compromès amb la comunitat”, que alhora faci de “filtre abans d’anar a urgències, especialistes o mútues sense necessitat”. En la mateixa línia, Corina Albir, també membre de la Comissió, afegeix que als CAP de Barcelona “també es perceben les desigualtats per renda”, un biaix que cal corregir justament per no posar en risc la funció de l’Atenció Primària de columna vertebral de la salut als barris: “A Barcelona, el 40% del veïnat té doble cobertura sanitària, és a dir, té una mútua. Això fa que en barris amb rendes més baixes la freqüentació als CAP és molt més elevada que en zones amb rendes altes de la ciutat. Un desequilibri que pot acabar fent creure erròniament a les Administracions que no calen més recursos a l’Atenció Primària”.

I encara un tercer factor que apunta Marta Carrera, també com a membre de la Comissió de Salut: “La falta de participació del veïnat en els CAP, que porta a un distanciament i a la percepció de poca accessibilitat als serveis”. Sovint, afegeix, el pacient no té informació sobre el servei que ha de rebre fora del CAP, i això encara genera més distanciament. “Molts cops falta coordinació, perquè el mateix sistema sanitari no es pren prou seriosament els professionals de la Primària. Es nota amb les derivacions a especialistes, de vegades rebutjades. Quan deriven una persona a l’hospital de referència, no saben quant de temps trigaran a donar-li cita, i si demanes una prova per prendre una decisió de tractament has de poder conèixer els terminis. Aquesta falta de transparència és un problema greu per als CAP”, assenyalen des de la Favb.

Falta d’espai i d’especialistes

L’ampliació de serveis i l’increment de la població també han deixat alguns punts problemàtics que cal resoldre per garantir l’accessibilitat total a l’Atenció Primària en una gran ciutat com Barcelona. Un d’ells, la manca d’espai: diversos CAP han quedat petits per a la població que atenen i es necessiten o bé nous edificis per substituir les instal·lacions actuals, insuficients i envellides, o una renovació integral. En zones com la Vila Olímpica o l’Eixample hi ha falta d’espais per acollir nous serveis com fisioteràpia o psicologia clínica. I un altre punt complex és la falta d’especialistes. Tot i la incorporació recent de psicòlegs clínics i fisioterapeutes, l’oferta encara és limitada. Les agendes de salut mental comunitària acumulen mesos de llista d’espera. En alguns barris, un sol fisioterapeuta ha de donar servei a desenes de milers de persones. I en casos molt concrets, no hi ha un servei estable de pediatria. Tot plegat, amb una pressió assistencial elevada, que fa que els professionals no puguin dedicar sempre el temps necessari per a l’abordatge integral i la prevenció de la malaltia de cada pacient.

La Favb també lamenta que hi ha “una implantació molt desigual del programa salut i escola”. “L’educació en salut en nens i adolescents és clau, però les propostes que fa l’Agència de Salut Pública poden ser acceptades o no per les escoles. Ens inquieta que en alguns territoris de la ciutat aquest programa no arribi mai i generi grans desigualtats entre els nostres infants. Demanem que hi hagi un mínim comú que garanteixi una formació adequada en salut a totes les escoles”, conclouen les membres de la Comissió de Salut.

Un dret col·lectiu que es paga solidàriament

La sanitat pública no es finança a través de la Seguretat Social, sinó dels impostos generals que paga tota la ciutadania: IVA -que grava serveis i productes que comprem-, IRPF, impostos especials -benzina, alcohol, begudes ensucrades, tabac i electricitat, entre altres- i l’impost de Societats. Això vol dir que els recursos provenen del conjunt de la població, amb independència de si el ciutadà treballa o cotitza a la Seguretat Social. Per aquest motiu, l’accés al sistema sanitari ha de ser universal i gratuït en el punt d’ús, perquè tothom hi contribueix. El finançament es canalitza des de l’Estat a les comunitats autònomes mitjançant transferències, i el Departament de Salut de la Generalitat gestiona aquests fons per mantenir hospitals, CAP, personal i serveis. Entendre aquest mecanisme és clau per reforçar la idea que la sanitat no és una prestació laboral, sinó un dret col·lectiu garantit per la solidaritat fiscal.

L'entrada Atenció Primària, el pal de paller del sistema sanitari ha aparegut primer a Carrer.

La PTP assegura que la reforma de la Via Laietana representa un triple perjudici per al transport públic de superfície. Però la idea inicial de l’Ajuntament era treure trànsit i facilitar el transport públic i la mobilitat a peu. Què ha passat?

Malauradament, moltes de les propostes de canvis urbans que s’han fet a Barcelona els últims anys han enfrontat les dues modalitats sostenibles: anar a peu o en bicicleta i el transport públic. Però en realitat són del tot complementàries i aliades. Les grans ciutats potencien les dues modalitats, no les enfronten. A la Via Laietana, potenciar les dues modalitats implicava la reducció de la mobilitat privada, i segurament no s’ha estat prou valent. En les grans transformacions urbanes a Barcelona sempre s’ha perjudicat alguna pota de la mobilitat sostenible. El cas de la Via Laietana torna a evidenciar que no podem continuar reformant la ciutat a costa del transport públic i que és urgent prioritzar-lo si volem una Barcelona realment sostenible i equitativa.

Posi un exemple gràfic a la Via Laietana.

S’ha dit que per fer les voreres més amples no hi cabia un carril bici i un carril bus. I en l’espai de calçada es volia fer passar el bus, la bici, els taxis i les mercaderies. Però un carril bus-bici no és recomanable, són velocitats i fluxos diferents. I davant d’això, la decisió és treure de la circulació el bus, perquè ocupa més espai. Al final, el gran perjudicat és el bus, el fan menys atractiu i es dona un missatge contradictori. El bus és el gran oblidat a Barcelona, la política de busos no és una prioritat malgrat que és essencial per connectar barris sense metro, per a la gent gran i per a trajectes interurbans. Sense millorar el bus, la xarxa no funciona de manera integrada. L’autobús a Barcelona ha anat baixant sistemàticament els últims vint anys, perquè les obres prioritzen altres elements, com carrils bici i voreres, o una imatge més estètica que funcional de la ciutat.

Sumem-hi un altre element, el tramvia. Per què un transport públic genera tanta animadversió i alhora passió?

El tramvia serveix per a aquells corredors que tenen prou gent perquè el bus vagi ple, però poca massa crítica per invertir en el metro. També és útil en ciutats mitjanes o zones on el metro no arriba. De fet, aquí el tramvia es va plantejar des del primer dia com una forma de connectar els extrems de Barcelona amb ciutats de l’àrea metropolitana. I és una gran idea que resoldria molts problemes de mobilitat interurbana i descongestionaria el trànsit rodat. Però, lamentablement, el tramvia ha estat víctima d’un pim-pam-pum polític i encara ara no s’ha acabat de completar. Falten tres quilòmetres que són clau per aprofitar-ne tot el potencial.

En el cas dels barris on no arriba el metro, el bus és el mitjà més adient?

Sí, el bus és la millor solució. També hi ha barris on sí que arriba el metro, però la connexió entre barris no està ben coberta. El bus és flexible, permet cobrir zones amb demanda insuficient per a un metro i connectar barris amb poc flux de passatgers. Al final, el transport públic és com un gran arbre: el metro és el tronc
i tota la ramificació és el bus. A més, el bus és un mitjà de transport amb molts avantatges més enllà de la sostenibilitat: dona seguretat a la gent gran, perquè té un conductor; no cal fer transbords, no cal pujar i baixar escales… Això és qualitat.

Els moviments interns en transport dins de Barcelona estan ben coberts?

