La Fundació Migra Studium, que forma part del SJM i fa seguiment dels interns a la Zona Franca, avisa que aquesta realitat té noms i rostres concrets. “L’angoixa i la incertesa són generalitzades. No saben si seran expulsats o seran allibertats, sovint sense cap suport ni orientació. Molts interns acumulen anys de vida a Catalunya, amb vincles familiars i laborals, però el seu futur es decideix en qüestió de dies. El patiment es veu en les paraules i en els silencis. El pas pel CIE és una experiència de deshumanització”, relata Oriol Prado, un dels voluntaris de la Fundació Migra Studium.

Segons constata l’entitat, dins del CIE es vulneren drets bàsics i s’hi produeixen maltractaments. “A més dels psicològics, hi ha casos de maltractament físic per part de funcionaris policials. Els aïllaments són recurrents, però l’opacitat impedeix saber-ne les causes”, afegeix Prado. L’atenció sanitària, externalitzada a una empresa sense especialització en salut mental, és percebuda com a insuficient, i en alguns casos s’ha denunciat la negativa a lliurar parts de lesions. L’alimentació tampoc s’escapa de les queixes: “Depèn molt de la persona a càrrec de la cuina; alguns interns han arribat a iniciar vagues de fam per protestar per la qualitat del menjar”. Tot plegat, assegura Migra Studium, “evidencia greus vulneracions del dret a la integritat física i psicològica, a la salut i a una alimentació adequada”.

Dificultats per ajudar els interns

Les entitats que treballen per donar suport als interns del CIE de la Zona Franca també troben obstacles. Els apunta Caterina Ponte, advocada de Migra Studium: “Els voluntaris tenen restriccions d’horari, manca d’accés a la informació sobre qui hi ha internat i, de vegades, se’ns nega la visita sense explicacions”. Després de la pandèmia, els controls es van endurir, tot i que des de l’any passat l’entitat pot realitzar tallers informatius dins del centre. “És un petit avenç, però la dificultat més gran continua sent la visita personal: trobar-se amb una persona que no entén per què està tancada i que només vol ser escoltada”, alerta Ponte. La situació és especialment greu per a aquells que surten en llibertat. “Se’ls deixa a la porta del centre, al mig del polígon industrial, amb un bitllet senzill de transport públic i sense saber on són. Alguns no havien estat mai a Barcelona”, denuncia Migra Studium.

Un internament que trenca vides

Sigui com sigui, per a Migra Studium, la qüestió va més enllà de les condicions materials. “Els CIE són un model que vulnera drets fonamentals. L’internament, que hauria de ser excepcional, s’ha convertit en una pràctica desproporcionada que afecta persones amb vincles sòlids al territori”. És per això que l’entitat reclama repensar el sistema i avançar cap a polítiques d’acollida i regularització que respectin la dignitat humana. “Els CIE no aporten seguretat ni justícia. Només generen sofriment i invisibilitat. Tancar persones pel simple fet de no tenir papers no pot ser la resposta d’una societat democràtica”, conclou Pardo.

Prop de la meitat de les persones internades no van ser repatriades: surten dels CIE després d’una privació de llibertat inútil que ha suposat un enorme cost econòmic, social i, sobretot, humà. L’informe del SJM constata que l’internament en un CIE sempre és lesiu per a la persona. Les perspectives després de l’expulsió o devolució, l’aïllament, les barreres comunicatives, els problemes de salut mental arrossegats o agreujats en l’internament impacten greument en la vida de les persones.

Creixen els internaments arbritaris

El 30% dels migrants tancats en un CIE a l’Estat espanyol arriben a les instal·lacions de Barcelona. Amb 399 dels 1.862 migrants retinguts el 2024, el de la Zona Franca és el centre que té estades més llargues. Segons dades del ministeri, que la Fundació Migra Studium recull en el seu informe, els interns -tant homes com dones- passen 36 dies reclosos de mitjana. Són dos dies més que el segon centre de la llista, el CIE de Múrcia (34 dies), i quatre més que el de Madrid, l’altre gran centre de l’Estat (32 dies). Per llei, una persona no pot estar-s’hi més de dos mesos, seixanta dies. Però més enllà del marc legal, Migra Studium denuncia que, sovint, “les persones són expulsades o posades en llibertat sense que hagin pogut rebre informació i assessorament, de manera que se’ls perd la pista”. Només la meitat dels interns -el 52,39%- marxen expulsats d’Espanya. El 18,34% deixen el CIE abans de dos mesos “per impossibilitat de documentar”; el 12,6%, per una ordre judicial; i el 9,01, quan s’esgota el temps màxim d’internament.

L'entrada Centenars de vides en suspens rere els murs del CIE de la Zona Franca ha aparegut primer a Carrer.

Valeria Guzmán és periodista i viu a Barcelona des de fa tres anys. Va començar a ballar reggaeton a l’associació Melanin Team, que s’autodefineix com una comunitat diversa que posa al centre les dones racialitzades i migrants. “Em vaig apuntar perquè em van parlar de Melanin com un espai de resistència i de moure el cos similar als espais de festa de les nostres cases. En arribar, fer amigues em va resultar molt difícil, i moltes setmanes la classe de ball era l’únic lloc on parlava amb algú més que no fos la meva parella”.

Cada dia més persones s’apunten a ballar ritmes com el dancehall, l’afrobeats o el dembow i la dansa es converteix en un espai de trobada horitzontal on es dilueixen les jerarquies. “Segons on vas, trobes diferències entre una persona local i una estrangera. En canvi, quan aprens una coreografia, aquesta diferència no existeix. A més, en ser llatines, és l’únic lloc on la gent dona per fet que sabem fer-ho bé”. Guzmán denuncia que a Barcelona molt sovint es té una percepció colonial i paternalista de les dones que ballen reggaeton. “Se’ns considera ximples perquè diuen que ens cosifica o hipersexualitza, no es dimensiona que per a nosaltres té una dimensió cultural més que la diversió de moure el cul. Vaig néixer a una colònia de El Salvador i és la música amb la qual vaig créixer, la que sonava a l’escola, als restaurants, al transport… Sento nostàlgia de la meva llar, i ballar és una manera d’apropar-m’hi”.

