Vestida amb una bata polar llarga i rosa, cordada, la Carme està tan còmoda com la reina que mai no es pentina. Davant seu té la pantalla plana de més de trenta polzades i altaveus dolby estèreo per viure “una experiència sonora”. Tant és, està apagada. Afectada de glaucoma, ella gairebé no hi veu d’un ull -l’altre el va perdre- i gairebé no hi sent. Així que els matins els passa al seu domicili del carrer de Valladolid, a Sants, mirant la immensitat d’un cristall líquid amb neons en repòs.

La Carme, amb 96 anys, ha estat notícia perquè els serveis socials de la Generalitat de Catalunya li han denegat el segon grau de dependència, amb el qual tindria possibilitat d’accedir, entre altres coses, a una residència. No s’han tingut en compte els problemes de cor, la insuficiència arterial i la diabetis. “A penes es pot aixecar, va amb el caminador plegable, tampoc no es pot ajupir per treure’s els mitjons i no té força a les mans per posar-se i treure’s les mitges compressives”, diu Joaquim Quim Estrada (Barcelona, 1949), el seu fill, l’únic que li queda viu -els altres dos, Josep i Joan, ja han mort, igual que el pare, Bonifaci-. “En els darrers tres anys ho hem demanat tres vegades, i sempre ens ho han denegat; mai no ens han donat cap explicació. Hem reclamat, però no ens han fet ni cas”. Consultada la Generalitat per part d’aquest periodista, no es rep cap resposta.

“Pot anar a dormir sola, però si algú l’ajuda, i amb compte de no caure, que ja ha passat dues o tres vegades, i l’última vegada va estar un mes en un hospital sociosanitari”, afegeix la seva jove, Marisol Gómez (Barcelona, 1948). “I no podem demanar residència amb el grau que ara té, l’u”. La Carme es va quedar sola a mesura que la seva família anava traspassant, des que van travessar la porta del no retorn. Tanmateix, no està sola del tot: cada setmana la visiten els seus quatre nets i els seus tres besnets, i el matrimoni del Joaquim i la Marisol. Aquesta visita comença amb un petó i un crit de trompeta: “Com estàs, iaia?!”. A més, de dilluns a divendres ve un assistent de l’Ajuntament de Barcelona per dutxar-la o posar-li el menjar. Una altra assistenta la paga de la seva butxaca el fill. “La mare té una pensió de mil euros, i tot se’n va per atendre les despeses”, denuncia.

Igualment, i avui dia, el que necessita la Carme és atenció les 24 hores, matí, tarda i nit. L’última vegada que li van denegar la petició del grau II va ser al febrer. Sense explicacions.

Graus…

Del Departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya: “Al Grau II, de dependència severa, la persona necessita ajuda dues o tres vegades al dia, però no cal que hi hagi de manera permanent al seu costat la persona cuidadora”. Els seus cuidadors, el Quim i la Marisol, opinen que li correspondria el Grau III: “La persona necessita ajuda diverses vegades al dia i la presència constant d’una altra persona”.

A l’abril, el periodista de La Vanguardia Josep Fita va publicar un article en què recollia la petició de la família i es feia ressò de la seva angoixa: “Li deneguen el Grau II de dependència amb 96 anys, gairebé cega, sorda i vivint sola”.

El rellotge de paret toca els quarts. El catedràtic Santiago Tejedor, a Sobre(vivir), un viaje a todos los viajes: “Durante días sentí que el tiempo no pasaba. A eso se unía el silencio”.

… i medicaments

Segons els tres fulls del pla de medicació, Carme López s’administra cada dia el següent: una pastilla d’Omeprazol Viatris de 20 mil·ligrams per a l’estómac; una pastilla de Metformina Aurovitas per a la diabetis; una pastilla de Jardiance per controlar el sucre; una aspirina per als dolors; un pegat de Nitrofix per prevenir angines de pit; una pastilla de Brainal per dilatar els vasos sanguinis; una pastilla de Ramipril per a la hipertensió; una pastilla de Zaldiar també per al dolor; col·liri Cosopt i gotes Travatan per als ulls, i la solució Thealoz Duo per lubricar-los. Més el complement alimentari Actua Aftagum, la crema hidratant Byphasse i la crema ultrareparadora A-Derma Epiteliale, el col·lutori Aloclair Plus, els antibiòtics per a la pell Mupirocina i els apòsits Lisubel. També li recepten Absorb Inc Orina Noc Anat Abs Nude Pants T. Mediana 80U. Si li cau una pastilla, és una pastilla menys que es pren, perquè no la pot recollir.

Aquest redactor s’apropa a la butaca intel·ligent on descansa la Carme, gairebé centenària:

—Com està?!

—Jo sempre dic que estic bé, però bé no estic. I les mans se m’encarcaren.

El peix que es mossega la cua: totes les pastilles tenen contraindicacions que necessiten altres píndoles.

Al tancament de l’edició de Carrer, la Generalitat li ha concedit a Carme López el grau II de dependència.

L'entrada El viacrucis administratiu d’una veïna de 96 anys ha aparegut primer a Carrer.

En les sis temporades de la sèrie de televisió Manos a la obra, el manetes del gotelé Benito Lopera Perrote sempre treia a col·lació la mort del seu progenitor: “Al meu pare, banderiller, el va matar el toro Bragado a la plaça de toros de Saragossa”. El pare de David Moreno (Barcelona, 1946) no era banderiller, sinó matador, el màxim escalafó de la tauromàquia. Es deia Aurelio Puchol i va donar al seu fill el malnom pel qual l’afició el coneixeria: Morenito de Valencia. S’entén que Aurelio va néixer a Aldaia, a València, el 1914. Després de la seva mort, l’11 d’octubre de 1953 -en les celebracions del Dia de la Hispanitat-, el destre i actor Mario Cabré li va dedicar una sentida elegia.

El fill d’Aurelio Puchol, el David, va heretar gairebé tot de la figura paterna, almenys els detalls que han configurat la seva personalitat. Si el pare va torejar amb Manolete i les primeres espases d’aleshores -Luis Miguel Dominguín, Chamaco, Julio Aparicio-, el fill es batria en duel amb Juan José Linares i Joaquín Bernadó, molt estimats. “Vaig ser el torero més jove, vaig prendre l’alternativa a la plaça de braus de Cotlliure, a França, sent un xiquet. He torejat des dels 14 anys fins als 35, fins al 1981. Em vaig retirar perquè ja m’avorria del mundillo, i perquè em va agafar un toro i em va deixar dos anys a l’hospital, amb un pulmó perforat. Però han estat els millors anys de la meva vida”.

Ara, la sorra i els mocadors blancs agitats amb fervor els assaboreix David Moreno en el record, assegut a una de les taules de l’establiment Venus Delicatessen (Avinyó, 25), regentat per Mercè Casal i Víctor Robles, ideal per prendre uns natxos amb guacamole, una mussaca i un poke bowl.

La segona vida del David comença als anys vuitanta amb aquesta frase: “Com que coneixia el propietari del cafè restaurant Cosmos [la Rambla, 34, avui restaurant Vapiano], em vaig fer accionista del local, juntament amb unes deu persones més. El propietari, Mur-Mar, se n’havia anat i jo els vaig dir: ‘Ara que no torejo podria treballar aquí’. Hi vaig posar un milió de pessetes, que després em van tornar. Aleshores el Cosmos tenia uns trenta treballadors, entre els cambrers i el personal dels apartaments contigus [Apartaments Mur-Mar, avui Master La Rambla Serviced Apartments]”.

—Com eren aquelles Rambles?

—Durant una època les freqüentaven els nord-americans de la Sisena Flota i els que venien de la guerra del Vietnam, i la prostitució.

—Unes Rambles animades.

—Hi havia molt d’efeminat que hi anava a lligar.

—Jo recordo que els últims anys del Cosmos els jubilats hi jugaven al dòmino.

—Això va ser al final, abans hi anava gent amb diners i a la barra es demanaven moltes begudes.

