En la introducció del llibre es pregunta com és possible que la institució més poderosa del país no compti amb una investigació crítica. Què ho explica?

És una pregunta gairebé retòrica. Aquí hauríem d’estirar el fil i parlar de les connivències entre el poder mediàtic i les grans empreses, que tenen molts diners per invertir en publicitat. I això es nota en temps complicats per al periodisme, quan la possibilitat de perdre aquests recursos fa difícil fer investigacions com aquesta. Després, s’hi afegeix que l’estressant ritme del dia a dia dels periodistes fa quasi impossible dedicar quatre o cinc anys a la recerca. Per tant, en el nostre context no és fàcil tirar endavant aquests treballs. En altres països, com els Estats Units, seria molt més difícil no trobar una investigació d’aquesta mena: tenen els mitjans i un molt bon periodisme d’investigació.

La dependència que tenen bona part dels mitjans de comunicació de la publicitat de La Caixa també explica el silenci mediàtic amb el qual ha estat rebut el llibre.

Sí, però alhora fins al juliol tenim més de 30 presentacions, recorrerem tot el país i també anirem al País Valencià. La recepció ha estat impressionant. És una societat a dues velocitats: veus la gent del carrer que té aquest interès i el periodisme que no està donant el que una part de la ciutadania demana. Per editar el llibre vam fer un Verkami d’una xifra relativament elevada i el vam aconseguir, i és perquè darrere hi ha aquesta societat civil organitzada i aquest interès.

En algun moment de l’obra, defineix La Caixa com “una estructura d’estat governi qui governi”. S’ha convertit en allò que els anglosaxons anomenen too big to fail, en una entitat que és massa gran per caure.

Sí, és una estructura d’estat. El grup La Caixa és una piràmide. A dalt de tot hi ha la Fundació La Caixa. A sota, una societat hòlding, CriteriaCaixa, que és la que fa les inversions a la base de la piràmide en quatre carteres. La primera és CaixaBank, la que tots coneixem. La segona són totes les empreses de l’Ibex on té presència, com Naturgy, Agbar, ACS o Telefónica. La tercera, InmoCaixa, el tema immobiliari. I la quarta, que anomenen de liquiditat, és com una guardiola per si han de fer inversions d’última hora. Hi ha estudis econòmics que diuen que tota aquesta estructura podria representar entre l’1 i l’1,2% del PIB espanyol; imagineu si això és sistèmic. També hi ha una altra situació molt interessant: quan un fons o una empresa internacional amb molt de poder entra en una de les empreses estratègiques de l’Ibex -sigui d’aigua, gas, petroli o telecomunicacions-, salten les alarmes al Govern espanyol, hi hagi qui hi hagi. I aleshores mira de compensar-ho comprant accions a través de l’estatal Societat Espanyola de Participacions Industrials (Sepi). De vegades no pot, i opta per despenjar el telèfon, trucar a Isidre Fainé -que és el president de la Fundació La Caixa- i demanar-li que li doni un cop de mà i compri accions a través de CriteriaCaixa, per evitar que el control recaigui en el fons internacional. CriteriaCaixa és el hòlding que té més participacions en empreses de l’Ibex35, més que BlackRock. Imagina el poder que això li dona.

Segurament és un cas paradigmàtic de com el poder econòmic ha passat per damunt del poder polític.

Sí. Als polítics els podem criticar i dir el nom del porc, però no tenen el poder. El poder és aquest, el poder econòmic. Per això no es pot parlar de segons què. La publicitat institucional és polèmica, a vegades és discrecional i s’hauria d’auditar, però els últims sis anys la Generalitat hi ha invertit uns 200 milions, que és la mateixa quantitat que La Caixa dedica en un sol any a publicitat i temes de protocol.

A més, La Caixa directament fa política, com va evidenciar amb la seva actuació durant el Procés, amb el trasllat de les seus socials fora de Catalunya.

També fa política, perquè vol i perquè li faciliten. En aquell moment, el Govern de Rajoy va fer una mena de llei ad hoc perquè només amb els directius es pogués decidir en molt poc temps que les seus anessin fora, evitant el procés de convocar la junta, el consell… Sembla que durant el Procés, sumant CaixaBank i el Sabadell, hi va haver la retirada d’uns 3.000 milions d’euros, entre particulars i empreses, alguna de les quals de l’Estat, que era una manera de pressionar. Això podia generar un pànic bancari i aquí la política hi va intervenir. Amb la Generalitat ja hi havia unes relacions tenses i, de fet, La Caixa sempre ha volgut allunyar-se de la tutela de la Generalitat, no només durant el Procés. En l’època de Josep Vilarasau, quan la Generalitat tenia la tutela de les caixes, hi va haver un conflicte molt gros, i quan Artur Mas era conseller [d’Economia] va arribar a dir-li a Jordi Pujol “o atures el Vilarasau o acabarà amb nosaltres”, referint-se a la Generalitat. Finalment, van fer un canvi de llei per posar un límit d’edat [75 anys] per estar al capdavant d’una caixa i [Vilarasau] va haver de deixar el càrrec. I quan per la normativa europea les caixes van haver de transformar-se en banc, Fainé va tenir molt clar que no volia que la fundació estigués sota la tutela de la Generalitat; ho està del Ministeri d’Economia.

Avui en dia, té més poder Fainé que el president de la Generalitat?

Sí. I a més, és simptomàtic. No sé què té el poder, que qui el té, sobretot el d’aquestes dimensions, no el vol deixar. Té gairebé 84 anys i ha tornat a ser reelegit [com a president de la Fundació La Caixa] per a quatre més. És a dir, arribarà gairebé als 90.

Una de les dinàmiques que es repeteix en la història de La Caixa i apareix reflectida en la investigació és la preocupació per la seva bona imatge. Ara bé, això no evita que hagi comès pràctiques molt censurables en molts àmbits, com ara l’habitatge: com un dels principals propietaris privats de pisos de l’Estat ha participat en desnonaments i l’han acusat d’aplicar clàusules abusives.

La Caixa és un actor principal per entendre la problemàtica de l’habitatge. Ja el 1955, en ple franquisme, va fer la seva primera gran promoció a la Verneda. Anys més tard va fer una aposta per l’habitatge social, amb moltes promocions repartides per tot Catalunya. Sovint eren en terrenys que estaven fora dels centres de les ciutats i era una manera d’ajudar a colonitzar-los: si hi arribava La Caixa era com animar altres constructores a apostar-hi. Normalment, eren pisos per a 10 anys: se signava un primer contracte de cinc anys en què hi havia unes clàusules que establien que eren lloguer amb opció de compra. Però quan s’havien de signar els segons contractes de cinc anys aquestes clàusules van desaparèixer. I després dels 10 anys, els pisos ja podien anar al mercat lliure. Per això recentment es va fer la vaga [dels residents] amb el suport del Sindicat de Llogateres. Cal recalcar que [La Caixa] sempre s’ha negat a parlar directament amb el Sindicat o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. A més, cal tenir en compte que per fer aquestes promocions va rebre milions en ajudes públiques i les Administracions li facilitaven els terrenys. Que s’ataqui la seva imatge i patir un dany reputacional encara l’afecta molt i ara ha fet un viratge i ha venut pràcticament tot el que tenia d’habitatge social i bàsicament aposta per oficines, on fins i tot treu més rendiment.

En l’àmbit financer hi trobem alguns escàndols com l’emissió de deute subordinat, les primes úniques o les participacions preferents, productes que van provocar que milers de clients s’arrisquessin a enganxar-se els dits després de rebre una informació insuficient per part de l’entitat.

Sí, quan encara era una caixa i no un banc, les primes úniques es venien com si fos una assegurança, i, per tant, no havien de pagar uns determinants impostos a Hisenda. Després Hisenda va dir que de cap de les maneres, que s’havien de pagar. La Caixa va acabar donant les llistes dels clients que n’havien contractat i això li va generar un fort dany reputacional. Més tard, amb la crisi del 2008, van optar per col·locar les participacions preferents per aconseguir diners i liquiditat. Sobretot ho van fer amb gent gran, amb molts contractes fets amb signatures falsificades. Els clients van ser els principals perjudicats, però també cal comentar que, a l’altra banda del taulell, els treballadors estan molt pressionats, forçats a oferir uns productes per complir uns objectius. Entre ells hi ha moltes baixes laborals, depressions, peticions per canviar d’oficines…

Sense arribar als nivells del Santander i el BBVA, La Caixa també contribueix a finançar la indústria militar, segons documenta anualment el Centre Delàs.

Això és molt interessant, perquè de CaixaBank, que és la base de la piràmide del grup, és d’on venen els beneficis que financen l’obra social. És filantrocapitalisme. Vaig mirar molts informes, no només del Centre Delàs, sinó també d’altres entitats i ONG internacionals, i a més de la indústria militar, el grup La Caixa hi apareix invertint en empreses que practiquen el fracking, que és una pràctica per obtenir petroli molt agressiva a escala ambiental, o a l’Amazònia, en companyies que busquen gas i petroli.

Com van ser les relacions entre La Caixa i el franquisme?

