L’Ahmed, membre de l’assemblea del Kasal de Joves de Roquetes i portaveu de Nou Barris en lluita, ho exemplifica. La campanya, que aglutina entitats i equipaments del teixit associatiu del districte, combat el racisme i el feixisme des de l’organització comunitària. “Últimament, la Policia m’aturava gairebé cada dia per identificar-me pel fet de ser una persona racialitzada; m’han insultat, amenaçat i tractat molt malament i, quan els he demanat explicacions de per què m’identifiquen, no me les han donat. Davant d’aquestes injustícies, el que m’ha fet sentir bé és compartir-ho amb altres joves del barri que han passat pel mateix. He tingut molta sort d’estar organitzat al Kasal, perquè, si això li passa a qualsevol altre noi de perfil racial, segurament no sap què fer-ne”.

Assenyalar les injustícies

Davant d’aquestes situacions, joves com l’Ahmed o la Chiara, una activista de “la Vallcarca de baix”, decideixen assenyalar allò que consideren injust. “Ens diuen generació de vidre perquè estem donant visibilitat a temes que abans no la tenien. Si ens queixem de les coses és perquè no estan bé. Per exemple, a les dones se’ns diu exagerades quan denunciem agressions sexuals, però si a l’època del senyor que ens acusa no es parlava de certs temes o es naturalitzaven, no és la nostra responsabilitat; potser és que a alguns els anava millor que no se’n parlés”, rebla.

L’Ahmed i la Chiara tenen 19 anys, són filles de famílies migrades i han crescut en barris amb una llarga tradició de lluita popular. També comparteixen preocupació per l’auge del feixisme, però rebutgen que aquest sigui un fenomen atribuïble al jovent. “S’infantilitza la gent jove i no se li parla de política; en l’àmbit familiar i en els centres educatius no es vol generar debat i això crea adolescents ignorants que han de buscar respostes fora i inspirar-se en influencers com Vito Quiles, que el que demostra és que així es guanyen molts diners”, explica la Chiara. Després de militar en un sindicat d’estudiants, ara forma part del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca. “M’agrada molt estar-hi, perquè aprenc molt i, quan cal posar el cos a les portes dels desnonaments, les joves som les que el posem, perquè és el que ara ens toca viure i experimentar”.

L’Oli, de 24 anys, milita també en un Sindicat d’Habitatge i en el col·lectiu Neuroqueers. Persona trans i practicant de l’anarquia relacional, rebutja la idea que els debats sobre gènere o models de relació siguin una moda generacional: “Això no és nou, ja teníem l’amor lliure plantejat al segle XIX; portem centenars d’anys intentant demostrar que la família, la norma i el gènere no són coses que hàgim d’acceptar i que la llibertat passa per abolir-les”. L’Oli també alerta de l’ofensiva reaccionària actual, però reivindica l’arrelament comunitari de les dissidències: “La perifèria és el niu de les dissidències, moltes som del nord de Barcelona i del Vallès; és la nostra trinxera. A la vegada, els espais veïnals no sempre són còmodes d’habitar des de la dissidència, però crec que la gent trans hem d’implicar-nos al barri i conquerir espais. La precarietat de ser trans és crònica i de per vida: compartim lluita amb les persones de 50 anys”, reconeix.

La conversa amb aquestes tres joves deixa entreveure un fil conductor compartit: l’organització política i comunitària forma part de la seva vida quotidiana i és una eina per afrontar les problemàtiques que travessen les seves generacions. Per això també llancen un missatge a la resta de joves: “Hem d’explicar les coses que fem i com funciona el món; no podem perdre el poder d’arribar al jovent i tractar les problemàtiques que l’interpel·len”, conclou la Chiara. “Si volem alguna cosa, ens l’hem de construir nosaltris mateixis. És important que la nostra realitat no es quedi en els marges, així serà més fàcil combatre el sistema capitalista”, afegeix l’Oli.

El teixit juvenil desmunta el mite

Barcelona manté un ampli teixit juvenil que qüestiona la idea de “jovent desmobilitzat”. A la ciutat hi ha una extensa xarxa d’associacions juvenils, caus, esplais, casals de joves, sindicats d’estudiants i d’ensenyament, organitzacions polítiques juvenils, sindicats d’habitatge, xarxes de suport mutu i col·lectius de barri, on el jovent juga un paper central en l’organització i el sosteniment de les comunitats que els envolten. Sovint, però, també es percep que les joves no s’incorporen a iniciatives impulsades per generacions més grans, i se les acusa de baixa participació en alguns àmbits, accions o projectes. Segons l’Observatori Català de la Joventut, el 2024 el 28,7% dels menors de 30 anys assenyalava l’habitatge com la seva principal preocupació, seguit del cost de la vida, la precarietat laboral i la salut mental, factors que expliquen també quines són les necessitats de les joves.

L'entrada “Ens diuen ‘generació de vidre’ perquè fem visibles temes que no ho eren” ha aparegut primer a Carrer.

Ara, però, la Beatriu es troba en un moment diferent. Fa un any i mig es va tancar les xarxes socials per estar més present en altres espais. En aquest camí, comença a trobar iniciatives que la inspiren, com la campanya que demana el boicot a l’empresa Ametller Origen per la construcció d’un gran centre de producció i logística en una zona forestal i agrícola entre Gelida i Sant Llorenç d’Hortons. A la primavera, va conèixer Revoltes de la Terra, que va convocar diverses accions contra les muntanyes de sal de l’empresa israeliana ICL. “Va ser important veure que als Països Catalans donàvem resposta, des de molts àmbits, a la lluita pel territori i el medi natural. Ja no som les hippies que només ens preocupem per les plantes; és més que això. El món adult és tan pessimista que només vol quedar-se a casa. Res funciona si no ens hi impliquem les joves”.

