En l’estiuenca Barcelona -amenitzada per visites papals, canonitzacions arquitectòniques, el fervor expiatori-turístic, curses esportives i congressos internacionals- unes banderoles municipals cooperaven al cofoisme col·lectiu presentant-nos inequívocament una ciutat plena de parcs i jardins. Literalment: “Més de 600 parcs i jardins. On la natura i les persones es troben. Gaudiu-ne!” La proclama no admetia interpretacions, ja que els parcs i jardins són zones verdes d’ús públic, i com a tal desprenen un caràcter de dotació urbana necessària per a la qualitat de vida de la ciutadania i per apaivagar els efectes del canvi climàtic.
La campanya municipal arribava avalada per les declaracions de la directora del Servei de Planificació Estratègica de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins, que afirmava: “Barcelona té ara mateix 1.261 hectàrees de verd públic, repartides en més de 600 zones verdes i més de 240.000 arbres de 500 espècies diferents. A aquestes xifres s’hi han d’afegir les 1.698 hectàrees del parc natural de Collserola i més de 900 àrees de joc infantil repartides pels barris”.
La prodigiosa dotació anunciada incitava a la comprovació, si més no, com a garantia que la ciutat responia positivament a la complexa situació de la densificació poblacional i al canvi climàtic. Per esbrinar l’abast de la informació municipal, vam superposar sobre el plànol de la ciutat la superfície equivalent a les 1.261 hectàrees declarades. El resultat, un rectangle de 4 km per 3,15 km. Una superfície equivalent a 3,6 vegades el Central Park novaiorquès o quasi nou vegades el parc del Retiro de Madrid. Un prodigi que, aparentment, no correspon a la percepció que tenim de la ciutat, i que contradeia el comentari de Pasqual Maragall, qui, al voltant dels anys noranta, afirmava que, des del Tibidabo, la ciutat s’assemblava més a Casablanca que a una capital europea.
Per altra banda, la tasca d’identificar els 600 parcs i jardins va resultar inabastable, malgrat l’esforç voluntarista de cercar la dispersa informació institucional a través de pàgines web, memòries, recorreguts virtuals de Google Earth o de la memòria personal. Si bé el comptatge es va realitzar sobre aquelles peces de verd urbà públic que garantien l’estada de les persones i la seva relació, que gaudien de les condicions mínimes de seguretat, d’accessibilitat, de vegetació i de permeabilitat del sòl. Davant d’aquesta dificultat vam recórrer al Portal de Transparència de l’Ajuntament, esperant que donessin raó de la informació publicada.
Adaptació al canvi climàtic
El coneixement real de l’oferta d’espais destinats a parcs i jardins és una condició ineludible per abordar programes per optimitzar l’eficàcia social i mediambiental d’aquella dotació, l’única alternativa en una ciutat consolidada i densa com Barcelona, amb un marge escàs per disposar de sòl per incrementar la dotació de verd d’ús públic. La situació d’emergència climàtica justifica considerar els parcs i jardins com una dotació social imprescindible, com una infraestructura urbana de responsabilitat pública.
Un caràcter infraestructural que hauria de reflectir-se en les normes urbanístiques com un sistema equiparable al portuari, el ferroviari, el de serveis tècnics o a la xarxa viària bàsica, un fet que comportaria adaptar les qualificacions 6b, 6c, 7b i 7c a la possibilitat d’intercanviar o comptabilitzar el concepte de zona verda i equipament dotacional, situant el finançament en els pressupostos públics -ajuntaments, Generalitat, Diputació o MOPU [Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo], fons europeus…-. La modificació vindria avalada a escala metropolitana per la revisió del PGOU [Pla General d’Ordenació Urbana]. Aquesta flexibilitat normativa permetria l’elecció adient a les necessitats de cada zona i situació.
Així es podria aplicar, per exemple, en conflictes com el del solar de la Selva de la Font d’en Fargues, el solar de l’Audiència Provincial de Lluís Companys, l’Escola Industrial o l’antiga Model. El cas de la Selva és paradigmàtic. ¿Com es pot explicar que el manteniment de la qualificació urbanística d’un Pla General redactat fa cinquanta anys comporti la desaparició d’un possible espai de jardí/parc públic de les dimensions d’aquest, en una ciutat atapeïda com Barcelona? Quina de les opcions representa un benefici més gran per a la població? Què justifica la pèrdua d’un patrimoni urbà?
El rigor en la definició del potencial de les dotacions verdes hauria de constituir la base de la diagnosi d’un programa d’adaptació dels espais urbans al canvi climàtic com a part de la resposta de la ciutat per apaivagar els efectes de l’emergència climàtica. Un programa que fos el full de ruta per abordar una agenda de participació ciutadana: els criteris d’optimització dels espais existents, la reforestació, la reposició de l’arbrat malalt o mal cuidat, la reconversió de places o espais susceptibles a convertir-se en petits jardins, l’increment de la permeabilitat del sòl, la defensa del patrimoni verd, la reconsideració de qualificacions urbanístiques per incrementar les dotacions de verd públic, el paper dels eixos verds o l’eficàcia real de la recuperació dels patis interiors d’illa de l’Eixample.
