Des de fa un temps, el món adult es mostra molt preocupat amb el jovent, ja sigui pel seu tomb cap als discursos d’extrema dreta o per la incapacitat de mobilitzar-se als carrers “com es feia abans”. Els resultats d’algunes enquestes sobre aquest fenomen han ocupat portades de diaris. Tanmateix, si ens aturem a mirar al nostre voltant, a Barcelona aquestes posicions immobilistes o reaccionàries no són, ni de bon tros, majoritàries. La realitat, gairebé sempre, depèn dels interessos de qui la mira. Si es fa amb esperança, queda clar que el jovent continua sostenint lluites i comunitats.
L’Ahmed, membre de l’assemblea del Kasal de Joves de Roquetes i portaveu de Nou Barris en lluita, ho exemplifica. La campanya, que aglutina entitats i equipaments del teixit associatiu del districte, combat el racisme i el feixisme des de l’organització comunitària. “Últimament, la Policia m’aturava gairebé cada dia per identificar-me pel fet de ser una persona racialitzada; m’han insultat, amenaçat i tractat molt malament i, quan els he demanat explicacions de per què m’identifiquen, no me les han donat. Davant d’aquestes injustícies, el que m’ha fet sentir bé és compartir-ho amb altres joves del barri que han passat pel mateix. He tingut molta sort d’estar organitzat al Kasal, perquè, si això li passa a qualsevol altre noi de perfil racial, segurament no sap què fer-ne”.
Assenyalar les injustícies
Davant d’aquestes situacions, joves com l’Ahmed o la Chiara, una activista de “la Vallcarca de baix”, decideixen assenyalar allò que consideren injust. “Ens diuen generació de vidre perquè estem donant visibilitat a temes que abans no la tenien. Si ens queixem de les coses és perquè no estan bé. Per exemple, a les dones se’ns diu exagerades quan denunciem agressions sexuals, però si a l’època del senyor que ens acusa no es parlava de certs temes o es naturalitzaven, no és la nostra responsabilitat; potser és que a alguns els anava millor que no se’n parlés”, rebla.
L’Ahmed i la Chiara tenen 19 anys, són filles de famílies migrades i han crescut en barris amb una llarga tradició de lluita popular. També comparteixen preocupació per l’auge del feixisme, però rebutgen que aquest sigui un fenomen atribuïble al jovent. “S’infantilitza la gent jove i no se li parla de política; en l’àmbit familiar i en els centres educatius no es vol generar debat i això crea adolescents ignorants que han de buscar respostes fora i inspirar-se en influencers com Vito Quiles, que el que demostra és que així es guanyen molts diners”, explica la Chiara. Després de militar en un sindicat d’estudiants, ara forma part del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca. “M’agrada molt estar-hi, perquè aprenc molt i, quan cal posar el cos a les portes dels desnonaments, les joves som les que el posem, perquè és el que ara ens toca viure i experimentar”.
L’Oli, de 24 anys, milita també en un Sindicat d’Habitatge i en el col·lectiu Neuroqueers. Persona trans i practicant de l’anarquia relacional, rebutja la idea que els debats sobre gènere o models de relació siguin una moda generacional: “Això no és nou, ja teníem l’amor lliure plantejat al segle XIX; portem centenars d’anys intentant demostrar que la família, la norma i el gènere no són coses que hàgim d’acceptar i que la llibertat passa per abolir-les”. L’Oli també alerta de l’ofensiva reaccionària actual, però reivindica l’arrelament comunitari de les dissidències: “La perifèria és el niu de les dissidències, moltes som del nord de Barcelona i del Vallès; és la nostra trinxera. A la vegada, els espais veïnals no sempre són còmodes d’habitar des de la dissidència, però crec que la gent trans hem d’implicar-nos al barri i conquerir espais. La precarietat de ser trans és crònica i de per vida: compartim lluita amb les persones de 50 anys”, reconeix.
La conversa amb aquestes tres joves deixa entreveure un fil conductor compartit: l’organització política i comunitària forma part de la seva vida quotidiana i és una eina per afrontar les problemàtiques que travessen les seves generacions. Per això també llancen un missatge a la resta de joves: “Hem d’explicar les coses que fem i com funciona el món; no podem perdre el poder d’arribar al jovent i tractar les problemàtiques que l’interpel·len”, conclou la Chiara. “Si volem alguna cosa, ens l’hem de construir nosaltris mateixis. És important que la nostra realitat no es quedi en els marges, així serà més fàcil combatre el sistema capitalista”, afegeix l’Oli.
El teixit juvenil desmunta el mite
Barcelona manté un ampli teixit juvenil que qüestiona la idea de “jovent desmobilitzat”. A la ciutat hi ha una extensa xarxa d’associacions juvenils, caus, esplais, casals de joves, sindicats d’estudiants i d’ensenyament, organitzacions polítiques juvenils, sindicats d’habitatge, xarxes de suport mutu i col·lectius de barri, on el jovent juga un paper central en l’organització i el sosteniment de les comunitats que els envolten. Sovint, però, també es percep que les joves no s’incorporen a iniciatives impulsades per generacions més grans, i se les acusa de baixa participació en alguns àmbits, accions o projectes. Segons l’Observatori Català de la Joventut, el 2024 el 28,7% dels menors de 30 anys assenyalava l’habitatge com la seva principal preocupació, seguit del cost de la vida, la precarietat laboral i la salut mental, factors que expliquen també quines són les necessitats de les joves.
