L’anàlisi d’aquesta mitjana salarial ofereix una radiografia de contrastos territorials: mentre que a Sarrià-Sant Gervasi el salari mitjà és de 51.615 euros, la xifra cau fins als 28.490 euros a Sants-Montjuïc o 23.285 euros a Ciutat Vella. Unes dades que també amaguen biaixos de gènere -entre els 30 i els 44 anys, la bretxa salarial entre homes i dones es manté al voltant del 14%, i s’eixampla en les generacions més grans- i d’edat -les retribucions dels joves de 25 a 29 anys queden molt per sota del valor mitjà: 22.348 euros per any-.

Precarietat laboral, la pedra angular

Les causes de les baixes remuneracions en relació amb el cost de la vida són multifactorials, però el nexe comú s’anomena precarietat laboral. Tal i com analitza l’economista Josep Manel Busqueta, el problema és estructural: “Els salaris són baixos i les pujades dels darrers anys estan molt per sota dels beneficis de les empreses, per la qual cosa s’ha generat una societat cada cop més desigual i dispar, en la qual les persones treballadores tenen més dificultats per arribar a final de mes”.

De fet, part de les darreres polítiques per regular el mercat laboral només han ajudat a fer una mica menys indigna la vida dels qui menys cobren. Per exemple: les pujades del Salari Mínim Interprofessional (SMI). “Aquestes només han incrementat el terra salarial, el límit de fins on els empresaris poden competir a la baixa”, emfasitza l’economista de l’Espai Zero Vuit, Marc Riudavets. Un topall a les remuneracions més baixes que encara està subjecte a incompliments. Fa poques setmanes, El Periódico destapava nòmines fora de conveni en les obres del Camp Nou.

Millores laborals neutralitzades

En termes de solvència del mercat de treball, Busqueta recorda que el més important és analitzar el salari real, el qual està correlacionat amb la capacitat de poder adquisitiu. “En aquests moments, existeixen molts mecanismes de succió de recursos per part del mercat. Ja no només es tracta que les remuneracions no s’hagin incrementat com ho haurien de fer, sinó que ara ens hem trobat en un procés inflacionari pel canvi climàtic, la guerra, la pandèmia, etc., on qui paga les conseqüències és qui no té cap capacitat de decidir sobre tot això”, puntualitza.

L’exemple més clar, a parer de l’economista, radica en les pujades dels tipus d’interès, “on el sector financer imposa la seva llei a través del Banc Central Europeu (BCE)”. “Al final, aquestes decisions recauen sobre la classe treballadora i anul·len les mesures que s’hagin pogut prendre contra la inflació”, sosté.

Falsos autònoms, els més precaris

“El problema actual és l’increment desorbitat de preus: l’habitatge, els productes bàsics… Hi ha molta gent que no hi arriba, que no sap si a final de mes podrà pagar el lloguer”, exposa el referent d’Acció Social de la CGT, Javi Pérez. En el seu cas, ell mateix treballa com a rider, “el que tota la vida s’ha anomenat repartidor”, detalla.

“La figura de l’autònom a l’Estat espanyol ha jugat un paper essencial en la precarització de moltes persones, les quals moltes vegades es veuen obligades a adquirir aquest règim per poder treballar i s’han de finançar fins i tot els mitjans de producció”, recorda Busqueta. Un desemparament que, tal com recorda Pérez, es tradueix en precarietat no només laboral, sinó vital: “Ja no només suportem salaris baixos, tampoc tenim les mateixes cobertures en relació amb les baixes laborals, l’atur o el dret a vacances. La precarietat acaba per generar ansietat i manca de perspectiva de futur”, rebla.

“Moltes persones autònomes viuen tan al dia que no poden fer cap mena de projecció més enllà; estan limitades a dedicar els seus esforços a arribar a final de mes”, apunta Pérez. Una angoixa que, en funció del sector, es pot incrementar quan intervenen factors externs: “La majoria estan en mans del nombre de comandes que reben, de si les tarifes es redueixen de forma unilateral per part de l’empresa per a la qual treballes, de si caus malalt o tens un accident; o fins i tot de si fa mal temps”.

Inseguretat econòmica… i vital

Més enllà de les repercussions directes sobre la inseguretat econòmica i la manca de futur, a la precarietat s’hi sumen les dificultats de poder desenvolupar-se com a persona. Des del punt de vista habitacional, no només la gent jove comparteix pis: “Cada cop hi ha més gent de 35 i 40 anys que es veuen obligats a fer-ho i, els qui no ho volen fer, han de marxar al Baix Llobregat. A l’Hospitalet ja gairebé troben preus com els de Barcelona”, destaca Pérez.

“La precarització de les condicions de vida de la classe treballadora l’arrosseguem des del 2008”, diu Busqueta. Un punt d’inflexió al qual també cal sumar “l’endeutament que han acumulat les institucions públiques i que no ha deixat de créixer en detriment de la despesa en l’Estat del Benestar”. “Al final ens trobem amb persones treballadores que cada vegada tenen sous més baixos en relació amb el cost de la vida i, a més, les seves condicions de vida es veuen empitjorades per l’erosió de serveis com ara la sanitat o l’educació públiques”, subratlla.

Convenis, un escut sense garanties

A diferència de dècades anteriors, el fet de treballar en una multinacional, en una societat mitjana o en una empresa familiar ja no suposa grans blindatges en matèria de legislació laboral. Riudavets assenyala que, “al final, cada empresa fa les seves trampes”. “Sí que és cert que les grans empreses tenen una estructura de recursos humans més establerta, i per això és més fàcil que els seus empleats treballin sota les regulacions vigents, però moltes juguen amb els límits dels convenis, com pot ser el fet de tenir gent en una escala salarial per sota del que els pertoca per conveni”, apunta. L’exemple: “Pel simple fet de ser graduat universitari, el terra salarial ha de ser més elevat, i moltes vegades no es compleix”, remarca.

“Després trobem les empreses petites, on és més fàcil trobar casos de treballadors que cobren fora de jornada, o per menys hores de les que realment fan”, apunta l’economista de l’Espai Zero Vuit. En darrer lloc, en el cas de les empreses de plataforma, com Cabify o Glovo, els incompliments en matèria laboral són recurrents: “Fins i tot juguen amb el límit de la definició de què és un treballador”, critica Riudavets. La gran majoria acaparen titulars per sentències en contra arran de l’abús que fan dels falsos autònoms.

