Aquell manifest comptava amb l’adhesió d’una quarantena d’entitats. Dues d’elles, les associacions veïnals de Park Güell-la Salut-Sanllehy i Som Barri -de Vallcarca-, pertanyents a dos barris que limiten amb el Park Güell -que forma part del Coll, la Salut, Vallcarca, Penitents, el Carmel i Can Baró- i en els quals aquesta massificació turística incideix en la realitat quotidiana. “S’han perdut els comerços de barri, només hi ha botigues de souvenirs i restaurants. Des de fa deu anys, el comerç ha canviat radicalment. Al carrer de Larrard, per exemple, hi havia carnisseria, forn, perruqueria, merceria, els comerços del dia a dia, i ara no en tenim. Has d’anar a una gran superfície o als supermercats que han obert per tot arreu”, assegura Cesca Sancho, presidenta de l’AV Park Güell-la Salut-Sanllehy.

“Els preus dels lloguers -afegeix Sancho- estan pels núvols. A la gent llogatera li dupliquen el preu antic, la fan fora i fan habitatge turístic que es lloga per dies. Conec moltes persones que han hagut de marxar del barri en aquests últims deu anys en què el turisme a Barcelona s’ha desbocat”. La presència massiva de turistes, a més, dificulta la mobilitat de la població local, ja que les línies de bus 24 i V19, tot i que sovinteja el seu pas, acostumen a anar plenes de passatgers. A això cal afegir que al barri hi ha cinc escoles -quatre al voltant del parc i una a dins mateix del recinte, la Baldiri Reixac-. “Els busos van col·lapsats, quan no de turistes, d’estudiants, segons les hores”, descriu Sancho.

En el cas de Vallcarca, la proximitat al Park Güell tensa una gentrificació que el barri arrossega des de dècades enrere. Per a Aran Llivina, presidenta de Som Barri, “Vallcarca és una de les zones més grans que queden per urbanitzar. Abans era un veïnat de classes populars, de gent que tenia negocis a Vallcarca, que vivia en cases baixes; un veïnat de tota la vida, una comunitat molt arrelada”. El comerç tradicional del nucli de Vallcarca també va anar tancant. “Ara -descriu Llivina- patim el flux de visitants del Park Güell que surten de l’estació de metro de Vallcarca i van en grups immensos fins
a l’avinguda de Vallcarca, giren per la Baixada de la Glòria i tiren escales mecàniques amunt. L’avinguda de Vallcarca és, bàsicament, un monocultiu de botigues de souvenirs, i de venda de refrescos i snacks, i poca cosa més”.

El veïnat disposa d’un carnet d’accés que cal sol·licitar a l’Ajuntament, que gestiona el Park Güell a través de l’empresa pública Barcelona Serveis Municipals (B:SM), mentre que els que viuen en altres barris de la ciutat s’han de registrar al programa Gaudí Més per anar-hi un dia. La realitat és que el veïnat de Barcelona que hi va és una minoria respecte als turistes que hi accedeixen. “Era el parc del barri, dels barris de muntanya, de tota la vida”, recorda Sancho. “Tancar els pisos turístics seria un pas endavant, i la reducció de l’aforament al parc al 50% seria una mesura que notaríem molt, perquè es reduirien a la meitat els turistes que veiem caminant pels nostres carrers”, manté Llivina.

Un decreixement turístic que s’ha de produir no sols al Park Güell, sinó al conjunt de la ciutat. Com destaca l’activista de Vallcarca, “a Barcelona cal posar-se molt seriosament en decréixer en el nombre de visitants, i això exigeix reduir el nombre de creuers al port, per no ampliar l’aeroport, i per fer una aposta decidida per fer la ciutat més habitable per als ciutadans que hi viuen tot l’any”.

El veïnat dona suport a les treballadores

La lluita pel Park Güell està plena d’arestes i va més enllà de la privatització de facto de l’espai. A final de desembre i principis de gener,
la plataforma Recuperem el Park Güell es va solidaritzar amb els i les treballadores del parc, que van secundar la vaga de quatre dies convocada per la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Estaven “fartes d’una saturació turística que augmenta els beneficis del Park, però que en cap cas ha repercutit en unes millors condicions laborals per al personal. Ni roba adient per al fred o la calor, ni para-sols, ni més mesures de seguretat i il·luminació a les entrades més aïllades i, per descomptat, cap revisió salarial”, deien en un comunicat, on també exigien “una Taula de gestió del Park on tots els actors -treballadors inclosos- i entitats tinguin veu, i que serveixi per donar un tomb a aquest model insostenible”.

L'entrada El peatge de viure a prop del Park Güell ha aparegut primer a Carrer.

A final dels anys seixanta, i sota el paraigua de l’Església, es va crear el Centro Social, que ja s’organitzava amb assemblees i vocalies, com si fos una associació veïnal, amb el corresponent risc per als seus participants, encara en ple franquisme. Va ser el pas previ a la constitució formal de la Asociación de Vecinos del Carmelo, l’any 1972, que al principi tenia el seu local al carrer del Pardillo -avui, del Passerell- i després al carrer de Feijoo.

El 1973, una de les primeres manifestacions veïnals va tallar el trànsit de la carretera del Carmel per demanar uns contenidors de brossa a la zona de barraques. Un any més tard, es va muntar l’exposició El Carmelo ignorado i, posteriorment, es va elaborar el Plan Popular del Carmelo, que feia un recull de totes les necessitats del barri. Una de les primeres lluites importants de l’associació veïnal va ser amb motiu de les obres del túnel de la Rovira, que van provocar esquerdes en les cases properes. Hi havia més de 300 persones afectades, que van haver de ser reallotjades.

