El mercat especulatiu es desplaça

Pel que fa a l’habitatge de luxe -l’estudi se centra en la compra-, el treball de recol·lecció de dades s’ha fet a través de la col·laboració d’associacions veïnals, la consulta d’expedients d’obres, els portals immobiliaris i el treball de camp a l’Eixample de Jaume Artigues, membre de la Comissió d’Habitatge de la Favb. Una feina que ha permès posar en el mapa un total de 8.716 habitatges de propietat que es promocionen com a luxe i que tenen en comú que són finques on es produeix l’expulsió de veïns.

L’estudi ha localitzat una part molt substancial d’aquest mercat especulatiu, si bé els autors matisen que és segur que hi ha més promocions encara no identificades. Es tracta, com puntualitza Artigues, “d’operacions de gran rehabilitació de blocs sencers, blocs existents que van a terra i es fa obra nova, o també remuntes; en tot cas, operacions especulatives que expulsen el veïnat, sobretot a la zona de l’Eixample i en edificis que estan sotmesos a algun vincle patrimonial, de manera que la llei permet saltar-se el 30% de reserva per a habitatge protegit”. Ara bé, el treball de camp ha confirmat no només que l’especulació es dispara al centre de la ciutat, sinó que comença a desplaçar-se més enllà dels barris més cèntrics amb grans promocions de luxe a les zones més perifèriques i on, paradoxalment, les Administracions preveuen la construcció de nous habitatges de protecció oficial. És el cas de la Marina del Prat Vermell, Sant Andreu, la Sagrera, la Bordeta o la Clota.

La meitat dels HPO s’esfumaran

Per poder fer una radiografia acurada ha calgut consultar una per una la referència cadastral de la llista dels 15.956 habitatges protegits informats per la Generalitat de Catalunya per localitzar-los al mapa, i sobretot, per poder determinar la vigència de la protecció. I aquí ha aparegut la dada més colpidora, que confirma que la política d’habitatge de les darreres dècades té com a resultat la pèrdua d’habitatge social, una situació preocupant perquè acompanyada per l’expansió virulenta del negoci immobiliari de luxe: la meitat de l’habitatge de protecció oficial de Barcelona perdrà la condició de protegit el 2038. “Endreçar totes les dades ha estat molt complex, hem hagut de revisar una per una les referències cadastrals perquè l’Administració no té una radiografia territorial de la vigència de les promocions d’HPO [habitatge de protecció oficial]. Però hem pogut determinar que només el 51,9% dels pisos protegits a Barcelona tenen la qualificació de permanent, la resta caduquen. L’habitatge social es va esfumant, i d’aquí a 24 anys la meitat passarà al mercat lliure a preus privats”, detalla Marc Fando, arquitecte de Voltes Cooperativa, que ha participat en l’elaboració de l’informe.

El 2019, un decret llei de la Generalitat va fixar la perpetuïtat de moltes de les noves promocions de protecció oficial, però milers d’habitatges edificats prèviament, fins i tot durant el franquisme, comencen a quedar lliures i, per tant, tindran via lliure per passar al mercat privat. El 2024 perdran la condició de protegits el 2,8% dels habitatges; el 2028, el 3,8%; el 2029, el 9,9%; el 2030, succeirà amb el 2,3% dels pisos protegits; el 2031, amb el 2,3%; el 2036, passarà al mercat lliure el 2,8% del parc protegit; el 2037, serà el 2,5% i finalment, el 2038 s’extingirà la protecció del 8,8% restant, fins que el 51,9% romandrà protegit indefinidament.

Els habitatges protegits, on sempre

Però hi ha una segona derivada sagnant de la política de protecció oficial a Barcelona, i és que les noves promocions continuen ubicant-se als barris on ja hi ha pisos socials, bàsicament, als districtes de Nou Barris, Sants-Montjuïc i Sant Martí. “La planificació actual consolida la construcció d’aquest tipus d’habitatge a la perifèria, mentre que torna a deixar totalment desproveïdes les zones centrals com l’Eixample, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi. Això, unit al procés històric de construcció de la ciutat, consolida aquestes dues Barcelones, la rica i la pobra, i es consolida una segregació històrica entre la perifèria i el centre”, denuncia Lisa Marrani, de la Comissió d’Urbanisme de la Favb. Una segregació que la federació veïnal demostra novament amb xifres: els quatre districtes amb rendes més altes -Sarrià-Sant Gervasi, l’Eixample, Gràcia i les Corts- només ofereixen al seu veïnat el 6,9% de l’habitatge protegit de la ciutat, mentre que quatre districtes perifèrics -Sant Martí, Sants-Montjuïc, Sant Andreu i Nou Barris- acumulen el 76% del parc d’HPO.

El mapa elaborat per la Favb aporta encara una altra fotografia rellevant sobre l’habitatge protegit, i és que també situa sobre el territori aquelles promocions que tenen caducitat i les que són permanents. I novament, en els barris perifèrics és on s’acumulen els edificis protegits de més dimensió que passaran al mercat lliure en els pròxims anys. Sobretot Sant Martí, Nou Barris i Sants-Montjuïc veuran com part de la seva HPO s’esfumarà i passarà a mans privades. La prospectiva de SOS habitatge detecta una altra circumstància preocupant, i és que, a vegades, en les promocions dels habitatges públics planificats en les perifèries, els habitatges lliures en el mateix àmbit d’actuació acaben entrant en el mercat especulatiu.