Dificultats per denunciar

Molts incompliments, com el fet de no ajustar-se a la jornada de vuit hores, la impossibilitat de desconnectar digitalment o la no remuneració d’hores extres, “poden ser molt difícils de demostrar”, reconeix Riudavets. “El gran problema rau en què sempre hi ha una clara diferència de poder entre treballador i empresari”, esgrimeix. Un punt de vista que Busqueta complementa: “Moltes famílies tenen un nivell d’endeutament molt alt i, per tant, són dòcils davant les vulneracions de la legalitat pel simple fet de poder arribar a final de mes”. “Qüestions com les hores extres impagades s’han convertit en una rutina i un element de pressió a perpetuïtat envers els treballadors: si no acceptes, te’n vas al carrer”, observa. “Al final, aquesta vulnerabilitat es deu al fet que els sous no cobreixen les necessitats, una fragilitat del mercat de treball que no només agreuja les condicions laborals, sinó vitals”, afegeix.

A costa de la salut mental

El creixement dels problemes de salut mental està relacionat amb la precarietat laboral? Segons Busqueta, sí. “Hem viscut molts anys en una cultura de la individualitat atroç; se’ns ha convençut de la lògica neoliberal basada en el ‘si vols, pots’, i que l’èxit és una qüestió personal en detriment d’allò col·lectiu”. “Això al final afecta el vessant psicològic de forma negativa, ja que moltes vegades aquesta pressió individual es tradueix en angoixes, depressions i, fins i tot, suïcidis”.

Dificultats per assolir l’organització col·lectiva

“El gran problema que tenim actualment són les dificultats per aconseguir afiliats als sindicats, o simplement gent disposada a organitzar-se de manera col·lectiva”, exposa el rider i referent d’Acció Social de la CGT, Javi Pérez. Un problema al qual s’afegeix el fet que un dels col·lectius més explotats és el dels falsos autònoms, els quals, en molts casos, no disposen d’un espai de contacte amb la resta de companys de feina. “En el cas dels riders, l’únic punt de trobada que trobem moltes vegades són els McDonald’s, mentre esperem la comanda”, detalla Pérez.

En aquest sentit, l’economista de l’Espai Zero Vuit, Marc Riudavets, assenyala que “als empresaris ja els interessa que els treballadors no estiguin sindicats, perquè sempre els afavoreix negociar individualment i no de manera col·lectiva”. Una qüestió on la segmentació dels llocs de feina i el teletreball han passat a tenir un paper clau: “Ja no existeix l’homogeneïtat necessària entre treballadors per reivindicar de manera col·lectiva, s’ha atomitzat la classe treballadora i, fins i tot, s’ha aconseguit que assimilin els objectius de les organitzacions empresarials”, explica l’economista Josep Manel Busqueta.

L'entrada Pitjor pagats, menys respectats, més precaris ha aparegut primer a Carrer.

No és un fenomen nou. De fet, la precarietat ha caracteritzat la situació de gran part de la classe obrera en 200 anys de capitalisme. En els països en desenvolupament és un fet quotidià. La situació es va anar reconduint gràcies a la lluita social i la regulació pública. Ara ens sembla nou perquè recordem la feina estable dels anys setanta del segle passat, però fins i tot llavors la precarietat predominava en una part del món laboral. I les dècades posteriors, aquests segments precaris han anat creixent. No ha estat un procés inevitable ni natural. Entendre el que ha passat ens pot ajudar a buscar respostes.

El capitalisme neoliberal

A partir dels anys vuitanta del segle XX, les economies capitalistes van començar una sèrie de transformacions que sovint anomenem neoliberalisme. Una part d’elles es van donar a l’esfera pública. La política econòmica va canviar i la plena ocupació va deixar de ser l’objectiu prioritari. Es van implantar reformes laborals que reduïen els drets individuals i col·lectius dels treballadors. Les reformes serien diferents a cada país, però en conjunt provocarien la proliferació de contractes laborals precaris -temporals, a temps parcial-, el debilitament dels sindicats i l’increment del poder empresarial. Tot això, ben amanit amb el discurs de la flexibilitat laboral.

Les empreses -sobretot les grans- han transformat la seva organització per debilitar les resistències laborals, rebaixar costos i dificultar l’acció col·lectiva. Això s’ha fet per mitjà de diferents vies: migrar empreses a països de baixos salaris; externalitzar parts del procés productiu i de serveis auxiliars; diferenciar contractes laborals; implantar mesures de control individual dels treballadors; fer polítiques per eludir els sindicats… Cada empresa ho ha fet a la seva manera, però el conjunt ha donat lloc a moltes situacions en les quals els treballadors estan exposats a diversos graus de precarietat. Els pitjors es donen quan la gent està sotmesa a contractes de molt curta durada o quan es treballa en activitats que ocupen el pitjor lloc a les cadenes de subcontracte, com és el cas d’ocupacions relacionades amb la neteja. El resultat d’aquestes polítiques explica bona part de l’increment dels beneficis privats en detriment dels salaris.

Un model de vida precaritzador

El poder econòmic també prefigura un model determinat de vida que, sovint, és acceptat per molta gent. Les transformacions del model de vida de les societats riques afavoreixen el desenvolupament de feines precàries. Ho podem il·lustrar amb alguns exemples. El creixement del turisme incrementa les estacionalitats de l’activitat econòmica. És una activitat amb pics de feina alguns mesos de l’any. Tot allò que es relaciona amb el turisme -hostaleria, comerç, transport…- contribueix a fer que proliferin les ocupacions de temporada.

El model de consum basat en la satisfacció instantània i la variació contínua de productes té un impacte semblant: no és casualitat que alguns dels pitjors llocs de treball es trobin a la distribució a domicili. Els serveis de cures exigeixen molta dedicació i l’única forma de satisfer-los per mitjans mercantils és que surtin barats. No és casualitat que els llocs de treball més precaris, sovint informals, es donin en les cures de les persones grans, on molta gent normalitza que la cura d’un familiar ha de costar poc. Per últim, la idea de carrera professional competitiva permet manipular molts llocs de treball professionals, de forma que siguin mal pagats i inestables perquè, sobretot els joves, esperen que siguin formatius, que generin currículum.

La producció de la precarietat

La precarietat és també el producte de polítiques socials que creen persones que no tenen altra alternativa que acceptar feines precàries. Ara, el factor més decisiu en aquest àmbit són les polítiques d’estrangeria, que generen una oferta laboral sense drets. Però no és l’únic: el patriarcat afavoreix que les dones tinguin menys drets; i un sistema educatiu classista produeix joves socialment discriminats. Perquè la precarietat no es pot entendre com una única situació, hi ha graus i diferències. I en els pitjors llocs, trobem les dones i les persones migrants que fan feines manuals.