En això hi havia un buit. És un tema que volia tocar gràcies a molta informació a la qual he tingut accés a través dels arxius. Qui succeeix [Francesc] Moragas al capdavant de La Caixa quan aquest mor, el 1935, és Josep Maria Boix i Raspall, una persona d’ordre, religiosa i molt creient, que va salvar els dipòsits de La Caixa en un moment tan difícil com una guerra civil. Quan van entrar els franquistes, se li va fer un consell de guerra i va passar un temps a la presó. Es va anul·lar la seva vida civil, perquè era també professor a la universitat, i va estar totalment anorreat i apartat. Estirar de Boix i Raspall és obrir la capsa dels trons del franquisme. El tàndem que formaven en origen Francesc Moragas i Lluís Ferrer Vidal, seria en el franquisme Miquel Mateu i Pla -el president- i Enrique Luño Peña -el director-. Van posar persones més franquistes que Franco al capdavant de La Caixa perquè era l’entitat que tenia més dipòsits de l’Estat. I hi havia connivències amb autoritats del règim: ho veiem amb l’habitatge i també amb gent que va agafar les regnes en l’època de la Transició i més enllà, com el mateix Vilarasau, que havia passat per Campsa i Telefónica.

Segurament, dos dels moments clau de La Caixa les últimes dècades van ser la fusió -o adquisició- amb la Caixa de Barcelona el 1990 i la transformació en banc el 2014. Què van suposar?

La fusió amb la Caixa de Barcelona va ser molt important. Per portar-se a terme, necessitava el vistiplau del Govern en un moment en què cuejava el tema de les primes úniques, i es va fer com un intercanvi de cromos, de deixar que acabés relativament bé aquest tema a canvi de la condonació del que s’hauria de pagar en impostos per les plusvàlues que generaria la fusió entre les dues caixes. I pel que fa al 2014, les antigues caixes pràcticament totes han desaparegut i la que ha quedat al capdavant és La Caixa, a més unida a l’antiga Caja Madrid, i això fa que el segon principal accionista de CaixaBank sigui l’Estat. Són dos episodis clau per entendre com hem arribat fins aquí.

De la catalanitat, què en queda?

Doncs només el nom. El negoci està majoritàriament fora i el poder també està més a Madrid que no pas aquí. Per tant, això de la catalanitat s’ha perdut i es veu, fins i tot, en detalls com ara la llengua, fins al punt que és l’entitat que rep més queixes per discriminació lingüística a Catalunya.

Per on creu que passa el seu futur?

Els pròxims anys la seu de CaixaBank no tornarà, seguirà a València, i ara el que està molt en discussió és qui serà el successor d’Isidre Fainé. S’ha desempallegat de tots els que han intentat fer-li una miqueta d’ombra i hi ha com una mena de dofí, que és el [Francisco] Reynés. Un cop Fainé ja no hi sigui, veurem si el gran pressupost que té la fundació va minvant d’una manera o altra. És probable que, com a mínim, vegem com deixa d’augmentar. I, evidentment, veig La Caixa mantenint poder i influència per tota l’estructura de l’Ibex on participa.

Rafa Burgos, historiador i periodista

L’autor de Crema Catalana, amiguismo, corrupción y otras miserias(2014) i Els amos del passeig de Gràcia, una radiografia del poder(2019) retrata en el seu darrer llibre la teranyina de poder de La Caixa -un grup amb múltiples potes i presència en sectors molt diversos- i en documenta els grans escàndols que l’han esquitxat durant la seva història centenària.

L'entrada Rafa Burgos, historiador i periodista: “Isidre Fainé té més poder que el president de la Generalitat” ha aparegut primer a Carrer.

La frontera entre Esplugues de Llobregat i Barcelona va ser la porta d’entrada principal dels qui protagonitzarien un dels períodes més ominosos de la història de la ciutat. El que s’hi veia no tenia res a veure amb el què s’hi veu ara. L’avinguda ni tan sols era urbanitzada en aquell tram final. Però vuitanta-set anys han donat perquè es fessin molts negocis en aquell escenari. Els terratinents van recuperar les seves terres. Els habitants de cases senyorials van tornar-hi. Es va retirar el cartell que a l’entrada del Palau de Pedralbes informava els barcelonins que “aquests jardins que són vostres, respecteu-los i feu-los respectar”. La Diputació de Barcelona va acordar el 17 de novembre de 1939 portar a terme la repoblació forestal de Sant Pere Màrtir.

Presó de dones, barraques i eucaristia

A l’Asil del Bon Consell -al camí de les Corts a Sarrià-, on fins al 1936 les monges dominiques de la Presentació reeducaven “noies extraviades”, a partir del 1936 hi van tancar primer dones delinqüents procedents de l’enderrocada presó del carrer de la Reina Amàlia. A partir del maig del 1937 hi van tancar també dones trotskistes, anarquistes i falangistes. A partir del 1939 va continuar essent una presó política, però la diversitat d’opcions polítiques de les que hi eren engarjolades es va multiplicar, i la massificació va esdevenir-hi salvatge, amb més de dues mil recluses -algunes, amb les seves criatures- i una manca d’alimentació i d’higiene que van portar-ne moltes a la tomba.

També es van multiplicar als anys quaranta les coves excavades com a habitatge en els desnivells del terreny on la Diagonal no era urbanitzada i les barraques aixecades amb elements precaris.

L’escenari de postguerra a l’extrem final de la Diagonal va començar a canviar el 1952, en convertir-lo en escenari de les multitudinàries cerimònies centrals del 35è Congrés Eucarístic Internacional, que va suposar-ne la urbanització. Calia donar bona imatge als visitants estrangers. D’altra banda, els propietaris de les immenses extensions de terrenys encara lliures d’edificacions s’impacientaven. Així que els habitants de les barraques van ser portats al nou barri de Can Clos, a Montjuïc, i les preses polítiques les van portar a la Model. Es va obrir l’aixeta de l’especulació immobiliària en aquell territori al peu de Sant Pere Màrtir.

Una separació classista

Situem-nos l’any 1953. S’acabava d’aprovar el Pla Comarcal, la primera gran regulació urbanística del franquisme per a Barcelona. En l’entrada a la ciutat dels que venen del nord, hi preveia una de les dues més grans zones d’expansió de Barcelona, delimitada pel triangle format aproximadament per la Meridiana, la prolongació de la Gran Via i el Besòs. L’altra gran zona d’expansió era a l’altre extrem, entre les Corts i Sant Pere Màrtir.

Aquestes dues possibilitats d’expansió barcelonina previstes pel Pla Comarcal de 1953 van plasmar-se més tard en els que possiblement són els dos plans parcials més importants desenvolupats al terme municipal de Barcelona. Per la banda del Llobregat, el “Plan Parcial de la Zona final de la avenida Generalísimo Franco”. Per la banda del Besòs, el “Plan Parcial de la Zona Levante-Norte”. Moltes hectàrees per edificar-hi, tant a l’una com a l’altra. Però no eren iguals. La discriminació social hi era clarament establerta. L’un, per a classes benestants. En paraules de l’urbanista Oriol Bohigas, “barris nets, ordenats i prestigiosos”. Amb moltes zones lliures, poca densitat humana i bons equipaments. I l’altre, per a les classes menys privilegiades. Densitats humanes superiors a les de Calcuta, pocs espais verds i equipaments precaris i escassos. La distribució classista de la ciutat quedava així consumada entre les elits i els perifèrics. Amb percentatges ben diferents de qualitat urbanística.

El pla parcial de la Diagonal comprenia des d’Esplugues al que ara és la ronda del Mig i incloïa, per tant, el territori on hi havia el Palau de Pedralbes, el Palauet Dalmases, la Maternitat, el cementiri de les Corts i diversos clubs esportius privats. S’hi van anar creant zones residencials i grans equipaments esportius, universitaris, sanitaris i d’espais verds, essencialment el Camp del Barça, la Zona Universitària i el Parc de Cervantes.

Gran protesta contra Porcioles

L’arribada de Josep Maria de Porcioles a l’alcaldia, el 1957, va suposar l’aprovació d’un altre pla parcial per al tram de Diagonal entre l’actual ronda del Mig i la plaça de Francesc Macià, que llavors portava el nom de Calvo Sotelo. El nom d’aquest pla era només diferent de l’anterior en una paraula, ja que va ser batejat com “de la zona Norte de la avenida Generalísimo Franco”. Això de la “zona Norte” era, per cert, una localització espacial una mica imprecisa, perquè comprenia tant la banda muntanya com la banda mar de la Diagonal.

Va alarmar els que vivien a la banda mar, la de les Corts, perquè passava per sobre d’altres planificacions urbanístiques anteriors, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i fins i tot dels primers temps del franquisme anteriors al Pla Comarcal. Hi havia afectacions i mostres evidents d’especulació. Es van organitzar i el moviment que va seguir va ser la primera gran protesta veïnal -més exacte seria dir de propietaris- de la ciutat. El 13 de març de 1958, just un any després de l’arribada de Porcioles, una multitud va omplir el centre parroquial de les Corts i va escampar-se per les voreres del carrer de Cabestany. Tres capellans eren a la taula presidencial. Va haver-hi una allau d’impugnacions i l’Ajuntament va haver de crear una comissió tècnica amb representants del Col·legi d’Arquitectes i dels propietaris de la zona. Va servir de poc, però la llavor ja era plantada.