Es tracta d’una experiència similar a la de la Joanna de l’Associació Amanecer. Fa 20 anys que va arribar de la Xina i explica que va començar a ballar al parc de Can Dragó. “Em vaig apuntar bàsicament per fer gimnàstica i conèixer gent en comptes d’anar al gimnàs. Al nostre país és molt comú ballar als parcs i nosaltres continuem connectades a aquesta tradició, per aprendre ritmes i ballar les cançons que es posen de moda”. Amanecer, amb el temps, es va apropar a l’Associació Veïnal de la Prosperitat i ara assagen als equipaments del barri. Una mostra que a través de l’esport algunes comunitats migrants han fet ús dels recursos públics i s’han fet visibles a molts barris.

Un espai d’empoderament femení

L’Ajuntament, de la mà del Pla Barcelona Interculturalitat 2021-2030, ha promogut millores en les condicions dels esports de les “comunitats nouvingudes” com a “eines de cohesió i empoderament”. De fet, la consciència que molts joves eren penalitzats per jugar al carrer als esports dels seus llocs d’origen ha engegat algunes iniciatives municipals per reconèixer aquestes pràctiques.

Una d’elles va ser el primer camp de criquet de Barcelona i la primera lliga femenina d’aquest esport, en la que participa un equip del projecte Criquet Jove. “La majoria de noies són d’origen migrant, les seves famílies són de Pakistan, Índia o Bangladesh. Comparteixen l’esport i les ganes de fer activitat física i trobar una via d’escapada de les seves responsabilitats. Per a elles, és un espai de seguretat i empoderament femení on desenvolupar habilitats”, explica Ana Villalobos, coordinadora de Criquet Jove. Aquest projecte juvenil va néixer amb una perspectiva intercultural de la mà de la Fundació per a l’Esport i el Centre d’Estudis Africans i Interculturals. “La idea és promocionar una pràctica esportiva identitària de les comunitats migrants i reconèixer la diversitat cultural a la ciutat en el marc de la igualtat de drets per a tota la ciutadania, on hi ha una demanda d’aquesta pràctica que no està prou garantida”.

Rafika Nidal, activista antiracista, fa una crítica a com es desenvolupen aquestes polítiques públiques. “S’inverteixen esforços en les mateixes coses per als mateixos perfils sociològics. A les perifèries promouen el criquet, però què promouen per a la joventut de barris benestants? Hi ha un procés de racialització i homogeneïtzació en les polítiques interculturals de l’Ajuntament que acaba segregant i negant oportunitats. Per què les comunitats migrants sempre destaquen per qüestions esportives o artístiques i no es dediquen esforços en l’àmbit científic o mèdic? Potser no es necessita empoderament, sinó acabar amb el racisme i amb les multes al carrer”.

L'entrada Esport i dansa per visibilitzar comunitats migrades ha aparegut primer a Carrer.

Mata no va dubtar quan li vam demanar que escollís un lloc simbòlic per fer la fotografia que complementa aquest text. La plaça d’Espanya. La seva relació amb Barcelona va començar en aquest punt de la ciutat el setembre del 2017. Acabava de deixar la seva Hondures natal, on estava en el punt de mira de grups polítics i comunes religioses, per sol·licitar l’asil a Espanya. Dos amics, que havien marxat abans que ella i que l’acollien al Prat de Llobregat, li van mostrar i va quedar meravellada amb l’arquitectura de l’antiga plaça de toros de les Arenes, ja reconvertida en centre comercial, i impressionada amb la xarxa de transport públic. Tot això ho explica mentre ens dirigim a fer la fotografia. Poc després, quan el fotògraf li demana que faci algun gest amb els braços, Mata tampoc dubta i aixeca el puny dret.

Previnguda i llesta per defensar les causes en les quals creu. Com la Wonder Woman del fons de pantalla del seu mòbil. Perquè ella, tot i no tenir cap poder sobrenatural, ha esdevingut un símbol entre les persones del col·lectiu al qual pertany. Abans que es decidís a aixecar la veu, però, van passar quatre anys, quatre anys en què va estar cohibida per les paraules que li havia dit l’oficial que havia tramitat la sol·licitud d’asil: “No te metas en problemas ni des problemas”. Tan acoquinada estava que va deixar de reclamar més de 700 euros al primer ocupador que va tenir, a una perruqueria on treballava 50 hores setmanals. El 2021, però, va aconseguir un treball temporal a la Fundació Acathi, que es dedica a l’acompanyament de persones LGTBIQ+ migrades i refugiades, i la flama activista es va encendre de nou -a La Ceiba havia creat la primera entitat en defensa dels drets del col·lectiu de la regió-.

“Quiero pelear porque en un futuro una persona trans no viva lo que yo he vivido”, sentencia després d’enumerar els principals problemes de les persones trans migrades: la regularització, l’accés al mercat laboral i l’accés a l’habitatge. Mata reconeix que Catalunya és un país sensible amb la problemàtica, però no pot ignorar que “no existe el sueño maravilloso para las personas trans y la discriminación también persiste aquí”. La taxa de desocupació, explica, volta el 80% i moltes dones, malgrat estar qualificades, es veuen abocades al comerç sexual. Quant a l’habitatge, depenen d’amics o entitats per trobar habitacions perquè no tots els propietaris els hi volen llogar.

