La gestió ciutadana d’equipaments municipals és una pràctica arrelada a Barcelona, on 63 entitats veïnals gestionen 73 instal·lacions. Els últims quinze anys s’ha quadruplicat gràcies a la pressió de la Plataforma de Gestió Ciutadana, que ha negociat amb els diferents governs fins assolir un marc normatiu favorable sota el paraigües de Patrimoni Ciutadà. L’últim pas ha estat l’aprovació el 2022 del protocol de funcionament intern per a l’atorgament de la Gestió Cívica. Ara, el principal repte és posar-lo en marxa i completar-ho. També configurar la Governança del Patrimoni Ciutadà, on les entitats gestores han de poder continuar i incidir en el seu funcionament. També consolidar l’ús del balanç comunitari -una nova eina d’autoavaluació- o fer públic el cens i catàleg del Patrimoni Ciutadà que donarà transparència a les cessions i estat dels comuns urbans. També s’ha de reforçar l’Oficina Tècnica, que ha d’estar al servei de les entitats i a la qual s’ha de dotar de més recursos, així com dedicar-hi més tècnics de l’Ajuntament.
Posar en marxa aquest engranatge no serà fàcil, i en temps d’eleccions municipals el gran repte és que tots els partits assumeixin l’impuls de la gestió cívica en els seus programes i es comprometin a completar el programa del Patrimoni Ciutadà a la ciutat. Cal dir que Barcelona és capdavantera i un model a seguir per a altres municipis, que no tenen un marc normatiu on encabir la gestió cívica.
Les entitats veïnals que gestionen equipaments o serveis municipals tenim altres maldecaps que requereixen posar fil a l’agulla. La inclusió de la gestió comunitària al programa del Patrimoni Ciutadà es complica quan no està vinculada a un equipament. Calen convenis de gestió cívica de projectes que, pel fet de ser comunitaris, requereixen processos continuats plurianuals i que ara malviuen amb un suport anual. També cal definir la figura i la dinamització comunitària del territori, com s’està fent en alguns casals de barri, i ampliar el suport a la resta d’equipaments.
Alleugerir la burocràcia
La normativa d’activitats a l’espai públic és restrictiva amb les iniciatives comunitàries. L’espai adjacent als equipaments ha de ser un espai més a dinamitzar, i trobar vies simplificades de comunicació de l’activitat. I cal alleugerir la burocràcia relativa a les justificacions dels projectes. La gestió veïnal d’un equipament no hauria de suposar mai l’avançament de diners o l’endeutament; cal cobrar les subvencions per avançat. La llei no permet destinar recursos de finançament públic a inversions o contingències laborals. Som associacions sense activitat econòmica alternativa i cal reconèixer aquest fet diferencial i facilitar alternatives de finançament que superin aquestes limitacions legals.
Un altre aspecte a revisar és la situació laboral de les treballadores. El fet que molts dels convenis no previnguin increments en funció de la inflació ha portat a una precarietat laboral creixent. També cal adequar les categories professionals a les funcions de les treballadores. I cal que l’Administració tingui en compte que els convenis laborals són uns acords de mínims, no un tarifari per fer el pressupost del conveni. De fet, seria desitjable que es valorés positivament una proposta de pressupost, per part de l’entitat gestora, que millorés a l’alça les condicions laborals.
Finalment, cal que l’Ajuntament transversalitzi a tots els departaments el fet diferencial de la gestió ciutadana. En el cas de la gestió cívica, qui defineix el projecte de l’equipament és la comunitat que el gestiona, i per tant, imposar serveis o activitats en un equipament que ja té un projecte definit no és de rebut. Hem de desenvolupar vies de coproducció i codisseny entre entitats i departaments municipals per evitar-ho.
Si bé la gestió cívica a Barcelona no perilla, cal el compromís dels partits polítics, i la complicitat dels aparells tècnics per poder-la impulsar. I per poder canviar el marc normatiu caldrà incidir a nivell català o europeu.
Mariona Quintana i Enric Capdevila són membres de la Plataforma de Gestió Ciutadana.