*Albert Recio és professor d’Economia.

L'entrada Precarietat, capitalisme i societat ha aparegut primer a Carrer.

Segons l’estudi Una aproximació a la pobresa en el treball, que elabora cada any el sindicat CCOO, el 2021 la taxa se situava en el 10,8% a Catalunya, el que equivalia a 350.000 treballadors. A Barcelona, l’indicador s’enfila fins al 12,4%, detalla l’Institut Metròpoli, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Això suposa més de 85.000 treballadors. En ambdós casos, l’origen de les dades és l’Enquesta de condicions de vida de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) i que xifra els ingressos per llar. A més, l’Informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Catalunya, de la Fundació Foessa -vinculada a Càritas-, subratlla que el 2021 el 23,8% de la població catalana afectada per l’exclusió social treballava.

Romina Garcia, responsable de concertació territorial a CCOO i coordinadora de l’informe del sindicat, apunta que es tracta d’“un problema estructural, perquè malgrat que hagi baixat els darrers anys [el 2018 la taxa catalana s’elevava al 14,4%] no s’erradica”. En aquest sentit, Garcia destaca que els increments del salari mínim interprofessional (SMI) han estat clau en el descens, “perquè és un factor corrector de la pobresa i les desigualtats”, si bé reconeix que els vertiginosos ascensos que acumula la inflació o el preu de l’habitatge comporten que “les pujades salarials quedin molt diluïdes”.

Col·lectius vulnerables

A l’hora de detallar quins són els col·lectius més afectats per la pobresa a la feina, Garcia ho té clar: “Qui hi està més abocat són els joves, les persones migrades, les dones o les persones amb discapacitat”, col·lectius en què hi ha una major precarietat en els contractes i, sobretot, les jornades parcials hi tenen una incidència major. Aquest darrer és un element clau. Si tenim en compte que l’SMI arriba aquest 2023 a 15.120 euros bruts anuals, és evident que per ser considerat estadísticament un treballador pobre cal haver tingut feina només uns mesos o tenir una jornada parcial, a banda dels milers de persones migrades abocades a treballar sense contracte perquè no tenen papers.

Garcia subratlla que “la parcialitat involuntària és altíssima: gairebé la meitat de la gent que treballa a jornada parcial ho fa sense voler-ho, perquè no troba una feina a jornada completa, i això genera malestar”. Segons l’informe, la parcialitat involuntària va ser del 45% a Catalunya el 2022, el que significa que hi havia més de 200.000 persones “que haurien desitjat una ocupació a jornada completa” i no la tenien, el que es tradueix en una “insatisfacció amb el tipus de jornada que respon sovint a una insuficiència d’ingressos”.

L’Observatori del Treball i Model Productiu assenyala que sectors amb poca presència femenina, com l’agricultura i la indústria, tenen uns “nivells baixos de parcialitat”, mentre que és molt superior en “sectors feminitzats i que es cobreixen amb personal jove”, com l’educació, la cura de persones, les activitats esportives i d’entreteniment o el servei de menjar. Sectors, d’altra banda, tradicionalment mal pagats. Així, el document Els salaris a Barcelona 2021, elaborat per l’Ajuntament, situava la remuneració mitjana anual en l’hostaleria en 13.270 euros, xifra que arribava als 18.221 en els serveis socials i als 20.767 en el comerç al detall.

Però les dificultats per afrontar les despeses quotidianes, com l’habitatge i l’alimentació, van molt més enllà dels treballadors considerats pobres segons l’estadística oficial. De fet, aquesta és una realitat molt generalitzada que s’ha accentuat els darrers dos anys amb la inflació. Entre juny del 2021 i octubre del 2023, els preus s’han encarit un 12,5% de mitjana a la província de Barcelona, però és que els aliments i les begudes no alcohòliques ho han fet gairebé un 25%, una evolució molt superior a la dels salaris.

Per a l’AMB, el salari de referència per viure dignament a la capital catalana va elevar-se a 1.552 euros mensuals el 2022, 117 per damunt dels 1.435 d’un any abans. Sempre segons aquest estudi, gairebé el 70% d’aquests ingressos s’han de destinar al pagament de l’habitatge (34%), a aliments i begudes (22%) i a les despeses de la llar (12%). La realitat, però, és que més del 40% dels sous a Barcelona queden per sota d’aquestes xifres, d’acord amb l’informe sobre salaris a la ciutat elaborat pel Consistori. Dit amb altres paraules, més enllà dels treballadors amb rendes que queden per sota del llindar de la pobresa, un volum molt important de la població de la urbs no en té prou amb els ingressos laborals per viure-hi amb dignitat, una situació que s’ha accentuat pel creixement desbocat en despeses com l’alimentació o l’habitatge [vegeu desglossat].

Amb aquest panorama, el document de CCOO Catalunya conclou que “calen mesures no només per guanyar en estabilitat laboral [malgrat els passos endavant en aquest àmbit que ha suposat la reforma laboral], sinó també per guanyar en qualitat, amb salaris adequats i on el treball tingui la funció de garantir una vida digna a les persones treballadores”. Garcia insisteix en la necessitat d’abordar i reduir la “parcialitat involuntària” en el treball, reivindica que es continuï apujant l’SMI i veu “imprescindible traslladar part dels beneficis empresarials als salaris”, ja que la taxa de guanys s’ha recuperat de manera espectacular -només cal veure els darrers resultats presentats pel sector financer, l’energètic i bona part de l’Ibex-, mentre que els sous han perdut poder adquisitiu.

Així mateix, la dirigent sindical advoca per “recuperar el pes de la negociació col·lectiva en les empreses”, per millorar condicions; garantir i millorar el sistema de protecció social; regular les rendes del lloguer i establir controls de preus en els aliments bàsics. Només si s’avança en tot plegat, l’existència de treballadors pobres podrà convertir-se en un record del passat i no en una crua realitat present.