L’especulació ja ataca la perifèria

I aquí és on els vasos comunicants són més potents entre habitatge social i habitatge de luxe. Lluny del que pot semblar, que l’especulació només ataca les zones més riques i turístiques de la ciutat, el mapa de la Favb constata que el negoci del luxe s’escampa com una taca d’oli trencant les fronteres inicials. I encara més, aquesta especulació ja pressiona a l’alça el mercat dels pisos de compra en aquestes zones, amb preus per metre quadrat molt per sobre de la mitjana del barri o del districte abans de l’arribada de les promocions de luxe. Un cas molt sagnant és al barri de la Clota, el més petit de Barcelona. Una promotora ven pisos de luxe al carrer de Marcel·lí: de 83 m² i amb piscina comunitària des de 560.000 euros. “Si es demana una compensació territorial perquè també es faci habitatge protegit en zones altament gentrificades per mirar d’aturar l’expulsió del veïnat víctima de processos especulatius o de preus abusius, resulta que el que veiem és molt pervers: no només no es fa HPO, sinó que es produeix un efecte contagi a la perifèria i les promocions d’habitatge protegit acaben acompanyades de grans edificis amb pisos de luxe amb l’excusa que s’ha complert el 30%. Aquí s’estan fent molts diners”, alerta Artigues.

La darrera dada oficial que hi ha sobre el parc d’habitatge a Barcelona és de 807.751 habitatges -dels quals, el 31% pertany al parc de lloguer-, de manera que aquests 8.716 pisos de luxe representarien l’1%, i hom podria pensar que és una part insignificant. Però la Favb alerta que la lectura no és tan simple: “La comparació no l’hem de fer sobre el total del parc, sinó sobre l’oferta d’habitatge que hi ha al mercat. No tenim l’estadística, però sabem que en una situació normal, en el mercat hi ha aproximadament un 5% de l’estoc a la venda, això són uns 27.867 pisos. És a dir, que parlem d’un 31% d’habitatges especulatius, una autèntica barbaritat que està destruint el mercat i està incidint de forma clara en els preus de venda de tot el mercat”, assenyala Artigues. Però a banda de disparar els preus, s’acaba creant un mercat destinat gairebé exclusivament als inversors estrangers, que són els que acaben beneficiant-se de les plusvàlues del mercat especulatiu i que “consideren que Barcelona és un paradís legal i fiscal per especular”, afegeix el membre de la Comissió d’Habitatge.

Sobre aquest mercat del luxe, Voltes Cooperativa fa un apunt després d’analitzar l’oferta: “El luxe està en el preu, perquè cada cop són més cars, però no de més qualitat. Veiem promocions de pisos de 40, 50 o 60 m² amb materials modestos. Això no és luxe”, diu Fando, que aclareix que en aquest estudi s’han exclòs els pisos d’alt estànding de la ciutat que són propietat de veïns i amb els quals no s’està especulant.

Pisos protegits buits, mala gestió

L’encreuament de dades de les promocions d’habitatge protegit i la seva ubicació amb les promocions de luxe ha portat els impulsors de l’estudi a concloure que cal una “solució integral i interconnectada” per atacar la xacra dels problemes de l’habitatge a la ciutat. “Són clarament vasos comunicants; el problema de l’habitatge social no es resoldrà si alhora no es frena l’especulació i es para els peus als fons voltor. S’està autodestruint el mercat immobiliari amb aquesta roda perversa; cal una planificació d’HPO que trenqui l’esquema de la perifèria, ara també castigada amb l’exportació del mercat del luxe, i comenci a dotar d’habitatge social el centre de la ciutat per aturar l’expulsió dels veïns i la proliferació dels habitatges de luxe, que acaben inflant la resta de preus”, conclou Lisa Marrani en nom de la Comissió d’Urbanisme, que reclama a les Administracions “una visió a llarg termini en HPO i no només propostes quantitatives que no tenen en compte que moltes zones perdran en els pròxims anys habitatge social, que saltarà al mercat privat”. I encara un problema afegit que l’Administració sembla esquivar, i és que a Barcelona hi ha molts habitatges protegits buits que a hores d’ara es troben abandonats.

Sigui com sigui, la Favb posa sobre la taula per primer cop una radiografia molt acurada i actualitzada d’una part de l’habitatge a Barcelona, que toca dos extrems, la protecció oficial i l’especulació, que tensa i fractura barris, que expulsa veïns i que empeny de manera dramàtica a una crisi encara més profunda. Un treball imprescindible que haurien d’haver fet les Administracions i que aporta llum perquè els gestors polítics orientin, i reorientin, una política que no sempre garanteix un dret bàsic dels ciutadans.