L'entrada Beatriu, activista ecologista: “El món adult és pessimista, res funciona si no ens impliquem les joves” ha aparegut primer a Carrer.

Assetjament institucional

Confiar en la institució que pensen que ha de protegir-les i, després, penedir-se’n, és una experiència que es repeteix en moltes mares. L’Evelyn -nom fictici- travessava un mal moment. Ho va compartir amb la seva referent de l’EAIA i, poc després, la van citar amb la seva filla. En aquella trobada es van endur la nena sense cap avís previ: “Em vaig sentir traïda, havien tergiversat tots els informes. Em van invalidar en comptes d’ajudar-me”. A Catalunya la decisió de retirar la custòdia es justifica a través dels informes de l’EAIA, tot i que l’última paraula la té la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA), l’antiga DGAIA.

Madrecitas és un col·lectiu antiracista de mares migrants que, des de la pandèmia, denuncia l’existència d’un patró d’assetjament institucional cap a les seves maternitats i formes de criança. L’advocada del col·lectiu, Tamara Fernández, assenyala que això és permès, entre d’altres motius, per com funciona el sistema espanyol de protecció a la infància i l’adolescència, que contempla la declaració administrativa de desemparament preventiu: “És com si en una multa de trànsit o civisme t’arriba la sanció sense període d’al·legacions. Això significa que et poden treure el teu nadó sense cap expedient. Aquesta arbitrarietat és una vulneració de drets generada per l’Administració. Si d’un dia per l’altre qualsevol entitat que no és l’Estat s’emporta un nadó, seria un segrest”. La diferència és que aquesta multa no la imposa la Policia i significa separar una família. Fernández ho anomena “desmembrament”. A més, qualsevol pot activar el mecanisme: una veïna, el CAP, l’escola o els Serveis Socials. “Quan hi ha maltractament físic, psicològic o sexual, ningú qüestiona la necessitat d’intervenir. Però la majoria de declaracions de desemparament són per negligència, una categoria molt subjectiva. Sovint el que hi ha al darrere són dones migrants sense xarxa familiar, mares que viuen en pensions i que són pressionades pels Serveis Socials perquè busquin un altre lloc”.

Criando Alianzas, un col·lectiu actiu des del 2022 que dona suport a les mares, denuncia que aquests fets no són excepcionals, sinó que són la norma. Per al grup, la DGAIA no protegeix els menors, sinó que controla i persegueix les famílies pobres i migrants. Ho fa com a part d’un projecte colonial i civilitzador que només valida el model de família de classe mitjana europeu: “Lluitem per l’abolició de la DGAIA perquè veiem cada dia tota la violència, el càstig i el tutelatge que genera. Hi ha famílies que van a Serveis Socials a demanar una ajuda puntual o un curs d’orientació laboral i, de sobte, es troben en seguiment mensual amb l’amenaça que els treguin les criatures o directament patint una retirada. A més, amb els mateixos indicadors, la mirada canvia segons el subjecte: a un senyor de Sarrià ningú li pregunta qui cuida les seves criatures mentre treballa. La meitat dels menors retirats són migrants; no és una xifra proporcional al total de la població”.

El més difícil, recuperar els vincles

Tant Criando Alianzas com Fernández coincideixen que la DGAIA és una institució hereva del Tribunal de Menors i del Patronato de Protección de la Mujer franquista i que, per això, es continua obligant les dones a ser d’una determinada manera. “Ara les maternitats que estan més en risc són les de les dones migrants, com abans ho eren les famílies gitanes o de mares dissidents, que ja han après les seves estratègies d’autodefensa. Les mares arriben a Europa amb un imaginari de drets humans i acudeixen a demanar ajuda, però és com tenir un secreta dins de casa. Les professionals, segons la procedència de les famílies, ja tenen l’imaginari de com funcionaran. També des de les escoles s’activen protocols per judicis racistes que provoquen retirades preventives sense fonaments”, apunten des de Criando.

Per a Fernández, el més perillós és la dificultat de reparació del desmembrament familiar: “Qui cura o qui repara el vincle de la separació? En els pocs casos que hi ha retorn és molt difícil revincular-se. Nosaltres no veiem casos terribles que justifiquin les retirades, sinó situacions producte de la precarietat i la falta de contenció social davant de problemàtiques com l’habitatge o la violència masclista”.

Fernández exemplifica les dificultats a l’hora d’aconseguir el retorn amb un cas en què no es va concedir, tot i guanyar un judici: “Vaig representar una família que va patir la retirada dels seus tres fills i la resolució estava molt mal justificada. Gràcies a una prova documental que els donava la raó, la sentència estimatòria va emetre la restitució immediata dels menors, però la DGAIA va recórrer i, en una Audiència Provincial, van resoldre que els nens es quedessin sota la protecció de l’Estat”.

Debilitament de les xarxes veïnals

El racisme institucional en aquestes situacions es veu agreujat per un model de ciutat que va debilitant les xarxes veïnals. El veïnat que abans et cuidava les filles, ara pot arribar a ser qui et denuncia. La tasca de Madrecitas i Criando Alianzas està fent més visibles aquestes vivències i cada vegada són més les mares que arriben als col·lectius a través de sindicats d’habitatge o associacions veïnals: “A Ciutat Meridiana, gràcies a un avís de l’associació veïnal, vam prevenir i evitar una retirada i aconseguir altres recursos per a la mare, i ho vam fer ocupant la DGAIA”, afirmen des de Criando.

Malgrat aquesta victòria, una retirada segueix sent motiu de vergonya: “La societat et jutja. Fins i tot en els moviments socials trobem aquesta idea que la mare alguna cosa deu haver fet o que hem d’anar amb compte perquè estem parlant de menors. Per això sortim als carrers, fem visible la repressió que representa i com és una dinàmica més de les polítiques migratòries. Creiem que la DGAIA castiga qui rep de forma més brutal les conseqüències del sistema capitalista i colonial, per això no podem donar l’esquena a aquestes famílies, no podem permetre que trenquin així les nostres comunitats i barris”.

