Auesta és una història d’excavació, de lluita contra la terra dura: la que va portar a la construcció del Metro de Barcelona. D’aquella fita, d’aquella tasca ingent, de la qual es va complir un segle el passat 30 de desembre, potser només en recordarem els grans noms. L’enginyer Santiago Rubió i Tudurí, que va optar pel “sistema belga” per construir els túnels. O Esteve Terradas, enginyer industrial i de camins, matemàtic i divulgador científic, que va ser el promotor de la visita d’Albert Einstein a Barcelona el 1923. I també l’artífex de les primeres grans obres d’enginyeria del tren subterrani de la ciutat. Però darrere els experts, els seus plànols, càlculs matemàtics i estudis del terreny, hi van haver obrers que s’hi van deixar la pell excavant i van patir unes condicions laborals duríssimes, contra les quals es van unir i van lluitar. Molts d’ells emigrats des d’altres indrets d’Espanya. La història mai no els mencionarà, perquè aquesta pertany als grans personatges, però recordem que a aquesta història diguem-ne oficial, acadèmica, el filòsof Miguel de Unamuno hi va contraposar el concepte d’intrahistòria, que definia com “la vida silenciosa dels milions d’homes sense història que a totes hores del dia i a tots els països del globus es lleven a una ordre del sol i van als seus camps a prosseguir la fosca i silenciosa tasca quotidiana”.
Aquest article és un intent -modest- d’indagar en la intrahistòria del Metro de Barcelona, és a dir, la d’aquells éssers anònims que mai sortiran als llibres de text, però sense els quals les coses, senzillament, no són possibles.
Una època d’efervescència
Els inicis del segle XX van ser temps d’empenta, de desenvolupament. La neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial va portar una època de creixement industrial, que va demanar molta mà d’obra, subministrada en primera instància pel camp català. Quan aquest ja no en va poder proporcionar més, els treballadors van començar a arribar des d’Aragó, València i Múrcia. Als anys vint, al desenvolupament de la indústria se li va afegir la construcció de grans infraestructures i obres públiques, com el Metro de Barcelona o l’Exposició Internacional de 1929. “Va ser un temps d’expansió per a la ciutat”, declara Ferran Armengol, professor associat de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona. “Es van construir les Estacions de Sants i del Nord; es va obrir la Gran Via; es va soterrar el Ferrocarril de Sarrià al carrer de Balmes i els barris de Sants i les Corts van experimentar un creixement considerable”. Aquest context favorable va atreure la primera gran onada migratòria cap a Catalunya procedent del sud d’Espanya, concretament des de Múrcia. Molts d’aquests migrants murcians serien els qui construirien, en condicions deplorables, el que avui és el Metro de Barcelona.
La gran vaga
De la construcció del Metro se’n van encarregar dues grans companyies: Gran Metropolitano de Barcelona, que va obrir el tram que anava de Lesseps a Plaça de Catalunya i La Rambla, és a dir, l’actual Línia 3 (verda); i Ferrocarril Metropolitano de Barcelona, que va realitzar el trajecte de Bordeta a Plaça de Catalunya, això és, la que avui és la Línia 1 (vermella). Les condicions de treball eren duríssimes: “El treball era a pic i pala”, explicava Manuel Marina, guia oficial del Metro de Barcelona, al diari murcià La Verdad, en un article titulat “Los emigrantes murcianos que excavaron el metro de Barcelona”. “Les condicions eren molt precàries, sense mesures de seguretat i amb molta pressa. Aquells treballadors eren com talps. Ni tan sols es van realitzar bones cates per comprovar l’estabilitat del terreny, la qual cosa va provocar continus despreniments”, agregava. En un dels accidents van morir onze obrers.