Ella mateixa, després de deixar el pis dels amics del Prat de Llobregat, va passar per diferents cases d’acollida gestionades per Acathi a Barcelona fins a aconseguir llogar una habitació a uns coneguts. Actualment, però, haver-se convertit en un referent no l’ha alliberada dels problemes del col·lectiu i fa mesos que està desocupada i veu minvar els seus recursos. Per tot plegat, ha decidit deixar Barcelona durant uns mesos. Anirà a Hondures per retrobar-se amb la família i per veure si la situació ha millorat i farà una gira pels Estats Units, convidada per organitzacions LGTBIQ+. No pot assegurar que torni, confessa. “Pero considero que Barcelona es mi hogar. Aquí he podido ser realmente Yoana”.

L'entrada Yoana Mata: “A Barcelona he pogut realment ser la Yoana” ha aparegut primer a Carrer.

Arianna Vindici, que coordina Apropem-nos, una entitat que acompanya i assessora jurídicament persones nouvingudes, explica que “gairebé tots els supòsits de la llei d’estrangeria vinculen el permís de residència al contracte de treball”. Sense una oferta de feina -i, sobretot, sense la bona voluntat de l’empresa que la fa-, els estrangers no poden regularitzar-se. “Aquí és on el sistema es torna particularment pervers, exigint a persones sense permís de residència que aconsegueixin un contracte”, critica Vindici. Ella, acostumada a veure i viure la frustració dels damnificats per aquesta norma, acaba pensant que “al sistema ja li va bé tenir mà d’obra fàcilment explotable o sense drets laborals”. Entre els centenars de persones que Apropem-nos atén cada any, figuren els testimonis que configuren aquest reportatge.

Una carrera d’obstacles

En Jorge, veneçolà de 60 anys, va arribar a Barcelona el 2021 amb la seva dona i la seva filla. Ella va entrar al país amb un visat d’estudiant i després es va regularitzar com a personal altament qualificat, mentre que ell va accedir amb un visat de turista i esperava demanar l’asil, però una sobtada malaltia el va incapacitar i el termini de sol·licitud va caducar. Tot i que tenia un permís de residència per tractar l’afecció que patia, no estava autoritzat a treballar: havia d’enfrontar, doncs, les mateixes adversitats que els migrants irregulars. “El migrante tiene que meterse en la cabeza que cuando sale de su patria, de su tierra, se va a enfrentar a una carrera de obstáculos”, diu quan explica que, un cop recuperat, no va tenir més opció que treballar en negre com a cambrer. Feia moltes hores, del vespre a la matinada, i guanyava molt poc. A més, el patró abusava d’ell: “Me humilló hasta que le dio la gana y, tú sabes, uno por la necesidad se aguanta y se aguanta”. Al final, va aconseguir l’autorització per treballar per mitjà d’un reagrupament familiar i, el novembre passat, va signar el seu primer contracte amb una empresa de neteja. Un obstacle superat més, d’una cursa que espera que acabi amb l’homologació dels seus estudis -és enginyer forestal- i accedeixi a una feina del seu sector: “Por donde he pasado en mi campo laboral he dejado huella, he dejado vida, y, no sé, aquí, creo que en algún momento lo voy a lograr”.

La vida reclosa

Ella, una colombiana en la quarantena que vol mantenir l’anonimat, havia renunciat a la regularització. Feia tres anys que estava a Espanya -dos a Barcelona- i estava desesperada. Havia treballat sense contracte com a netejadora i cuidadora de gent gran, però havia guanyat una misèria -en algunes cases, només li pagaven quatre euros per hora- i ja no aguantava més la solitud esquinçadora i les humiliacions: “Todos los días me echaba; le decía que si salíamos a caminar un rato y me decía que ella conmigo no salía, que con ese culo que yo tenía, que era culo de puta”. Per tot plegat, havia renunciat a continuar lluitant i ja tenia un bitllet emparaulat quan va rebre la trucada. Uns dies abans, s’havia interessat per un anunci de Milanuncios que oferia cuidar en règim intern una parella d’ancians. Com que no tenia res a perdre, es va entrevistar amb la família, que de seguida la va voler contractar. Ella ho va interpretar com un senyal diví i va renunciar a la renúncia. Ara fa més de dos anys que treballa al seu servei i està agraïda pel tracte que rep: han accedit a contractar-la formalment, la qual cosa li permetrà regularitzar-se. Però reconeix que és una feina molt dura -només té dues hores lliures al dia- i, quan falti l’anciana que cuida -l’home ja és mort-, vol tornar a la neteja o provar sort en l’hostaleria. “Se me está yendo la vida encerrada”, lamenta.

Més enllà de la regularització

En Banine, un senegalès de 48 anys, va trigar tres anys -i sis països, un desert i un mar- per arribar del seu país a Barcelona. Per aconseguir el seu primer contracte, va trigar el doble. L’estiu passat, després d’haver treballat de dia quan podia i d’haver passat incomptables nits al carrer quan no tenia on dormir, va signar un contracte amb una empresa de ferralla i es va regularitzar. Però encara pateix abusos laborals. El setembre es va haver d’operar i el seu cap no va comunicar la baixa a la Seguretat Social ni li va pagar el temps que es va absentar. Ara, quan té visites de control, li descompta del sou les hores que està fora. “No quiero problemas”, sentencia quan li preguntem per què no ho denuncia. No es pot arriscar a perdre la feina que li permet pagar una habitació, menjar i, poques vegades, enviar diners a la família que va haver de deixar enrere. També és la feina que, arribat el moment, li permetrà renovar el permís de residència, que caduca al cap de 12 mesos.

* Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració d’Apropem-nos
i sense la generositat i valentia dels testimonis.

L'entrada Migrants, la mà d’obra més explotable i vulnerable ha aparegut primer a Carrer.

Pregunta 2: “¿Que de dónde soy? Soy española hija de padres peruanos. Me siento orgullosa de mis dos nacionalidades. Y soy catalana, el catalán es mi segunda lengua”.

