Aquests solars, situats un a la cantonada amb Consell de Cent i l’altre a la cantonada amb el carrer de Sant Nicolau, són els últims supervivents d’un antic projecte que es va aprovar ni més ni menys que el 1987 i que semblava sepultat per l’oblit. El pla preveia la planificació urbanística de l’entorn del carrer de Tarragona, amb la construcció de quatre grans torres, de les quals dues no es van arribar a edificar mai. Ara, gairebé quaranta anys després, l’empresa propietària dels terrenys, Núñez i Navarro, vol ressuscitar el projecte, amb la construcció dels dos edificis restants als esmentats solars, i amb una alçada similar a la dels edificis dels voltants. Uns terrenys que junts sumen quasi 3.000 m² de superfície -prop de 900 el que fa cantonada amb Consell de Cent i gairebé 2.000 el de Sant Nicolau- i, a més a més, en una zona tan cèntrica i cotitzada com és la plaça d’Espanya. Un veritable tresor per a una indústria tan voraç com la immobiliària, que a Barcelona ja no disposa de gaire espai on construir. El projecte, que es va explicar al veïnat en una sessió informativa el mes de gener, va ser debatut al març en el Consell Plenari del Districte de Sants-Montjuïc, i rebutjat amb els vots de Barcelona en Comú i ERC. Junts es va abstenir.

Un equipament per al barri

Quines són, ara com ara, les reivindicacions del veïnat? Doncs aquest espera que hi pugui haver un retorn per al barri davant la construcció de dos edificis d’aquestes dimensions. Conxita Pérez, vocal de l’Associació de Veïns i Veïnes d’Hostafrancs, així com responsable de les seves relacions externes, concreta més en què podria consistir aquest retorn: “La nostra associació va declarar en el seu moment que estaria bé que hi hagués un equipament per a la zona. De fet, el projecte original contemplava la construcció d’un equipament. Privat, és clar”. Significa això que no seria d’ús públic? “No -aclareix-. Hi ha equipaments que són privats i alhora d’ús públic. Un gimnàs, per exemple: la propietat seria privada, però es podria cedir o llogar a l’Ajuntament per proporcionar un servei públic”. En aquest cas, els preus serien municipals, és a dir, populars.

Però també hi ha la possibilitat que el propietari vulgui gestionar directament l’equipament, amb la qual cosa existeix el perill real que els preus siguin de mercat. Totes dues opcions són possibles, i tot resta en l’aire, segons la representant veïnal: “Tot això, de moment, és una incògnita. Per tant, no en podem parlar”.

Habitatge assequible

L’altra reivindicació del veïnat és que una part dels nous pisos que es construeixin siguin habitatges assequibles. “Encara que la propietat és privada -assenyala Pérez-, la nostra reivindicació és aquesta, perquè el veïnat d’Hostafrancs necessita habitatge”. I concreta encara més que el pla contemplava originalment “entre el 5% i el 10% de pisos destinats a habitatge assequible”. Una xifra que, ara com ara, li sembla “insuficient” perquè “les coses han canviat molt des del 1987: al carrer de Tarragona hi ha molta oficina buida. Oficines no és el que necessita el barri”. Però confessa que l’associació encara no ha parlat de quin seria el seu percentatge ideal. “Ens cenyim al tant per cent que consta en el projecte original”.

“És un moment neoliberal radical”

Conxita Pérez és una dona menuda, però enèrgica. Professora jubilada i amant dels llibres, es mostra molt sincera: “En ser els solars una propietat privada… pots opinar, però res més”. Un obstacle davant del qual s’encomana a l’esperança: “L’esperança és una cosa que mai s’ha de perdre. Però és clar, vivim en un moment neoliberal radical. Són temps molt difícils, i les propietats privades estan molt enrocades”. I remata: “Nosaltres fem el que podem. I els consistoris, també”.

La representant veïnal diu que han fet allò que estava a les seves mans, que és presentar al·legacions al projecte davant de l’Ajuntament, enfocades sobretot en la reivindicació de l’habitatge assequible -sense renunciar als equipaments-, perquè “és la qüestió més necessària avui a Barcelona”. Per la seva banda, Àfrica Cardona, gerent del Districte de Sants-Montjuïc, declara que “s’han presentat les al·legacions que s’han considerat i en els pròxims mesos l’Ajuntament les analitzarà i respondrà”.

L'entrada Les torres de la discòrdia del carrer de Tarragona ha aparegut primer a Carrer.

Com contempla una arquitecta aquesta problemàtica?

Ho veiem com tothom, com un drama. I la nostra perspectiva és que l’habitatge hauria de ser un dret garantit. La voluntat de la nostra professió és construir espais habitables per a la gent i, per tant, com a professionals ens dol veure que això no és possible. En tot cas, quan es parla d’aquest tema es fa d’una manera molt genèrica, i dins el camp de l’arquitectura podríem fer molta autocrítica.

A què es refereix?

Si està passant el que està passant és perquè venim de molts anys en què l’habitatge s’ha utilitzat com una mercaderia. També els arquitectes van usar l’habitatge com un bé de mercat: “Si puc guanyar diners, per què no? Si un promotor em paga bé, tiro endavant”. Però les coses es poden fer d’una altra manera. De fet, ho estem intentant: pots decidir amb qui col·labores i amb qui no, i defensar models que no siguin el convencional.

Quin tipus de model?

Les cooperatives d’habitatge defensen un model que surti del mercat especulatiu. Dins el sector cooperatiu i de l’economia social i solidària, moltes persones intentem cooperar. Proposant lleis, compartint coneixement o fent divulgació d’altres models que desmercantilitzin l’habitatge.

Dins la seva professió, aquesta visió social segueix sent minoritària?

Sí, però cada vegada menys. De fet, s’està produint un boom d’arquitectes socialment conscienciats. El simple fet que cada cop hi hagi més cooperatives d’arquitectura, despatxos on no només hi ha un arquitecte estrella que pensa el projecte, ho confirma. Veure allò que està passant, la crisi habitacional, afecta personalment i professionalment. No tinc la sensació que els arquitectes estiguem totalment alienats de la realitat. Cada vegada hi ha més professionals que pensen en l’impacte d’allò que fan.

L’arquitectura pot donar solucions a l’emergència habitacional o simplement mesures pal·liatives?

Pel que fa a les primeres, n’hi ha moltes. Potser és més difícil amb l’arquitecte de despatx, que depèn dels encàrrecs que li arribin, però es poden proposar altres maneres de viure, que permeten reduir el cost de l’habitatge, a part de desenvolupar alternatives col·lectives i feministes. Altres tipus d’arquitectes, com els urbanistes, tenen molta incidència a l’hora de dissenyar solucions, realitzant planejaments i plans d’habitatge que donen suport a les Administracions i promouen el dret a un lloc per viure digne i assequible.

I quant a les segones, les pal·liatives?

Les mesures pal·liatives no són dolentes, són importants. L’emergència habitacional no només és un problema d’accés: també hi ha molta gent vivint en infrahabitatges. I enfocats en aquesta qüestió, existeixen projectes de gran interès, tant a nivell públic com privat, de rehabilitació, que també són molt útils. Concretament, s’està promovent molt des dels Ajuntaments -també des del de Barcelona- una iniciativa anomenada Àrea de Conservació i Rehabilitació, que consisteix en intervenir el parc d’habitatges existent i rehabilitar-lo perquè sigui més eficient energèticament, més confortable i que tingui més accessibilitat. I això millora de forma notable la vida de les persones que en realitat no poden canviar de pis: si tens problemes d’accés, també tens problemes per moure’t i et quedes on pots.

Què encareix una promoció?

No tinc una resposta unívoca, perquè en una promoció intervenen molts agents: un arquitecte, una constructora, un promotor. Fins i tot l’Ajuntament, que atorga la llicència -i el temps que triga a concedir-la-, influeix en els costos. A nosaltres el que ens agrada qüestionar és fins a quin punt el cost final d’una promoció depèn dels costos materials -que són objectius- o d’altres elements intangibles, com ara el mercat. Un exemple d’això és el preu del sòl: què o qui determina aquest preu? Perquè no hi ha res material, quantificable, objectiu, que faci que el preu del sòl s’apugi: simplement és el mercat. Llavors, que un bé de primera necessitat s’hagi de regir per les regles del mercat, no funciona. Amb la sanitat i l’educació mai se’ns acudiria que això passés.

És possible conjugar qualitat i eficiència amb el fet que un habitatge sigui econòmicament assequible?

Sí. De fet, les cooperatives ho estan fent: el promotor és l’usuari que viurà a l’habitatge, i com que aquest no prioritza un benefici material, sinó el fet que hi pugui viure confortablement, quan ha de prendre decisions, ho fa pensant en això: a nivell de confort tèrmic, de benestar personal… I és per aquest motiu que li acaba sortint un habitatge de qualitat, i al cost previst.

