Segons l’Enquesta de Joventut de Barcelona 2025, només el 4,6% del jovent participa en entitats o moviments de reivindicació social. I la xifra cau al 2,7% en partits polítics, joventuts o sindicats. Però què es pot inferir realment d’aquestes dades? Carrer les analitza amb el doctor en Ciència Política Roger Soler-i-Martí, que ha estudiat la participació política del jovent.
Al jovent ja no li interessa la política?
Li interessa, però hi ha moltes formes de canalitzar-ho. S’hi interessa menys per les dimensions més formals i institucionalitzades de la política. Però el jovent és molt actiu en altres dimensions, vinculades a causes concretes, relacionades amb estructures menys formalitzades i menys estables de participació política. No s’hi han deixat d’interessar, però han canviat les formes de vehicular el seu interès.
La política tradicional genera rebuig?
La gent jove vol tenir una relació menys mediatitzada amb els seus interessos socials i polítics. Aquesta relació més directa es produeix per diversos fenòmens. Per una banda, les generacions joves actuals tenen més formació i informació; estan més capacitades per comprendre la realitat política i actuar-hi de forma directa sense la necessitat d’agents d’intermediació política. Per l’altra, els actors polítics han viscut un procés de burocratització
i institucionalització, i han anat perdent el vincle amb la ciutadania. Els partits ja no són òrgans de representació, sinó actors que competeixen en les eleccions, que volen mantenir unes estructures molt institucionalitzades. I això genera distància.
El jovent prefereix les organitzacions que tracten temes específics, més que una associació veïnal o un partit?
És una conseqüència del fet que ja no necessitin tant els espais d’intermediació. S’ha passat d’una participació política basada en les lleialtats, on tu tens una identitat i busques un espai estable de representació d’aquesta identitat, a espais de representació que es mouen segons causes concretes. La participació és més volàtil, perquè les causes apareixen i desapareixen amb més facilitat que un projecte holístic d’un partit, un sindicat o una associació veïnal. Hi ha qui parla que anem cap a una ciutadania més stand-by, de persones que s’activen i es desactiven en funció de les causes polítiques que en aquell moment són rellevants per a elles.
Quin creu que és el futur del jovent en les associacions veïnals?
Les associacions veïnals generen una infraestructura comunitària molt important per activar els moments de més mobilització política. Malgrat que la participació volàtil de les generacions més joves pugui substituir algunes coses d’aquest associacionisme estable i formal, no pot substituir-ho tot. Però tot i que segueix havent-hi gent jove implicada en associacions veïnals, el jovent, per edat, està menys present en aquests espais perquè es troba en un moment vital que implica canvis importants, que sovint requereixen mobilitat. Acostuma a ser un moment de desarrelament i això fa que les associacions vinculades al territori se’n ressentin. A més, en aquest moment de la vida, hi ha espais de participació i militància propis: associacions, sindicats estudiantils, entitats de lleure… Les associacions veïnals sempre han estat de gent més aviat adulta, i això seguirà sent així, com les associacions de famílies d’alumnes també són d’un període determinat de la vida.
Quin és el paper dels sindicats estudiantils? Són la porta d’entrada a organitzacions polítiques tradicionals?
Sí, fan una funció de porta d’entrada. Com les associacions de lleure. Hi ha un tipus d’associacionisme que, amb els anys, deriva en altres formes.
Què porta un jove a implicar-se en un partit, un sindicat o una associació?
Els recursos tenen un efecte: la gent amb més formació i més disponibilitat de temps participa més. També les actituds, que estan vinculades als recursos -per exemple, si tens tradició familiar d’implicació política-. Però el que cada cop té més rellevància és que el jovent participa en causes que troben que són significatives i que encaixen en els seus moments vitals.
Considera la gent jove que les seves reivindicacions s’escolten? És aquest un motiu de desafecció política?
Clarament. Per entendre els canvis en la participació de les generacions joves, cal tenir en compte la menor necessitat d’intermediació política, però també que estem cada cop més en societats més adultocèntriques o adultistes. Per una qüestió de piràmide poblacional, el jovent és cada cop menys important en termes demogràfics, i això fa que els partits tinguin menys incentius per atendre els seus problemes. I si les institucions tenen cada cop menys incentius per atendre el jovent, aquest té cada cop menys incentius per preocupar-se’n. És un cercle viciós que contribueix a l’allunyament entre joventut i política institucional. En l’habitatge és veu molt bé: el problema té unes implicacions enormes per a les generacions futures, però el sistema és incapaç de resoldre’l políticament. Això és un indicador de la poca priorització que es fa de les necessitats, demandes i interessos del jovent. Si davant d’un problema tan evident les institucions són incapaces de respondre, per què hauria el jovent d’interessar-se pel sistema?
El 60% dels joves s’informen sobretot a través de les xarxes socials. Els partits polítics cada cop hi entren més, per fer arribar el seu missatge. Funciona?
L’aparició de les xarxes socials ha tingut un gran impacte, sobretot en les generacions més joves, perquè és la seva font d’informació principal. Són una via més per la qual poden informar-se políticament i implicar-se, i redueix els costos d’interactuar políticament i d’entrar en el debat. Però les xarxes tenen una dinàmica de polarització: escoltes, mires i tens els teus referents informatius, i això provoca bombolles que a vegades no entren en contacte amb la resta. Els partits fan esforços per entrar en les xarxes, alguns amb més habilitat que altres. Hi ha coses molt forçades sobre les quals els joves ironitzen més que no hi connecten. El seu ús ha de ser molt autèntic. Si no, pot ser contraproduent.
El 40% de les persones enquestades es consideren d’esquerres, però només l’1% es percep d’extrema dreta. Està aquesta sobredimensionada?
Sens dubte. Les dinàmiques de comunicació política funcionen en base a onades. Ara estem enmig d’una on la presència del discurs d’extrema dreta està molt present. Tenim la contradicció que fins i tot els qui intentem contenir-la el que fem és donar-li rellevància. Tot i així, la dinàmica de polarització de les xarxes ha facilitat que es normalitzin discursos que fa cinc o 10 anys no ho estaven. I que hi hagi una penetració més gran d’aquests discursos entre les generacions joves i no tan joves.