La xarxa actual és de bona qualitat, sobretot amb les millores previstes: projectes d’autobusos, finalització del tramvia i ampliacions de metro. En l’àmbit de l’àrea metropolitana, cal treballar totes les connexions cap a Barcelona. El tramvia és clau per això, juntament amb la millora de serveis d’autobús i execucions puntuals de metro. I també tenim una bona xarxa de carrils bici.

Si ens fixem en els fluxos d’entrada i sortida de la ciutat, i tenint en compte el desastre de Rodalies, no és un escenari òptim. Sobretot si es vol reduir el trànsit privat a la ciutat, l’usuari ha de tenir una alternativa realista.

Ara mateix tenim un percentatge alt de cotxes i motos entrant a Barcelona des de la primera corona metropolitana. Rodalies no sempre està en condicions òptimes i tampoc no hi ha aparcaments a les estacions. Això complica l’ús del transport públic. On no arriba el tramvia, cal buscar alternatives, com els autobusos interurbans. No volem reduir el trànsit a zero. Dels vehicles que venen de la primera corona i arriben a zones amb metro, reduir un 25% seria un objectiu realista. Estaríem molt contents.

Quines mesures clau proposa la PTP per millorar la mobilitat sostenible a Barcelona a curt termini?

D’entrada, finalitzar la connexió dels tramvies, però també augmentar la velocitat mitjana dels autobusos urbans -en diversos carrers de la ciutat, la velocitat està per sota dels nou quilòmetres per hora-, i a més, cal construir estacions d’autobús interurbà ben equipades: espais per pujar i baixar, armariets per comprar bitllets i deixar maletes, zones d’espera per al conductor, horaris clars… Això hauria d’existir a la plaça d’Espanya, a la Meridiana o a Francesc Macià, entre altres.

I què passa amb Rodalies, una altra peça clau de la mobilitat interurbana ara en una espiral desastrosa?

Caldrà que els pròxims governs inverteixin en la millora d’un servei històricament deficient. Amb sort, veurem algunes millores puntuals en un parell d’anys, d’aquí a cinc ja ho notarem i haurem d’esperar una dècada a poder tenir un veritable bon servei. Però dependrà de si els polítics que vinguin hi creuen o no.

Adrià Ramírez, president de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP)

Enginyer informàtic, Adrià Ramírez (1987) fa cinc anys que presideix l’Associació per a la Promoció del Transport Públic. Nascut a Taradell (Osona), però barceloní d’adopció, relata amb una passió insòlita i en temps de desencantament com Barcelona podria tenir una xarxa de transport públic pensada “per a la gent” i no tan sotmesa a criteris urbanístics. No criminalitza qui ve en cotxe a Barcelona, conscient que, de vegades, entrar a la ciutat en transport públic és una “heroïcitat personal”. Si ha de triar, prefereix el bus abans que el metro.

L'entrada Adrià Ramírez (PTP): “El bus és el gran oblidat a Barcelona” ha aparegut primer a Carrer.

Ras i curt, allò que en un context determinat la societat interpreta com un nyap, una altra generació li troba un ús i floreix. Només un exemple: Ildefons Cerdà no va pensar en cap ús per als xamfrans de l’Eixample, que van ser reconvertits en aparcaments, i posteriorment, s’han reinterpretat com a espais de convivència ciutadana. En ple segle XXI, alguns nyaps urbanístics del segle passat perduren i altres comencen a reinventar-se per salvar-se. Però altres obres d’aquest segle també han nascut com a autèntics nyaps.

Falta de manteniment, interpretació errònia de l’evolució de la ciutat, interessos polítics, gestors maldestres, herències urbanístiques enverinades, rebuig veïnal… Les causes del divorci entre alguns projectes urbanístics i la ciutat són múltiples. A Carrer posem el focus en alguns d’aquests nyaps del primer quart del segle XXI.

La semicobertura de la Gran Via

Les obres per soterrar parcialment la Gran Via entre el carrer de Bilbao i Sant Adrià de Besòs es van concebre com una gran transformació urbana que posaria fi al soroll i la contaminació i cosiria la fractura física i social entre els barris de Sant Martí a banda i banda de la C-31 -Sant Martí de Provençals, la Verneda i la Pau, al cantó muntanya, i Provençals del Poblenou, el Besòs i el Maresme, al cantó mar-. Una reivindicació històrica dels veïns i veïnes per deixar de patir els efectes de tenir a tocar de casa una autopista urbana amb vuit carrils i un trànsit diari de més de 200.000 vehicles.

Entre el 2002 i el 2007 es va construir un caixó central que cobria parcialment la via, amb voladissos laterals i pantalles acústiques corbades amb vidres de colors per reduir el soroll. Sobre la semicobertura, es va crear un gran jardí lineal amb més de 4.000 arbres, tres llacs, camins de passeig, zona de jocs, grades per asseure’s i rampes d’accés. També es van construir dos aparcaments semisoterrats i es va integrar el pas del Trambesòs.

Sobre el paper, una gran millora. Però amb el pas del temps ha acabat essent el testimoni d’un nyap faraònic que va frustrar les expectatives del veïnat. La ferida entre els barris no està tancada del tot, i l’espai mostra signes clars de degradació: mobiliari trencat, il·luminació deficient, poca vegetació i una sensació generalitzada d’abandonament. Les pantalles que es van instal·lar per reduir el soroll, de color blanc, redueixen el soroll, però s’hi acumula la brutícia i s’incrementa la imatge de deixadesa.

La zona del Fòrum

El projecte de la zona del Fòrum de Barcelona es va iniciar a principi dels anys 2000, amb l’objectiu de transformar una àrea industrial degradada en un nou espai urbà modern. Aquest desenvolupament es va centrar al voltant del Fòrum Universal de les Cultures del 2004, però tot i les bones intencions, el que havia de ser l’emblema de la renovació del litoral nord amb una inversió multimilionària va acabar essent un espai desconnectat del teixit urbà, amb infraestructures sobredimensionades i mal integrades.

L’esplanada dura i buida del Fòrum, la pèrgola gegant sense ús clar i edificis com el Museu Blau o el Centre de Convencions, han estat poc utilitzats i difícilment accessibles. A més, el projecte es va dur a terme sense una veritable participació ciutadana, amb expropiacions polèmiques i un impacte desigual sobre els barris adjacents com el Besòs o la Mina. Un gran escenari buit que, amb el temps, ha acabat sent símbol del divorci entre la ciutat i alguns dels seus grans projectes urbanístics. Un autèntic cul-de-sac que ha fracassat en la missió de dialogar amb l’espai a l’altra banda del Besòs.

El barri de Diagonal Mar

Concebut al tombant de segle com una operació de regeneració de l’antic teixit industrial del Poblenou, el projecte de Diagonal Mar va donar lloc a un barri de baixa densitat, amb grans blocs residencials, un centre comercial massiu i espais públics poc integrats a l’entorn. Malgrat rebre premis internacionals, com el de l’Urban Land Institute, l’aleshores alcalde Joan Clos el va qualificar de “desastre urbanístic”, assenyalant que la baixa densitat i la manca de vida social i econòmica impedien la creació d’una comunitat urbana viva. La proximitat amb la Mina, una de les zones amb més exclusió social de l’àrea metropolitana, va accentuar la segregació urbana i la separació de facto entre classes socials.

Aquest model, centrat en interessos immobiliaris i comercials, va prioritzar el lucre privat per sobre de la cohesió urbana i la integració social, deixant un llegat que encara avui es considera un exemple de com no s’hauria de planificar una ciutat. I encara un afegit patrimonial: l’alçada dels nous edificis del Poblenou -amb una proliferació exagerada de residències d’estudiants que n’accentuen la gentrificació- no respecten la trama industrial del barri i fan que sigui il·legible.

