Havia estat un criteri comunament acceptat que mai el periodista havia de ser el protagonista dels textos que escrivia, sinó un espectador que traslladava al lector allò que veia. En conseqüència, la tercera persona o fórmules impersonals eren la manera habitual d’escriure cròniques, reportatges, entrevistes i articles d’opinió. Això ha canviat, i ara domina de manera abassegadora la primera persona en les publicacions de paper i en blogs i edicions digitals de mitjans de comunicació.
Un altre canvi és l’augment en la mida de les fotografies que acompanyen les signatures en mitjans de premsa i publicacions institucionals. Alguns mitjans van començar ja fa anys a posar al costat del nom de l’autor una fotografia de la cara, el que en l’argot professional se’n diu un careto. Amb els anys ha anat augmentant la visibilitat del cos del signant.
Hi ha excepcions. Ada Colau va fer suprimir el seu careto i la salutació de l’alcalde que ocupava sempre la primera plana de les publicacions municipals, criteri que ha estat respectat pel seu substitut Jaume Collboni. Pel que fa a televisió, hi ha també un cas singular: el d’Alonso Carnicer, qui durant quaranta anys ha estat reporter de caps de setmana a TV3. Mai no ha sortit parlant a càmera en cap dels centenars de reportatges que ha fet en els seus anys de treball fins a la seva jubilació recent. És amb ell amb qui hem mantingut una conversa sobre algunes peculiaritats del treball del periodista de televisió.
Un reportatge a televisió té molta més repercussió que un de publicat en premsa escrita, on a vegades penses que no t’ha llegit ningú.
En canvi, el que queda escrit és el que, amb el temps, compta més, almenys fins ara.
Josep Martí Gómez, un dels més grans periodistes que hi ha hagut a Barcelona, deia que li agradava molt més treballar per a la ràdio que per a la premsa escrita, perquè les paraules se les endú el vent i el que queda escrit pot tenir més conseqüències.
Sí, hi ha també un aspecte efímer a la televisió. Però va haver-hi una generació de periodistes que vau donar a conèixer uns problemes de què ningú no parlava i vau posar definitivament al mapa els barris de la ciutat.
Per desgràcia actualment no és fàcil trobar informacions sobre fets del passat. L’únic arxiu sistemàtic de totes les lluites urbanes de l’última dècada del franquisme va ser el de l’OIU del Col·legi d’Arquitectes, on retallaven cada dia el que sortia als diaris i ho guardaven ben classificat per temes. Aquest arxiu va ser destruït en un canvi de la junta de govern del Col·legi d’Arquitectes. Ara, per tenir una informació d’una lluita concreta, has de tenir les dates exactes per anar a buscar el que en van publicar els diaris. Potser aquest és un dels motius que fa que a la pel·lícula El 47 hi hagi tantes inexactituds. Va haver-n’hi molts, de segrestos d’autobusos, i a la pel·lícula fa l’efecte que el de Torre Baró en va ser l’únic.
Sí, l’accés públic als arxius digitals és a través de les webs. Hi ha reportatges i documentals importants de TV3 d’abans de 2010 gairebé impossibles de trobar. I el ple accés als arxius de documentació de les televisions no sol ser fàcil com a periodista o investigador.
I això que TV3 ja no va treballar amb càmeres de cine i, per tant, el que hi ha a l’arxiu és tot vídeo, més manejable.
Sí, TV3 ja va començar amb el vídeo i, des de l’inici, es va aplicar el sistema d’equips de dos reporters polivalents ENG [de l’anglès Electronic News Gathering, captació electrònica de notícies] que sortien al carrer, mentre que a TVE seguien amb equips de moltes persones, fins i tot xofer. El nostre sistema de treball amb només dues persones ens donava agilitat i flexibilitat.
Com es formaven aquests equips?
D’entrada, la feina de cadascú de l’equip de dos no estava compartimentada. Qualsevol podia fer de càmera o redactor. Ens anàvem intercanviant i això era una de les coses que més ens atreia.
Aleshores no hi havia tants professionals preparats per treballar amb la imatge. L’ensenyament era sobretot com a redactor de textos per a premsa escrita i no com ara, que cada any surten centenars de titulats de les facultats de periodisme que han fet moltes pràctiques de periodisme televisiu.
En els inicis de TV3 es van voler evitar fórmules que s’havien utilitzat abans. Entre els primers reporters ENG no hi havia periodistes: érem gent amb interessos molt variats. Hi havia filòlegs, qui havia estudiat medicina, belles arts… Però la imatge ens atreia a tots i això era l’important. Sempre volíem agafar la càmera. Amb els anys això va anar canviant.
Amb Sara Grimal vau començar a tocar de manera especialitzada temes de barris.
