El pitjor d’aquestes opinions, a banda de ferir persones que són veïnes, és que amaguen els veritables responsables dels problemes socials que patim, assenyalant com a culpables persones que no es poden defensar. Per això l’extrema dreta les inventa i difon: per confondre’ns i perquè no siguem capaços d’identificar les veritables causes dels problemes. Perjudiquen les persones a qui acusen, però també els moviments socials reivindicatius.

La llista de falsedats o tergiversacions és llarga i diversa. Diuen que les persones migrants prenen la feina als espanyols o als catalans, que s’aprofiten dels serveis públics i els col·lapsen, que incrementen la inseguretat, que porten malalties noves o, fins i tot, que són les culpables de la crisi de l’habitatge. Com si les persones migrants prenguessin les decisions sobre a qui contracten les empreses, quants diners retalla l’Administració en serveis socials o a quin preu es posen els pisos a la venda o lloguer.

Cal que qualsevol persona pugui treballar amb seguretat legal perquè la precarietat i la inseguretat jurídica no faci fracassar els convenis laborals; que pugui cotitzar per finançar els serveis públics i les pensions; que pugui llogar un pis en comptes d’habitacions compartides; que pugui denunciar els abusos d’empresaris i propietaris; que pugui ser atesa mèdicament i que els centres de salut detectin a temps qualsevol risc sanitari; i que pugui negar-se a treballar per a qualsevol màfia perquè tindrà alternatives segures i legals. Pel bé de la convivència als barris, cal contrarestar aquestes opinions amb dades fiables i arguments sobre per què ens interessa que tothom tingui papers.

L'entrada ‘Migracions’ de notícies falses ha aparegut primer a Carrer.

Aquest panorama pot portar a la desesperança, però, com diu la periodista francesa Salomé Saqué, cal resistir i defensar valors fonamentals, i el moviment veïnal és un espai privilegiat des d’on arribar a la comunitat, amb la seva tradició de lluita pels valors democràtics i conquestes materials i de drets per a totes les persones sense distinció. Les xarxes veïnals, basades en la coneixença i el suport mutu entre persones diverses, permeten escoltar i comprendre situacions vitals difícils que afavoreixen la permeabilitat de l’odi i transformar pors comprensibles en valors i objectius compartits: tothom vol un barri que cuidi, que no deixi ningú enrere, un futur per a les generacions futures, un projecte de vida en comunitat.

Les associacions veïnals representen la diversitat d’un territori i connecten persones, entitats i moviments. Per això han d’estar alerta i fer veure qui hi ha al darrere dels nous lideratges veïnals, que no apunten a les causes estructurals dels problemes, sinó que assenyalen col·lectius vulnerables, plantegen solucions securitàries i excloents, i ataquen la democràcia. Una tasca clau per evitar que la gent s’hi deixi convèncer.

I cal el suport institucional a les associacions que defensen barris diversos i amb drets per a tothom, perquè són la primera línia de resistència. Quan l’ultradreta arriba a un barri amb vincles forts, es troba una comunitat cohesionada on l’altra persona no és un perill, sinó una veïna, una igual.

*Rocío Vilaró és membre de la Comissió d’Interculturalitat i Antiracisme de la Favb.

L'entrada Associacions veïnals, primera línia de resistència ha aparegut primer a Carrer.

Aquest racisme estructural excedeix l’anècdota individual, explica Poggi. Es construeix des de les institucions, els mitjans de comunicació i els partits d’extrema dreta, però es desplega en escenes quotidianes aparentment menors: una mirada de sospita, un comentari al parc o un empadronament que mai no arriba. La clau, segons l’activista, és que el sistema “administra la frustració de la classe treballadora i la canalitza contra qui és més vulnerable”. Així, en un barri obrer, la persona migrant acaba sent assenyalada com la culpable de la precarietat, del col·lapse de la sanitat o de la manca d’habitatge digne i s’evita interpel·lar “un sistema que genera desigualtats”. “El racisme es manté viu mentre persisteix aquesta frontera simbòlica entre nosaltres i ells”, fins i tot en barris on, no fa gaire, els veïns també van ser considerats els de fora.