El ‘calaix’ de Sants

Les obres del calaix de Sants van començar el 2002 per cobrir les vies de tren i metro que travessen la zona. El projecte pretenia millorar la connexió entre els barris de Sants i la Bordeta, reduir la barrera física que suposaven les vies i crear un nou espai públic per als veïns i veïnes. Però lluny de generar un espai de convivència i verd, l’estructura massissa i grisa ha resultat ser un mur de formigó que aporta més ombra i fredor que vida. Inaugurada el 2016 -rebatejada com a Rambla de Sants, prou utilitzada pel veïnat-, el que havia de ser una plaça elevada s’ha transformat en un espai dur i poc acollidor; una nova barrera física i emocional al cor de Sants que, a més, està mancada de dimensió metropolitana -finalitza, de forma abrupta, a la frontera entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat-.

El calaix, però, és un nyap que es podria resoldre amb el reallotjament dels veïns afectats amb un calendari clar, la construcció dels equipaments, habitatges i zones verdes previstes a la banda mar -carrers de Burgos i Riera de Tena-
o la transformació de l’estructura de formigó en un espai verd real. Entre les demandes veïnals també hi ha minimitzar l’impacte visual del calaix amb jardineria vertical, murals artístics o revestiments amables i millorar la relació entre la rambla i l’espai ferroviari, amb més il·luminació i transparència.

La xarxa de carrils bici

A finals dels anys noranta es van instal·lar els primers carrils bici en alguns barris de Barcelona, com Gràcia i l’Eixample, però eren trams molt aïllats i simbòlics, experimentals. Va ser a partir del 2005 que l’Ajuntament va començar a aplicar un pla específic per a la bicicleta, amb una xarxa pedalable que buscava connectar punts clau de la ciutat. En alguns casos, tanmateix, aquesta infraestructura ha acabat convertint-se en un nyap i un perill per a usuaris i vianants, sobretot per la seva ubicació desafortunada.

Un cas evident és el del carrer de Tarragona, amb un carril bici situat en vorera, a tocar de passos zebra, bancs i boques de metro, i amb una senyalització molt confusa de les zones de prioritat per a vianants. Un altre tram conflictiu de carril bici és el del passeig de Joan de Borbó, amb un recorregut que passa a tocar d’una marquesina de bus, un defecte que es repeteix en altres indrets de la ciutat, com ara el carril bici del passeig de Valldaura, a la Prosperitat. També hi ha problemes amb el carril bici del carrer de Balmes, segregat i mal connectat, en pendent fort i amb molts encreuaments perillosos; el de Via Augusta, amb un traçat en ziga-zaga i discontinu sense prioritat per als ciclistes, o el de la Gran Via entre Marina i Glòries, amb trams trencats i semàfors mal sincronitzats.

Intent fallit de reformar el Paral·lel

El Paral·lel és un nyap per inacció. Tot i ser una avinguda clau, no ha estat reequipada urbanísticament amb coherència i avui és un eix gris i amb molta contaminació. El 2018 n’havia de començar una reforma integral, amb menys trànsit i més espai per als vianants i les bicicletes. Les obres van començar a la plaça de les Drassanes, però només es va executar un petit tram. La resta de fases van quedar aturades per disputes polítiques i veïnals, i des d’aleshores només hi ha hagut intervencions puntuals.

L’abandonament d’aquest eix l’ha convertit en un nyap per diverses raons: és un espai urbà dur i inhòspit, amb molta calçada per als cotxes, voreres estretes, poca ombra, soroll i contaminació. A més, el Paral·lel actua com una barrera urbana entre el Poble-sec i el Raval i Sant Antoni, i malgrat l’existència de nombrosos teatres, la zona no ha sabut revitalitzar-se i s’ha buidat d’activitat. En conseqüència, hi ha molts locals tancats, poca activitat de barri i presència de negocis efímers o turístics.

Carrer Gran de Sant Andreu

La reforma del carrer Gran de Sant Andreu (2018-2023) volia pacificar i dignificar aquest eix històric transformant el carrer en una plataforma única amb prioritat per a vianants i bicis, incorporant mobiliari urbà i zones d’estada. A la pràctica, però, això no ha funcionat. L’AV de Sant Andreu de Palomar reclama una pacificació real amb “restriccions de trànsit que prioritzin les veïnes, i que permetin que les places cívicament dissenyades compleixin la seva funció i no esdevinguin nyaps en les zones més emblemàtiques de Sant Andreu”. Alerten que els materials utilitzats, sobretot les llambordes en punts com la plaça de la Pomera, la plaça del Comerç i la cruïlla amb Joan Torras, no han resistit l’excés de trànsit. Aquestes zones, pensades com a espais cívics, han esdevingut extensions de la carretera, amb llambordes trencades que provoquen caigudes i dificulten la mobilitat.

Les 16 Portes de Collserola

I per acabar, no tant un nyap com l’absència d’un projecte urbanístic que ha fet que la ciutadania de Barcelona no pugui entregar-se a la muntanya de manera fàcil i permeable. El projecte de les Portes de Collserola (2011) pretenia connectar la ciutat amb la serra mitjançant accessos verds, equipaments i espais públics que afavorissin la transició entre l’entorn urbà i el natural. Tot i que es van convocar concursos d’idees i es van seleccionar propostes per a cada porta, el projecte no es va materialitzar. El canvi polític posterior va comportar una reorientació de les prioritats urbanístiques, i el projecte va quedar aturat. Fins avui, que roman al calaix.

Hotel Vela, primera línia d’especulació

Així titulava Carrer, el juliol del 2008, un article dedicat a l’Hotel Vela, llavors en construcció. Dissenyat per l’arquitecte Ricardo Bofill, amb 98,8 metres d’altura -inicialment n’havia de tenir 160-, aviat va ser interpretat com una agressió al litoral barceloní. Inaugurat l’any 2009, el veïnat va denunciar que el complex infringia la Llei de protecció de costes -s’aixeca a només 20 metres de la platja- i que suposava una privatització de l’espai públic -s’erigeix en territori portuari-. Setze anys després, l’aportació d’aquest hotel de luxe a la ciutat és més que dubtosa.

L'entrada Nyaps del segle XXI, un divorci entre l’urbanisme i la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Tot i que s’han assolit fites importants, com la inauguració del nou parc de Glòries l’abril passat -el segon més gran de la ciutat, amb nou hectàrees-, el projecte encara presenta mancances significatives. Queden per construir diversos equipaments públics compromesos, com escoles, centres de salut, habitatges protegits i espais per a joves, una manca d’infraestructures essencials que limita l’ús i la funcionalitat de l’espai per als residents. També hi ha l’impacte social, perquè el desenvolupament del projecte ha implicat el desallotjament de persones vulnerables que ocupaven assentaments informals.

També es pretén reparar el nyap de la ronda de Dalt, dissenyada com una autopista elevada i oberta que travessa àrees densament poblades de Barcelona, que si bé va servir per treure trànsit del centre de la ciutat, es va convertir en una barrera física i social entre els barris del nord. Si es compleixen els terminis, l’any 2028 la barrera viària es convertirà en un espai verd de 20.000 metres quadrats, millorant la connexió entre barris com Sant Genís dels Agudells i la Teixonera.

De Sants al Pont de Sarajevo

També l’estació de Sants podria veure reparat el nyap. Mai no ha estat realment integrada al barri ni a la ciutat, amb una arquitectura deshumanitzada, espais poc accessibles i una relació deficient amb l’entorn urbà: ha actuat més com una frontera que com un punt de connexió. Però amb la reforma integral, per al 2030 es preveu la recuperació de la plaça dels Països Catalans, amb més zones verdes i espais per a vianants, així com una millor connexió amb la plaça de Joan Peiró, a l’altre extrem.