El corazón partío de Mireia Fernández (Barcelona, 1998) se debate entre el blanco y el negro, como en el videoclip Black or White, de Michael Jackson (It don’t matter if you’re black or white [no importa si eres negro o blanco]). Ordenada. Metódica. Correcta. Familiar. Disciplinada. La habitación de Mireia, en el piso del Eixample en el que vive con sus padres, adquiere los rasgos que la definen. “Hago lo que se debe hacer y no me salgo del camino. Por eso estudié Derecho”.

Vestida de rosa cachemira, trabaja en el ámbito del derecho público -en las licitaciones, las expropiaciones y el macrourbanismo-, en Gassiot Advocats & Property, en la calle Mallorca. Desde octubre de 2022 ocupa la secretaría general del Centro Peruano en Barcelona, que cuenta con unos novecientos socios.

¿Cómo es la habitación de Mireia?

Sobre la cama, un peluche llama, el animal de carga de los Andes. “Mi madre, Soledad, llegó a Barcelona el 30 de marzo de 1983. Me acuerdo del día porque coincide con el de mi cumpleaños. Luego vendría mi padre, Miguel Ángel. Se conocieron en Barcelona. Me tuvieron a mí y a mi hermano, Àngel Joan”. Aunque solo ha visitado una vez en su vida el Perú de sus ancestros -Lima, Cuzco, Iquitos, Trujillo-, Mireia siente una sincera fascinación por lo que representa la república de los pueblos incas. It’s black, it’s white [es blanco, es negro]

En el mueble, una sevillana, con su traje de faralaes de rojo carmesí, con sus ojos negros, “luceros que alumbran”, según la copla de Concha Piquer. It’s black, it’s white.

La bandera peruana con el escudo nacional: la vicuña, el árbol de la quina y la cornucopia de monedas de oro. It’s black, it’s white.

La bandera española, con el castillo almenado, el león rampante y la granada. It’s black, it’s white.

Colgada en la pared, la camiseta del portero de la Selección de fútbol de Perú, Pedro Gallese -dorsal número 1-. “Nos ha salvado de muchas, aunque no hemos conseguido clasificarnos para el Mundial”, se apena. Gallese le firmó la camiseta después de la celebración del partido entre Perú y Nueva Zelanda, celebrado el 5 de junio pasado en el RCDE Stadium -ganó Perú por 1-0-. It’s black, it’s white.

Colgada de una percha, la camiseta de la Selección de fútbol de España, con la estrella de cinco puntas como ganadores de una Copa Mundial de Fútbol. “También se puede decir que soy del Barça, y mi jugador favorito es Gavi, por su entrega incondicional”, suspira. It’s black, it’s white.

En el antebrazo derecho, Mireia se ha tatuado la bandera de Perú. La piel rosácea podría pasar por el océano Pacífico que le hace frontera. “Así llevo Perú siempre conmigo”, lo acaricia. It’s black, it’s white.

En el brazo izquierdo, nada. En el tobillo, el nombre de su hermano, Àngel Joan -“mi madre nos repite que los amigos pasarán, pero que los hermanos siempre se tendrán el uno al otro”-. It’s black, it’s white.

Le gusta la música criolla, en especial la canción del compositor Luis Abanto Morales Cholo soy: “Cholo soy y no me compadezcas. / Déjame en la puna, vivir a mis anchas, / trepar por los cerros detrás de mis cabras”. De pequeña, su abuelo materno le cantaba canciones criollas como si fueran una nana. It’s black, it’s white.

Por simpatía con su padre, devota de la Virgen de la Otuzco (Trujillo), “madre de la misericordia y de la esperanza”. It’s black, it’s white.

Por simpatía con su madre, devota de la Moreneta, la virgen de acá. It’s black, it’s white.

“Celebro dos días de la madre y dos días del padre, el de Perú y el de España, que no coinciden en las fechas”, dice. It’s black, it’s white.

“Celebro las fiestas nacionales catalanas como Sant Jordi, el día de la Mona y Sant Esteve, aunque en Nochebuena siempre comemos pavo, como en el Perú”, dice. It’s black, it’s white.

“El turrón de Doña Pepa lo compramos en octubre, que es el mes para venerar al Señor de los Milagros, el Cristo morado”, dice. It’s black, it’s white.

“Tengo una cobaya como mascota [en Perú, cuy]. La llamo Juárez, por la película de Disney G-Force: licencia para espiar [2009], en la que los protagonistas son cobayas”, dice. It’s black, it’s white.

“En esto no sigo la tradición de Perú: allí las cobayas son un plato típico de la gastronomía”, dice. “Soy un mix, de aquí y de allí”, sostiene la barcelonesa Mireia Fernández. Paladea los camotes como paladea los boniatos, porque lo mismo son. “Mi madre me dice que no he nacido en Perú, pero como si allí hubiera nacido”.

Where your blood comes from / Is where your space is [De donde viene tu sangre / es donde está tu espacio].

* Entrevista de la sèrie ‘Habitacions múltiple4s’. A les habitacions múltiples hi caben més identitats. Els migrants van venir de molt lluny, als pisos reformats o sense reformar, en bon o en mal estat. Ells ja s’han establert, ja som nosaltres. ‘Vellvinguts’.

L'entrada Mireia Fernández: “No he nacido en Perú, pero como si allí hubiera nacido” ha aparegut primer a Carrer.

Arribada el 2006 a l’Hospitalet de Llobregat, s’ha matriculat al grau en Llengua i Literatura espanyoles, a la UNED.

Reporter Jesús. D’on ets?

Cinthya Maldonado. Estic en uns llimbs. Aquesta pregunta la porto reflexionant des de fa molt de temps. Soc d’aquí i d’allà. És que és molt difícil. Em presento com a hispanohondurenya. I et diria que soc catalana. A més, tinc el nivell elemental de català. L’altre dia, en una xerrada, un home deia que l’Hospitalet és producte de les migracions, que els seus pares procedien d’Andalusia. Així que nosaltres, els d’aquesta nova migració, repetim el mateix. Quan vaig arribar vivíem set persones en un piset de seixanta metres quadrats.
Cinthya té una nena nascuda el 2013.