El barraquisme va ser un dels temes cabdals en l’activitat de l’associació veïnal. Hi havia fins a tres nuclis: els de Francisco Alegre, Raimon Casellas i Marià Labèrnia, que van reunir més de 600 barraques i unes 4.000 persones. El reallotjament dels seus habitants es va produir en tres fases: 123 famílies van anar al barri de Canyelles, el 1977; 161 famílies, als pisos construïts en terrenys on hi havia hagut les barraques de Raimon Casellas, el 1984; i un darrer trasllat a Can Carreras, a Nou Barris, el 1990, amb l’enderrocament de les últimes barraques del nucli de Francisco Alegre. “Cal destacar que les tres zones vam ser capaços d’unir-nos, i que allò que s’aconseguia per a uns era igual per a tothom. I la decisió es prenia en assemblea”, subratlla Moreno.

L’esvoranc, un punt d’inflexió

En el camp de la salut, l’any 1990 es va guanyar un equipament molt necessari, el CAP del carrer de la Murtra. Segons Moreno, “va passar molt de temps fins que el centre va obrir, i el vam tenir un any sense inaugurar fins que no vam aconseguir que tot l’equip mèdic i el personal fos fix, perquè llavors anaven canviant els metges”. Més endavant, l’esvoranc originat per les obres de la línia 5 del metro, el 2005, va trasbalsar el Carmel i va suposar un punt d’inflexió en la seva configuració. La raó és que, “a banda de solucionar el problema concret de la gent afectada [molts hi van perdre la casa], es va aprofitar per arreglar algunes coses que hi havia pendents i que ja estaven previstes al PERI [Pla Especial de Reforma Interior] del Carmel”, rememora Moreno.

50 anys del tancament a la Tramuntana

Una de les mobilitzacions de més impacte al barri, i que va tenir un gran ressò als mitjans de comunicació de l’època, va ser el tancament a l’escola Tramuntana, el 1975, un centre privat situat en una torre del Carmel. El veïnat reivindicava que esdevingués una escola pública, les quals escassejaven a la zona. Com explica Alejandro Bosque, “els propietaris de la torre van oferir uns terrenys amb prou espai al carrer de la Gran Vista, i la reivindicació va ser obrir l’escola pública allà”. A l’abril, uns 300 pares i mares, mestres i veïnes es van manifestar davant l’Ajuntament de Barcelona, el 8 de maig es van tancar a l’escola Tramuntana i no en van sortir fins al dia 10, enmig del desplegament policial. La torre va continuar oberta fins al 1977 i llavors l’escola es va traslladar a la part de dalt del carrer de la Gran Vista, en sis barracons provisionals. Les obres de la nova escola es van iniciar el 1978 i, el setembre del 1979, n’obria les portes. Avui és l’institut Ferran Tallada.

L'entrada Quan al barri del Carmel estava tot per fer ha aparegut primer a Carrer.

Altres masies importants -si bé reformades- hi són encara -Can Piteu, Can Figuerola i Can Soler-, així com la parròquia del Sant Crist, de creació més recent, però que també forma part de la història del barri. “Hi ha un Sant Genís que té una continuïtat de segles, rural i agrari, i que arriba fins a mitjan segle XX, quan es van fer les primeres grans edificacions, es van trencar els camins ancestrals i les rieres, i es va produir un canvi irreversible”, explica Joan Bermúdez, de la vocalia de Cultura de l’Associació Veïnal de Sant Genís dels Agudells. Emeka Okpala, membre de la junta de l’associació, creu que cal recordar “com es va haver de fer front a aquest creixement durant el desarrollismo del franquisme tardà, amb la construcció de blocs monolítics que trenquen la fesomia de la zona”. “Parlem d’edificis de quinze plantes als anys seixanta i setanta”, apunta.

Una transformació que va anar en paral·lel a l’arribada d’immigrants de la resta de l’Estat a Barcelona. Ramon Vila és veí de Sant Genís des del 1962, quan va arribar a la ciutat i s’hi va instal·lar. Recorda que, “llavors, aquest era un barri totalment aïllat de Barcelona, només hi havia la connexió amb el tramvia i l’autobús”. “Era un barri caòtic, mal urbanitzat i amb pocs serveis. Els taxis no hi pujaven: et deixaven a la Vall d’Hebron perquè el barri estava sense asfaltar. Era un barri de treballadors, tothom anava cap a baix a treballar”, rememora.

El 1975 -ara se celebren els cinquanta anys-, es va constituir l’associació veïnal, en una època de feina ingent per les mancances que el barri patia. Com diu Bermúdez, “l’urbanisme era molt precari: es van deixar sense asfaltar molts carrers, el clavegueram era insuficient, faltaven escoles, pràcticament tot estava per fer i la gent es va mobilitzar perquè les mancances els afectaven en la seva vida diària”.

Un fet important va ser l’arribada de la línia 3 del metro el 1985. El 1991 va obrir el Centre Cívic Casa Groga -en terrenys de l’antiga masia de Can Gresa- i el Patronat Ribas acull des del 2002 l’Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron. Un altre equipament necessari, el casal de gent gran, es va inaugurar més recentment, el 2017, i avui continua en peu una reivindicació històrica, la de la cobertura de la ronda de Dalt al seu pas pel districte d’Horta-Guinardó. “Al final, és cosir una fractura històrica, perquè els cotxes fan una barrera. El barri no és permeable i tenim molt pocs llocs per on creuar la ronda. La cobertura cus aquesta ferida amb un espai urbà de qualitat, amb espais verds i de joc”, defensa Okpala.

Un monestir desconegut

La història del barri també s’explica amb aquells elements ja desapareguts, com les masies de Can Gresa i Can Besora, o el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que s’ubicava on hi ha la benzinera de la carretera de la Rabassada. D’estil gòtic i de l’ordre dels monjos jerònims, va existir entre els anys 1393 i 1835. Per donar a conèixer el seu llegat, es va crear l’Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, de la qual Bermúdez n’és un dels fundadors. “Aquest monestir és un gran desconegut i hi ha un marge molt gran per difondre la seva història i recuperar els vestigis que en queden”, avisa.