—El famós trifàsic d’anís.

—I d’altres, i al pis de dalt teníem el restaurant, sempre ple.

—Per això, animades.

—No hi havia tants lladres com ara. A mi m’han intentat robar quatre o cinc vegades últimament.

—Troba a faltar aquells anys?

—I tant. I vaig arribar a tenir dues cafeteries, una a prop de les Rambles i una altra a la Barceloneta anomenada Costa Brava, que ara és un Burger King.

—Tot un empresari.

—Tenia idees, i em vaig posar a treballar perquè els negocis, com el Cosmos, funcionessin.

El Cosmos es va obrir a principi del segle XX, i el 1927 es va transformar de la manera en què ha estat conegut durant dècades, amb una barra en forma de doble ve baixa. Va tancar el gener del 2019.

—I ara com veu les noves Rambles?

—No ho veig clar, els negocis s’han vist afectats. I tot és per al turisme.

—Ja no són unes Rambles canalles.

—Són suaus, per anar a passejar. Abans tenies matalasseries i ara hi ha botigues que venen carcasses per als telèfons mòbils.

—Barcelona és…

—… per a la gent de fora, sobretot. Molts de la meva generació o s’han mort o han hagut de marxar.

—I què li sembla la prohibició dels toros?

—Una tonteria, hi havia molta afició a Barcelona. A l’última corrida a La Monumental [diumenge 25 de setembre del 2011], molts van plorar.

El 2009, David Moreno, Morenito de Valencia, es va jubilar. Resideix al mateix barri que el va veure néixer, el Gòtic. El David no ha tingut dues vides, sinó tres: avui, col·labora en una residència de gent gran, Llar la Mercè, de la Fundació Família i Benestar Social. “Empenyo les cadires de rodes dels avis”.

L'entrada David Moreno, torero i propietari del Cosmos de la Rambla: “Molts de la meva generació o s’han mort o han hagut de marxar” ha aparegut primer a Carrer.

El Puzzle Barcelona serveix de decoració al menjador d’un dels pisos del Bloc Papallona. A més d’aquesta joguina d’entreteniment per a “exploradors de cor” sense edat, la sala d’estar s’ha decorat amb molt bon gust: un cartell amb una Mà Barcelona de sis dits, de pell de llangardaix i ungles pintades de brilli-brilli taronja; un cartell amb una boca d’incendis per als bombers, d’aquelles que creixen com espàrrecs als carrers de Nova York, i un cartell amb un turista que fotografia el Colom Barcelona (pidgeon). És evident que M. Cortés i C. Masclans, les residents d’aquest pis del Bloc Papallona, han estudiat Disseny Gràfic.

“Resistència habitacional”

Anna Olesti (Barcelona, 1999), una altra papallona vermella i turquesa, és la tercera de les amigues que viu aquí des del març del 2022. Va estudiar Dret, treballa com a advocada i ara ha aparcat les aficions per ingressar a la “resistència habitacional”, com una ciutadana miliciana que tem quedar-se al carrer sense res. “Aquest bloc, patrimoni de la ciutat [l’Ajuntament el va catalogar com a edifici d’interès històric i artístic], el va mantenir la mateixa família fins que Maria Romero va morir. Aleshores, l’agost del 2024, els nebots van vendre l’immoble al fons d’inversió holandès New Amsterdam Developers [NAD] per molts milions d’euros”.

El mateix agost del 2024 i en les setmanes posteriors, els inquilins de la finca van rebre burofaxos de rescissió de contracte -a l’Anna i a les seves companyes encara no els ha arribat; el seu contracte de cinc anys venç el 2027-. Els deien que tenien trenta dies per marxar. L’Anna, que forma part del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, s’ha reunit amb els advocats dels inversors de NAD, Jeffrey Todd Kaye i Paul Christiaan Petermeijer.

Ells no cedeixen; l’Anna, tampoc. Ells negocien les condicions perquè els veïns se’n vagin; l’Anna negocia les condicions per quedar-s’hi. “Ens feien entendre que podíem demanar una xifra generosa perquè marxéssim. Però el nostre principi és que no volem cap acord que no passi per la renovació contractual”. Ara, entre les tres, paguen uns mil euros de lloguer. Amb el següent burofax vindran els papers amb la data del desnonament. Però…, “collons, això no passarà, que no, no passarà, és casa nostra i no marxarem enlloc”.

“Aquest és un cas paradigmàtic de com ens hem convertit en una mercaderia. En la gestió de la venda i en els tràmits previs, ens han considerat gairebé un peix en una parada de mercat, quelcom que es pot comprar. A veure, és que som al costat de la Fira de Barcelona, del centre comercial Les Arenes, d’un Starbucks, de diversos hotels [al costat, hi ha el B Hotel], amb una papalloneta superguai… És clar que això té un potencial econòmic, i el que volen fer és dividir els cent metres quadrats de la casa en cinc habitacions”. Pisos de 20 m² per “gaudir de Barcelona i de les seves impressionants vistes”. Ho anomenen coliving.

Amb el coliving, els preus es multipliquen per dos o per tres. “A aquesta gent no li interessa tenir aquí una senyora amb el seu pare gran i que paguin només set-cents euros; busquen altres perfils”, diu Olesti, que no dogmatitza perquè les dades hi són: “Barcelona està horrible, ens estan fent fora a tots”.

NAD es presenta així: “Innovating Barcelona real estate: high quality, mid-market focus, high returns, minimal risk”. Alta rendibilitat, risc mínim. Mínim risc, màxim benefici.

L'entrada Voltors contra papallones ha aparegut primer a Carrer.

Aquest far, amb una llum que arriba als cinquanta quilòmetres, té un faroner que ara ja és exfaroner. Guillermo Segador (Olivenza, Badajoz, 1954) va viure aquí entre els anys 1993 i 2000. “Tot i que l’entorn del far de Montjuïc no és bonic, té unes vistes espectaculars, una panoràmica de tot el port; m’agradava veure el moviment de contenidors amb les grues que els recol·locaven”, diu Segador, amb aire d’erudit, d’aquells físics nuclears que calculen la desintegració dels àtoms.

No va estudiar ciències, sinó Sociologia, a la Universitat Complutense de Madrid. “Em cuidava de l’aparellatge, comprovant que estigués encès a la nit. Cada dia omplies el Llibre de Serveis amb les novetats, si n’hi havia”. Des del far de Montjuïc es divisa el far de Calella i el far del Llobregat, a l’Hospitalet, un lloc que les associacions veïnals de la Marina volen recuperar com a equipament públic.

La crisi econòmica dels anys vuitanta, a causa dels profunds canvis perquè Espanya convergís amb Europa, va deixar les noves generacions amb un futur negre. Un amic es va presentar a les oposicions de tècnic mecànic de senyals marítims de l’Estat, col·loquialment oposicions per a torrers, popularment faroners. L’amic s’hi va presentar i va aprovar. Avui aquest cos funcionarial s’ha extingit, tot i que encara en queden alguns -molt pocs- faroners. El van destinar a Astúries. Un altre amic s’hi va presentar i va aprovar. El van destinar a Mallorca. I Guillermo Segador també s’hi va presentar i va aprovar. A cadascú li va tocar un tros de terra amb el seu tros de mar. A Segador el van destinar rovisionalment al far radioelèctric de Noia i al de Cap Silleiro, a les Ries Baixes, a Galícia. Després el van enviar a Salou, i després al far de Sant Sebastià, entre Llafranc i Calella de Palafrugell, a la Costa Brava.

Al far de Montjuïc hi va arribar el 1993 i en va marxar l’any 2000, amb tota la família, la seva esposa, Ana Teresa, i els seus fills, Nina (1988) i Guillermo (1990), cap dels quals ha seguit les professions de la mar: la Nina va estudiar Pedagogia, i el Guillermo, Psicologia. Els fills estudiaven a l’escola pública Enric Granados, davant del Bauhaus. La seva dona, Ana Teresa, col·laborava al centre de documentació històrica Montjuïc-La Marina, amb l’arxivera Núria Burguillos, abans que el fons del centre s’integrés a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc. La compra diària la feien als supermercats del passeig de la Zona Franca. El matrimoni també va col·laborar a la revista local La Marina.