2006

El 2006, amb 20 anys, va arribar a Espanya la Cinthya, que mai abans havia viatjat. Xoc cultural: “Vaig venir amb il·lusions. Deia a la meva mare: «A Espanya segur que puc estudiar». Penses que t’acolliran amb els braços oberts: «Oh, un germà llatinoamericà!». I no és així. T’ho has de guanyar”.

Li importa la igualtat i la justícia, pa per a tothom.

Li importen els casos de microdiscriminació: “Vaig treballar de fixa cuidant una persona gran. Després vaig treballar de cambrera, de cangur i netejant per hores”. “En una casa on era, a la zona alta, la senyora em tractava de manera despectiva. Em deia: «Suposo que sabràs fer servir bé la planxa. I sabràs fer servir la rentadora, no? Com que allà [a Llatinoamèrica] no esteu evolucionats… I compte amb robar-me alguna cosa, eh? Que tinc càmeres». «Jo no soc una lladre», em deia entre dents”.

Li importa el rebuig a l’altre: “Et trobes amb dificultats administratives. En el meu cas, durant cinc anys no vaig tenir papers. En una ocasió, em va aturar la Policia a l’andana del tren, a Terrassa, mentre tornava de la feina. Em van portar a la comissaria. Em van tractar com una delinqüent. Jo invertia en el meu futur, fent cursos… I això m’ho deia mentre netejava banys. «No arribaré als quaranta-i-tants fent això, no», em repetia”.

Li importa la integració, aquell passat que es dilueix però que està ancorat, que es difumina amb el present que no té cor.

2016

El 2016 s’empodera.

“Vaig començar a participar a les entitats, em vaig ajuntar amb dones hondurenyes. Allò que em passava a mi ens passava a totes. Totes aquestes dones tenen en comú que han patit racisme i injustícies, de vegades de manera succinta”, diu la Cinthya, enardida.

2020

El 2020 va tenir la necessitat de fundar Casa Hondures, el lema de la qual és “L’art i la cultura com a eina per a la transformació social”. Uneixen projectes culturals i compromesos amb la societat, lluny del folklòric. Per exemple, la iniciativa Sembrant esperances, un projecte d’educació, amb nens i nenes a Hondures. “És com regar llavors”.

1996

Li importa la família: “Em vaig criar amb la meva àvia en un poble del departament de Colón, a prop de La Ceiba. Soc filla de mare soltera, operària en una maquila d’una empresa de roba nord-americana”.

Li importa el grup: “Jo sempre participava en missions comunitàries, en activitats de la pastoral juvenil, vinculades a l’Església al meu poble, Sonaguera, al nord d’Hondures. Des d’aquell moment va néixer el meu compromís social i el meu despertar en defensa de la justícia”.

Li importen les oportunitats: “Soc resilient [RAE: ‘Capacitat d’adaptació d’un ésser viu davant d’un agent pertorbador o un estat o situació adversos’]. Per carència estudiava el que podia, Comerç. És ara, amb 36 anys, que estudio el que vull. De fet, sempre he volgut ser mestra de l’àrea d’Humanitats i de Lletres. Sempre he tingut aquestes mires, d’anar una mica més enllà… Fam de saber, de ser, d’aprendre… Sempre he anat buscant aquest camí, el segueixo buscant”.

Li importen les arrels: “Em vaig plantejar que volia anar d’Hondures a la mare pàtria, que de mare no en té res, més aviat és una madrastra, de vegades poc amable”.

A casa seva, l’escriptora Cinthya Maldonado atresora un clauer “record d’Hondures”. A la nevera, un imant de la Sagrada Família.

Els llimbs.

“«Parles com d’allà», em diuen allà”.

“«Parles com d’allà», em diuen aquí”.

Entrevista de la sèrie “Habitacions múltiples”. A les habitacions múltiples hi caben més identitats. Els migrants van venir de molt lluny, als pisos reformats o sense reformar, en bon o en mal estat. Ells ja s’han establert, ja som nosaltres. ‘Vellvinguts’.

L'entrada Cynthia Maldonado: “La mare pàtria no en té res de mare, és una madrastra” ha aparegut primer a Carrer.

Atès que les vies de regularització són establertes en el marc de la Llei d’Estrangeria -estatal-, el marge d’acció de l’administració local per facilitar els drets essencials a la població migrada sembla reduir-se als dispositius d’atenció assistencial, igualment previstos per al conjunt de població en situació de precarietat, i que exclouen de la majoria d’ajudes les persones sense NIE. Així que, més enllà de l’atenció social generalista, a la qual pot optar la població migrada regularitzada, cal pensar com garantir la seguretat social als col·lectius més desprotegits en situació administrativa irregular.

Millorar l’acollida a la ciutat

En aquest sentit, és de clara competència municipal ampliar les mesures de protecció social bàsiques i d’urgència -entre les més necessàries: respostes de continuïtat a l’emergència habitacional, més enllà de l’allotjament provisional en albergs que l’Ajuntament paga a preu de mercat o el Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències, actiu de novembre a març-, però sobretot millorar l’acollida a la ciutat de Barcelona, per agilitzar els processos de regularització i així permetre l’autonomia personal i inclusió social de la població migrada.
Es tracta de potenciar els dispositius existents, articular solucions creatives en grau de facilitar l’assoliment dels requisits previstos per la normativa estatal -en la línia del padró sense domicili fix, que s’hauria d’estendre més per facilitar l’empadronament a persones en vulnerabilitat residencial- i establir mesures internes de prevenció i erradicació del racisme institucional que travessa els protocols d’atenció i deriva en tracte diferenciat i discriminació administrativa.