Entre grans vies i Collserola

Sant Genís dels Agudells compta avui amb uns 7.000 habitants i, malgrat que limita amb grans vies -com ara la carretera de la Rabassada, el passeig de la Vall d’Hebron i la ronda de Dalt, a més de l’Hospital de la Vall d’Hebron-, la seva proximitat a Collserola és un avantatge per al veïnat. Per a Joan Bermúdez, “Collserola és un dels grans actius del barri, perquè suposa tenir un aire més net i la muntanya aporta una salut mental i física que et compensa”. “Aquí es viu millor, a un altre ritme, pots anar a passejar per un entorn més natural, no tens tant de soroll i la temperatura és dos o tres graus inferior a la del centre de la ciutat, i això es nota”, afegeix Emeka Okpala. Com a barri de muntanya, l’aigua és ben present al territori, amb fonts com la del Bacallà o la del Roure, recuperades pel Col·lectiu Agudells, una de les entitats històriques de Sant Genís que va sorgir el 1984, de caràcter cultural i ecologista, i que manté la seva activitat.

L'entrada Sant Genís dels Agudells, segles de petjada rural ha aparegut primer a Carrer.

Del centenar de persones que integren el grup, tothom té més de 60 anys i la gran majoria estan jubilades. Hi ha una proporció una mica superior d’homes que de dones (55%-45%), i una desena part són de fora de Barcelona, de poblacions com ara Premià, Mataró, el Masnou, Sant Feliu o Sant Boi de Llobregat. Pel que fa a la gent que viu a la ciutat, la seva procedència està molt repartida, essent una bona part de la zona nord, dels barris de muntanya. “La gent que hi participa és, sobretot, perquè li agrada caminar per la muntanya, conèixer llocs, i també per socialitzar”, agrega Rodríguez.

Aficionats a l’excursionisme

Als pocs anys d’iniciar l’activitat, es va establir una programació tipus cada mes que consisteix en dues jornades matinals, una de tot el dia i una de caràcter cultural. Per organitzar una ruta cada setmana cal molta preparació, planificació i un model de funcionament ben definit. Tothom que s’inscriu al grup ha d’aportar les seves dades personals, signar una declaració responsable i disposar d’una assegurança. Com apunta Sergio Sesé, un altre membre de Vetejou’s, “tothom és soci d’un centre excursionista i té la llicència de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya”.

Cada sis mesos es convoca una reunió per planificar les sortides del semestre següent. A més del lloc i el recorregut, cal tenir en compte l’àpat del dia i el desplaçament que es fa amb transport públic o autocar. I una setmana abans de l’excursió, la persona que l’organitza explica fil per randa tots els detalls després d’un treball previ. “Si hi ha un grup de persones que diu «anirem a Rellinars» -explica Sesé-, expliquen que hi van estar fa trenta anys i que van passar per un camí, perquè tenen una memòria brutal i se’n recorden, però potser quan hi arribes ara el camí ja no hi és i s’ha obert un corriol”.

Les rutes es fan de setembre a juny i segueixen uns criteris estàndard: no passar dels quinze quilometres de distància i dels 300 metres de desnivell acumulat, amb un grau de qualificació de fàcil, moderada i difícil. El nombre de participants oscil·la entre 25 i 40 -havent arribat en alguna excursió a un màxim de 50- i prop de la meitat de les sortides són a Barcelona i en zones de la corona metropolitana. Si bé no han visitat el sud ni tampoc Lleida -que queden una mica lluny per realitzar excursions d’un sol dia-, el grup Vetejou’s ha recorregut bona part de Catalunya. Són més de trenta anys de vivències compartides per persones que es troben cada dijous fent camí.

L'entrada Caminar per fer amics i veure món ha aparegut primer a Carrer.

L’usuari de la bicicleta és coneixedor dels detalls de la nova ordenança?

La meva percepció és que sí, però potser la meva visió és esbiaixada perquè formo part del BACC i els ciclistes urbans que conec solen ser activistes de la bici. En qualsevol cas, no es tracta només que en siguin coneixedors: la pregunta és si poden complir l’ordenança de mobilitat movent-se amb bicicleta per Barcelona. I la resposta és que no.

El punt més destacat de l’ordenança és la prohibició de circular per la vorera. Barcelona té un espai òptim per a la circulació de bicicletes?

Clarament, no. Ara mateix, la ciutat no està preparada per anar-hi amb bicicleta. La infraestructura que hi ha no és inclusiva, no la pot fer servir tothom i, per tant, no és òptima. Hauria de ser prou inclusiva perquè una persona es pogués moure amb bicicleta dels quatre als noranta anys. I això ara mateix no passa.

La xarxa de carrils bici és insuficient?

La xarxa és del tot millorable, pel que fa a quantitat, però també a qualitat: patim un deteriorament de la infraestructura i falten molts separadors de carril bici.

Si radiografiem la xarxa, hi ha molt de contrast entre el centre i la perifèria?

Sense cap mena de dubte. La bicicleta és un vehicle molt pràctic com més pla és el terreny. En els barris perifèrics, hi trobem més desnivells perquè ens acostem a la muntanya de Collserola. Ens agradaria molt poder incidir en aquestes zones
i, de fet, el primer Bici-bus que hi va haver a la ciutat va ser a Sarrià, on hi ha molt d’activisme per la bici i una comunitat molt implicada. Barcelona és diversa, cada barri té la seva realitat. A les Corts, per exemple, hi ha una manca d’infraestructura ciclista molt gran.

La sanció per transitar per la vorera és de 500 euros. Què us sembla?