Un organisme qüestionat

El passat octubre el Parlament de Catalunya va posar en marxa una comissió que investigarà l’activitat de la DGAIA entre el 2011 i el 2025, després que el mitjà Octuvre.cat revelés un entramat d’irregularitats i opacitats en la gestió econòmica de l’organisme. Una situació que es va agreujar quan es va fer públic que una nena de 12 anys havia estat víctima d’explotació sexual sota la seva tutela. Davant aquest escàndol, la DGAIA es va refundar com a DGPPIA, que segueix depenent de la Conselleria de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Tot i això, no és la Generalitat la que presta directament els serveis de “protecció i acollida”, sinó que subcontracta la feina a entitats del tercer sector social. Entre els anys 2016 i 2020, segons Octuvre.cat, la DGAIA va dedicar 788 milions d’euros a aquestes associacions i fundacions sense ànim de lucre. Els col·lectius organitzats denuncien que si tots aquests fons fossin atorgats a les famílies, i no a les entitats, moltes de les retirades es podrien evitar, ja que la majoria són per manca de recursos. A més, denuncien que al ser centres privats, tot i ser finançats per diners públics, és molt més difícil la transparència.

L'entrada La ‘nova’ DGAIA, sistema de protecció o de control? ha aparegut primer a Carrer.

El fet de subvertir aquest ordre polític ha convertit els feminismes en un objectiu prioritari per a l’extrema dreta. “La dreta vol un model de dona sotmès a un rol tradicional. La nostra proposta és una amenaça perquè entenem que el gènere va més enllà del sexe biològic”, afirma una membre de La Lluna del Clot, un col·lectiu transfeminista que celebra enguany el desè aniversari. El 2019 van fer un mural al mercat per denunciar la gentrificació i reivindicar-lo com un espai del barri ocupat per dones i identitats dissidents. Pocs dies després, apareixia marcat amb pintades de Vox: “Els va molestar perquè el mural era un exemple de vida comunitària i diversa, i això va en contra del que ells promouen: el seu discurs es basa en l’odi i en assenyalar l’altre”.

El cas no és aïllat. Assumpció Justo, de l’Associació Veïnal del Casc Antic, explica que el 2018 van fer al carrer de la Bòria un mural on apareixen dones rellevants en la història del feminisme, una obra que “ha patit agressions masclistes constants”. La primera, signada pel partit polític esmentat més amunt, va anar dirigida contra la figura d’Angela Davis -filòsofa, política i activista feminista-. L’última, aquest mateix any, va consistir a pintar nikabs a totes les dones representades. Justo identifica l’acció amb l’extrema dreta: “Aquesta pintada s’ha repetit de manera coordinada en altres ciutats i pretén culpabilitzar els magrebins. Però al barri ja sabem que no han estat ells: les dones musulmanes al barri no porten nikab i, quan vam anar a explicar-ho a la mesquita, van venir a netejar les pintades juntament amb altres veïnes”.

Canvi d’estratègia

El discurs feixista ha passat d’una retòrica obertament antifeminista a instrumentalitzar la defensa de les dones per atacar la migració, mentre reforça un ideal de família tradicional, nacional, blanca i heterosexual. “La dreta no vol dones amb hijab, les vol tancades a casa”, resumeix Justo. Rocío Vilaró, de la Vocalia de Feminismes de l’Associació Veïnal de Sant Antoni, treu conclusions similars: “Ara, l’extrema dreta dissimula amb el feminisme, ataquen la gent migrada del barri, la seu de Mujeres Pa’lante o el sensellarisme. Nosaltres vam fer el 2022 un mural amb referents feministes que apareixia cada dos per tres amb esvàstiques; fa temps que no ens passa. El que sí fan es posar-nos sota la persiana de l’associació cartells trencats de les nostres activitats o posar enganxines als punts liles amb imatges de Trump, Milei o Meloni”.

Els atacs visibles al carrer no són els únics: els discursos d’odi també han tingut una gran acollida a l’esfera digital. A les xarxes han sorgit defensors dels drets dels homes, incels -homes cèlibes involuntaris-, youtubers misògins i gurús de la seducció. “La masclosfera és una resposta reaccionària a l’avenç del feminisme. Aplega espais en línia que difonen discursos misògins i antifeministes, normalitzen la discriminació i legitimen la violència. Les plataformes digitals són molt laxes amb el control d’aquests continguts”, explica l’Andrea, de FemBloc, una iniciativa que combat les violències masclistes digitals. “Les xarxes socials són gratuïtes perquè nosaltres som el producte. I els discursos d’odi donen molts beneficis, perquè provoquen reaccions emocionals de rebuig que generen més activitat i, per tant, més diners. Això acaba sent un altaveu que polaritza el debat públic, legitima la violència sexual i afavoreix processos de radicalització ideològica”.

A més de la proliferació de discursos reaccionaris, l’anonimat de les plataformes permet atacs individuals i col·lectius a dones i dissidències de gènere. “La cibermisogínia provoca violències sexuals: rebre contingut sexual explícit no consentit; patir sexpreading [difusió de fotos sense permís]; extorsió, i ara, amb la intel·ligència artificial, està sorgint la suplantació de la imatge, que encara no està regulada. També es promouen continguts que imposen cossos perfectes que poden tenir efectes molt negatius com, per exemple, l’obsessió de les nenes amb l’skin care [la cura de la pell]”. Davant d’aquesta situació, l’Andrea assegura que és molt important la prevenció i l’autodefensa digital: “Hi ha moltes eines per fer front a aquestes situacions i és molt important saber com actuar davant d’un atac, conèixer què respondre i què no, i saber com denunciar contingut. Com més es denuncia, més possibilitats hi ha que la plataforma respongui”.