Primer, destinant més recursos al Saier, un servei municipal que facilita assessorament jurídic i suport social a la població nouvinguda, actualment saturat i amb temps d’espera de fins a tres mesos només per programar una futura cita. També articulant formes de finançament específiques per a entitats que proporcionen acollida, formació en llengües i assessorament jurídic en matèria d’estrangeria. Aposta política amb dotació pressupostària, superant la lògica de les subvencions que no faciliten la sostenibilitat dels projectes. I per últim, promovent accions de suport administratiu -coordinació entre els departaments i administracions implicades- i econòmic -col·laboracions entre el sector públic, privat i de l’economia social- a les empreses d’inserció amb programes d’arrelament social i de formació, i mecanismes per a la regularització del col·lectiu dedicat a la mineria urbana i la venda ambulant, constituït majoritàriament per població de l’Àfrica Subsahariana, països amb conflictes sociopolítics i econòmics no reconeguts, a la població dels quals Estrangeria rebutja el dret d’asil, clara discriminació en relació amb altres nacionalitats. L’últim exemple evident: la població ucraïnesa que fugia del conflicte bèl·lic.

Arianna Vindici és membre d’Apropem-nos-Pla Comunitari del Poblenou.

L'entrada Cal garantir la seguretat social als més desprotegits ha aparegut primer a Carrer.

Mata treballa a l’Associació Catalana per la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants (Acathi), que va guiar-la quan va arribar a Barcelona i en la petició d’asil a l’Estat. L’entitat, creada el 2003, ofereix a migrants i refugiats LGBTI assessorament legal en les sol·licituds d’asil i ajudes, assistència en la recerca de treball i suport emocional. L’alta taxa de denegació de l’asil és, de fet, una de les principals traves per a qualsevol refugiat: el 2021, el 71% de les peticions van ser rebutjades, segons dades del Ministeri de l’Interior. Només se’n van acceptar el 10,5% per protecció internacional -una xifra allunyada de la mitjana europea (35%)- i un 18,5% per raons humanitàries. “L’asil no ha sigut prioritari a Espanya”, denuncia Rodrigo Araneda, president d’Acathi. “La perspectiva de la migració sempre ha sigut com a força de treball, no com acollida humanitària”, rebla. Per això, l’acompanyament legal de l’entitat és vital per a l’èxit de la sol·licitud, ja que els migrants, en ser informats del procés i de la documentació requerida, poden defensar millor la seva aplicació. “Si el Govern veu que hi ha una ONG al darrere, funciona diferent”, assegura.

Activistes assassinats

El refugiat gai Carlos Andrés Tovar explica que Acathi va ser el seu “àngel de la guarda” quan va arribar a Barcelona. Aquest colombià de 40 anys va lluitar durant dues dècades pels drets del col·lectiu a la ciutat d’Armènia i al departament de Quindío. També va participar en campanyes per la prevenció del VIH i la sida, la creació de la Taula Municipal LGBTI d’Armènia i la lluita en contra del microtràfic de drogues. Va haver de migrar cap a la capital catalana el 2021, arran del que ell descriu com una època “d’assassinats consecutius de líders socials i de persecució contra la població LGBTI”. El 2020, van matar un dels seus companys activistes durant una activitat comunitària. “La Policia em va aconsellar que marxés”, recorda. Ara viu a Gavà, on participa en l’activisme LGBTI d’aquest municipi del Baix Llobregat.

Tovar denuncia els problemes que ha patit per aconseguir cita en la sol·licitud d’asil: “Hi ha tantes peticions que les respostes arriben massa tard”. Segons la llei, la resolució d’asil, acompanyada dels permisos de residència i treball, ha d’arribar als sis mesos de presentar-se la petició. El Defensor del Pueblo, però, ha manifestat que a vegades triga un, dos o més anys. Mentre esperen el permís de treball, l’estat de vulnerabilitat dels refugiats s’agreuja: “No pots sobreviure si no tens recursos”, afegeix Mata.

Obstacles administratius i laborals

El Sistema d’Acollida de Protecció Internacional garanteix les necessitats bàsiques dels refugiats els primers 18 o 24 mesos, mitjançant assistència social i habitatge. “Però no està pensat per atendre les seves necessitats i els temps acaben sent extremadament curts”, informa Blanca Garcés, investigadora del Barcelona Centre for International Affairs (Cidob). L’associació Acathi compta amb dos pisos d’acollida temporal per als refugiats LGBTI que estan a l’espera d’ajuts o no en tenen.

A Barcelona els refugiats poden trobar un espai més segur des d’on exercir l’activisme. És el cas de Rusly Cachina, noia trans de 27 anys equatoguineana: “M’he traslladat a Espanya per donar veu a qui no la té al meu país”. És la cofundadora d’una de les primeres organitzacions LGBTI de l’Estat africà: Somos Parte del Mundo. I denuncia la violència sistemàtica que pateix la comunitat al seu país, però també les complicacions a què s’enfronten les dones trans refugiades aquí. En són exemples la dificultat de canviar el nom a la documentació oficial o els obstacles laborals. “La manca d’oportunitats obliga les dones trans a exercir el comerç sexual”, expressa.

L'entrada Migrar per escapar de l’LGBTI-fòbia ha aparegut primer a Carrer.

La Decisió d’execució (UE) 2022/38 del Consell, del 4 de març del 2022, ha suposat l’aplicació de la Directiva de protecció temporal 2001/55/CEE, prevista per a casos d’afluència massiva de persones desplaçades. Aquesta directiva, creada fa més de 20 anys però mai activada fins ara, obliga els estats membres al reconeixement individual temporal en el cas dels desplaçats per la guerra d’Ucraïna. Això permet oferir-los una protecció anàloga a la de l’asil, que suposa el principi de no devolució al país d’origen de qui sol·licita la protecció i li permet tenir permís de residència i treball, recolzament econòmic i acollida. A això cal afegir la celeritat amb la qual s’han aplicat els sistemes d’acollida i l’enorme solidaritat d’institucions i de la societat civil.