I encara una altra obra que pretén reparar el dany causat. Al llarg del segle XX, la Meridiana es va transformar en una autopista urbana que dividia barris i prioritzava el trànsit rodat. Des de 2019, una reforma integral l’ha convertit en un eix cívic més amable i sostenible entre Glòries i Felip II. El tram més conflictiu, però, serà el que va de Fabra i Puig al Pont de Sarajevo, quan tocarà salvar el desnivell entre els barris de Nou Barris i Sant Andreu, i la pacificació a l’altura de la Trinitat.

L'entrada Obres en marxa per corregir pífies ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta és la Barcelona de nit que ven, per als turistes, el Consorci Turisme de Barcelona, amb participació de l’Ajuntament de Barcelona. Una oda al negoci privat i el consum d’alcohol; el paradís de l’oci nocturn que ha acabat excloent el jovent barceloní -tant pels preus com pel tipus d’oci i la falta d’opcions en barris perifèrics- i generant un xoc frontal entre el dret a l’oci i el dret dels veïns i veïnes al descans. Un mal negoci per als 390.000 joves d’entre 18 i 35 anys que viuen a Barcelona, que a més, quan s’autoorganitzen -amb festes al carrer i botellots-, corren el risc de ser reprimits.

Les institucions barcelonines han acabat convertint la nit en un atractiu turístic més. A hores d’ara, de fet, l’Ajuntament reconeix que l’oferta d’oci nocturn per als joves de la ciutat “és insuficient”, en paraules de la nova comissionada de Nit, Carmen Zapata, que també manté que “l’oci privat i l’oci públic són compatibles”. Ara bé, és significatiu que la comissionada depengui de l’àrea de Seguretat i no de Cultura.

Acord inèdit

Al marge de les institucions, ja es mouen fils per reconduir un model que de totes totes no satisfà ni els barcelonins i barcelonines ni les empreses d’oci nocturn. De fet, la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), la Federació Catalana de Locals d’Oci Nocturn, l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc) i el Gremi d’Empresaris de Discoteques de Barcelona i Província va signar al juliol del 2024 un acord de col·laboració per trobar solucions que tornin a fer compatible l’oci nocturn amb el dret al descans, i reclamen la implicació de les Administracions.

Les entitats del sector constaten que falten locals “d’oci legal” -és a dir, discoteques- per absorbir la demanda dels joves de Barcelona i l’àrea metropolitana, i reclamen poder obrir nous locals en barris orfes d’aquesta oferta perquè no hi arriben els turistes. Coincideixen que cal apostar per “una ciutat amb una oferta d’oci atractiva i solidària amb la vida veïnal”.

La Favb, per la seva banda, es va comprometre a actuar com a mediadora en els conflictes entre veïns i veïnes i locals d’oci, i analitzar diferents propostes urbanístiques que puguin aportar solucions a les problemàtiques existents, així com recollir les preocupacions i queixes del veïnat relacionades amb els locals recreatius musicals i transmetre-les a les associacions empresarials del sector. El compromís d’aquestes també passa per treballar amb els empresaris per cercar solucions immediates en casos d’afectació greu per a la salut del veïnat, així com mantenir una comunicació oberta i transparent amb la Federació. Tots quatre signants de l’acord, a més, sol·liciten a les Administracions que permetin l’estudi de plans urbanístics i d’usos que promoguin l’activitat empresarial en el sector de l’oci nocturn garantint el descans veïnal.

Un oci més saludable

La vicepresidenta segona de la Favb, Ana Menéndez, certifica que aquest acord “és un primer pas” per “desbloquejar conflictes lligats a la concentració de locals en determinats barris de la ciutat i a un turisme desbocat”, i alerta que Barcelona “no pot expulsar el seu jovent ni tampoc les seves necessitats d’oci”. En aquest sentit, la Favb aposta per “desconcentrar l’oferta, explorar noves ubicacions i revisar normatives, tot plegat, per arribar a formes d’oci més saludables”.

Com? L’esport de base és una “opció clara”, manté Menéndez, així com “la potenciació de l’educació en les arts, amb un paper clau de la xarxa d’equipaments culturals i educatius obrint-se a usos i horaris que permetin un aprofitament més racional i sostenible de tots aquests recursos en funcionament”. La Favb recorda que ja hi ha experiències en alguns barris, com la dels Patis Oberts a les escoles, que s’ha demostrat que incrementen els vincles comunitaris: “No seria tan difícil pujar-les d’escala i incloure instituts i universitats a les nits”.

L’Ajuntament -a través de la comissionada de Nit- es limita a dir que explorarà “quines possibilitats tenen les activitats nocturnes culturals, esportives i lúdiques”. Però mentre les paraules no donen pas a les alternatives, l’oci nocturn a la ciutat es consolida com un negoci privat rodó basat en l’oferiment de privilegis per a turistes i l’exclusió de facto del jovent als barris. “L’oci nocturn a Barcelona comença a ser discriminatori: no tothom pot accedir-hi econòmicament i no tots els joves estan interessats en discoteques i copes”, alerta Núria Codina, catedràtica de Psicologia Social i de l’Oci de la Universitat de Barcelona. L’experta assegura que el model de “festa i copes” va contra la diversitat, i per tant, “la ciutat practica l’exclusió social de qui vol fer activitats alternatives i no troba la possibilitat de fer-les”.

Codina assenyala la falta d’inclusió en aquest model d’oci nocturn a Barcelona: “L’oferta d’oci hauria de contemplar diferents sensibilitats i no només les que són moda. L’oci és un espai d’integració social, que pot arribar a trencar o modificar estereotips i prejudicis. La ciutat de festa i copes és inclusiva? No, està clar que no hi pot participar tothom”, insisteix la professora. Codina, de fet, afegeix una tercera pota molt rellevant, al seu entendre, per construir un model d’oci del tot democràtic: l’autogestió. “L’oci, si el considerem com un espai de temps, és un espai ideal per practicar l’autogestió del temps i l’autogestió d’un mateix. En front d’àmbits de la quotidianitat més reglats -com ara l’escola, la universitat o el treball-, és l’espai amb més llibertat. Però una ciutat centrada en la festa i les copes és restrictiva i impedeix aquesta autogestió”, conclou.

Més participació del jovent

I encara una veu més que denuncia el model d’oci elitista que exclou el jovent barceloní. Des del Consell de la Joventut de Barcelona insisteixen en les festes populars i en les autogestionades com a possible alternativa: “Necessitem una major permeabilitat de la programació cultural de les festes majors que permeti la participació directa del moviment associatiu juvenil, i també més suport institucional a les entitats que organitzen esdeveniments de format mitjà”.

Mentre les Administracions segueixen pensant en la nit com una campanya més de màrqueting de la marca Barcelona, els joves lluiten als barris per gaudir del seu dret a l’oci, i el teixit associatiu i veïnal busca fórmules -per primer cop, amb la col·laboració de les empreses privades de la nit- per fer compatible l’oci nocturn amb el dret del veïnat al descans, i lluitar alhora per un model alternatiu, inclusiu i divers a tota la ciutat, que vagi més enllà del consum d’alcohol en bars i discos.

Objectiu, una nit més diversa

La comissionada de Nit, Carmen Zapata, va ser nomenada fa tot just cent dies amb l’encàrrec de conèixer de primera mà les inquietuds i queixes ciutadanes sobre el soroll a cada districte. A ella li toca obrir la carpeta de la diversificació de l’oferta cultural i d’oci nocturn a la ciutat, però també buscar noves fórmules per a l’abordatge de la mediació i la regulació de l’economia nocturna i el reforç de polítiques de convivència nocturna “amb accions adreçades a tota la ciutadania i sobretot a col·lectius específics, com ara joves, dones, LGTBI o gent gran”. La comissionada -que havia de ser alcaldessa de Nit- ha escoltat col·lectius i entitats -entre els quals la Favb- i representants dels districtes per fer una primera diagnosi, i en les pròximes setmanes en presentarà les conclusions. “La governança nocturna a Barcelona busca crear un model de ciutat on la vida nocturna sigui un motor de creativitat, cultura, economia i inclusió, respectant la diversitat de gènere, sexual i cultural, i assegurant que tots els col·lectius puguin gaudir d’espais segurs i respectuosos”, ha dit Zapata.