Fa un any, el president de la Generalitat va anunciar una inversió de més de 4.400 milions d’euros per a  la construcció de 50.000 pisos públics fins al 2030. I l’octubre passat va anunciar un pla per fer 210.000 habitatges addicionals, gràcies a la col·laboració publicoprivada.

Em suscita diverses preguntes. Una: quants d’aquests pisos seran de protecció oficial i quants aniran al lliure mercat? Dues: a part d’aquesta iniciativa, es plantegen mesures per retornar al parc d’habitatge disponible els pisos que ara mateix en són fora -pisos turístics, pisos buits en mà de fons voltor…-? Pensem també que construir més no té per què comportar una baixada de preus. En els anys anteriors a la bombolla immobiliària del 2008, es construïa més que mai, i tot i així els preus estaven disparats.

Llavors?

El repte està en restringir les lògiques especulatives. Siguem ambiciosos: per què no pot ser tot l’habitatge nou de protecció oficial? A més, el to general d’aquestes mesures sembla ser el de fer possible l’accés a la propietat. Vivim en un país on accedir a una propietat és qüestió de supervivència, ja que el mercat de lloguer està plagat d’especulació, i esdevé inestable i econòmicament insostenible per als llogaters. És veritat que en els últims anys s’han pres algunes mesures al respecte, però encara queda camí per recórrer. Per tant, estudiem a fons què es pot fer amb el parc construït existent per millorar la situació, i una vegada fet això, valorem quant habitatge nou és necessari.

Mireia Simó, arquitecta i membre de la cooperativa Celobert

Mireia Simó és una jove arquitecta, sòcia d’una cooperativa d’arquitectura que porta el suggestiu nom de Celobert. Arquitecta per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) i Màster Universitària en Arquitectura -especialitat de Tecnologia- (UPC, 2021), ha participat en diverses investigacions i publicacions sobre arquitectura feminista, com ara Antología de pensamientos feministas para la arquitectura (UPC Editions, 2022).

L'entrada Mireia Simó, arquitecta: “Que l’habitatge es regeixi per la llei del mercat no funciona” ha aparegut primer a Carrer.

Una de les seves propostes més sorprenents és celebrar, d’aquí a dos anys, un simulacre per mesurar la resposta de la ciutat en el cas que s’assoleixin… els 50⁰! “No és que tinguem la previsió d’arribar als 50^o a Barcelona aviat -declarava la primera tinent d’alcalde, Laia Bonet-, però necessitem provar com reaccionarien els serveis i les infraestructures”. Que el canvi climàtic existeix és indubtable; que la ciutat pateixi temperatures dignes del desert de Gobi és, com a mínim, una mica dràstic.

Paradoxalment, el 13 de juny -dues setmanes abans de la publicació de la notícia- es produïa una situació que, a diferència de la Barcelona dels 50^o, sí que era real i gens hipotètica: fallava part de l’aire condicionat de l’equipament més emblemàtic de la Prosperitat (Nou Barris): el Casal de Barri. Perquè ens situem, la Prosperitat és una barriada petita en extensió, però la segona zona més densament poblada del districte (27.881 habitants). És, a més, una zona on existeix una gran precarietat d’habitatge, amb nombroses habitacions llogades i pisos compartits, fet que fa que molta gent faci vida al carrer, exposant-se així a les inclemències del temps. Malgrat això, cap de les mesures anunciades per l’Ajuntament en el Pla -ampliació de la Xarxa de Refugis Climàtics, creació de noves zones verdes i d’ombra, i instal·lació de noves fonts i jocs d’aigua- es compleixen al barri.

Primerament, té un dèficit considerable de refugis climàtics: el Casal i amb prou feines dos més. Però no només això. “Des de la darrera sequera, ja fa dos anys -assegura Meri López, presidenta de l’associació veïnal i membre de la Gestora del Casal- l’Ajuntament no activa les fonts ornamentals”. A això s’hi afegeix la manca de zones verdes i d’ombra: “Tenim poca zona verda, i amb escassa vegetació. No hi ha una sola zona d’ombra en tot el barri, i això que portem un munt de temps demanant tendals al carrer per crear aquests espais a les places i àrees de joc, sense èxit”.

En aquest context, el Refugi Climàtic per excel·lència de la Prosperitat és, per força, el Casal: no només per ser ampli i acollidor, sinó perquè n’és l’equipament més emblemàtic, situat a la plaça més important del barri i veritable ànima d’aquest, en ser el punt de trobada del veïnat per fer vida social. Una vida social ben rica, ja que la Prosperitat posseeix un fort esperit comunitari i un teixit associatiu ampli. Doncs bé: fins al 29 de setembre passat -dia en què es va substituir l’aparell- ha penjat a la sala principal de l’equipament una pancarta on s’hi podia llegir: “Refugi climàtic sense aire condicionat”.

Els fets són aquests: Adri Bernal, coordinador dels treballadors del Casal, va enviar el primer avís que fallava un dels dos equips d’aire el 13 de juny. “Vam comunicar a l’Ajuntament que ens urgia, perquè estàvem en plena onada”, recorda. Però va ser inútil. “Van venir uns tècnics que ens van dir que fallava una peça i que s’havia de demanar per canviar-la. No en vam saber res més. I un altre dia van venir uns altres tècnics, que van fer fotos, i fins i ara”. “Entenc que d’aquí a l’1 d’agost estarà tot arreglat”, suposava el 27 de juliol Bernal, que no podia dissimular la frustració: “Envio quantitat de recordatoris a l’Ajuntament, però passen de mi. Aniria més ràpid si em tragués el títol d’instal·lador d’aire condicionat”. Tres mesos sense reparar un aparell d’aire mentre l’Ajuntament anuncia un Pla contra la calor amb un pressupost de 111,6 milions d’euros.

Però l’esperit comunitari i associatiu del barri li dona una força que altres zones de la ciutat, on impera l’individualisme, no tenen. I malgrat l’aire malmès, l’entitat veïnal PECA2 -Prosperitat Cultura en Acció 2, que gestiona el Casal de forma cívica i autogestionària- va decidir obrir-lo com a Refugi Climàtic a l’agost, programant tot un seguit d’activitats -karaoke musical, ball, bingo, cine-fòrum, conta-contes…-. El Consistori no només no va substituir l’aparell fins a finals de setembre, sinó que es va negar a proporcionar els fons extres perquè el Casal pogués obrir a l’agost. “Necessitàvem diners per pagar, per exemple, el personal de neteja el mes suplementari. L’Ajuntament va al·legar que hauríem de conformar-nos amb el pressupost del conveni bianual, l’instrument econòmic-legal amb què ens finança, no pas amb subvencions. I ni un cèntim més”, explica López, i afegeix: “A un altre equipament sí que li han proporcionat diners per obrir l’agost. Està gestionat per una empresa privada i nosaltres ens autogestionem”. Una opinió que comparteix Pau Olondriz, membre de la l’AV i de la Gestora del Casal: “Als dirigents municipals no els agrada l’autogestió”, rebla.

El barri és tossut i el Casal va obrir com a refugi contra la calor. A base de voluntaris, és clar. “Va ser un èxit -exclama López-, vam omplir el local de gom a gom”. I la calor, amb un aparell malmès? “Doncs vam haver d’apanyar-nos amb ventiladors i ventalls”.

També fallen altres equipaments

El Casal de la Prosperitat no va ser l’únic equipament que va patir una fallida de l’aire condicionat aquest estiu. Almenys l’Ateneu L’Harmonia, a Sant Andreu, i tres biblioteques -Aurora Díaz Plaja (Nou Barris), Joan Fuster (Lesseps) i Ana María Moix (Fort Pienc)- han sofert tancaments temporals per aquests tipus d’incidències. Carrer ha intentat entrevistar els responsables d’aquestes biblioteques, però no ha estat possible. Després de sol·licitar les entrevistes al Departament de Comunicació -un procediment habitual-, aquest, en comptes de facilitar el contacte amb els responsables, va donar tot sol les explicacions corresponents. “Només tres de les 41 biblioteques de Barcelona van tancar temporalment per aquest motiu durant l’estiu i ara no hi ha cap de tancada”, responia Anna Cabré, directora de Comunicació. “Els serveis tècnics van estar des del primer moment treballant i es van solucionar els problemes amb la màxima celeritat” -la presidenta de l’AV Prosperitat afirma que el 30 de juny la Biblioteca de Nou Barris va penjar un cartell a Instagram que deia que la instal·lació romandria tancada per una “incidència en el sistema de climatització” i que aquesta no va obrir fins al 7 de juliol-. Finalment, Cabré afirma: “En el seu moment ja es va informar de les causes i les actuacions, per això no tenim res a afegir”.

L'entrada Refugis climàtics, no és or tot el que llueix ha aparegut primer a Carrer.

