La presó de la Trinitat Vella va acollir entre 1963 i 1983 milers de dones empresonades pel règim franquista, primer, i pel govern de la Transició, després. Entre 1984 i 2009, va esdevenir un centre penitenciari per a joves de 16 a 21 anys, i des de l’any 2009 funciona com a centre penitenciari obert. Ara, l’Ajuntament espera amb candeletes el seu tancament definitiu per enderrocar l’edifici -el que en queda, ja que el 2009 ja va anar a terra una part del complex- i tirar endavant el seu projecte de transformació del barri, que preveu la construcció de més de 400 habitatges i diversos equipaments a l’espai que ara ocupa el centre penitenciari.

El projecte contempla mantenir alguns elements de la presó per incloure’ls en els nous equipaments, però diverses entitats del barri, amb el suport de la Comissió de la Dignitat, exigeixen que l’edifici de la façana es conservi sencer. “L’enderroc de la presó implicaria l’incompliment de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, que insta a adoptar les mesures i accions necessàries per conservar la memòria històrica dels espais, amb especial interès en els espais de repressió contra la dona”, explica Pep Cruanyes, advocat i president de la Comissió de la Dignitat, que afegeix que “la desaparició del patrimoni representa una banalització de la història del barri, de la ciutat i de Catalunya”. “La de la Trinitat Vella -recorda- era la principal presó de dones de Catalunya”.

Una qüestió de voluntat política

El passat juliol la Comissió va registrar una petició perquè la presó esdevingui Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), un fet que n’impediria l’enderrocament total i forçaria l’Ajuntament a mantenir el tros de la façana. Tot i que el Consistori no ho veu compatible amb el projecte planificat, les entitats creuen que és viable mantenir l’edifici sense reduir la dotació habitacional i d’equipaments prevista: “Hi ha un edifici que s’hauria de desplaçar uns metres per mantenir la presó. Això endarreriria les obres un any, però preservaríem l’última presó de dones construïda en temps de dictadures a Europa. Pensem que val la pena fer l’esforç”, manté Paco Flórez, president de l’Associació Veïnal Trinitat Uneix, la principal impulsora de la preservació de la presó. I agrega: “És una qüestió de voluntat política, però l’Ajuntament no ho vol fer”.

Maribel Ferràndiz, que va estar empresonada a la Trinitat Vella a la dècada dels anys setanta -abans de la mort de Franco-, lamenta que la proposta de l’Ajuntament impliqui “esborrar la memòria de la repressió contra les dones”. “Sempre deixen els espais dedicats als homes, però els dedicats a les dones, no. Demanem respecte per a la nostra memòria”, rebla.

Una proposta insuficient

L’Ajuntament preveu dedicar un espai a la història de la presó en un dels nous equipaments, així com la creació d’un mapa 3D de l’edifici. Però Trinitat Uneix considera que aquest memorial hauria de situar-se en l’edifici històric de la façana, símbol de la repressió franquista envers les dones. En la mateixa línia, Cruanyes lamenta que el Consistori no consideri la readaptació del projecte per conservar la façana de la presó i recorda que “les polítiques de memòria són importants, no per fer declaracions, sinó per complir els objectius de la llei de Memòria”.

La petició per convertir la presó de la Trinitat Vella en un BCIN és ara en mans de la Generalitat de Catalunya, concretament del Departament de Cultura, que serà l’encarregat de decidir si esborra del mapa barceloní part de la història de la repressió del règim franquista envers les dones o si, per contra, força l’Ajuntament a repensar el projecte, mantenint la façana tal com demana el veïnat. Una reivindicació que, per cert, no és tan esbojarrada: només cal veure com es preveu reformar l’espai de la presó Model, a l’Eixample, tot mantenint part de l’estructura original del centre.

Sororitat entre dones represaliades

La presó de la Trinitat Vella va ser controlada fins al 1978 per l’orde religiós Cruzadas Evangélicas, que tenia l’objectiu de reeducar les preses perquè adoptessin el model de dona que el nacionalcatolicisme considerava adequat. Tancades en condicions precàries i separades pel tipus de delicte comès, les preses van trobar la manera de sobreposar-se als maltractaments i les vexacions constants de les cruzadas gràcies a la sororitat. Compartir els aliments que aconseguien de les famílies -per no haver de menjar els que els donaven en mal estat a la presó-, comunicar-se tot i estar aïllades o organitzar-se per aprendre o fer esport són només alguns dels exemples d’aquesta cooperació. En cas que l’Ajuntament decideixi tirar endavant l’enderrocament de la presó, no només eliminarà una part important de la memòria de la repressió franquista a la ciutat, sinó també una història de sororitat entre dones decisiva per a la supervivència de moltes preses durant la seva estada.

L'entrada La Trinitat Vella vol preservar la memòria de la presó de dones ha aparegut primer a Carrer.

L’Assemblea d’Okupes

Situem-nos. El matí del 10 de març de 1996 es convoca una cercavila pels carrers del barri de la Ribera, amb un eslògan que faria fortuna en l’imaginari popular: “Contra l’especulació, okupació”. La marxa era la carta de presentació als carrers de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, un espai de coordinació entre els diversos projectes del moviment de la ciutat, i de resposta antirepressiva a la modificació del Codi Penal que impulsava el ministre de l’Interior, Juan Alberto Belloch (PSOE), que incloïa un nou delicte, la usurpació, fet a mida per perseguir penalment l’ús sense autorització d’un immoble. Es donava per fet que la marxa acabaria amb una okupació i les sospites de la Guàrdia Urbana apuntaven al Born, l’antic mercat majorista, aleshores sense un ús permanent, lloc on s’havia convocat. Però en arribar a la Via Laietana, una vistosa pancarta es va desplegar al número 14, que ocupava l’antic Cine Princesa,
i n’anunciava l’alliberament.

La tipologia de l’edifici tenia un missatge clar: una antiga sala de cinema inaugurada als anys trenta del segle XX, tancada i abandonada des de feia 25 anys i propietat d’una agència immobiliària, Finques Forcadell, que esperava el canvi d’usos de l’equipament per enderrocar-lo i aixecar-hi pisos i oficines. La ciutat vivia entre l’influx de l’esplendor olímpic i d’una bombolla del preu de l’habitatge que començava a disparar-se. Paradoxalment, proliferaven els immobles i locals buits, en mans d’agents privats en espera del moment òptim per tancar una operació del tot rendible: la mateixa Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya en reconeixia 40.000, només a Barcelona. L’accés del jovent a l’habitatge començava a ser una carpeta candent de l’agenda pública en un moment en què les polítiques de promoció oficial eren molt limitades.

El lloc on se situava l’espai alliberat també tenia una càrrega simbòlica evident. Fins aleshores, les okupacions de blocs de pisos i locals s’havien circumscrit al voltant de Gràcia, Vallcarca, Sant Andreu o Sants, en barris amb tradició combativa i d’activisme juvenil. El Princesa era al bell mig de la ciutat, en una zona altament transitada per vehicles i vianants, a pocs centenars de metres del rovell de l’ou del poder institucional -la plaça de Sant Jaume- i, detall no menor, també ben a prop de la prefectura superior de la Policia Nacional espanyola a Catalunya, a la mateixa Via Laietana. Tal com apuntava el periodista David Fernàndez al llibre Cròniques del 6 (Virus, 2006), el seguiment de l’activitat a l’espai okupat va ser un dels primers treballs de pes de l’anomenat Grup 6, una divisió de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia especialitzat en tribus urbanes i moviments juvenils considerats dissidents amb tècniques d’infiltració i captació de confidents pròpies de la brigada politicosocial franquista.

Bateig de foc del PP

Cal llegir també atentament el moment polític crucial en què es produïen els fets. Una setmana abans de l’okupació, el Partit Popular havia guanyat les eleccions generals espanyoles. No tenia majoria per governar, però els acords amb altres forces, principalment amb la Convergència i Unió de Jordi Pujol -amb el famós pacte del Majestic- acabaria fent possible al maig la investidura de José María Aznar com a president. Un dels punts estrella d’aquell acord de legislatura era la substitució dels governadors civils per la figura d’un delegat del govern central a cada comunitat autònoma. Qui estrenaria el càrrec a Catalunya, Julia García-Valdecasas, hi va aterrar amb una fixació contra el moviment okupa i amb la qüestió del Princesa vista com una oportunitat de marcar perfil.

L’espai okupat tenia ordre judicial de desallotjament des del juliol i, malgrat que havia estat recorreguda, el jutjat va acabar autoritzant-la a l’octubre. Durant aquells mesos, el Princesa s’havia convertit en un lloc de portes obertes pel qual va passar molta gent aliena d’entrada a l’okupació, i en un gran altaveu comunicatiu, amb xerrades, tallers, actuacions teatrals i, evidentment, projeccions de cinema. El 10 d’octubre s’hi va celebrar una festa amb participació de gent de l’espectacle molt coneguda, com Pepe Rubianes, Lluís Llach, Manu Chao o el grup teatral La Fura dels Baus, i que ja va acabar abruptament amb càrregues policials.