“El més incòmode era baixar amb cotxe i trobar-te el pas a nivell amb la barrera baixada, per als trens de mercaderies del port, i llavors podies estar esperant una bona estona”, esmenta com a desavantatge. “Quan vam marxar, van reestructurar el far perquè s’hi volia instal·lar una mena de seu portuària, però el projecte es va aturar”.

El far de Montjuïc es manté actiu, tot i que avui dia els fars conviuen amb els sistemes de navegació per satèl·lit. El far depèn de l’Autoritat Portuària de Barcelona, dins l’univers del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible. “Quan vaig marxar del far, vam buscar un pis a Vilanova i la Geltrú, i cada dia anava i venia fins al Port de Barcelona, que és qui em va acabar contractant. Un equip ens fèiem càrrec del manteniment dels fars de la província de Barcelona i de Girona”.

Com diem, el far de Montjuïc es manté actiu, tot i que automatitzat. El faroner Segador sí que es va desactivar. Es va jubilar durant la pandèmia. Ara s’entreté amb la domòtica i el senderisme, entre d’altres aficions. Tot i ser un home de terra endins, és un home de mar.

L'entrada Guillermo Segador, exfaroner: “L’entorn del far de Montjuïc no és bonic, però té unes vistes espectaculars” ha aparegut primer a Carrer.

Edicions Clariana va recopilar les peces antològiques a Candel i Barcelona: la ciutat dels altres catalans (1958-1964), acompanyades per les fotografies de Ramon Dimas. Tolits, monges, oficials de l’Exèrcit, carnissers, mossos de magatzem, viatjants…, es difuminen al tomb de segle, gairebé setanta anys després. En el centenari del naixement de l’escriptor Francesc Candel (1925-2025) viatgem a la Barcelona dels nostres pares i dels nostres avis, la dels articles del Paco Candel.

Una platja desapareguda

De Las playas libres: un domingo por la mañana en Casa Antúnez, publicat a Destino, el 9 d’agost del 1958: “La playa empieza a la derecha de la Campsa, luego de unos vertederos sobre el mar. Estos vertederos parece que cada día ganan posiciones. Con cada camión o carro que vuelca sus escombros en aquella vertiente, la tierra avanza un paso sobre las aguas”.

El 2025, de la platja de Casa Antúnez o Can Tunis no en queda absolutament res. El vigilant de la caseta a la porta d’accés -entre el carrer A i la ronda del Port- ensenya al periodista el mapa de la ciutat portuària. Els molls Príncep d’Espanya, Lepant i Álvarez de la Campa ocupen el lloc on abans se succeïen trams de platja amb les seves barquetes de pescadors, com la del Tio Nel·lo.

La ciutat sense toros

De Fiestas Mayores, publicat a Destino, el 6 de setembre del 1958: “Las fiestas de la Merced no tienen nada de fiestas; muchos lo dicen: cuatro corridas de toros y pare usted de contar”.

El 2025, no se celebren curses de braus a Barcelona. El Parlament de Catalunya va votar en contra de les festes taurines el 28 de juliol del 2010, una llei que va entrar en vigor l’1 de gener del 2012. Barcelona havia estat l’única ciutat del món amb tres places de braus en actiu: la de la Barceloneta, El Torín -avui, Edifici Gas Natural-; Les Arenes -avui, centre comercial- i La Monumental, on es va fer la darrera corrida, el 25 de setembre del 2011, amb els toreros José Tomás, Juan Mora i Serafín Marín.

De la xistorra als còctels

De Mercado Central: amanece en el Borne, publicat a Destino, el 18 d’octubre del 1958: “Son las diez y media de la mañana. Van amontonando envases vacíos: pilas de canastas, torres de cajas que te dan la impresión de que se van a desmoronar. […] En las calles adyacentes todo son tiendas de salados, de embutidos, de escabeches, de conservas”.

El 2025, el Born s’ha convertit en un centre de recerca i memòria: “Contemplar el jaciment de l’antic mercat del Born és fer una aproximació a la vida quotidiana de la Barcelona de final del segle XVII i principi del XVIII, i és trepitjar els carrers de la ciutat que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714”. Als carrers adjacents, res de xistorra i llom embotit, sinó restaurants i locals de copes com Guzzo (“Coctelería & Music”), Bistro Est (“Cocktails, food and more”) i Tlaxcal (“Cantina & taquería gastronómica”).

Passat barraquista

De La Llar Social de Can Tunis: el Barracó, publicat a la revista Serra d’Or, el desembre del 1962: “Ja tenien un metre i mig de la paret. Una tarda hom veié els nois profundament consternats. La brigada dels pics els havia destruït tot allò que havien alçat. La mateixa puixant persona que havia autoritzat la construcció de la barraca n’havia ordenat l’enderrocament”.

El 2025, els poblats barraquistes a Barcelona de les dimensions que va viure Paco Candel ja no es troben. Entre d’altres coses, els Jocs Olímpics van servir per reallotjar en pisos la població que, sota els sostres d’uralita, malvivien a Can Valero, Maricel, Tres Pins, les Banderes i Dallas, ciutat fronterera. Sabran què era la brigada dels pics els que vegin la pel·lícula El 47, sobre el líder veïnal de Torre Baró (Nou Barris) Manolo Vital.

La plaça de les mil reformes

D’un drapaire a Fira de Bellcaire, esto es: Encantes Viejos, publicat a Destino, el
8 d’octubre del 1960: “Todo lo que han visto cuenta 25 años. Pasarán 25 más
y mi nieta heredará esto. Y luego sus hijos. El puente de las Glorias lo acabarán y tendrán que derribarlo, pues se han equivocado y lo están haciendo mal hecho, y lo volverán a levantar, y harán lo que quieran, pero nosotros no nos iremos de aquí”.

El 2025, els Encants Vells han passat a la història. El 2013, es va inaugurar el Mercat dels Encants del segle XXI -“Un mercat ple d’oportunitats”-, on amb prou feines queden drapaires. Efectivament, la plaça de les Glòries Catalanes s’ha enderrocat i s’ha tornat a aixecar i s’ha tornat a enderrocar i s’ha tornat a aixecar, en un procés de remodelació que va començar als anys vuitanta amb vistes als Jocs Olímpics i que tot just en comença a veure el final amb la recent inauguració d’un parc que compta amb “umbracle, àgora sensorial i jardí d’immersió” -veure Nyaps urbanístics del segle XXI, al Carrer 169, de juny del 2025-.

En alguna ocasió, l’autor d’Els altres catalans, Francesc Candel va citar aquest periodista a la cafeteria La Parrillada (Foneria, 37), local net, amb sifons, sense televisor i amb tres cambrers amb uniforme, com El Asturiano, de la sèrie televisiva Amar en tiempos revueltos. Candel vivia al mateix bloc de La Parrillada. Dècades després, el cafè és el bar restaurant A’Parrillada, on sona reguetón, se serveixen cubs de botellins de cervesa i ofereix tardes de futbol en una Samsung de pantalla plana amb un munt de leds. A la cambrera, una altra catalana d’Orient, abans que se’n vagi
a la terrassa:

—Saps qui era Paco Candel?

—No.

