Jordi Papell: “Barcelona la qualifico com a ‘descomposició’”

Porta tallafocs. Aïllant. Gris aparcament Carrefour. Metàl·lica. Amb frontisses. A la fulla que no dona al replà, paraules magnètiques posades de qualsevol manera, com si la porta d’entrada a la casa fos en realitat la porta del frigorífic. La porta antirobatoris, antivàndals, antitot, i despersonalitzada, tipus franquícia, l’obre el seu propietari, Jordi Papell (carrer de Giralt el Pellicer, barri de Sant Pere, Barcelona, 1952). Taciturn fins que agafa confiança, inveterat fins a l’arrel, càustic amb la perilla dels puros Partagás.

Jordi Papell viu en un hotel. Exactament no és així. Filant fi, no viu en un hotel: el seu pis ha estat atrapat per l’Ilunion Almirante -quatre estrelles-, cadena d’hotels accessibles del grup social ONCE -“Iguales: Para hoy. Para mañana”-, a Via Laietana, 42. L’octubre passat va ser adquirit per l’empresa promotora La Llave de Oro. L’ha envoltat una teranyina.

Fill del Guillem i la Pepita. L’últim de cinc germans. La família regentava la cansaladeria Papell, que ja va tancar. Ell s’ha dedicat a la informàtica. Des del 1953 resideix a Via Laietana, 42, una finca del 1900 que abans tenia sis plantes i que ara en té vuit, i on abans residien veïns i ara els turistes reserven nits i mojitos.

Paga uns dos-cents euros mensuals de lloguer -renda antiga-. Potser per això li van fer la vida impossible en el procés de reconversió del bloc com a aparador turístic. “He volgut actualitzar el lloguer, però no m’han deixat”. Cent cinquanta metres quadrats que van des de Via Laietana fins al carrer de les Beates. Compartits amb la seva parella, Maria Escribano. Els dos fills ja van volar.

Antic president de l’Associació Veïnal del Casc Antic, és l’únic veí de Barcelona que per entrar a casa seva i obrir la porta de les paraules imant ha de saludar els recepcionistes de vestit blau cobalt, unicolor, davant del clàssic timbre de trucada de les pel·lis: palmada i cling.

Al vestíbul, la frase enllaunada, en una paret blanca: “Benvingut a un món diferent”. Aquestes són les paraules del francès enganxades al full interior de la porta de Papell, a la planta quarta, sortint de l’ascensor, a l’esquerra. Sortint de l’ascensor, a la dreta, sis habitacions (401-402-403-405-406-407), de les 86 que té l’establiment. Ell es resisteix, com els gals d’Astèrix.

Touch. “Me’n recordo de quan a l’entresòl hi havia un taller de joieria, un taller de rellotgeria i un estudi de fotografia. Al primer pis hi havia la pensió Colonial. Ara ja no en queda res”.

Chemin. “De veí tenia un advocat, ja fa molt de temps. No sé què se’n deu haver fet, es deu haver mort”.

Merde. “Un dels propietaris, en Moliner, va comprar la finca sencera, i aquí es va començar a fer fora la gent de males maneres, fent-los la vida impossible”.

Chang. “Als anys setanta, les cases dels veïns que se n’anaven anant es van convertir en apartaments”.

Libre. “En vam quedar tres que no vam vendre. Dues dones grans i jo. Les senyores van morir i em vaig quedar jo sol”.

Derrière. “Amb el nou mil·lenni, el propietari, que ja ha mort -la propietat la gestionen ara els seus fills-, va restaurar tot l’edifici, compartimentant-lo”.

Espoir. “El senyor Moliner va llogar el bloc a l’hotel Ilunion; aquí estan des de fa més d’una dècada. Abans hi havia un dels hotels Guitart”.

Nouveau. “Jo sempre he tingut problemes. Primer els va tenir el meu pare, i ara em toca a mi. Inundacions, parts que cauen, desgavellats… A tot això, van baixar uns quaranta centímetres el sostre. Això que veus és un sostre fals”.

Avoir. “Volien que marxés. M’han ofert diners. No me n’he anat”.

Premier. “Hem anat a judici. Fins i tot em van posar un detectiu privat”.

Conserve. “Per pagar el lloguer em posaven pegues, feia girs postals per justificar el pagament, perquè no em donen rebuts”.

Éternité. “A la referència cadastral, casa meva es presenta com a dependència hotelera”.

Soudain. “No tinc bústia. Les cartes me les deixen a recepció. Tampoc no tinc clau del portal, perquè no hi ha portal”.

Surf. “Els turistes llencen per la finestra del pati interior llaunes, maquinetes, maletes… Borratxos, cridant. Alguns roben els quadres. Fins i tot paguen amb targeta i després anul·len el pagament… Me n’assabento pels empleats”.

Ici. “El barri és un desastre. El turisme ha fet molt de mal. Els veïns no importen, només hi ha oficines. Hi havia moltes cases antigues, deteriorades, que se les van quedar els especuladors per quatre duros, misèria. Barcelona és una atracció turística i un parc temàtic. No crec que es reverteixi la situació”.

Bien. “S’han de posar límits al turisme, fer complir les ordenances municipals. La gent se’n va perquè és impossible viure a segons quins barris de Barcelona”.

Suffis. “Fa poc va tancar la papereria Hija de J. Batlle Horta [número 48], del 1917”.

Moi. “Barcelona la qualifico com a descomposició”.

Parfum. “Ara la finca està en venda. He sentit que per uns 24 milions d’euros”.

Conseil. “Aquí tinc tots els meus records, i les joguines de quan era petit”.

Regard. “La porta de fusta massissa original la van llençar a les escombraries”.

la – vérité – sans – peur

la – veritat – sense – por

Compartir