Països com Polònia i Hongria, que van rebutjar les quotes establertes per la UE per acollir demandants d’asil el 2016 i no en van acceptar cap, s’han convertit en dos dels països amb el més gran nombre de refugiats ucraïnesos. Pel que fa a l’Estat espanyol, i segons dades de la web de la Presidencia del Gobierno del 26 d’abril, el Ministeri de l’Interior havia concedit un total de 74.965 proteccions temporals a ucraïnesos. A més, poden fer servir els seus permisos de conduir a Espanya, almenys durant un any.

L’altra política d’asil i refugi de la UE

Han passat 22 anys del Consell Europeu de Tempere, moment en què es van establir els fonaments d’una política comuna de migració i asil per a tots els estats membres. Malauradament, i sobretot arran de la mal anomenada “crisi dels refugiats” del 2015-2016, l’únic espai on s’ha avançat i hi ha hagut convergència d’interessos entre els estats ha estat en l’externalització del control de fronteres a països com Turquia, el Marroc i molts altres, i el blindatge i la militarització de les del territori europeu. Així s’ha deixat de banda una política comuna que permeti gestionar les migracions amb uns estàndards comuns posant els drets humans de les persones refugiades i migrades al centre.

La inexistència de vies legals i segures per als desplaçats de països de fora de l’espai Schengen té com a conseqüència que milers de persones hagin de fer travesses costoses i arriscades per arribar a les fronteres europees i, en el cas que ho aconsegueixin, moltes d’elles són deportades o tancades a camps i presons o als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) sense haver comès cap delicte. En el millor dels casos, i després de fer la sol·licitud de protecció internacional, no poden ser deportats, però triguen mesos per aconseguir una entrevista amb la Policia per entrar dins del programa d’asil, que en la majoria de casos els hi deneguen i els aboca a una situació d’il·legalitat amb els riscos i la manca de drets que comporta.

A títol d’exemple, aquestes són les xifres del 2021 pel que fa a les resolucions de demandes d’asil a l’Estat espanyol. De les 69.891 sol·licituds se n’han denegat 49.537 (71%). El percentatge de concessió de protecció internacional és només del 10,5% -refugi, el 5%, i protecció subsidiària, el 5,5%-, i un 18,5% correspon a la protecció per raons humanitàries concedida a demandants d’asil veneçolans -amb una durada d’un any-. Arribats a aquest punt es pot concloure que a Europa i a l’Estat espanyol hi ha refugiats de primera i de segona. La celeritat amb la qual s’ha aplicat la Directiva de protecció temporal demostra que quan es vol es poden donar les garanties de protecció i acollida, i que no fer-ho en altres casos respon a una política de racisme institucional i de construcció d’una Europa fortalesa.

Solidaritat i tràfic de persones

Els discursos de bona part dels mitjans de comunicació i de determinades formacions polítiques alimenten una xenofòbia que fa que no identifiquem com a iguals en drets les persones que ens diuen que “no són com nosaltres”. És paradoxal també el fet que desplaçar-se a recollir ucraïnesos que fugen i traslladar-los a altres països de la UE és considerat un acte de solidaritat, mentre que fer-ho amb altres es considera tràfic de persones.

Des de Stop Mare Mortum Sants, Hostafrancs i la Bordeta denunciem aquesta flagrant discriminació i vulneració dels drets humans, i exigim que es garanteixi l’exercici del dret a migrar i l’asil a totes les persones que es veuen forçades a desplaçar-se.

Maria José Hernández és membre d’Stop Mare Mortum de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

L'entrada La política per als refugiats de la UE discrimina i vulnera els drets humans ha aparegut primer a Carrer.

Los mismos rasgos que definen a la señora Pankhurst, que puso en jaque a los whigs y a los tories del Parlamento británico, también definen a Urmila Devi (Mandi, Himachal Pradesh, India, 1976). Vecina de la calle Alts Forns, ayuda en lo que puede en la Associació de Veïns de la Vinya (Alts Forns, 87), en la Marina-Zona Franca. Según la presidenta de la entidad, Carmen Higueras, “ella es una colaboradora de muchas cosas”.

“Acompaño a los extranjeros al médico y les ayudo en la escuela con sus hijos. También les ayudo en la compra, si lo necesitan…”, desgrana Urmila, reciedumbre, cilantro, dispositiva. “También estoy en la asociación de madres y padres del colegio Enric Granados”.

Con dos hijos adolescentes -Raúl y Abhi-, Urmila llegó a Barcelona el 22 de marzo de 2007. Lo recuerda con nitidez. Un día lluvioso, cobrizo, como un toisón de fuego. Todo se le hizo cuesta arriba porque todo era diferente. “Mi marido me dijo que tenía que decir siempre hola, que es el saludo de aquí. Pero el primer día me encontré a la vecina y le dije hello”, dibuja una sonrisa en su rostro, con los vivos colores de un sari.

El marido de Urmila, Sharma, había llegado a Barcelona en 1999, después de un largo recorrido de estancias laborales en diferentes países: trabajó en Libia, Suiza, Francia… Mecánico de profesión, al principio se estableció en el barrio de la Sagrada Família -L’Eixample-, pero pronto se metió en la hipoteca de un piso en la Marina, “un lugar próspero, bonito”. Urmila y Sharma se casaron en 2003.

“En la India, yo era profesora infantil, de niños de tres a diez años. Les daba clases de matemáticas, inglés y danza. Por eso, hace una década, me quise involucrar en las cosas de aquí”, relata, vestida con un suit azul cerúleo y con el bindi rojo y el sindoor, símbolos de la mujer casada. “Todos me preguntan por lo mismo. Que dónde me compro las telas. Los trajes me los traen de la India”, anota, y contabiliza una treintena de paisanos indios en los contornos de la Marina-Zona Franca.