A Pedralbes, les elits

També van unir-se els propietaris de la banda muntanya de l’extrem de la Diagonal, els de Pedralbes, Sarrià i la Bonanova, l’upper-Diagonal. Però mentre que a la banda mar, les Corts, hi havia sobretot mitjans i petits propietaris, a Pedralbes eren grans tenidors. Als anys seixanta van començar-se a unir per redactar plans parcials conjunts que reservessin els terrenys com a reducte d’una classe social. Fruit d’aquestes unions van ser el “Plan Parcial de la Zona Occidental i el de la Zona Sudoriental”, controlats bàsicament pels Güell, el primer, i pels Godó, el segon.

El primer va deixar trenta hectàrees per a espais lliures i preveia edificar-ne vint amb un miler d’habitatges que tindrien entre 180 i 300 m² de superfície. Una mitjana de 160 habitants per hectàrea. Més restrictiu era encara el segon, amb una densitat de 130 habitants per hectàrea, amb un percentatge considerable d’habitatges unifamiliars i “criterios limitativos de construcción con amplia compensación jardinera”. Els espais verds no es plantejaven com a llocs públics, sinó com a prolongació dels privats de cada edifici.

Pedralbes, abans dels anys seixanta, era només un destí d’excursions que tenien com a destí comú el monestir i Ca la Serafina per comprar-hi matons. A part del monestir i quatre cases al voltant, només hi havia el Palau Reial promogut per Joan Antoni Güell i López i acabat els anys vint; el restaurant La Font del Lleó, construït el 1927 en terrenys de la Sociedad Anónima San Pedro Mártir, presidida per Joan Antoni Güell i López, i que, posteriorment, tancat ja el restaurant, van passar a ser de Carles Ferrer Salat; la caserna del Bruc, construïda també en terrenys dels Güell els anys de l’Exposició Internacional de 1929, i poca cosa més.

Sant Pere Màrtir i el nom dels Güell van continuar vinculats a aquella part de la ciutat en el desenvolupament dels plans parcials que es van portar a terme a la segona meitat del segle XX. La primera facultat de la Zona Universitària, la de Farmàcia, es va inaugurar el 1957, seguida de la de Dret, l’any següent, i de totes les que han vingut després. El Parc de Cervantes, urbanitzat per on passava el torrent d’Estela, recollidor de les aigües que baixaven de Sant Pere Màrtir, es va obrir el 1961.

Cap a l’Hospitalet, els perifèrics

La Zona Universitària es va estendre sobretot al costat mar de la Diagonal, fins al cementiri de les Corts i la ciutat esportiva del Barça. Una mica més enllà, encaixonat entre el Mini Estadi i el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, en un espai històricament conegut com a Collblanc, va néixer als anys setanta un nou barri, conegut inicialment amb el nom de Sant Ramon i també pel del seu carrer principal, el del Cardenal Reig. Un barri que, com el definia l’associació veïnal de la zona en un butlletí, és “un exemple de creixement caòtic i especulatiu de la Barcelona actual”. Sis empreses hi van anar construint grans blocs, i l’empresari de premsa Sebastià Auger hi va aixecar l’edifici que va ser la seu del seu imperi periodístic, amb quatre diaris, un setmanari i una editorial. Els carrers i els altres elements propis d’una urbanització van trigar a arribar. El mateix que passava, exactament, a l’altre extrem de la ciutat, on creixien els barris obrers programats pel Pla Parcial de la zona Levante-Norte i els que van venir després.
I és que les elits i els perifèrics podem estar junts a Barcelona, però no barrejats.

Una curiositat cartogràfica

El nom del Plan Parcial de la Zona Norte de la avenida del Generalísimo Franco partia d’un error, ja que l’entrada a Barcelona des d’Esplugues de Llobregat no és per la “Zona Norte” de la Diagonal, sinó pel quadrant oest de la ciutat. Aquest error no es repetia en el pla urbanístic de l’altre extrem de la ciutat, perquè era qualificat molt correctament de “Zona Levante-Norte”. L’entrada pel nord és per la Meridiana i l’entrada des del quadrant est, per la Gran Via. És un error freqüent, ja que, contràriament al que és habitual en tots els plànols, en els d’ús corrent a Barcelona el nord no és a dalt, sinó a l’angle superior dret. Aquest gir del mapa urbà es fa per poder encaixar millor la forma de la ciutat en fulls de paper apaïsats. Incloure-hi sempre una rosa dels vents ajudaria a desfer aquesta falsa creença que el nord és a Sant Cugat i el sud al mar. Un disbarat. El més bo és que tothom té clar que la Meridiana, com el seu nom indica, va en direcció nord-sud. Però pocs tenen clar que la Diagonal va d’oest a est, com el Paral·lel.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada La porta d’entrada del franquisme a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

La carretera va atraure molts elements que Barcelona i la independent Sants no podien tenir perquè estaven plenes o eren molestes: cases, fàbriques, un dipòsit d’aigua -cap al 1876-, un cementiri (1880) i un transformador elèctric (1913). Al Pla d’Eixample de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt (1926) es proposava tota aquesta zona com una ciutat-jardí obrera. Per això les urbanitzacions que es van fer aquells anys eren de carrers petits i disposats de forma radial des de places centrals. Aquesta morfologia és la que té el barri de Pubilla Casas, on es van començar a construir casetes.

A partir de la dècada de 1940, però, aquells carrers pensats per a cases unifamiliars es van omplir de blocs cada vegada més alts. Paco Candel, a Els altres catalans (1964), va dedicar al barri unes pàgines que són fantàstiques. Tanmateix, la zona per dalt de la carretera no era gens atractiva, plena de torrents i barrancs. A més, s’hi van excavar coves on s’instal·larien a viure desenes de persones.

La història del barri durant el franquisme és la de tots els de l’àrea metropolitana. De gairebé zero a 45.000 habitants en 40 anys, sense urbanització, equipaments… L’Associació Veïnal de Pubilla Casas-la Florida-Can Vidalet fou legalitzada el 1972 i va participar en les lluites típiques d’aquella època, que no per típiques no van ser decisives per minimitzar el desastre. Podem assegurar, per exemple, que si avui tenim el Parc i el Centre Cultural de la Bòbila és per les conquestes veïnals d’aquells anys, perquè al lloc on hi havia la fàbrica volien fer més blocs.

El 1976 es va aprovar el Pla General Metropolità (PGM), que per sobre de la carretera de Collblanc no preveia construir gairebé res. Però la bombolla immobiliària iniciada a final de la dècada de 1990 arribaria a aquestes latituds. L’alcalde Celestino Corbacho es va inventar el projecte de la Porta Sud, que, surfejant l’onada de l’ampliació de la Fira de Barcelona, generaria la transformació de la Gran Via, mentre el de la Porta Nord faria el mateix als terrenys que ara ens ocupen.

L’any 1997 es va arribar a uns acords -que després no es van complir- amb el Futbol Club Barcelona, que va comprar la finca de Can Rigalt. L’onada especulativa va impulsar el 2005 el Pla Caufec a Esplugues de Llobregat i la modificació del PGM als terrenys hospitalencs per sobre de la carretera el 2006, en la línia -no cal dir-ho- d’aixecar més blocs. Avui, aquestes hectàrees que van contenir un càmping i tenen un transformador, a més de solars on malviuen desenes de persones sense llar, és un caramel.

Es dedicaran a les zones verdes o a les escoles que necessitem? O s’hi faran blocs perquè alguns guanyin molts diners? El dilema de sempre, la lluita -de classes- habitual per l’espai.

*Manuel Domínguez és membre del Centre d’Estudis de l’Hospitalet

L'entrada Apunts d’història de Pubilla Casas ha aparegut primer a Carrer.

Aquell any va ser creat i beneït un pla per a la construcció d’unes 200 cases, promogudes, a la part més alta, per José García Sanjuan a través de l’entitat Banca Social de Previsió i Estímul de Catalunya, que va resultar ser una enganyifa per als socis, ja que el promotor i principal administrador va desaparèixer amb els diners aportats.

La part més baixa, la va urbanitzar la família Rocabert a partir del 1925. La majoria dels associats i altres persones no tan adinerades que hi van comprar terrenys van ajudar-se i van col·laborar com a bons veïns. Amb el seu esforç i el de les famílies, van continuar les obres d’edificació de les cases pròpies i les de les veïnes quan podien, sobretot els dies festius, quan hi pujaven amb els materials de construcció per passar-se el dia treballant. Així, una barriada de segones residències esdevindria de primera residència.

Als anys setanta i vuitanta va iniciar-se una segona fase d’ampliació
i transformació urbana. I va començar un procés especulatiu que va dur a la barriada nous edificis d’alta volada i un nivell econòmic elevat, tant unifamiliars com de propietat vertical. Directius, tècnics superiors, alts funcionaris i oficis liberals es van instal·lar en aquell indret que es transformava en paral·lel a Pedralbes i la part alta de la Diagonal. Era una barriada a les portes de la Gran Barcelona. Atractiu.

Amb la construcció de la nova barriada i l’ampliació recent de la de Finestrelles, es va iniciar una tercera fase de creixement, la de la Porta Diagonal. El juny del 1991, l’Ajuntament d’Esplugues va començar l’aprovació d’un projecte urbanístic que proposava la modificació del Pla General Metropolità (PGM) de 1976 per soterrar les línies elèctriques d’alta tensió al peu de la muntanya de Sant Pere Màrtir -amb un cost de 45 milions d’euros-. Era el Pla Caufec, que proposava la urbanització de 40 hectàrees, passant de 35.000 m² d’edificabilitat a 300.000 m².

La Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat va assenyalar el 1993 diverses irregularitats jurídiques en el Pla Caufec, però com que La Caixa -una de les impulsores- salvaria el projecte de Port Aventura -que tant desitjava el govern Pujol-, la Generalitat els va compensar donant llum verda al pelotazo urbanístic a Esplugues, impulsat per l’alcalde socialista Antoni Pérez.

El Pla de Metros de 1971 ja preveia l’arribada del metro a Esplugues i a Sant Just Desvern. Als vuitanta, es van recollir 8.000 firmes per demanar-ne la construcció. Però el Pla de Metros del 1984 de la Generalitat no el preveia. Com que el tramvia era més barat, es va optar per aquest mitjà de transport, que es va inaugurar el 2004. La ciutadania, però, no es va rendir i l’abril del 2000 va crear la plataforma Volem el Metro. El Pla Director d’Infraestructures 2009-2018 recuperava la prolongació de l’L3 a Sant Feliu de Llobregat, que també va acabar tancada en un calaix. Ha calgut la proposta de construcció del Clínic a la Diagonal perquè l’arribada del metro tingui calendari.

*Santi Campo, Miquel Casellas i Josep Florenza són membres del Grup d’Estudis d’Esplugues

L'entrada Finestrelles, el Pla Caufec i el metro ha aparegut primer a Carrer.

Mai és tard quan es reconeix en vida l’aportació d’algú a la societat i, molt especialment en aquest cas, a la construcció d’una ciutat democràtica que va molt més enllà de Barcelona. Però és evident que a Borja se li va quedar petita, perquè li van faltar paraules, una cerimònia que, no per menys entranyable, es mereixia haver rebut ja feia temps. Ell, tanmateix, la va gaudir igualment entre amigues i amics de tota la seva llarga trajectòria.

I viceversa. Perquè l’acte de reconeixement del sociòleg i urbanista format a l’exili a la Sorbona de París, dirigent del PSUC -a primers dels anys 60 i a partir de 1974-, fundador de Bandera Roja (1968) i teòric del moviment urbà, diputat al Parlament de Catalunya (1980-1984), regidor i tinent d’alcalde amb Pasqual Maragall (1983-1995, primer pel PSUC i després com a independent pel PSC) i sempre company de viatge d’ICV i els seus successors, va ser també un acte de retrobament per a molta gent de la tradició comunista i ecosocialista, i del món veïnal, acadèmic i polític de l’esquerra barcelonina en sentit ampli.

En absència de darrera hora, per motius de salut, de la seva companya de partit i consistori Lali Vintró, i del seu també amic i enginyer Manuel Herce, tothom qui va fer la glosa preceptiva va coincidir a destacar la personalitat cabdal de Borja en la lluita per les llibertats democràtiques i el dret a la ciutat. Deixant de banda la seva companya Dolors Comas d’Argemir, els seus vells amics del PSUC Fèlix Fanés i Quim Sempere i el seu company geògraf Albert Arias van ser, segurament, els testimonis més emotius.

No es van quedar tampoc curts d’emoció ni la líder veïnal del Carmel Custodia Moreno ni el sindicalista de la Pegaso i històric de Bandera Roja Santi Medina. I tant l’alcalde Jaume Collboni com l’exalcaldessa Ada Colau, que va reconèixer en Borja un mentor des dels temps en què presidia l’Observatori DESC (2011-2016) on ella treballava d’activista i fins als orígens de Barcelona en Comú, van fer parlaments a l’altura del moment. Collboni va destacar que Borja “forma part d’una generació de barcelonins que van dedicar els millors anys de la seva vida a construir, reconstruir i reconquerir la ciutat”. Colau, al seu torn, va investir Borja com “el millor alcalde que ha pogut tenir mai Barcelona” al costat de Maragall.

Sentit crític i esperit lliure

L’homenatjat va agrair aquestes paraules. I això no està renyit amb què en els darrers anys, fent gala del sentit crític, l’esperit lliure i el caràcter èpaté que l’han caracteritzat sempre, Borja no s’hagi estat de criticar tant Collboni com Colau, en públic o en privat. També ho va fer amb anteriors alcaldes. També el seu admirat Maragall: el 1993, quan l’alcalde va rehabilitar el seu homòleg franquista José María de Porcioles entre poques més veus crítiques que la Favb, Borja es va sentir al·ludit i va publicar un article a El Periódico fent costat al càstig que Carrer havia infligit a Maragall i a la seva cort olímpica posant-los al Quarto Fosc.

Sempre amic i col·laborador de Carrer, Borja no ha deixat de cultivar i actualitzar mai els seus vincles amb el moviment veïnal i la consciència social. Com a mínim des d’una entrevista a dues veus -amb Oriol Bohigas- i a moltes mans -les d’Eugeni Madueño i Andrés Naya, amb Roser Argemí i Marc Andreu entre bambolines i Dani Codina a la càmera- feta amb motiu del número 50 de la revista, el març de 1998, que analitzava el futur de la ciutat.

Difusió del ‘model Barcelona’

Gran teòric del moviment urbà -i també pràctic, des de les seves passejades adolescents pels barris de Barcelona i els seus orígens com a assessor a Nou Barris del pla alternatiu al planejament porciolista de Torre Baró-Vallbona-Trinitat-, Borja és l’artífex de la descentralització participativa de Barcelona en deu districtes. I també de l’articulació metropolitana i la difusió internacional, i molt especialment llatinoamericana, de l’anomenat model Barcelona. Malgrat que no es va doctorar en Geografia Urbana a la UB fins després de complir els 70 anys, la seva petjada acadèmica prèvia es pot resseguir des de la Sorbona a la UPC i la UOC, passant per universitats de Roma, Nova York, Mèxic i Buenos Aires o pels plans estratègics de Rio de Janeiro, Bogotá i Medellín.

Per això a Borja li dol que la descentralització participativa per districtes que va definir als anys 80 i 90 no s’hagi desplegat mai amb tot el seu potencial. Li dol que el poder metropolità de Barcelona quedés bloquejat pel pujolisme i les servituds clientelars de la socialdemocràcia local. I li dol, ni que sigui per les contradiccions que li genera com a pare de la criatura, que el model Barcelona d’urbanisme social i democràtic que va anar explicant pel món hagi acabat pervertit pel capital i l’especulació a la seva mateixa ciutat d’origen.

El millor alcalde que Barcelona no ha tingut és, en realitat, un revolucionari professional i, sobretot, vocacional. És un intel·lectual orgànic dels d’abans, però amb un punt llibertari i que sempre va, literalment, a pit descobert. És un gran seductor no exempt d’un fort temperament que, sota una tossuderia i un ego considerables, amaga una tendresa i una generositat infinites. Això últim ho demostra quan convida algú a casa seva i li prepara el dinar o el sopar o, simplement, un cafè. O quan s’autoconvida a dinar o parlar amb algú un dia qualsevol; o a viatjar sol, com el setembre de 2023, a casa de la filla de Salvador Allende per la commemoració dels 50 anys del cop d’estat de Pinochet, que a ell el va agafar precisament a Xile, d’on va poder escapar pels pèls.

Cartells de CCOO i iconografia pop

La seva nodrida biblioteca demostra els seus múltiples interessos intel·lectuals. I els pòsters que té penjats a casa, on conviuen cartells de CCOO amb iconografia pop, cinematogràfica o afrancesada, amb artesania llatinoamericana i música clàssica o chanson, il·lustren la seva organicitat i àmplia curiositat cultural. Ja no li fa companyia ni treu a passejar el mastí a qui va batejar amb el nom de Trotski, però entre els molts papers que atresora -i que algun dia seran llibre, com tants que n’ha publicat- hi ha informes i mecanoscrits inèdits al Comitè Central en els anys clau de la transició i la crisi del comunisme.

Amic fidel dels seus amics, quan Jordi Borja va recollir la Medalla d’Or va voler recordar-ne tres que ja no hi són: Miguel Núñez, Jordi Soler Tura i Alfons Comín. Tres titans del pensament i l’acció com ell, sempre amb el socialisme democràtic a l’horitzó i una bandera roja a punt per onejar. Això no obstant, la divisa amb què Borja va tancar, entre forts aplaudiments, el seu parlament d’homenatge és encara més universal: “Llibertat, igualtat i fraternitat”. Qui ha dedicat la vida a aquesta tríada no té, efectivament, res a penedir-se.

L'entrada Jordi Borja, res a penedir-se ha aparegut primer a Carrer.

Edicions Clariana va recopilar les peces antològiques a Candel i Barcelona: la ciutat dels altres catalans (1958-1964), acompanyades per les fotografies de Ramon Dimas. Tolits, monges, oficials de l’Exèrcit, carnissers, mossos de magatzem, viatjants…, es difuminen al tomb de segle, gairebé setanta anys després. En el centenari del naixement de l’escriptor Francesc Candel (1925-2025) viatgem a la Barcelona dels nostres pares i dels nostres avis, la dels articles del Paco Candel.

Una platja desapareguda

De Las playas libres: un domingo por la mañana en Casa Antúnez, publicat a Destino, el 9 d’agost del 1958: “La playa empieza a la derecha de la Campsa, luego de unos vertederos sobre el mar. Estos vertederos parece que cada día ganan posiciones. Con cada camión o carro que vuelca sus escombros en aquella vertiente, la tierra avanza un paso sobre las aguas”.