On la ciutat canvia el seu nom

El novel·lista i aprenent de dibuixant Francesc Candel (1925-2007) va viure a la Barcelona on es pon el sol, coordenades sud-sud-oest, als barris de la Marina Zona Franca. A bord d’un vaixell mercant, va arribar el 1927 amb la seva família a la ciutat, que aleshores atreia nombrosos emigrants de Llevant per treballar a les obres de l’Exposició Internacional del 1929. Durant els primers anys, els pares es van establir en una de les barraques properes a la fàbrica de filferros Rivière, a Can Tunis. Amb el temps, es traslladarien a les Cases Barates. El pare del Paco, el Pedro, deixaria de ser picapedrer a la pedrera del Morrot, a Montjuïc, i exerciria com a sagristà a la parròquia de la Mare de Déu de Port, al carrer de Sant Eloi. Paco Candel bolcaria aquells anys i aquells veïns a On la ciutat canvia el seu nom (1957). El retrat que il·lustra aquest reportatge es va fer el 2005 al pis de la seva parella, al passeig de la Zona Franca. Ja no és el Paco qui parla, sinó el periquito Raulito.

L'entrada La Barcelona de Paco Candel ha aparegut primer a Carrer.

Un ha de rearmar-se i reenamorar-se per tractar sobre la gent sense llar, perquè qualsevol de les peces informatives hauria d’anar acompanyada de la indignació que mou els cors sans. A Gràcia, a banda i banda de l’avinguda de Vallcarca, sota el viaducte de lleons alats, dormen els sensesostre amb la poca cosa que els queda. “Tu només ets el que queda quan t’ho han pres tot”, diu el fotoreporter Miguel Gil a Miguel: Ne tërren (Sobre el terreny).

Un i dos

Un. Del costat que dona a la Creueta del Coll, i tocant la pista de bàsquet i l’Hort de les Cases, una trentena de barraques, construïdes amb les fustes de les portes rebutjades perquè mai no van tancar bé, i construïdes amb els palets de les més de dues-centes obres urbanes a la ciutat.

A les lones requisades que serveixen de tancats, les pancartes d’alguns veïns conscienciats, com els membres del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca: “Volem pisos i no barraques”, “Kap veïna fora del barri” -l’a de kap, circulada, símbol de l’anarquia- i “Casa i treball. Solucions socials, no policials”.

A l’espai delimitat per les tanques i les lones, un assentament de persones que per a alguns també són ferralla.

A la dreta, les neveres amb el congelador gebrat, ja trencades.

A l’esquerra, els escalfadors que ja no escalfen, inerts.

A la dreta, banyeres com taüts freds.

A l’esquerra, les torres d’ordinador desguarnides amb els RAM en carn viva.

A la dreta, microones amuntegats, amb les seves ones d’un sol ús.

A l’esquerra, rentadores amb elements de gir, com a les màquines escurabutxaques.

A la dreta, compressors d’aire condicionat amb les vàlvules d’expansió rebentades.

A l’esquerra, els somiers s’acumulen un darrere l’altre, escuts gegants.

Les pluges han enterrat les catifes que entapissen el sòl.

Els colons d’aquest poblat barraquista d’uns dos-cents metres quadrats tenen relació amb els jawal de la saga de Star Wars. Els jawal, ferrovellers del planeta Tatooine, a la Vora Exterior de la Galàxia. Sempre s’apinyen a La Frontera els éssers a qui se’ls rebaixa de categoria i que es transfiguren en subéssers, infrahumans –els untermensch dels nazis.

Una dona, una jawal, amb el rostre demacrat i consumit com un cigar, una MPOC que amb prou feines respira.

Tu.—Hola, som periodistes.

Ella.—Què?

Tu.—Journalists.

Desperta un homenot en els quaranta, amb tripa, amb dessuadora, i ella li dona quatre crits en romaní:

Ella.—Varekon pućhel!

El paio, esquerp, a punt d’increpar.

Ell.—Què vols?

Després de les presentacions, obre la boca i sentència:

Ell.—Fora.

Ell es retira i es fica en un forat fosc com una caverna de llaunes buides, de ferros rovellats. Ella es queda un minut.

Ella.—Molt malament, molt malament, mira, mira…

Estén el braç, que abasta les neveres esblanqueïdes, els ordinadors curtcircuitats i els escalfadors amb la línia plana de batec.

Ella.—Mira, mira, quina casa veus? Allà, Morocco, allà, tot allà.

Es refereix a una quinzena de minicasetes insalubres on viuen barcelonins procedents del Marroc, joves extutelats que no volen saber res de la premsa.

Tu.—Sí, tot barraques.

Ella.—Sí, sí, nosaltres no robar.

Les vocals les estira com si fossin àries d’ombra.

Una de les ombres que surten a l’exterior pregunta si coneixem un alberg proper. A la mà porta una llauna de cervesa.

Dos. Del costat que dona al Turó del Putxet i al Jardí dels Arabescos, mitja dotzena de tendes de campanya de Decathlon tapades per les enfiladisses de filferro. Alguns d’aquests recers, que ni tan sols es poden considerar infrahabitatges, han estat decorats amb arbres de Nadal, avets tallats, secs.

A la parada de l’autobús 27, el cartell de la sèrie de televisió The Last of Us, drama postapocalíptic sobre fongs, col·lapses i zombis.

Arrels Fundació (#ningúdormintalcarrer) comptabilitza 1.384 persones sense sostre a Barcelona -dades del 2023-. Cada any, més persones malviuen als carrers. Las calles son leones.

L'entrada Els carrers són lleons: les barraques de Vallcarca ha aparegut primer a Carrer.

Acabat el concert, prop de les onze de la nit, els fans no es van dirigir a les Rambles, per posar-li la cirereta al pastís i continuar una gresca lúdica i molt sana. Ans al contrari, es van amuntegar a la parada d’autobús provisional de la plaça d’Espanya, en espera del batibull de busos grocs i verds de la sèrie L i E.

On són els ‘teenagers’?

Les Rambles del 2025 no s’entenen sense comprendre les necessitats i els gustos dels teenagers de l’àrea metropolitana i la xarxa de transport urbà. En definitiva, no es poden visualitzar les Rambles nocturnes postcovid sense analitzar l’emergència habitacional a Barcelona i rodalies.

Grosso modo, la joventut autòctona de Barcelona viu fora de Barcelona ciutat. En localitats limítrofes construïdes pels fills de la migració: Sant Just Desvern, Sant Boi de Llobregat i Viladecans, per exemple. Del milió sis-centes mil persones que resideixen a Barcelona, una quarta part té menys de trenta anys, encara que a l’estadística municipal s’hi inclouen els no empadronats, Erasmus i nòmades digitals, entre d’altres.

Un piset de dos banys i dues habitacions al Raval costa avui 475.000 euros –Fotocasa.es, consulta d’ara mateix-. Segons el Baròmetre de Barcelona, el 53,9% dels joves d’entre 25 i 34 anys no creu en el futur de la ciutat.

No s’entén la nit a les Rambles si no s’assumeix que els preus desorbitats expulsen el veïnat. A la icònica via resideixen uns sis-cents veïns, segons un estudi de l’agència de desenvolupament urbà Barcelona Regional. Així que, en bona part, la nit a les Rambles ja ha perdut el seu esperit transgressor, sublim, irreverent, portuari, delirant, exiliat i canalla. Lluny, llunyíssim, queden les imatges dels fotògrafs Joan Colom i Xavier Miserachs i les ocurrències dels artistes Ocaña & company.

Descafeïnada, apagada, sense espurna, ni tan sols donaria per a una de les grolleries escrites per Bukowski i Chinaski, el seu alter ego (“Seu amb els teus dimonis i pren-te una copa”).