No tenir papers, la “presó invisible”

El racisme no és només social, sinó que s’infiltra a través de les pràctiques institucionals. Lamine Sarr, del sindicat i la marca col·lectiva Top Manta, descriu aquest mecanisme des de la seva experiència personal com a home negre que va arribar el 2007 a Barcelona i durant tretze anys va exercir la venda ambulant. Sarr defineix la vida sense papers com “una presó invisible”: sense empadronament, sense drets garantits, sense capacitat per projectar un futur i sempre exposat a la intempèrie legal i social.

El tracte policial, sovint denunciat, n’és un exemple flagrant. Sarr recorda que “la Policia té total impunitat per pegar-te amb una porra elèctrica” pel sol fet de vendre al carrer, mentre que “els lladres blancs que roben al metro reben un tracte molt més amable”. SOS Racisme Catalunya corrobora aquest diagnòstic i alerta que, davant els abusos, la resposta institucional segueix essent insuficient, amb una manca de rendició de comptes sobretot en l’àmbit policial. Per això, una de les seves prioritats és l’erradicació del racisme institucional, amb especial atenció al control i la sanció dels abusos dels cossos de seguretat.

Però el racisme no exigeix necessàriament violència física per ser present. “No cal ser manter per viure el racisme; només cal caminar pel carrer i passar al costat d’una persona blanca perquè s’agafi més fort la bossa”, relata Sarr. Poggi afegeix una forma de racisme “discret, que gairebé no deixa rastre, com ara canviar de seient quan una dona migrant s’asseu al costat, fer comentaris sobre la seva olor o el color de la pell o excloure-la de les festes de l’escala”.

Les institucions, lluny de ser només part de la solució, sovint s’hi aboquen com a part del problema. Tant Sindillar com Top Manta denuncien traves sistemàtiques a l’empadronament, malgrat ser un dret bàsic que obre la porta a la sanitat i altres serveis essencials. Les cites endarrerides mesos -o més d’un any- i la negativa a fer padrons sense contracte de lloguer, generen un mercat negre de padrons venuts per 400 euros, fets que constitueixen una forma extrema d’abús envers persones que ja es troben en situació de vulnerabilitat. Per a Sarr, aquest és un exemple de com un ajuntament que es proclama antiracista pot practicar la discriminació en silenci: “Si impedeix empadronar-se, està negant drets i reproduint racisme institucional”.

Dones, vel i odi amplificat

L’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024 confirma que els discursos d’odi tenen un impacte creixent, present en una de cada quatre situacions -el 25% dels 1.102 casos totals, amb un increment del 27,4% respecte a l’any anterior-, amb una especial incidència en l’àmbit digital on proliferen missatges estigmatitzadors contra migrants i col·lectius LGTBI. Aquest odi té conseqüències cruents als barris: Faouzia Chati Badou, presidenta de l’Associació de Dones Marroquines a Catalunya, denuncia que “les dones marroquines i pakistaneses -fàcilment identificables pel vel, la vestimenta o l’accent- són un blanc perfecte de mirades sospitoses, comentaris com ara ‘aquestes no fan res’ i barreres invisibles que bloquegen feina, habitatge i serveis bàsics”.

El discurs d’odi provoca que moltes persones “tinguin por i se sentin malament al barri”. En el cas de les dones, aquesta violència simbòlica les condemna a l’aïllament social: moltes eviten sortir, participar o relacionar-se amb altres veïns, eviten les festes veïnals i es tanquen en cercles reduïts, un cercle viciós que alimenta encara més els mateixos prejudicis que les exclouen. Aquest aïllament és un dels efectes més devastadors del racisme, que limita la seva participació i representació en els espais veïnals i mediàtics.