Desallotjament i periple judicial

Una setmana més tard, el 28 d’octubre, arribaria la intervenció policial que buidaria l’immoble -que es preparava per resistir- amb un perfil més propi d’una gran operació antiterrorista: 200 agents, una vintena llarga de furgons, un helicòpter sobrevolant la zona des de la matinada, franctiradors apostats a les teulades veïnes, una pluja incessant de pilotes de goma contra l’edifici… La càrrega dels antiavalots contra les persones que es van concentrar espontàniament al carrer en suport a l’espai es va saldar amb vuit detinguts que se sumaven a les quaranta persones atrapades a dins. Al vespre, una manifestació de suport als detinguts pels carrers de Ciutat Vella va acabar amb una altra intervenció policial contundent, aldarulls i quinze detencions més.

El periple judicial del cas del Cine Princesa va acabar el 2003, quan l’Audiència Provincial de Barcelona va absoldre els 40 okupes acusats d’usurpació amb l’argument que l’acció no va lesionar la propietat de l’edifici, sinó que tan sols se li va donar un ús que en aquell moment no tenia.

Roda el món i torna al born

L’episodi del Cinema Princesa va aixecar un intens debat polític, mediàtic, però també en el moviment veïnal més històric. La Favb, en un comunicat, va donar suport al col·lectiu okupant i demanava la dimissió de Julia García-Valdecasas, culpant-la de la “violenta acció de la policia”. Andrés Naya, que el 1996 era vicepresident de la federació veïnal, recorda una anècdota: “A la presidenta [Roser Argemí] i a mi ens van convocar a una reunió a la Delegació del Govern. Ens volien mostrar un vídeo amb el qual volien demostrar que tota la violència en el desallotjament havia vingut de la part dels okupes. Al cap d’una estona, ens vam aixecar i vam marxar, perquè vam veure que el comptador del vídeo era ple de salts: havien tret el metratge que no els convenia”. Més endavant, la Favb faria possible els permisos per tirar endavant un festival solidari de suport als encausats del Cinema Princesa i als altres projectes d’okupació aleshores amenaçats de desnonament. Va tenir lloc el 15 de març de 1997, justament al recinte del Born on, un any enrere, havia començat la història del Princesa. “Vam haver d’avalar nosaltres, perquè l’Ajuntament no volia donar el permís perquè tenia por que s’ocupés el Born”, detalla Naya.

L'entrada Cinema Princesa, la zona zero del moviment okupa ha aparegut primer a Carrer.

Dit i fet. El 10 de març de 1996 vam entrar a l’immoble per una vidriera oberta del majestuós finestral. Dues furgonetes de les UIP [Unitats d’Intervenció Policial] de la policia espanyola s’hi van presentar en pocs minuts, però un cop atrinxerats a l’interior no els ho vam posar fàcil. Amb portes apuntalades i teulades vigilades, el govern sabia que per entrar-hi havia d’organitzar una autèntica batalla campal. Això ens va fer guanyar temps. Passaven els dies i l’espai es convertia en una espiral d’energia. Una enorme pancarta amb el missatge “Si estàs d’acord pita” sumava complicitats i transformava el monòton col·lapse viari en un missatge polític constant d’aprovació.

La maleïda nit del 27 de març, mentre sopàvem a la platea del cinema, vam començar a sentir sirenes. Pocs minuts més tard es confirmava la pitjor notícia que mai hauríem volgut rebre. Havien trobat immòbil i amb ferides molt greus en Joan Conesa, al pati interior que separava l’edifici del cinema de la seu contigua de CCOO. Poc abans havia pujat a fer guàrdia a una teulada feta de làmines de pissarra que, a més, eren molles pel plugim que queia aquella nit. Una ambulància el va traslladar a l’hospital, però va morir. Des d’aquell moment totes sabíem que el desallotjament del Cinema Princesa, quan arribés, seria un homenatge al Joan.

Mentrestant, ens hi vam deixar la pell. La kafeta de sessió continua, ideada per l’estimada Aurora, omplia d’activitats els baixos de l’edifici, on dècades enrere s’havien servit suculentes xocolates desfetes. Difoníem la idea amb fulls volants, escrits a màquina i impresos a la seu de la CNT de la plaça del Duc de Medinaceli i a la Favb. Fèiem cercaviles i parlàvem molt amb el veïnat. Així vam conèixer Manel Barceló, aleshores un jove actor que no sabíem que es faria tan famós; la Carmen, de l’associació veïnal; en Joan, amo d’un bar mític del carrer de l’Argenteria, o un altre Joan, membre de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella. Ens trobàvem en plena segona onada d’especulació urbanística, després de la piconadora que van suposar els Jocs Olímpics, i per a molts veïns i veïnes el Cinema Princesa es va convertir en un símbol de resistència a la ciutat mercaderia. A l’edifici hi vam fer de tot, des d’una jornada solidària amb Chiapas fins a la festa d’aniversari del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, passant per unes jornades anticarceràries.

Policies arraconats a la Rosa de Foc

El 28 d’octubre l’assalt policial al cinema li va donar una nova dimensió. Era la carta de presentació dels hereus del franquisme, de la delegada del govern espanyol a Catalunya Julia García Valdecasas, nomenada per José María Aznar, que acabava d’arribar a la Moncloa gràcies als vots de la CiU de Jordi Pujol, amb els pactes del Majestic. La brutal intervenció, amb 48 detencions i desenes de persones ferides, portava a la retina dels qui creien en la democràcia imatges del passat, a les que malauradament ens hem acabat acostumant en el present. Però en aquelles dates encara ens feien bullir la sang i la resposta va ser rabiosa i contundent. Policies arraconats per una pila de bosses d’escombraries al vestíbul de la Jefatura. Una imatge que passaria a la història de les revoltes de la Barcelona de la Rosa de Foc.

*Jesús Rodríguez és periodista de La Directa.

L'entrada L’‘almorrana’ de la Via Laietana va sacsejar Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

A final dels anys seixanta, i sota el paraigua de l’Església, es va crear el Centro Social, que ja s’organitzava amb assemblees i vocalies, com si fos una associació veïnal, amb el corresponent risc per als seus participants, encara en ple franquisme. Va ser el pas previ a la constitució formal de la Asociación de Vecinos del Carmelo, l’any 1972, que al principi tenia el seu local al carrer del Pardillo -avui, del Passerell- i després al carrer de Feijoo.

El 1973, una de les primeres manifestacions veïnals va tallar el trànsit de la carretera del Carmel per demanar uns contenidors de brossa a la zona de barraques. Un any més tard, es va muntar l’exposició El Carmelo ignorado i, posteriorment, es va elaborar el Plan Popular del Carmelo, que feia un recull de totes les necessitats del barri. Una de les primeres lluites importants de l’associació veïnal va ser amb motiu de les obres del túnel de la Rovira, que van provocar esquerdes en les cases properes. Hi havia més de 300 persones afectades, que van haver de ser reallotjades.

El barraquisme va ser un dels temes cabdals en l’activitat de l’associació veïnal. Hi havia fins a tres nuclis: els de Francisco Alegre, Raimon Casellas i Marià Labèrnia, que van reunir més de 600 barraques i unes 4.000 persones. El reallotjament dels seus habitants es va produir en tres fases: 123 famílies van anar al barri de Canyelles, el 1977; 161 famílies, als pisos construïts en terrenys on hi havia hagut les barraques de Raimon Casellas, el 1984; i un darrer trasllat a Can Carreras, a Nou Barris, el 1990, amb l’enderrocament de les últimes barraques del nucli de Francisco Alegre. “Cal destacar que les tres zones vam ser capaços d’unir-nos, i que allò que s’aconseguia per a uns era igual per a tothom. I la decisió es prenia en assemblea”, subratlla Moreno.

L’esvoranc, un punt d’inflexió

En el camp de la salut, l’any 1990 es va guanyar un equipament molt necessari, el CAP del carrer de la Murtra. Segons Moreno, “va passar molt de temps fins que el centre va obrir, i el vam tenir un any sense inaugurar fins que no vam aconseguir que tot l’equip mèdic i el personal fos fix, perquè llavors anaven canviant els metges”. Més endavant, l’esvoranc originat per les obres de la línia 5 del metro, el 2005, va trasbalsar el Carmel i va suposar un punt d’inflexió en la seva configuració. La raó és que, “a banda de solucionar el problema concret de la gent afectada [molts hi van perdre la casa], es va aprofitar per arreglar algunes coses que hi havia pendents i que ja estaven previstes al PERI [Pla Especial de Reforma Interior] del Carmel”, rememora Moreno.

