El 3 d’abril del 1979, els ciutadans espanyols que començaven a sortir del túnel del franquisme van votar en les primeres eleccions municipals democràtiques. Però dos anys abans, els partits ja començaven a escalfar motors. El diari Avui, el primer en català, que havia començat a publicar-se per Sant Jordi del 1976, havia inclòs en les seves planes durant els mesos d’agost i setembre del 1977 una sèrie d’entrevistes amb el que va anomenar “Els homes de les municipals”. No eren encara ni tan sols precandidats, i una part dels que van ser entrevistats ni tan sols van figurar després a les llistes electorals. Però sí que eren figures que s’havien significat en la lluita per la democràcia municipal en la dècada dels seixanta i primers anys de la dels setanta, persones que sabien de què parlaven quan tractaven temes de municipalisme, com Pasqual Maragall; d’urbanisme, com Jordi Borja; i de reivindicacions populars als barris, com Andrés Naya.
Aquelles entrevistes van ser com una primera aparició en l’aparador electoral. El diari va haver de fer una tria amb molta cura, perquè, a l’olor de les possibilitats de sucar en els diners públics, de cop apareixien de sota les pedres gent que es deia experta en municipalisme. Naya va comentar amb sorna al periodista que l’entrevistava: “Hi ha molt d’oportunisme, fins i tot entre l’esquerra. A l’última reunió de la Federació ja es van començar a veure cares noves. Molta gent, que fins ara no havia fet res als barris, ara s’hi llançarà. Però els qui hem estat lluitant molts anys per una ciutat millor haurem de fer concessions als qui només han treballat en altres camps, per tal de decantar la correlació de forces a favor de l’esquerra”.
Naya, aleshores militant de l’OIC [Organización de Izquierda Comunista], era president de la secció de Prosperitat de l’associació veïnal de Nou Barris i representant de Nou Barris a la junta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb). Havia arribat a la ciutat en començar la dècada dels anys setanta, procedent d’Osca, on havia militat a la JOC [Juventud Obrera Cristiana] i on la Policia el tenia fitxat per les seves activitats sindicals. A Barcelona va establir la seva llar al carrer d’Arítjols del barri de la Prosperitat, i es va incorporar amb empenta a la primavera de les associacions veïnals, aquells anys dels alcaldes Porcioles, Masó, Viola i Socías Humbert en què la lluita popular i uns quants periodistes coratjosos van contribuir a configurar una Barcelona diferent. Naya va viure en primera fila les reivindicacions de Nou Barris i també les de tota la ciutat.
Naya va voler posar per escrit el que van ser aquells anys i, essent-ne protagonista, va preferir explicar-ho com si només n’hagués estat espectador. Sense afany de protagonisme, cosa difícil d’aconseguir en dos llibres que plantejava gairebé com unes memòries. Ho va fer amb la seva visió de la ciutat, que no difereix gaire de la que expressava en aquella entrevista de mig segle endarrere: “Barcelona és una ciutat capitalista, i com a tal les classes socials estan repartides d’una manera determinada per barris”.
Naya va escriure el text d’aquests dos llibres com si fossin unes memòries ordenades de manera estrictament cronològica a partir de la seva arribada a Barcelona l’any 1972. Va omplir tants folis que un cop acabada la feina va decidir, amb la col·laboració de la seva filla Clara, separar els textos en dos volums temàtics que, de fet, es complementen mútuament. El resultat van ser dos mecanoscrits de records, organitzats per dècades.
Dos llibres una mica col·lectius
Un dels llibres passa revista a les grans lluites sindicals i per l’urbanisme, l’habitatge, l’escola i la sanitat públiques, per l’obtenció de locals de reunió, contra la privatització dels serveis i subministraments. Porta el títol d’Una lluita constanti va il·lustrat amb reproduccions de cartells i fotocòpies. L’altre llibre deixa constància de petites històries, personatges, llocs i detalls de la vida quotidiana dels últims cinquanta anys del seu barri de Prosperitat, i ho fa amb un gavadal de fotografies que hi ha aportat generosament Kim Manresa. El títol d’aquest, La Prosperitat a cops!, l’ha agafat d’un fulletó que va editar la Favb el 1980.
Són pàgines plenes d’anècdotes i d’històries de combats que van obligar a construir una ciutat més digna que la que tenien prevista les Administracions. És clar, no hi és tot ni hi és tothom. No hi cabrien. Com deia l’Andrés, esperava que ningú s’enfadi si no hi surt. “El teclat de l’ordinador m’ha imposat alguns noms”. Altres han quedat silenciats, ell sabria per què.
Que Andrés Naya era un orador de primera ho sap tothom qui va tenir ocasió de sentir-lo parlant des d’un escenari. I que Andrés Naya escrivia com els àngels, amb ploma àgil i que enganxa des de la primera ratlla, ho sap qui ha llegit les seves aportacions a la revista Carrer, en la creació de la qual va ser fonamental i de la qual va ser director i després director emèrit.
De la mateixa manera que Naya va comptar amb l’ajuda de companys de lluita a l’hora de rescatar informació per allò que escrivia, altra gent va aportar la seva col·laboració desinteressada per fer possible que els bits de l’ordinador es convertissin en pàgines impreses. El resultat ha estat no solament dos magnífics llibres d’història sobre la formació d’un barri i sobre l’aportació d’aquest barri a les grans lluites populars de la Barcelona construïda “a cops”, sinó també un monument a la solidaritat i una demostració que no hi ha res impossible quan la gent s’organitza per aconseguir-ho.
*Jaume Fabre és periodista.