Memòria negra de la ciutat. Una memòria que, tanmateix, no ha rebut el mateix tractament en tots els casos: “Al Camp de la Bota -assenyala Theros- hi ha una petita placa. No és gran cosa, però recorda el que va ser aquell espai. I al Cementiri de Montjuïc s’hi troba el Fossar de la Pedrera, on estava situada la fossa comuna on van ser enterrats els afusellats al Camp de la Bota, entre d’altres. Un monument format per tres fileres de pilars quadrats sense coronació en commemora la memòria”. “El forat negre -denuncia Theros- seria la comissaria de la Via Laietana, que no hi ha manera que deixi de ser-ho i es recordi el que hi va passar, sobretot als anys 40 i 50 del segle passat, en què hi va operar la Brigada Político-Social franquista”. I la Model?

Massificació i repressió

Malgrat la seva merescuda fama -Theros, en el seu article “Passat i futur d’una presó model”, arriba a definir-la com a “lloc de patiment i mort per a milers de persones, una illa brutal i desconeguda”-, aquest penal va suposar una enorme millora en les condicions de vida dels presos en l’època en què va ser inaugurat (1904). Fins aleshores, aquests s’amuntegaven en condicions infrahumanes en un antic convent desamortitzat al Raval, un lloc miserable i infecte, anomenat presó de Reina Amàlia.

El nom amb què va ser batejada la nova presó -Model- estava, per tant, més que justificat. Tanmateix, aviat es va convertir en un lloc sòrdid, marcat per la repressió, la massificació i la manca de recursos. De fet, la nòmina dels que hi van ser empresonats i executats és interminable i podria inspirar la més escabrosa novel·la negra. Una novel·la que fins i tot inclou una magnífica obra d’art: l’anomenada Capella Gitana, pintada el 1950 per un artista empresonat, Helios Gómez, i avui considerada com un important element del patrimoni històric de Barcelona.

Un futur llunyà com a equipament

Aquest símbol d’ignomínia va ser clausurat el 8 de juny de 2017, just un dia abans del 113è aniversari de la seva obertura. Xavier Riu, vicepresident i vocal d’Urbanisme de l’Associació Veïnal de l’Esquerra de l’Eixample, recorda que, després del tancament, “l’Ajuntament va obrir un procés participatiu que va ser prou difícil, perquè hi van intervenir un vintena d’entitats i prop de quatre-centes persones i, és clar, hi havia posicions molt antagòniques sobre el futur de la Model”. Tanmateix, creu que “es va gestionar bé i es va aconseguir arribar a un criteri unificat”. Criteri que es va traslladar, tot seguit, a un nivell tècnic, i es va convocar a tal efecte un Concurs Internacional d’Arquitectes, del qual va sortir guanyadora la proposta anomenada “Model, batega!”.

Memorialísticament parlant, el projecte és ambiciós: la creació d’un Centre d’Interpretació i Documentació, que portaria el nom de “La Model Espai Memorial”, sobre la història del penal i la repressió. I on s’oferiria un programa estable d’activitats -cursos, seminaris i exposicions rotatòries. A part d’això, una immensa zona verda de més de 14.000 m² i sis equipaments més: “Les cel·les es convertiran en 120 habitatges públics de lloguer -assenyala Riu- excepte la quarta galeria [la que ocupaven el presos polítics], que es dedicarà al Memorial Democràtic i on, per tant, la intenció és mantenir-ne bastant l’estructura”. Una gran residència per a gent gran, un institut escola, un poliesportiu, un espai per a joves i entitats de barri i, finalment, espais d’economia social i solidària, completen el projecte. “Un espai obert, ple de vida i activitats, quasi un barri”, assegura entusiasmat. El problema és que tot va molt, però que molt lent. “Aquest és el pla que va deixar tancat el govern municipal d’Ada Colau. I és el que s’hauria d’estar fent, però ens queixem que tot està molt ralentitzat. A aquest ritme trigarà deu o dotze anys a acabar-se”, assegura l’activista.

Parla el fill d’Helios Gómez

Una figura de tanta rellevància com Gabriel Gómez, fill de l’artista que va concebre la Capella Gitana, no comparteix en absolut l’entusiasme de Riu. Pel que fa a l’aspecte memorialístic, denuncia: “L’Associació Cultural Helios Gómez vam proposar que al primer pis de la quarta galeria s’hi instal·lés, a continuació de la Capella Gitana, una exposició permanent d’art social que recuperés la producció dels dibuixants de la República, agrupats en el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (SDPC), del qual el meu pare va ser fundador i president. Estem parlant de Fontseré, Bartolí, Benigani, Apa, Shum…, avui totalment oblidats. Estem parlant d’un sindicat que va ser fonamental a la guerra civil per la seva producció de cartelleria de propaganda i per haver coordinat la publicació de diaris i revistes”. Però la resposta dels responsables de Memòria Històrica de l’Ajuntament dels Comuns va ser negativa: “Van refusar la nostra proposta. I ni l’alcaldessa ni [el regidor] Jaume Asens van acceptar reunir-se amb nosaltres”.

La situació, avui

“A l’Ajuntament de Colau hi havia un responsable de Memòria Democràtica i em consta que es treballava en la línia memorialística prevista en el projecte final. El que no et puc assegurar és allò que està fent l’actual govern municipal, perquè no ens ha convocat sobre aquest tema en cap moment”, afirma Riu. I explica que “fins al 2023 [any de les últimes eleccions municipals] el projecte del Centre Memorial era plenament vàlid”. Però vàlid en quin sentit? El d’encarregar projectes o el d’executar obres? “No, executar no -matisa Riu-. Dic vàlid en el sentit que hi havia un Comissionat de Memòria Democràtica, que es van convocar reunions amb les entitats i es va encarregar el projecte arquitectònic. Però, repeteixo, no sé si allò ha tingut una continuïtat”. I finalitza: “Suposo que el projecte memorialístic segueix sent vàlid, però en general, en tot allò que l’actual Ajuntament ha fet a la Model, s’ha perdut empenta. Tot va més lent: em sembla que no donen a l’abast”. I pel que fa a execucions concretes, Riu és molt clar: “No s’ha executat res: s’ha encarregat un projecte, però no s’han licitat les obres”.

I mentrestant, què?

Davant aquesta paràlisi -o ralentització-, Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana de persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, explica que, paradoxalment, a la Model es desenvolupen moltes activitats. I amb un notable èxit: “Les obres del Centre d’Interpretació i Documentació no s’han començat en absolut. Llavors s’està amortitzant el mentrestant com a espai cultural i de memòria. I prova d’això és que s’hi realitzen moltíssimes activitats. De fet, és l’espai de Memòria de Barcelona que en té més: per exemple, la nostra entitat va muntar no fa gaire una exposició temporal a la quarta galeria anomenada Generacions TOP: resistir, lluitar, conquerir, per la qual han passat 30.000 persones en quatre mesos. I que és una radiografia de l’activisme antifranquista dels anys seixanta i setanta, és a dir, de la meva generació”. Vallejo també assegura que hi ha una llarguíssima llista d’espera -de fins a sis mesos- per visitar la presó de forma guiada. I que ells, com a entitat, també n’organitzen moltíssimes, però sense interferir amb les altres: “Aquelles les realitzen guies professionals, contractats per l’Ajuntament, i les nostres les fem en qualitat de testimoni”.

En definitiva: “Normalment, hi ha diverses exposicions temporals que es van rotant, tant a la Quarta Galeria com a la sala habilitada per a exposicions situada al Pati de l’entrada del carrer d’Entença. I tant a aquest espai com a un Auditori també habilitat es desenvolupen cada setmana fins a sis activitats, realitzades per entitats del barri i associacions memorialístiques. Però sempre vinculades amb allò que és la Model: un espai de Memòria”, explica Vallejo.

Però tot això, al capdavall, no deixa de ser el mentrestant, no el Centre d’Interpretació i Documentació previst originalment. Davant d’aquest fet, quina és la posició de l’entitat que representa els ex-presos polítics del franquisme? “Amb aquesta situació -afirma Vallejo- ens sentim mitjanament satisfets, perquè encara que no s’hagi avançat en la consecució de “La Model Espai Memorial”, l’experiència del mentrestant ens pot servir per reflexionar sobre com s’ha de fer el nou Centre. En quin sentit? En el sentit que es tingui molt en compte la participació de les entitats i ciutadans que estem participant ara a la presó. I també en el d’aprofitar aquesta experiència per millorar, enriquir i fer canvis en el projecte original”. I remata: “La situació actual és una mena de gimnàstica de cara a la implementació definitiva del centre memorialístic”.

La ‘capella gitana’, també a l’espera

El 1950, davant la insistència del sacerdot Bienvenido Lahoz, director espiritual de la presó, l’artista i presoner polític Helios Gómez -a qui el seu fill Gabriel defineix com “gitano, revolucionari i anarcosindicalista”- converteix la cel·la número 1 del primer pis de la Quarta Galeria en un vibrant oratori, realitzant uns frescos poblats de personatges plens de vida, fortament expressionistes i de trets romanins -d’aquí el seu nom de Capella Gitana-, entre ells la Mare de Déu de la Mercè amb el nen. Militant de la CNT i ateu, “el pare va voler retre homenatge als seus companys presos, que apareixen implorant a la Verge, i també a la seva ètnia, perseguida des de fa segles”.