Apunts per a una nit a les Rambles. Take no prisoners: a les tanques, enganxades als plàtans apuntalats amb taulers d’altres arbres decapitats, les miniexcavadores Pons de Vall i els dibuixos del pretès bulevard: “Més Rambla que mai connectada amb els barris i el mar” / l’oferta d’oci, inexistent; la restauració copa els baixos; els comerços històrics van tancar: el Musical Emporium ja no llegeix partitures clàssiques de piano. Mozart ha estat arraconat pels bitllets d’euro. En lloc de Musical Emporium, una oficina de canvi (“change”) / éssers invisibles llancen a l’aire helicòpters voladors de joguina, “dame dos euros o tres euros o cuatro euros” / sota les banderoles de BCNegra, tòtems publicitaris enganxats a pivots amb la marca de cosmètics Huda Beauty, fundada per la influencer de Dubai Huda Kattan (“Nueva colección lila eléctrico”) / de la porta de servei del Rivoli Rambla surt l’operari invisible amb tovalloles brutes tancades en gàbies de bugaderia / el repartidor invisible del camió del supermercat Carrefour descarrega els palets amb les conserves que demà reposaran als prestatges / la patrulla dels Mossos encén la sirena blava; només un carril obert, pujada, costat Llobregat, on els comerços dipositen les escombraries; éssers invisibles rebusquen a les escombraries / un sensesostre que engreixa les xifres dels qui no dormen en albergs demana amb la boca tancada i amb un got de plàstic del McDonald’s (McRoyal Deluxe) / els patins i els patinets i els riders invisibles de Glovo disparen a esquerra i dreta, atents a les pantalles tàctils / a la façana de l’Hotel Oriente Atiram, bé cultural, l’oferta: “Salón de té-banquetes-bodas-fiestas”. Avui, a sota, una altra alerta: “Sushi-tapas-cocktails” / venedors ambulants invisibles ensenyen llaunes de cervesa / locals del tipus Tapas Bravas (75) i Pasta Market (77) / guiris de mil procedències es fan selfies; alguns, acoblen un flaix RGB i fan directes a TikTok. Bona part dels turistes pernocten a la vintena d’hotels de les Rambles; la resta de persones no passegen, hi són de pas / “One beer, small beer”, t’assalta la comercial / rotllanes de fumadors cervesers a la porta de The Old Irish Pub; alguns es fiquen al club d’estriptease Dollhouse / comiat de soltera de parla anglesa / xalats criden o canten / “¿Quieres tomarte algo? ¿Hablas español?”, un altre comercial / dialoguen junts els imants Tortuga Barcelona i Elefant Barcelona / sweet gaufres a l’Amapola Bakery & Coffee / rang de preus en restaurants: dels 27 als 54 euros -fideuà a la marinera, arròs senyoret, nachos amb formatge-.

Rambla Walking Tour. Els éssers invisibles són éssers precaris. Al Gran Teatre del Liceu, el judici diví: Requiem.

L'entrada ‘Requiem’ per les Rambles ha aparegut primer a Carrer.

Jordi Papell viu en un hotel. Exactament no és així. Filant fi, no viu en un hotel: el seu pis ha estat atrapat per l’Ilunion Almirante -quatre estrelles-, cadena d’hotels accessibles del grup social ONCE -“Iguales: Para hoy. Para mañana”-, a Via Laietana, 42. L’octubre passat va ser adquirit per l’empresa promotora La Llave de Oro. L’ha envoltat una teranyina.

Fill del Guillem i la Pepita. L’últim de cinc germans. La família regentava la cansaladeria Papell, que ja va tancar. Ell s’ha dedicat a la informàtica. Des del 1953 resideix a Via Laietana, 42, una finca del 1900 que abans tenia sis plantes i que ara en té vuit, i on abans residien veïns i ara els turistes reserven nits i mojitos.

Paga uns dos-cents euros mensuals de lloguer -renda antiga-. Potser per això li van fer la vida impossible en el procés de reconversió del bloc com a aparador turístic. “He volgut actualitzar el lloguer, però no m’han deixat”. Cent cinquanta metres quadrats que van des de Via Laietana fins al carrer de les Beates. Compartits amb la seva parella, Maria Escribano. Els dos fills ja van volar.

Antic president de l’Associació Veïnal del Casc Antic, és l’únic veí de Barcelona que per entrar a casa seva i obrir la porta de les paraules imant ha de saludar els recepcionistes de vestit blau cobalt, unicolor, davant del clàssic timbre de trucada de les pel·lis: palmada i cling.

Al vestíbul, la frase enllaunada, en una paret blanca: “Benvingut a un món diferent”. Aquestes són les paraules del francès enganxades al full interior de la porta de Papell, a la planta quarta, sortint de l’ascensor, a l’esquerra. Sortint de l’ascensor, a la dreta, sis habitacions (401-402-403-405-406-407), de les 86 que té l’establiment. Ell es resisteix, com els gals d’Astèrix.

Touch. “Me’n recordo de quan a l’entresòl hi havia un taller de joieria, un taller de rellotgeria i un estudi de fotografia. Al primer pis hi havia la pensió Colonial. Ara ja no en queda res”.

Chemin. “De veí tenia un advocat, ja fa molt de temps. No sé què se’n deu haver fet, es deu haver mort”.

Merde. “Un dels propietaris, en Moliner, va comprar la finca sencera, i aquí es va començar a fer fora la gent de males maneres, fent-los la vida impossible”.

Chang. “Als anys setanta, les cases dels veïns que se n’anaven anant es van convertir en apartaments”.

Libre. “En vam quedar tres que no vam vendre. Dues dones grans i jo. Les senyores van morir i em vaig quedar jo sol”.

Derrière. “Amb el nou mil·lenni, el propietari, que ja ha mort -la propietat la gestionen ara els seus fills-, va restaurar tot l’edifici, compartimentant-lo”.

Espoir. “El senyor Moliner va llogar el bloc a l’hotel Ilunion; aquí estan des de fa més d’una dècada. Abans hi havia un dels hotels Guitart”.

Nouveau. “Jo sempre he tingut problemes. Primer els va tenir el meu pare, i ara em toca a mi. Inundacions, parts que cauen, desgavellats… A tot això, van baixar uns quaranta centímetres el sostre. Això que veus és un sostre fals”.

Avoir. “Volien que marxés. M’han ofert diners. No me n’he anat”.

Premier. “Hem anat a judici. Fins i tot em van posar un detectiu privat”.

Conserve. “Per pagar el lloguer em posaven pegues, feia girs postals per justificar el pagament, perquè no em donen rebuts”.

Éternité. “A la referència cadastral, casa meva es presenta com a dependència hotelera”.

Soudain. “No tinc bústia. Les cartes me les deixen a recepció. Tampoc no tinc clau del portal, perquè no hi ha portal”.

Surf. “Els turistes llencen per la finestra del pati interior llaunes, maquinetes, maletes… Borratxos, cridant. Alguns roben els quadres. Fins i tot paguen amb targeta i després anul·len el pagament… Me n’assabento pels empleats”.

Ici. “El barri és un desastre. El turisme ha fet molt de mal. Els veïns no importen, només hi ha oficines. Hi havia moltes cases antigues, deteriorades, que se les van quedar els especuladors per quatre duros, misèria. Barcelona és una atracció turística i un parc temàtic. No crec que es reverteixi la situació”.

Bien. “S’han de posar límits al turisme, fer complir les ordenances municipals. La gent se’n va perquè és impossible viure a segons quins barris de Barcelona”.

Suffis. “Fa poc va tancar la papereria Hija de J. Batlle Horta [número 48], del 1917”.

Moi. “Barcelona la qualifico com a descomposició”.

Parfum. “Ara la finca està en venda. He sentit que per uns 24 milions d’euros”.

Conseil. “Aquí tinc tots els meus records, i les joguines de quan era petit”.

Regard. “La porta de fusta massissa original la van llençar a les escombraries”.

la – vérité – sans – peur

la – veritat – sense – por

L'entrada Jordi Papell: “Barcelona la qualifico com a ‘descomposició’” ha aparegut primer a Carrer.

Ella no veu les coses en blanc i negre, respira donzell, la persegueix el núvol negre que no es treia de sobre en Patán, el gosset de Los autos locos. Els seus ossos la prolonguen, l’estampa d’una cheyenne que no menja ni beu perquè pensa que demà dormirà al ras: dolguda en el més profund de la seva ànima, els cabells caiguts pels nervis, els fragments irregulars de la seva mirada cristal·lina escampats per terra.

L’últim dia de Yolanda Niño (Barcelona, 1994) abans que la desnonessin va ser una merda i un puto maldecap. Pujava i baixava els cinc pisos sense ascensor del número 15 de l’avinguda dels Rasos de Peguera, a Ciutat Meridiana, a Nou Barris. Les pujades i les baixades fan aquest soroll: plas-plas-plas-plas-plas-plas.