“Yo me llevo bien con todo el mundo. Una vez sufrí racismo por una persona, pero ya está todo arreglado. Él me pidió disculpas cuando ya me conoció bien. Ahora le obsequio con mi comida… A mí me gusta el picante”, contesta, y se le alegra el semblante. Se puede decir que su familia es feliz: “Somos felicidad”.

Urmila Devi es una de las tres mujeres del mural que el artista Teo Vázquez ha plasmado en los edificios de La Capa, conocidos también como La Pantera Rosa, en el bloque de Mare de Déu de Port con Alts Forns. El artista la describe así: “Muy comprometida con su familia, dispuesta siempre a ayudar a los demás y con una sonrisa en su cara”. Otros de los once personajes del mural: El Chele, que ayuda con los más pequeños; Tom, experto en artes marciales; José el Francés, ya mayor y con mucha voluntad…

Urmila dice: “Fue muy divertido. Teo [Vázquez, artista] me hizo un montón de fotografías, moviendo los brazos [imita las poses], fue cansado pero muy divertido”. Y añade: “Desde la ventana de mi casa me puedo ver en los Pisos Rosas. Yo creía que sería algo más pequeño. Muchos me reconocen por la calle y me paran: «¿Eres tú?». No tristeza. Soy feliz”.

Urmila significa mar enfadado. Algo así como mar encabritado, embravecido, tormentoso, marejada o marejadilla. Pero no parece que le haga justicia el nombre. Se le pregunta la opinión sobre la guerra de Ucrania: “Ay, qué pena”.

L'entrada Urmila Devi, activista india y vecina del barrio de la Vinya: “Somos felicidad” ha aparegut primer a Carrer.

Mayka Restrepo no se ahoga en un vaso de agua. Ella salió de Colombia porque en el país del Inmaculado Corazón de María las cosas se estaban poniendo feas. Que si las guerrillas, que si la inflación, que si la deflación, que si el encarecimiento, que si las maras… De estatura media, con la altura de una parábola, Mayka posee dos ojos como dos solsticios: resplandecientes, turquesas, hespérides.

Su boca abierta es el Golfo de México: para hablar aparca los dientes y la lengua y las cuerdas pinzadas se tensan y pronuncian frases que circulan como un fuerte viento tropical. Dice cosas como: “La señora nos jalaba la puerta”, “A los nenes no les dejo entrar”, “El miedo a las ratas”…

En el cuello se destinan guedejas que son nenúfares. El pelo enmarañado, recogido en una coleta negra destrenzada, la obliga a guardar en el bolsillo horquillas de las que poder echar mano. Suspendida en el aire, con su vocecita de Pocahontas, Mayka podría pasar por una aparición mariana; sin lugar a dudas, el establo de la entidad financiera abandonada en el que mora es el pesebre viviente sin que importen las profecías.

Así, la gloriosa Mayka, renacida de unas brasas milagrosas, se ha erigido como la madre coraje de una época perversa: afectada por la especulación de la vivienda (“reburbuja inmobiliaria”), herida por los bajos sueldos (“precariedad”), carcomida por el papeleo íncubo (“ya tengo el nie”), apagada por las visitas inoportunas (“han venido los del banco y me han dicho que me vaya”)…

Descalza, se ha encerrado con su familia durante el confinamiento. En la esquina de Mare de Déu de Port con Mineria, en lo que antes era un punto para los empréstitos, ella se ha hecho una casita de celofán. En las basuras se ha procurado el mobiliario que adorna su hogar. En los cubos de basura se hallan tanto cosas en desuso como cosas a las que aún se les puede dar uso. A las paredes les ha puesto cuadros de ciervos rojos con una cornamenta esplendorosa, óleos de pinceles sesentones, trazos ejecutados en los balcones de las plazas reales en una Barcelona de tinto de verano… Esos óleos estaban colgados en el salón de don Matías, que ya falleció.

El sofá modular de cuatro plazas, de gris Coventry, lo recogió Santiago junto a los contenedores. Desmontados, los sillones de centro se superponían como los tetrominós del Tetris. Mentalmente, Santiago, el rastreador de los trastos-viejos-para-una-segunda-oportunidad, adivinó la combinación correcta. Con un amigo, y con la ayuda de su mujer, Mayka, cargaron con el sofá y lo metieron en el banco en el que viven, en el lugar en el que antes se hacía cola para actualizar la cartilla o ingresar o cobrar la pensión y pagar impuestos. En la entrada, donde otrora se diera servicio de caja, la mampara de cristal ha sido cubierta con rollos de papel kraft reciclado y de marrón natural.

A lo largo de la caja, donde el vecino del quinto contaba una a una sus pesetas como el señor don Rodrigo Quesada (Don erre que erre), tres sillas con tapizado imitación de terciopelo. A cinco pies de altura, los tres peldaños que hay que bajar para coger la puerta de candado y salir a la calle. El recibidor, dispuesto de tal manera, quiere aparentar el porche de un chalé en el Empordà, con su falsa mesa jardín, sus falsas sillitas de ratán y sus verdaderas palabras de amor.

Detrás del cristal, en la cabina del personal de caja, se ha habilitado un aposento para dos personas, el cuarto de invitados. En esta sección, dos cajas de caudales (1 y 2): 1. La caja fuerte que contenía los pagos, las nóminas y los depósitos -“Caixa forta protegida amb dispositiu d’obertura retardada i bloqueig”-, con sus mandos, sus pulsadores y sus cerraduras de hierro, palancas que hoy sirven como colgadores de toallas; y 2. La caja fuerte interior del ATM (Automated Teller Machine), del que los ciudadanos extraían determinadas cantidades de dinero en efectivo, y que hoy hace las veces de mesita de noche para colocar en ella el champú, el cojín y la maleta.

El despacho del director de la sucursal es hoy… la habitación de matrimonio.

L'entrada Mayka Restrepo: “Han venido los del banco y me han dicho que me vaya” ha aparegut primer a Carrer.