Trenta-vuit anys després, el 1989, un personatge que simbolitzava tot allò contra el que va lluitar Helios Gómez, la consellera convergent Núria de Gispert, “va cometre un delicte contra la propietat intel·lectual en ordenar tapar l’obra amb diverses capes de pintura, per fer-la desaparèixer”, denuncia Gabriel Gómez. “I des d’aleshores fins fa poc, cap Ajuntament ha fet res per la seva recuperació”. De fet, assegura, “el 2017, quan es va buidar la presó, Colau va muntar un xou al pati gran de la Model, on va proclamar emfàticament que restauraria la Capella Gitana. I ni ho va fer ni se’n va preocupar. I no només això: el seu equip mai va tenir realment la intenció de fer un Memorial Democràtic a la Quarta Galeria. Tot va ser un paripé, un postureo, com es diu ara”. A dia d’avui, tanmateix, la Capella Gitana s’està restaurant. “És un treball lent i delicat, que no estarà acabat fins a l’agost”. I remata: “Ha sigut necessari que hi hagi un govern socialista a Madrid, a la Generalitat i a l’Ajuntament perquè es produís un canvi de voluntat política que fes possible això”.

L'entrada La Model, equipaments pendents i un espai de memòria a mig gas ha aparegut primer a Carrer.

Aquest article és un intent -modest- d’indagar en la intrahistòria del Metro de Barcelona, és a dir, la d’aquells éssers anònims que mai sortiran als llibres de text, però sense els quals les coses, senzillament, no són possibles.

Una època d’efervescència

Els inicis del segle XX van ser temps d’empenta, de desenvolupament. La neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial va portar una època de creixement industrial, que va demanar molta mà d’obra, subministrada en primera instància pel camp català. Quan aquest ja no en va poder proporcionar més, els treballadors van començar a arribar des d’Aragó, València i Múrcia. Als anys vint, al desenvolupament de la indústria se li va afegir la construcció de grans infraestructures i obres públiques, com el Metro de Barcelona o l’Exposició Internacional de 1929. “Va ser un temps d’expansió per a la ciutat”, declara Ferran Armengol, professor associat de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona. “Es van construir les Estacions de Sants i del Nord; es va obrir la Gran Via; es va soterrar el Ferrocarril de Sarrià al carrer de Balmes i els barris de Sants i les Corts van experimentar un creixement considerable”. Aquest context favorable va atreure la primera gran onada migratòria cap a Catalunya procedent del sud d’Espanya, concretament des de Múrcia. Molts d’aquests migrants murcians serien els qui construirien, en condicions deplorables, el que avui és el Metro de Barcelona.

La gran vaga

De la construcció del Metro se’n van encarregar dues grans companyies: Gran Metropolitano de Barcelona, que va obrir el tram que anava de Lesseps a Plaça de Catalunya i La Rambla, és a dir, l’actual Línia 3 (verda); i Ferrocarril Metropolitano de Barcelona, que va realitzar el trajecte de Bordeta a Plaça de Catalunya, això és, la que avui és la Línia 1 (vermella). Les condicions de treball eren duríssimes: “El treball era a pic i pala”, explicava Manuel Marina, guia oficial del Metro de Barcelona, al diari murcià La Verdad, en un article titulat “Los emigrantes murcianos que excavaron el metro de Barcelona”. “Les condicions eren molt precàries, sense mesures de seguretat i amb molta pressa. Aquells treballadors eren com talps. Ni tan sols es van realitzar bones cates per comprovar l’estabilitat del terreny, la qual cosa va provocar continus despreniments”, agregava. En un dels accidents van morir onze obrers.

Armengol afegeix que “les queixes eren pels sous, però també per les condicions laborals: la feina s’organitzava en brigades, al capdavant de les quals hi havia un capatàs. Doncs bé, la gran vaga que van protagonitzar els obrers del Metro va començar el gener de 1923, amb una discussió amb un d’aquells despòtics capatassos. Al subsòl de Barcelona hi ha molta aigua, i els treballadors del pou número 4 de l’actual línia verda van denunciar que hi havia fuites. Llavors van reclamar botes per no treballar mullant-se i un plus al·legant que els miners que treballaven amb aigua cobraven més que els que no patien aquesta mena de penalitats”.

Obres aturades sis mesos

El moviment sindical estava molt arrelat aleshores, i la vaga va aconseguir paralitzar les obres ni més ni menys que sis mesos. La companyia contractista ho va intentar tot, fins i tot contractar esquirols, però finalment els obrers van assolir els seus objectius. Un èxit que va tenir conseqüències, algunes d’insospitades: l’empresa Gran Metropolitano de Barcelona va pagar els sous als treballadors i va acomiadar el contractista, de nom Hormaeche y Beraza, per haver-se mostrat incapaç de gestionar el conflicte. Aquest va quedar molt afectat per l’aturada -que el seu biògraf va arribar a qualificar de “salvatge”-, però cinc anys després es va convertir en un defensor dels drets dels treballadors. Sens dubte, aquella vaga li va remoure la consciència.

Lliçó amarga de misèria i xenofòbia

El professor Ferran Armengol sosté que entre els treballadors del Metro de Barcelona n’hi havia de totes les procedències, incloent-hi catalans. Tanmateix, i malgrat la manca de xifres fiables de quants murcians van estar empleats en les obres, tot apunta que aquest va ser un dels col·lectius més nombrosos: “Molts dels operaris procedien d’Almeria i Múrcia”, afirma Manuel Marina -la feina del qual com a guia del Metro consisteix en explicar-ne la història a les visites-. De fet, el barri de Collblanc-La Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, va ser conegut com la Murcia chica. Tant és així, que, segons una investigació de l’historiador Joaquín Ruiz i la demògrafa Cristina López, gairebé un de cada quatre residents d’aquesta barriada obrera -amb un cens de quasi 22.000 persones el 1930- procedia d’aquella regió.

Les seves condicions de vida i la seva acollida no van ser gaire fàcils. Ana Ibars, que resideix a l’Hospitalet i és néta de José, murcià arribat als anys vint per treballar al Metro, recorda que els seus avantpassats van haver de suportar l’amuntegament i l’infrahabitatge: “El problema dels pisos patera que veiem avui ja ho van patir ells”, declarava a La Verdad. I Guillem Moreno, resident a un poble de Barcelona, el besavi del qual, Gaspar Martínez, també va haver d’emigrar, assenyala: “No era un treball ben pagat i vivien en la misèria. Alguns mesos no tenien ni per fer front al lloguer”.

A la penúria econòmica s’hi va afegir un fenomen que avui, malauradament, no ens resulta estrany: la xenofòbia. “Als anys vint i trenta, en certs àmbits la paraula murcià era un insult”, assegura l’historiador Manuel Domínguez, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet: “Se’ls acusava d’esquirols, que rebentaven el moviment obrer, que treballaven per quatre duros”. I l’historiador Chris Ealham, de la Universitat de Lancaster i autor de l’assaig La lucha por Barcelona (Alianza, 2005), on estudia la convulsa història de la ciutat comtal dels anys vint i trenta, afirma que, “en buscar culpables del fracàs social, ERC els va trobar en els emigrants, especialment murcians”. I relata com, a la frontera de Barcelona amb el barri de Collblanc de l’Hospitalet -de població predominantment immigrant-, s’hi va col·locar un cartell que deia: “Catalunya termina aquí! Aquí comença Múrcia!”. Aquesta població immigrada, assegura, va ser “vilipendiada per les autoritats, sectors nacionalistes i les associacions patronals al llarg de tota la República”.

Una amarga lliçó que, en temps d’ultradretanismes de tot signe -tant espanyolistes com catalanistes-, cal recordar per tal que no es torni a repetir.

L'entrada La intrahistòria obrera del metro de Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta xurreria de carrer és la més antiga de Barcelona -funciona des del 1958- i constitueix tota una institució al barri i a la nit barcelonina. De fet, totes les masses procedents dels locals nocturns del Poblenou -amb el mític Razzmatazz al capdavant- han peregrinat alguna vegada a aquest establiment després d’una nit de marxa. “A mitjan anys noranta -recorda la Montse, la gerent- va haver-hi un boom de llocs d’oci nocturn i érem conscients de ser a prop d’una zona plena d’aques-ta mena de locals. I tot i estar molt imbricats a la vida del barri, al veïnat del qual ja feia gairebé quaranta anys que donàvem servei en horari diürn, vam haver d’adaptar-nos als nous temps i obrir també de nit per atendre aquesta nova clientela”.

A la nostra pregunta de si aquest tipus de negocis es troba en decadència, la Montse respon: “Només puc parlar per nosaltres, però he de dir que ens va bé”. I desmenteix també els rumors que parlen d’entrebancs per part de l’Ajuntament a l’hora de renovar les llicències per ocupar la via pública. Ens en congratulem, perquè els barcelonins ja hem perdut massa coses: l’última, l’emblemàtica llibreria Sant Jordi, al carrer de Ferran, en procés de liquidació per tancament. Així que perdre les xurreries de carrer seria un cop letal. Senzillament, no ens reconeixeríem en la nostra pròpia ciutat. I la nit ja no seria la nit. Així que… per molts anys.

