A Barcelona hi ha persones que viuen a la ciutat i persones que hi generen vida. Una d’aquestes darreres és, sens dubte, l’arquitecte i activista cultural Xavier Basiana (Manresa, 1953). Des que va arribar a la Sagrera amb 17 anys, no ha fet més que revolucionar el barri, d’on mai ha marxat, i immortalitzar la ciutat càmera en mà. La seva obra és indispensable per entendre no només part de la Barcelona del passat, sinó també l’actual.
La seva relació amb els despatxos d’arquitectura va començar quan encara era menor d’edat: “A Manresa era aprenent i això em va fer decantar a l’hora d’estudiar arquitectura”. El fet de dominar els esbossos tècnics i també l’art de la fotografia va afavorir que el contractessin durant les Olimpíades. La seva tasca: immortalitzar la transformació de Barcelona i supervisar les obres del Palau Sant Jordi: “Com que la Diputació pagava el 75% del pavelló, volien que algú els informés que els diners es gastaven bé”.
El que sovint s’oblida és que, com Arata Isozaki, Basiana també ha deixat petjada a Montjuïc. Obres com la rehabilitació del Palau d’Esports o l’edifici del Museu Olímpic porten la seva firma: “En el cas del Museu, em van suggerir que el fes enterrat per no fer cap mena de competència a l’Estadi Olímpic”.
Ambdós edificis han quedat eclipsats pels grans projectes que va desenvolupar després. El més gran -per extensió i revolució urbana-, la projecció de l’estació del tren d’alta velocitat a la Sagrera. “Gairebé cada dia veia les vies i pensava: «Hòstia, aquí s’ha de fer alguna cosa»”. Unes cavil·lacions que acabarien per agafar forma: “Hi havia el debat sobre si portar l’AVE a Barcelona o Sant Cugat del Vallès. I crec que el fet de proposar-li directament al Norman Foster de fer-ho plegats va decantar la balança”.
La il·lusió que va calar a la Sagrera, però, no va trigar a esvair-se per la paralització del projecte. “He de confessar que en el seu moment em va saber molt greu haver encisat el barri”. Una espina clavada a la qual se li va afegir el desencert d’apostar pel projecte que va enderrocar tots els edificis de la Pegaso: “Em vaig equivocar quan vaig apostar per crear zones verdes de totes totes i vam tirar a terra la fàbrica sencera. Podríem tenir parc i haver salvat un edifici similar a la biblioteca de Can Fabra. Hauria sigut meravellós”.
Davant aquests errors, Basiana va provar de compensar el veïnat: “Com que vaig adonar-me que les Administracions no feien els equipaments del barri, vaig decidir fer-los jo”. Així va néixer la Nau Ivanow: “Cada dia, quan dinava, veia la fàbrica i pensava: «Què fa abandonada?»”. “Llavors jo encara era incapaç de comprar-me un pis, però com que somiava amb els somnis de l’Andy Warhol, en una setmana vaig passar a ser propietari d’una fàbrica abandonada i tenir un deute de 23 milions de pessetes”. La idea va quallar: “Haver estat a l’associació de veïns des del 1982 va ajudar al fet que la gent em conegués i que la Ivanow i l’Espai 30 funcionessin”.
La Medalla d’Honor de Barcelona que li va entregar l’alcalde Hereu el 2009 per la seva tasca comunitària no va suposar un punt i final en la seva relació amb les fàbriques. El 2015 obriria la seva obra magna: “Havia de fer alguna cosa amb la Nau Bostik, la darrera fàbrica que quedava dempeus a la Sagrera, i vaig repetir la jugada”. Encara que la Bostik era gegantina, el projecte va agafar empenta i avui és un referent: “És una espècie de museu d’art urbà de Catalunya. Un viver d’artistes; tenim cooperatives, col·lectius, se celebren presentacions, concerts, fires, exposicions…”. Una vida comunitària que ha fet que l’Ajuntament torni a intervenir per evitar que el projecte de l’estació li passi pel damunt. “És impossible que la Sagrera pugui crear un nou equipament d’aquestes dimensions. Seria un error tirar-la a terra”, justifica.
Fa uns anys va decidir fer un pas al costat i deixar-la en mans d’un equip gestor. “He fet 70 anys i vull tranquil·litat, dedicar-me a escriure sobre què he fet per a la ciutat”, traça qui oficiosament està jubilat. Però és inimaginable creure que Basiana es tancarà en un despatx i deixarà de passejar per la Sagrera amb la Frida, la golden retriever que l’acompanya a tot arreu des de fa set anys. “M’han operat d’una pròtesi, perquè quan era jove jugava molt a futbol i em vaig destrossar, però la Frida m’obliga tots els dies a sortir de casa. És una meravella de gossa”.