Per què un programa d’actuació?
Perquè és la resposta adient a un problema estructural, de salut pública, que demana una visió transversal, que es perllongui més enllà de conjuntures partidistes, i que sigui objecte del seguiment i el control democràtic de la societat. Preparar la ciutat per resistir l’agressivitat del canvi climàtic comporta establir programes amb el compromís de gestió i d’inversions d’acord amb l’escala del problema a resoldre. Avui, programes com els PEPI (Programes d’Espais de Proximitat i Interiors) o el Pla Endreça són recursos habituals de millora urbana que, sense negar el seu interès, constitueixen un calaix de sastre de problemàtiques puntuals, lluny de donar respostes a la magnitud del repte climàtic. És clar que des de l’òptica de govern el canvi climàtic i la qualitat mediambiental ocupen el lloc 17 en el llistat dels problemes més greus de la ciutat. Estem en una ciutat en la qual el canvi climàtic o la pol·lució no representen cap problema destacable, com en altres ciutats.
Consegüentment, la política municipal ofereix una imatge d’autocomplaença, fent-nos imaginar una ciutat rica en parcs i jardins, amb 500 espècies arbòries, que constituirien l’admiració d’un botànic exigent. Visió que pretén amagar carències evidents de conservació del patrimoni vegetal, el reguitzell significatiu de soques mortes i d’escocells buits, les tales injustificades i un estat del manteniment fruit d’insuficiències pressupostàries. Potser el grau de satisfacció induïda expliqui que ningú no demani les raons de l’aturada dels eixos verds-cívics o de nous jardins en patis d’illa; o l’absència de nous parcs, a banda dels ja programats anteriorment. Potser tot és fruit d’una ciutat prodigiosa que afirma que les noves inversions municipals són equiparables a les realitzades a les olimpíades del 1992 o que el Tour de França rememora els jocs olímpics. Fum per a una ciutat que continua expulsant la ciutadania i alhora reclama una densificació edificatòria més gran. Que situa la seva aportació metropolitana en les Xemeneies de Sant Adrià del Besòs i en l’ampliació de l’aeroport, defugint situar-se respecte al PDUM [Pla Director Urbanístic Metropolità] i les propostes dels eixos verds metropolitans. Tot i seguir el principi que diu que allà on no arriben les actuacions hi arriba la propaganda.
Recentment, la Cambra de Representants berlinesa va aprovar un pla de reforestació de l’àrea metropolitana, per plantar-hi un milió d’arbres fins al 2040, incloent-hi la reposició de l’arbrat malalt o mal cuidat. Proposta que observava la construcció de 100 nous parcs i de 1.000 refugis climàtics. Tot responent a la iniciativa del moviment ciutadà BaumEntscheid amb la participació de fons federals i municipals per valor de 3.200 milions d’euros. Una iniciativa justificada socialment per apaivagar els efectes del canvi climàtic, tot i tractar-se d’una regió europea amb un clima més fred que el nostre i que, avui dia, té 2.500 parcs públics i més d’un terç de la seva superfície metropolitana ocupada per zones verdes i boscos.
Models de governabilitat i gestió
Més enllà d’establir comparacions, la notícia il·lustrava la consciència alemanya sobre la gravetat dels efectes del canvi climàtic, com aquella s’aborda amb polítiques radicals allunyades de postures de màrqueting polític i com els moviments socials incideixen directament en les polítiques d’aquell país. Tractant-se d’àrees metropolitanes, les de Berlín i Barcelona presenten similituds i diferències significatives. Són equiparables en població -la berlinesa, amb 3,7 milions d’habitants, i l’àrea metropolitana de Barcelona, amb 3,3 milions-, en una superfície de 891 km² a Berlín i 636 km² aquí. Tanmateix, les diferències són estructurals, marcades pels models de governabilitat i gestió, i també per la memòria col·lectiva vers l’equilibri territorial i per una consciència democràtica desenvolupada de la participació social. Qüestions cabdals, ja que parteixen del convenciment que les dinàmiques del planejament segueixen conceptes arrelats en la memòria de cada país, de les seves classes dominants, i que són constants al llarg dels temps.
Així, aquesta memòria i consciència del territori s’ha forjat després de més d’un segle de mobilització social i de compromís de la ciutat de Berlín amb el territori. Ja el 1893, l’Ajuntament requeria a l’Estat la consecució de terrenys per assegurar el repòs de la ciutadania. El 1904, es constituïa el Primer Moviment Alemany pro-Naturalesa i el 1915 se signava amb Prússia el contracte del Bosc Permanent, per assegurar una dotació permanent per als ciutadans, amb la finalitat de “mantenir el bosc per la seva importància per al medi, sobretot per l’eficiència continua de l’equilibri natural, del clima, de les reserves aqüíferes, el manteniment de la puresa de l’aire, de la humitat de la terra, del paisatge, com també per al repòs de la població”. Avui, el bosc de Grunewald, amb una extensió de 3.000 hectàrees, és un dels fruits d’aquella política. Fou un tribut al territori del Gran Berlín de la postguerra del 1914.