L'entrada Xurreries de carrer, un llegat sentimental ha aparegut primer a Carrer.

Segons un estudi recent del Consell General de l’Arquitectura Tècnica d’Espanya (CGATE), en col·laboració amb la Consultora GAD3, la precarietat en l’habitatge influeix en la salut mental dels llogaters: el 50% afirmen patir ansietat per la seva situació, enfront del 38% dels arrendadors. I el benestar general és molt superior en els propietaris -al voltant del 70%- que en els llogaters, on la xifra baixa al 49%. Per últim, el 38% de les persones que viuen de lloguer admeten sentir angoixa davant la perspectiva de perdre l’habitatge.

Venen molts llogaters a la consulta?

La major part de la població que atenem són llogaters i, a més a més, en una situació de vulnerabilitat o de risc d’exclusió social. I sí, òbviament els propietaris utilitzen menys aquests serveis.

Quins símptomes presenten?

Es parla d’estrès, angoixa, ansietat… Són coses diferents. L’estrès és el primer símptoma que apareix quan ens trobem en una situació d’incertesa, de no tenir el control de la situació, de no tenir alternatives, respostes, de sentir-nos perduts. Les seves manifestacions són semblants a les de l’ansietat: alteracions del son, l’alimentació, la tensió cardíaca i la respiració; també sudoració, preocupació excessiva i rememoració de problemes. En aquest aspecte no es distingiria de l’ansietat, però l’estrès és un símptoma específic davant d’un problema concret que s’ha d’abordar i que, un cop solucionat, desapareix. En l’ansietat la qüestió és diferent, ja que la problemàtica partiria no tant de factors externs com interns de la persona.

Quines opcions tenen els llogaters?

Compartir habitatge amb altres famílies, per exemple. Això significa que moltes persones conviuen en un mateix espai, en una situació d’habitatge inapropiat. L’amuntegament és un factor que incrementa els nivells d’estrès i ansietat: s’han fet estudis amb rates on s’han col·locat molts d’aquests animals en un espai menor del que necessiten i han acabat matant-se les unes a les altres.

Altres alternatives?

Canviar de territori. Si no pots viure a Barcelona o altres àrees tensionades, hi ha gent que decideix traslladar-se a la perifèria o fins i tot més lluny, on el lloguer sigui més assequible. Això és una ruptura que provoca novament estrès, angoixa i ansietat, ja que comporta un desarrelament: si tens fills, han de deixar l’escola; de vegades tampoc no es poden conservar les xarxes socials, les amistats… Has de trencar amb tot i readaptar-te al nou lloc, i això implica un procés de dol. I en ocasions ni tan sols no és possible: si no pots moure el teu lloc de treball o aconseguir-ne un altre, depenent del que et costi el transport i del temps que hagis d’invertir en anar i tornar, no et surt a compte.

I què ens diu de l’okupació?

És una altra estratègia que part de la població està utilitzant i que ha arribat a naturalitzar com a solució al seu problema habitacional. Una estratègia que conviu amb un cert sentiment d’injustícia social.

I si cap alternativa és possible?

Llavors entraríem en un altre procés psicològic que ja no és l’estrès -que seria el primer símptoma- i que anomenem model d’indefensió apresa, el qual ja va descriure el psicòleg nord-americà Martin Seligman als anys seixanta. És un procés que porta la persona, més que a sentir angoixa i ansietat, a patir un quadre semblant a la depressió, amb símptomes com l’astènia, l’apatia, l’abandonament, el “ja no faig res” o el “ja no busco res”. És a dir: passivitat. La persona es rendeix. I en paral·lel als símptomes depressius, el pacient resol el problema delegant en tercers -departament d’Habitatge, Serveis Socials-, potser amb la falsa il·lusió que així trobarà respostes dignes, ja que “jo no puc sortir-me’n”. En realitat, és probable que les respostes que rebi siguin mediocres o insuficients, amb la qual cosa continuaria l’estrès.

Quins moments en la vida d’un llogater són més estressants? El procés duríssim de selecció de candidats a un habitatge -presentació d’avals, nòmines…-? Quan s’apropa la data d’extinció del contracte, amb tota la incertesa que això comporta?

No hi ha una fase d’especial estrès. Dependrà de la situació de la persona en cada moment. Si s’apropa la fi del contracte i les seves circumstàncies li permeten fer front a una pujada de la renda, o si pot negociar amb el propietari, podrà sortir-se’n. Si, en canvi, dos mesos abans perd la feina i amb l’atur amb prou feines pot pagar el lloguer, sense poder afrontar cap augment; o si no hi ha possibilitat de negociar amb l’arrendador, la qüestió canvia radicalment. Jo no dividiria l’estrès del llogater en fases. A més a més, hi ha un moment pitjor, i que vostè no ha mencionat.

Quin?

Quan rep la carta de desnonament. És el moment en què l’estrès és més gran i on les persones poden reaccionar amb angoixa. És un episodi més curt, però l’anticipació del fet que en quinze dies, o dos mesos, es produirà el desallotjament eleva molt la sensació d’angoixa. El desnonament pot produir una situació d’estrès màxim o d’indefensió apresa: “Doncs que em facin fora”, “aquí em quedo, esgoto el temps i quan vingui la comitiva judicial ja me n’aniré i recorreré a Habitatge o a Serveis Socials”. Viure un desnonament és una situació traumàtica: ja no parlem d’estrès, sinó de trauma, d’un episodi altament impactant i angoixant. Un trauma que, com a adult, hauré d’elaborar. I si no es pot fer, es pot entrar en problemàtiques de salut mental més greus, com ara la dissociació.

Diu que un trauma s’ha d’elaborar en tant que adult. Què hi ha dels nens?

Els nens han estat una mica oblidats en tot aquest tema, però la seva situació és encara pitjor. Per a un nen petit, l’experiència del desnonament, de veure sortir de casa la seva família, de no saber què està passant, d’“on anirem” o “a on em portaran”, constitueix també un element traumàtic que pot romandre, fins i tot, a dins d’un altre diagnòstic anomenat estrès posttraumàtic complex, i que s’afegeix a altres episodis, com el fet d’haver de deixar l’escola, o que potser el pare estigui malalt, o que li hagin donat una bufetada perquè tothom a casa estava nerviós.

Per últim: vostè creu que ser llogater és un factor de risc psicològic?

En la situació que vivim actualment, sí.

L'entrada Carolina Pastor: “En la situació actual, ser llogater és un factor de risc psicològic” ha aparegut primer a Carrer.

Carme Arcarazo, dona menuda i enèrgica, ho té tot molt clar pel que fa al problema de l’habitatge: de fet, treballa com a investigadoraen aquest camp a l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA). Llicenciada en Ciències Polítiques i Economia a Amsterdam, va viure molt anys a Mèxic, on va realitzar tasques d’acompanyament a persones defensores del territori amenaçades. Va tornar a Espanya el 2020, integrant-se al Sindicat de Llogateres de Catalunya, del qual és la portaveu.

Ens pot fer cinc cèntims sobre la llei?

Es tracta d’una llei d’àmbit nacional, però són les comunitats autònomes qui decideixen si l’apliquen. De moment, només Catalunya ho fa. El que passa és que, malgrat haver-se aprovat el maig del 2023, el Ministerio de Vivienda hi va posar molts entrebancs, de manera que no va ser fins al març del 2024 que va entrar en vigor.

I què diu la norma?

Bàsicament que, a les àrees considerades “tensionades” en l’aspecte habitacional -el 80% de la població de Catalunya viu en aquestes àrees-, s’estableixen una sèrie de mesures. Una d’elles és que entre un contracte i el següent no es pot apujar el preu del lloguer, canviï o no canviï el llogater. Una altra mesura és que si vius en un pis d’un gran tenidor -un propietari que posseeixi cinc immobles o més-, el preu del lloguer estarà regit per l’Índex. Si un gran tenidor pretén cobrar un preu superior a l’Índex, en el nou contracte està obligat a baixar-lo. Finalment, la tercera pota de la llei és que qualsevol pis que no s’hagi llogat mai i entri per primer cop al mercat ha de tenir l’Índex com a topall a l’hora de fixar la mensualitat del lloguer.

Què és l’Índex?

És una mitjana del preu de mercat. L’estableix el Ministerio de Vivienda i és una dada pública, es pot consultar a Internet.

Quina valoració fa el Sindicat de Llogateres de Catalunya d’aquesta llei?

Per a una persona que viu de lloguer en un pis, li ha suposat un gran baló d’oxigen: saps que quan s’acabi el contracte no et podran apujar la mensualitat. I aquesta és una situació molt diferent de la que existia anteriorment. Abans, a les nostres assemblees, la gent ens deia: “El propietari ha dit que o pago 300 euros més o hauré de marxar de casa”. Això ja no pot passar, perquè el màxim serà sempre el preu del contracte anterior. És una gran victòria. Una victòria que pot semblar no tan gran, però és un veritable avenç respecte a la situació anterior, quan et podien duplicar el preu en acabar un contracte.