El paper dels mitjans de comunicació és crucial per amplificar o desactivar aquests prejudicis. SOS Racisme recorda que “el tractament mediàtic condiciona fortament la percepció del veïnat”. Quan els mitjans associen de forma esbiaixada la migració amb la “inseguretat, conflictivitat o càrrega social”, construeixen una imatge negativa que influeix en la convivència, assenyala Molina. Aquest fet el corrobora Sarr, que comenta que els manters són vistos com a “persones pobres, que no saben fer res, que no tenen cap ofici ni benefici, perquè és el que expliquen els mitjans de comunicació”.

Les xarxes comunitàries, un antídot

Aquest context d’odi generalitzat explica perquè els testimonis subratllen les xarxes comunitàries com a antídot essencial. Poggi defensa que una festa major que integri tots els col·lectius -fent desaparèixer la divisió entre els d’aquí i els d’allà– desactiva no només el racisme, sinó també la grassofòbia o l’LGTBIfòbia. Sarr afegeix que la batalla no pot recaure només en els col·lectius migrants: “Cal que partits d’esquerres i associacions veïnals liderin, de manera sostinguda, la confrontació amb els discursos d’odi”.

Les associacions veïnals i culturals tenen aquí un paper estratègic. Quan creen espais de convivència, desenvolupen activitats inclusives i actuen com a mediadores en conflictes, contribueixen a reduir la por, trencar rumors i posar rostre a allò que sovint només apareix als titulars com a problema, explica Chati. Treballant amb les escoles, els centres cívics i les entitats del barri, afegeix, es poden generar relats positius sobre les famílies marroquines i es visibilitza el seu treball quotidià. Per a moltes dones, aquests espais segurs esdevenen el primer lloc on poden explicar el que viuen i iniciar processos d’empoderament personal i col·lectiu.

Canvis polítics profunds

Malgrat aquestes iniciatives, el pes del racisme estructural continua sent fort. Els entrevistats coincideixen que calen canvis polítics profunds. Per a Sindillar, la clau passa per la derogació de la Llei d’Estrangeria i la regularització de totes les persones migrants: “Mentre una part del veïnat es mantingui fora de la ciutadania plena, serà fàcil convertir-la en boc expiatori”, exposa Poggi. Sarr reclama una esquerra capaç d’afrontar de cara els discursos d’odi, proposant lleis amb mecanismes reals de sanció i polítiques que garanteixin condicions dignes d’habitatge, feina i educació per a la població migrant. Chati subratlla, finalment, la importància d’escoltar les dones migrants i incloure-les en els espais de decisió veïnal i institucional: “Sense la seva veu, les polítiques antiracistes corren el risc de ser decoratives i no transformar la vida quotidiana als barris”.

L'entrada Racisme estructural, una barrera invisible als barris ha aparegut primer a Carrer.

Amb diners públics

L’entrada de l’extrema dreta als ajuntaments els ha permès recaptar una gran quantitat de diners públics, tant de la quota obligatòria que els càrrecs electes donen als partits com de les assignacions directes pels vots aconseguits i per als grups municipals. Per no parlar del dret de fitxar assessors, una via lliure per endollar-hi els quadres orgànics que fins ara es dedicaven a encartellar i fer pintades pels carrers. És el cas de Jordi de la Fuente, que ha passat de desfilar sota les sigles del neofeixista Moviment Social Republicà (MSR) a ser la mà dreta d’Ignacio Garriga (Vox) al Parlament de Catalunya i ocupar la secretaria general de Solidaridad, el sindicat ideat per Santiago Abascal -després de passar per la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada-. De la Fuente, a més, és regidor i té despatx a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, on ha penjat una bandera espanyola amb la simbologia de Noviembre Nacional -una doble NN amb una creu enmig-, una campanya d’exaltació dels dictadors Francisco Franco i Primo de Rivera. El seu company de militància a l’MSR, Alejandro Fernández, ha evolucionat des de participar en una desfilada en homenatge a Rudolf Hess -lloctinent d’Adolf Hitler a l’alemanya nazi- a Baviera (Alemanya) a ser regidor de Vox per Barberà del Vallès. Un fet que hauria d’avergonyir a tots els qui van introduir a l’urna una papereta amb el seu nom en les darreres eleccions municipals.