L’habitatge, una pujada molt per sobre dels salaris

El preu del lloguer d’un habitatge està en màxims històrics. Segons les dades oficials de l’Institut Català del Sòl (Incasòl), la renda mitjana en els contractes formalitzats durant el segon trimestre del 2023 va ser de 1.123 euros mensuals, un 12,7% més que un any enrere i un 24,3% per damunt del mateix període del 2021. En una dècada, el preu mitjà d’un nou lloguer s’ha disparat un 66% a la ciutat. Creixements, en tots els casos, molt superiors als dels salaris. La darrera estadística disponible indica que el sou mitjà a la capital tot just va pujar nominalment un 9,6% entre 2011 i 2021. Ras i curt, l’esforç que fa un treballador per pagar el pis és cada cop més gran i l’aboca a una precarietat creixent, malgrat que l’estadística no el defineixi com a pobre.

L'entrada Treballar i ser pobre ha aparegut primer a Carrer.

L’informe Presme destaca que més de la meitat de les persones treballadores de l’Estat, comptant les desocupades, es troben en situació de precarietat laboral. Com la definiria?

És un fenomen dinàmic i complex que s’ha d’entendre com a resultat de les relacions de poder en l’àmbit del treball, on interactuen múltiples factors socials. Contràriament a una visió només centrada en el tipus de contracte o la inseguretat, la precarietat laboral té un caràcter multidimensional, ja que inclou nombroses condicions d’ocupació i treball. L’Escala de Precarietat Laboral (Employment Precariousness Scale-EPRES) inclou sis dimensions essencials: inestabilitat de l’ocupació, salaris baixos, escàs poder de negociació, vulnerabilitat, amb situacions d’amenaça, discriminació, menys drets laborals i manca de poder per exercir aquests drets.

Quines són les causes?

Són múltiples. Depèn de la implementació de les reformes laborals, però també de l’especialització productiva i l’organització empresarial, de l’organització desigual de les relacions laborals, de les polítiques públiques febles, de les polítiques migratòries injustes, així com de les institucions familiars que reprodueixen desigualtats de gènere. Pel que fa al cas espanyol, venim d’encadenar un seguit de reformes laborals durant la gran recessió del 2008 que van generar moltíssima precarietat. Però hi ha moltes altres raons, com ara l’estructura productiva terciaritzada basada en sectors d’una alta estacionalitat, com el turisme; o un Estat del Benestar insuficient que arrossega un subdesenvolupament de dècades de franquisme i que es va començar a desenvolupar als anys vuitanta, en ple retrocés neoliberal en l’àmbit mundial.

La salut mental està relacionada amb la precarietat laboral?

Per descomptat. La recerca científica mostra que la precarietat laboral augmenta el risc de caure malalt i de morir de forma prematura, tant per a aquells que treballen en aquestes condicions com per a les seves famílies. Desestructura la vida quotidiana i dificulta la planificació del futur, genera inseguretat i patiment, alienació i frustració, exili econòmic i desesperança, submissió i por. Per això, està estretament relacionada amb molts problemes de salut mental, com ara l’ansietat i la depressió, que generen un gran patiment psíquic.

Hem normalitzat la precarietat?

L’observem en l’àmbit privat i en el públic, sota diferents tipus de contracte, i a la indústria, l’agricultura i els serveis. Per això, els seus efectes sobre la salut mental estan àmpliament estesos i, fins a cert punt, normalitzats. A la Unió Europea (UE), cada any, una de cada sis persones té un problema de salut mental, distribuïts desigualment segons la classe social, el gènere, l’estatus migratori… Gran part del malestar i l’angoixa que pateixen les persones té una causa social que s’expressa i es percep en forma de gran diversitat de signes i símptomes físics o psíquics, com ara ansietat, depressió o crisi de pànic, però també en forma de cefalees, marejos, lumbàlgies, parestèsies, fatiga i reaccions cutànies.

L’Estat espanyol és un dels països de la UE amb més taxa de població ocupada en risc de pobresa i exclusió social. Els anomenats ‘treballadors pobres’ són persones amb ocupació, però que viuen en la pobresa, i ja suposen un 17,9 % del total. A què es
deu aquest increment?

Aquest és un fenomen que ha anat agafant força a tot el món. A Espanya té algunes causes específiques, com ara la gran variabilitat en el volum d’ocupació de cada cicle econòmic i, evidentment, els salaris baixos. Entre els treballadors temporals i a temps parcial és especialment rellevant, i en gran manera ho és per la manca d’alternatives laborals a temps complet i afecta sobretot les dones. Però també té a veure amb l’escassa redistribució mitjançant els sistemes de protecció social. Tot això fa que un nombre elevat de llars visquin al dia i que tinguem unes taxes de pobresa infantil alarmants.

Per dignificar el treball domèstic, que recau sobretot en les dones, l’informe aposta per eliminar les polítiques públiques que creïn una divisió sexual
i desigualtat de gènere.

Eliminar la divisió sexual i la desigualtat de gènere en el treball passa per una doble estratègia. D’una banda, la implementació de mesures normatives i de polítiques públiques que fomentin més la igualtat, promocionant la construcció de societats igualitàries; i d’altra banda, el desenvolupament d’un sistema públic de cura amb garanties tant per a les persones cuidades com per a les cuidadores.

L’informe exposa que cal transitar per un model social i econòmic alternatiu. Per aconseguir-ho, es necessitaria respectar els drets de les persones treballadores, augmentar la seva protecció i realitzar una transició ecosocial. No li sembla que anem cap a un model que és just el contrari?

L’objectiu ha de ser construir un model de relacions laborals diferent, on es treballi menys però millor, d’una manera més respectuosa amb les capacitats i desitjos de les persones i en benefici de la comunitat i de la vida al planeta. A l’informe fem una trentena de propostes. Algunes s’estan implementant o estan en procés, però d’altres són més difícils de dur a terme, perquè requereixen un consens social i polític molt ampli. El món del treball funciona així perquè és útil per a un model econòmic determinat, i canviar-lo sempre genera resistències. L’exemple més clar és tot el que té a veure amb la crisi climàtica. Si els científics ens diuen que estem avançant sense fre cap al precipici, per què no fem una transició ecosocial que superi, per exemple, les limitacions de l’anomenada transició verda? Doncs perquè aixpo implicaria fer una reforma profunda del model econòmic, que és el causant d’aquesta crisi. Però això no ens pot paralitzar. Els moviments socials i la societat civil organitzada han de reclamar un model productiu més saludable i menys destructiu per al planeta i les persones.

Com valora la proposta de la reducció de la jornada laboral?