Sembla tot molt bonic. Hi ha escletxes?

Certament: el lloguer de temporada. Es tracta d’un acord lliure entre dues parts i, en conseqüència, aquestes poden pactar lliurement la duració del contracte. Normalment oscil·la entre trenta-un dies i onze mesos, però no hi ha límits: igual poden ser quaranta dies que tres anys, a voluntat. A més a més, és un contracte completament desregulat, no hi ha protecció de cap mena per al llogater. D’altra banda, el propietari pot decidir lliurement deixar de llogar el pis de manera habitual i passar-se a aquesta modalitat. Doncs bé: el lloguer de temporada no entra en la regulació de preus que imposa la normativa.

Com pot ser que hi hagi un forat així?

No va ser cap sorpresa. Quan estàvem negociant la regulació, abans del maig del 2023, ja vam dir que això passaria. I efectivament, la posició del PSOE va ser que s’havia de donar una via d’escapament a la Patronal Immobiliària: el lloguer de temporada. Això és molt important que se sàpiga: no estem parlant d’una normativa modèlica que, al final, malauradament, ha tingut la fatalitat de presentar una escletxa. No: el PSOE ho va fer conscientment. Va dir: “Deixarem un forat a la legislació perquè no funcioni”. I des del primer dia que es va aprovar, el Sindicat de Llogateres de Catalunya va advertir que, malgrat ser una bona norma, hi havia un forat que s’havia de tapar, perquè, si no, es produiria una fuga d’oferta del mercat habitual cap al mercat de temporada.

Tanmateix, malgrat aquesta “via d’escapament” considerable, el sector immobiliari, el liberalisme econòmic i la dreta política segueixen repetint el mantra que la llei, amb les seves limitacions, el que fa és espantar els propietaris, que prefereixen no posar els seus pisos en lloguer i, per tant, el mercat es restringeix i la gent no pot llogar.

L’única limitació és que ja no poden apujar el lloguer. Però és que venim d’un període de deu anys en què el preu dels lloguers s’ha duplicat a Barcelona. Per tant, jo no em crec ningú que digui: “Ah, llogar ja no em surt a compte”. Això no és veritat. Senzillament es tracta de gent que el que vol és seguir extorsionant i apujant preus. D’altra banda, que vagi a caure l’oferta no està clar. De moment no hi ha tal caiguda. El que argumenten és: “Hi ha menys pisos d’oferta a Idealista” -un dels portals immobiliaris més importants-. Però atenció: que hi hagi menys pisos anunciats no significa que hi hagi menys pisos llogats. Això el que vol dir és que hi ha menys circulació, la qual cosa no ha de ser necessàriament negativa: un llogater el que desitja és estabilitat, romandre al seu pis quant més temps, millor. Abans de la normativa, t’apujaven el lloguer i havies de marxar. Ara, amb el preu estabilitzat, t’hi quedes. Per tant, un habitatge menys a Idealista.

Alguna consideració final?

Sí. Que el que necessitaríem realment és una norma que fes baixar el preu del lloguer, no només impedir que pugi. Per tant, aquesta és una llei de mínims, molt de mínims. I almenys l’escletxa del lloguer de temporada hauria de tapar-se. I la millor manera seria que aquesta modalitat també estigués regulada per la llei. Vols llogar el teu pis per temporada? Perfecte. Però el preu màxim serà el que marqui la normativa. Ja veuries com ningú voldria llogar-lo així, perquè no podrien cobrar les quantitats astronòmiques que cobren ara.

Hi ha hagut intents d’incloure el lloguer de temporada en la regulació?

Fa unes setmanes ERC va aprovar un decret per incloure-hi aquesta modalitat, però el PSC, Junts, PP i Vox el van tombar.

I com el PSC, un partit d’esquerres, pot votar d’aquesta manera?

Jo diria: una formació que vota en contra de les majories i a favor de les elits es pot considerar un partit d’esquerres?

L'entrada Carme Arcarazo: “Cal baixar el preu dels lloguers, no només limitar-lo” ha aparegut primer a Carrer.

Día 25 de octubre de 2023. Más de trescientos vecinos y vecinas, según los organizadores, se manifiestan por el barrio al grito de “¡Pediatría al Turó!”, porque ya han pasado tres años desde el cierre de este servicio y lo que iba a ser una medida temporal, fruto de circunstancias excepcionales, parece haberse convertido en definitiva.

“El Turó es el segundo barrio del distrito de Nou Barris con mayor población pediátrica -explica Inés Navarro, presidenta de la Asociación Vecinal del Turó de la Peira- y, sin embargo, es el único donde no hay servicio de Pediatría”. “Estamos hablando -denuncia- de más de 3.000 niños que se han quedado sin este tipo de atención médica”. Una realidad que está causando enormes perjuicios, pues la única alternativa para las familias es acudir al CAP Río de Janeiro, en la Prosperitat, un centro alejado y con mala combinación en transporte público. El único medio para llegar es el bus de barrio -línea 132-, que tarda entre 20 y 30 minutos y que tiene frecuencias de paso nada menos que de 20 minutos. Pero es que, además, no deja a los usuarios en la puerta del CAP, sino que desde la parada aún hay que andar entre 5 y 10 minutos. “Llevar a un niño con cuarenta de fiebre en estas condiciones no es de recibo”, sentencia Navarro.

La situación ya está provocando fenómenos como el aumento de la automedicación y la saturación de los hospitales, tal como confesaba un padre en el programa Els Matins de TV3: “Si tu hijo se siente mal, no vas a pasar por semejante calvario, así que te vas directamente a Urgencias. Sabemos que con ello estamos saturando este servicio hospitalario, pero… ¿qué vas a hacer?”.

Debate en las redes sociales

Y sin embargo, el cierre tiene sus defensores. El pasado 8 de octubre, en la cuenta de X -antiguo Twitter- del movimiento vecinal surgido para reivindicar la vuelta de los pediatras, Teresa Garzón, que se identificaba como “MF [Médico de Familia] del Turó”, afirmaba que, “precisamente porque hay que valorar la calidad de la asistencia, que pediatría vuelva al Turó es un gran error. Siempre será mejor una unidad pediátrica como la que ahora se ofrece en el CAP de Río. Turó no tiene ni la infraestructura ni el personal”. Se genera entones un intenso debate, siempre con la misma dinámica: una profesional de la medicina que apela a la “realidad” -el ambulatorio no cuenta con medios suficientes y, por tanto, el traslado a un CAP más lejano es un mal menor necesario- y unos vecinos que cuestionan esta versión y reivindican el restablecimiento del servicio. Al final, Oriol Dela -otro usuario de X- zanjaba así el asunto: “Hola, Teresa, gracias por opinar. Qué lástima que no debatiéramos antes de que mintierais a todas las usuarias [y adjunta la noticia que anunciaba en 2020 el cierre del servicio]. Cansadas de paternalismo y corporativismo en un tema en que deberíamos ir juntas”.

Oriol Dela es, en realidad, el nick de Oriol de la Villa, miembro de la plataforma Recuperem Pediatri al Turó, que impulsa la lucha vecinal por la recuperación de los pediatras. Quedamos frente al ambulatorio, y acude con Gladys Ochoa, también activista. De la Villa explica su respuesta a Garzón: “Hablo de paternalismo en cuanto a la concepción de la calidad del servicio, no tanto por temas meramente médicos”. Y lo ejemplifica: “El estamento médico se enfada cuando vas al pediatra por miedo, pero, si no vas, también se enfada. Y ahora, como familias contrarias a todas estas medidas, te riñen porque no comulgamos con ellas. Los padres no somos tontos, sabemos qué significa la calidad de la atención médica para nuestros hijos”.

“La Administración -continúa De la Villa- puede demostrarte estadísticamente que, a corto plazo, se está garantizando el servicio médico a los niños. Pero lo que no se garantiza es la calidad que se ofrecía antes de la eliminación de la Pediatría del CAP del Turó. Una calidad basada en valores a largo plazo e intangibles, puesto que no se pueden cuantificar, como que un niño necesita un profesional médico próximo y de confianza. Y que, además, sea el mismo desde los cero años hasta que pasa al médico de cabecera de adultos. Una continuidad que se denomina longitudinalidad”. Y remacha: “Esto es precisamente lo que se carga este nuevo modelo”. Un modelo que Ochoa no duda en calificar de “neoliberal”: “Es un modelo general, que pretenden aplicar no sólo a la sanidad, sino a toda la Administración, y que consiste básicamente en recortar todo lo que sea público. El fin último es empujar a la población al sector privado”.

“De momento, los médicos están centrados en su problemática laboral, que me parece legítima. Pero lo que yo digo es que deberíamos tener una mirada más amplia, de clase social”, lamenta De la Villa. Una clase social a la que, poco a poco, se va despojando de lo que un día fue un servicio público de calidad y que, además, no puede permitirse el lujo de pagar una sanidad privada. En definitiva: usted y yo.