Aquest entramat moltes vegades passa del carrer a la política pública amb el finançament d’organitzacions antiavortistes lligades a l’extrema dreta. Segons l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, entre el 2020 i el 2024 més de 50 entitats antiavortistes van rebre 7,8 milions d’euros en subvencions públiques. Barcelona n’ha notat els efectes: “El passat 8 de març vam denunciar que a l’Hospital de Sant Pau no es practiquen avortaments”, expliquen a La Lluna del Clot.

Als carrers i a les xarxes, els transfeminismes lliuren una batalla a les polítiques de dretes i recuperen una eina essencial: la memòria. En el seu desè aniversari, La Lluna del Clot ha organitzat una ruta sobre les genealogies feministes del barri per rescatar històries de dones i dissidències: “Volem recuperar com el barri s’ha construït amb solidaritat i comunitat. La memòria és la millor defensa davant l’extrema dreta”.

L'entrada Divers i comunitari, el feminisme que incomoda la dreta ha aparegut primer a Carrer.

El sistema sanitari, tanmateix, no garanteix les condicions perquè les treballadores s’hi mantinguin. Per això caldria evitar la sobrecàrrega de tots els estaments professionals: “Les reivindicacions que s’han fet des del sector mèdic han estat corporativistes. Per molt que ens millorin les condicions, el sistema sanitari té un dèficit estructural, organitzatiu i de redistribució dels recursos. Jo preferiria tenir menys visites per treballar amb més calma i seguretat a cobrar el doble del sou que cobro”.

La salut comunitària, cosa de totes

Per defensar el dret a la salut, Samper s’ha organitzat a La Capçalera, un col·lectiu que forma els professionals i fa propostes concretes dins el sistema. Per exemple, una guia per obtenir la targeta sanitària sense padró o protocols d’intervenció en cas d’atenció a persones detingudes. La Capçalera posa el focus en la comunitat: “El dret a la salut no es garanteix només des del sistema sanitari, sinó amb la millora de les condicions de vida”. Una de les seves prioritats és treballar amb associacions veïnals, col·lectius antiracistes o sindicats d’habitatge, perquè, sense saber-ho -manté Samper- també treballen la salut: “Un sindicat d’habitatge fa molt més per millorar la salut que jo receptant antidepressius”.

La Capçalera també denuncia les pràctiques de les mútues laborals: “Cada cop se’ns pressiona més perquè les baixes siguin menys i més curtes. A Espanya només s’admet una de cada quatre malalties laborals. El personal mèdic de la mútua rep diners públics, però som nosaltres qui les acabem atenent com a baixes per malaltia comuna”. Això suposa desatendre altres situacions: “Fa uns anys que les mútues poden fer una proposta d’alta a l’ICAM [Institut Català d’Avaluacions Mèdiques] davant d’una baixa per malaltia comuna i, si l’ICAM no l’accepta, ens salta una alarma i tenim només dos dies per respondre. Això interfereix en la nostra feina i debilita la confiança i el vincle amb el pacient”.

L'entrada Jordina Samper, metgessa de família: “Cada vegada se’ns pressiona més perquè les baixes laborals siguin menys i més curtes” ha aparegut primer a Carrer.

Miguel havia treballat abans a sales de venopunció i centres de reducció de danys a la Mina, el Raval i Sant Adrià de Besòs. Li agrada treballar des del vincle
i de forma holística: “En salut mental no es pot tractar només el símptoma. Si s’arreglessin moltes necessitats estructurals, hi hauria una millora generalitzada de la salut mental de la població. No serveix de res enviar tres hores a la setmana una infermera especialitzada al CAP si no s’arregla el problema de l’habitatge”, exemplifica. “Baixar al CAP”, com ella diu, és part de la seva feina: “Vaig una vegada a la setmana al de les Corts i, depenent del que em trobo, derivo els pacients al meu centre. En tres hores faig dues primeres visites de 45 minuts i dos seguiments de 30 minuts. En canvi, les infermeres del CAP tenen 10 minuts per visita. En 10 minuts no pots explicar-li a algú que s’ha mort el teu pare”.

En un moment de l’entrevista, ensenya una fotografia: és la imatge d’una pintada en una paret on es llegeix: “1 psicòleg cada 11.110 habitants, 1 metge cada 1.500 pacients, 1 policia per cada 256 habitants”. “El primer que afecta el pacient és l’atenció directa. A les Corts tenim menys càrrega assistencial que en altres barris; molta gent fa ús de mútues privades perquè té diners i un lloc on viure. Per això aquí podem visitar molt més seguit que en altres llocs”. “Ara s’han posat de moda les sessions grupals amb pacients d’Atenció Primària. Tenen beneficis, però encara que ho adornin, són una mesura per donar resposta a més pacients en menys temps”, rebla.

El 70% del sector sanitari són dones, i aquesta és una de les coses que la infermera destaca: “Les dones som qui cuidem: a la vida, a la feina, a casa, en la salut i en la malaltia. Per això és un sector feminitzat. En canvi, la medicina no ho és tant, perquè allà els ensenyen a tractar malalties, no persones. Tinc pacients que prefereixen visitar-se amb mi abans que amb el psiquiatra, encara que jo no doni cap medicació. Les infermeres sostenim, acompanyem i escoltem”.

Miguel és crítica amb l’actual sistema d’atenció a la salut mental: “Hi ha col·lectius de persones amb diagnòstics de salut mental que s’han autoorganitzat per donar-se suport i evitar la medicalització. Fins al 2013, la transexualitat es considerava un trastorn mental al DSM [manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals]; d’aquí a 50 anys ens posarem les mans al cap amb el que estem fent ara amb molts pacients”. “Hi ha altres models d’intervenció, sense tanta institucionalització. Una part de la meva feina és que les persones segueixin sent funcionals i productives per al sistema capitalista”.