L'entrada Un model d’oci nocturn que exclou els barris ha aparegut primer a Carrer.

El mercat especulatiu es desplaça

Pel que fa a l’habitatge de luxe -l’estudi se centra en la compra-, el treball de recol·lecció de dades s’ha fet a través de la col·laboració d’associacions veïnals, la consulta d’expedients d’obres, els portals immobiliaris i el treball de camp a l’Eixample de Jaume Artigues, membre de la Comissió d’Habitatge de la Favb. Una feina que ha permès posar en el mapa un total de 8.716 habitatges de propietat que es promocionen com a luxe i que tenen en comú que són finques on es produeix l’expulsió de veïns.

L’estudi ha localitzat una part molt substancial d’aquest mercat especulatiu, si bé els autors matisen que és segur que hi ha més promocions encara no identificades. Es tracta, com puntualitza Artigues, “d’operacions de gran rehabilitació de blocs sencers, blocs existents que van a terra i es fa obra nova, o també remuntes; en tot cas, operacions especulatives que expulsen el veïnat, sobretot a la zona de l’Eixample i en edificis que estan sotmesos a algun vincle patrimonial, de manera que la llei permet saltar-se el 30% de reserva per a habitatge protegit”. Ara bé, el treball de camp ha confirmat no només que l’especulació es dispara al centre de la ciutat, sinó que comença a desplaçar-se més enllà dels barris més cèntrics amb grans promocions de luxe a les zones més perifèriques i on, paradoxalment, les Administracions preveuen la construcció de nous habitatges de protecció oficial. És el cas de la Marina del Prat Vermell, Sant Andreu, la Sagrera, la Bordeta o la Clota.

La meitat dels HPO s’esfumaran

Per poder fer una radiografia acurada ha calgut consultar una per una la referència cadastral de la llista dels 15.956 habitatges protegits informats per la Generalitat de Catalunya per localitzar-los al mapa, i sobretot, per poder determinar la vigència de la protecció. I aquí ha aparegut la dada més colpidora, que confirma que la política d’habitatge de les darreres dècades té com a resultat la pèrdua d’habitatge social, una situació preocupant perquè acompanyada per l’expansió virulenta del negoci immobiliari de luxe: la meitat de l’habitatge de protecció oficial de Barcelona perdrà la condició de protegit el 2038. “Endreçar totes les dades ha estat molt complex, hem hagut de revisar una per una les referències cadastrals perquè l’Administració no té una radiografia territorial de la vigència de les promocions d’HPO [habitatge de protecció oficial]. Però hem pogut determinar que només el 51,9% dels pisos protegits a Barcelona tenen la qualificació de permanent, la resta caduquen. L’habitatge social es va esfumant, i d’aquí a 24 anys la meitat passarà al mercat lliure a preus privats”, detalla Marc Fando, arquitecte de Voltes Cooperativa, que ha participat en l’elaboració de l’informe.

El 2019, un decret llei de la Generalitat va fixar la perpetuïtat de moltes de les noves promocions de protecció oficial, però milers d’habitatges edificats prèviament, fins i tot durant el franquisme, comencen a quedar lliures i, per tant, tindran via lliure per passar al mercat privat. El 2024 perdran la condició de protegits el 2,8% dels habitatges; el 2028, el 3,8%; el 2029, el 9,9%; el 2030, succeirà amb el 2,3% dels pisos protegits; el 2031, amb el 2,3%; el 2036, passarà al mercat lliure el 2,8% del parc protegit; el 2037, serà el 2,5% i finalment, el 2038 s’extingirà la protecció del 8,8% restant, fins que el 51,9% romandrà protegit indefinidament.

Els habitatges protegits, on sempre

Però hi ha una segona derivada sagnant de la política de protecció oficial a Barcelona, i és que les noves promocions continuen ubicant-se als barris on ja hi ha pisos socials, bàsicament, als districtes de Nou Barris, Sants-Montjuïc i Sant Martí. “La planificació actual consolida la construcció d’aquest tipus d’habitatge a la perifèria, mentre que torna a deixar totalment desproveïdes les zones centrals com l’Eixample, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi. Això, unit al procés històric de construcció de la ciutat, consolida aquestes dues Barcelones, la rica i la pobra, i es consolida una segregació històrica entre la perifèria i el centre”, denuncia Lisa Marrani, de la Comissió d’Urbanisme de la Favb. Una segregació que la federació veïnal demostra novament amb xifres: els quatre districtes amb rendes més altes -Sarrià-Sant Gervasi, l’Eixample, Gràcia i les Corts- només ofereixen al seu veïnat el 6,9% de l’habitatge protegit de la ciutat, mentre que quatre districtes perifèrics -Sant Martí, Sants-Montjuïc, Sant Andreu i Nou Barris- acumulen el 76% del parc d’HPO.

El mapa elaborat per la Favb aporta encara una altra fotografia rellevant sobre l’habitatge protegit, i és que també situa sobre el territori aquelles promocions que tenen caducitat i les que són permanents. I novament, en els barris perifèrics és on s’acumulen els edificis protegits de més dimensió que passaran al mercat lliure en els pròxims anys. Sobretot Sant Martí, Nou Barris i Sants-Montjuïc veuran com part de la seva HPO s’esfumarà i passarà a mans privades. La prospectiva de SOS habitatge detecta una altra circumstància preocupant, i és que, a vegades, en les promocions dels habitatges públics planificats en les perifèries, els habitatges lliures en el mateix àmbit d’actuació acaben entrant en el mercat especulatiu.

L’especulació ja ataca la perifèria

I aquí és on els vasos comunicants són més potents entre habitatge social i habitatge de luxe. Lluny del que pot semblar, que l’especulació només ataca les zones més riques i turístiques de la ciutat, el mapa de la Favb constata que el negoci del luxe s’escampa com una taca d’oli trencant les fronteres inicials. I encara més, aquesta especulació ja pressiona a l’alça el mercat dels pisos de compra en aquestes zones, amb preus per metre quadrat molt per sobre de la mitjana del barri o del districte abans de l’arribada de les promocions de luxe. Un cas molt sagnant és al barri de la Clota, el més petit de Barcelona. Una promotora ven pisos de luxe al carrer de Marcel·lí: de 83 m² i amb piscina comunitària des de 560.000 euros. “Si es demana una compensació territorial perquè també es faci habitatge protegit en zones altament gentrificades per mirar d’aturar l’expulsió del veïnat víctima de processos especulatius o de preus abusius, resulta que el que veiem és molt pervers: no només no es fa HPO, sinó que es produeix un efecte contagi a la perifèria i les promocions d’habitatge protegit acaben acompanyades de grans edificis amb pisos de luxe amb l’excusa que s’ha complert el 30%. Aquí s’estan fent molts diners”, alerta Artigues.

La darrera dada oficial que hi ha sobre el parc d’habitatge a Barcelona és de 807.751 habitatges -dels quals, el 31% pertany al parc de lloguer-, de manera que aquests 8.716 pisos de luxe representarien l’1%, i hom podria pensar que és una part insignificant. Però la Favb alerta que la lectura no és tan simple: “La comparació no l’hem de fer sobre el total del parc, sinó sobre l’oferta d’habitatge que hi ha al mercat. No tenim l’estadística, però sabem que en una situació normal, en el mercat hi ha aproximadament un 5% de l’estoc a la venda, això són uns 27.867 pisos. És a dir, que parlem d’un 31% d’habitatges especulatius, una autèntica barbaritat que està destruint el mercat i està incidint de forma clara en els preus de venda de tot el mercat”, assenyala Artigues. Però a banda de disparar els preus, s’acaba creant un mercat destinat gairebé exclusivament als inversors estrangers, que són els que acaben beneficiant-se de les plusvàlues del mercat especulatiu i que “consideren que Barcelona és un paradís legal i fiscal per especular”, afegeix el membre de la Comissió d’Habitatge.