Clam per una pediatria de proximitat

El passat 19 de desembre, un conjunt d’entitats socials i veïnals de Catalunya -entre les quals la Favb- van fer públic un manifest dirigit al conseller de Salut, Manel Balcells, reclamant-li el manteniment de l’atenció sanitària a joves i infants als Centres d’Atenció Primària (CAP) de barris i pobles. Així donaven resposta a la presentació del nou model d’atenció pediàtrica del Departament, en la qual es va anunciar la concentració del servei en
79 punts del territori. Redacció

L'entrada ¿Dónde están los pediatras del ambulatorio del Turó? ha aparegut primer a Carrer.

Últimamente la hemeroteca no ha sido piadosa con esta normativa. El 27 de julio de 2022, el digital Crónica Global publicaba un artículo cuyo titular la calificaba de “fracaso”: “Colau tapa el fiasco [sic] del 30% para vivienda pública obligatoria con la intervención de 17 promociones”. Y en él podía leerse que, según la teniente de alcalde de Ecología, Urbanismo, Infraestructuras y Movilidad, Janet Sanz, el Ayuntamiento había detectado un “modus operandi de estafa”, consistente en tramitar diversos permisos de obras menores en vez de solicitar una única licencia de gran rehabilitación, a fin de esquivar la obligación de reservar el 30% a pisos de protección oficial. Sanz aseguraba también que se había llevado a cabo una campaña de inspección de 1.368 inmuebles con permisos de obra entre enero de 2019 -con la normativa ya vigente- y abril de 2022, dando como resultado 138 casos de obras que no se ajustaban al reglamento, en 17 de los cuales se debería haber aplicado la reserva del 30%, lo que hubiera supuesto 70 viviendas sociales más desde 2019.

Pero pasemos a fechas más recientes. El pasado 9 de febrero, el diario La Vanguardia publicaba un artículo que comenzaba así: “La obligación de destinar el 30% de los pisos de las nuevas promociones en Barcelona a vivienda social ha paralizado la construcción de obra nueva en la ciudad, pero solo ha logrado que se construyan 52 viviendas protegidas desde que se aprobó en 2018, según los datos presentados hoy por la Asociación de Promotores de Cataluña (APCE)”. Esta entidad destacaba también la caída de la promoción de obra nueva en Barcelona, pues hasta el mismo mes del año pasado se habían iniciado 1.389 viviendas, un 16,6% menos que en 2021. Y su presidente, Xavier Vilajoana, se preguntaba: “Las Administraciones habrían de valorar si, con los años que llevamos, una norma que tenía como objetivo aumentar la vivienda protegida en la ciudad ha conseguido sus objetivos”.

“Una medida que duele”

Lucía Delgado es portavoz de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH) de Barcelona. Acerca de estas informaciones, su posición es clara: “Por la respuesta de la APCE, es una medida que duele, que no gusta nada al sector inmobiliario, que lo único que quiere es especular con un bien de primera necesidad como la vivienda”. Y explica que la reserva del 30% “iba destinada a aumentar el parque público de vivienda. Nuestros cálculos preveían que supusiera un aumento anual de 200 pisos de carácter asequible, que no social”. ¿Hay alguna diferencia entre ambos? “Pues que el alquiler de tipo social está por debajo del precio de mercado, pero aun así resulta caro para una familia con ingresos medio-bajos: entorno a 600-700 euros. Un alquiler asequible, en cambio, rondaría los 100-200 euros”. ¿Y aún así los promotores ponen el grito en el cielo? “Sí” -contesta Delgado- “de ningún modo se resignan a vender o alquilar por debajo de los precios de mercado”.

En cuanto a realizar un balance de la medida desde su entrada en vigor, Delgado prefiere no pronunciarse: “No puedo hacer una valoración porque desde que se promulgó ha habido una pandemia global y una guerra como la de Ucrania, hechos que han paralizado el sector de la construcción durante al menos dos años”. ¿Pero qué fue del objetivo de las 200 viviendas anuales? “Obviamente, con estos impasses, el número de pisos ha sido menor al que calculábamos. Pero esperamos que cuando la situación se normalice se vaya a más”. Y en caso de que un futuro gobierno municipal intente eliminarla, avisa: “Para nosotros es una medida necesaria. Por tanto, si intentan suprimirla, nos tendrán enfrente”.

Trampas al solitario

Salvador Torres es fundador y tesorero de la asociación Por un Alquiler Público y Asequible-500×20. Cuando le preguntamos por el 30%, afirma que “Colau se ha hecho trampas al solitario. Es decir, que, si dice la verdad, pierde las elecciones”. Y explica: “Lo que tenemos que hacer es ver la cuestión en perspectiva: el problema que tiene nuestro país es que no existe un parque público de vivienda. Ahora mismo, en Barcelona, la proporción de pisos públicos está entorno a un 2%-3%, mientras que en Europa se sitúa entre el 15% y el 20%”. Teniendo en cuenta que en la ciudad existen más de 800.000 inmuebles, cumplir los estándares europeos supondría entre 130.000 y 160.000 de viviendas públicas. “Por tanto” -afirma Torres- “estamos, no lejos, sino lejísimos de estos estándares. Y Janet Sanz nos habla de 70 pisos de menos”. Y se reafirma en lo que ya declaró a Carrer en 2019: “Según la normativa del 30%, es el constructor el que tiene la potestad de elegir si ese porcentaje se destinará a venta o a alquiler. Y obviamente, preferirá siempre la venta, cuando lo que se necesita son pisos de alquiler asequible”. Delgado, sin embargo, niega este extremo y afirma que, mediante un decreto de la Generalitat de 2019, se estableció la obligatoriedad de destinar el 30% íntegramente a “viviendas de alquiler asequible”.

Pero Torres va más allá y revela un tema desconocido para el gran público: el plan Habitatge Metrópolis Barcelona. “Se trata del gran proyecto de vivienda social de la era Colau. Y aunque propiamente no corresponde al Ayuntamiento, pues se impulsa desde el Área Metropolitana de Barcelona (AMB), la presidenta de esta entidad es la alcaldesa de la capital, y, por tanto, de alguna manera le pertenece. Consistía en solicitar un crédito de 250 millones de euros al Banco Europeo de Inversiones para la construcción de 4.500 pisos en el área metropolitana, de los cuales 2.250 serían de alquiler social en la ciudad de Barcelona, en el plazo de diez años”. “Pero” -añade- “el plan fracasa porque el Ayuntamiento, por normativa europea, debía buscar un socio privado para constituir una sociedad mixta, participada al 50% por ambos. Y los constructores exigieron condiciones que no pudieron ser aceptadas”. “En mi opinión”-remata Torres- “la medida del 30% es la consecuencia del portazo de la iniciativa privada a este proyecto. No les quedó otra salida”.

Construcción de vivienda pública

Si en 2019 el portavoz de 500×20 alababa el “gran esfuerzo” municipal en construir vivienda pese a las “limitaciones financieras” que impone el artículo 135 de la Constitución, hoy se pregunta si el Ayuntamiento puede hacer crecer el parque público de vivienda hasta niveles europeos. “De ninguna manera: para construir vivienda social es obligatorio echar mano de los Presupuestos Generales del Estado, que los gestionan las Comunidades Autónomas. El parque público ha crecido muy poco en Barcelona en estos últimos ocho años, y ha sido un esfuerzo enorme”, enfatiza Torres. Por su parte, Enric Aragonès, portavoz del Sindicat de Llogateres, afirma que “el ritmo de construcción municipal de pisos públicos ha aumentado en los últimos años, pero se podría haber ido más allá. No es suficiente. Haría falta más presupuesto para ello y para hacerlo más rápido. Y más implicación por parte de la Generalitat”.

Mesa de negociación

Otro tema es el establecimiento de una “mesa de negociación con entidades financieras, fondos buitres y grandes propietarios, a fin de que quien no pueda pagar una hipoteca o un alquiler pueda quedarse en su casa en régimen de alquiler social”. Si en 2019 Delgado denunciaba que tales mesas “naufragaban porque la propiedad no quiere llegar a un acuerdo; [y] a los fondos y los bancos sólo les interesa especular con la vivienda”, cuatro años después se reafirma: “Seguimos igual”. “Pero es que además” -añade- “no se están utilizando todos los recursos disponibles”. ¿Qué recursos? “Estos grandes propietarios -por ejemplo la Sareb- están obligados legalmente en muchas ocasiones a ofrecer alquileres sociales a familias que han acreditado su vulnerabilidad, y no lo están haciendo. En este caso, el Ayuntamiento tiene la responsabilidad de sancionar a estos grandes propietarios. Pero la PAH de Barcelona ha requerido al Consistorio información sobre estas multas y, a día de hoy, no hemos recibido respuesta. De momento, no hemos visto transparencia en este aspecto”.