La seva amiga, la Mari Carmen, l’ajudava a carregar embalums i abatiments, que arraconaven a qualsevol racó. Per això, la carpeta amb els salconduits -informe de vulnerabilitat, llibre de família-, i amb la intolerància a la lactosa de l’ordre de desnonament 1203-2018-CS, reposava sobre la lleixa al costat del televisor. L’ordre li va arribar al novembre: “És una amargor. Estàs pensant i pensant que en qualsevol moment et pot arribar El Full. I quan t’arriba, només vols que aquest dia passi”.

El Dia D. En el seu cas, el 25. L’últim dia, el 24, els mitjans de comunicació no l’han parat de trucar per telèfon. “Tot el que pugui fer per salvar el sostre dels meus fills”.

La resposta de la Yolanda a les indagacions del primer periodista: “Aquest és el tercer. En el primer, el 2021, van venir els del jutjat, però l’associació veïnal va aconseguir parar-lo, es van fer enrere; en el segon, el 2022, no es van presentar, i ara, en el tercer, em ve forçós a través del SAC [Servei d’Actes de Comunicació], i bé, ho tinc una mica complicat… Soc optimista, però no pinta bé…”.

Resposta al segon periodista: “He intentat parlar amb ells a causa de la meva situació, però no volen, són una mica tendenciosos… Sí, en aquest temps he estat treballant, i després amb el subsidi, anades i vingudes. Ara em volen fer fora quan justament estic sola i cobro els 480 euros de la BAE [la recerca activa d’ocupació; es refereix al subsidi extraordinari per desocupació]. Estic al mercat laboral, i bé, vaig fent. He treballat a escoles, escoles bressol, casals d’estiu, com a escombriaire…”.

Resposta al tercer periodista: “Jo no entenc per què no em donen la possibilitat de llogar aquest pis, no em donen l’opció. No hi ha manera, jo truco al 012 i al 010 [el servei municipal d’atenció telefònica] i no hi ha manera… No em puc presentar sense cita prèvia, i no em donen cita. Es van passant la pilota els uns als altres, i no hi ha manera, no puc demanar cita enlloc, no em volen veure la cara…”.

El gos, l’Odín, lladra. No és perillós, però millor no molestar-lo. La Yolanda: “Em diuen que em busqui la vida amb el gos, però ell es quedarà amb mi per sempre; ha estat al meu costat, m’ha ajudat a superar-me, a estar millor”. La cacatua carolina, la Micaela, repeteix la cantarella: “Odín meu, Odín meu”. El canari, al fons de la gàbia. “Anava a volar-los…”. Vol dir deixar-los anar, obrir la finestra i que es posin a volar.

El que se salva de la crema

Fitxa de Yolanda Niño. Dades personals: separada de la parella. Antecedents: “Estic a Rasos de Peguera, 15, des de fa set anys. Abans vivia en una altra casa d’ocupa, a Torre Baró. Tenia humitats i el meu fill patia de bronquitis”. Descripció: el pis de Rasos de Peguera forma part del programa Reallotgem, de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, mitjançant el qual es capten habitatges per a persones en situació d’emergència econòmica i social. El que se salva de la crema: “Estic recollint les joguines dels nens i les fotos, i la roba; la resta m’és igual”. Ha buidat l’armari.

La Yolanda diu: “Aprens a gestionar les pors, l’angoixa, però és molt difícil, molt difícil…”. Diu: “Som pobres en diners, però rics en amor”.

ReporteroJesús s’acomiada d’ella. Demà, 25, a les 10.30 h, l’assaltaran els policies de les boines i els jutges i les jutgesses amb mentalitat obtusa -sense marge per a la mediació i sense imaginació-; pot ser que no tinguin res més a fer que espantar les famílies de baix cost.

La Yolanda es porta el dit als llavis: “Txis”. No vol que diguem la veritat. “Ells no en saben res, han de créixer feliços i sense problemes”. Als seus fills, estranyats pel tràfec de caixes, els ha dit que fumigaran el pis.

Placa “Amb veu de dona”, del Pla de Barris de l’Ajuntament de Barcelona, col·locada als patis: “Partim d’un projecte educatiu on les i els joves del barri són els protagonistes. Desitgem que el món en què viuran estigui basat en la igualtat, el respecte i la generositat”.

L'entrada Crònica d’un desnonament ha aparegut primer a Carrer.

Pregunta 2: “¿Que de dónde soy? Soy española hija de padres peruanos. Me siento orgullosa de mis dos nacionalidades. Y soy catalana, el catalán es mi segunda lengua”.

El corazón partío de Mireia Fernández (Barcelona, 1998) se debate entre el blanco y el negro, como en el videoclip Black or White, de Michael Jackson (It don’t matter if you’re black or white [no importa si eres negro o blanco]). Ordenada. Metódica. Correcta. Familiar. Disciplinada. La habitación de Mireia, en el piso del Eixample en el que vive con sus padres, adquiere los rasgos que la definen. “Hago lo que se debe hacer y no me salgo del camino. Por eso estudié Derecho”.

Vestida de rosa cachemira, trabaja en el ámbito del derecho público -en las licitaciones, las expropiaciones y el macrourbanismo-, en Gassiot Advocats & Property, en la calle Mallorca. Desde octubre de 2022 ocupa la secretaría general del Centro Peruano en Barcelona, que cuenta con unos novecientos socios.

¿Cómo es la habitación de Mireia?

Sobre la cama, un peluche llama, el animal de carga de los Andes. “Mi madre, Soledad, llegó a Barcelona el 30 de marzo de 1983. Me acuerdo del día porque coincide con el de mi cumpleaños. Luego vendría mi padre, Miguel Ángel. Se conocieron en Barcelona. Me tuvieron a mí y a mi hermano, Àngel Joan”. Aunque solo ha visitado una vez en su vida el Perú de sus ancestros -Lima, Cuzco, Iquitos, Trujillo-, Mireia siente una sincera fascinación por lo que representa la república de los pueblos incas. It’s black, it’s white [es blanco, es negro]

En el mueble, una sevillana, con su traje de faralaes de rojo carmesí, con sus ojos negros, “luceros que alumbran”, según la copla de Concha Piquer. It’s black, it’s white.

La bandera peruana con el escudo nacional: la vicuña, el árbol de la quina y la cornucopia de monedas de oro. It’s black, it’s white.

La bandera española, con el castillo almenado, el león rampante y la granada. It’s black, it’s white.

Colgada en la pared, la camiseta del portero de la Selección de fútbol de Perú, Pedro Gallese -dorsal número 1-. “Nos ha salvado de muchas, aunque no hemos conseguido clasificarnos para el Mundial”, se apena. Gallese le firmó la camiseta después de la celebración del partido entre Perú y Nueva Zelanda, celebrado el 5 de junio pasado en el RCDE Stadium -ganó Perú por 1-0-. It’s black, it’s white.

Colgada de una percha, la camiseta de la Selección de fútbol de España, con la estrella de cinco puntas como ganadores de una Copa Mundial de Fútbol. “También se puede decir que soy del Barça, y mi jugador favorito es Gavi, por su entrega incondicional”, suspira. It’s black, it’s white.

En el antebrazo derecho, Mireia se ha tatuado la bandera de Perú. La piel rosácea podría pasar por el océano Pacífico que le hace frontera. “Así llevo Perú siempre conmigo”, lo acaricia. It’s black, it’s white.

En el brazo izquierdo, nada. En el tobillo, el nombre de su hermano, Àngel Joan -“mi madre nos repite que los amigos pasarán, pero que los hermanos siempre se tendrán el uno al otro”-. It’s black, it’s white.