50 anys del tancament a la Tramuntana

Una de les mobilitzacions de més impacte al barri, i que va tenir un gran ressò als mitjans de comunicació de l’època, va ser el tancament a l’escola Tramuntana, el 1975, un centre privat situat en una torre del Carmel. El veïnat reivindicava que esdevingués una escola pública, les quals escassejaven a la zona. Com explica Alejandro Bosque, “els propietaris de la torre van oferir uns terrenys amb prou espai al carrer de la Gran Vista, i la reivindicació va ser obrir l’escola pública allà”. A l’abril, uns 300 pares i mares, mestres i veïnes es van manifestar davant l’Ajuntament de Barcelona, el 8 de maig es van tancar a l’escola Tramuntana i no en van sortir fins al dia 10, enmig del desplegament policial. La torre va continuar oberta fins al 1977 i llavors l’escola es va traslladar a la part de dalt del carrer de la Gran Vista, en sis barracons provisionals. Les obres de la nova escola es van iniciar el 1978 i, el setembre del 1979, n’obria les portes. Avui és l’institut Ferran Tallada.

L'entrada Quan al barri del Carmel estava tot per fer ha aparegut primer a Carrer.

Aquest far, amb una llum que arriba als cinquanta quilòmetres, té un faroner que ara ja és exfaroner. Guillermo Segador (Olivenza, Badajoz, 1954) va viure aquí entre els anys 1993 i 2000. “Tot i que l’entorn del far de Montjuïc no és bonic, té unes vistes espectaculars, una panoràmica de tot el port; m’agradava veure el moviment de contenidors amb les grues que els recol·locaven”, diu Segador, amb aire d’erudit, d’aquells físics nuclears que calculen la desintegració dels àtoms.

No va estudiar ciències, sinó Sociologia, a la Universitat Complutense de Madrid. “Em cuidava de l’aparellatge, comprovant que estigués encès a la nit. Cada dia omplies el Llibre de Serveis amb les novetats, si n’hi havia”. Des del far de Montjuïc es divisa el far de Calella i el far del Llobregat, a l’Hospitalet, un lloc que les associacions veïnals de la Marina volen recuperar com a equipament públic.

La crisi econòmica dels anys vuitanta, a causa dels profunds canvis perquè Espanya convergís amb Europa, va deixar les noves generacions amb un futur negre. Un amic es va presentar a les oposicions de tècnic mecànic de senyals marítims de l’Estat, col·loquialment oposicions per a torrers, popularment faroners. L’amic s’hi va presentar i va aprovar. Avui aquest cos funcionarial s’ha extingit, tot i que encara en queden alguns -molt pocs- faroners. El van destinar a Astúries. Un altre amic s’hi va presentar i va aprovar. El van destinar a Mallorca. I Guillermo Segador també s’hi va presentar i va aprovar. A cadascú li va tocar un tros de terra amb el seu tros de mar. A Segador el van destinar rovisionalment al far radioelèctric de Noia i al de Cap Silleiro, a les Ries Baixes, a Galícia. Després el van enviar a Salou, i després al far de Sant Sebastià, entre Llafranc i Calella de Palafrugell, a la Costa Brava.

Al far de Montjuïc hi va arribar el 1993 i en va marxar l’any 2000, amb tota la família, la seva esposa, Ana Teresa, i els seus fills, Nina (1988) i Guillermo (1990), cap dels quals ha seguit les professions de la mar: la Nina va estudiar Pedagogia, i el Guillermo, Psicologia. Els fills estudiaven a l’escola pública Enric Granados, davant del Bauhaus. La seva dona, Ana Teresa, col·laborava al centre de documentació històrica Montjuïc-La Marina, amb l’arxivera Núria Burguillos, abans que el fons del centre s’integrés a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc. La compra diària la feien als supermercats del passeig de la Zona Franca. El matrimoni també va col·laborar a la revista local La Marina.

“El més incòmode era baixar amb cotxe i trobar-te el pas a nivell amb la barrera baixada, per als trens de mercaderies del port, i llavors podies estar esperant una bona estona”, esmenta com a desavantatge. “Quan vam marxar, van reestructurar el far perquè s’hi volia instal·lar una mena de seu portuària, però el projecte es va aturar”.

El far de Montjuïc es manté actiu, tot i que avui dia els fars conviuen amb els sistemes de navegació per satèl·lit. El far depèn de l’Autoritat Portuària de Barcelona, dins l’univers del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible. “Quan vaig marxar del far, vam buscar un pis a Vilanova i la Geltrú, i cada dia anava i venia fins al Port de Barcelona, que és qui em va acabar contractant. Un equip ens fèiem càrrec del manteniment dels fars de la província de Barcelona i de Girona”.

Com diem, el far de Montjuïc es manté actiu, tot i que automatitzat. El faroner Segador sí que es va desactivar. Es va jubilar durant la pandèmia. Ara s’entreté amb la domòtica i el senderisme, entre d’altres aficions. Tot i ser un home de terra endins, és un home de mar.

L'entrada Guillermo Segador, exfaroner: “L’entorn del far de Montjuïc no és bonic, però té unes vistes espectaculars” ha aparegut primer a Carrer.

Mai és tard quan es reconeix en vida l’aportació d’algú a la societat i, molt especialment en aquest cas, a la construcció d’una ciutat democràtica que va molt més enllà de Barcelona. Però és evident que a Borja se li va quedar petita, perquè li van faltar paraules, una cerimònia que, no per menys entranyable, es mereixia haver rebut ja feia temps. Ell, tanmateix, la va gaudir igualment entre amigues i amics de tota la seva llarga trajectòria.

I viceversa. Perquè l’acte de reconeixement del sociòleg i urbanista format a l’exili a la Sorbona de París, dirigent del PSUC -a primers dels anys 60 i a partir de 1974-, fundador de Bandera Roja (1968) i teòric del moviment urbà, diputat al Parlament de Catalunya (1980-1984), regidor i tinent d’alcalde amb Pasqual Maragall (1983-1995, primer pel PSUC i després com a independent pel PSC) i sempre company de viatge d’ICV i els seus successors, va ser també un acte de retrobament per a molta gent de la tradició comunista i ecosocialista, i del món veïnal, acadèmic i polític de l’esquerra barcelonina en sentit ampli.

En absència de darrera hora, per motius de salut, de la seva companya de partit i consistori Lali Vintró, i del seu també amic i enginyer Manuel Herce, tothom qui va fer la glosa preceptiva va coincidir a destacar la personalitat cabdal de Borja en la lluita per les llibertats democràtiques i el dret a la ciutat. Deixant de banda la seva companya Dolors Comas d’Argemir, els seus vells amics del PSUC Fèlix Fanés i Quim Sempere i el seu company geògraf Albert Arias van ser, segurament, els testimonis més emotius.

No es van quedar tampoc curts d’emoció ni la líder veïnal del Carmel Custodia Moreno ni el sindicalista de la Pegaso i històric de Bandera Roja Santi Medina. I tant l’alcalde Jaume Collboni com l’exalcaldessa Ada Colau, que va reconèixer en Borja un mentor des dels temps en què presidia l’Observatori DESC (2011-2016) on ella treballava d’activista i fins als orígens de Barcelona en Comú, van fer parlaments a l’altura del moment. Collboni va destacar que Borja “forma part d’una generació de barcelonins que van dedicar els millors anys de la seva vida a construir, reconstruir i reconquerir la ciutat”. Colau, al seu torn, va investir Borja com “el millor alcalde que ha pogut tenir mai Barcelona” al costat de Maragall.

Sentit crític i esperit lliure

L’homenatjat va agrair aquestes paraules. I això no està renyit amb què en els darrers anys, fent gala del sentit crític, l’esperit lliure i el caràcter èpaté que l’han caracteritzat sempre, Borja no s’hagi estat de criticar tant Collboni com Colau, en públic o en privat. També ho va fer amb anteriors alcaldes. També el seu admirat Maragall: el 1993, quan l’alcalde va rehabilitar el seu homòleg franquista José María de Porcioles entre poques més veus crítiques que la Favb, Borja es va sentir al·ludit i va publicar un article a El Periódico fent costat al càstig que Carrer havia infligit a Maragall i a la seva cort olímpica posant-los al Quarto Fosc.

Sempre amic i col·laborador de Carrer, Borja no ha deixat de cultivar i actualitzar mai els seus vincles amb el moviment veïnal i la consciència social. Com a mínim des d’una entrevista a dues veus -amb Oriol Bohigas- i a moltes mans -les d’Eugeni Madueño i Andrés Naya, amb Roser Argemí i Marc Andreu entre bambolines i Dani Codina a la càmera- feta amb motiu del número 50 de la revista, el març de 1998, que analitzava el futur de la ciutat.

Difusió del ‘model Barcelona’

Gran teòric del moviment urbà -i també pràctic, des de les seves passejades adolescents pels barris de Barcelona i els seus orígens com a assessor a Nou Barris del pla alternatiu al planejament porciolista de Torre Baró-Vallbona-Trinitat-, Borja és l’artífex de la descentralització participativa de Barcelona en deu districtes. I també de l’articulació metropolitana i la difusió internacional, i molt especialment llatinoamericana, de l’anomenat model Barcelona. Malgrat que no es va doctorar en Geografia Urbana a la UB fins després de complir els 70 anys, la seva petjada acadèmica prèvia es pot resseguir des de la Sorbona a la UPC i la UOC, passant per universitats de Roma, Nova York, Mèxic i Buenos Aires o pels plans estratègics de Rio de Janeiro, Bogotá i Medellín.