Pot tenir diversos avantatges, a molts nivells: augmentaria el temps lliure de les persones treballadores; podria reduir la contaminació i aportar altres avantatges ambientals; reduiria el nivell d’estrès i milloraria el son i la salut; podria ser un factor important per augmentar el nivell d’ocupació; i podria ser un instrument que ajudés a estendre la solidaritat, augmentar la participació dels treballadors i desprecaritzar el treball.

Per reduir la precarització laboral, hi ha qui defensa la Renda Bàsica Universal (RBU). En què consisteix?

És un mecanisme de redistribució de la renda mitjançant el qual es proporciona -per dret de ciutadania i independentment de qualsevol altre ingrés que es percebi per altres vies- un pagament monetari regular a tota la població, de forma individual, sense comprovació de recursos econòmics ni de la seva situació laboral. No obstant això, la seva instauració no pot ser utilitzada per reemplaçar l’Estat del Benestar i mercantilitzar els serveis socials. La RBU podria tenir importants efectes beneficiosos per a la salut mental de tota la població i augmentar l’equitat, ja que reduiria la incertesa vital i l’esgotament psíquic causat per l’estrès que pateixen les persones desocupades i aquelles que estan en situacions de precarietat laboral i temen perdre la feina.

Per fer front als reptes que planteja la salut mental, caldria un sistema de sanitat pública que ofereixi atenció humana, de qualitat i centrada en l’atenció primària. Però la sanitat pública pateix cada cop més la precarització laboral i està més infrafinançada. Quina anàlisi en fa?

L’atenció primària, la salut pública i la xarxa de salut mental formen tres parts essencials del sistema de salut espanyol, i totes tres afronten grans dificultats. Cal destacar la manca de mitjans i recursos adequats i la manca de visibilitat i reconeixement professional i social. Pel que fa als professionals de salut mental, Espanya presenta ràtios molt inferiors a les recomanacions de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) per a països de nivell econòmic similar. Així, el 2018 comptava amb sis psicòlegs per a cada 100.000 habitants, una xifra tres vegades menor que la mitjana europea. La gravetat més gran recau en els serveis socials i d’atenció primària, i es dona la penosa situació que són els professionals més precaritzats els que tracten d’atendre els complexos problemes psicosocials i de salut mental d’un gran nombre de persones en situació de precarietat.

Les persones treballadores han perdut força negociadora col·lectiva.
A què es deu?

Darrere d’aquest debilitament hi ha diversos factors, emmarcats en l’expansió de la ideologia i les polítiques neoliberals durant dècades. Per esmentar-ne només alguns, la regulació jurídica a l’entorn dels drets col·lectius no està a l’altura de la realitat canviant del món de l’empresa i el treball. En particular, la configuració actual del sistema i l’estructura dels òrgans de representació unitària pateix una disfuncionalitat creixent davant la realitat contemporània de descentralització productiva, digitalització, revolució industrial 4.0 i atomització del treball. En paral·lel, la posició de la negociació col·lectiva en la regulació sobre les remuneracions i altres condicions de treball també s’ha vist soscavada per reformes legals en el període 2011-2012, que van contribuir al debilitament de la negociació col·lectiva i el poder negociador dels sindicats i els representants unitaris.

Com podrien recuperar la seva força les treballadores i treballadors?

La democràcia social ha de reinventar-se a partir de les relacions de poder i de cooperació existents als centres de treball. Per a això, hi ha diverses fórmules que poden corregir la unilateralitat de les decisions a l’empresa. La primera i fonamental és la negociació col·lectiva, el resultat de la qual, el conveni, és fruit d’una decisió conjunta entre els representants dels treballadors i de la direcció. La segona, la cogestió, que ha estat d’aplicació més restringida, gairebé exclusivament en països on el diàleg social va ser molt fluid després de la Segona Guerra Mundial. I la tercera, l’expansió d’un moviment democràtic que parteixi del treball i no estigui subordinat a un patró o a una empresa, sinó un treball entès com a relació social de gestió dels comuns.

A Barcelona han proliferat els últims anys feines precàries com la de repartiment de paquets a domicili. Es pot afirmar que cada cop és una ciutat on hi ha més precarietat laboral?

La precarietat no és un fenomen exclusiu de Barcelona, però és evident que s’ha convertit en una qüestió de pes per al benestar de moltíssimes persones que hi viuen. Tot apunta que els nivells de precarietat que es deriven d’aquest model són importants. És sorprenent que Espanya sigui dels països que estan liderant la contraofensiva jurídica per protegir les persones treballadores d’aquestes plataformes, sobretot les de repartiment. No obstant això, aquest tipus de treball planteja molts reptes encara per resoldre. I no parlo només de Glovo, Amazon o Cabify, que treballen sobre el terreny i que són els més visibles, sinó de les que ofereixen tasques que es duen a terme en remot a canvi de petits pagaments per entrega, com els programadors, els dissenyadors gràfics i els supervisors de contingut digital altament sensible. La major part de les vegades s’incorre en situacions fraudulentes, com la dels falsos autònoms, vulnerant els drets laborals. Aquí és fonamental l’organització de les persones treballadores, com es va fer amb el riders, reivindicant la seva condició d’assalariats a les plataformes de repartiment a domicili.

L'entrada Joan Benach: “La precarietat laboral augmenta el risc de caure malalt i de morir” ha aparegut primer a Carrer.

Arianna Vindici, que coordina Apropem-nos, una entitat que acompanya i assessora jurídicament persones nouvingudes, explica que “gairebé tots els supòsits de la llei d’estrangeria vinculen el permís de residència al contracte de treball”. Sense una oferta de feina -i, sobretot, sense la bona voluntat de l’empresa que la fa-, els estrangers no poden regularitzar-se. “Aquí és on el sistema es torna particularment pervers, exigint a persones sense permís de residència que aconsegueixin un contracte”, critica Vindici. Ella, acostumada a veure i viure la frustració dels damnificats per aquesta norma, acaba pensant que “al sistema ja li va bé tenir mà d’obra fàcilment explotable o sense drets laborals”. Entre els centenars de persones que Apropem-nos atén cada any, figuren els testimonis que configuren aquest reportatge.

