De casa se surt pixat”. Amb aquesta frase contundent, l’alcalde de Barcelona Joan Clos va guanyar-se un lloc en la història, més que per cap altre dels rastres que hagi deixat la seva estada de nou anys al principal despatx de la Casa de la Ciutat. Per mantenir el rigor històric, hem de deixar constància que la va pronunciar el 21 de setembre del 2005 en plenes festes de la Mercè, davant dels micròfons d’El matí de Catalunya Ràdio que aleshores conduïa Antoni Bassas, en resposta a un oient que es referia al problema de les miccions dels cervesers noctàmbuls a les cantonades. Segurament per aquesta traça en resoldre tan eficaçment una qüestió que l’allau turística fomentada per ell mateix havia multiplicat i agreujat va ser nomenat al cap d’un any ministre d’Indústria, Turisme i Comerç pel president Zapatero.
Les vespasianes franceses
Altres alcaldes havien intentat abans remeis menys metafísics i més dialèctics. París en va marcar la pauta quan l’any 1834 va començar a distribuir pels carrers cèntrics de la ciutat uns recintes metàl·lics de forma circular on els homes podien pixar a l’empara de mirades dels altres vianants. La iniciativa va tenir lloc en el context de l’Exposició Industrial del 1834, considerada un precedent del que serien, uns anys més tard, les Exposicions Internacionals. Es van construir grans edificis ad hoc a la plaça de la Concòrdia i per tal com es preveia l’arribada a la ciutat de molts visitants forasters, es van crear unes columnes de ferro, amples i de l’alçada de poc més d’una persona, on els qui anessin a l’Exposició i visitessin la ciutat poguessin alleugerir les seves necessitats. N’hi va arribar a haver prop de mig miler amb formes i capacitats que, al llarg dels anys, van anar variant.
Aquests pissoirs francesos eren coneguts oficialment amb el nom de vespasianes en honor de l’emperador romà Vespasià, que al segle primer havia fixat una taxa per a la recollida de l’orina i deixalles sòlides de les latrines particulars, una feina que, per cert, es mantenia encara a la Barcelona del segle XIX mitjançant l’ofici de guardaemprius o marxant de comunes. Moltes cases de pisos tenien només una comuna a cada replà, que feien servir els habitants de tots els habitatges. Els excrements no anaven a la claveguera, sinó a uns pous morts que buidaven els guardaemprius, igual que ho feien amb els pous morts de les cases de planta baixa. Els residus sòlids es reciclaven com adob per als camps de conreu, i l’orina la feien servir els tintorers per aprofitar-ne l’alt contingut d’amoníac.
L’Exposició Universal del 1888
Barcelona no va trigar gaire a recollir la idea parisenca. L’escriptor Gaietà Vidal
i Valenciano, nascut precisament el 1834, va deixar testimoni anys més tard, en el seu llibre Barcelona vella, que en la seva infància ja hi havia a la ciutat alguns urinaris públics, i n’esmenta concretament de situats a la plaça del Teatre (Rambla-Escudellers) i al carrer de la Riera de Sant Joan -desaparegut en obrir-se la Via Laietana-. Eren construccions d’obra i n’hi va arribar a haver una quarantena als anys setanta.
Però la gran expansió d’urinaris a Barcelona es va produir en vigílies de l’Exposició Universal del 1888, per a la qual es preveia que la ciutat s’omplís de forasters, com així va ser. Van importar vespasianes franceses i se’n van col·locar al voltant del recinte de l’Exposició, que es feia al parc de la Ciutadella, una a la plaça Comercial davant del Born, i també en llocs més cèntrics, com la Rambla, el passeig de Colom, la plaça del Rei, la Gran Via amb Balmes, la plaça de Catalunya davant del Portal de l’Àngel i el passeig de Gràcia. Cal remarcar que fins a mitjan segle XX sempre van ser pensades exclusivament per a l’ús masculí.
Dissenyada per Gaudí
Acabada l’Exposició del 1888, les vespasianes van anar agafant mala premsa. Com que eren realment lletges i desentonaven en contextos monumentals, es va intentar substituir-les per dissenys de producció pròpia. Fins i tot Antoni Gaudí va aportar el 1878 un projecte en un dels concursos convocats, encara que no es va arribar a portar a la pràctica. Imagineu si ara es recuperés la idea -es conserva el dibuix del projecte-, les cues de turistes per fer-se una selfie amb la bragueta oberta en un urinari de Gaudí. Alguns ja ho fan al Park Güell, però no seria el mateix.
Altres projectes sí que van tirar endavant, com un d’una columna força alta i abarrocada que es va posar a la plaça del Duc de Medinaceli i en altres espais ciutadans, sobre la que La Vanguardia n’informava el 15 de febrer del 1892: “Son de forma circular, muy elegantes y capaces para seis personas”. Però tampoc no van durar gaire. Alguna bomba casolana amb més soroll que danys -com la del 1906 en una vespasiana de la Rambla- va fer que les autoritats ho veiessin com un perill potencial, i el fet que s’anessin convertint en llocs de cites homosexuals van contribuir també a la mala premsa entre els moralistes. Així van anar desapareixent a poc a poc i en vigílies d’una altra exposició internacional, la del 1929, es va començar a pensar en una altra mena de solució: els urinaris subterranis.