Ja hi havia precedents. Al programa 30 minuts, que va començar pràcticament amb el naixement de TV3 dirigit per Joan Salvat, es van tocar des del principi les lluites urbanes. Quan feia pocs mesos que era a TV3, vaig fer un reportatge a 30 minuts sobre el barri de barraques de la Perona. I amb els anys n’hem fet molts altres amb la Sara, i també documentals. Però, de fet, on més hem treballat ha estat al Telenotícies, a la secció de societat.
Dels reportatges de barris que has fet, quin recordes més?
La Barceloneta, on Mercè Tatjer ens va ensenyar a mirar d’una altra manera: el patrimoni, la gent i el seu tarannà. També Horta i la Clota, on es conserva encara un món rural únic. Un barri que ens agradava tant que temíem parlar-ne, per por que en ser conegut atragués interessos immobiliaris. O el Carmel, Montjuïc…
i els barris de barraques que Josep Maria Huertas va documentar tan bé.
Poses en el mateix sac el que són reportatges estrictament reivindicatius i el que són treballs d’això que se n’ha dit barcelonisme, més centrats en el patrimoni i els costums.
El primer lloc on vam prendre consciència de la fragilitat dels barris va ser el Casc Antic, on estava en marxa un PERI [Pla Especial de Reforma Interior] destructiu, de substitució d’una trama de carrers medievals per un urbanisme i una arquitectura anodina. Estaven en perill patrimoni i paisatge urbà, i també la gent: veig les dues coses com un tot. Encara no havia començat la gentrificació, però s’estaven posant les bases per al que ha vingut després.
Com vau formar l’equip Sara Grimal-Alonso Carnicer, que s’ha mantingut durant quaranta anys?
Aviat vam trobar unes afinitats pel que fa al tractament de la imatge i del so, un aspecte molt important, i uns interessos comuns per les històries humanes i com mostrar la gent en el seu entorn, donant protagonisme al seu relat.
Per què, doncs, se us ha identificat sobretot amb el periodisme de barris?
En part per culpa dels huertamaros! El descobriment dels barris perifèrics, els barris marginals, les barraques que encara quedaven al Turó de la Rovira… Nosaltres no ens vam plantejar mai dedicar-nos només a la informació de barris. Ens hi vam anar trobant cada cop més immersos i una cosa porta l’altra.
I tenien el vostre telèfon!
Al principi era un procés de descoberta. A mesura que vam anar establint contactes amb les associacions veïnals, ens vam engrescar més a tractar problemes urbans i lluites veïnals. També el patrimoni industrial, com en el cas de Can Ricart.
Si ara, amb quaranta anys menys, t’oferissin d’entrar a treballar en la secció de societat d’un diari, com t’hi trobaries?
En alguns aspectes a gust, perquè treballar per a televisió és laboriós, cal molta producció prèvia, la llum adequada, el muntatge, la pressió de temps…, però la imatge i la veu de les persones tenen una capacitat màgica per explicar i transmetre sensacions.
Una de les diferències que hi ha entre la manera de treballar del reporter de televisió i el de premsa escrita són els recursos tècnics que heu de mobilitzar.
Depenem de la imatge. La imatge ha d’explicar perfectament la història, i no només el text. Això vol dir que hem d’anar abans al lloc per preparar com i a quines hores del dia farem les imatges i les entrevistes.
Si haguessis de posar en els dos plats d’una balança els temes que us han vingut demanats o oferts i els que heu fet per iniciativa vostra, quin pesaria més?
Quan comences, la professió és un jardí on cada dia descobreixes coses noves, no explorades de la ciutat. Vius l’experiència fascinant d’estar sempre amb gent diferent. Amb els anys et vas centrant en temes que t’interessen i, és clar, els d’iniciativa pròpia acaben essent la gran majoria, sempre en contacte amb la gent del lloc.
Si som honrats, cal reconèixer que no tota la informació de barris dels anys que se li donava molta importància als diaris, era fruit de reporters que anaven a trepitjar fang. Es treballava molt amb el telèfon i amb gent de les associacions veïnals que anaven als diaris a portar notes o a parlar amb l’encarregat d’aquest tipus d’informacions. N’hi havia que anaven als llocs, sí, i hi ha algunes cròniques memorables escrites per periodistes que havien assistit a una assemblea o havien participat en directe en una manifestació reprimida per la Policia, però aleshores, en premsa escrita, això era bastant excepcional. Als diaris et posaven limitacions d’espai, normalment no et deixaven fer el reportatge gros sobre temes conflictius, només informacions breus, i en alguns diaris, molt breus. Segurament la televisió, en necessitar la imatge, ha canviat força les coses.
Donar al reportatge el paper que li pertoca és una batalla ara a la televisió, on es tendeix a formats molt curts, la immediatesa i l’ús constant del directe del periodista, sovint poc rellevant i gens visual. Tot això va en detriment del reportatge, la narració audiovisual que personalitza la informació i l’apropa a l’espectador per aprofundir en el tema. Els relats de les persones normals han estat de les coses que més m’han omplert professionalment, històries personals que et posen la pell de gallina i que és impossible oblidar.