Una carrera d’obstacles

En Jorge, veneçolà de 60 anys, va arribar a Barcelona el 2021 amb la seva dona i la seva filla. Ella va entrar al país amb un visat d’estudiant i després es va regularitzar com a personal altament qualificat, mentre que ell va accedir amb un visat de turista i esperava demanar l’asil, però una sobtada malaltia el va incapacitar i el termini de sol·licitud va caducar. Tot i que tenia un permís de residència per tractar l’afecció que patia, no estava autoritzat a treballar: havia d’enfrontar, doncs, les mateixes adversitats que els migrants irregulars. “El migrante tiene que meterse en la cabeza que cuando sale de su patria, de su tierra, se va a enfrentar a una carrera de obstáculos”, diu quan explica que, un cop recuperat, no va tenir més opció que treballar en negre com a cambrer. Feia moltes hores, del vespre a la matinada, i guanyava molt poc. A més, el patró abusava d’ell: “Me humilló hasta que le dio la gana y, tú sabes, uno por la necesidad se aguanta y se aguanta”. Al final, va aconseguir l’autorització per treballar per mitjà d’un reagrupament familiar i, el novembre passat, va signar el seu primer contracte amb una empresa de neteja. Un obstacle superat més, d’una cursa que espera que acabi amb l’homologació dels seus estudis -és enginyer forestal- i accedeixi a una feina del seu sector: “Por donde he pasado en mi campo laboral he dejado huella, he dejado vida, y, no sé, aquí, creo que en algún momento lo voy a lograr”.

La vida reclosa

Ella, una colombiana en la quarantena que vol mantenir l’anonimat, havia renunciat a la regularització. Feia tres anys que estava a Espanya -dos a Barcelona- i estava desesperada. Havia treballat sense contracte com a netejadora i cuidadora de gent gran, però havia guanyat una misèria -en algunes cases, només li pagaven quatre euros per hora- i ja no aguantava més la solitud esquinçadora i les humiliacions: “Todos los días me echaba; le decía que si salíamos a caminar un rato y me decía que ella conmigo no salía, que con ese culo que yo tenía, que era culo de puta”. Per tot plegat, havia renunciat a continuar lluitant i ja tenia un bitllet emparaulat quan va rebre la trucada. Uns dies abans, s’havia interessat per un anunci de Milanuncios que oferia cuidar en règim intern una parella d’ancians. Com que no tenia res a perdre, es va entrevistar amb la família, que de seguida la va voler contractar. Ella ho va interpretar com un senyal diví i va renunciar a la renúncia. Ara fa més de dos anys que treballa al seu servei i està agraïda pel tracte que rep: han accedit a contractar-la formalment, la qual cosa li permetrà regularitzar-se. Però reconeix que és una feina molt dura -només té dues hores lliures al dia- i, quan falti l’anciana que cuida -l’home ja és mort-, vol tornar a la neteja o provar sort en l’hostaleria. “Se me está yendo la vida encerrada”, lamenta.

Més enllà de la regularització

En Banine, un senegalès de 48 anys, va trigar tres anys -i sis països, un desert i un mar- per arribar del seu país a Barcelona. Per aconseguir el seu primer contracte, va trigar el doble. L’estiu passat, després d’haver treballat de dia quan podia i d’haver passat incomptables nits al carrer quan no tenia on dormir, va signar un contracte amb una empresa de ferralla i es va regularitzar. Però encara pateix abusos laborals. El setembre es va haver d’operar i el seu cap no va comunicar la baixa a la Seguretat Social ni li va pagar el temps que es va absentar. Ara, quan té visites de control, li descompta del sou les hores que està fora. “No quiero problemas”, sentencia quan li preguntem per què no ho denuncia. No es pot arriscar a perdre la feina que li permet pagar una habitació, menjar i, poques vegades, enviar diners a la família que va haver de deixar enrere. També és la feina que, arribat el moment, li permetrà renovar el permís de residència, que caduca al cap de 12 mesos.

* Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració d’Apropem-nos
i sense la generositat i valentia dels testimonis.

L'entrada Migrants, la mà d’obra més explotable i vulnerable ha aparegut primer a Carrer.

Experiència inabastable

El jovent té complicat accedir al mercat laboral i trobar ofertes que s’ajustin a la seva formació. Segons l’Eurostat, l’Estat espanyol és el país de la Unió Europea (UE) amb més atur juvenil en homes menors de 25 anys (28,9%) i el segon en dones (30,8%), només superat per Grècia. El principal obstacle amb el qual es troben els joves és la demanda d’experiència laboral: en certs casos, els ocupadors sol·liciten un nombre d’anys d’experiència inabastables per als que s’acaben de graduar. “Als estudis t’ofereixen pràctiques d’entre sis mesos i un any, però les empreses et demanen un mínim de dos anys d’experiència”, denuncia la Maria. Una trava que connecta amb una altra dada alarmant: el 36% dels treballadors de l’Estat estan sobrequalificats per a les feines que desenvolupen.

Lloguers inassequibles

La Maria està preocupada per la pujada del preu de l’habitatge a Barcelona i la precarietat d’aquest altre àmbit de la vida: “Els pisos, que són literalment un traster, són cada cop més cars”. Admet sentir-se angoixada pel futur i per la possibilitat d’arribar als 30 anys “sense estalvis o l’oportunitat d’adquirir un habitatge”. Les seves preocupacions responen a una realitat: per als que volen accedir a un pis, Barcelona ha esdevingut un espai hostil, on els preus han pujat molt més que els sous. D’acord amb un informe de l’Observatori d’Habitatge de Barcelona (OHB), els lloguers van pujar el 2022 quatre vegades més que els ingressos de les famílies locals: l’11,8% i el 2,6%, respectivament. La capital catalana és la segona ciutat més cara de l’Estat, darrere de Sant Sebastià, i el cost de vida és un 26,76% superior a la mitjana estatal. Tot això fa que els joves, afectats per la precarietat laboral, s’hagin convertit en un col·lectiu vulnerable a l’hora d’accedir a un habitatge digne.

L’Helena és periodista i té 26 anys. Va decidir marxar de casa dels pares per viure amb la seva parella a principi d’any. Viuen en un pis de l’Hospitalet del Llobregat, paguen un lloguer de 895 euros i es reparteixen les despeses. La seva mare les ajuda amb 100 euros al mes, que destinen a la mensualitat de la casa. Té dues feines: una com a assalariada a temps complet en un diari digital i l’altra com a autònoma cobrint esdeveniments per a altres mitjans de comunicació. “Si no fos perquè som dues persones, no em plantejaria independitzar-me, perquè tot el meu salari es destinaria al lloguer i les factures”, admet. Al principi volien comprar i no llogar, però l’accés al mercat immobiliari es complica per la quantitat que cal pagar per a l’entrada del pis. L’Helena explica que tenen problemes per arribar a final de mes i que sovint acaben emprant la partida d’estalvis per pagar els costos restants.