Ens sembla que desincentiva del tot l’ús de la bici i que el criminalitza. ¿I com pretenen aplicar la normativa quan la infraestructura ciclista que ha fet el mateix Ajuntament t’obliga a passar per la vorera? És a dir, s’ha començat la casa per la teulada. Si s’aplica la multa de 500 euros i es comença a multar a tort i a dret, el que farà és treure l’incentiu a l’ús de la bici.

Com es pot conscienciar l’usuari de la bicicleta de no circular per la vorera?

El que se li ha de treure a Barcelona és espai al cotxe. El carril bici ha de passar per la calçada, no per la vorera, que ha de ser per al vianant per una qüestió de vulnerabilitat. La bici és un vehicle que té drets i deures, i un dels deures és no passar per la vorera, on el vianant ha de tenir la prioritat absoluta. És molt fàcil posar el focus en la bicicleta, perquè moltes vegades la infraestructura, que està mal feta, ens obliga a passar per la vorera. Creiem que o es millora la infraestructura ciclista o l’ús de la bici a Barcelona continuarà sent molt conflictiu. Calen carrils bici amples, segregats, i això es podrà fer reduint l’espai del cotxe; no a la vorera, sinó a la calçada. Hem d’anar cap aquí.

Un altre punt de l’ordenança és la sanció de 100 euros per als usuaris que lliguin la bici als arbres i al mobiliari urbà. És suficient el nombre d’aparcaments?

No ho és, clarament. Hi ha una manca d’aparcament per a bicis en la gran majoria dels barris de la ciutat. En falta molt a la superilla de Sant Antoni, per exemple. I hi ha llocs, com ara Sants o Gràcia, on és molt difícil posar-ne perquè les voreres són molt estretes. En aquests barris has de fer mans i mànigues per trobar un lloc d’aparcament.

Amb tot, quina valoració general feu del contingut de la nova normativa?

Creiem que hi ha un greuge comparatiu entre els vehicles de motor, que tenen una infraestructura molt determinada i ben construïda -que et pot agradar més o menys- i nosaltres, que no la tenim. La infraestructura de la bicicleta és més recent i molt més precària. La conclusió a què arribem és que hi ha una manca de sensibilitat per part de qui legisla i que es busca específicament perseguir l’ús de la bicicleta a la ciutat.

Quins passos cal fer per reforçar la presència de la bici al carrer?

El futur demana reduir l’espai destinat al vehicle de motor privat, potenciar el transport públic i la intermodalitat i millorar els espais destinats al transport públic, a la bicicleta i al vianant. Hem d’anar cap aquí. Llàstima que l’ordenança de mobilitat no va en aquesta línia. Quant al BACC, el nostre camí és ser un corcó, perquè el futur exigeix moure’s a peu, en bici i en transport públic, pel canvi climàtic i pel cost de la vida.

Joan Marc Montserrat, ‘Jota’, membre del Bicicleta Club de Catalunya

De l’Esquerra de l’Eixample -a tocar de Sants Estació-, ‘Jota’ ha anat fent-se activista de la bicicleta al llarg dels tretze anys que fa que hi circula per Barcelona, dels disset als trenta que en té ara. Després de ser tècnic comunitari de l’Ajuntament de Barcelona i implicar-se en diversos projectes del territori, va ser un pas natural per a ell incorporar-se al BACC, on porta sis anys, tres dels quals com a vocal de la junta de l’entitat.

L'entrada Joan Marc Montserrat ‘Jota’ (Bacc): “La sanció de 500 euros treu incentiu a l’ús de la bicicleta” ha aparegut primer a Carrer.

Inversió cara, però necessària

La segona fase de la cobertura té lloc en un tram que limita amb els barris de la Teixonera i Sant Genís dels Agudells, que amb l’obra han de guanyar espai públic i millorar la seva qualitat de vida en disminuir de forma notòria la contaminació i el soroll. Emeka Okpala, membre de l’Associació Veïnal de Sant Genís dels Agudells, manté que “cal cosir la ferida històrica que suposa la ronda, una frontera entre barris i una font de soroll i de contaminació”. L’activista reconeix que “és una inversió molt elevada pels metres que es guanyen”, però en tot cas “és necessària per millorar la qualitat de vida amb un espai de convivència i de pas. Guanyem molt d’espai públic, obert, amb qualitat urbana, i tapem el soroll i la contaminació”.

La cobertura és una obra que es perllonga en el temps per la seva magnitud: un cop enllestida la segona fase en curs, faltaran altres trams per cobrir. “Construir sobre una cosa en funcionament i en marxa, com la ronda, és molt més costós. Els passos són molt lents i, fins que no s’acabin del tot les obres, no es veurà tota la millora urbana. És molt important que l’obra continuï després fins a l’Hospital de la Vall d’Hebron”, rebla Okpala, que també és membre de Catalunya Camina, una associació que treballa per millorar la mobilitat i seguretat dels vianants.

Per a Cairell, el principal problema del pas de la ronda per aquests barris és el soroll i la contaminació acústica i atmosfèrica, especialment en aquells punts on hi ha edificis a tocar del vial. “S’hauria d’haver començat per Montbau i, sobretot, per Vall d’Hebron, perquè hi ha un tram que passa ran dels edificis, a tocar dels veïns”, defensa Cairell, que avisa que, “en tapar la ronda, la contaminació és molt més baixa, però no s’elimina del tot”. “També guanyem una part per a zones verdes, ja que, si bé som al costat de la muntanya, ens falten aquests espais verds. Ara els recuperem per fer-hi activitats i dinamitzar el barri”, afegeix.

Un pacte per la ronda

El passat abril, es va constituir el Pacte per la ronda de Dalt, un espai de caràcter consultiu i participatiu sobre les actuacions a dur a terme en la transformació del vial. En formen part representants del teixit veïnal, social i econòmic de la zona, així com membres del govern municipal i els grups polítics, tècnics, persones expertes independents, institucions i equipaments. A la reunió de l’octubre, hi van assistir membres de les associacions veïnals de Montbau, Taxonera i Sant Genís dels Agudells, així com de l’Associació de Festes Teixonera-Mas Falcó-Penitents i la Favb. Sobre la constitució d’aquest espai, Okpala comenta que “es formalitza un espai de participació que ja existia i que ha d’ajudar a fer un millor seguiment del procés”.