Per això a Borja li dol que la descentralització participativa per districtes que va definir als anys 80 i 90 no s’hagi desplegat mai amb tot el seu potencial. Li dol que el poder metropolità de Barcelona quedés bloquejat pel pujolisme i les servituds clientelars de la socialdemocràcia local. I li dol, ni que sigui per les contradiccions que li genera com a pare de la criatura, que el model Barcelona d’urbanisme social i democràtic que va anar explicant pel món hagi acabat pervertit pel capital i l’especulació a la seva mateixa ciutat d’origen.

El millor alcalde que Barcelona no ha tingut és, en realitat, un revolucionari professional i, sobretot, vocacional. És un intel·lectual orgànic dels d’abans, però amb un punt llibertari i que sempre va, literalment, a pit descobert. És un gran seductor no exempt d’un fort temperament que, sota una tossuderia i un ego considerables, amaga una tendresa i una generositat infinites. Això últim ho demostra quan convida algú a casa seva i li prepara el dinar o el sopar o, simplement, un cafè. O quan s’autoconvida a dinar o parlar amb algú un dia qualsevol; o a viatjar sol, com el setembre de 2023, a casa de la filla de Salvador Allende per la commemoració dels 50 anys del cop d’estat de Pinochet, que a ell el va agafar precisament a Xile, d’on va poder escapar pels pèls.

Cartells de CCOO i iconografia pop

La seva nodrida biblioteca demostra els seus múltiples interessos intel·lectuals. I els pòsters que té penjats a casa, on conviuen cartells de CCOO amb iconografia pop, cinematogràfica o afrancesada, amb artesania llatinoamericana i música clàssica o chanson, il·lustren la seva organicitat i àmplia curiositat cultural. Ja no li fa companyia ni treu a passejar el mastí a qui va batejar amb el nom de Trotski, però entre els molts papers que atresora -i que algun dia seran llibre, com tants que n’ha publicat- hi ha informes i mecanoscrits inèdits al Comitè Central en els anys clau de la transició i la crisi del comunisme.

Amic fidel dels seus amics, quan Jordi Borja va recollir la Medalla d’Or va voler recordar-ne tres que ja no hi són: Miguel Núñez, Jordi Soler Tura i Alfons Comín. Tres titans del pensament i l’acció com ell, sempre amb el socialisme democràtic a l’horitzó i una bandera roja a punt per onejar. Això no obstant, la divisa amb què Borja va tancar, entre forts aplaudiments, el seu parlament d’homenatge és encara més universal: “Llibertat, igualtat i fraternitat”. Qui ha dedicat la vida a aquesta tríada no té, efectivament, res a penedir-se.

L'entrada Jordi Borja, res a penedir-se ha aparegut primer a Carrer.

Edicions Clariana va recopilar les peces antològiques a Candel i Barcelona: la ciutat dels altres catalans (1958-1964), acompanyades per les fotografies de Ramon Dimas. Tolits, monges, oficials de l’Exèrcit, carnissers, mossos de magatzem, viatjants…, es difuminen al tomb de segle, gairebé setanta anys després. En el centenari del naixement de l’escriptor Francesc Candel (1925-2025) viatgem a la Barcelona dels nostres pares i dels nostres avis, la dels articles del Paco Candel.

Una platja desapareguda

De Las playas libres: un domingo por la mañana en Casa Antúnez, publicat a Destino, el 9 d’agost del 1958: “La playa empieza a la derecha de la Campsa, luego de unos vertederos sobre el mar. Estos vertederos parece que cada día ganan posiciones. Con cada camión o carro que vuelca sus escombros en aquella vertiente, la tierra avanza un paso sobre las aguas”.

El 2025, de la platja de Casa Antúnez o Can Tunis no en queda absolutament res. El vigilant de la caseta a la porta d’accés -entre el carrer A i la ronda del Port- ensenya al periodista el mapa de la ciutat portuària. Els molls Príncep d’Espanya, Lepant i Álvarez de la Campa ocupen el lloc on abans se succeïen trams de platja amb les seves barquetes de pescadors, com la del Tio Nel·lo.

La ciutat sense toros

De Fiestas Mayores, publicat a Destino, el 6 de setembre del 1958: “Las fiestas de la Merced no tienen nada de fiestas; muchos lo dicen: cuatro corridas de toros y pare usted de contar”.

El 2025, no se celebren curses de braus a Barcelona. El Parlament de Catalunya va votar en contra de les festes taurines el 28 de juliol del 2010, una llei que va entrar en vigor l’1 de gener del 2012. Barcelona havia estat l’única ciutat del món amb tres places de braus en actiu: la de la Barceloneta, El Torín -avui, Edifici Gas Natural-; Les Arenes -avui, centre comercial- i La Monumental, on es va fer la darrera corrida, el 25 de setembre del 2011, amb els toreros José Tomás, Juan Mora i Serafín Marín.

De la xistorra als còctels

De Mercado Central: amanece en el Borne, publicat a Destino, el 18 d’octubre del 1958: “Son las diez y media de la mañana. Van amontonando envases vacíos: pilas de canastas, torres de cajas que te dan la impresión de que se van a desmoronar. […] En las calles adyacentes todo son tiendas de salados, de embutidos, de escabeches, de conservas”.

El 2025, el Born s’ha convertit en un centre de recerca i memòria: “Contemplar el jaciment de l’antic mercat del Born és fer una aproximació a la vida quotidiana de la Barcelona de final del segle XVII i principi del XVIII, i és trepitjar els carrers de la ciutat que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714”. Als carrers adjacents, res de xistorra i llom embotit, sinó restaurants i locals de copes com Guzzo (“Coctelería & Music”), Bistro Est (“Cocktails, food and more”) i Tlaxcal (“Cantina & taquería gastronómica”).

Passat barraquista

De La Llar Social de Can Tunis: el Barracó, publicat a la revista Serra d’Or, el desembre del 1962: “Ja tenien un metre i mig de la paret. Una tarda hom veié els nois profundament consternats. La brigada dels pics els havia destruït tot allò que havien alçat. La mateixa puixant persona que havia autoritzat la construcció de la barraca n’havia ordenat l’enderrocament”.

El 2025, els poblats barraquistes a Barcelona de les dimensions que va viure Paco Candel ja no es troben. Entre d’altres coses, els Jocs Olímpics van servir per reallotjar en pisos la població que, sota els sostres d’uralita, malvivien a Can Valero, Maricel, Tres Pins, les Banderes i Dallas, ciutat fronterera. Sabran què era la brigada dels pics els que vegin la pel·lícula El 47, sobre el líder veïnal de Torre Baró (Nou Barris) Manolo Vital.

La plaça de les mil reformes

D’un drapaire a Fira de Bellcaire, esto es: Encantes Viejos, publicat a Destino, el
8 d’octubre del 1960: “Todo lo que han visto cuenta 25 años. Pasarán 25 más
y mi nieta heredará esto. Y luego sus hijos. El puente de las Glorias lo acabarán y tendrán que derribarlo, pues se han equivocado y lo están haciendo mal hecho, y lo volverán a levantar, y harán lo que quieran, pero nosotros no nos iremos de aquí”.

El 2025, els Encants Vells han passat a la història. El 2013, es va inaugurar el Mercat dels Encants del segle XXI -“Un mercat ple d’oportunitats”-, on amb prou feines queden drapaires. Efectivament, la plaça de les Glòries Catalanes s’ha enderrocat i s’ha tornat a aixecar i s’ha tornat a enderrocar i s’ha tornat a aixecar, en un procés de remodelació que va començar als anys vuitanta amb vistes als Jocs Olímpics i que tot just en comença a veure el final amb la recent inauguració d’un parc que compta amb “umbracle, àgora sensorial i jardí d’immersió” -veure Nyaps urbanístics del segle XXI, al Carrer 169, de juny del 2025-.

En alguna ocasió, l’autor d’Els altres catalans, Francesc Candel va citar aquest periodista a la cafeteria La Parrillada (Foneria, 37), local net, amb sifons, sense televisor i amb tres cambrers amb uniforme, com El Asturiano, de la sèrie televisiva Amar en tiempos revueltos. Candel vivia al mateix bloc de La Parrillada. Dècades després, el cafè és el bar restaurant A’Parrillada, on sona reguetón, se serveixen cubs de botellins de cervesa i ofereix tardes de futbol en una Samsung de pantalla plana amb un munt de leds. A la cambrera, una altra catalana d’Orient, abans que se’n vagi
a la terrassa:

—Saps qui era Paco Candel?

—No.