L'entrada Anna Miguel, infermera de salut mental i addiccions: “En uns anys ens esgarrifarà el que fem ara amb molts pacients” ha aparegut primer a Carrer.

Pobresa i problemes de salut

Ruiz és interina del CAP Rio de Janeiro des de fa quatre mesos i denuncia que no es cobreixen les baixes, les vacances, ni les jubilacions, i que això els suposa una sobrecàrrega de feina que, en molts casos, acaba amb baixes laborals per ansietat: “El que més s’escolta als passadissos del centre és que no podem sostenir aquesta situació: jo atenc 1.200 pacients, molts d’ells amb una problemàtica social per a la qual no tinc prou temps, eines, ni recursos”, lamenta la infermera.

Quan li demanem si aquesta realitat és específica del centre o general a tota la ciutat, respon amb contundència: “Aquí ho patim més. Als barris de la perifèria obrera és on hi ha més pobresa i més problemes de salut. La diferència d’esperança de vida entre barris rics i pobres a Barcelona és d’onze anys; això és una barbaritat. Amb el deteriorament de la sanitat pública, la gent que pot va a una mútua privada, però, si no t’ho pots permetre, has de fer front a les llistes d’espera”. Ruiz defensa que “la solució és augmentar els pressupostos destinats a l’Atenció Primària, perquè només es pot protegir la població amb prevenció, promoció i detecció de problemàtiques i, si això no es fa, és quan es necessiten tractaments caríssims”.

La infermera considera que els darrers anys hi ha hagut retallades pressupostàries encobertes que s’han aplicat mitjançant les direccions per objectius: “Aquestes direccions són específiques de Catalunya i no tenen res a veure amb la qualitat assistencial, sinó amb complir uns indicadors. Et forcen a fer coses en les que no creus com, per exemple, receptar menys bolquers. Ho has de fer perquè si no et penalitzen a tu, i al centre”. En les seves paraules s’entreveu una forta crítica al sistema sanitari i una professió que ella viu com una trinxera des d’on lliurar la batalla a aquesta forma de funcionar. Ruiz considera que s’hauria de reduir la medicalització i fer més educació i prevenció, tot i que ara mateix no poden fer-ho per manca de temps.

Va escollir infermeria perquè considera que és una eina per donar resposta als problemes de la gent: “L’atenció hospitalària aïlla la persona del seu entorn i no pots saber com es comporta fora de la institució. En canvi, amb la infermeria et relaciones amb la persona dins del seu domicili: coneixes la família, el barri, i els centres comunitaris on es pot apropar. Tot això et permet saber com cuidar-la al lloc on es desenvolupa el seu dia a dia. Jo vaig escollir treballar al barri on visc perquè crec que puc atendre millor els pacients de Nou Barris que els de Sarrià. Conèixer el context és imprescindible”, assegura.

A Ruiz, les companyes més grans del CAP li expliquen que abans es feia més medicina comunitària que ara. Encara que les fisioterapeutes, les Rebec -les Referents de Benestar Emocional i Comunitari- i les nutricionistes sí que intervenen en clau comunitària, ella considera que infermeria també ho hauria de fer: “La comunitària és parlar amb les persones del barri i saber quins problemes tenen. Ara tenim accions comunitàries, però no sé si les propostes que es fan venen del consens amb les entitats veïnals o són directrius que responen a una agenda concreta de l’ICS [Institut Català de la Salut]”.

Mesures sense recursos

Ruiz és des de fa poc temps la referent de sensellarisme del seu CAP en la nova estratègia de l’ICS per sensibilitzar i promoure l’accés de les persones sense llar a la sanitat pública. El tema li interessa sobretot per arribar a les persones en situació irregular que viuen al carrer i no tenen accés al padró, tot i que denuncia que aquestes mesures no estan dotades de partides pressupostàries: “D’on hem de treure temps per fer això si no es contracta més gent? Les infermeres estem fent tasques que són pròpies de metges de família i els metges de família en fan d’especialistes. Això genera inseguretat en el pacient i desconfiança en la sanitat. Com a treballadora, quan veig les mobilitzacions ciutadanes i plataformes sanitàries, com la de SAP Muntanya al nostre districte, em fan enveja i em donen esperança d’organitzar-nos com a treballadores amb elles. Nosaltres som professionals de l’Atenció Primària, però també en som usuàries: hem de lluitar perquè la sanitat sigui un dret públic, de qualitat i universal”.

L'entrada Lola Ruiz, infermera: “Al meu CAP no es cobreixen baixes, vacances, ni jubilacions” ha aparegut primer a Carrer.

Valeria Guzmán és periodista i viu a Barcelona des de fa tres anys. Va començar a ballar reggaeton a l’associació Melanin Team, que s’autodefineix com una comunitat diversa que posa al centre les dones racialitzades i migrants. “Em vaig apuntar perquè em van parlar de Melanin com un espai de resistència i de moure el cos similar als espais de festa de les nostres cases. En arribar, fer amigues em va resultar molt difícil, i moltes setmanes la classe de ball era l’únic lloc on parlava amb algú més que no fos la meva parella”.

Cada dia més persones s’apunten a ballar ritmes com el dancehall, l’afrobeats o el dembow i la dansa es converteix en un espai de trobada horitzontal on es dilueixen les jerarquies. “Segons on vas, trobes diferències entre una persona local i una estrangera. En canvi, quan aprens una coreografia, aquesta diferència no existeix. A més, en ser llatines, és l’únic lloc on la gent dona per fet que sabem fer-ho bé”. Guzmán denuncia que a Barcelona molt sovint es té una percepció colonial i paternalista de les dones que ballen reggaeton. “Se’ns considera ximples perquè diuen que ens cosifica o hipersexualitza, no es dimensiona que per a nosaltres té una dimensió cultural més que la diversió de moure el cul. Vaig néixer a una colònia de El Salvador i és la música amb la qual vaig créixer, la que sonava a l’escola, als restaurants, al transport… Sento nostàlgia de la meva llar, i ballar és una manera d’apropar-m’hi”.