Un ‘tastet’ de l’estudi que es publicarà el 2025

Els mapes, gràfics, taules i reflexions d’aquest article són només un tastet d’un treball molt més extens i que ha centrat l’atenció i els esforços de les comissions d’Urbanisme i Habitatge de la Favb els últims mesos. Treballat conjuntament amb Voltes Cooperativa d’Arquitectura, l’informe SOS habitatge: anàlisi de la situació de l’habitatge a Barcelona des del moviment veïnal està previst que vegi la llum el gener del 2025. Si voleu estar informades en tot moment de la seva publicació, així com de la manera d’aconseguir-lo i consultar-lo, estigueu atentes al lloc web de la Favb (favb.cat), amb tota la informació d’última hora.

L'entrada La política d’habitatge trenca Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Nous veïns, amb comptagotes

És el cas de la promoció de Palamós 70-84, al barri de la Trinitat Nova, propietat de l’Institut Municipal d’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (Imhab). L’edifici, estrenat el novembre del 2023, té 67 habitatges en la modalitat de venda del dret de superfície, en la qual l’adjudicatari n’esdevé propietari durant 75 anys després de comprar-lo a un preu inferior al de mercat. D’aquesta setantena d’habitatges, però, només n’hi ha 22 d’ocupats per veïns i veïnes. Així ho explica Daniel Agudo, un dels deu primers veïns que va signar la hipoteca i a qui li van entregar les claus. “Des de l’hivern de l’any passat ha anat entrant més gent, però molt amb comptagotes”, assegura. La resta de l’immoble, dos de cada tres pisos, encara espera a ser assignada a sol·licitants d’habitatges de protecció oficial un any després de les primeres adjudicacions.

“Hi ha una crisi residencial a Barcelona: es construeix habitatge públic, però no s’omplen els pisos! S’han de prendre mesures; aquí hi ha alguna cosa que s’està fent malament”, critica Antonio Trenas, membre de l’Associació Veïnal de la Trinitat Nova. Tant ell com Agudo coincideixen que el principal motiu que hi ha al darrere de tants habitatges sense adjudicar, a banda de la lentitud en la gestió
i el sistema d’adjudicació, són les condicions econòmiques per entrar-hi, que no estan a l’abast de tothom. “Jo estic pagant una quota de 500 euros per un pis de 80m²; això no t’ho trobes al mercat lliure. En aquest sentit, no em puc queixar. Ara bé, l’entrada és molt alta i no hem tingut cap facilitat per pagar-la”, assenyala Agudo. Segons explica, la hipoteca cobreix només el 80% del pis. “Has de pagar el 20% del valor més l’IVA del 10%, tot de cop. En el meu cas, que és un habitatge de dues habitacions, costa 150.000 euros; per tant, he hagut de pagar 45.000 euros d’entrada”. En el cas dels pisos de tres habitacions, que valen 180.000 euros, la barrera inicial és encara més alta.

Haver de renunciar quan et ‘toca’

“Per què no es dona la possibilitat que la hipoteca sigui al 100%? La quota seria una mica més elevada, però ja seria molt menys del que en costa una de normal”, es queixa Agudo. Ell va poder vendre el cotxe per pagar l’entrada del pis, però coneix casos de gent que ha estat esperant durant anys l’adjudicació d’un habitatge de protecció oficial i, a l’hora de rebre’l, no hi han pogut accedir. La capacitat d’estalvi dels sol·licitants no sempre els permet abassegar imports tan alts. “Tenir la sort que et toqui, després de tant de temps, i haver de renunciar-hi ha de ser molt dur. He vist gent molt enfonsada per això”, comenta.

Tenir més de la meitat dels pisos de la promoció buits no és només un greuge per a aquella població a la recerca d’habitatge assequible: també genera problemes als veïns que ja estan instal·lats a l’edifici. Al de Palamós 70 no hi ha prou gent per poder constituir-se com a comunitat de propietaris, la qual cosa dificulta la gestió dels serveis a les zones comunes que, a banda de l’ascensor, són inexistents. “Tenim moltes reparacions pendents als espais compartits; també tenim pendent saber què passarà amb les despeses comunes. O les plaques solars tèrmiques, que encara no funcionen”, lamenta Agudo.

La lentitud en la gestió de l’Imhab és una de les principals queixes del veïnat, que encara no té uns estatuts redactats per a la comunitat. La incertesa els angoixa encara, un any després d’haver-s’hi instal·lat, i la informació que reben per part de l’Ajuntament és insuficient. Les preocupacions, mentrestant, es van acumulant: quan s’acabarà d’omplir l’edifici i podran tenir tots els serveis en funcionament? Quan s’inauguraran els pàrquings que els pertoquen, llestos des de fa temps als baixos de l’immoble? Seran de lloguer o de compra? Els veïns demanen celeritat a l’Imhab per resoldre-ho i que la comunicació sigui molt més fluida.