On la ciutat canvia el seu nom

El novel·lista i aprenent de dibuixant Francesc Candel (1925-2007) va viure a la Barcelona on es pon el sol, coordenades sud-sud-oest, als barris de la Marina Zona Franca. A bord d’un vaixell mercant, va arribar el 1927 amb la seva família a la ciutat, que aleshores atreia nombrosos emigrants de Llevant per treballar a les obres de l’Exposició Internacional del 1929. Durant els primers anys, els pares es van establir en una de les barraques properes a la fàbrica de filferros Rivière, a Can Tunis. Amb el temps, es traslladarien a les Cases Barates. El pare del Paco, el Pedro, deixaria de ser picapedrer a la pedrera del Morrot, a Montjuïc, i exerciria com a sagristà a la parròquia de la Mare de Déu de Port, al carrer de Sant Eloi. Paco Candel bolcaria aquells anys i aquells veïns a On la ciutat canvia el seu nom (1957). El retrat que il·lustra aquest reportatge es va fer el 2005 al pis de la seva parella, al passeig de la Zona Franca. Ja no és el Paco qui parla, sinó el periquito Raulito.

L'entrada La Barcelona de Paco Candel ha aparegut primer a Carrer.

Memòria negra de la ciutat. Una memòria que, tanmateix, no ha rebut el mateix tractament en tots els casos: “Al Camp de la Bota -assenyala Theros- hi ha una petita placa. No és gran cosa, però recorda el que va ser aquell espai. I al Cementiri de Montjuïc s’hi troba el Fossar de la Pedrera, on estava situada la fossa comuna on van ser enterrats els afusellats al Camp de la Bota, entre d’altres. Un monument format per tres fileres de pilars quadrats sense coronació en commemora la memòria”. “El forat negre -denuncia Theros- seria la comissaria de la Via Laietana, que no hi ha manera que deixi de ser-ho i es recordi el que hi va passar, sobretot als anys 40 i 50 del segle passat, en què hi va operar la Brigada Político-Social franquista”. I la Model?

Massificació i repressió

Malgrat la seva merescuda fama -Theros, en el seu article “Passat i futur d’una presó model”, arriba a definir-la com a “lloc de patiment i mort per a milers de persones, una illa brutal i desconeguda”-, aquest penal va suposar una enorme millora en les condicions de vida dels presos en l’època en què va ser inaugurat (1904). Fins aleshores, aquests s’amuntegaven en condicions infrahumanes en un antic convent desamortitzat al Raval, un lloc miserable i infecte, anomenat presó de Reina Amàlia.

El nom amb què va ser batejada la nova presó -Model- estava, per tant, més que justificat. Tanmateix, aviat es va convertir en un lloc sòrdid, marcat per la repressió, la massificació i la manca de recursos. De fet, la nòmina dels que hi van ser empresonats i executats és interminable i podria inspirar la més escabrosa novel·la negra. Una novel·la que fins i tot inclou una magnífica obra d’art: l’anomenada Capella Gitana, pintada el 1950 per un artista empresonat, Helios Gómez, i avui considerada com un important element del patrimoni històric de Barcelona.

Un futur llunyà com a equipament

Aquest símbol d’ignomínia va ser clausurat el 8 de juny de 2017, just un dia abans del 113è aniversari de la seva obertura. Xavier Riu, vicepresident i vocal d’Urbanisme de l’Associació Veïnal de l’Esquerra de l’Eixample, recorda que, després del tancament, “l’Ajuntament va obrir un procés participatiu que va ser prou difícil, perquè hi van intervenir un vintena d’entitats i prop de quatre-centes persones i, és clar, hi havia posicions molt antagòniques sobre el futur de la Model”. Tanmateix, creu que “es va gestionar bé i es va aconseguir arribar a un criteri unificat”. Criteri que es va traslladar, tot seguit, a un nivell tècnic, i es va convocar a tal efecte un Concurs Internacional d’Arquitectes, del qual va sortir guanyadora la proposta anomenada “Model, batega!”.

Memorialísticament parlant, el projecte és ambiciós: la creació d’un Centre d’Interpretació i Documentació, que portaria el nom de “La Model Espai Memorial”, sobre la història del penal i la repressió. I on s’oferiria un programa estable d’activitats -cursos, seminaris i exposicions rotatòries. A part d’això, una immensa zona verda de més de 14.000 m² i sis equipaments més: “Les cel·les es convertiran en 120 habitatges públics de lloguer -assenyala Riu- excepte la quarta galeria [la que ocupaven el presos polítics], que es dedicarà al Memorial Democràtic i on, per tant, la intenció és mantenir-ne bastant l’estructura”. Una gran residència per a gent gran, un institut escola, un poliesportiu, un espai per a joves i entitats de barri i, finalment, espais d’economia social i solidària, completen el projecte. “Un espai obert, ple de vida i activitats, quasi un barri”, assegura entusiasmat. El problema és que tot va molt, però que molt lent. “Aquest és el pla que va deixar tancat el govern municipal d’Ada Colau. I és el que s’hauria d’estar fent, però ens queixem que tot està molt ralentitzat. A aquest ritme trigarà deu o dotze anys a acabar-se”, assegura l’activista.

Parla el fill d’Helios Gómez

Una figura de tanta rellevància com Gabriel Gómez, fill de l’artista que va concebre la Capella Gitana, no comparteix en absolut l’entusiasme de Riu. Pel que fa a l’aspecte memorialístic, denuncia: “L’Associació Cultural Helios Gómez vam proposar que al primer pis de la quarta galeria s’hi instal·lés, a continuació de la Capella Gitana, una exposició permanent d’art social que recuperés la producció dels dibuixants de la República, agrupats en el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (SDPC), del qual el meu pare va ser fundador i president. Estem parlant de Fontseré, Bartolí, Benigani, Apa, Shum…, avui totalment oblidats. Estem parlant d’un sindicat que va ser fonamental a la guerra civil per la seva producció de cartelleria de propaganda i per haver coordinat la publicació de diaris i revistes”. Però la resposta dels responsables de Memòria Històrica de l’Ajuntament dels Comuns va ser negativa: “Van refusar la nostra proposta. I ni l’alcaldessa ni [el regidor] Jaume Asens van acceptar reunir-se amb nosaltres”.

La situació, avui

“A l’Ajuntament de Colau hi havia un responsable de Memòria Democràtica i em consta que es treballava en la línia memorialística prevista en el projecte final. El que no et puc assegurar és allò que està fent l’actual govern municipal, perquè no ens ha convocat sobre aquest tema en cap moment”, afirma Riu. I explica que “fins al 2023 [any de les últimes eleccions municipals] el projecte del Centre Memorial era plenament vàlid”. Però vàlid en quin sentit? El d’encarregar projectes o el d’executar obres? “No, executar no -matisa Riu-. Dic vàlid en el sentit que hi havia un Comissionat de Memòria Democràtica, que es van convocar reunions amb les entitats i es va encarregar el projecte arquitectònic. Però, repeteixo, no sé si allò ha tingut una continuïtat”. I finalitza: “Suposo que el projecte memorialístic segueix sent vàlid, però en general, en tot allò que l’actual Ajuntament ha fet a la Model, s’ha perdut empenta. Tot va més lent: em sembla que no donen a l’abast”. I pel que fa a execucions concretes, Riu és molt clar: “No s’ha executat res: s’ha encarregat un projecte, però no s’han licitat les obres”.

I mentrestant, què?

Davant aquesta paràlisi -o ralentització-, Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana de persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, explica que, paradoxalment, a la Model es desenvolupen moltes activitats. I amb un notable èxit: “Les obres del Centre d’Interpretació i Documentació no s’han començat en absolut. Llavors s’està amortitzant el mentrestant com a espai cultural i de memòria. I prova d’això és que s’hi realitzen moltíssimes activitats. De fet, és l’espai de Memòria de Barcelona que en té més: per exemple, la nostra entitat va muntar no fa gaire una exposició temporal a la quarta galeria anomenada Generacions TOP: resistir, lluitar, conquerir, per la qual han passat 30.000 persones en quatre mesos. I que és una radiografia de l’activisme antifranquista dels anys seixanta i setanta, és a dir, de la meva generació”. Vallejo també assegura que hi ha una llarguíssima llista d’espera -de fins a sis mesos- per visitar la presó de forma guiada. I que ells, com a entitat, també n’organitzen moltíssimes, però sense interferir amb les altres: “Aquelles les realitzen guies professionals, contractats per l’Ajuntament, i les nostres les fem en qualitat de testimoni”.

En definitiva: “Normalment, hi ha diverses exposicions temporals que es van rotant, tant a la Quarta Galeria com a la sala habilitada per a exposicions situada al Pati de l’entrada del carrer d’Entença. I tant a aquest espai com a un Auditori també habilitat es desenvolupen cada setmana fins a sis activitats, realitzades per entitats del barri i associacions memorialístiques. Però sempre vinculades amb allò que és la Model: un espai de Memòria”, explica Vallejo.