Cent anys després de Rubió i Tudurí
No és difícil demostrar que aquesta no és la tradició imperant aquí. Tradició que ja es va manifestar en els escrits de Rubió i Tudurí que, dirigits a Barcelona, són aplicables a l’àrea metropolitana, quan deia el 1926: “¿No exageramos al denunciar como funesto este espíritu de avaro aprovechamiento del suelo? Que en todas las ocasiones en que se tratan asuntos de urbanización se manifiesta vivo”. Tot i les propostes explícites de Rubió i Tudurí al Regional Planning i les referències als possibles parcs fluvials del Besòs i el Llobregat, cent anys després no hi ha restes de cap parc o zona verda significativa, més enllà de meritòries propostes de petites zones verdes en alguns municipis. Cinquanta anys després, el 1976, el Pla General Metropolità (PGM) certificava la impossibilitat de recuperar els parcs fluvials, ja que la prioritat de les infraestructures -autopistes
i ferrocarril- van impedir qualsevol proposta al respecte. D’aquells objectius van restar actuacions disperses de zones verdes, a càrrec dels municipis de ribera.
És probable que una de les conseqüències dels dos models de governabilitat sigui la credibilitat social de les determinacions urbanístiques. Basti observar aquí com el camí tortuós per a l’aprovació d’un pla que intenti satisfer els municipis i els grups de poder econòmics i polítics que els regeixen, és un procés molt permeable al clientelisme, que difícilment permet polítiques radicals adreçades a solucionar situacions d’emergència general, com el canvi climàtic. Però amb tot, és el camí establert. També és consubstancial al sistema que la solidaritat territorial, en aspectes que no puguin traduir-se en beneficis econòmics directes o en negoci immobiliari, no trobarà lloc en l’execució del planejament, com és el cas de les dotacions de verd públic. Funesta tradició, com diria Rubió i Tudurí, que ha marcat el passat metropolità, deixant un terreny erm, farcit d’infraestructures viàries i de serveis, sense una estructura visible
i fraccionat per un urbanisme d’oportunitat, al servei de la capital.
Tanmateix, el planejament metropolità es presenta com l’oportunitat ineludible per abordar l’emergència climàtica. Així ho manifesta el PDUM 2026, que haurà de conduir a l’aprovació del nou planejament que substituirà al PGM del 1976, sent un dels objectius abordar la qüestió mediambiental i les conseqüències del canvi climàtic: “En l’actualitat, però, diverses alteracions i amenaces afecten la matriu biofísica metropolitana: els processos d’aforestació i desforestació, l’abandonament de conreus, la fragmentació del paisatge metropolità…”. “A totes aquestes amenaces cal afegir les derivades del canvi climàtic, que incrementaran la vulnerabilitat de l’àrea metropolitana pel que fa a aspectes tan rellevants com els recursos hídrics, la inundabilitat, la conservació del litoral, el manteniment de l’espai agroforestal o l’augment de la calor”.
Una gestió supramunicipal
El PDUM situa en les infraestructures verdes gran part de la responsabilitat de clarificar un territori caòtic, hereu de la macrocefàlia barcelonesa que ho va fer servir com el pati del darrere del seu desenvolupament urbà. Aquest serà el paper previst per als 240 kilòmetres d’avingudes metropolitanes, la creació de quasi 1.000 d’eixos verds i la reestructuració del sòl, desclassificant 1.850 hectàrees de sòl urbà i incorporant-ne 600 per destinar-les a parcs.
Infraestructures o dotacions sense un valor econòmic afegit, que, seguint la tradició, podrien caure en l’oblit de les bones intencions. No és difícil entendre que portar a bon port aquestes propostes requereix un finançament i una gestió supramunicipal. Així ho van entendre a Berlín, on és el govern federal qui finançarà les grans operacions amb diferents programes -‘Adaptació dels espais urbans al canvi climàtic’, ‘El futur de les àrees verdes urbanes’ o ‘Millora de l’estructura econòmica regional’-. El senat -Land Berlín- cofinança i aprova els grans projectes, deixant els parcs locals sota la responsabilitat dels ajuntaments dels districtes.
També aquí, quan les propostes d’eixos verds i de creació de nous parcs adquireixen el rang d’infraestructures necessàries per donar coherència al territori, la corresponsabilitat financera i de gestió amb les entitats públiques ha de ser obligada, ja que és evident que els municipis, per si sols, no podran suportar les càrregues que comporten, en tractar-se de dotacions que no generen plusvàlues i que s’han d’implantar abans de l’activitat privada. No fer-ho és condemnar el territori metropolità a persistir en el caos estructural actual.
*Aquest article de l’arquitecte Rafa Cáceres va ser publicat el 26 de juliol del 2026 a ‘Línia Eixample’, ‘in memoriam’ de Jordi Borja.
