Els empadronats a la Barcelona d’avui no deixen de formar-se: especialistes en e-commerce, assistents de vendes, analistes de dades, legal business partners, rentaplats, riders… Als anys cinquanta i seixanta del segle passat, però, els perfils dels barcelonins, nascuts aquí o allà, s’igualaven en pretensions, orígens i acomodaments. La gent corrent, la que progressava a plazos, es conformava amb molt menys; aleshores, el benestar s’associava amb l’absència de guerra. Ferrovellers, drapaires, venedors ambulants, cupletistes, serenos, pluriempleats… Aquests personatges, com els camàlics del mercat del Born, desfilen a la sèrie de cròniques publicades per Francesc Paco Candel a revistes com Destino, que costava sis pessetes i que tenia la redacció al carrer dels Tallers 62, on avui el restaurant Pelai destapa els seus vins.
Edicions Clariana va recopilar les peces antològiques a Candel i Barcelona: la ciutat dels altres catalans (1958-1964), acompanyades per les fotografies de Ramon Dimas. Tolits, monges, oficials de l’Exèrcit, carnissers, mossos de magatzem, viatjants…, es difuminen al tomb de segle, gairebé setanta anys després. En el centenari del naixement de l’escriptor Francesc Candel (1925-2025) viatgem a la Barcelona dels nostres pares i dels nostres avis, la dels articles del Paco Candel.
Una platja desapareguda
De Las playas libres: un domingo por la mañana en Casa Antúnez, publicat a Destino, el 9 d’agost del 1958: “La playa empieza a la derecha de la Campsa, luego de unos vertederos sobre el mar. Estos vertederos parece que cada día ganan posiciones. Con cada camión o carro que vuelca sus escombros en aquella vertiente, la tierra avanza un paso sobre las aguas”.
El 2025, de la platja de Casa Antúnez o Can Tunis no en queda absolutament res. El vigilant de la caseta a la porta d’accés -entre el carrer A i la ronda del Port- ensenya al periodista el mapa de la ciutat portuària. Els molls Príncep d’Espanya, Lepant i Álvarez de la Campa ocupen el lloc on abans se succeïen trams de platja amb les seves barquetes de pescadors, com la del Tio Nel·lo.
La ciutat sense toros
De Fiestas Mayores, publicat a Destino, el 6 de setembre del 1958: “Las fiestas de la Merced no tienen nada de fiestas; muchos lo dicen: cuatro corridas de toros y pare usted de contar”.
El 2025, no se celebren curses de braus a Barcelona. El Parlament de Catalunya va votar en contra de les festes taurines el 28 de juliol del 2010, una llei que va entrar en vigor l’1 de gener del 2012. Barcelona havia estat l’única ciutat del món amb tres places de braus en actiu: la de la Barceloneta, El Torín -avui, Edifici Gas Natural-; Les Arenes -avui, centre comercial- i La Monumental, on es va fer la darrera corrida, el 25 de setembre del 2011, amb els toreros José Tomás, Juan Mora i Serafín Marín.
De la xistorra als còctels
De Mercado Central: amanece en el Borne, publicat a Destino, el 18 d’octubre del 1958: “Son las diez y media de la mañana. Van amontonando envases vacíos: pilas de canastas, torres de cajas que te dan la impresión de que se van a desmoronar. […] En las calles adyacentes todo son tiendas de salados, de embutidos, de escabeches, de conservas”.
El 2025, el Born s’ha convertit en un centre de recerca i memòria: “Contemplar el jaciment de l’antic mercat del Born és fer una aproximació a la vida quotidiana de la Barcelona de final del segle XVII i principi del XVIII, i és trepitjar els carrers de la ciutat que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714”. Als carrers adjacents, res de xistorra i llom embotit, sinó restaurants i locals de copes com Guzzo (“Coctelería & Music”), Bistro Est (“Cocktails, food and more”) i Tlaxcal (“Cantina & taquería gastronómica”).