Sobre aquest mercat del luxe, Voltes Cooperativa fa un apunt després d’analitzar l’oferta: “El luxe està en el preu, perquè cada cop són més cars, però no de més qualitat. Veiem promocions de pisos de 40, 50 o 60 m² amb materials modestos. Això no és luxe”, diu Fando, que aclareix que en aquest estudi s’han exclòs els pisos d’alt estànding de la ciutat que són propietat de veïns i amb els quals no s’està especulant.

Pisos protegits buits, mala gestió

L’encreuament de dades de les promocions d’habitatge protegit i la seva ubicació amb les promocions de luxe ha portat els impulsors de l’estudi a concloure que cal una “solució integral i interconnectada” per atacar la xacra dels problemes de l’habitatge a la ciutat. “Són clarament vasos comunicants; el problema de l’habitatge social no es resoldrà si alhora no es frena l’especulació i es para els peus als fons voltor. S’està autodestruint el mercat immobiliari amb aquesta roda perversa; cal una planificació d’HPO que trenqui l’esquema de la perifèria, ara també castigada amb l’exportació del mercat del luxe, i comenci a dotar d’habitatge social el centre de la ciutat per aturar l’expulsió dels veïns i la proliferació dels habitatges de luxe, que acaben inflant la resta de preus”, conclou Lisa Marrani en nom de la Comissió d’Urbanisme, que reclama a les Administracions “una visió a llarg termini en HPO i no només propostes quantitatives que no tenen en compte que moltes zones perdran en els pròxims anys habitatge social, que saltarà al mercat privat”. I encara un problema afegit que l’Administració sembla esquivar, i és que a Barcelona hi ha molts habitatges protegits buits que a hores d’ara es troben abandonats.

Sigui com sigui, la Favb posa sobre la taula per primer cop una radiografia molt acurada i actualitzada d’una part de l’habitatge a Barcelona, que toca dos extrems, la protecció oficial i l’especulació, que tensa i fractura barris, que expulsa veïns i que empeny de manera dramàtica a una crisi encara més profunda. Un treball imprescindible que haurien d’haver fet les Administracions i que aporta llum perquè els gestors polítics orientin, i reorientin, una política que no sempre garanteix un dret bàsic dels ciutadans.

Un ‘tastet’ de l’estudi que es publicarà el 2025

Els mapes, gràfics, taules i reflexions d’aquest article són només un tastet d’un treball molt més extens i que ha centrat l’atenció i els esforços de les comissions d’Urbanisme i Habitatge de la Favb els últims mesos. Treballat conjuntament amb Voltes Cooperativa d’Arquitectura, l’informe SOS habitatge: anàlisi de la situació de l’habitatge a Barcelona des del moviment veïnal està previst que vegi la llum el gener del 2025. Si voleu estar informades en tot moment de la seva publicació, així com de la manera d’aconseguir-lo i consultar-lo, estigueu atentes al lloc web de la Favb (favb.cat), amb tota la informació d’última hora.

L'entrada La política d’habitatge trenca Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

La bona imatge del servei, una façana

La lluita organitzada del col·lectiu va començar el juny del 2022, amb una carta enviada a l’Ajuntament amb les seves primeres reivindicacions. Sense resposta, van enviar una segona missiva al setembre, i al novembre, davant la falta de comunicació, van començar les mobilitzacions, moment en el qual el Consistori -aleshores pilotat per Ada Colau- va acceptar reunir-se amb els treballadors i treballadores. “La ciutadania havia de saber que, rere la façana amable dels serveis de cultura i lleure als barris, s’hi amaga una precarietat laboral que taca la bona imatge que es vol donar a través del servei que prestem amb el nostre treball”, relata aquest animador sociocultural.

El col·lectiu és conscient que l’Ajuntament no té marge per forçar una dignificació del conveni del lleure, però remarca que “sí que pot apujar la categoria professional que defineix als plecs dels concursos d’explotació dels serveis que externalitza a empreses privades per gestionar centres cívics, ludoteques, casals d’infants, de joves, de gent gran o de barri”. Diversos testimonis relaten que els treballadors i treballadores assumeixen una sobrecàrrega de tasques per sobre del seu sou i de la categoria per a la qual estan contractats, però denuncien que “l’Ajuntament els continua menystenint, malgrat que sostenen la cohesió social i el moviment cultural a la ciutat”.

Cap a les jornades completes?

Fonts municipals, en canvi, asseguren a Carrer que “l’Ajuntament comparteix la necessitat de millorar aquestes condicions. Si bé no té competència en aquest àmbit, sí que té el compromís ferm d’incloure totes les millores que el conveni de referència vagi incorporant en el marc de la negociació col·lectiva”. Des de la plaça de Sant Jaume també remarquen que existeix el compromís d’establir “criteris comuns entre els diferents districtes pel que fa a les categories, funcions i característiques dels serveis que han de desenvolupar els equips de les empreses gestores dels equipaments”, i que estaran continguts en els plecs de condicions de la subcontractació a empreses privades. També anuncia que vol “revisar les jornades laborals, per anar passant, en la mesura del possible, a jornades completes”. Però l’Assemblea no se’n refia i denuncia que l’Ajuntament ha “trencat l’espai de diàleg”, després d’haver-se “aprofitat de la informació” que els treballadors i treballadores han recopilat sobre males praxis i precarietat laboral als centres de treball.

El Consistori fa una lectura diferent del conflicte i assegura que els ha comunicat que farà trobades periòdiques cada sis mesos per informar dels avenços de l’estudi “detallat” referent als centres cívics que ha posat en marxa per “definir el model de ciutat amb estàndards bàsics en funció de diverses tipologies de centres, model que podrà ser operatiu a partir de finals d’aquest any i l’any 2025”. Pel que fa als casals d’infants, de joves, de gent gran i de barri, l’Ajuntament informa que també s’ha començat a treballar en aquestes diagnosis i preveu tenir-les finalitzades durant el 2025, de manera que “començarà a aplicar-se entre el mateix 2025 i el 2026 i aquestes millores s’aplicaran a mida que finalitzin els contractes vigents de gestió -tenen una durada de quatre anys- de cadascun dels equipaments”.

“No hi ha voluntat política”

“No hi ha voluntat política, ni tan sols per fer una aportació als pressupostos. Volen que callem amb un suposat full de ruta que, amb sort, el 2027 equipararà les plantilles de tots els centres cívics, però mantindrà unes condicions absolutament precàries”, diu un portaveu de l’Assemblea de Treballadores dels Equipaments de Proximitat, Cultura i Lleure en Lluita. En aquest àmbit, l’Ajuntament contradiu la versió dels treballadors i treballadores, i insisteix que “el govern municipal està compromès en atendre la seva demanda per millorar les condicions de les prestacions dels serveis”. Per aquest motiu, afegeix que, en paral·lel, s’està treballant en “un increment del pressupost per fer front a les possibles millores que plantegi la negociació del nou conveni de lleure i la reconversió d’algunes posicions de perfils que passarien de jornades parcials a jornades completes i alguns perfils que canviarien a categories superiors”.