Le gusta la música criolla, en especial la canción del compositor Luis Abanto Morales Cholo soy: “Cholo soy y no me compadezcas. / Déjame en la puna, vivir a mis anchas, / trepar por los cerros detrás de mis cabras”. De pequeña, su abuelo materno le cantaba canciones criollas como si fueran una nana. It’s black, it’s white.

Por simpatía con su padre, devota de la Virgen de la Otuzco (Trujillo), “madre de la misericordia y de la esperanza”. It’s black, it’s white.

Por simpatía con su madre, devota de la Moreneta, la virgen de acá. It’s black, it’s white.

“Celebro dos días de la madre y dos días del padre, el de Perú y el de España, que no coinciden en las fechas”, dice. It’s black, it’s white.

“Celebro las fiestas nacionales catalanas como Sant Jordi, el día de la Mona y Sant Esteve, aunque en Nochebuena siempre comemos pavo, como en el Perú”, dice. It’s black, it’s white.

“El turrón de Doña Pepa lo compramos en octubre, que es el mes para venerar al Señor de los Milagros, el Cristo morado”, dice. It’s black, it’s white.

“Tengo una cobaya como mascota [en Perú, cuy]. La llamo Juárez, por la película de Disney G-Force: licencia para espiar [2009], en la que los protagonistas son cobayas”, dice. It’s black, it’s white.

“En esto no sigo la tradición de Perú: allí las cobayas son un plato típico de la gastronomía”, dice. “Soy un mix, de aquí y de allí”, sostiene la barcelonesa Mireia Fernández. Paladea los camotes como paladea los boniatos, porque lo mismo son. “Mi madre me dice que no he nacido en Perú, pero como si allí hubiera nacido”.

Where your blood comes from / Is where your space is [De donde viene tu sangre / es donde está tu espacio].

* Entrevista de la sèrie ‘Habitacions múltiple4s’. A les habitacions múltiples hi caben més identitats. Els migrants van venir de molt lluny, als pisos reformats o sense reformar, en bon o en mal estat. Ells ja s’han establert, ja som nosaltres. ‘Vellvinguts’.

L'entrada Mireia Fernández: “No he nacido en Perú, pero como si allí hubiera nacido” ha aparegut primer a Carrer.

Arribada el 2006 a l’Hospitalet de Llobregat, s’ha matriculat al grau en Llengua i Literatura espanyoles, a la UNED.

Reporter Jesús. D’on ets?

Cinthya Maldonado. Estic en uns llimbs. Aquesta pregunta la porto reflexionant des de fa molt de temps. Soc d’aquí i d’allà. És que és molt difícil. Em presento com a hispanohondurenya. I et diria que soc catalana. A més, tinc el nivell elemental de català. L’altre dia, en una xerrada, un home deia que l’Hospitalet és producte de les migracions, que els seus pares procedien d’Andalusia. Així que nosaltres, els d’aquesta nova migració, repetim el mateix. Quan vaig arribar vivíem set persones en un piset de seixanta metres quadrats.
Cinthya té una nena nascuda el 2013.

2006

El 2006, amb 20 anys, va arribar a Espanya la Cinthya, que mai abans havia viatjat. Xoc cultural: “Vaig venir amb il·lusions. Deia a la meva mare: «A Espanya segur que puc estudiar». Penses que t’acolliran amb els braços oberts: «Oh, un germà llatinoamericà!». I no és així. T’ho has de guanyar”.

Li importa la igualtat i la justícia, pa per a tothom.

Li importen els casos de microdiscriminació: “Vaig treballar de fixa cuidant una persona gran. Després vaig treballar de cambrera, de cangur i netejant per hores”. “En una casa on era, a la zona alta, la senyora em tractava de manera despectiva. Em deia: «Suposo que sabràs fer servir bé la planxa. I sabràs fer servir la rentadora, no? Com que allà [a Llatinoamèrica] no esteu evolucionats… I compte amb robar-me alguna cosa, eh? Que tinc càmeres». «Jo no soc una lladre», em deia entre dents”.

Li importa el rebuig a l’altre: “Et trobes amb dificultats administratives. En el meu cas, durant cinc anys no vaig tenir papers. En una ocasió, em va aturar la Policia a l’andana del tren, a Terrassa, mentre tornava de la feina. Em van portar a la comissaria. Em van tractar com una delinqüent. Jo invertia en el meu futur, fent cursos… I això m’ho deia mentre netejava banys. «No arribaré als quaranta-i-tants fent això, no», em repetia”.

Li importa la integració, aquell passat que es dilueix però que està ancorat, que es difumina amb el present que no té cor.

2016

El 2016 s’empodera.

“Vaig començar a participar a les entitats, em vaig ajuntar amb dones hondurenyes. Allò que em passava a mi ens passava a totes. Totes aquestes dones tenen en comú que han patit racisme i injustícies, de vegades de manera succinta”, diu la Cinthya, enardida.

2020

El 2020 va tenir la necessitat de fundar Casa Hondures, el lema de la qual és “L’art i la cultura com a eina per a la transformació social”. Uneixen projectes culturals i compromesos amb la societat, lluny del folklòric. Per exemple, la iniciativa Sembrant esperances, un projecte d’educació, amb nens i nenes a Hondures. “És com regar llavors”.

1996

Li importa la família: “Em vaig criar amb la meva àvia en un poble del departament de Colón, a prop de La Ceiba. Soc filla de mare soltera, operària en una maquila d’una empresa de roba nord-americana”.

Li importa el grup: “Jo sempre participava en missions comunitàries, en activitats de la pastoral juvenil, vinculades a l’Església al meu poble, Sonaguera, al nord d’Hondures. Des d’aquell moment va néixer el meu compromís social i el meu despertar en defensa de la justícia”.

Li importen les oportunitats: “Soc resilient [RAE: ‘Capacitat d’adaptació d’un ésser viu davant d’un agent pertorbador o un estat o situació adversos’]. Per carència estudiava el que podia, Comerç. És ara, amb 36 anys, que estudio el que vull. De fet, sempre he volgut ser mestra de l’àrea d’Humanitats i de Lletres. Sempre he tingut aquestes mires, d’anar una mica més enllà… Fam de saber, de ser, d’aprendre… Sempre he anat buscant aquest camí, el segueixo buscant”.

Li importen les arrels: “Em vaig plantejar que volia anar d’Hondures a la mare pàtria, que de mare no en té res, més aviat és una madrastra, de vegades poc amable”.

A casa seva, l’escriptora Cinthya Maldonado atresora un clauer “record d’Hondures”. A la nevera, un imant de la Sagrada Família.

Els llimbs.

“«Parles com d’allà», em diuen allà”.

“«Parles com d’allà», em diuen aquí”.

Entrevista de la sèrie “Habitacions múltiples”. A les habitacions múltiples hi caben més identitats. Els migrants van venir de molt lluny, als pisos reformats o sense reformar, en bon o en mal estat. Ells ja s’han establert, ja som nosaltres. ‘Vellvinguts’.

L'entrada Cynthia Maldonado: “La mare pàtria no en té res de mare, és una madrastra” ha aparegut primer a Carrer.

En el Palace Barcelona, en la Gran Via, 668, los turistas con desorbitado poder adquisitivo -“clientes”-, el llamado turismo de lujo, tienen a su disposición una especie de guía de la ciudad redactada por su equipo de comunicación. Se titula Loving Barcelona -las oes simulan corazoncitos-, y se subtitula: “Cómo visitar Barcelona como un auténtico local”.

En realidad, no es una guía. Se presenta así: “No se trata de una guía de la ciudad, sino de una recopilación de hábitos, costumbres y lugares que componen la forma en la que nos gusta vivir a los barceloneses”.

Las nacionalidades de los clientes vip: estadounidenses, qataríes, japoneses, chinos y coreanos. No hacen gestiones ni colas, cuentan con agentes que les organizan el programa de viajes.

En el Palace no han tratado con excesivos clientes extravagantes -se cuenta que el cantante Michael Jackson solicitaba pintar de negro las paredes de sus habitaciones-. Sí tratan con “clientes demanding”, que piden, por ejemplo, que la kettle (tetera) no falte junto con la bandeja de fresas y la botella de champaña. O bien, en el caso de quienes proceden de los países de Oriente, que se vacíe el minibar porque no quieren ver alcohol.