Armengol afegeix que “les queixes eren pels sous, però també per les condicions laborals: la feina s’organitzava en brigades, al capdavant de les quals hi havia un capatàs. Doncs bé, la gran vaga que van protagonitzar els obrers del Metro va començar el gener de 1923, amb una discussió amb un d’aquells despòtics capatassos. Al subsòl de Barcelona hi ha molta aigua, i els treballadors del pou número 4 de l’actual línia verda van denunciar que hi havia fuites. Llavors van reclamar botes per no treballar mullant-se i un plus al·legant que els miners que treballaven amb aigua cobraven més que els que no patien aquesta mena de penalitats”.
Obres aturades sis mesos
El moviment sindical estava molt arrelat aleshores, i la vaga va aconseguir paralitzar les obres ni més ni menys que sis mesos. La companyia contractista ho va intentar tot, fins i tot contractar esquirols, però finalment els obrers van assolir els seus objectius. Un èxit que va tenir conseqüències, algunes d’insospitades: l’empresa Gran Metropolitano de Barcelona va pagar els sous als treballadors i va acomiadar el contractista, de nom Hormaeche y Beraza, per haver-se mostrat incapaç de gestionar el conflicte. Aquest va quedar molt afectat per l’aturada -que el seu biògraf va arribar a qualificar de “salvatge”-, però cinc anys després es va convertir en un defensor dels drets dels treballadors. Sens dubte, aquella vaga li va remoure la consciència.
Lliçó amarga de misèria i xenofòbia
El professor Ferran Armengol sosté que entre els treballadors del Metro de Barcelona n’hi havia de totes les procedències, incloent-hi catalans. Tanmateix, i malgrat la manca de xifres fiables de quants murcians van estar empleats en les obres, tot apunta que aquest va ser un dels col·lectius més nombrosos: “Molts dels operaris procedien d’Almeria i Múrcia”, afirma Manuel Marina -la feina del qual com a guia del Metro consisteix en explicar-ne la història a les visites-. De fet, el barri de Collblanc-La Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, va ser conegut com la Murcia chica. Tant és així, que, segons una investigació de l’historiador Joaquín Ruiz i la demògrafa Cristina López, gairebé un de cada quatre residents d’aquesta barriada obrera -amb un cens de quasi 22.000 persones el 1930- procedia d’aquella regió.
Les seves condicions de vida i la seva acollida no van ser gaire fàcils. Ana Ibars, que resideix a l’Hospitalet i és néta de José, murcià arribat als anys vint per treballar al Metro, recorda que els seus avantpassats van haver de suportar l’amuntegament i l’infrahabitatge: “El problema dels pisos patera que veiem avui ja ho van patir ells”, declarava a La Verdad. I Guillem Moreno, resident a un poble de Barcelona, el besavi del qual, Gaspar Martínez, també va haver d’emigrar, assenyala: “No era un treball ben pagat i vivien en la misèria. Alguns mesos no tenien ni per fer front al lloguer”.
A la penúria econòmica s’hi va afegir un fenomen que avui, malauradament, no ens resulta estrany: la xenofòbia. “Als anys vint i trenta, en certs àmbits la paraula murcià era un insult”, assegura l’historiador Manuel Domínguez, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet: “Se’ls acusava d’esquirols, que rebentaven el moviment obrer, que treballaven per quatre duros”. I l’historiador Chris Ealham, de la Universitat de Lancaster i autor de l’assaig La lucha por Barcelona (Alianza, 2005), on estudia la convulsa història de la ciutat comtal dels anys vint i trenta, afirma que, “en buscar culpables del fracàs social, ERC els va trobar en els emigrants, especialment murcians”. I relata com, a la frontera de Barcelona amb el barri de Collblanc de l’Hospitalet -de població predominantment immigrant-, s’hi va col·locar un cartell que deia: “Catalunya termina aquí! Aquí comença Múrcia!”. Aquesta població immigrada, assegura, va ser “vilipendiada per les autoritats, sectors nacionalistes i les associacions patronals al llarg de tota la República”.
Una amarga lliçó que, en temps d’ultradretanismes de tot signe -tant espanyolistes com catalanistes-, cal recordar per tal que no es torni a repetir.