El 2025, de la platja de Casa Antúnez o Can Tunis no en queda absolutament res. El vigilant de la caseta a la porta d’accés -entre el carrer A i la ronda del Port- ensenya al periodista el mapa de la ciutat portuària. Els molls Príncep d’Espanya, Lepant i Álvarez de la Campa ocupen el lloc on abans se succeïen trams de platja amb les seves barquetes de pescadors, com la del Tio Nel·lo.

La ciutat sense toros

De Fiestas Mayores, publicat a Destino, el 6 de setembre del 1958: “Las fiestas de la Merced no tienen nada de fiestas; muchos lo dicen: cuatro corridas de toros y pare usted de contar”.

El 2025, no se celebren curses de braus a Barcelona. El Parlament de Catalunya va votar en contra de les festes taurines el 28 de juliol del 2010, una llei que va entrar en vigor l’1 de gener del 2012. Barcelona havia estat l’única ciutat del món amb tres places de braus en actiu: la de la Barceloneta, El Torín -avui, Edifici Gas Natural-; Les Arenes -avui, centre comercial- i La Monumental, on es va fer la darrera corrida, el 25 de setembre del 2011, amb els toreros José Tomás, Juan Mora i Serafín Marín.

De la xistorra als còctels

De Mercado Central: amanece en el Borne, publicat a Destino, el 18 d’octubre del 1958: “Son las diez y media de la mañana. Van amontonando envases vacíos: pilas de canastas, torres de cajas que te dan la impresión de que se van a desmoronar. […] En las calles adyacentes todo son tiendas de salados, de embutidos, de escabeches, de conservas”.

El 2025, el Born s’ha convertit en un centre de recerca i memòria: “Contemplar el jaciment de l’antic mercat del Born és fer una aproximació a la vida quotidiana de la Barcelona de final del segle XVII i principi del XVIII, i és trepitjar els carrers de la ciutat que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714”. Als carrers adjacents, res de xistorra i llom embotit, sinó restaurants i locals de copes com Guzzo (“Coctelería & Music”), Bistro Est (“Cocktails, food and more”) i Tlaxcal (“Cantina & taquería gastronómica”).

Passat barraquista

De La Llar Social de Can Tunis: el Barracó, publicat a la revista Serra d’Or, el desembre del 1962: “Ja tenien un metre i mig de la paret. Una tarda hom veié els nois profundament consternats. La brigada dels pics els havia destruït tot allò que havien alçat. La mateixa puixant persona que havia autoritzat la construcció de la barraca n’havia ordenat l’enderrocament”.

El 2025, els poblats barraquistes a Barcelona de les dimensions que va viure Paco Candel ja no es troben. Entre d’altres coses, els Jocs Olímpics van servir per reallotjar en pisos la població que, sota els sostres d’uralita, malvivien a Can Valero, Maricel, Tres Pins, les Banderes i Dallas, ciutat fronterera. Sabran què era la brigada dels pics els que vegin la pel·lícula El 47, sobre el líder veïnal de Torre Baró (Nou Barris) Manolo Vital.

La plaça de les mil reformes

D’un drapaire a Fira de Bellcaire, esto es: Encantes Viejos, publicat a Destino, el
8 d’octubre del 1960: “Todo lo que han visto cuenta 25 años. Pasarán 25 más
y mi nieta heredará esto. Y luego sus hijos. El puente de las Glorias lo acabarán y tendrán que derribarlo, pues se han equivocado y lo están haciendo mal hecho, y lo volverán a levantar, y harán lo que quieran, pero nosotros no nos iremos de aquí”.

El 2025, els Encants Vells han passat a la història. El 2013, es va inaugurar el Mercat dels Encants del segle XXI -“Un mercat ple d’oportunitats”-, on amb prou feines queden drapaires. Efectivament, la plaça de les Glòries Catalanes s’ha enderrocat i s’ha tornat a aixecar i s’ha tornat a enderrocar i s’ha tornat a aixecar, en un procés de remodelació que va començar als anys vuitanta amb vistes als Jocs Olímpics i que tot just en comença a veure el final amb la recent inauguració d’un parc que compta amb “umbracle, àgora sensorial i jardí d’immersió” -veure Nyaps urbanístics del segle XXI, al Carrer 169, de juny del 2025-.

En alguna ocasió, l’autor d’Els altres catalans, Francesc Candel va citar aquest periodista a la cafeteria La Parrillada (Foneria, 37), local net, amb sifons, sense televisor i amb tres cambrers amb uniforme, com El Asturiano, de la sèrie televisiva Amar en tiempos revueltos. Candel vivia al mateix bloc de La Parrillada. Dècades després, el cafè és el bar restaurant A’Parrillada, on sona reguetón, se serveixen cubs de botellins de cervesa i ofereix tardes de futbol en una Samsung de pantalla plana amb un munt de leds. A la cambrera, una altra catalana d’Orient, abans que se’n vagi
a la terrassa:

—Saps qui era Paco Candel?

—No.

On la ciutat canvia el seu nom

El novel·lista i aprenent de dibuixant Francesc Candel (1925-2007) va viure a la Barcelona on es pon el sol, coordenades sud-sud-oest, als barris de la Marina Zona Franca. A bord d’un vaixell mercant, va arribar el 1927 amb la seva família a la ciutat, que aleshores atreia nombrosos emigrants de Llevant per treballar a les obres de l’Exposició Internacional del 1929. Durant els primers anys, els pares es van establir en una de les barraques properes a la fàbrica de filferros Rivière, a Can Tunis. Amb el temps, es traslladarien a les Cases Barates. El pare del Paco, el Pedro, deixaria de ser picapedrer a la pedrera del Morrot, a Montjuïc, i exerciria com a sagristà a la parròquia de la Mare de Déu de Port, al carrer de Sant Eloi. Paco Candel bolcaria aquells anys i aquells veïns a On la ciutat canvia el seu nom (1957). El retrat que il·lustra aquest reportatge es va fer el 2005 al pis de la seva parella, al passeig de la Zona Franca. Ja no és el Paco qui parla, sinó el periquito Raulito.

L'entrada La Barcelona de Paco Candel ha aparegut primer a Carrer.

1985: una reforma de dues dècades. S’inicia la reforma de l’atenció primària (RAP) a Catalunya per fer-la més accessible. A Barcelona, per la seva complexitat, és on més triga en aplicar-se (2003). Un dels problemes -que encara s’arrossega- és la ubicació dels centres: es tendeix a centralitzar serveis, cosa que implica problemes d’accessibilitat per als usuaris, sobretot per a la gent gran. Les associacions veïnals (AV) juguen un paper pedagògic important en el desplegament de l’Atenció Primària (AP).

1995: aval al model publicoprivat. Neix el Consorci Sanitari de Barcelona, que obre la porta a la creació de les Entitats de Base Associativa (EBA), centres públics gestionats per empreses privades. Les AV denuncien la fragmentació del sistema, la transferència de fons a ens privats i la dificultat de fiscalització, i alerten que l’adjudicació de fons segons la ràtio de població no té en compte les desigualtats de renda -a més nivell adquisitiu, menys ús de la sanitat pública-. La Comissió de Salut de la Favb es crea l’any 1996 per donar resposta a la concepció neoliberal del govern pujolista i la degradació de molts centres de salut.

1998: una gestió més pròxima. L’aprovació de la Carta Municipal i la creació l’Agència de Salut Pública de Barcelona consoliden les competències municipals en Salut i obren la porta a la participació ciutadana -reclamada per les AV- a través del Consells de Salut. La millora del seu funcionament és una reivindicació recurrent fins avui, així com la constitució i reglamentació dels Consells de Centre als Centres d’Atenció Primària (CAP).

2010: No a les retallades! Les retallades generalitzades en serveis públics mobilitzen un ampli espectre de la població (15-M). Les entitats en defensa de la sanitat pública, juntament amb els professionals sanitaris, es converteixen en un dels puntals contra les polítiques del conseller Boi Ruiz. Després es demanarà recuperar la dotació fins aconseguir que el 25% del finançament de la sanitat es dirigeixi a l’AP.

2020: el sotrac de la covid. La pandèmia torna a deixar tocada l’AP. Les reivindicacions veïnals se centren en recuperar l’atenció presencial als centres i l’atenció als CAP de la població que viu en residències de gent gran, una lluita guanyada el 2023.

2025: consolidació del sistema. Lluita contra la fragmentació dels serveis, per una atenció al territori en totes les etapes de la vida; perquè la dotació a l’AP sigui suficient i amb gestió 100% pública; i per millorar la participació ciutadana als CAP.

L'entrada Cronologia de lluites per la salut comunitària ha aparegut primer a Carrer.

Altres masies importants -si bé reformades- hi són encara -Can Piteu, Can Figuerola i Can Soler-, així com la parròquia del Sant Crist, de creació més recent, però que també forma part de la història del barri. “Hi ha un Sant Genís que té una continuïtat de segles, rural i agrari, i que arriba fins a mitjan segle XX, quan es van fer les primeres grans edificacions, es van trencar els camins ancestrals i les rieres, i es va produir un canvi irreversible”, explica Joan Bermúdez, de la vocalia de Cultura de l’Associació Veïnal de Sant Genís dels Agudells. Emeka Okpala, membre de la junta de l’associació, creu que cal recordar “com es va haver de fer front a aquest creixement durant el desarrollismo del franquisme tardà, amb la construcció de blocs monolítics que trenquen la fesomia de la zona”. “Parlem d’edificis de quinze plantes als anys seixanta i setanta”, apunta.