Este es el recorrido de ocho hits que no es un recorrido, según la guía que no es guía Loving Barcelona, del Palace:

1. “Comer-Beber: La gastronomía es una forma de compartir y de celebrar. Nos gusta disfrutar de los productos autóctonos, comprarlos, cocinarlos o degustarlos en los maravillosos locales de nuestra ciudad, acompañados de los vinos y cavas que nos da nuestra tierra. Cataluña tiene diez denominaciones de origen, una de ellas cualificada en vino, y la denominación de origen cava. El vermú de los fines de semana, las tapas y sentarse alrededor de una buena mesa forman parte de la cultura no solo de nuestra ciudad, sino de todo el país”.

Un ejemplo del apartado “Comer-beber”: “Las patatas bravas: cuenta la leyenda -y la refrendamos- que las mejores son las de El Tomás de Sarrià, en el barrio de Sarrià, que, además, por sí mismo, merece una visita. Aprovechen para pedir también unas anchoas. Las bravas del Bar Mandri, en la parte alta de la ciudad, no se quedan atrás”.

Destinos solicitados son los restaurantes Lasarte, del chef Martin Berasategui, con tres estrellas Michelin, y Enigma, del chef Albert Adrià, hermano de Ferran Adrià. Por eso El Palace ha abierto su propio espacio de degustación, Amar Barcelona, con el cocinero Rafael Zafra.

2. “Tradiciones: Como todo pueblo, tenemos nuestras tradiciones, que han pasado de padres a hijos y que definen la personalidad y el carácter de nuestra tierra. Bailar la sardana, hacer castillos humanos, ver cómo un huevo baila sobre una fuente, sacar a los gigantes en las fiestas populares, decorar las calles en las fiestas del barrio de Gràcia son algunas de ellas”.

Un ejemplo del apartado “Tradiciones”: “Calles decoradas en el barrio de Gràcia: si nos visita entre el 15 y el 21 de agosto, podrá pasear por las repletas calles del barcelonés barrio de Gràcia, cuyas calles están engalanadas. Se trata de unas fiestas consideradas de interés nacional, que fomentan la cohesión y la convivencia de los vecinos, que trabajan juntos durante meses para que su calle se alce con el premio a la más bonita”.

Para que se sientan barceloneses por un día o por una tarde, se les anima a entrar en alguna de las chocolaterías de la calle Petritxol.

3. “Arte, cultura, arquitectura: Hablar de Barcelona es hacerlo de arte, cultura y arquitectura. Escritores como Carlos Ruiz Zafón, Eduardo Mendoza y Manuel Vázquez Montalbán… El modernismo de la mano de Gaudí, Puig i Cadafalch y Domènech i Muntaner… Joan Miró, Antoni Tàpies, Enric Miralles, Pau Casals… Nombres históricos y ya internacionales que han dejado un legado perceptible en la ciudad”.

Un ejemplo del apartado “Arte, cultura, arquitectura”: “Adentrarse en el pasado de la ciudad, bajando al subsuelo de la misma y visitando los refugios antiaéreos de Barcelona”.

El guest relations que acompaña al cliente hasta la habitación le ofrece la disponibilidad del hotel para sugerir recomendaciones o hacer reserva en alguna “experiencia inmersiva” como las Noches Mágicas de Casa Batlló.

4. “Naturaleza: Barcelona es una ciudad afortunada con un clima mediterráneo que combina paisaje de costa y montaña y que, además, tiene unos parques y jardines que consiguen alejarnos del bullicio”.

Un ejemplo del apartado “Naturaleza”: “Turó Park: Es un lugar recogido, elegante y acogedor. Un espacio a la sombra de bosquecillos, parterres de hiedra, caminos curvilíneos y rincones paisajísticos de gran belleza. Desde su creación a principios del siglo XX es, sin duda, uno de los parques más emblemáticos de Barcelona”.

Los rusos hacen el combinado de Barcelona y pistas de esquí en los Pirineos. Para ganar tiempo, a veces, el trayecto lo hacen en helicóptero.

5. “Callejear: Nos gusta pasear y perdernos por las estrechas calles y plazas de los barrios de Barcelona y admirar su arquitectura y belleza”.

Un ejemplo del apartado “Callejear”: “Plaza de El Sortidor: uno de los centros neurálgicos del barrio barcelonés del Poblesec, acogedor y próximo. Es de esos lugares que se mantienen fieles a su pasado, con aroma de barrio obrero y personal”.

Como el Mercat de la Boqueria ya está atestado, se les emplaza a que se sorprendan con otros mercados como el del Ninot.

Agencias como Made for Spain & Portugal -“The ultimate travel experience”- se han especializado en viajes personalizados de lujo. De su portal web: “Ya sea su deseo seguir la estela de la realeza en Madrid, dejarse llevar por la brisa marina de Barcelona o domar un toro bravo en la mítica Andalucía, la aventura le espera en cada rincón”.

6. “Nuestras tiendas: Debido a su estratégica situación geográfica, Barcelona ha sido, históricamente, una ciudad de comerciantes. Pequeños comercios con historia y encanto mantienen abiertas sus puertas para todo aquel que los quiera descubrir”.

Un ejemplo del apartado “Nuestras tiendas”: “Librería Altaïr: fundada en 1979, supera el concepto de una librería para ser un espacio cultural, punto de encuentro, de conexión entre viajeros y actividades culturales vinculadas al hecho de viajar. Es la librería especializada más grande de Europa, con más de sesenta mil títulos”.

7. “Nuestras vistas: Hay innumerables fotografías de vistas de Barcelona. Nosotros tenemos algunos rincones para disfrutarlas”.

Un ejemplo del apartado “Nuestras vistas”: “Búnkers del Carmel: desde hace unos años es más conocido como lugar en el que contemplar una maravillosa vista de Barcelona, pero hasta no hace mucho tiempo este punto situado en el Turó de la Rovira, en el barrio del Carmel, contenía en soledad los restos de una batería antiaérea de la Guerra Civil española”.

Se dan mucho las pedidas de mano, con flores y violinistas en el solárium con vistas, que “se privatiza” para la ocasión -se cierra-. La mayoría de las parejas contrata un wedding planner para que le preparen el evento. En algunos casos, curiosamente, la elección de Barcelona para el enlace se debe a que los invitados provienen de los cinco continentes y la capital catalana es un fenomenal punto intermedio. Por eso, los hoteles consultados coinciden en la necesidad de mejorar la conectividad -léase ampliación del aeropuerto de El Prat-. Y a remolque, en la necesidad de mejorar la seguridad. Notan un incremento de los hurtos a este tipo de turistas de “calidad”. Cuando les roban, el staff les acompaña a la comisaría para que se sientan arropados. A los clientes con relojes de marca se les avisa: “Por favor, tenga muchísimo cuidado”.

8. “Salir de Barcelona: A los barceloneses también nos gusta mucho salir de Barcelona, echarla de menos por un día y disfrutar de magníficos lugares muy cercanos”.

Un ejemplo del apartado “Salir de Barcelona”: “Sitges: un encantador pueblecito marinero al que, además, podemos ir navegando. Un poco de playa, unos pasos en su paseo marítimo, una visita a su iglesia y un buen arroz -o sus tradicionales patatas con sepia-. De camino podemos parar en Les Casetes del Garraf, con su pequeña playa y las antiguas casitas”.

Los clientes norteamericanos de cruceros vienen tres días, se suben a bordo del barco y luego, de vuelta, se hospedan otros tres días en la ciudad.

Uno de los proverbios de la Biblia dice que los ricos también son amados.

Leed también el artículo «Sobre contenedores, vulnerabilidades y edificios».

L'entrada ‘Loving Barcelona’, guía para turistas ‘de calidad’ ha aparegut primer a Carrer.