Mentre les millores no es materialitzin, els 950 treballadors i treballadores que representen l’Ajuntament en aquests equipaments socials i culturals continuaran lluitant pels seus drets laborals, però alhora exercint la responsabilitat que se’ls ha atorgat de sostenir un servei essencial per a la cohesió dels barris i per garantir el dret a l’accés a la cultura i el lleure.

L'entrada Precarietat laboral, la cara B dels serveis de cultura i lleure ha aparegut primer a Carrer.

Rere les xifres que llueix l’organització de la cita esportiva -la previsió de 1.200 milions d’euros d’impacte econòmic directe a la ciutat i 19.000 llocs de treball-, la Plataforma alerta que ja s’han produït danys reals per a la vida del veïnat en alguns barris, com ara la gentrificació i l’expulsió de veïns i veïnes per l’especulació en l’habitatge i la precarització d’algunes feines. A més, s’albira un agreujament de la situació quan arribi l’onada de turistes per veure la competició i s’alerta que alguns espais públics acabaran privatitzats.

El lloguer de temporada, una trampa

La Plataforma No a la Copa Amèrica és conscient que no podrà aturar aquesta edició, però es mobilitza perquè “no hi hagi més esdeveniments com aquest”, “opacs i amb un desequilibri tan sagnant entre la inversió pública i privada i el retorn d’aquests diners a la ciutadania”, avisa Pardo. “Les Administracions estan gastant de forma opaca diners que són dels ciutadans i que acabaran servint perquè el veïnat perdem una mica més de la nostra ciutat, fins que siguem expulsats del tot”, afegeix l’activista.

Si l’accés a l’habitatge ja és una de les grans xacres a Barcelona, la Copa Amèrica posa, segons les entitats mobilitzades, la catifa vermella per acabar d’expulsar veïns. I és que la legislació permet als propietaris escapar de la regulació dels preus si el contracte de lloguer és de menys d’un any, una casuística que afectarà el personal de la Copa que s’instal·li a la ciutat, i que l’organització estima en unes 2.000 persones.

Aquesta escletxa legal ha posat en alerta diverses associacions veïnals, entre les quals la del Barri Gòtic, una zona que pateix la sagnia permanent de veïns expulsats pels desorbitats preus de l’habitatge. “Ja veiem que la gran majoria de l’oferta de lloguer al barri, sobretot a la part més a tocar del port, és lloguer de temporada amb el reclam de la Copa, i això obre la porta al perill real que els propietaris abandonin el lloguer de llarga durada per sempre i redueixin al no res l’oferta per al veïnat. És una manera directa d’expulsar-nos definitivament”, descriu el president de l’entitat, Martí Cusó. L’activista creu que aquests lloguers de temporada tindran un impacte molt més enllà dels mesos de competició i acabaran convertint en una mena de barris dormitori sense ànima zones com el Gòtic, el Raval, el Poble-sec o la Barceloneta.

Comprar per vendre

A la pujada dels lloguers cal afegir les tècniques agressives de compra: la Plataforma No a la Copa Amèrica confirma casos de veïns de la Barceloneta que han rebut diverses trucades d’immobiliàries -així com fulletons a la bústia- oferint-los comprar el seu pis per després vendre’l aprofitant l’empenta de la competició. El portal Idealista, de fet, té a la venda un pis al barri de 107 m² per 1,6 milions d’euros, i en l’anunci hi apareix el reclam de la Copa: “No et perdis l’oportunitat d’invertir al barri amb més projecció de Barcelona”. El públic objectiu d’aquest mercat són, d’entrada, les 2.000 persones entre integrants dels sis equips de vela que competiran, membres de l’organització i familiars que ja estan instal·lats a la ciutat, segons confirmen fonts de la competició. Provinents de països amb un poder adquisitiu més elevat que el dels catalans, han accedit al mercat immobiliari pagant preus molt més alts dels ja prohibitius a Barcelona, amb un preu mitjà de 1.123 euros mensuals per als lloguers segons l’Incasòl.

El Moll de la Fusta, patrimoni perdut?

Cusó apunta a un altre efecte pervers de la Copa Amèrica. I és que el Gòtic fa anys que reivindica el Moll de la Fusta com “un espai d’obertura al barri, un espai públic que hauria d’estar a l’abast de la ciutadania, amb equipaments públics, però que ara torna a donar l’esquena al barri i es privatitza”. El Port de Barcelona, de fet, té altres plans, que passen per millorar l’accés al mar des de la Via Laietana i la Rambla, obrint un nou accés pel Moll de Fusta fins al World Trade Center per la vora del mar. L’Autoritat Portuària presenta la zona com “el gran escenari on se situarà el village públic i gratuït durant els dos mesos que dura la regata -del 22 d’agost al 20 d’octubre-, de manera que la vela, la mar i tot el relacionat amb el marítim s’acosti a la ciutat. És el millor espai que podíem oferir”, descriu David Pino, director del Port Vell. L’Autoritat Portuària té una vintena d’actuacions previstes per acollir la Copa, que donen com a resultat la segona gran remodelació d’aquest espai després dels Jocs Olímpics del 1992.

Però el veïnat veu aquesta transformació de forma molt diferent. Segons Cusó, el 2024 s’haurà materialitzat “una nova pèrdua d’espai públic i verd al barri, perquè la Copa és una excusa per privatitzar encara més un port que històricament pertany a la ciutat i als veïns”. En la mateixa línia es pronuncia l’historiador marítim Javier Moreno Rico. A parer seu, cal posar el focus en l’“impacte” que tindrà en el port la celebració de la Copa, un esdeveniment que titlla de “desastre” per a Barcelona: “L’organització de l’esdeveniment és un filó més per reforçar la política dels darrers 30 anys de l’Autoritat Portuària de convertir el Port Vell en un espai per al benefici econòmic del Port i no al servei de la ciutadania”. Alerta que, amb aquesta nova intervenció, “passarà el que va passar amb la reforma del Port Vell per als Jocs Olímpics i amb la Marina del Port, una explotació econòmica que perjudica el veïnat i no aporta cap tipus de benefici a la ciutat”.

“Especulació i explotació del Port”

Moreno Rico denuncia que l’organització de la Copa Amèrica ha portat a Barcelona, “amb la connivència de les institucions”, un “muntatge comparable al de la Fórmula 1 o el Moto GP, on la faceta esportiva és més que discutible i, en canvi, està molt clar el negoci econòmic que fa una empresa internacional, però també l’Autoritat Portuària”. I recorda el “fiasco” que va viure la ciutat de València amb l’organització de les edicions del 2007 i el 2010: “Allò va acabar com el rosari de l’Aurora en tots els sentits, va ser un negoci ruïnós econòmicament i també socialment”.

L’expert considera que l’Autoritat Portuària “serà una de les grans beneficiades, perquè podrà expandir la seva política d’explotació i especulació del Port Vell per al seu propi benefici”. I exemplifica: “L’antiga seu de l’Autoritat, al Portal de la Pau, ha estat abandonada durant set o vuit anys, i ara que el Port veu l’ocasió de fer-hi negoci, rescata el projecte de rehabilitació. Però el que es farà és especular, amb un primer pis per a festetes del Port, com a seu institucional, i a la planta baixa un restaurant i una cafeteria! Un espai que hauria de ser un equipament per a la ciutadania es destinarà a engreixar els números del Port”, sentencia.

L’historiador encara assenyala un altre front que estaria sota el focus de l’especulació. Es tracta de la zona de l’antic cinema Imax. “De moment, hi ha una gran exposició sobre la Copa Amèrica, un altre negoci per rendibilitzar que té el Port, quan aquest espai hauria de ser per passejar, un petit pulmó verd”.