Una transformació que va anar en paral·lel a l’arribada d’immigrants de la resta de l’Estat a Barcelona. Ramon Vila és veí de Sant Genís des del 1962, quan va arribar a la ciutat i s’hi va instal·lar. Recorda que, “llavors, aquest era un barri totalment aïllat de Barcelona, només hi havia la connexió amb el tramvia i l’autobús”. “Era un barri caòtic, mal urbanitzat i amb pocs serveis. Els taxis no hi pujaven: et deixaven a la Vall d’Hebron perquè el barri estava sense asfaltar. Era un barri de treballadors, tothom anava cap a baix a treballar”, rememora.

El 1975 -ara se celebren els cinquanta anys-, es va constituir l’associació veïnal, en una època de feina ingent per les mancances que el barri patia. Com diu Bermúdez, “l’urbanisme era molt precari: es van deixar sense asfaltar molts carrers, el clavegueram era insuficient, faltaven escoles, pràcticament tot estava per fer i la gent es va mobilitzar perquè les mancances els afectaven en la seva vida diària”.

Un fet important va ser l’arribada de la línia 3 del metro el 1985. El 1991 va obrir el Centre Cívic Casa Groga -en terrenys de l’antiga masia de Can Gresa- i el Patronat Ribas acull des del 2002 l’Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron. Un altre equipament necessari, el casal de gent gran, es va inaugurar més recentment, el 2017, i avui continua en peu una reivindicació històrica, la de la cobertura de la ronda de Dalt al seu pas pel districte d’Horta-Guinardó. “Al final, és cosir una fractura històrica, perquè els cotxes fan una barrera. El barri no és permeable i tenim molt pocs llocs per on creuar la ronda. La cobertura cus aquesta ferida amb un espai urbà de qualitat, amb espais verds i de joc”, defensa Okpala.

Un monestir desconegut

La història del barri també s’explica amb aquells elements ja desapareguts, com les masies de Can Gresa i Can Besora, o el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que s’ubicava on hi ha la benzinera de la carretera de la Rabassada. D’estil gòtic i de l’ordre dels monjos jerònims, va existir entre els anys 1393 i 1835. Per donar a conèixer el seu llegat, es va crear l’Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, de la qual Bermúdez n’és un dels fundadors. “Aquest monestir és un gran desconegut i hi ha un marge molt gran per difondre la seva història i recuperar els vestigis que en queden”, avisa.

Entre grans vies i Collserola

Sant Genís dels Agudells compta avui amb uns 7.000 habitants i, malgrat que limita amb grans vies -com ara la carretera de la Rabassada, el passeig de la Vall d’Hebron i la ronda de Dalt, a més de l’Hospital de la Vall d’Hebron-, la seva proximitat a Collserola és un avantatge per al veïnat. Per a Joan Bermúdez, “Collserola és un dels grans actius del barri, perquè suposa tenir un aire més net i la muntanya aporta una salut mental i física que et compensa”. “Aquí es viu millor, a un altre ritme, pots anar a passejar per un entorn més natural, no tens tant de soroll i la temperatura és dos o tres graus inferior a la del centre de la ciutat, i això es nota”, afegeix Emeka Okpala. Com a barri de muntanya, l’aigua és ben present al territori, amb fonts com la del Bacallà o la del Roure, recuperades pel Col·lectiu Agudells, una de les entitats històriques de Sant Genís que va sorgir el 1984, de caràcter cultural i ecologista, i que manté la seva activitat.

L'entrada Sant Genís dels Agudells, segles de petjada rural ha aparegut primer a Carrer.

El volum crida l’atenció també en l’aspecte formal. La maquetació és densa, plena d’estímuls gràfics i textuals que emfatitzen la construcció d’un relat polifònic. Gasol explica que “el llibre està pensat com un fanzine de l’època i també com un llibre que no tingui un principi i un final, que sigui obert”. Els materials també són diversos: es conjuga la crònica històrica amarada de reflexió personal amb la incrustació d’entrevistes i altres documents.

Una explosió d’entusiasme

Gasol recorda que va descobrir el treball de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari a la facultat de Belles Arts, quan la professora Maite Minou va parlar-li d’aquest grup. La història d’aquest col·lectiu de persones que provenien de camps diversos, com l’arquitectura, va interessar-li. “El seu objectiu era repensar els canals de comunicació, posar en valor la comunicació entre les persones, després de 40 anys de franquisme en què els missatges eren unidireccionals i molt edulcorats”.

Gasol va acabar dedicant a aquest col·lectiu una investigació que ha durat cinc anys. “S’havia prestat atenció al grup, però no s’havia aprofundit a fons en tota la seva producció i en el retrat que va fer de la transició”, considera. L’autor d’Art (in)útil fa referència, per exemple, als materials en què el grup es va fer ressò d’una vaga de benzineres impulsada pel sindicat CGT. “Aquests documents ajuden a entendre que la transició va ser molt convulsa, amb morts als carrers. Són molt importants per rellegir aquesta història, el pacte d’oblit, la manera com el franquisme penetra les institucions fins al dia d’avui…”.

A parer de Gasol, la primera època del grup és una altra mostra de l’“explosió històrica d’entusiasme de mitjan anys setanta del segle passat, un moment en què es va creure que tot era possible”. Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari s’emmarcaria en aquest període que va ser “extremadament brillant a l’hora de pensar alternatives de vida, en què es posa en qüestió la família nuclear i els models de gènere, o s’intenten repensar els models d’organització a la feina”.

Les pràctiques del grup van traspuar la vocació de fer un periodisme i un documentalisme que provés coses, que mirés d’assegurar-se que els ciutadans fossin sobirans. “El grup documenta i enregistra en vídeos, en diapositives i en altres imatges tota mena de coses que passen al carrer”, recorda Gasol. I no solament documenta, sinó que vol incentivar el diàleg: “Van anar als mercats a preguntar als veïns sobre les condicions dels barris i van muntar un petit vídeo amb un monitor en un cotxe davant del mercat. Volien treballar aquestes àgores públiques després d’una dictadura en què les opinions es mantenien en l’àmbit domèstic”.

I arriba el desencís

El treball de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari era representatiu d’un moment d’auge de les expressions i les organitzacions en clau cooperativa i col·lectiva. El grup, per exemple, va néixer de manera informal i es va constituir en cooperativa arran dels encàrrecs que rebia de les Administracions. El col·lapse del projecte pot servir com una nova il·lustració de les dinàmiques del desencanto posterior a l’entusiasme.

En primer lloc, el cas del col·lectiu escenifica l’afebliment de moltes estructures independents o autogestionades, de molts activistes i de professionals de diversos àmbits, que van ser abduïts o cooptats pels partits o les institucions. El mateix grup reflecteix algunes d’aquestes situacions en els seus treballs. Gasol explica que Vídeo-Nou va documentar “com l’Ajuntament intenta fagocitar els ateneus populars. I com, arran de la creació del primer centre cívic, hi ha una gran manifestació veïnal on es reclama que els centres cívics funcionin sota gestió popular”. Gasol considera, que, després de signar un conveni amb l’Ajuntament, el grup desenvolupa unes pràctiques més institucionals, però interessants. Després el grup es dissemina i alguns dels seus membres acaben a Televisió de Catalunya.

La desaparició del grup també escenifica les fragilitats de maneres de fer alternatives a la primacia de l’empresa privada amb ànim de lucre, d’estructura jerarquitzada, complementada pel sector públic. Per a Gasol, és important que s’admeti que “hi ha altres maneres de fer a les quals no es dona importància en la història oficial de la política, però tampoc en la història oficial de l’art, tan centrada en l’autoria. I són maneres de fer que estan renaixent ara”. Un motiu més, segons l’autor, per revisar “l’època de la transició, per pensar i repensar el que es va fer des d’un present, des d’una contemporaneïtat que està determinada per aquesta mateixa transició”.

Un relat de misteri

El relat històric de Gasol acaba tenint una ramificació quasi forense, de relat de misteri. En les entrevistes dutes a terme a diversos membres de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari, es parlava d’una sostracció de diners per part d’un membre de la cooperativa, Esteban Escolar, que ha mort recentment. Aquest cop econòmic va fer vessar el got d’un grup afeblit per l’esgotament, pel treball voluntarista o mal remunerat. “El col·lectiu no sabia res d’aquesta persona des de feia molt de temps, però el vaig localitzar i ell va reconèixer la sostracció. És un final quasi novel·lesc”, explica l’investigador i artista.

L’autor del llibre també considera que aquest afer intern escenifica el valor i la dificultat de les pràctiques comunitàries i col·lectives: “Pensem molt en el posar-se d’acord de manera senzilla, però el treball grupal requereix moltes hores de cedir, d’entendre la resta, d’empatitzar…”. Arran d’aquesta investigació, el Macba ha fet una segona digitalització de treballs del col·lectiu que l’investigador ha estudiat. Gasol prepara una exposició sobre Vídeo-Nou i altres grups que veurà la llum el 2026.