Però tot això, al capdavall, no deixa de ser el mentrestant, no el Centre d’Interpretació i Documentació previst originalment. Davant d’aquest fet, quina és la posició de l’entitat que representa els ex-presos polítics del franquisme? “Amb aquesta situació -afirma Vallejo- ens sentim mitjanament satisfets, perquè encara que no s’hagi avançat en la consecució de “La Model Espai Memorial”, l’experiència del mentrestant ens pot servir per reflexionar sobre com s’ha de fer el nou Centre. En quin sentit? En el sentit que es tingui molt en compte la participació de les entitats i ciutadans que estem participant ara a la presó. I també en el d’aprofitar aquesta experiència per millorar, enriquir i fer canvis en el projecte original”. I remata: “La situació actual és una mena de gimnàstica de cara a la implementació definitiva del centre memorialístic”.

La ‘capella gitana’, també a l’espera

El 1950, davant la insistència del sacerdot Bienvenido Lahoz, director espiritual de la presó, l’artista i presoner polític Helios Gómez -a qui el seu fill Gabriel defineix com “gitano, revolucionari i anarcosindicalista”- converteix la cel·la número 1 del primer pis de la Quarta Galeria en un vibrant oratori, realitzant uns frescos poblats de personatges plens de vida, fortament expressionistes i de trets romanins -d’aquí el seu nom de Capella Gitana-, entre ells la Mare de Déu de la Mercè amb el nen. Militant de la CNT i ateu, “el pare va voler retre homenatge als seus companys presos, que apareixen implorant a la Verge, i també a la seva ètnia, perseguida des de fa segles”.

Trenta-vuit anys després, el 1989, un personatge que simbolitzava tot allò contra el que va lluitar Helios Gómez, la consellera convergent Núria de Gispert, “va cometre un delicte contra la propietat intel·lectual en ordenar tapar l’obra amb diverses capes de pintura, per fer-la desaparèixer”, denuncia Gabriel Gómez. “I des d’aleshores fins fa poc, cap Ajuntament ha fet res per la seva recuperació”. De fet, assegura, “el 2017, quan es va buidar la presó, Colau va muntar un xou al pati gran de la Model, on va proclamar emfàticament que restauraria la Capella Gitana. I ni ho va fer ni se’n va preocupar. I no només això: el seu equip mai va tenir realment la intenció de fer un Memorial Democràtic a la Quarta Galeria. Tot va ser un paripé, un postureo, com es diu ara”. A dia d’avui, tanmateix, la Capella Gitana s’està restaurant. “És un treball lent i delicat, que no estarà acabat fins a l’agost”. I remata: “Ha sigut necessari que hi hagi un govern socialista a Madrid, a la Generalitat i a l’Ajuntament perquè es produís un canvi de voluntat política que fes possible això”.

L'entrada La Model, equipaments pendents i un espai de memòria a mig gas ha aparegut primer a Carrer.

Si ens cenyim al personatge real, acabaríem aquí. Però a la xarxa X -que ell encara anomena Twitter- és, des del gener del 2022, El Boig de Can Fanga, un compte amb més de 60.000 seguidors des del qual difon imatges i curiositats d’altres èpoques, amb més ironia que nostàlgia, però també projecta una visió mordaç de la deriva actual de Barcelona.

El Boig de Can Fanga és fill de la pandèmia. “En el confinament vaig començar a experimentar amb Twitter, l’algoritme i la viralitat des del meu compte personal”, explica. “Vaig tenir molt èxit”, reconeix, però també va sentir una certa angoixa davant l’escenari d’acabar sent “un egocèntric esclau dels likes”. Aleshores ja feia fils on divulgava històries del passat. Dues editorials li van posar un contracte davant, però va dir que no: “Paguen una misèria, has d’invertir-hi molt temps i jo no soc historiador”. Arribat a aquest punt va anar coent la idea de crear un heterònim a la xarxa, un espai on poder anar fent: “Sense la pressió d’haver de monetitzar, un poti-poti que abracés tots els angles que m’interessen, amb un to no institucional, sense quedar bé amb el poder ni la identitat barcelonina”.

L’estat del compte diu que és “51% personatge, 49% Quim”, i ens ho explica: “Que ningú es pensi que penso al 100% el que es diu allà, però no es pot amagar que hi ha una part molt important de mi”. El personatge “recupera l’esperit de L’Esquella de la Torratxa”, emblema de la premsa satírica de la ciutat del tombant del segle XIX al XX. En efecte, en les seves millors piulades hi traspua un esperit burleta, àcid i antiautoritari, de vegades un punt excèntric o calculadament poca-solta. Dispara a tort i a dret, però assegura: “Sobretot, vull ser autocrític. Si vaig a una cursa de runners, piulo contra els runners. Tinc empapadíssima la personalitat barcelonina, perquè em conec”. Per constatar-ho, només cal llegir el fil que té fixat, una radiografia sense concessions de la Barcelona encantada de conèixer-se, que fa equilibris entre el postureig i el victimisme: “El bon barceloní és gentrificat cruelment, però ell mai gentrifica, ell va a fer poble”.

Aquesta mirada que mossega té un element molt representatiu: Carlinhos Brown, a qui professa un odi paròdic que li serveix de símbol d’un moment, el del Fòrum de les Cultures, en què els barcelonins semblava com si celebressin la seva autodestrucció ballant la samba amnèsicament. “Jo havia viscut amb una felicitat increïble els Jocs, però amb el Fòrum vaig tenir una revelació. Se’ns en va anar definitivament l’olla”, recorda. “Tota aquella història d’obertura al món i de ser la primera botiga d’Europa tenia un retorn negatiu cap a la Barcelona que jo havia conegut. No estàvem controlant sobiranament què volíem ser”. I ara és pessimista. Creu que es parla molt de la gentrificació, però només n’estem al principi, que allò que ha passat en altres ciutats marca un camí angoixant: “Barcelona és massa maca perquè el capital no la rebenti”.

El Boig de Can Fanga divulga documents d’indubtable interès històric, com un vídeo del president Lluís Companys després dels Fets d’Octubre, que responen a l’habilitat de Campa per remenar arxius i bancs d’imatges digitals. Però sobretot, té tirada per la ciutat popular i autòctona, la del Pinotxo i la dels veïns que treien al carrer les taules per celebrar el Nadal a la Barceloneta. O la de l’esport popular i de barri, particularment l’Europa, una passió en la qual ell i personatge coincideixen.

Però també té tirada per la Barcelona dura, quinqui, canalla i prostibulària de fa unes dècades, marcada per la droga i la sordidesa. I en aquest punt, hi argumenta una intenció política: “Del passat de Barcelona hi ha poques imatges i quasi només mostren la ciutat idíl·lica, perquè no tothom tenia càmeres i qui en tenia volia mostrar una imatge no conflictiva”. Per això creu que és perillós idealitzar el passat i exagerar una visió actual on només hi ha brutícia i inseguretat. I explicant que “el Raval dels noranta no era Suïssa”, intenta “contrarestar l’onada actual de reaccionarisme”.

L'entrada Quim Campa, ‘El Boig de Can Fanga’: “Barcelona és massa maca perquè el diner no la rebenti” ha aparegut primer a Carrer.

Per la seva història i importància, el Joan Miró ha esdevingut el paradigma d’una tendència que està desatenent i retallant alguns parcs i jardins barcelonins. Els darrers anys, diferents associacions veïnals han alçat la veu per defensar espais dels seus respectius barris. També s’han constituït plataformes per coordinar i organitzar la protecció d’aquests espais, com en el cas del Joan Miró. Però els clams i esforços ciutadans no sempre serveixen perquè la classe dirigent, tan inclinada a defensar el medi ambient en els seus discursos, prioritzi el verd dels parcs al gris de les noves construccions en el moment de la veritat. Hi ha qui veu hipocresia, altres apunten a un rerefons de classe. En qualsevol cas, la tendència és demostrable i preocupa els experts i expertes de diferents disciplines vinculades al medi ambient i la salut, atès que, si a l’Eixample la superfície de verd urbà per habitant és alarmant, al conjunt de Barcelona tampoc és falaguera: es queda en 7 m², quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que hauria de ser d’entre 10 i 15 m².

El verd que retrocedeix

Sis mesos després de la tala dels pins del Joan Miró, Xavier Riu, portaveu de la plataforma en defensa del parc, recorda, mig commogut, mig indignat, aquelles jornades estivals. “Fer-ho en el moment més pacífic de l’any va ser una qüestió tàctica i política”, assegura. A més, reivindica que no calia ocupar el parc dos anys abans de l’inici dels treballs de la tuneladora, que, segons els han explicat, està previst que comenci a treure terres el primer trimestre del 2026. “Ho han deixat com un desert”, es torna a indignar. L’enuig més gran en aquest moment, però, ve de la notícia coneguda a mitjan febrer que anunciava l’enderroc del pavelló 2 de la Fira de Barcelona, on es construirà un poliesportiu municipal. “Quin cinisme. Ens van mentir descaradament”, afirma Riu. Aquest pavelló va ser l’alternativa proposada per la plataforma i avalada per un grup d’arquitectes per reubicar el centre logístic de les obres i salvaguardar el parc. Impossible, la fira necessita aquest espai, els van respondre. “Abans em carrego un parc que no m’esforço a trobar altres solucions, que les tenien i ara es demostra que eren perfectament viables”, afirma Riu, que valora que aquest assumpte “tanca el cercle de l’absurditat de l’obra que estan fent”.