Gairebé una dècada d’obres

Un cop enllestida la primera fase  de la cobertura de la ronda de Dalt -el 2020, amb el tram de 200 metres entre el Mercat de la Vall d’Hebron i l’Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron-, des de l’estiu passat es du a terme el tram entre l’institut i l’avinguda de Vallcarca, amb una distància de 340 metres. És la segona fase de les quatre previstes. Al juny, després de retirar l’arbrat, es va aixecar un mur central de formigó a la mitjana. El següent pas van ser els treballs previs a la construcció de les sortides d’emergència -sis, tres en sentit Llobregat i tres en sentit Besòs-, que s’han d’habilitar al nou túnel. Es tracta d’una obra de gran envergadura -amb un pressupost d’uns 18 milions d’euros per a l’estructura del cobriment i uns 13 milions per a les instal·lacions i acabats del túnel-, que està previst que finalitzi al maig del 2027, quan es farà la urbanització de l’espai en superfície.

L'entrada Pas lent per tapar la ferida urbana de la ronda de Dalt ha aparegut primer a Carrer.

Ciclistes i vianants, a baix de l’escala

La seva ruta habitual va des del Clot, on viu, fins al Poblenou -la seu de Biciclot es troba al carrer de Pere IV-, i també pedaleja per Sants, on resideix la seva parella. Amb els anys, la bicicleta ha anat guanyant espai a la ciutat, que ara disposa d’una xarxa de carrils bici més àmplia, que cobreix cada vegada més zones i que ha propiciat un augment del nombre de ciclistes, però on el cotxe té encara un paper protagonista, per com es va concebre fa dècades la circulació, per la presència de la moto i per la incorporació creixent del patinet i altres mitjans de mobilitat personal. Com diu Buendia, “la ciutat va per jerarquia: el cotxe està a dalt de tot, després hi ha les motos i, a la part de baix, les bicicletes i els vianants. El problema de les ciutats és que estan enfocades a la mobilitat amb cotxe, i el que es fa ara es posar petits pedaços per intentar que la bici tingui presència al carrer. Segurament es podria fer millor, però és molt complicat fer-ho en una ciutat que ja està organitzada per als cotxes”.

A la convivència sovint complicada amb el cotxe i la moto, s’hi afegeixen les obres a la via pública, l’increment de ciclistes i la incorporació -des de fa uns anys- del patinet a la circulació d’uns carrils bici que, en alguns trams, no poden absorbir el volum de vehicles que hi transiten. Sobre aquest punt, Buendia comenta que “hi ha carrils bici que són molt estrets, alguns s’han quedat petits perquè estan més ocupats que abans. L’ideal seria que fossin el doble de grans i amb un carril ràpid i un de lent. Alguna gent té la mania d’anar pel mig, però s’haurien de poder compartir tots els espais, que hi hagi convivència”. Quant a la relació amb el vianant, Buendia considera que ha millorat molt, perquè abans molts carrils bici estaven a la vorera, reduint així l’espai per caminar. “Cada cop més, el vianant va per la vorera i la bicicleta per la calçada, que és per on ha d’anar”.

Pel que fa a la senyalització, Buendia creu que alguns punts s’haurien d’indicar millor. Per exemple, col·locant al terra de certs encreuaments de carrils bici llums vermells ben visibles. Quant als llocs d’aparcament, el ciclista afirma que estan mal repartits i mal organitzats, i que el marge de millora és gran, amb més espais i millor preparats. I sobre la seguretat al carrer, assegura que al seu taller “gairebé cada dia hi va gent a qui li han robat un seient, una roda o, en alguns casos, la bici sencera, encara que estigués amb cadenat”. “El tema de la seguretat a Barcelona és fotut, sobretot en alguns barris”.

Biciclot, fundada el 1987, fa anys que defensa la bicicleta com a mitjà de transport, fomentant-ne també el manteniment, per la qual cosa centra la seva activitat en la formació en mecànica, l’autoreparació i la mobilitat adreçada a tothom, a la seu que té al Poblenou. Hi va gent de tot Barcelona i de Catalunya, i treballa amb centres escolars perquè els nens i nenes tinguin coneixements de mecànica i aprenguin a anar amb bici. L’entitat organitza dues bicicletades a l’any, a Barcelona i al Baix Llobregat. De cara al futur, un dels avenços passa per potenciar el reconeixement oficial de la formació de mecànic i de mobilitat de bicicletes.

L'entrada David Buendía, ciclista: «La ciutat està enfocada al cotxe, i s’hi posen pedaços perquè la bici tingui un espai» ha aparegut primer a Carrer.

Una visita a aquests habitatges permet traslladar-se físicament, sobre el terreny mateix, a cada una de les èpoques que s’hi representen i que evoquen com vivien les famílies en aquestes cases barates. S’hi poden veure objectes propis de cada etapa, com el mobiliari, els electrodomèstics que es van anar incorporant a les llars -la rentadora, la cuina, la nevera, la ràdio i la televisió…-, així com altres elements característics: llibres, discos de vinil, joguines o pòsters de grups de música.