Història no oficial de la hipotètica transició

Daniel Gasol

Raig Verd Editorial, 2024

480 pàgines. 24,90 €

L'entrada Comunicar de forma col·lectiva les agitacions de la transició ha aparegut primer a Carrer.

Memòria negra de la ciutat. Una memòria que, tanmateix, no ha rebut el mateix tractament en tots els casos: “Al Camp de la Bota -assenyala Theros- hi ha una petita placa. No és gran cosa, però recorda el que va ser aquell espai. I al Cementiri de Montjuïc s’hi troba el Fossar de la Pedrera, on estava situada la fossa comuna on van ser enterrats els afusellats al Camp de la Bota, entre d’altres. Un monument format per tres fileres de pilars quadrats sense coronació en commemora la memòria”. “El forat negre -denuncia Theros- seria la comissaria de la Via Laietana, que no hi ha manera que deixi de ser-ho i es recordi el que hi va passar, sobretot als anys 40 i 50 del segle passat, en què hi va operar la Brigada Político-Social franquista”. I la Model?

Massificació i repressió

Malgrat la seva merescuda fama -Theros, en el seu article “Passat i futur d’una presó model”, arriba a definir-la com a “lloc de patiment i mort per a milers de persones, una illa brutal i desconeguda”-, aquest penal va suposar una enorme millora en les condicions de vida dels presos en l’època en què va ser inaugurat (1904). Fins aleshores, aquests s’amuntegaven en condicions infrahumanes en un antic convent desamortitzat al Raval, un lloc miserable i infecte, anomenat presó de Reina Amàlia.

El nom amb què va ser batejada la nova presó -Model- estava, per tant, més que justificat. Tanmateix, aviat es va convertir en un lloc sòrdid, marcat per la repressió, la massificació i la manca de recursos. De fet, la nòmina dels que hi van ser empresonats i executats és interminable i podria inspirar la més escabrosa novel·la negra. Una novel·la que fins i tot inclou una magnífica obra d’art: l’anomenada Capella Gitana, pintada el 1950 per un artista empresonat, Helios Gómez, i avui considerada com un important element del patrimoni històric de Barcelona.

Un futur llunyà com a equipament

Aquest símbol d’ignomínia va ser clausurat el 8 de juny de 2017, just un dia abans del 113è aniversari de la seva obertura. Xavier Riu, vicepresident i vocal d’Urbanisme de l’Associació Veïnal de l’Esquerra de l’Eixample, recorda que, després del tancament, “l’Ajuntament va obrir un procés participatiu que va ser prou difícil, perquè hi van intervenir un vintena d’entitats i prop de quatre-centes persones i, és clar, hi havia posicions molt antagòniques sobre el futur de la Model”. Tanmateix, creu que “es va gestionar bé i es va aconseguir arribar a un criteri unificat”. Criteri que es va traslladar, tot seguit, a un nivell tècnic, i es va convocar a tal efecte un Concurs Internacional d’Arquitectes, del qual va sortir guanyadora la proposta anomenada “Model, batega!”.

Memorialísticament parlant, el projecte és ambiciós: la creació d’un Centre d’Interpretació i Documentació, que portaria el nom de “La Model Espai Memorial”, sobre la història del penal i la repressió. I on s’oferiria un programa estable d’activitats -cursos, seminaris i exposicions rotatòries. A part d’això, una immensa zona verda de més de 14.000 m² i sis equipaments més: “Les cel·les es convertiran en 120 habitatges públics de lloguer -assenyala Riu- excepte la quarta galeria [la que ocupaven el presos polítics], que es dedicarà al Memorial Democràtic i on, per tant, la intenció és mantenir-ne bastant l’estructura”. Una gran residència per a gent gran, un institut escola, un poliesportiu, un espai per a joves i entitats de barri i, finalment, espais d’economia social i solidària, completen el projecte. “Un espai obert, ple de vida i activitats, quasi un barri”, assegura entusiasmat. El problema és que tot va molt, però que molt lent. “Aquest és el pla que va deixar tancat el govern municipal d’Ada Colau. I és el que s’hauria d’estar fent, però ens queixem que tot està molt ralentitzat. A aquest ritme trigarà deu o dotze anys a acabar-se”, assegura l’activista.

Parla el fill d’Helios Gómez

Una figura de tanta rellevància com Gabriel Gómez, fill de l’artista que va concebre la Capella Gitana, no comparteix en absolut l’entusiasme de Riu. Pel que fa a l’aspecte memorialístic, denuncia: “L’Associació Cultural Helios Gómez vam proposar que al primer pis de la quarta galeria s’hi instal·lés, a continuació de la Capella Gitana, una exposició permanent d’art social que recuperés la producció dels dibuixants de la República, agrupats en el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (SDPC), del qual el meu pare va ser fundador i president. Estem parlant de Fontseré, Bartolí, Benigani, Apa, Shum…, avui totalment oblidats. Estem parlant d’un sindicat que va ser fonamental a la guerra civil per la seva producció de cartelleria de propaganda i per haver coordinat la publicació de diaris i revistes”. Però la resposta dels responsables de Memòria Històrica de l’Ajuntament dels Comuns va ser negativa: “Van refusar la nostra proposta. I ni l’alcaldessa ni [el regidor] Jaume Asens van acceptar reunir-se amb nosaltres”.

La situació, avui

“A l’Ajuntament de Colau hi havia un responsable de Memòria Democràtica i em consta que es treballava en la línia memorialística prevista en el projecte final. El que no et puc assegurar és allò que està fent l’actual govern municipal, perquè no ens ha convocat sobre aquest tema en cap moment”, afirma Riu. I explica que “fins al 2023 [any de les últimes eleccions municipals] el projecte del Centre Memorial era plenament vàlid”. Però vàlid en quin sentit? El d’encarregar projectes o el d’executar obres? “No, executar no -matisa Riu-. Dic vàlid en el sentit que hi havia un Comissionat de Memòria Democràtica, que es van convocar reunions amb les entitats i es va encarregar el projecte arquitectònic. Però, repeteixo, no sé si allò ha tingut una continuïtat”. I finalitza: “Suposo que el projecte memorialístic segueix sent vàlid, però en general, en tot allò que l’actual Ajuntament ha fet a la Model, s’ha perdut empenta. Tot va més lent: em sembla que no donen a l’abast”. I pel que fa a execucions concretes, Riu és molt clar: “No s’ha executat res: s’ha encarregat un projecte, però no s’han licitat les obres”.

I mentrestant, què?

Davant aquesta paràlisi -o ralentització-, Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana de persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, explica que, paradoxalment, a la Model es desenvolupen moltes activitats. I amb un notable èxit: “Les obres del Centre d’Interpretació i Documentació no s’han començat en absolut. Llavors s’està amortitzant el mentrestant com a espai cultural i de memòria. I prova d’això és que s’hi realitzen moltíssimes activitats. De fet, és l’espai de Memòria de Barcelona que en té més: per exemple, la nostra entitat va muntar no fa gaire una exposició temporal a la quarta galeria anomenada Generacions TOP: resistir, lluitar, conquerir, per la qual han passat 30.000 persones en quatre mesos. I que és una radiografia de l’activisme antifranquista dels anys seixanta i setanta, és a dir, de la meva generació”. Vallejo també assegura que hi ha una llarguíssima llista d’espera -de fins a sis mesos- per visitar la presó de forma guiada. I que ells, com a entitat, també n’organitzen moltíssimes, però sense interferir amb les altres: “Aquelles les realitzen guies professionals, contractats per l’Ajuntament, i les nostres les fem en qualitat de testimoni”.

En definitiva: “Normalment, hi ha diverses exposicions temporals que es van rotant, tant a la Quarta Galeria com a la sala habilitada per a exposicions situada al Pati de l’entrada del carrer d’Entença. I tant a aquest espai com a un Auditori també habilitat es desenvolupen cada setmana fins a sis activitats, realitzades per entitats del barri i associacions memorialístiques. Però sempre vinculades amb allò que és la Model: un espai de Memòria”, explica Vallejo.

Però tot això, al capdavall, no deixa de ser el mentrestant, no el Centre d’Interpretació i Documentació previst originalment. Davant d’aquest fet, quina és la posició de l’entitat que representa els ex-presos polítics del franquisme? “Amb aquesta situació -afirma Vallejo- ens sentim mitjanament satisfets, perquè encara que no s’hagi avançat en la consecució de “La Model Espai Memorial”, l’experiència del mentrestant ens pot servir per reflexionar sobre com s’ha de fer el nou Centre. En quin sentit? En el sentit que es tingui molt en compte la participació de les entitats i ciutadans que estem participant ara a la presó. I també en el d’aprofitar aquesta experiència per millorar, enriquir i fer canvis en el projecte original”. I remata: “La situació actual és una mena de gimnàstica de cara a la implementació definitiva del centre memorialístic”.

La ‘capella gitana’, també a l’espera

El 1950, davant la insistència del sacerdot Bienvenido Lahoz, director espiritual de la presó, l’artista i presoner polític Helios Gómez -a qui el seu fill Gabriel defineix com “gitano, revolucionari i anarcosindicalista”- converteix la cel·la número 1 del primer pis de la Quarta Galeria en un vibrant oratori, realitzant uns frescos poblats de personatges plens de vida, fortament expressionistes i de trets romanins -d’aquí el seu nom de Capella Gitana-, entre ells la Mare de Déu de la Mercè amb el nen. Militant de la CNT i ateu, “el pare va voler retre homenatge als seus companys presos, que apareixen implorant a la Verge, i també a la seva ètnia, perseguida des de fa segles”.