L'entrada Habitatges publics buits en un dels barris més pobres de la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Puntals multiplicats

“Fa 34 anys que visc aquí”, resumeix Arias, qui assegura que des que van comprar la casa sempre han viscut sense grans luxes, però satisfets de tenir un sostre. “La cosa, però, es va tòrcer arran d’unes pluges que van afectar la biga d’una de les habitacions. El meu marit li va posar dos puntals i la cosa no va a anar a més”, rememora. Malauradament, allò seria el pròleg de tot el maldecap posterior. El 2018, arran de la posada en marxa del Pla de Regeneració Urbana de l’Ajuntament de Barcelona, equips de tècnics van començar a visitar finques que podrien tenir deficiències estructurals. “Van començar a picar per tot arreu i, d’un dia per l’altre, a l’habitació vaig passar de tenir dos a tres puntals i el replà de l’escala ple de puntals”, sintetitza.

“Des d’aleshores que visc amb pànic; em caurà la casa a sobre”, explica qui, alhora, viu gairebé presonera del seu propi pis: “Com que tinc aquest problema de mobilitat, pràcticament no puc sortir al carrer si no m’ajuden. La meva filla viu lluny amb la seva família”. De fet, l’única ajuda que té és a través de la Llei de la Dependència: dues assistentes que li netegen la casa durant una hora i mitja a la setmana i li fan la compra. “Fa més d’un any vaig començar a fer pa-pers per demanar un pis dotacional, d’aquests que està tot adaptat per a la gent gran i pagues poc després d’entregar el teu a l’Ajuntament, però sé que això va per llarg”, explica Arias, que no va poder accedir a cap dels 85 pisos públics que es van lliurar el passat mes de febrer a la Trinitat Vella. “Segurament em queden anys per poder accedir a un pis d’aquests”, valora.

Arribi o no l’opció de marxar, Arias assenyala que no pot fer front a les noves condicions de reforma de l’escala: “Abans, l’Ajuntament ens deia que ens cobriria el 90% de les despeses de la reforma i ara, només el 40%. Des del 2019 que per aquí no passa ningú i ens han convocat a tres o quatre reunions que no han servit per avançar”. “Tu creus que amb una pensió de menys de mil euros puc pagar la reforma de l’escala? La meva filla ja m’ha dit que el que s’hauria de fer amb aquest edifici és enderrocar-lo”, sentencia.

No és un cas aïllat

“Quan el 2018 ens van presentar el Pla de Regeneració Urbana, de forma quasi immediata es van començar a complir les fases previstes”, explica Roberto Rodríguez, membre de la Taula de la Trinitat Vella. “La primera va consistir en una intervenció visual i la segona, en una actuació preventiva”, relata. Des de llavors, centenars de veïns conviuen amb les esquerdes i els puntals que van deixar els tècnics en les seves últimes visites. Rodríguez explica que, en el cas de la finca on viu, els experts van calcular que calia invertir 380.000 euros. “Després de la pandèmia, van abaixar la subvenció i, a més, hem de complir un reguitzell de compromisos”, afegeix. Entre aquests, que una de les intervencions suposi una millora en l’eficiència energètica.

Rodríguez assenyala que el problema rau en el nou origen del finançament: “Si bé abans la partida pressupostària estava consignada en els pressupostos municipals, ara els diners venen d’Europa”. Una situació que els obliga a “executar l’obra dins dels terminis que ells estableixen”: “Si no la tenim acabada quan ells ens diuen, nosaltres haurem de cobrir el 100% de la intervenció”, agrega.

La Taula de la Trinitat Vella té controlades desenes de finques afectades com la de Gloria Arias. En una del carrer de la Mare de Déu de Lorda, hi viu des de fa 22 anys Adelina Matos. Ella no conviu amb puntals dins de casa, però sí que són ben visibles des del pati interior. Dos pisos més amunt, una porxada s’aguanta gràcies a aquests elements de suport. Pel que fa a la façana del darrere, romanen intactes les esquerdes que van destapar els tècnics sobre la primera pell de l’edifici. “No sabíem que estava així de malament fins que van començar a picar”, admet Matos. “Els van col·locar, ens van passar pressupostos i les condicions,
i van marxar. Després van començar a canviar les condicions i ja no ha tornat ningú més”, denuncia. La seva escala es troba més degradada cada dia que passa: “Com que esperem que s’executi el Pla de Regeneració, aquí ningú no ha reformat res, pel que cada vegada està pitjor”, reconeix la veïna.

Reformes que acaben malament

Malgrat no portar vivint al barri una vintena d’anys, sinó un i escaig, Mario Parra també ha acabat immers en el problema de les esquerdes. En el seu cas, explica, tot va començar quan va emprendre unes reformes a casa: “Els operaris van obrir el fals sostre i es van trobar amb les bigues doblegades. Si no se n’haguessin adonat, potser un dia o un altre tot s’hauria ensorrat”, apunta. Des d’aleshores, Parra conviu amb puntals al bell mig del menjador. “Al principi no podia ni dormir de la por, i al final em vaig haver d’adaptar. No tenia cap altra opció, no puc marxar d’aquí”, relata.

Davant d’aquesta situació, que ja ha portat al límit els veïns i veïnes, la Taula de la Trinitat Vella qüestiona el sentit de la reforma tal com els l’ha plantejat l’Administració. “Quin sentit té haver de gastar 200.000 euros en finques dels anys seixanta que, a més, no milloraran en accessibilitat ni guanyaran ascensors? La gent el que es planteja és vendre el pis
i marxar; les actuals condicions segurament no les podrà afrontar ningú”, sintetitza Rodríguez.