Es tracta d’una experiència similar a la de la Joanna de l’Associació Amanecer. Fa 20 anys que va arribar de la Xina i explica que va començar a ballar al parc de Can Dragó. “Em vaig apuntar bàsicament per fer gimnàstica i conèixer gent en comptes d’anar al gimnàs. Al nostre país és molt comú ballar als parcs i nosaltres continuem connectades a aquesta tradició, per aprendre ritmes i ballar les cançons que es posen de moda”. Amanecer, amb el temps, es va apropar a l’Associació Veïnal de la Prosperitat i ara assagen als equipaments del barri. Una mostra que a través de l’esport algunes comunitats migrants han fet ús dels recursos públics i s’han fet visibles a molts barris.

Un espai d’empoderament femení

L’Ajuntament, de la mà del Pla Barcelona Interculturalitat 2021-2030, ha promogut millores en les condicions dels esports de les “comunitats nouvingudes” com a “eines de cohesió i empoderament”. De fet, la consciència que molts joves eren penalitzats per jugar al carrer als esports dels seus llocs d’origen ha engegat algunes iniciatives municipals per reconèixer aquestes pràctiques.

Una d’elles va ser el primer camp de criquet de Barcelona i la primera lliga femenina d’aquest esport, en la que participa un equip del projecte Criquet Jove. “La majoria de noies són d’origen migrant, les seves famílies són de Pakistan, Índia o Bangladesh. Comparteixen l’esport i les ganes de fer activitat física i trobar una via d’escapada de les seves responsabilitats. Per a elles, és un espai de seguretat i empoderament femení on desenvolupar habilitats”, explica Ana Villalobos, coordinadora de Criquet Jove. Aquest projecte juvenil va néixer amb una perspectiva intercultural de la mà de la Fundació per a l’Esport i el Centre d’Estudis Africans i Interculturals. “La idea és promocionar una pràctica esportiva identitària de les comunitats migrants i reconèixer la diversitat cultural a la ciutat en el marc de la igualtat de drets per a tota la ciutadania, on hi ha una demanda d’aquesta pràctica que no està prou garantida”.

Rafika Nidal, activista antiracista, fa una crítica a com es desenvolupen aquestes polítiques públiques. “S’inverteixen esforços en les mateixes coses per als mateixos perfils sociològics. A les perifèries promouen el criquet, però què promouen per a la joventut de barris benestants? Hi ha un procés de racialització i homogeneïtzació en les polítiques interculturals de l’Ajuntament que acaba segregant i negant oportunitats. Per què les comunitats migrants sempre destaquen per qüestions esportives o artístiques i no es dediquen esforços en l’àmbit científic o mèdic? Potser no es necessita empoderament, sinó acabar amb el racisme i amb les multes al carrer”.

L'entrada Esport i dansa per visibilitzar comunitats migrades ha aparegut primer a Carrer.

A Òscar Puig la fletxa el va travessar amb un anunci de televisió al ritme de Tú me camelas. “Em va enganxar fins a tal punt que avui em guanyo la vida amb això, tot i que cada cop és més difícil dedicar-s’hi professionalment. A Barcelona hi ha massa locals flamencs per mantenir a tothom, i és una contradicció, però vivim del turisme, perquè la gent d’aquí no pot pagar certs preus”. “Si vols viure del flamenc has d’entrar a circuits més grans, però una cosa nodreix l’altra, hi ha espais perquè algú pagui 100 euros a platea i espais com el nostre, que són per a la gent del barri”. El Comando és antisistema, és activisme flamenc, ofereixen cultura gratuïta i de qualitat a un veïnat que gaudeix del gènere, i ho fan implicant la comunitat. “Ara podem seguir de la mà de la Coordinadora Cultural. Hem portat a Nou Barris primeres espases del flamenc
i han gaudit moltíssim del nostre públic”.

Eli Catena és una de les ànimes fundadores del projecte. De petita li agradava el folklore, tot i que no va ser enverinada pel flamenc fins als 23 anys. “Kike Morente i Camarón van ser la porta d’entrada a una afició amb la qual m’he obsessionat. Vaig marxar a Granada per viure l’ambient flamenc, ballar a les coves i estudiar flamencologia. Era com un verí i volia saber-ho tot. En tornar, vaig trobar la meva veu flamenca i a Nou Barris em va ser molt fàcil trobar gent amb inquietuds semblants i muntar el grup Esoé, amb qui vam fer moltes coses. El flamenc és la meva passió, però separada de la meva vida professional; jo soc educadora”.

L’últim fitxatge de Comando Lunares és Laia López, que va començar amb la percussió i ara és bailaora. “Per a mi el flamenc és mantenir viva la memòria de la meva iaia. Ella es guanyava la vida ballant i passant la gorra a Granada”. Com el Comando Lunares, la Laia és filla de la Prosperitat i de la migració andalusa. Ella i el projecte han crescut entre la identitat combativa, lluitadora i popular d’un barri que encara té com a banda sonora de les seves places el flamenc, que avui dia evoluciona, es fusiona i conviu, com ho fa la gent, entre el rap, la salsa… i tot el que vingui.

La Laia pensa que, de vegades, el flamenc ha estat discriminat a causa de l’apropiació franquista i que ha patit cert rebuig classista, però ens recorda que la paraula flamenc ve de l’expressió campesino errante i que ha estat una eina del poble i de les esquerres per narrar les seves penes. “Nosaltres volem recuperar balls i cants menys comercials, per exemple, aquell flamenc més pur o propostes relacionades amb les dones o les dissidències queer”.