El Patronat de l’Habitació de Barcelona va aixecar el 1929 quatre grups de cases barates: Eduard Aunós -a la Zona Franca-, Ramon Albó -a Horta-, Baró de Viver i el Bon Pastor, que aleshores s’anomenaria Milans del Bosch, pel militar espanyol que va ser governador civil de la ciutat entre el 1924 i el 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931, el grup passaria a denominar-se Bonaventura Carles Aribau. En aquesta àrea -llavors totalment agrícola-, es van ubicar 784 habitatges, la majoria de 48 m² i la resta de 64 m², per acollir migrants d’altres llocs de l’Estat -com ara Múrcia, Andalusia, Castella la Manxa o la Comunitat Valenciana- i també barraquistes de Montjuïc que van haver de deixar la muntanya amb els preparatius de l’Exposició Universal del 1929. Un altre fet a tenir en compte és que tant el nucli de Milans del Bosch com el de Baró de Viver van pertànyer al municipi de Santa Coloma de Gramenet fins al 1945, quan es van agregar a Barcelona.

Impulsat pels veïns i veïnes

La participació veïnal a l’hora de posar en marxa el nou museu va ser vital des del principi, tant per poder reflectir la memòria històrica del barri com per la seva aportació de material gràfic i objectes. Paquita Delgado Espín, presidenta de l’Associació de Veïns del Bon Pastor, va néixer el 1956 en una d’aquestes cases i hi va viure fins el 2018, quan es va traslladar als edificis nous. Era ja la tercera generació, perquè abans hi havien viscut els pares i els avis. José María Fanlo Ruiz, també de l’associació veïnal, va sovintejar el barri des del 1962. Tot i que no residia a les cases barates, hi tenia amics i hi anava a casa seva sovint. Recorda que, quan es va constituir l’Asociación de Cabezas de Familia, repartia propaganda de la reivindicació de l’ambulatori des del carrer de Biosca fins a la zona del riu. Amb tots dos, Carrer ha fet una visita al museu.

“Vam començar treballant la memòria històrica del barri. I a partir d’aquí, va sorgir la idea de fer un museu que expliqués la història del Bon Pastor i de tot l’habitatge obrer de Barcelona”, explica Delgado. En aquest sentit, recorda que “el Grup de Recerca Polis, de la Universitat de Barcelona -amb molta experiència en fer tallers- va ajudar molt, i els veïns portaven fotografies antigues i documents que s’escanejaven. També es recollia una petita història que explicaven els veïns”. “Quan s’hi va incorporar el Muhba, es van dedicar molts mesos a fer visites i entrevistes als veïns, a casa seva”, afegeix.

El Museu de les Cases Barates, finançat pel Pla de Barris, és un equipament de ciutat que projecta el Bon Pastor a Barcelona i que l’apropa a la ciutat, com abans ho va fer l’arribada del metro o la celebració d’actes a la riba del riu Besòs en motiu de les Festes de la Mercè.

Adaptar-se a viure en un bloc de pisos

L’enderroc de les cases barates del Bon Pastor va obligar a reallotjar el veïnat, un procés que va començar el 2006 i que es va fer en diverses fases. Hi va jugar un paper important el servei d’acompanyament als veïns i veïnes que s’havien de traslladar als nous edificis. “Vam reivindicar aquest servei des del principi, perquè donava tranquil·litat a la gent. Es va mantenir, no sense dificultats, i en les últimes fases es va consolidar”, comenta José María Fanlo. Paquita Delgado afegeix que el servei “s’hauria d’agafar com a exemple: la forma de viure a les cases barates era molt diferent i el fet de passar a un edifici requeria una adaptació”.

L'entrada Les cases barates del Bon Pastor, memòria i habitatge ha aparegut primer a Carrer.

Inaugurat l’any 2007, amb un projecte de Jaime Coll i Judith Leclerc -que va ser finalista al Premi Europeu d’Espai Públic Urbà-, el parc està situat a la coberta de la cotxera d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), un equipament ubicat a la serra de Collserola des de final del 2003. Al principi, de fet, s’havia d’anomenar parc de les Cotxeres d’Horta, però un any més tard -el 2008- va prendre la denominació de Xavier Montsalvatge, en reconeixement al compositor i crític musical nascut a Girona el 1912 i mort a la capital catalana el 2002.

Un parell de visites al parc

El parc queda lluny dels nuclis habitats més pròxims. Al costat hi ha la Font del Gos, que té pocs veïns, i més enllà, el parc del Laberint i el Velòdrom d’Horta. A l’altre cantó, després de travessar la carretera d’Horta a Cerdanyola, hi ha el Tanatori de la Ronda de Dalt. En aquest entorn, el parc esdevé un lloc aïllat, solitari. El seu aspecte és desolador per l’escassa vitalitat que desprèn i per la seva deixadesa. La placa que dona nom a l’espai està tota pintada. Hi ha una zona de jocs infantils sense nens; zones de descans sense ningú descansant; un aparcament de bicicletes amb totes les places lliures i un carril bici per on no en circula cap. L’herba ha crescut i s’escampa lliure i desordenada.

És un espai fred. Una sensació que contrasta amb la calor d’una tarda d’estiu en què hi arriben persones amb comptagotes: un senyor que passeja el gos, una mare amb un cotxet i dos nens, i una noia vestida d’esport que corre. Uns minuts després, a la zona d’estacionament de vehicles del carrer del Síndic Rahola, aparca un cotxe i baixen dues persones per passejar. També hi passa un ciclista i un jove que corre amb auriculars.

L’escena és molt semblant un altre dia d’estiu, aquest cop cap al vespre. Diverses persones passegen el gos, tres nois s’asseuen en un banc de fusta a fer la xerrada. Un taxi -sense passatge- circula pel carrer del Síndic Rahola i no s’atura. Un cotxe aparca i baixa una parella que passeja pel parc i marxa al cap d’uns minuts. Quatre motoristes arriben i xerren al costat de les motos aparcades. Un noi i una noia arriben amb dos patinets pel carril bici i paren en un dels extrems del parc. I una dona camina amb un barret al cap, ara que la tarda cau i el sol ja no escalfa tant. Un sol que vol amagar-se en l’horitzó, a l’esquena de la serra de Collserola, en un vespre en què el vent bufa una mica i on la temperatura és prou agradable en aquest punt de Barcelona.