L'entrada Una vida entre puntals ha aparegut primer a Carrer.

Un anunci publicat a Facebook ofereix una habitació en un pis de la plaça Universitat per viure-hi amb cinc persones més. “Un assolellat espai al qual anomenar casa”, promocionat en anglès i que es pot obtenir pel preu mòdic de 700 euros al mes. Si una persona que cobrés el Salari Mínim Interprofessional hi estigués interessada, hauria de destinar-hi més del 50% de la seva nòmina.

Assequibles per a ‘expats’ benestants

Barcelona és la ciutat més cara de l’Estat per llogar una habitació. Costen 550 euros mensuals de mitjana, segons Idealista. És un fenomen en alça, ja que suposa una pujada del 13% respecte a l’any anterior. El cost varia segons el districte, amb Ciutat Vella (625 euros), Sarrià-Sant Gervasi (605 euros) i l’Eixample (590 euros) com a zones més cares. Són opcions poc accessibles per al jovent local, que molt menys es pot permetre un habitatge sencer. Moltes d’aquestes estances són ocupades per expats provinents de països més rics, que sí que es poden permetre llogar-les. Les ofertes anunciades en anglès, com la de l’exemple, busquen aquest perfil.

El Marc és un barceloní de 24 anys que lloga una habitació en un pis de Sants, que comparteix amb tres companys. “Cap amic meu viu independitzat”, explica. Admet que hagués preferit llogar un apartament amb els amics, però cap d’ells s’ho pot permetre en la situació econòmica actual. “Els preus són desorbitats i, si no trobes una bona feina, és molt complicat”, afegeix. Ara paga 550 euros mensuals, que pugen fins a 620 amb les despeses. És pluriocupat: treballa a jornada completa al Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, té una altra feina durant els caps de setmana i fa classes particulars. Diu que així es pot permetre pagar el lloguer, però que això té un preu: “Perds molta qualitat de vida per emancipar-te”.

Preus alts, qualitat deficient

Anteriorment, el Marc havia viscut en una cambra a Sagrada Família, per la qual pagava 650 euros. Després de sis mesos li van voler apujar el lloguer: “Era insostenible”. Per aquest motiu, va haver de tornar a casa dels pares fins que va trobar l’opció actual. La cerca d’una nova estança no va ser gens fàcil. Els preus elevats i les condicions de les habitacions limiten la recerca. “N’he trobat algunes de 400 euros que estaven destrossades”, denuncia.

No hi ha una regulació del mercat habitacional adaptada al problema actual. La Generalitat de Catalunya, encapçalada per ERC en aquell moment, va aprovar l’abril del 2024 un decret llei de regulació de lloguers temporals i habitacions, que establia una redefinició del lloguer de temporada, fent que no es poguessin considerar com a tals els habitatges destinats a “finalitats professionals, laborals, d’estudis, d’atenció o assistència mèdica”. En aquests casos, alguns llogaters es veurien beneficiats per la limitació de preus en zones tensades, compostes per 140 municipis on viu el 80% de la població catalana. La llei també inseria un topall en el preu de les habitacions d’aquestes àrees. La suma del cost de les estances no podia superar el màxim permès en llogar l’habitatge unitari. Era un avenç rellevant, sobretot en les llars amb cinc o més cambres llogades. El decret, però, va ser derogat al maig. La proposta va tenir el suport d’ERC, Comuns i CUP, però va rebre la negativa de Junts, Vox i PP i l’abstenció del PSC.

El Marc s’ha apuntat fa poc al Registre de Sol·licitants d’Habitatge Públic amb Protecció Oficial (HPO) i espera que li puguin assignar un pis en el procés d’adjudicació. Considera que aquesta és una gran mesura, però insuficient, perquè és difícil d’obtenir. El jove destaca la importància de la regulació del lloguer a les zones tensades i obre el debat sobre quin model és necessari per als ciutadans del municipi: “Si fem una ciutat on vinguin estrangers a posar pisos turístics i fer un negoci brutal, millor ens n’anem”. “És una pena que la gent d’aquí hagi de marxar de casa seva”, conclou.

L'entrada El repte de la gent jove: llogar una habitació a la ciutat més cara de l’Estat ha aparegut primer a Carrer.

Ramis no ignora el mural. Com a antic veí, coneix bé la Dreta de l’Eixample. Tot
i que va néixer a Sant Gervasi, des que es va casar sempre ha viscut a l’Eixample i els seus voltants. Però aquest sempre va haver de canviar el 2022, quan va marxar a Castelldefels, després de resistir durant anys els alts lloguers de la ciutat i de veure els seus antics apartaments transformar-se en pisos de luxe. “El nou pis és heretat, per això hi podem viure, perquè destinar el 70% del nostre sou al lloguer a Barcelona no és factible. Et van expulsant i cada vegada te n’has d’anar més lluny”, lamenta.