La limitación de espacio nos ha obligado a dejar temas en el tintero: el derecho de tanteo y retracto del Ayuntamiento, el censo de viviendas vacías de la ciudad… Pero, aun así, un balance bastante realista de la gestión de Colau en estos últimos ocho años podría ser el de Salvador Torres: “Si atendemos a lo que han hecho en el pasado otros gobiernos municipales, o lo que hace la Generalitat o el Gobierno central, que es cero, este Ayuntamiento ha hecho mucho, y con un presupuesto mucho más bajo. Ahora bien, si atendemos a las necesidades reales de vivienda de la población, evidentemente se ha quedado corto”. Y si atendemos a las expectativas que la propia Colau levantó, podríamos añadir.

Competencias municipales en vivienda

El artículo 85 de la Carta Municipal de Barcelona indica que “la planificación, la programación y la gestión de la vivienda pública, en régimen de propiedad y de alquiler, en el término municipal […], corresponden exclusivamente al Consorcio [de Vivienda]”, en el que la Generalitat tiene el 60% de los votos y el Ayuntamiento, el 40%. El artículo 86, dice que el “Plan general debe reservar espacios para la vivienda en cualquier régimen de protección pública” y que “los planes especiales deben reservar espacios para esta finalidad, siempre que técnicamente sea posible”.

L'entrada Ocho años de vivienda con Ada Colau ha aparegut primer a Carrer.

Incumplimiento de horarios

Sabemos por el primer artículo que los turistas -vengan de Suecia o de Soria- deben, a diferencia del ciudadano empadronado en Barcelona, pagar una entrada para acceder. Y aquí es donde Joan Miquel Vilagelada, miembro de la asociación vecinal Park Güell-la Salut-Sanllehy, denuncia lo que considera “el gran incumplimiento que se da en la actualidad en el Park Güell”: que no se respetan las franjas horarias. “Hoy en día”, explica, “un turista observa que la venta online de entradas está completa por la mañana, pero que a las cinco de la tarde hay disponibilidad. Y compra una. Pero, como le va mejor ir por la mañana, se presenta a las diez en la entrada, que nadie le impedirá acceder”. La picaresca se extiende a la venta física de entradas, que, según el activista vecinal, supone al menos la mitad del total.

“¿Qué consecuencias trae todo esto?”, se pregunta Vilagelada. “Pues que los turistas se concentran en las horas centrales del día, dando lugar a una afluencia enorme, masiva. Aquello está a tope”, agrega. Tal vez sea por ello que, mientras el Ayuntamiento jura y perjura que el nuevo sistema ha conseguido reducir el número de turistas en la zona, la sensación es justamente la contraria. “Entre las doce y las cuatro o cinco de la tarde es insufrible”, confirma Cesca Sancho, vicepresidenta de la asociación: “En la calle Olot [donde está situada la entrada principal del parque], una vecina ha llegado a documentar con fotos cómo durante cinco o seis horas la calle entera está abarrotada de gente haciendo cola para entrar”. Ante este grave problema, Vilagelada es contundente: “La entrada al parque debe ser estrictamente gestionada online y respetando las franjas horarias, como pasa en la Sagrada Familia”.

Taxis y ‘souvenirs’, la nueva plaga

El listado de agravios no se detiene ahí. El activista vecinal argumenta que “todo barrio necesita servicios de barrio: su farmacia, su carnicería, su mercado… Es decir, lo que comúnmente se denomina comercio de proximidad. Y el Ayuntamiento ha concedido licencias para “temas que no son de beneficio para la zona: souvenirs, etc. Además, las tiendas que se dedican a ello están en manos de verdaderas mafias, ya que están controladas por los mismos dueños”, afirma. La proliferación de este tipo de establecimientos ha acabado, en su opinión, con el comercio de proximidad, de tal manera que, “para cualquier cosa que tengas que comprar, debes salir fuera del barrio”. Un fenómeno casi consustancial al turismo masivo y ante el que el Consistorio alegó -relata Cesca Sancho- “que no podía hacer nada, puesto que no se pueden poner cortapisas a la iniciativa privada”. Cierto, nada puede impedir que alguien compre las tiendas de toda la vida y las convierta en tiendas de souvernirs: es el capitalismo. “En efecto”, objeta Vilagelada, “pero puede no dar la autorización para que un comercio se convierta en tienda de souvenirs”.

La otra gran afrenta que sufren los vecinos tiene como emblema los colores negro y amarillo y se llama taxi. “Es un escándalo y uno de los problemas que más molesta a los vecinos en la actualidad”, denuncia el activista. “Nuestro barrio, la Salut, son cuatro calles, un verdadero cul-de-sac. Y resulta que el 95% del tráfico son taxis”. “Además”, continúa, “existe una parada junto al Park Güell donde los conductores son protagonistas de todo tipo de actos incívicos: como en la parada solo hay ocho plazas, aprovechan cualquier resquicio para aparcar -vados, etc.- y se detienen para hacer descender al pasaje en sitios inapropiados, provocando un colapso monumental y permanente”. “Por ello”, concluye, “exigimos al Ayuntamiento que quite la parada y la traslade a otro lugar. Pero no se atreve: tiene miedo al poderoso gremio del taxi”. Y Cesca Sancho estalla: “¡Los vecinos están hasta el gorro!”.

Leed también el artículo “Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (I)”.

L'entrada Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (y II) ha aparegut primer a Carrer.

Pero el pasado 1 de junio el Gobierno de Ada Colau dio otra vuelta de tuerca promulgando una nueva normativa de acceso. ¿El motivo oficial? Controlar la afluencia de turistas, considerada excesiva. Según la nueva regulación del parque, solo pueden entrar libre y gratuitamente los empadronados en los barrios colindantes -el Carmelo, la Salut, Vallcarca, el Coll, Can Baró y el Baix Guinardó-, a los que se concedió un pase de libre acceso. También pueden hacerlo quienes posean el carné de una escuela del entorno. El resto de barceloneses deberá registrarse en un servicio denominado Gaudir Més, solicitando cita previa en una Oficina de Atención al Ciudadano (OAC) o por internet, en la Oficina de Trámites Virtuales municipal. Esta última forma de registro requiere poseer algún medio de identificación digital -idCAT Móvil, cl@ve PIN o certificado digital-. Una vez registrado, se ha de obtener un tique de entrada el día de la visita, que solo será válido para esa jornada. Los turistas -sean del resto de España o de cualquier otra parte del mundo- deben pagar por entrar.

El problema empieza cuando el vecino que vive cerca del Parque Güell no pertenece un barrio colindante. “La acera donde está mi casa”, señala Tajafuerce, “pertenece administrativamente a la Taxonera, que no es colindante, mientras que la de enfrente forma parte del Carmelo, que sí lo es. Una acera me impide entrar y salir de mi parque libremente, como he hecho toda la vida”. El vecino va más allá del agravio fronterizo y denuncia “que un Ayuntamiento que se dice de izquierdas, gobernado por un partido que pone énfasis en denunciar la brecha de género, implante una forma de acceso que genera una brecha digital, pues ni las personas mayores -que desconocen cómo navegar por internet o cómo obtener un medio de identificación digital- ni las más pobres -que no pueden costearse un ordenador o una conexión- podrán registrarse en Gaudir Més”.

Hablan las entidades vecinales

Joan Miquel Malagelada es miembro de la AV del Park Güell-La Salut-Sanllehy, un barrio colindante. Sobre la polémica, advierte que “el tema es complicado jurídicamente, ya que la legislación europea no permite discriminar a los ciudadanos por razón de nacionalidad a la hora de acceder a bienes y servicios: si la entrada es gratuita para un español, debe serlo también para un francés”. “Por eso”, explica, “se estableció este sistema, que permite desincentivar el turismo masivo -haciendo pagar una entrada-, pero garantiza el libre acceso de los vecinos: no por nacionalidad, sino por vecindad con el parque”. ¿Y los residentes de otras áreas de Barcelona? “Somos partidarios de extender el derecho de libre acceso, pero a petición del interesado y demostrando en cada caso la problemática personal que justifique ese derecho”. También aboga por simplificar el registro en Gaudir Més, que reconoce que no es sencillo: “Es una página web y además requiere un certificado digital. Debería ser una aplicación que una abuela, con ayuda de su nieto, pudiera descargarse en el móvil y registrarse con un simple clic”.

Lluís Cairell, presidente de la AV de la Taxonera, el barrio donde reside Tajafuerce, evita pronunciarse sobre el tema. Alega “no conocer el nuevo sistema de acceso” y, por tanto, no puede “emitir una opinión válida”. Pero Tajafuerce no se corta: “El argumento de la legislación europea, de no discriminación por razón de nacionalidad es una triquiñuela legal que da cobertura al negocio millonario de la venta de entradas a los turistas, a la vez que impide que muchos ciudadanos puedan disfrutar de una zona verde que pagan con sus impuestos”. Y remacha: “Estamos ante una auténtica expropiación a los barceloneses de uno de sus espacios más queridos y emblemáticos”.

Leed también el artículo “Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (y II)”.

L'entrada Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (I) ha aparegut primer a Carrer.