El veïnat vol més manteniment

El parc de Xavier Montsalvatge ofereix una bona panoràmica de la ciutat. Té uns 20.000 m² i s’organitza a partir de 26 cercles, a mode de cràters de diferents diàmetres que ordenen l’espai. Sense cap ús definit, allunyat dels nuclis habitats més pròxims i amb un abandonament ben visible, és un parc desconegut i oblidat per gairebé tothom. Fonts veïnals del barri veí del Parc de la Vall d’Hebron expliquen que l’ús d’aquest espai verd és mínim i que al llarg dels anys se’n constata la soledat -“sempre hi ha anat poca gent”- i un progressiu deteriorament. Destaquen que mai no se li ha donat un ús determinat i que tampoc no se n’ha potenciat la utilització. Afegeixen que caldria fer un manteniment de l’espai que el fes més atractiu, perquè l’aspecte actual no ajuda. Un altre element que ressalten és que el parc -conegut més com el parc de les Cotxeres d’Autobusos que no pas pel nom de Xavier Montsalvatge- té poc arbrat i no hi ha ombra.

“No es coneix ni el nom de Xavier Montsalvatge”

El parc de Xavier Montsalvatge és també força desconegut per als veïns d’Horta, el barri al qual pertany. Joan Termes, vocal de l’Associació Veïnal d’Horta, explica que, “pel nom, molta gent del barri no el coneix; si dius que es troba a les cotxeres, ja en saben més. Però els llocs de referència allà són les cotxeres d’autobusos i el Tanatori de la Ronda de Dalt”. Malgrat que s’hi pot arribar en autobús -la línia V25 té la parada final allà mateix- i que hi ha una zona d’estacionament de vehicles just al costat, Termes opina que “és un lloc que queda aïllat: és un parc sui generis, amb molt poc arbrat i gairebé sense bancs, més per passejar el gos a l’hivern que per anar-hi a l’estiu”. L’activista considera que l’espai s’hauria de donar a conèixer no només a la gent d’Horta, sinó també a la ciutat, perquè “és un parc desconegut i infrautilitzat que podria estar més ben aprofitat i no ho està: si es dinamitzés i s’hi fessin activitats, seria un parc viu, no com passa ara”.

L'entrada El parc de Xavier Montsalvatge, desconegut i oblidat al peu de Collserola ha aparegut primer a Carrer.

“L’Ajuntament no sap ni a on estem”

“No hi ha inversió. Fa 40 anys que no s’inverteix una quantitat adient de diners als barris de muntanya. I això cada cop està més degradat”, explica Neus Regada, presidenta de l’Associació Veïnal de Mas Guimbau-Can Castellví. “Aquí hi vivim poca gent, unes 4.000 persones -afegeix-. Però el parc de Collserola va rebre dos milions de visitants el 2022, i la majoria és gent de Barcelona. És el pulmó de la ciutat; el parc de Barcelona. Per això aquesta és una qüestió de ciutat, no només dels que hi vivim. Demanem que s’inverteixi ara a la muntanya, que en aquests barris ja ens toca”. Regada, a més, considera que encara són una zona “desconeguda” per a l’Ajuntament: “No saben ni qui som ni a on estem. Però totes les nostres reivindicacions van dirigides a la Casa Gran. Demanem solucions”.

Les associacions veïnals dels barris de muntanya van presentar al novembre passat un manifest on denunciaven la manca històrica d’inversions i on es recollien les necessitats i propostes de millora per a la zona. I aquell mes, a la Comissió d’Urbanisme de l’Ajuntament, tots els grups municipals van donar suport, a instàncies d’ERC, a la creació d’una oficina tècnica per als barris de muntanya, per gestionar els serveis d’aquesta àrea de la ciutat.

En el dia a dia, les preocupacions dels veïns són principalment la prevenció d’incendis, la mobilitat en transport públic i la neteja. “A Sarrià-Sant Gervasi [a la zona urbana], ningú té perill d’incendi a vint metres de casa seva. Però jo visc a dalt de la muntanya i tinc la casuística d’estar envoltada de massa forestal; tinc arbres a la parcel·la, i ja estic d’acord que no s’han de tallar”, explica Regada.

Quant als problemes de mobilitat, manté que “el bus passa en algunes zones cada hora i quart”: “El bus a demanda no funcionaria; volem més servei de bus, amb un per a cada línia”, agrega. Sobre la neteja, i per evitar l’acció dels senglars, sobretot en els contenidors, es fan proves pilot amb tanques de fusta i barres antibolcada. En aquest sentit, l’activista veïnal explica: “Estem acostumats als porcs senglars, els tractem com animals salvatges, que és el que són, i el problema no és la interacció amb ells. No s’han de fer tantes proves pilot, sinó posar els nous contenidors i treure les papereres. I també posar contenidors de poda”, afegeix.

L'entrada L’oblit dels barris de muntanya ha aparegut primer a Carrer.

A Can Baró només hi ha unes escales mecàniques i un ascensor a l’àrea de Raimon Casellas. Segons el Pla de Barris, a la primavera es reurbanitzarà el carrer d’Albert Llanas amb voreres més amples i no lliscants. Les voreres estretes amb pals de fusta de la llum que dificulten el pas, el paviment que llisca quan plou i l’absència d’elements mecanitzats en carrers costeruts com Tenerife, Francesc Alegre, França i Pablo Sáez de Barés són obstacles per als veïns. Segons Elisabet Higueras, de la Plataforma Can Baró, “aquí no s’ha invertit en molts anys i tot el que es fa són pedaços”. “Vam elaborar un projecte de barri que abordava aquests aspectes, però no es prioritza el que es va treballar. Sabem que l’accessibilitat del barri no es pot fer en un sol mandat, però que facin el més prioritari”, afegeix. Higueras destaca la situació del carrer de Tenerife, on “hi viu molta gent i hi ha la pista poliesportiva. Cal una intervenció amb mecanització d’escales en el primer tram, i els següents, a la banda interior, mecanitzar-los també o instal·lar-hi un ascensor inclinat”.

