Per als habitants de les ciutats els parcs, espais verds i jardins urbans ofereixen principalment dos beneficis immediats, el gaudi d’un espai relaxant i un vessant d’ús recreatiu.
Els antecedents i les motivacions per a la creació de jardins i parcs públics a les nostres ciutats tenen el seu origen en els corrents revolucionaris nascuts amb l’esperit de la Revolució Francesa, el naixement dels estats liberals i la necessitat d’una resposta als problemes higiènics que es van generar especialment a partir de la segona meitat del segle XIX a les ciutat industrials europees. La densitat que anaven adquirint les ciutats com a resultat de la revolució industrial va forçar la necessitat de generar espais oberts i amb ells l’aparició dels primers jardins urbans públics.
A la nova inquietud per la salut pública i el benestar dels habitants es va afegir la pressió de la burgesia, que desitjava espais ben equipats per al seu esbarjo i exhibició, i possiblement la necessitat d’esbargiment de les classes populars, que veien com els espais urbans perifèrics eren colonitzats pel creixement de la ciutat que ocupava els seus llocs tradicionals de recreació.
L’aparició d’un temps i un espai per al lleure a l’abast d’una cada cop més extensa majoria generava una cultura del temps lliure que duia associada una manera diferent de relacionar-se amb la “natura” i l’establiment d’uns criteris en la planificació de la ciutat i l’espai públic fins llavors impensables. Fins aquell moment els jardins havien estat paradisos privats construïts per la reialesa, l’aristocràcia i per la gran burgesia per a ús exclusivament particular. El jardí públic es va obrir per al conjunt de ciutadans i es va imposar en la manera de fer ciutat.
Sobre aquesta base higienista i d’ús recreatiu, apareixerà el concepte de parc públic com l’espai verd sobre el qual s’aniran afegint noves funcions i una gran diversitat d’usos i atributs fins a l’actualitat, en què els parcs s’han convertit en equipaments de gran transcendència, amb importants implicacions en la vida social. En la seva dimensió urbana, metropolitana o regional es contemplen com un element imprescindible i necessari en qualsevol planificació del territori.
No hi ha dubte sobre la influència i els beneficis que aporten els parcs urbans a la ciutadania. Per a molts urbanites els parcs són l’únic referent de la natura.
Beneficis naturals i socials
D’entre els beneficis dels parcs urbans, ja hem parlat de la millora de la qualitat de vida i de la salut, que va ser un dels principals motors de la seva concepció, però la presència de vegetació contribueix també a la millora de la qualitat de l’aire i d’altres variables ambientals, com la millora del control tèrmic, la regulació del cicle hidrològic, l’atenuació de la contaminació acústica i l’afavoriment de la biodiversitat en facilitar el refugi de fauna i la seva diversitat.
Per altra banda, hi ha tot un seguit de valors relacionats amb la seva funció social que no són menys importants que els valors naturals, ambientals i paisatgístics. Els parcs són espais de lleure i punt de trobada on es facilita la cohesió social, la pràctica esportiva, i el benestar emocional i psicològic. Però aquesta visió actual del jardí públic com un substitutiu de la natura en el medi urbà, en la qual l’argument principal és la “naturalització” urbana per aconseguir uns beneficis “ecològics” i mediambientalment saludables, no ens queda petita? No es tracta d’una visió reduccionista del que representen els jardins?
Els parcs són també altres coses. Són subjectes de significat cultural que acompleixen funcions artístiques i de civilització. Els parcs són custodis de la nostra història cultural, artística i emocional i, tenen una lògica interna que permet que els seus elements siguin portadors de significats concrets.
Alguns mites culturals introdueixen el concepte de Paradís, un espai descrit sempre com un paratge meravellós en el que creixen arbres carregats de fruites de tota mena i flors amb les aromes més exòtiques, on la llum i les ombres juguen pel delit de la vista i el plaer del cos.
Potser per això, l’home no ha abandonat mai el desig de plasmar en un tros de terra un escenari idíl·lic de bellesa i pau. Tots els jardins creats arreu del món són el reflex del desig de recuperar la imatge d’aquesta idíl·lica felicitat, un mirall del món celestial.
Retorn al paradís perdut
Històricament s’ha relacionat el jardí amb el plaer, amb la bona vida, segurament perquè el jardí acompleix la idea de contacte o retorn a la natura, amb la creença que l’aproximació a la natura ens posa en relació amb allò diví. Els jardins són espais de bellesa, vergers que ens acosten al plaer psicològic, al gaudi de la natura i a la meditació contemplativa. Un lloc espai-temps on es poden adquirir consciències i experiències transcendents que no tenen res a veure amb les utilitats que se’ls sol atribuir. En un parc s’entrelliguen, dialoguen la “força vital” de la natura -amb els seus cicles de vida i mort- i la capacitat de l’ésser humà de crear harmonia i bellesa més enllà de la mateixa naturalesa. Per això se sol parlar d’una “mística del jardí”.
Si l’objectiu primitiu és la recerca del plaer i la felicitat a través dels sentits, encara que sigui de manera temporal, ¿és aquest impuls el que al llarg de tota la història de la humanitat ens ha incitat a crear jardins?
No oblidem que els jardins i parcs són creacions culturals, construccions complexes, plenes d’artificis que exigeixen variades competències relacionades amb l’art i la tècnica. Cada pam de la superfície d’un parc, cada arbre, cada arbust, a l’igual que cada parterre o cada corba d’un camí, està posada amb una intenció i amb un propòsit. Són fruit de la voluntat humana, d’una decisió racional per intervenir sobre la natura i amb el seu tàcit consentiment.
No existeix jardí sense tècnica però tampoc existeix jardí sense que la natura hi aporti els seus recursos: la vida dels éssers vius que el componen, el temps que el transforma i la certesa de la seva mort. En un parc l’aprofitament d’aquestes forces es modela mitjançant les competències tècniques i artístiques per fusionar natura i creativitat humana. No hi ha res que ens pugui acostar més a la natura i a la divinitat que treballar plegats amb ella, sota la seva aprovació, sense violentar-la.
Parcs o zones enjardinades?
Alguns dels parcs urbans de les nostres ciutats han perdut en gran mesura l’amalgama entre natura, tècnica i art, aquesta essència que ens aproxima i recorda la natura perduda, per adquirir un únic rol d’espai verd funcional. La necessitat d’equipaments esportius, jocs infantils, àrees d’oci per a les mascotes, àrees de pícnic i altres equipaments tan bàsics està convertint en simples “zones enjardinades” els parcs que haurien de conservar-se com escenaris de la història, llocs on redescobrir el paper simbòlic de la natura i la recuperació del paradís perdut. Però, pot ser això no depèn només del lloc… ¿deu ser que també nosaltres estem perdent el contacte vital amb la natura?