Sigui com sigui, ja no hi ha marxa enrere i el Joan Miró es convertirà en l’abocador de les terres de la tuneladora durant com a mínim tres anys, que és el temps que en principi es veurà afectat. Riu comenta al respecte que, després de tot, no hi ha manera de creure el que els diuen i pensa que el parc trigarà més a recuperar l’estat previ a les obres. En aquest sentit, una veïna entrada en anys que passeja el gos i que vol mantenir l’anonimat treu a col·lació el polèmic assumpte de la caserna dels bombers instal·lada al parc el 2009: “Van dir que seria provisional, però fa tants anys que la tenim que hi ha marrecs que pensen que sempre ha estat aquí”. Si fa memòria, aquesta veïna recorda la mobilització ciutadana que, el 1976, va demanar el tancament de l’antic escorxador municipal per construir-hi el parc de Joan Miró. Quan constata que les reclamacions de llavors continuen vigents, s’entristeix: “No hi ha dret a què perdem les poques zones verdes que tant ens ha costat guanyar”. El lema d’aquelles mobilitzacions de fa gairebé mig segle va ser “Fora, verd i aviat”.

El verd que (potser) no brota

La caserna dels bombers no només aixeca polseguera per estar perllongant de manera indefinida l’ocupació del Joan Miró, sinó també per la que podria ser la seva ubicació definitiva, la qual també menyscaba el verd de l’Eixample. Es tracta del conegut popularment com a triangle de la Mercedes, l’illa triangular de cases entre l’avinguda de Sarrià i els carrers del Comte d’Urgell i Londres. La qüestió és que aquest espai estava catalogat com a zona de transformació d’ús en zona verda, és a dir, que en el moment que deixés de tenir la funció actual havia de convertir-se en un parc. Per a més inri, l’acord entre l’Ajuntament i la propietat del sòl contempla la construcció d’un edifici d’oficines on ara hi ha la benzinera com a compensació per ubicar-hi la caserna. Tot plegat ha indignat i mobilitzat el veïnat dels carrers adjacents, que han constituït la plataforma Zona Verda. Fins ara, han fet 600 al·legacions a la modificació de l’ús que havia de tenir aquesta illa i tenen previst presentar un contenciós administratiu contra el Consistori. A més, els balcons de les seves cases s’han omplert de pancartes en contra del projecte.

El verd que es descuida

La nit del passat divendres 24 de maig, els veïns i veïnes de Sant Martí se’n van anar al llit amb una notícia trista: un bellaombra de 10 metres d’alçada s’havia desplomat poques hores abans al parc de Sant Martí. Trista, però no sorprenent. Feia mesos que denunciaven l’estat de deixadesa del parc i, l’endemà mateix, tenien organitzada una jornada festiva per reivindicar-lo i exigir accions concretes per protegir-lo. El dissabte, mentre els operaris trossejaven l’arbre caigut per retirar-lo, ells i elles disposaven tot el necessari per al desenvolupament de la jornada, que tenia com a punt culminant la difusió d’un manifest signat per la Comissió Parc de Sant Martí, on s’havien aplegat diferents associacions veïnals i entitats culturals del districte per coordinar-se. “El parc de Sant Martí és més que un espai verd; és el cor de la nostra comunitat, un símbol de la nostra identitat i un baluard de la nostra salut i benestar. Ens comprometem a treballar incansablement per la seva protecció, millora i revitalització”, resava el manifest, que també mostrava preocupació per les obres de l’AVE a la Sagrera i l’impacte que la futura estació tingui en el parc; el veïnat tem que acabi convertit en el vestíbul de l’edifici. De moment, se sap que l’àrea de gossos, inaugurada el 2020 i pressupostada en més de 800.000 euros, desapareixerà perquè ocupa l’espai del que en serà un dels accessos.

Antònia Giménez, que és membre de la Comissió, explica que la situació del parc no ha canviat gaire des de la caiguda de l’arbre i la jornada festiva: “Les obres de l’estació de l’AVE ens estan deixant cada vegada un tros verd més petit i, amb tan poca cura, que cada cop s’assembla més al descampat que hi havia abans que el veïnat aconseguís que es construís el parc a mitjan anys vuitanta”. (El parc de Sant Martí que coneixem avui dia, amb els edificis històrics, només existeix gràcies a una llarga lluita veïnal iniciada el 1976.) Giménez explica que l’Ajuntament va fer a l’estiu algunes accions d’arranjament i manteniment, però que ara tot torna a estar deteriorat. Per això, una de les peticions de la Comissió és instaurar la figura d’un agent cívic que dinamitzi i tingui cura de l’espai. Mentre l’esperen, el veïnat no deixarà d’insistir en la necessitat de vetllar pel parc: “Si no estem al cas, la nostra petita joia es pot perdre”, tanca Giménez.

El verd que es perd

En un futur, el carrer de Mossèn Amadeu Oller, al barri de la Bordeta, tindrà un espai de memòria que recordarà el jardí que hi va haver durant més de seixanta anys. Segurament, en aquest espai hi haurà un panell informatiu que expliqui que el 1961, durant el franquisme, un grup de veïns i veïnes inconformistes es va organitzar i va construir un jardinet perquè els seus fills i filles tinguessin un espai on esbargir-se. Amb arbres que donaven ombra, bancs que oferien descans i jocs que delectaven els més petits i petites, la zona es va convertir en un punt de trobada estimat i valorat per tothom. No és tan segur que el planell expliqui que, el 1973, l’empresa de cosmètics Margaret Astor va manllevar 25 metres al jardí per ampliar el seu espai. Les protestes ciutadanes i els llacets de dol penjats dels arbres que es perdrien van servir de ben poc: la vorera dreta del carrer va quedar tallada per la indústria. Però tot i la pèrdua d’espai el jardí va continuar complint la seva funció social i lúdica. La gran incògnita és quin serà el relat de la desaparició de la zona verda que reculli el planell -si el recull-. Perquè les protestes veïnals en contra de la construcció de l’edifici cooperatiu de 40 habitatges que es menja tot l’espai també van servir de ben poc i, el passat mes d’octubre, es va aixecar el jardí per començar les obres -només se salvaren una tipuana i dos grups de margallons que estaven fora de la zona d’intervenció-.

Per a l’Associació del Veïnat Mossèn Amadeu Oller, que primer es va constituir com a plataforma per defensar el jardí, el relat de la desaparició no té equívocs. Pau Domingo és un dels seus membres: “Ha estat una qüestió de mala planificació urbanística”. A l’hora de traçar les línies de l’edifici cooperatiu, explica, no van tenir en compte que allà hi havia un jardí i després, un cop assabentats, no van voler fer cap modificació. Assessorada per un grup d’arquitectes, l’associació va fer una proposta perquè el bloc es desplacés quatre metres. D’aquesta forma, se salvava el verd i els pisos guanyaven hores de llum solar. L’Ajuntament, però, la va rebutjar. “Estem molt enfadats i tristos pel resultat final”, valora Domingo. També estan “amatents i atents”, dirà després, quan expliqui que volen assegurar-se que el verd perdut es recupera. En aquest sentit, estan debatent amb el Districte de Sants-Montjuïc com hauria de ser la renovació del carrer, aquella que inclourà l’espai de memòria: “Volem que se segueixin uns criteris que donin màxima prioritat als vianants i que dotin de verd un carrer que suporta molt de trànsit rodat”.

Domingo no vol acabar la seva valoració dels fets sense explicar que té la sensació que hi ha barris de primera, de renda alta, i barris de segona, de renda mitjana-baixa, com la Bordeta. Els de segona, argumenta, tenen menys verd. “S’hauria de reparar aquest desequilibri social i mediambiental”, assevera. Aleshores, compara la ubicació escollida per abocar les terres de les obres de l’L8 dels FGC, l’esmentat parc de Joan Miró, a tocar del seu barri, i l’escollida per abocar les de les obres de l’L9 del metro, al carrer de Mandri, on no ha importat tallar la circulació tot i haver-hi una zona verda, els jardins de ca n’Altimira, a pocs metres, assenyala Domingo. “Em pregunto per què no ha estat possible fer això a qualsevol dels carrers adjacents al parc de Joan Miró”.

La distribució del verd urbà per districtes

Segons dades del Pla Natura Barcelona 2030, Sants-Montjuïc és l’únic districte de la ciutat que supera els 10 m² de verd urbà per habitant (17,5), una estadística que cal matissar, atès que s’hi compta el verd de la muntanya de Montjuïc i que, si es mira barri a barri, la gran majoria no arriba al llindar dels 10 m². Les Corts (9,7) i Horta-Guinardó (8,1) ocupen el segon i tercer lloc. A la cua, l’Eixample (2), Gràcia (3,5) i Sant Andreu (4,2). Aquestes dades inclouen els arbres dels carrers. Si s’exclogués aquest arbrat, s’inferiria que les grans infraestructures verdes
es troben als barris benestants.