“El 1995 vam trobar el pis de la nostra vida”, relata Raimon. Situat al carrer de Muntaner amb Travessera de Gràcia, el lloguer inicial era de 800 euros. El 2013 un nou fons d’inversió va entrar en joc i, “amb l’excusa que s’havien de posar a preu de mercat”, van apujar el lloguer a 1.200 euros: “No hi va haver negociació possible. Vam haver de marxar i no ens van retornar la fiança”. Un mes després que marxessin, i del buidatge de tota la finca, van començar les obres per construir-hi pisos de luxe: “Ho van destrossar tot: les finestres amb vidres de colors, els mobles i decoracions que portaven allà des dels anys trenta”.

Al pis de Diagonal 343, a la Dreta de l’Eixample, la mateixa història. Hi van estar fins al 2014 perquè, en un any, el lloguer es va incrementar 300 euros. El 2017, el fons d’inversió Optimum III Value Added Residential Socimi SA va comprar l’edifici per construir-hi apartaments de luxe i no va renovar el contracte als llogaters. Trenta-quatre habitatges de luxe, un gimnàs comunitari i un restaurant van expulsar els veïns de casa seva. I també el mític bar Jofama, on en Raimon anava a fer el tallat, que després de quasi setanta anys d’història va veure’s forçat a tancar les portes.

A cinc minuts del pis de la Diagonal, en Raimon i la seva família van trobar un nou habitatge. “El barri encara era barri quan vam arribar. Els restaurants encara no ho escrivien tot en anglès. Estàvem contents”, recorda. Els 1.100 euros de lloguer que pagaven el 2014 es van convertir, el 2022, en 1.800. No van tenir més remei que marxar i, al cap d’un temps, van descobrir que llogaven el seu antic habitatge a estudiants. Per cada habitació, comenta Ramis, “cobren 500 euros. En total guanyen 2.000 euros pel pis”.

Barcelona t’expulsa

Ramis no s’acaba el tallat i, abans de marxar, comenta que, des que viu fora, quan ve a la ciutat la sent hostil: “No hi ha res que et convidi a seure o a estar”. Tot i que li agradaria tornar a viure-hi, “no hi ha gairebé res pel que valgui la pena sacrificar-se”. Molts dels seus amics han marxat també perquè, com bé sap, “el tipus de funcionament de la ciutat t’expulsa”. A l’Eixample encara se l’estima, però pel record, no per allò en què s’ha convertit. Perquè avui dia, afegeix amb tristor, “l’únic que t’arrela al barri és un pis que ja no pots pagar”.

L'entrada “L’únic que t’arrela al barri és un pis que ja no pots pagar” ha aparegut primer a Carrer.

Ha passat un any i mig des que la granja va tancar les portes. Al carrer de Roger de Llúria 67-69, ja no hi queda rastre de les llargues cues que es formaven per provar l’hospitalitat, el plat estrella de la casa que Huguet i la seva família van cuinar-hi durant 41 anys. Ara, només s’hi serveix luxe en forma d’apartaments turístics d’alta gamma. L’any 2021, l’edifici on estava ubicada la Granja Bruselas va ser comprat pel fons d’inversió Ebralia Trade -ara Novo Real Estate Property Investment SL, diferent nom, mateixos administradors-, que va expulsar tots els veïns de la finca, denegant la renovació dels seus contractes. Huguet va ser un dels últims inquilins a resistir, i ho va fer fins al 30 de juny de 2023: “Tot i que el contracte acabava a finals de novembre, vaig decidir marxar abans. Què podia fer? Seguir aguantant? Això només passa a les pel·lícules”.

Segons les dades recollides per l’Associació Veïnal de la Dreta de l’Eixample, els apartaments turístics de luxe que el fons voltor va construir amb l’ajuda de l’empresa de reformes CospLaan no tenien llicència d’obres majors, només assabentats. Huguet relata que els darrers 15 mesos a la Granja Bruselas “van ser horrorosos” i que “tot era ple de pols i soroll per les obres”. Del Districte, explica, van venir a fer una inspecció, de la qual encara espera el resultat. “L’Ajuntament no ha fet res, només ha posat excuses: promou aquest tipus de negoci”, denuncia.

Mayna Luxury Apartment Rentals és el segell sota el qual el fons inversor promociona a Roger de Llúria 67-69 un “oasi a l’Eixample”, amb cinema privat, terrassa de luxe, gimnàs i spa. El 2023, amb els mateixos propòsits i estratègies, també va adquirir el número 95 del mateix carrer.

Huguet, encara jove i d’esperit inquiet, ha aprofitat l’adversitat per reinventar-se. Opina que l’hostaleria “és un món que a Barcelona està tocat de mort des de fa molts anys”. A més, afegeix, “hostaleria vol dir hospitalitat, fer sentir el client com a casa seva, i això ja no existeix”. Així doncs, des de fa set mesos ha trobat en el taxi “una sortida bastant honrada”, que combina amb diversos estudis i que el connecta amb els nous clients de la mateixa manera que ho feia la Granja Bruselas.

L'entrada “El món de l’hostaleria està tocat de mort” ha aparegut primer a Carrer.