El flamenc és un univers complex i ple de matisos, segurament per això els costa posar-se d’acord amb escollir una cançó. “Jo diria el Rèquiem dedicat a Paco de Lucía; em fa plorar i em remou sencera”. “Esa es muy corta-venas”, li diu l’Òscar a la Laia. “Hòstia, Òscar, és que ha de ser una cançó de pes”. “Jo diria un cante por alegrías o una seguidilla… La de Sobre la arena, de Niña Pastori, que és molt bonica!”. “Quina és?”. L’Eli s’arrenca a cantar en un bar de la Guineueta. No sembla sorprendre les taules del voltant, aquí això és habitual. “Desde que te vi ya me rasgaste el alma / cuando me impregné de la luz de tu cara / y ahora que te tengo cerca y estás en mi cama / quisiera quererte tanto y tanto y tanto hasta que llegue el alba”. Olé!

Encara no saben què programaran enguany, quan s’acabi l’entrevista, ho han de parlar. Així que deixem el Comando en la seva taula d’operacions, continuaran confabulant per fer del flamenc un lloc de trobada, alegries, penes, memòria i comunitat.

L'entrada Comando Lunares: “El flamenc t’escull a tu. Si t’entra endins, estàs perduda” ha aparegut primer a Carrer.

Una emoció ben coneguda

Si tens un destí segur on arribar, sovint ho fas amb les claus ben agafades entre els dits, després de modificar l’itinerari per evitar el bar masculinitzat de certa cantonada o a punt per arrencar a córrer si fa falta. Altres, trucant a una amiga per evitar que algun desconegut se t’apropi o amb un esprai pebre casolà a la mà: la potinga l’hauràs feta gràcies a una recepta que t’han fet arribar en un taller d’autodefensa feminista.

Mireia Muñoz Miquel, professora d’autodefensa feminista, fa 20 anys que fa tallers per a noies, dones i identitats dissidents de gènere. Ha treballat per a serveis públics de prevenció de les violències masclistes, centres cívics, instituts i grups autogestionats. Muñoz explica a Carrer que la por és una emoció molt comuna entre les participants i, per això, és clau no negar-la, sinó entendre com funciona i aprofitar-la per defensar-se.

A classe, a més d’eines físiques amb tècniques d’arts marcials i esports de contacte, Muñoz també treballa l’autopercepció de víctima. “Ens han ensenyat que una dona o identitat dissident sola de nit és vulnerable, i el discurs que hi ha al darrere les fa culpables del que els pugui passar, per exposar-se. Tot plegat, una trampa per continuar exercint el control sobre els nostres cossos, mantenint el discurs del terror sexual i, per tant, el privilegi dels homes cis en l’ocupació de l’espai públic”, rebla.

Luciana Pellegrino, d’Auge Feminista, fa anys que treballa amb la Favb organitzant marxes exploratòries per fer un diagnòstic de com perceben l’espai públic les dones. “L’experiència canvia segons el barri. Al Raval, per exemple, hi ha dones grans que no surten després de les vuit del vespre i les joves sempre van acompanyades, i això limita molt la seva llibertat i circulació”. Per canviar aquesta situació, les dones no demanen més presència policial, sinó més il·luminació i un manteniment dels carrers més acurat.

Espais que generen por

Les males experiències en tornar a casa, però, no només passen per la foscor dels carrers -que augmenten de forma significativa la percepció d’inseguretat-: també es donen en el transport públic. Moltes dones i persones LGTBIQ+ han patit intimidacions i s’han vist obligades a baixar del metro o l’autobús quan no els tocava. Tot i que no és molt conegut, les línies de NitBus disposen d’un servei de baixada a demanda: la usuària avisa el personal de conducció d’on necessita baixar i el bus s’atura al lloc més proper i segur.

Les dues professionals coincideixen en la necessitat d’impulsar un urbanisme feminista. “El transport públic i el carrer de nit són espais molt vulnerabilitzadors. En part, per com estan dissenyats i pensats, en benefici del capital i els poders hegemònics i no a favor de les persones que l’habiten, i en part perquè formen part de l’imaginari del terror sexual.

Són espais que ens generen por, tant si és comú que en un lloc concret hi hagi agressions com si no ho és”, reflexiona Muñoz. A Auge Feminista consideren que la seguretat passa per aconseguir que hi hagi vitalitat als carrers, comerços oberts i espais segurs on gaudir de l’oci nocturn. També treballen a generar una xarxa d’autocura als barris, amb la creació de punts liles en els establiments, perquè ofereixin prevenció i assistència en cas de patir una situació de violència masclista.

Per una ciutat segura

La manifestació nocturna prèvia al 8 de març portava com a nom “La nit és nostra” i reivindicava que les dones i les identitats dissidents de gènere ocupin la nit sense por de ser agredides. La convocatòria d’enguany, tot i la pluja, va aplegar 2.000 persones i s’hi escoltava el càntic “la nit és nostra, cap agressió sense resposta”. Les dones i dissidències ja no s’esperaran més: han ocupat els carrers, han passat a l’acció i estan teixint complicitats perquè la Barcelona de nit comenci a ser insegura per als agressors i no per a elles.

L'entrada La nit és nostra ha aparegut primer a Carrer.

D’El 47 se n’han dit moltes coses, però, entre tant de soroll, n’hi ha que han passat desapercebudes. S’entreveuen en el llargmetratge i, estirant del fil, generen un relat més real i quotidià de les lluites de Torre Baró. Un relat amb nom de dona. O més aviat, de dones. Totes les veïnes amb les quals ha parlat Carrer s’han assegurat de dir-nos: “No soc jo sola: ho vaig fer amb les meves companyes”. Un tret característic d’aquestes històries és que es relaten en plural i amb humilitat.