Pel que fa al transport públic, el bus 191 arriba a Can Baró, a la plaça de Sanllehy, però el bus de barri 114 “és insuficient, té una freqüència pèssima i sovint va ple. Cal revisar la línia”, diu l’activista. Can Baró té 9.000 habitants, és un barri molt envellit i el teixit comercial es concentra a la part baixa.

Renovació d’escales antigues

Al Carmel, les primeres escales mecàniques es van instal·lar al carrer de l’Alguer, el 1997, i després se’n van posar als carrers d’Agudells i de Feijoo. Eren molt necessàries, però amb el pas dels anys s’han anat desgastant i ofereixen un servei menys eficient per les avaries. Ara, les escales més antigues es renoven. S’ha començat per les del carrer de l’Alguer, en el tram entre Calderón de la Barca i Murtra, on hi ha situats el CAP i la Biblioteca El Carmel-Juan Marsé. Com diu Montserrat Montero, presidenta de l’Associació Veïnal del Carmel, “les escales mecàniques s’espatllaven cada dos per tres i és un drama per al barri. Han començat per la més necessària en el seu tram més vital, i a l’abril està previst que s’hagi canviat. També influeix molt l’ús, i la d’Alguer s’utilitza constantment”. Les següents en substituir-se seran les del carrer d’Agudells en el tram entre Calderón de la Barca i Conca de Tremp.

L’associació demana que es millori el servei de l’autobús 86. “La seva ruta és vital i fa un recorregut molt llarg; abans era més ràpid. Han de fer un altre traçat, que passi més sovint, i posar la parada d’origen al carrer de Lisboa, que era el seu lloc”, comenta Montero. El Carmel té 33.000 habitants, amb una població envellida, però també té una xifra de nens i joves que va creixent els darrers anys.

L'entrada Pendents de l’accessibilitat a Can Baró i el Carmel ha aparegut primer a Carrer.

Poc abans de l’inici de la pandèmia ja tenia tot el material i tocava fer-ne l’edició, que va dur a terme durant el confinament de la covid. Així, va elaborar sis documentals d’entre 50 i 60 minuts de durada centrats en sis temes diferents: el barri; les etapes de la vida; a què s’havien dedicat; què feien per divertir-se i a les vacances; les diferències entre abans i ara pel que fa a les vivències en general; i política i personalitats importants que haguessin conegut. “Al mateix temps que ho feia, m’ho passava bé”, destaca Cama, animant tothom que tingui la idea de fer un treball com aquest: “Qualsevol de nosaltres pot obrir una finestra que fa uns anys era impensable”.

Amb 65 anys i jubilat -ha treballat 50 anys en el sector de la banca-, Cama viu al Parc de la Vall d’Hebron des del 1993, però porta tota la vida als entorns, a Montbau des del 1976 i abans a la Teixonera. En prejubilar-se el 2014, va entrar a formar part de l’associació veïnal del barri. Però va ser amb la mort de la seva mare, Adoración Llena, que vivia a Montbau i va morir amb 96 anys l’any 2017, que es va decidir a tirar endavant el projecte. “La mare portava anys de deteriorament psíquic i havia perdut la memòria. Vaig constatar que hi havia una generació que estava marxant en silenci; una generació a la qual jo penso que li devem el nostre benestar. I vaig pensar que seria bo fer el que jo hauria d’haver fet amb la meva mare, i que no vaig poder perquè ella va perdre la seva consciència, amb gent del barri que ara ja té una determinada edat”.

Uns barris separats per la ronda

Als anys seixanta, la zona de la Vall d’Hebron estava poblada sobretot per camps i horts, fins que es van aixecar els primers blocs d’edificis que modificarien la seva fesomia, una transformació que es faria més evident amb les construccions posteriors, sobretot a partir de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992, quan s’hi van instal·lar equipaments esportius i també la Vil·la dels Periodistes, amb el pas de la ronda de Dalt que va separar els barris. El veïnat ha vist els canvis de manera positiva: “Quan van començar a venir els primers veïns, això no estava ni urbanitzat. No hi ha comparació possible a com està ara, és clar. Amb independència de les mancances que hi pugui haver, els veïns s’hi troben molt a gust, tant al Parc de la Vall d’Hebron com a Montbau”, conclou Cama.

Conclusions dels sis temes del treball

Joaquín Cama extreu algunes conclusions dels sis documentals que ha fet. Del barri, diu que abans hi havia molta més vivència que no pas ara i que les relacions veïnals de tota la vida que existien ja no es donen. Quant a les etapes de la vida, destaca que les persones entrevistades “tenen acumulada una quantitat de sentit comú i una saviesa que avui es troben a faltar”. En l’aspecte de guanyar-se la vida, tots ho van fer i van començar a treballar molt joves, aprenent l’ofici “i sense queixar-se dels sous d’aleshores”. Pel que fa a les diversions, hi havia els balls als envelats i la ràdio, mentre que de vacances no se’n feien o almenys no com les entenem ara. Sobre com es vivia abans i actualment, Cama explica que “aquests veïns deien que abans no arribàvem i ara ens passem, que abans no hi havia llibertat, que tot era prohibit i era pecat, i que ara tenim absoluta llibertat, que res és pecat; que estem en l’altre extrem”. En relació a la política, cap d’ells hi ha entrat; el nom d’Adolfo Suárez va ser el més pronunciat, mentre que de personalitats que van conèixer hi ha Pasqual Maragall o Mary Santpere.

L'entrada Memòria visual dels veïns i veïnes de la Vall d’Hebron ha aparegut primer a Carrer.