La carestia de la vida

La pujada generalitzada del preu dels aliments dels darrers mesos ha provocat que fer la compra sigui un 8,3% més car que fa un any. L’augment es nota molt en productes com l’oli d’oliva (+70%), la carn de porc (+13,8%) o el sucre i les patates (+12%). Segons una enquesta de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), nou de cada deu ciutadans a Espanya asseguren haver canviat els seus hàbits alimentaris per culpa de la inflació. “Hem de buscar ofertes del supermercat per estalviar diners, és això o no menjar”, diu l’Helena. El preu de l’electricitat, el gas i altres combustibles s’ha reduït més d’un 20% respecte a l’any passat. Però l’aigua ha pujat un 1,4% en aquest període.

Efectes en la salut mental

L’Helena reconeix que abans feien més viatges i sortien més a dinar, i que ara és més difícil fer-ho: bona part del salari el destina a les despeses mensuals i, amb dues feines, té menys temps lliure. “L’angoixa de no arribar a fi de mes em genera ansietat”, expressa. L’impacte sobre la salut mental és 2,5 vegades més gran en els treballadors més precaritzats respecte d’aquells que ho estan menys, segons un informe del Ministeri de Treball. “El malestar, el patiment psíquic o la medicalització permanent per aguantar la jornada laboral són una resposta normalitzada”, explica Joan Benach, coordinador de la comissió experta de l’estudi. “Bona part de la població se sent culpable del seu patiment sense ser plenament conscient de les causes estructurals de la precarietat”, afegeix. La principal recomanació és crear un nou Estatut del Treball que permeti dignificar les condicions laborals, respectar la conciliació familiar, reconèixer el servei de cures i impulsar el model de representació de les persones treballadores a les empreses.

Replantejar l’‘emancipació’

El Consell de Joventut de Barcelona (CJB) considera que cal transformar el significat conegut del terme emancipació. “Ara, s’està dient emancipades a persones amb condicions precàries només perquè viuen fora de casa dels pares”, alerta Júlia Martorell, secretària d’Emancipacions i Politització de Malestars del CJB. Per aquest motiu, defensen que cal fer un gir en la definició: “Una persona emancipada és aquella que pot desenvolupar-se plenament i de forma autònoma sense haver de patir per la seva supervivència”. La idea inclou poder viure sol, permetre’s un oci de qualitat o accedir a serveis de primera necessitat, com el dentista o la teràpia. El CJB impulsa el projecte Posa’t en valor amb la Fundació Ferrer i Guàrdia i Barcelona Activa. Es tracta d’una eina en desenvolupament per reconèixer en el mercat laboral les aptituds que una persona ha adquirit en l’associacionisme i que ara no es poden justificar en un currículum.

Feina, horaris i conciliació, factors per tenir fills

El 2022, van registrar-se al voltant de 330.000 naixements i 462.000 defuncions a l’Estat. El desequilibri demogràfic porta a molts a plantejar-se aquesta qüestió: “Per què els joves no tenen fills?”. És una pregunta recurrent per als qui pertanyen a generacions anteriors, com la del Baby Boom o la  Generació X. Més enllà de la transformació sociocultural que ha comportat que la formació d’una família ja no sigui necessàriament la prioritat, el fenomen també amaga raons laborals. Menys del 12% de les dones menors de 30 anys tenen fills, i en homes la xifra no arriba al 5%. Segons l’enquesta de Fecunditat del 2018 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la segona raó de les menors de 35 anys per no tenir fills -després de voler esperar-se uns anys- és de caràcter laboral i de conciliació de la feina amb la família. Per a les enquestades, el principal incentiu per incrementar la natalitat és l’extensió del permís de maternitat o paternitat, i en segon lloc, la flexibilitat en els horaris de treball per als pares.

L'entrada Mil i un obstacles per fer una vida independent ha aparegut primer a Carrer.

Un dels elements clau que determina la precarietat és el poder adquisitiu. En conjunt, les dones pateixen una escletxa econòmica desfavorable en relació als homes. Un exemple clar el tenim en les pensions i les prestacions socials, ja que aquestes mesures estan molt lligades a l’historial de participació en el mercat de treball -molt desfavorable a les dones- i no als drets socials de ciutadania. També existeixen desigualtats entre les dones que van més enllà de la classe social. La interseccionalitat és important: col·lectius com les migrades, les joves i les dones amb diversitat funcional, entre d’altres, estem sotmeses a més desigualtat i precarietat.

Treball solitari i atomitzat

Les dones participem en un percentatge més gran en àmbits de serveis on el treball està atomitzat -es realitza en petits centres, quan no és unipersonal-, un fet que dificulta l’organització col·lectiva per la defensa dels drets laborals i socials, així com l’organització sindical. Es tracta de sectors on el percentatge del treball a temps parcial és elevat i on es dona l’anomenat terra enganxós, l’escassa o nul·la possibilitat que, al llarg de la vida, es pugui promocionar i sortir de les categories laborals menys valorades.

Els treballs remunerats fets per dones tenen altres característiques comunes. Per exemple, la bretxa salarial que afecta tots els sectors: les dones, pel mateix valor del treball, cobrem menys. I també l’anomenat sostre de vidre, fruit de les dificultats per promocionar-nos a llocs de treball amb més responsabilitat i millor valorats, en categories professionals considerades com a masculines.

Existeix un simbòlic social que fa un paral·lelisme de precarietat amb salari i tipus de contracte. Ambdues característiques són centrals, però hi ha altres condicions que la determinen i a les quals socialment no sempre se’ls dona rellevància. Ens referim, sobretot, al temps de treball i a l’exercici de drets.

Doble presència i a temps parcial

L’organització del treball laboral es caracteritza per la disponibilitat plena del temps de les persones per a les demandes del treball assalariat i afecta el conjunt de la població. Per a les dones, té dues característiques específiques: la doble presència i el treball a temps parcial. La doble presència -o conflicte treball-família- es dona quan la responsabilitat d’atendre les demandes del treball remunerat i les necessitats de cura de les persones recauen sobre la mateixa persona, principalment les dones. Parlem de quantitat de treball i de quan les demandes dels dos espais apareixen a la vegada, un fet que afecta el benestar i la salut de les persones exposades.