La Història no ha recollit encara les històries de formigueta de les dones de Torre Baró. “El 47. Unes dones, una escola bressol, el destí d’un barri”. Potser aquest lema no hagués recaptat tants diners. O sí. Rosi Martín, veïna de Torre Baró, va ser durant anys companya de feina de Carme Vila Oliver, una altra referent veïnal que, de manera anecdòtica, va ser dona de Manuel Vital després de penjar els hàbits. Martín recorda que les monges van fer molt pel barri i que estaven molt properes a l’associació veïnal, però, en contra del que es dona a entendre al film, creu que la Carme no es va treure l’hàbit per ell. Des del 1976, van lluitar juntes per una escola bressol. I la van aconseguir. Martín ha demanat que el nom de Vila s’inclogui en el nomenclàtor, com el de Vital, una iniciativa aprovada al darrer Ple de Nou Barris. I reivindica la seva figura: recorda que va contribuir a la tasca d’alfabetització al barri i va crear un projecte de lleure perquè les nenes poguessin sortir d’excursió. També la rememora posant injeccions i, ja jubilada, acompanyant les dones més grans al museu o al cine.

Protagonismes i reconeixements

Sobre el segrest del 47, Martín recorda que li estava donant farinetes al seu fill de set mesos: “Em van trucar i el vaig deixar amb la meva mare per baixar amb el Manolo”. Martín surt a les fotos del dia del segrest; s’hi reconeix d’esquenes. També ho fa Mari Martínez, que va pujar al bus embarassada i que el dia de l’estrena, als Cinemes Aribau, s’emocionava en veure’s a la gran pantalla fent d’ella mateixa, tants anys després. Martínez és una de les extres del film, però va ser protagonista el dia dels fets, tot i que, com tantes altres, mai no s’ha vist com a protagonista. “Les dones érem molt actives, érem les que sosteníem l’associació, però ells, sense donar un palo al agua, s’emportaven els honors”, recorda Martín. “No hi havien dones en càrrecs directius perquè esperàvem a ser reconegudes per la resta. No ens presentàvem com a candidates, també perquè havíem de cuidar els fills i ens preocupava no poder estar a les reunions fins a les 12 de la nit”, agrega.

La primera presidenta de l’Associació Veïnal de Torre Baró va ser Gregoria García Ruiz. Hi va entrar el 1996 i en va ser la presidenta del 2003 al 2008. Reivindica que les dones també van segrestar un autobús: “Per exigir contenidors. La situació era insalubre. Som un barri de muntanya i hi ha molta brossa que els animals venen a buscar”. García explica que, quan va sortir presidenta, molts homes deien que li prendrien el pèl, però ella va demostrar que era ben vàlida. “Aquella època va ser molt intensa. Renunciava a dies de feina per anar a reunions importantíssimes. Aquí sempre hi ha hagut molta feina a fer, ho hem de lluitar tot. Les coses no han canviat tant des de llavors”, rebla. Una altra fita en la qual posa èmfasi és quan van aconseguir calefacció per al col·legi Font dels Eucaliptus, inaugurat el 1971 i que ja no existeix. Les dones es van tancar a la comissaria de Policia per reivindicar que els seus fills i filles estudiessin en condicions. També ho van aconseguir.

Seguim estirant el fil i arribem a l’actual presidenta de Torre Baró, Valeria Ortiz, que va anar a parar a l’associació per una causa similar: “Quan vaig tenir el meu fill, un dia van robar el tobogan del parc. Em vaig preguntar amb qui havia de parlar i així va començar tot”. Avui al barri hi ha dos parcs. “Al de la part alta del carrer de Lliçà, les mares s’han organitzat i està ple de joguines, bicicletes, patinets… I hi ha un cartell d’instruccions d’ús. Ningú se’n duu res, tot al contrari, la gent hi aporta coses”. Ortiz manté que a Torre Baró hi ha un moviment de mares molt lluitador. Recorda quan es va ajuntar amb una mare per fer-hi el primer Halloween: “Pensàvem que al barri només hi havien els nostres fills, i en aquesta activitat hi van participar 80 nens i nenes més”.

Ortiz i García coincideixen que un dels grans problemes per a les dones és la mobilitat. Torre Baró segueix sent un barri molt aïllat. Per anar de la part alta a la baixa, hi ha un bus a demanda que sovint triga 90 minuts en arribar. Empènyer carrets de la compra i cotxets per les pujades no és gens fàcil. Aquest aïllament dificulta a les dones més grans poder rebre visites de les famílies o relacionar-se. La manca de recursos en transport, salut o educació les afecten de manera especial, però això no els impedeix d’organitzar-se: García és ara la secretària de l’Associació de Gent Gran i segueix activa reivindicant els drets del barri.

Ortiz denuncia que la falta de connexió genera dificultats per a les més joves. Malgrat que senten Torre Baró com un barri familiar i segur, explica que la comunitat LGTBI+ no sempre s’hi sent segura. Reclamen igualtat per a les dones i també per als seus fills i filles, una generació que necessita expressar lliurement el seu gènere i orientació sexual. L’aïllament dificulta que estableixin aliances amb altres col·lectius o barris, tot i que el jovent participa en els moviments feminista i per l’habitatge a Nou Barris. Aquestes noves generacions fa 10 anys que lluiten per un Casal de Joves a la Zona Nord, on podrien crear espais i xarxes de suport segures.

Avui trobem la Mari, la Gregoria i la Valeria amb moltes altres dones i altres petites grans històries, encara per explicar, dissenyant les llums de Nadal del barri. Enguany, dedicades a El 47 i, per si algú creia que la lluita és cosa del passat, el primer disseny té un lema clar i rotund: “Torre Baró existeix i resisteix”.

L'entrada Les invisibles d’‘El 47’ ha aparegut primer a Carrer.