Fa temps que la majoria dels partits polítics de la comunitat europea han unificat un discurs comú sobre la necessitat de saber-ne més sobre el que està passant dins dels barris més conflictius de les nostres ciutats. Segons ells, hem de prestar més atenció a les comunitats veïnals i als seus moviments, però queda clar que la proposta política passa, en realitat, per arribar a tenir més control, sense incidir en les necessitats reals dels barris.
Estem en un moment complicat i difícil. Ens envaeix la desconfiança i la desafecció. Tenim una comunitat política que estructura la seva manera de fer sobre una base de mentides o de promeses que mai es porten a terme. I estan convençuts que la ciutadania no tenim la capacitat per veure el que s’està fent i que no reaccionarem davant de les seves incompetències.
Les diferents associacions, organitzacions, fundacions i iniciatives sense ànim de lucre que treballem al carrer des de fa molts anys hem dit, demanat i reclamat, per activa i per passiva, la necessitat de gestionar la prevenció, tenint en compte la realitat del moment i treballant de manera conjunta amb els diferents serveis socials de la població.
Una realitat tossuda
La paraula prevenció indica “una acció a treballar en el temps, que ens ajudi a evitar un dany o un risc”. Malauradament, en l’actualitat tot allò que no reporti un resultat immediat i econòmicament viable, difícilment es duu a terme. Tanmateix, la realitat ens ha demostrat tot el contrari: la prevenció no tan sols resulta econòmicament molt més viable que la intervenció, sinó que emocionalment assegura que el futur dels infants, els adolescents i les famílies amb qui es treballa sigui molt més estable.
Cal fer una aposta per la prevenció, en paral·lel a la tasca d’acció i seguiment educatiu que ja s’està fent, amb les famílies en situació de vulnerabilitat. Per tant, hauríem de fer una immersió en el territori i en el seu entorn. Cal crear vincles i, en conseqüència, hem de conèixer tot allò que envolta la vida familiar i social de les nostres famílies. Hem de comptar amb tots els agents socials implicats al barri: associacions veïnals, comerciants, entitats esportives, de lleure…, creant un clima de confiança, orientació, coordinació i relació amb els organismes més institucionals. I tots aquests agents socials haurien de ser defensats per les institucions en la seva funció socialitzadora i dotats, a més, d’eines tant econòmiques com funcionals per desenvolupar aquesta tasca de seguiment, educativa i preventiva.
En aquests moments, tant el Departament de Drets Socials i Inclusió -i, en concret, la DGPPIA- com els Serveis Bàsics de cada localitat haurien de vetllar per assegurar que les famílies es mantinguin juntes i que només en casos de violència, maltractament, abús o qualsevol altra situació que posi a la infància en risc, s’opti per tutelar.
S’han de crear nexes entre les diferents entitats, sempre des de l’orientació i la coordinació. Des de la relació i el diàleg. Des de l’organització i la participació en la vida comunitària. Des de la promoció d’activitats formatives, informatives i orientatives. Des de l’acompanyament a la creació d’activitats de caràcter sociocultural. Hem de ser capaços de crear una xarxa transversal entre tots els agents socials que formem la comunitat, per valorar la importància que té cada persona i cada grup en el seu sistema, i així assegurar de la millor manera possible una digna inclusió i integració.
En definitiva, hem de tornar a construir el concepte de comunitat i de barri, que no deixa de ser un sinònim de “sentir que formes part de…”.
*Toni Rubio és educador social i mediador familiar sistèmic.