D’altra banda, el treball a temps parcial afecta de manera molt específica les dones: a Catalunya, al voltant del 25% tenen un contracte a temps parcial, enfront del 8% dels homes. El treball a temps parcial -una part molt important del qual no és desitjat- genera pobresa i té un impacte negatiu en les prestacions socials, com ara l’atur i les pensions. La parcialitat és precarietat actual i de futur.

La reivindicació imparable -individual i col·lectiva- de les dones ha aconseguit millores rellevants en drets laborals relacionats sovint amb la conciliació, com ara l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat i altres permisos, retribuïts o no. Però, sovint, no tenen l’impacte desitjat en la corresponsabilitat, ja que, d’una banda, són exercits majoritàriament per les dones i, de l’altra, no arriben a les dones que es troben en una situació més precària. Per tant, no tenen impacte en la divisió sexual del treball. Per això diem que cal entendre la producció i la reproducció de manera conjunta i inseparable.

Per fer front a les desigualtats socials cal repensar els models de producció de béns i serveis i incidir en els tres eixos que descriuen les desigualtats de les dones, lesbianes i trans: la llibertat, la sostenibilitat de la vida i el dret al propi cos. Trobarem les propostes en els feminismes i, evidentment, en unes normes i regles socials que garanteixin els drets de totes les persones a una vida digna i sense discriminacions. Aquests són els reptes.

* Neus Moreno és membre de l’Associació Ca la Dona.

L'entrada La precarietat colpeja les dones, lesbianes i trans ha aparegut primer a Carrer.

La representació sindical és garantia de drets. Està més que demostrat que allà on tenim representació sindical hi ha millors condicions de treball. És per això que per a la UGT és fonamental augmentar el nostre número de delegats i delegades als centres de treball, per defensar més i millor els treballadors i treballadores. Ser un sindicat representatiu ens permet formar part del diàleg social i situar les nostres reivindicacions davant dels poders públics, incidint en les polítiques públiques i avançar en més i millors drets laborals i socials. Amb aquesta actuació defensem la totalitat dels treballadors i treballadores, estiguin o no afiliats al sindicat o tinguin o no representació sindical als seus centres de treball.

La nostra acció sindical i la participació en el diàleg social ha donat lloc a acords com el de la reforma laboral i l’augment substancial del salari mínim interprofessional (SMI). La reforma laboral ha incidit de manera significativa en la lluita contra la precarietat laboral a Barcelona, amb l’augment de l’ocupació, sobretot entre les dones i els joves, i l’augment significatiu de la contractació indefinida que ha donat estabilitat a milers de treballadors i treballadores. L’augment del SMI, per la seva banda, ha sigut clau per a la lluita contra la precarietat a la ciutat. No obstant això, tot i l’important augment global registrat entre 2018 i 2023 -un 46,74%, de 736 a 1.080 euros-, el SMI a Espanya continua essent insuficient, tenint en compte les capacitats econòmiques i productives del nostre país, les realitats de l’entorn europeu i les recomanacions de la Carta Social Europea en termes de remuneració justa.

Viure a Barcelona amb 1.080 euros al mes no és gens fàcil, i és per això que continuem reivindicant pujades salarials per fer front a l’increment de preus i que reclamem al Govern de Catalunya i a les patronals la creació d’un salari mínim de referència equivalent al 60% del salari mitjà del país, que en l’actualitat és de 1.371,55 euros mensuals (19.201,68 euros bruts l’any).

Mala praxis de les empreses

Al llarg del 2023, hem vist la mala praxi i la dinàmica especulativa d’algunes empreses que traslladen l’increment dels costos de les matèries primeres i l’energia al preu final de venda dels productes, i aconsegueixen increments rècord dels seus marges de benefici, que repercuteixen en l’increment de l’IPC i enfonsen la capacitat adquisitiva de les persones treballadores, ja que els increments salarials es troben molt lluny de l’augment dels preus.

Davant d’aquesta situació, cal continuar avançant en noves reformes per acabar amb la precarietat laboral encara existent, augmentar salaris i establir polítiques actives efectives per donar oportunitats a les persones que encara no tenen feina, així com implementar canvis en el sistema productiu, incentivant les activitats que aporten major valor afegit.

* Núria Giraldo és Secretaria de Política Sindical d’UGT Catalunya.

L'entrada Acabar amb la precarietat laboral, una fita sindical ha aparegut primer a Carrer.

Eina eficaç contra la precarietat

El sindicalisme de classe no ha deixat de ser una de les eines més eficaces per a la classe treballadora, sobretot per a la que pateix més precarietat. Els darrers anys, hem estat testimonis de grans canvis a nivell macro, com la reforma laboral i la de les pensions. I a nivell micro, tenim experiències de conquesta i reconeixement de drets amb els col·lectius de les treballadores de la llar i les cures i els riders, per exemple.

Precisament amb aquests col·lectius hem après novament que el sindicalisme ha de ser proper, d’interacció personal. Allà on no hi ha un centre de treball fix, sense espai físic comú, sense interacció social, sense temps, amb mancances de tota mena, la dificultat que els treballadors i treballadores ens puguem organitzar s’intensifica notablement. Les organitzacions hem de fer l’esforç de portar les eines allà on calen.

Així ho hem fet amb els riders: els hem informat un a un sobre els seus drets, al carrer mateix; hem fet tallers de formació sobre els mecanismes per poder exercir aquests drets, i sobre normes de circulació viària per evitar accidents; els hem assessorat per a la seva regularització administrativa; els hem acompanyat jurídicament en les denúncies davant la inspecció de treball, i també acompanyat en les iniciatives d’organització cooperativa; i hem lluitat al seu costat en vagues i en la convocatòria d’eleccions sindicals. És aquesta una de les principals estratègies que tenim sobre la taula, la de lligar per la nostra via allò que el capitalisme i la patronal trenquen: la unitat dels processos productius, i entre els treballadors i treballadores.

Ha estat una experiència similar a la de les companyes del treball de la llar i les cures. Anys de col·laboració amb les entitats i d’assessorament en temes d’estrangeria ens han permès  també aproximar al sindicat, de manera presencial i virtual, a milers de dones que han realitzat la formació de drets laborals i que han decidit afiliar-se i organitzar-se al sindicat per defensar de manera individual allò que és just al seu lloc de treball, però també per reclamar de manera col·lectiva la ratificació del conveni 189 i el dret al subsidi per desocupació.

* Liliana Reyes és secretaria de Noves Realitats del Treball, Territori i Migracions de CCOO.

L'entrada El cas dels ‘riders’, la llar i les cures: fer proper el sindicalisme ha aparegut primer a Carrer.