Passat barraquista
De La Llar Social de Can Tunis: el Barracó, publicat a la revista Serra d’Or, el desembre del 1962: “Ja tenien un metre i mig de la paret. Una tarda hom veié els nois profundament consternats. La brigada dels pics els havia destruït tot allò que havien alçat. La mateixa puixant persona que havia autoritzat la construcció de la barraca n’havia ordenat l’enderrocament”.
El 2025, els poblats barraquistes a Barcelona de les dimensions que va viure Paco Candel ja no es troben. Entre d’altres coses, els Jocs Olímpics van servir per reallotjar en pisos la població que, sota els sostres d’uralita, malvivien a Can Valero, Maricel, Tres Pins, les Banderes i Dallas, ciutat fronterera. Sabran què era la brigada dels pics els que vegin la pel·lícula El 47, sobre el líder veïnal de Torre Baró (Nou Barris) Manolo Vital.
La plaça de les mil reformes
D’un drapaire a Fira de Bellcaire, esto es: Encantes Viejos, publicat a Destino, el
8 d’octubre del 1960: “Todo lo que han visto cuenta 25 años. Pasarán 25 más
y mi nieta heredará esto. Y luego sus hijos. El puente de las Glorias lo acabarán y tendrán que derribarlo, pues se han equivocado y lo están haciendo mal hecho, y lo volverán a levantar, y harán lo que quieran, pero nosotros no nos iremos de aquí”.
El 2025, els Encants Vells han passat a la història. El 2013, es va inaugurar el Mercat dels Encants del segle XXI -“Un mercat ple d’oportunitats”-, on amb prou feines queden drapaires. Efectivament, la plaça de les Glòries Catalanes s’ha enderrocat i s’ha tornat a aixecar i s’ha tornat a enderrocar i s’ha tornat a aixecar, en un procés de remodelació que va començar als anys vuitanta amb vistes als Jocs Olímpics i que tot just en comença a veure el final amb la recent inauguració d’un parc que compta amb “umbracle, àgora sensorial i jardí d’immersió” -veure Nyaps urbanístics del segle XXI, al Carrer 169, de juny del 2025-.
En alguna ocasió, l’autor d’Els altres catalans, Francesc Candel va citar aquest periodista a la cafeteria La Parrillada (Foneria, 37), local net, amb sifons, sense televisor i amb tres cambrers amb uniforme, com El Asturiano, de la sèrie televisiva Amar en tiempos revueltos. Candel vivia al mateix bloc de La Parrillada. Dècades després, el cafè és el bar restaurant A’Parrillada, on sona reguetón, se serveixen cubs de botellins de cervesa i ofereix tardes de futbol en una Samsung de pantalla plana amb un munt de leds. A la cambrera, una altra catalana d’Orient, abans que se’n vagi
a la terrassa:
—Saps qui era Paco Candel?
—No.
On la ciutat canvia el seu nom
El novel·lista i aprenent de dibuixant Francesc Candel (1925-2007) va viure a la Barcelona on es pon el sol, coordenades sud-sud-oest, als barris de la Marina Zona Franca. A bord d’un vaixell mercant, va arribar el 1927 amb la seva família a la ciutat, que aleshores atreia nombrosos emigrants de Llevant per treballar a les obres de l’Exposició Internacional del 1929. Durant els primers anys, els pares es van establir en una de les barraques properes a la fàbrica de filferros Rivière, a Can Tunis. Amb el temps, es traslladarien a les Cases Barates. El pare del Paco, el Pedro, deixaria de ser picapedrer a la pedrera del Morrot, a Montjuïc, i exerciria com a sagristà a la parròquia de la Mare de Déu de Port, al carrer de Sant Eloi. Paco Candel bolcaria aquells anys i aquells veïns a On la ciutat canvia el seu nom (1957). El retrat que il·lustra aquest reportatge es va fer el 2005 al pis de la seva parella, al passeig de la Zona Franca. Ja no és el Paco qui parla, sinó el periquito Raulito.
