A principi de 2017, la Comunitat Islàmica de Nou Barris va anunciar que havia llogat un local al carrer Japó del barri de Prosperitat per tal d’obrir-hi el seu centre de culte. Alguns veïns van apressar-se a manifestar la seva oposició. Van aparèixer pancartes en diversos balcons del carrer i van fer circular una petició per recollir signatures i impedir així l’obertura de l’oratori. A l’abril, van organitzar una manifestació i van iniciar unes cassolades que han sonat, cada vespre, fins al mes de desembre.
El grup opositor no ha estat mai gaire nombrós, però ha comptat i segueix comptant amb el suport de diverses formacions d’extrema dreta. Plataforma per Catalunya i Democràcia Nacional han fet seves les reivindicacions d’aquests veïns, i destacats dirigents els han acompanyat en les mobilitzacions.
Malgrat la presència activa d’aquests grups, seria reductor atribuir les motivacions d’alguns veïns simplement a una ideologia d’extrema dreta. Tal i com ha passat en altres indrets de Catalunya quan s’han obert centres de culte islàmic, les reaccions d’oposició van acompanyades per l’expressió de múltiples pors: al canvi social, a la degradació urbana o a la pèrdua de valor cadastral.
Un imaginari que es mobilitza a partir de les representacions negatives que s’associen a la presència de col·lectius minoritzats i estigmatitzats. També per una desconfiança cap a unes institucions que només donen respostes als “altres”, encara que l’obertura d’un centre de culte està protegida per la Constitució, l’Estatut, una llei orgànica i la llei catalana de centres de culte. Aquestes raons, que també s’han manifestat en aquesta ocasió, no exclouen ni excusen que en el debat sobre la mesquita del carrer Japó s’han vehiculat discursos i actes clarament islamòfobs.
Situar-se davant “els altres”
En aquest sentit, no podem ignorar que els processos globals s’articulen i prenen forma a les ciutats. L’anàlisi del que ha passat a la Prosperitat no pot menystenir la construcció discursiva que, a nivell europeu i occidental, situa l’islam i els musulmans com “els altres”. Aquests discursos, molt ancorats en la nostra societat, se sustenten en un seguit de representacions històriques. En el cas català i espanyol, amb la popularització del patrònim “moro” en la seva accepció pejorativa.
Una dimensió que es va veure amplificada amb l’experiència colonial del segle XIX i primera meitat del XX, on el conflicte violent amb la població del nord del Marroc va atiar un seguit d’imatges que es corresponien, a més, amb els discursos orientalistes en boga a tot Europa. Els “moros” estaven presentats com intrínsecament violents, endarrerits, misògins i salvatges. Idees que, encara avui, ressonen en l’opinió pública, avivades, segurament, per una actualitat internacional que presenta gairebé sempre la relació entre Europa i els països dits musulmans d’una manera conflictiva.
Al carrer Japó s’ha expressat una part important de l’imaginari produït per aquests processos. Això ha estat especialment visible en diverses ocasions. Per exemple, el 17 d’agost, quan els atemptats de la Rambla i Cambrils van ser utilitzats per alguns veïns del carrer per revifar les protestes d’oposició a l’oratori que s’havien apagat durant les vacances.
També recentment, ja amb la mesquita oberta, amb l’aparició de creus i altres símbols cristians en les expressions de rebuig a la mesquita. Això demostra que la islamofòbia, tot i ser un fenomen global, també té les seves especificitats locals pròpies de cada context nacional i temporal.
Però més enllà de les mobilitzacions contràries a la mesquita, cal remarcar l’acció duta a terme pel teixit associatiu del districte en suport a la comunitat islàmica. Ja des de l’inici de les primeres mostres de rebuig a l’oratori, un grup d’entitats va començar a treballar amb l’objectiu declarat d’evitar que les expressions de racisme tinguessin repercussions al barri. Un espai de seguiment que, sota l’impuls de la Xarxa 9 Barris Acull, ha aglutinat entitats molt diverses.
Aquesta coordinació associativa ha dut a terme diferents actes, entre els quals cal destacar una massiva manifestació que va recórrer el barri el 12 de maig de 2017. Però també ha estat a l’origen d’un seguit d’accions que han servit per pressionar les administracions en la defensa de la llibertat de culte. Tant el plenari del Districte com una comissió de l’Ajuntament han aprovat declaracions institucionals en aquest sentit.
És cert que l’Ajuntament, a través principalment de l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR), ha fet costat a la comunitat islàmica, però el teixit associatiu ha denunciat en reiterades ocasions la passivitat d’altres estaments de l’administració. Això ha estat especialment patent amb la inacció dels cossos policials, que han permès durant gairebé un any la celebració diària de sorolloses protestes contra la mesquita en les que es proferien crits i càntics islamòfobs.
També amb l’aparició reiterada de pintades amenaçadores a la porta del mateix oratori. No ha estat fins fa molt poc, el mes de març de 2018, que la Fiscalia contra delictes d’odi ha presentat una querella contra 7 militants d’extrema dreta en relació amb les protestes contra la mesquita. Malgrat això, el teixit associatiu ha pogut comprovar que les forces de seguretat han seguit amb una actitud passiva que contrasta amb les reaccions que susciten altres mobilitzacions.
El paper del teixit associatiu
El conflicte al carrer Japó ha servit per constatar que la islamofòbia pot adquirir formes molt concretes, posant en joc un dret com la llibertat de culte. Però també ha visualitzat que el teixit associatiu pot i ha de fer costat a aquells grups susceptibles de patir discriminacions i altres formes d’exclusió de l’espai públic. Les entitats de Prosperitat i Nou Barris han contribuït així a garantir el dret a la ciutat dels seus veïns musulmans, mobilitzant la memòria i l’experiència adquirides en lluites passades.
La mesquita ja està oberta, i això és una clara victòria. Ara, però, cal evitar que les actituds racistes i d’extrema dreta persisteixin.
