La venda recent dels terrenys que posseïa el Futbol Club Barcelona a Can Rigalt (l’Hospitalet de Llobregat) fa suposar que es tracta d’una maniobra especulativa clàssica per part del club: les operacions immobiliàries han format part dels mètodes de molts clubs de futbol per cobrir les seves necessitats ingents de finançament. Però la història de Can Rigalt, més que un cas d’èxit d’aquesta estratègia, sembla un més dels negocis fracassats en els quals el Barça té una certa especialitat.
Ciutat esportiva frustrada
Can Rigalt porta el nom del propietari Miquel Rigalt -un adinerat artesà d’argent i joies-, que va comprar la finca el 1728 i hi va construir una casa palauet. Passats els anys, la finca es va qualificar de zona verda. El 1997, l’alcalde socialista Celestino Corbacho va convèncer el Barça, presidit pel constructor Josep Lluís Núñez, que allà hi podia instal·lar la seva ciutat esportiva, a prop del Camp Nou. L’Ajuntament seguia el model d’urbanisme del PSC tan amic dels grans esdeveniments esportius. I per al Barça era una oportunitat per tenir un bon equipament en un lloc cèntric. Només hi havia un problema: la finca s’havia de requalificar com a equipament. El moviment veïnal de l’Hospitalet i el barceloní es van mobilitzar contra el projecte. La Generalitat de Jordi Pujol, enfrontada amb els socialistes i amb el mateix Núñez, va veure-hi l’oportunitat per fer la punyeta als seus oponents i mostrar una cara més social: la requalificació va quedar bloquejada. I el Barça es va quedar amb uns terrenys que no li servien per a res. Havien costat al voltant d’1,5 milions d’euros.
Negoci ruïnós amb La Llave de Oro
El segon episodi d’aquesta història es va produir el 2007. Un altre cop, amb la intervenció de l’inefable alcalde socialista. En aquell moment, en plena bombolla especulativa i quan la construcció de més i més habitatges era la consigna dominant, l’Ajuntament va projectar la requalificació de l’espai per fer-hi habitatges. El Barça va veure l’oportunitat de fer calaix i va vendre els terrenys a la immobiliària La Llave de Oro -una de les més actives a Barcelona- per 35,4 milions d’euros. Però tot quedava pendent de la requalificació i la urbanització. Per facilitar l’operació, el club va fer una donació de terrenys a l’Ajuntament de Gavà, per compensar la pèrdua d’espai verd. En aquell moment, el moviment veïnal no es va mobilitzar. El que va parar el projecte va ser l’espetec de la bombolla. L’Ajuntament de l’Hospitalet mai va iniciar el canvi d’ordenament. I com que passava el temps i no s’hi veia solució, La Llave de Oro va demandar el club i aquest va haver de recomprar el terreny per 47 milions. Una ruïna.
Ara, a l’escalf del pla del nou Clínic, el grup s’ha venut el sòl a Metropolitan House per 30 milions, per tant, amb pèrdues respecte a la darrera operació. Hi havia també la possibilitat que, de mantenir el sòl, el Barça hagués hagut de fer front a part dels costos del trasllat de l’estació transformadora que acullen els terrenys. En aquest cas, la venda té més a veure amb la necessitat imperiosa d’obtenir ingressos i amb liquidar una operació fallida que no pas amb un gran negoci.
Ni bon inversor, ni bon gestor
No és el primer club que queda entrampat amb operacions que superen les capacitats dels seus directius. En els negocis immobiliaris quasi sempre hi actuen taurons especialitzats
i inversors que busquen ingressos fàcils i sovint en surten escaldats -ho va explicar molt bé Italo Calvino a la novel·la L’especulació immobiliària-. En el cas de Can Rigalt, el Barça sempre ha ocupat aquest segon paper. Mentrestant, ha estat un mal gestor de l’espai, ja que ha deixat deteriorar la masia, qualificada de Bé d’Interès Local, sembla que amb la complicitat del mateix Ajuntament, que s’ha negat a sancionar el club per la seva deixadesa.
Les juntes del Barça no han estat hàbils en els plans urbanístics. Malgrat el seu poder, han hagut de fer front al moviment veïnal, que ha frenat els projectes més especulatius, com el Barça 2000. Tampoc no han comptat amb un suport polític tan groller com el del Real Madrid. Però això no vol dir que no ho hagin intentat. Simplement, s’han mogut en un context menys adequat a les seves maniobres. Ara hi tornen, amb un projecte de parc recreatiu associat a un grup israelià. Esperem que, un cop més, tornin a fracassar.
*Albert Recio és professor d’Economia.