I què passarà quan s’acabi la Copa? Rico vaticina que l’espai “quedarà en no res per al veïnat i s’hi acabarà fent algun projecte rendible per a l’Autoritat Portuària, allunyat de la seva vinculació històrica amb la ciutat i els veïns i veïnes de Barcelona”. Per tot plegat, Moreno Rico reivindica, “des de fa 30 anys”, que el Port “retorni a la ciutat aquest espai de l’antic Port Vell, que el gestioni l’Ajuntament i el posi al servei del veïnat i no de l’especulació”.

El capital internacional, content

Quan la Copa Amèrica plegui veles, molts veïns continuaran la lluita que han iniciat per mantenir el seu habitatge i no ser expulsats del barri, engolits per la suposada projecció internacional de Barcelona, guanyada mercès a l’esdeveniment. Probablement, arribaran més visitants i el sector turístic celebrarà els números. I les Administracions que hauran invertit en aquesta cita -s’estima que la Generalitat, l’Ajuntament, el govern espanyol, Turisme de Barcelona i la Diputació de Barcelona hi hauran abocat uns 80 milions d’euros- celebraran l’èxit organitzatiu i l’impacte econòmic i reputacional de la competició, que, per cert, és considerada l’esdeveniment esportiu internacional amb més seguidors del món després del Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics.

“Són arguments ja fabricats per atraure capitals internacionals, que en cap cas tindran un retorn social per a la ciutat. Tornem a la lògica perillosa dels Jocs Olímpics del 92, dels quals encara ara en paguem les conseqüències”, resumeix Martí Cusó. I tot plegat, amb l’avís del president de la Copa Amèrica, Grant Dalton, que ha assegurat que està sobre la taula la possibilitat que Barcelona aculli també la competició l’any 2028.

A valència, fracàs social i econòmic

El 2007 i el 2010, València va acollir la Copa Amèrica, un esdeveniment que va acabar en desastre financer i social a la capital del Túria. Un estudi acadèmic sobre la repercussió en els negocis a peu de carrer va concloure que les grans empreses i les transnacionals van ser les principals beneficiades, mentre que les empreses locals van quedar “en un pla secundari” en la distribució de guanys. La zona del Cabanyal va pagar un preu altíssim per acollir l’esdeveniment. Al seu entorn, s’hi van fer grans obres en ocasió de la Copa, asfalt per tot arreu mentre el barri maldava per conservar les seves cases pintoresques i veia com no quedaven diners per fer-hi intervencions mínimes. L’aventura es va tancar amb un forat de 400 milions d’euros invertits per la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament, que va acabar assumint l’Estat.

I després, atletisme, futbol i golf

L’Ajuntament de Barcelona té en marxa la maquinària administrativa per aconseguir l’organització d’altres grans esdeveniments esportius els pròxims anys. És el cas de les candidatures per ser la seu dels Campionats del Món d’Atletisme del 2029, el Mundial de Futbol del 2030 -organitzat per Espanya, Portugal i el Marroc, i on Barcelona, amb el Camp Nou remodelat,
aspira a acollir la final- i la Ryder Cup de Golf del 2031.

L'entrada El veïnat ja paga la factura de la Copa Amèrica ha aparegut primer a Carrer.

Les primeres mesures

Pla Endreça i guerra als manters. Un paquet de mesures per “posar ordre a l’espai públic” i marcar distàncies amb l’anterior govern bipartit. El pla inclou intervencions immediates pel que fa a la neteja, el manteniment del mobiliari urbà, les actuacions de control per a la reducció de les conductes incíviques i l’acompanyament a les persones vulnerables. Però els manters ja han denunciat una “persecució brutal” i el mateix Albert Batlle -tercer tinent d’Alcaldia- ha avisat que fer-los desaparèixer és un objectiu prioritari: “A Barcelona no volem aquesta activitat. Ningú es pot jubilar de venedor ambulant. És un comerç il·legal que afavoreix l’explotació de persones”.

Desfer l’urbanisme tàctic del carrer de Pelai. En ple mes d’agost, les grues van entrar al carrer de Pelai, un dels símbols de la pacificació del trànsit al centre de la ciutat impulsada pels Comuns. El govern municipal va ordenar posar més aparcaments de bicis, motos i zones de càrrega i descàrrega, desfent una obra molt significativa de l’anterior executiu. Diverses plataformes veïnals han denunciat que és un “pas enrere” en la lluita per millorar la qualitat de l’aire de Barcelona.

Represa de l’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv. Al febrer, l’alcaldessa Colau va suspendre les relacions amb la ciutat d’Israel per la “violació sistemàtica dels drets humans” contra la població palestina. La decisió va despertar el rebuig de tots els grups municipals. Collboni ja ha deixat sense efecte la suspensió temporal de les relacions i Barcelona torna a estar agermanada amb Tel-Aviv.

Augment temporal de la velocitat en els entorns escolars. S’ha eliminat la limitació de 30 km/h als entorns escolars, tinguin radars o no, quan els centres educatius estiguin tancats. Les nits, els diumenges i els dies festius, la velocitat màxima és ara de 50 km/h. Collboni havia defensat la pacificació quan aquesta es va aplicar al final del mandat anterior, però davant les queixes ciutadanes n’ha ordenat la modificació.

Sancions a l’alça de l’ordenança de civisme. “Barcelona té una tradició forta i arrelada en el compliment de les normes de convivència, així ho fan la major part dels veïns i les veïnes d’aquesta ciutat. Però hi ha un grup reduït de persones que no respecten el que és col·lectiu, no valoren els serveis, i per això ens plantegem un increment de les sancions dels actes incívics”. Així ha justificat l’alcalde la decisió d’aplicar la part alta de la forquilla que permet la normativa actual, la qual cosa augmentarà l’import de les sancions en un 55%.

Cessió de solars a la Generalitat per fer habitatge públic. Barcelona ha ofert 27 solars a la Generalitat de Catalunya per construir 1.764 habitatges públics situats als districtes de Sant Martí, Nou Barris i Sants-Montjuïc. Collboni va remarcar que “l’habitatge és el cavall de batalla de l’Ajuntament en aquesta legislatura”. En els dos mandats de Colau, el Consistori va sumar 4.000 habitatges al parc públic.

Les primeres promeses

Al marge d’accions molt tangibles, l’alcalde socialista també ha pres compromisos i ha deixat obertes algunes carpetes del mandat anterior.

Accelerar la reforma de la Rambla. Tres dies després de prendre possessió, Collboni anunciava que la Rambla estarà enllestida en la meitat del temps previst pel govern Colau: les obres duraran tres anys en comptes de sis. “Destinarem tots els recursos necessaris perquè Ciutat Vella torni a ser un espai amb qualitat de vida i un gran eix cultural”, va dir l’alcalde.

Mantenir la reforma de la ronda de Sant Antoni. L’ara alcalde es va comprometre en campanya electoral a paralitzar la reforma de la ronda, plantejada per Barcelona en Comú, durant els 100 primers dies de mandat. Però tot d’una, en un gest que es va interpretar com una picada d’ullet perquè els Comuns entressin a reforçar el govern del PSC després de la investidura, Collboni es va desdir i va anunciar que mantenia la reforma ideada per l’equip de Colau. La mesura va en línia del que ha vingut defensant el moviment veïnal a banda i banda de la ronda. Tot i que algunes entitats i veïns contraris a la reforma van sortir al carrer a protestar, la decisió està presa.

Estudiar una alternativa a la unió del tramvia. Si la unió del tramvia per la Diagonal és una aposta molt potent dels Comuns, Collboni obre la porta a un nou itinerari de la xarxa tramviària per unir Verdaguer amb la plaça de Francesc Macià. El projecte podria passar per recuperar la ruta per Comte d’Urgell-Provença-Diagonal. Ara bé, el PSC aclareix que el canvi estaria condicionat als acords entre els grups municipals.

L'entrada Collboni, cent dies que eixamplen l’esquerda amb l’antic soci ha aparegut primer a Carrer.