El cantautor Santiago Feliú va tallar en triangles el formatge camembert de la seva creació poètica. Les seves cançons es degusten, algunes s’empassen, altres es queden a la gola. El 1986 va treure el seu primer disc, Vida. I la primera cançó d’aquest àlbum, Ayer y hoy enamorado, homenatja el Che. De la lletra: “Las calles son leones / devorando portales, / desalojando el sueño, / despidiéndolo del mundo.” Els carrers són lleons.
Un ha de rearmar-se i reenamorar-se per tractar sobre la gent sense llar, perquè qualsevol de les peces informatives hauria d’anar acompanyada de la indignació que mou els cors sans. A Gràcia, a banda i banda de l’avinguda de Vallcarca, sota el viaducte de lleons alats, dormen els sensesostre amb la poca cosa que els queda. “Tu només ets el que queda quan t’ho han pres tot”, diu el fotoreporter Miguel Gil a Miguel: Ne tërren (Sobre el terreny).
Un i dos
Un. Del costat que dona a la Creueta del Coll, i tocant la pista de bàsquet i l’Hort de les Cases, una trentena de barraques, construïdes amb les fustes de les portes rebutjades perquè mai no van tancar bé, i construïdes amb els palets de les més de dues-centes obres urbanes a la ciutat.
A les lones requisades que serveixen de tancats, les pancartes d’alguns veïns conscienciats, com els membres del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca: “Volem pisos i no barraques”, “Kap veïna fora del barri” -l’a de kap, circulada, símbol de l’anarquia- i “Casa i treball. Solucions socials, no policials”.
A l’espai delimitat per les tanques i les lones, un assentament de persones que per a alguns també són ferralla.
A la dreta, les neveres amb el congelador gebrat, ja trencades.
A l’esquerra, els escalfadors que ja no escalfen, inerts.
A la dreta, banyeres com taüts freds.
A l’esquerra, les torres d’ordinador desguarnides amb els RAM en carn viva.
A la dreta, microones amuntegats, amb les seves ones d’un sol ús.
A l’esquerra, rentadores amb elements de gir, com a les màquines escurabutxaques.
A la dreta, compressors d’aire condicionat amb les vàlvules d’expansió rebentades.
A l’esquerra, els somiers s’acumulen un darrere l’altre, escuts gegants.
Les pluges han enterrat les catifes que entapissen el sòl.
Els colons d’aquest poblat barraquista d’uns dos-cents metres quadrats tenen relació amb els jawal de la saga de Star Wars. Els jawal, ferrovellers del planeta Tatooine, a la Vora Exterior de la Galàxia. Sempre s’apinyen a La Frontera els éssers a qui se’ls rebaixa de categoria i que es transfiguren en subéssers, infrahumans –els untermensch dels nazis.
Una dona, una jawal, amb el rostre demacrat i consumit com un cigar, una MPOC que amb prou feines respira.
Tu.—Hola, som periodistes.
Ella.—Què?
Tu.—Journalists.
Desperta un homenot en els quaranta, amb tripa, amb dessuadora, i ella li dona quatre crits en romaní:
Ella.—Varekon pućhel!
El paio, esquerp, a punt d’increpar.
Ell.—Què vols?
Després de les presentacions, obre la boca i sentència:
Ell.—Fora.
Ell es retira i es fica en un forat fosc com una caverna de llaunes buides, de ferros rovellats. Ella es queda un minut.
Ella.—Molt malament, molt malament, mira, mira…
Estén el braç, que abasta les neveres esblanqueïdes, els ordinadors curtcircuitats i els escalfadors amb la línia plana de batec.
Ella.—Mira, mira, quina casa veus? Allà, Morocco, allà, tot allà.
Es refereix a una quinzena de minicasetes insalubres on viuen barcelonins procedents del Marroc, joves extutelats que no volen saber res de la premsa.
Tu.—Sí, tot barraques.
Ella.—Sí, sí, nosaltres no robar.
Les vocals les estira com si fossin àries d’ombra.
Una de les ombres que surten a l’exterior pregunta si coneixem un alberg proper. A la mà porta una llauna de cervesa.
Dos. Del costat que dona al Turó del Putxet i al Jardí dels Arabescos, mitja dotzena de tendes de campanya de Decathlon tapades per les enfiladisses de filferro. Alguns d’aquests recers, que ni tan sols es poden considerar infrahabitatges, han estat decorats amb arbres de Nadal, avets tallats, secs.
A la parada de l’autobús 27, el cartell de la sèrie de televisió The Last of Us, drama postapocalíptic sobre fongs, col·lapses i zombis.
Arrels Fundació (#ningúdormintalcarrer) comptabilitza 1.384 persones sense sostre a Barcelona -dades del 2023-. Cada any, més persones malviuen als carrers. Las calles son leones.