Mingitoris sota terra
Per als vàters públics sota terra es va optar per una paraula que no ofengués les orelles pudibundes i se’n va trobar una d’oblidada en un racó del diccionari castellà: mingitorios. No té traducció al català amb grafia o fonètica semblant. El diccionari només admet urinari o pixador. Els primers es van fer sota les places de Catalunya i d’Urquinaona, inaugurats el dia de Sant Esteve de l’any 1920, i en van seguir d’altres en llocs cèntrics.
Cal recordar que el 1917 s’havia de fer a Montjuïc una exposició internacional d’indústries elèctriques, amb la finalitat de promocionar l’enllumenat públic i privat, promoguda per l’alcalde Pich i Pon i per Francesc Cambó, que compartien la defensa dels interessos de l’empresa alemanya AEG en el procés d’electrificació català i la capacitat d’influir en les decisions municipals de la segona dècada de segle. El 1914 es van començar a projectar moltes obres de millora a Barcelona relacionades amb l’exposició prevista, però es va haver d’ajornar a causa de la guerra europea, que feia inviable la participació estrangera. Fins al 1925 no es va recuperar la idea, que va quedar subsumida en la idea d’una Exposició Internacional no centrada només en les indústries elèctriques, sinó extensiva a tots els camps del comerç i de la indústria. Es va fer a Montjuïc el 1929. Però en l’entremig s’havien anat fent algunes de les obres projectades, entre elles el que havia de ser una xarxa de mingitoris que prestessin servei a l’allau de visitants que s’esperava.
Els nous mingitoris subterranis es van plantejar de manera ambiciosa. No servirien només per a pixar, sinó per a tota mena de necessitats. Hi hauria també vàters per a dones i s’hi prestarien altres serveis, com el de cirabotes. Era habitual que disposessin d’un servei de vigilància i neteja, normalment prestats per dones, que alhora venien fulls de paper higiènic i preservatius. Una altra de les coses habituals era la presència d’homosexuals voyeuristes. ¿Quin preadolescent dels anys seixanta no va descobrir en un lavabo públic subterrani l’existència d’homes que es posaven al seu costat i allargaven el coll per sobre la pica de separació interessats en la visió del que tenia entre mans?
Aquest va ser un dels motius del tancament progressiu de tots els mingitoris de la ciutat. Un altre, potser encara més decisiu, van ser els costos de manteniment i neteja d’aquestes instal·lacions públiques. Per això, com qui no vol la cosa, les autoritats els van anar retirant dels seus pressupostos i al final van ser clausurats. El que més anys va sobreviure va ser el de la plaça d’Urquinaona, tancat el 1997 i enderrocat el 2012. El 1990 s’havien tancat els de l’avinguda de la Llum, en ser clausurades aquestes galeries subterrànies situades sota del carrer de Pelai.
I ja que esmentem l’avinguda de la Llum, cal tenir present que sempre hi ha hagut altres espais que disposaven també de lavabos oberts a tothom, com les estacions de tren, alguns edificis públics i llocs com els mercats de barri o els encants. I els bars, és clar, no sempre disposats a permetre l’accés a qui no hi faci una consumició. N’hi ha de magnífics, però també d’altres de força impresentables. Un dels més repugnants que han existit és el que hi havia hagut en el darrer terç del segle passat en el famosíssim Bar Mundial de la plaça de Sant Agustí Vell: un espai on cabia tot just la tassa de vàter i del que amb prou feines es podia tancar la porta, situada al costat mateix de les taules de consumició. No deixa de ser, però, un record entranyable per a tots els qui vam passar moments inoblidables en aquell establiment.
Els ‘pissoirs’ de Ceret
I així estem ara. Amb milers i milers de turistes escampant amoníac pels matolls de la plaça de la Sagrada Família i milers i milers de ciutadans barcelonins, homes i dones, fent les seves necessitats nocturnes entre els contenidors de les zones d’oci. És clar que s’han portat a terme molts intents de solucions, basats en cabines de tota mena, però totes han acabat quedant-se en experiments de poca durada. De moment, cap solució tan definitiva com la que va aportar l’alcalde Clos, fent honor al seu cognom.
Deixeu-me acabar, però, recordant un experiment que a la Catalunya francesa ha superat en enginy surrealista tots els que s’han portat a terme a Barcelona. L’estiu del 2012, a la bonica població de Ceret (Vallespir), van intentar ressuscitar una mena de pissoirs per evitar que les gresques nocturnes comportessin unes matinades pudents pels carrers. Però com que el pressupost municipal no estava per a urinaris de disseny, l’Ajuntament es va limitar a posar una planxa metàl·lica en els llocs on habitualment els borratxos nocturns feien, de cara a la paret, el que en francès en diuen “se soulager” [‘les seves necessitats’]. Una senzilla conducció de coure hi abocava uns rajolins d’aigua des de la part superior i un canaló recollia tot plegat fins a un forat de desguàs que abocava directament a la claveguera.
Una solució eficaç i senzilla, però molt poc estètica i que va aixecar les ires del sector abstemi i no noctàmbul de la població, en considerar que el sistema provocava un efecte crida i que els homes feien sense amagar-se el que abans feien de manera discreta. Una visió que pot resultar força desagradable per als qui viuen a la casa amb finestres sobre el pissoir municipal, segons van reflectir amb unes pintades sobre les planxes-urinari: “Fenêtres fermées aux enfants, protegés de l’attentat á la pudeur d’un maire sans honneur” [‘Finestres tancades als nens, protegides de l’agressió indecent d’un alcalde deshonrós’].
*Jaume Fabre és periodista i historiador.
