El David ha tingut dues vides. La primera comença als anys seixanta amb aquesta frase: “El meu pare va morir a la plaça de toros de Guayaquil [l’Equador]. El va agafar un toro, no recordo el nom de l’animal [Cique]. No hi va haver res a fer. Jo tenia vuit anys, i com que tothom em deia que havia de ser com el meu pare, em vaig dedicar al toreig”.
En les sis temporades de la sèrie de televisió Manos a la obra, el manetes del gotelé Benito Lopera Perrote sempre treia a col·lació la mort del seu progenitor: “Al meu pare, banderiller, el va matar el toro Bragado a la plaça de toros de Saragossa”. El pare de David Moreno (Barcelona, 1946) no era banderiller, sinó matador, el màxim escalafó de la tauromàquia. Es deia Aurelio Puchol i va donar al seu fill el malnom pel qual l’afició el coneixeria: Morenito de Valencia. S’entén que Aurelio va néixer a Aldaia, a València, el 1914. Després de la seva mort, l’11 d’octubre de 1953 -en les celebracions del Dia de la Hispanitat-, el destre i actor Mario Cabré li va dedicar una sentida elegia.
El fill d’Aurelio Puchol, el David, va heretar gairebé tot de la figura paterna, almenys els detalls que han configurat la seva personalitat. Si el pare va torejar amb Manolete i les primeres espases d’aleshores -Luis Miguel Dominguín, Chamaco, Julio Aparicio-, el fill es batria en duel amb Juan José Linares i Joaquín Bernadó, molt estimats. “Vaig ser el torero més jove, vaig prendre l’alternativa a la plaça de braus de Cotlliure, a França, sent un xiquet. He torejat des dels 14 anys fins als 35, fins al 1981. Em vaig retirar perquè ja m’avorria del mundillo, i perquè em va agafar un toro i em va deixar dos anys a l’hospital, amb un pulmó perforat. Però han estat els millors anys de la meva vida”.
Ara, la sorra i els mocadors blancs agitats amb fervor els assaboreix David Moreno en el record, assegut a una de les taules de l’establiment Venus Delicatessen (Avinyó, 25), regentat per Mercè Casal i Víctor Robles, ideal per prendre uns natxos amb guacamole, una mussaca i un poke bowl.
La segona vida del David comença als anys vuitanta amb aquesta frase: “Com que coneixia el propietari del cafè restaurant Cosmos [la Rambla, 34, avui restaurant Vapiano], em vaig fer accionista del local, juntament amb unes deu persones més. El propietari, Mur-Mar, se n’havia anat i jo els vaig dir: ‘Ara que no torejo podria treballar aquí’. Hi vaig posar un milió de pessetes, que després em van tornar. Aleshores el Cosmos tenia uns trenta treballadors, entre els cambrers i el personal dels apartaments contigus [Apartaments Mur-Mar, avui Master La Rambla Serviced Apartments]”.
—Com eren aquelles Rambles?
—Durant una època les freqüentaven els nord-americans de la Sisena Flota i els que venien de la guerra del Vietnam, i la prostitució.
—Unes Rambles animades.
—Hi havia molt d’efeminat que hi anava a lligar.
—Jo recordo que els últims anys del Cosmos els jubilats hi jugaven al dòmino.
—Això va ser al final, abans hi anava gent amb diners i a la barra es demanaven moltes begudes.
—El famós trifàsic d’anís.
—I d’altres, i al pis de dalt teníem el restaurant, sempre ple.
—Per això, animades.
—No hi havia tants lladres com ara. A mi m’han intentat robar quatre o cinc vegades últimament.
—Troba a faltar aquells anys?
—I tant. I vaig arribar a tenir dues cafeteries, una a prop de les Rambles i una altra a la Barceloneta anomenada Costa Brava, que ara és un Burger King.
—Tot un empresari.
—Tenia idees, i em vaig posar a treballar perquè els negocis, com el Cosmos, funcionessin.
El Cosmos es va obrir a principi del segle XX, i el 1927 es va transformar de la manera en què ha estat conegut durant dècades, amb una barra en forma de doble ve baixa. Va tancar el gener del 2019.
—I ara com veu les noves Rambles?
—No ho veig clar, els negocis s’han vist afectats. I tot és per al turisme.
—Ja no són unes Rambles canalles.
—Són suaus, per anar a passejar. Abans tenies matalasseries i ara hi ha botigues que venen carcasses per als telèfons mòbils.
—Barcelona és…
—… per a la gent de fora, sobretot. Molts de la meva generació o s’han mort o han hagut de marxar.
—I què li sembla la prohibició dels toros?
—Una tonteria, hi havia molta afició a Barcelona. A l’última corrida a La Monumental [diumenge 25 de setembre del 2011], molts van plorar.
El 2009, David Moreno, Morenito de Valencia, es va jubilar. Resideix al mateix barri que el va veure néixer, el Gòtic. El David no ha tingut dues vides, sinó tres: avui, col·labora en una residència de gent gran, Llar la Mercè, de la Fundació Família i Benestar Social. “Empenyo les cadires de rodes dels avis”.