Segons un estudi recent del Consell General de l’Arquitectura Tècnica d’Espanya (CGATE), en col·laboració amb la Consultora GAD3, la precarietat en l’habitatge influeix en la salut mental dels llogaters: el 50% afirmen patir ansietat per la seva situació, enfront del 38% dels arrendadors. I el benestar general és molt superior en els propietaris -al voltant del 70%- que en els llogaters, on la xifra baixa al 49%. Per últim, el 38% de les persones que viuen de lloguer admeten sentir angoixa davant la perspectiva de perdre l’habitatge.

Venen molts llogaters a la consulta?

La major part de la població que atenem són llogaters i, a més a més, en una situació de vulnerabilitat o de risc d’exclusió social. I sí, òbviament els propietaris utilitzen menys aquests serveis.

Quins símptomes presenten?

Es parla d’estrès, angoixa, ansietat… Són coses diferents. L’estrès és el primer símptoma que apareix quan ens trobem en una situació d’incertesa, de no tenir el control de la situació, de no tenir alternatives, respostes, de sentir-nos perduts. Les seves manifestacions són semblants a les de l’ansietat: alteracions del son, l’alimentació, la tensió cardíaca i la respiració; també sudoració, preocupació excessiva i rememoració de problemes. En aquest aspecte no es distingiria de l’ansietat, però l’estrès és un símptoma específic davant d’un problema concret que s’ha d’abordar i que, un cop solucionat, desapareix. En l’ansietat la qüestió és diferent, ja que la problemàtica partiria no tant de factors externs com interns de la persona.

Quines opcions tenen els llogaters?

Compartir habitatge amb altres famílies, per exemple. Això significa que moltes persones conviuen en un mateix espai, en una situació d’habitatge inapropiat. L’amuntegament és un factor que incrementa els nivells d’estrès i ansietat: s’han fet estudis amb rates on s’han col·locat molts d’aquests animals en un espai menor del que necessiten i han acabat matant-se les unes a les altres.

Altres alternatives?

Canviar de territori. Si no pots viure a Barcelona o altres àrees tensionades, hi ha gent que decideix traslladar-se a la perifèria o fins i tot més lluny, on el lloguer sigui més assequible. Això és una ruptura que provoca novament estrès, angoixa i ansietat, ja que comporta un desarrelament: si tens fills, han de deixar l’escola; de vegades tampoc no es poden conservar les xarxes socials, les amistats… Has de trencar amb tot i readaptar-te al nou lloc, i això implica un procés de dol. I en ocasions ni tan sols no és possible: si no pots moure el teu lloc de treball o aconseguir-ne un altre, depenent del que et costi el transport i del temps que hagis d’invertir en anar i tornar, no et surt a compte.

I què ens diu de l’okupació?

És una altra estratègia que part de la població està utilitzant i que ha arribat a naturalitzar com a solució al seu problema habitacional. Una estratègia que conviu amb un cert sentiment d’injustícia social.

I si cap alternativa és possible?

Llavors entraríem en un altre procés psicològic que ja no és l’estrès -que seria el primer símptoma- i que anomenem model d’indefensió apresa, el qual ja va descriure el psicòleg nord-americà Martin Seligman als anys seixanta. És un procés que porta la persona, més que a sentir angoixa i ansietat, a patir un quadre semblant a la depressió, amb símptomes com l’astènia, l’apatia, l’abandonament, el “ja no faig res” o el “ja no busco res”. És a dir: passivitat. La persona es rendeix. I en paral·lel als símptomes depressius, el pacient resol el problema delegant en tercers -departament d’Habitatge, Serveis Socials-, potser amb la falsa il·lusió que així trobarà respostes dignes, ja que “jo no puc sortir-me’n”. En realitat, és probable que les respostes que rebi siguin mediocres o insuficients, amb la qual cosa continuaria l’estrès.

Quins moments en la vida d’un llogater són més estressants? El procés duríssim de selecció de candidats a un habitatge -presentació d’avals, nòmines…-? Quan s’apropa la data d’extinció del contracte, amb tota la incertesa que això comporta?

No hi ha una fase d’especial estrès. Dependrà de la situació de la persona en cada moment. Si s’apropa la fi del contracte i les seves circumstàncies li permeten fer front a una pujada de la renda, o si pot negociar amb el propietari, podrà sortir-se’n. Si, en canvi, dos mesos abans perd la feina i amb l’atur amb prou feines pot pagar el lloguer, sense poder afrontar cap augment; o si no hi ha possibilitat de negociar amb l’arrendador, la qüestió canvia radicalment. Jo no dividiria l’estrès del llogater en fases. A més a més, hi ha un moment pitjor, i que vostè no ha mencionat.

Quin?

