M’havies d’explicar una proposta?”. “Sí, sí. Ara vinc i et busco. Estaràs a comunicació?, contesta la Wanda. “¿Sabes dónde es la asamblea de las cuatro?, pregunta algú altre. Wanda Delisio va responent, saludant i bescanviant paraules amb la gent que es troba pel camí. “Hola, Giorgio, ¿cómo va la ruta?”, pregunta al voluntari que s’encarrega de la seguretat. Enmig de les prop de sis-centes tendes de campanya que fa més d’un mes que estan instal·lades a la plaça de Catalunya, el seu nom circula amb naturalitat entre les persones que mantenen viva l’acampada, totes elles reivindicant el dret a un habitatge digne.
Amb 33 anys, viu i milita a la Prosperitat, a Nou Barris, i és a la mobilització gairebé des del principi. Hi va arribar amb una visita breu i, poc després, ja s’havia abocat en l’organització. Al llarg de l’estada ha passat pel punt d’informació i per la comissió d’autodefensa, i ara forma part de la de comunicació, a més de dinamitzar assemblees: “Vaig apagant focs. Allà on falta sumar forces, m’hi apunto”.
La seva experiència amb l’habitatge, com la de tants barcelonins, ha estat marcada per la inestabilitat. “Els meus pares i jo havíem viscut sempre de lloguer i ens anaven fent fora de totes les cases”. Pujades de lloguer desorbitades, expulsions per muntar-hi pisos turístics o, directament, un “ve la meva filla, us n’heu d’anar” són alguns dels cops que ha encaixat la família. “Patia molt per ells, per la inestabilitat, perquè cada cop ens anaven fent més fora del barri, que era Gràcia, i finalment ens en van expulsar”.
Més enllà de les vivències pròpies i de la hipoteca que arrossega, la Wanda defensa que “el dret a un habitatge digne és un tema que ens toca a totes” i que, amb independència de l’experiència personal, “hem de ser solidàries amb la persona que tenim al costat”. Per això insisteix que ara “el que fan falta són més mans”. Des de l’anomenat barri de la Cordura, on viu a la plaça de Catalunya, crida les veïnes de Nou Barris perquè s’hi sumin. Reivindica els coneixements i l’experiència acumulats pels moviments veïnals del districte i la importància de compartir-los amb la resta de participants: “L’acampada és al centre, sí, però ens hem de mobilitzar. No ens podem quedar només al barri”.
Aquesta solidaritat que reivindica Delisio impregna tota la plaça. Es dibuixa en els carrers i barris que ordenen l’espai, que ja s’estén fins a la gespa; pren forma en la perruqueria, la cuina, el magatzem, el taller, la infermeria… Però brolla sobretot en els moments més crus: els talls de llum, les amenaces de desallotjament, el desgast de sostenir el campament dia rere dia i les pluges torrencials de fa unes setmanes, quan els acampats aguantaven les lones per protegir les tendes mentre tot s’inundava. Per a ella, aquell va ser “el moment més desolador”.
En aquesta convivència intensa hi troba una de les raons de més pes per persistir. “Les persones que he conegut aquí són les que em donen ganes de continuar”. Parla del Giorgio, de la Kiara, de la Mar i d’altra gent amb realitats molt diferents de la seva, però amb els mateixos objectius. En una acampada que defineix per “l’horitzontalitat”, on “la veu de tothom compta igual”, el vincle s’ha convertit en una peça vertebral de la lluita.
Per això, qüestiona que la mobilització pugui acabar de la nit al dia, encara que arribin dates assenyalades, com la vaga general de l’11 de novembre o les pròximes eleccions. La seva voluntat és mantenir el campament fins a assolir els objectius plantejats, com ampliar el parc d’habitatge públic, posar fi als pisos turístics o expropiar pisos en mans de fons voltor, sense descartar una negociació amb l’Administració. Però, més enllà de les fites polítiques, les dependències mútues que han sorgit durant setmanes de convivència fan que plegar no sigui tan senzill com desmantellar les tendes. Si arriba el moment de marxar, defensa que haurà de fer-se de forma gradual: “Hem creat una xarxa de suport mutu que no es pot trencar d’un dia per l’altre. Ens continuarem cuidant entre totes”.