L'entrada El verd dels barris, sota amenaça ha aparegut primer a Carrer.

Aquest article és un intent -modest- d’indagar en la intrahistòria del Metro de Barcelona, és a dir, la d’aquells éssers anònims que mai sortiran als llibres de text, però sense els quals les coses, senzillament, no són possibles.

Una època d’efervescència

Els inicis del segle XX van ser temps d’empenta, de desenvolupament. La neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial va portar una època de creixement industrial, que va demanar molta mà d’obra, subministrada en primera instància pel camp català. Quan aquest ja no en va poder proporcionar més, els treballadors van començar a arribar des d’Aragó, València i Múrcia. Als anys vint, al desenvolupament de la indústria se li va afegir la construcció de grans infraestructures i obres públiques, com el Metro de Barcelona o l’Exposició Internacional de 1929. “Va ser un temps d’expansió per a la ciutat”, declara Ferran Armengol, professor associat de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona. “Es van construir les Estacions de Sants i del Nord; es va obrir la Gran Via; es va soterrar el Ferrocarril de Sarrià al carrer de Balmes i els barris de Sants i les Corts van experimentar un creixement considerable”. Aquest context favorable va atreure la primera gran onada migratòria cap a Catalunya procedent del sud d’Espanya, concretament des de Múrcia. Molts d’aquests migrants murcians serien els qui construirien, en condicions deplorables, el que avui és el Metro de Barcelona.

La gran vaga

De la construcció del Metro se’n van encarregar dues grans companyies: Gran Metropolitano de Barcelona, que va obrir el tram que anava de Lesseps a Plaça de Catalunya i La Rambla, és a dir, l’actual Línia 3 (verda); i Ferrocarril Metropolitano de Barcelona, que va realitzar el trajecte de Bordeta a Plaça de Catalunya, això és, la que avui és la Línia 1 (vermella). Les condicions de treball eren duríssimes: “El treball era a pic i pala”, explicava Manuel Marina, guia oficial del Metro de Barcelona, al diari murcià La Verdad, en un article titulat “Los emigrantes murcianos que excavaron el metro de Barcelona”. “Les condicions eren molt precàries, sense mesures de seguretat i amb molta pressa. Aquells treballadors eren com talps. Ni tan sols es van realitzar bones cates per comprovar l’estabilitat del terreny, la qual cosa va provocar continus despreniments”, agregava. En un dels accidents van morir onze obrers.

Armengol afegeix que “les queixes eren pels sous, però també per les condicions laborals: la feina s’organitzava en brigades, al capdavant de les quals hi havia un capatàs. Doncs bé, la gran vaga que van protagonitzar els obrers del Metro va començar el gener de 1923, amb una discussió amb un d’aquells despòtics capatassos. Al subsòl de Barcelona hi ha molta aigua, i els treballadors del pou número 4 de l’actual línia verda van denunciar que hi havia fuites. Llavors van reclamar botes per no treballar mullant-se i un plus al·legant que els miners que treballaven amb aigua cobraven més que els que no patien aquesta mena de penalitats”.

Obres aturades sis mesos

El moviment sindical estava molt arrelat aleshores, i la vaga va aconseguir paralitzar les obres ni més ni menys que sis mesos. La companyia contractista ho va intentar tot, fins i tot contractar esquirols, però finalment els obrers van assolir els seus objectius. Un èxit que va tenir conseqüències, algunes d’insospitades: l’empresa Gran Metropolitano de Barcelona va pagar els sous als treballadors i va acomiadar el contractista, de nom Hormaeche y Beraza, per haver-se mostrat incapaç de gestionar el conflicte. Aquest va quedar molt afectat per l’aturada -que el seu biògraf va arribar a qualificar de “salvatge”-, però cinc anys després es va convertir en un defensor dels drets dels treballadors. Sens dubte, aquella vaga li va remoure la consciència.

Lliçó amarga de misèria i xenofòbia

El professor Ferran Armengol sosté que entre els treballadors del Metro de Barcelona n’hi havia de totes les procedències, incloent-hi catalans. Tanmateix, i malgrat la manca de xifres fiables de quants murcians van estar empleats en les obres, tot apunta que aquest va ser un dels col·lectius més nombrosos: “Molts dels operaris procedien d’Almeria i Múrcia”, afirma Manuel Marina -la feina del qual com a guia del Metro consisteix en explicar-ne la història a les visites-. De fet, el barri de Collblanc-La Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, va ser conegut com la Murcia chica. Tant és així, que, segons una investigació de l’historiador Joaquín Ruiz i la demògrafa Cristina López, gairebé un de cada quatre residents d’aquesta barriada obrera -amb un cens de quasi 22.000 persones el 1930- procedia d’aquella regió.

Les seves condicions de vida i la seva acollida no van ser gaire fàcils. Ana Ibars, que resideix a l’Hospitalet i és néta de José, murcià arribat als anys vint per treballar al Metro, recorda que els seus avantpassats van haver de suportar l’amuntegament i l’infrahabitatge: “El problema dels pisos patera que veiem avui ja ho van patir ells”, declarava a La Verdad. I Guillem Moreno, resident a un poble de Barcelona, el besavi del qual, Gaspar Martínez, també va haver d’emigrar, assenyala: “No era un treball ben pagat i vivien en la misèria. Alguns mesos no tenien ni per fer front al lloguer”.

A la penúria econòmica s’hi va afegir un fenomen que avui, malauradament, no ens resulta estrany: la xenofòbia. “Als anys vint i trenta, en certs àmbits la paraula murcià era un insult”, assegura l’historiador Manuel Domínguez, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet: “Se’ls acusava d’esquirols, que rebentaven el moviment obrer, que treballaven per quatre duros”. I l’historiador Chris Ealham, de la Universitat de Lancaster i autor de l’assaig La lucha por Barcelona (Alianza, 2005), on estudia la convulsa història de la ciutat comtal dels anys vint i trenta, afirma que, “en buscar culpables del fracàs social, ERC els va trobar en els emigrants, especialment murcians”. I relata com, a la frontera de Barcelona amb el barri de Collblanc de l’Hospitalet -de població predominantment immigrant-, s’hi va col·locar un cartell que deia: “Catalunya termina aquí! Aquí comença Múrcia!”. Aquesta població immigrada, assegura, va ser “vilipendiada per les autoritats, sectors nacionalistes i les associacions patronals al llarg de tota la República”.

Una amarga lliçó que, en temps d’ultradretanismes de tot signe -tant espanyolistes com catalanistes-, cal recordar per tal que no es torni a repetir.

L'entrada La intrahistòria obrera del metro de Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Era un home de poques paraules, però somreia no sabria dir si amb els ulls o el bigoti. Dibuixava com el sorneguer que era, però mai amb mala llet. Deia que la conya li venia per via paterna. Hauria pogut presumir dels milers de caricatures publicades en un ventall ampli de mitjans de tots els colors. “No sé quants dibuixos he fet; un fotimer”. Poc conscient de la transcendència del seu art, guardava pocs originals i vam tenir feina per recollir-ne uns quants per muntar l’exposició que l’Arxiu Històric del Poblenou i l’Aliança vam organitzar per a la festa major del 2022.

Era d’una humilitat que feia ràbia i tot. Els companys de Carrer el descriuen com a tímid i discret i semblava que el seu objectiu era passar desapercebut quan entrava a la redacció. “Escoltava atent i seriós les idees boges [de l’Andrés Naya, històric codirector de la revista] i quan tornava amb el dibuix vèiem que ho havia entès tot a la perfecció”, recorda Elia Herranz, cap de redacció.

Darrere del dibuixant hi havia un pare coratge que es va quedar vidu quan el més petit dels seus tres fills tenia tres anys. Els va tirar endavant treballant de dia en una oficina i dibuixant de nit. Els néts el recorden com un bon cuiner, per les pilotes i per les pizzes. Cada any, en l’aniversari del seu casament, tornava sol al Pa i Trago on havien dinat amb la Rosa, la seva dona, quan era viva. Durant els quasi tres anys que ha sobreviscut a l’ictus em commovia com el cuidaven els fills. Sempre que podien el portaven de passeig o dinava amb els cunyats i ell, que havia estat un bon gurmet, ara demanava salsitxes de Frankfurt.

Poblenoví de soca-rel i vinculat a les entitats del barri, va començar a publicar
a la revista 4 Cantons. La seva primera feina cobrant com a dibuixant va ser a Mundo Diario, després a Canigó i l’Avui fins que un director el va fer fora perquè no volia que el diari semblés un tebeo. I aleshores va passar una bona temporada fent “cabecitas” a l’ABC. Era un home tranquil, tant que un diumenge d’abril, quan va anar a buscar el diari, li va dir baixet al quiosquer: “Em penso que tinc un ictus”. I així va ser.

*Maria Favà és periodista.

L'entrada Manel Puyal, l’home tranquil ha aparegut primer a Carrer.