Quan rep la carta de desnonament. És el moment en què l’estrès és més gran i on les persones poden reaccionar amb angoixa. És un episodi més curt, però l’anticipació del fet que en quinze dies, o dos mesos, es produirà el desallotjament eleva molt la sensació d’angoixa. El desnonament pot produir una situació d’estrès màxim o d’indefensió apresa: “Doncs que em facin fora”, “aquí em quedo, esgoto el temps i quan vingui la comitiva judicial ja me n’aniré i recorreré a Habitatge o a Serveis Socials”. Viure un desnonament és una situació traumàtica: ja no parlem d’estrès, sinó de trauma, d’un episodi altament impactant i angoixant. Un trauma que, com a adult, hauré d’elaborar. I si no es pot fer, es pot entrar en problemàtiques de salut mental més greus, com ara la dissociació.

Diu que un trauma s’ha d’elaborar en tant que adult. Què hi ha dels nens?

Els nens han estat una mica oblidats en tot aquest tema, però la seva situació és encara pitjor. Per a un nen petit, l’experiència del desnonament, de veure sortir de casa la seva família, de no saber què està passant, d’“on anirem” o “a on em portaran”, constitueix també un element traumàtic que pot romandre, fins i tot, a dins d’un altre diagnòstic anomenat estrès posttraumàtic complex, i que s’afegeix a altres episodis, com el fet d’haver de deixar l’escola, o que potser el pare estigui malalt, o que li hagin donat una bufetada perquè tothom a casa estava nerviós.

Per últim: vostè creu que ser llogater és un factor de risc psicològic?

En la situació que vivim actualment, sí.

L'entrada Carolina Pastor: “En la situació actual, ser llogater és un factor de risc psicològic” ha aparegut primer a Carrer.

L’habitatge ha estat sempre en l’agenda del moviment veïnal. La lluita contra el barraquisme als anys setanta, la vaga de lloguers que acabaria amb la reforma dels polígons de l’Obra Sindical del Hogar, el drama de l’aluminosi als anys noranta… I més recentment, iniciatives com la campanya “Mudances de protesta”, impulsada fa set anys per la Favb per fer visibles els desnonaments silenciosos -que expulsen el veïnat de les seves cases per la pujada del lloguer o la no renovació de contractes-, corroboren el compromís de les associacions veïnals amb la lluita per un habitatge digne. Un problema que, com reflecteix el dossier d’aquest número de Carrer, lluny d’aturar-se, s’ha anat estenent fins a extrems propis d’una distopia.

Mesures insuficients

Els moviments socials, encapçalats per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el Sindicat de Llogateres, els sindicats d’habitatge i algunes entitats del Tercer Sector Social, han forçat polítiques per intentar posar fre al problema, però l’intent de regularitzar la situació per part de l’Administració ha estat insuficient. Els resultats són ben pobres: a Catalunya, per exemple, només hi ha un 1,5% d’habitatge social, lluny del 15% de mitjana a Europa.

La PAH va néixer el 2009 i, el que va començar com un moviment contra els desnonaments a causa de les hipoteques, ha anat aplegant altres problemàtiques sota un mateix paraigua: la dificultat per accedir a un habitatge. Tenir un sostre, una llar, és un dret que obre la porta a viure vides dignes on siguin respectats altres drets com el dret a la salut, l’educació, la cultura, el lleure o les relacions lliures de violència masclista. Segurament per això la demanda d’habitatge ha esdevingut un clam per a qualsevol col·lectiu social i una demanda que han acollit com a prioritària els moviments en el sector de l’educació, la sanitat, el feminisme o l’ecologisme.

La gran acollida de la manifestació del 23-N, convocada pel Sindicat de Llogateres i els sindicats d’habitatge de barri, n’és un exemple. Malgrat fer la crida sota el lema “Abaixem els lloguers”, la marxa va aglutinar moltes més problemàtiques. El bloc de la Favb sumava les associacions federades amb el lema “Cap veïna fora del barri”, que deixava clar que la problemàtica de l’habitatge no és un fet individual, sinó una qüestió que afecta tothom i que pot deixar els barris irreconeixibles.

Els moviments socials es coordinen

A l’octubre, en la darrera Assemblea veïnal pel Dret a l’Habitatge, es van posar en comú diverses iniciatives que s’estan portant a terme als barris, com ara la creació de coordinadores d’habitatge territorials. Activistes veïnals del Poblenou, la Vila de Gràcia i la Dreta i l’Esquerra de l’Eixample estan treballant conjuntament amb el teixit associatiu dels seus respectius barris.

En aquesta línia, la Favb i altres organitzacions, sindicats, col·lectius i plataformes s’estan organitzant per denunciar la situació de la forma més àmplia possible, interpel·lant diversos sectors socials, apel·lant a la dificultat d’emancipació de la població jove; la reducció de les millores laborals aconseguides sindicalment; l’expulsió dels pensionistes dels barris; l’augment de desplaçaments, o l’allunyament del veïnat de les xarxes de suport. La campanya, que es presentarà a principis d’any, és una crida pel dret a l’habitatge i a la mobilització i l’acció per mantenir el nivell de reivindicació aconseguit el 23-N. Com va declarar una veïna al vídeo que la Favb va publicar a Instagram (@favbcn) durant la manifestació: “Prepareu-vos, perquè no ens faran fora de Barcelona”.

L'entrada La lluita pel dret a l’habitatge interpel·la tothom ha aparegut primer a Carrer.