Trenta-vuit anys després, el 1989, un personatge que simbolitzava tot allò contra el que va lluitar Helios Gómez, la consellera convergent Núria de Gispert, “va cometre un delicte contra la propietat intel·lectual en ordenar tapar l’obra amb diverses capes de pintura, per fer-la desaparèixer”, denuncia Gabriel Gómez. “I des d’aleshores fins fa poc, cap Ajuntament ha fet res per la seva recuperació”. De fet, assegura, “el 2017, quan es va buidar la presó, Colau va muntar un xou al pati gran de la Model, on va proclamar emfàticament que restauraria la Capella Gitana. I ni ho va fer ni se’n va preocupar. I no només això: el seu equip mai va tenir realment la intenció de fer un Memorial Democràtic a la Quarta Galeria. Tot va ser un paripé, un postureo, com es diu ara”. A dia d’avui, tanmateix, la Capella Gitana s’està restaurant. “És un treball lent i delicat, que no estarà acabat fins a l’agost”. I remata: “Ha sigut necessari que hi hagi un govern socialista a Madrid, a la Generalitat i a l’Ajuntament perquè es produís un canvi de voluntat política que fes possible això”.

L'entrada La Model, equipaments pendents i un espai de memòria a mig gas ha aparegut primer a Carrer.

Si ens cenyim al personatge real, acabaríem aquí. Però a la xarxa X -que ell encara anomena Twitter- és, des del gener del 2022, El Boig de Can Fanga, un compte amb més de 60.000 seguidors des del qual difon imatges i curiositats d’altres èpoques, amb més ironia que nostàlgia, però també projecta una visió mordaç de la deriva actual de Barcelona.

El Boig de Can Fanga és fill de la pandèmia. “En el confinament vaig començar a experimentar amb Twitter, l’algoritme i la viralitat des del meu compte personal”, explica. “Vaig tenir molt èxit”, reconeix, però també va sentir una certa angoixa davant l’escenari d’acabar sent “un egocèntric esclau dels likes”. Aleshores ja feia fils on divulgava històries del passat. Dues editorials li van posar un contracte davant, però va dir que no: “Paguen una misèria, has d’invertir-hi molt temps i jo no soc historiador”. Arribat a aquest punt va anar coent la idea de crear un heterònim a la xarxa, un espai on poder anar fent: “Sense la pressió d’haver de monetitzar, un poti-poti que abracés tots els angles que m’interessen, amb un to no institucional, sense quedar bé amb el poder ni la identitat barcelonina”.

L’estat del compte diu que és “51% personatge, 49% Quim”, i ens ho explica: “Que ningú es pensi que penso al 100% el que es diu allà, però no es pot amagar que hi ha una part molt important de mi”. El personatge “recupera l’esperit de L’Esquella de la Torratxa”, emblema de la premsa satírica de la ciutat del tombant del segle XIX al XX. En efecte, en les seves millors piulades hi traspua un esperit burleta, àcid i antiautoritari, de vegades un punt excèntric o calculadament poca-solta. Dispara a tort i a dret, però assegura: “Sobretot, vull ser autocrític. Si vaig a una cursa de runners, piulo contra els runners. Tinc empapadíssima la personalitat barcelonina, perquè em conec”. Per constatar-ho, només cal llegir el fil que té fixat, una radiografia sense concessions de la Barcelona encantada de conèixer-se, que fa equilibris entre el postureig i el victimisme: “El bon barceloní és gentrificat cruelment, però ell mai gentrifica, ell va a fer poble”.

Aquesta mirada que mossega té un element molt representatiu: Carlinhos Brown, a qui professa un odi paròdic que li serveix de símbol d’un moment, el del Fòrum de les Cultures, en què els barcelonins semblava com si celebressin la seva autodestrucció ballant la samba amnèsicament. “Jo havia viscut amb una felicitat increïble els Jocs, però amb el Fòrum vaig tenir una revelació. Se’ns en va anar definitivament l’olla”, recorda. “Tota aquella història d’obertura al món i de ser la primera botiga d’Europa tenia un retorn negatiu cap a la Barcelona que jo havia conegut. No estàvem controlant sobiranament què volíem ser”. I ara és pessimista. Creu que es parla molt de la gentrificació, però només n’estem al principi, que allò que ha passat en altres ciutats marca un camí angoixant: “Barcelona és massa maca perquè el capital no la rebenti”.

El Boig de Can Fanga divulga documents d’indubtable interès històric, com un vídeo del president Lluís Companys després dels Fets d’Octubre, que responen a l’habilitat de Campa per remenar arxius i bancs d’imatges digitals. Però sobretot, té tirada per la ciutat popular i autòctona, la del Pinotxo i la dels veïns que treien al carrer les taules per celebrar el Nadal a la Barceloneta. O la de l’esport popular i de barri, particularment l’Europa, una passió en la qual ell i personatge coincideixen.

Però també té tirada per la Barcelona dura, quinqui, canalla i prostibulària de fa unes dècades, marcada per la droga i la sordidesa. I en aquest punt, hi argumenta una intenció política: “Del passat de Barcelona hi ha poques imatges i quasi només mostren la ciutat idíl·lica, perquè no tothom tenia càmeres i qui en tenia volia mostrar una imatge no conflictiva”. Per això creu que és perillós idealitzar el passat i exagerar una visió actual on només hi ha brutícia i inseguretat. I explicant que “el Raval dels noranta no era Suïssa”, intenta “contrarestar l’onada actual de reaccionarisme”.

L'entrada Quim Campa, ‘El Boig de Can Fanga’: “Barcelona és massa maca perquè el diner no la rebenti” ha aparegut primer a Carrer.

Deia Maurice Halbwachs, un dels deixebles més interessants d’Emile Durkheim, pare de la Sociologia, que no existeix la memòria individual, que tota ella és una construcció col·lectiva. En el seu llibre La memòria col·lectiva (1925), de fet, Halbwachs posa l’exemple d’un succés que li va passar quan era petit, en quedar-se penjat durant llargues hores, en cedir part del terra, en la foscor d’una casa. Explicava que els seus records d’aquell fet no li provenien de la situació en si, sinó dels sentiments, les percepcions, les reaccions i comportaments que havia après amb anterioritat i que continuaria aprenent després. És a dir, la seva memòria no era tan pròpia i individual com socialitzada a través de la seva relació amb els altres. La conclusió és que la memòria és un procés de construcció contínua i col·lectiva.

Un magma social

Com si es tractés d’un gran riu, tots els membres d’una determinada societat aporten memòries al seu corrent i, de la mateixa manera, n’agafen, de forma que, com deia Heràclit, una persona mai no es veu immersa dues vegades en la mateixa memòria. La història, a més, és morta, escrita sobre la làpida esculpida pels vencedors a què Orwell feia referència, mentre que la memòria, en ser un magma social, es troba viva, palpitant i sempre disposada a donar la cara. No importa el que diguin els llibres si la gent recorda encara allò que realment va passar. Aquesta relació entre la realitat i el passat és molt interessant quan es vincula a la construcció i evolució de ciutats contemporànies com Barcelona.

La història de les ciutats, almenys des de la Revolució Industrial, ha estat determinada per la lluita de classes. Les ciutats plasmen en el seu entramat urbà un disseny predeterminat adequat als interessos de les elits polítiques i econòmiques de cada urbs. La ciutat orgànica del passat, que creixia i s’articulava en funció sobretot de l’entorn físic i dels recursos amb què es comptava per al seu creixement, va deixar pas a l’aparició de l’urbanisme com a ciència de les ciutats, però, també, a la seva utilització en l’ordenació, com a sinònims d’ordre i jerarquia, per a un major control social i increment de l’eficiència
i la productivitat; les ciutats, doncs, han estat pensades i determinades pels posseïdors del capital i el seu braç institucional, el poder polític. D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, aquests han construït una història oficial d’èxits espectaculars que van semblar sortir de la voluntat i l’esforç d’un determinat partit polític, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), en col·laboració amb altres forces d’esquerra minoritàries i amb menys capacitat d’acció administrativa, els quals, amb una intuïció sense precedents, van dissenyar una ciutat digna d’admiració global.

No comptava aquest poder, però -i encara que de vegades intenti apropiar-se d’un passat recent, com ha passat amb pel·lícules com El 47-, amb la memòria col·lectiva recollida per infinitat d’actors socials: plataformes, associacions veïnals, col·lectius socials, partits polítics, entitats barrials, ateneus, organitzacions festives i esportives, individus de totes les edats… La seva memòria sosté que, encara que sota certes perspectives van ser derrotats en la seva idea de construir una Barcelona diferent, la suposada ciutat orgull de les elits no va ser construïda per ells, sinó per un conjunt ampli de dones i homes provinents de les classes populars, que amb esforç, treball i determinació, van aixecar una ciutat que, malgrat els seus molts defectes, és millor que la que havia existit abans. Perquè la història l’escriuen els vencedors, però la memòria és de tothom.

L'entrada La història l’escriuen els vencedors, però la memòria és de tots ha aparegut primer a Carrer.