En el marc d’aquesta estratègia han confeccionat marques blanques a les xarxes socials que els permeten posar-se la pell d’ovella i camuflar-hi els ullals del llop. Per fer-ho, no desaprofiten la finestra d’oportunitat de la mà de Donald Trump i Elon Musk. Els magnats de les telecomunicacions globals, que controlen directament o indirecta les xarxes X, Facebook, Instagram, Youtube o TikTok, han acomiadat centenars de treballadors, i els han substituït per perfils més afins que modifiquessin els criteris de visibilitat dels continguts. Des de fa tres anys, als nostres telèfons mòbils hi arriben les informacions que ells volen, i generen climes d’inseguretat veïnal a demanda. Malgrat que les estadístiques confirmen que no hi ha un increment de la delinqüència, la percepció es manipula des de comptes com @BarriosSeguros o per part d’influencers que es passegen pels carrers insultant, provocant o agredint migrants per després enregistrar-los i titllar-los de “violents”. L’algoritme s’encarregarà de viralitzar els vídeos i uns dies més tard, casualment, aterrarà en aquell barri un polític de Vox o Aliança Catalana envoltat de càmeres de televisió. Enmig d’aquest clima, proliferen els atacs incendiaris contra persones que dormen al carrer, migrants o centres de culte de la religió musulmana. Per cert, sis mesos després de l’incendi intencionat que va calcinar la mesquita de Piera, cap investigat, cap detingut i la causa, arxivada.

El que tampoc s’investiga és com arriben a mans dels assessors i influencers de l’extrema dreta informacions secretes o reservades que consten a les instruccions policials dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. Tot funcionari públic té prohibit filtrar imatges o dades personals dels expedients que passen per les seves mans, però, quina coincidència, només apareixen a les xarxes socials els fets delictius vinculats a noms i cognoms àrabs. Cinc anys enrere, això ja passava a les televisions privades franceses, quan va transcendir una enquesta que revelava que la intenció de vot al Front Nacional de Le Pen es disparava al 60% en les plantilles de la Gendarmeria i l’exèrcit francès. Un indicador que dona moltes pistes del que passa a casa nostra.

*Jesús Rodríguez és periodista de la Directa.

L'entrada L’agenda ultra, poca esvàstica i molt Youtube ha aparegut primer a Carrer.

Albergs per a persones sense llar, centres per a menors no tutelats, sales de venipunció, centres d’atenció i seguiment a persones drogodependents… Tots són equipaments que tenen en comú estar adreçats a persones vulnerables i que, de manera més o menys intensa, han patit protestes veïnals quan s’han instal·lat els darrers anys en determinats barris de la ciutat. A què respon el que coneixem com a fenomen nimby?

Crec que respon bàsicament al fet que vivim en una societat cada vegada més individualista, en què no tenim un horitzó comú ni col·lectiu; no hi ha un sentiment comunitari ni de dir que tots formem part del mateix vaixell. És un fenomen relativament nou a Catalunya i al conjunt de l’Estat, però que està molt estudiat als Estats Units, que és una societat de naturalesa individualista. Hi ha un llibre molt bo que es diu Ciudad de cuarzo, del sociòleg Mike Davis, que en parla, i diu que no tots els moviments socials són de caràcter progressista: n’hi ha que són de caràcter regressiu i molts d’ells estan vinculats a la protecció del valor del sòl. I posa com a exemple el fenomen nimby.

És a dir, que si instal·les determinat equipament en un barri, consideren que baixa el valor econòmic dels seus immobles.

Per això dic que lliga amb la pèrdua de l’horitzó col·lectiu, perquè no veuen la casa simplement com un mitjà de vida, sinó que és bàsicament una inversió que en un futur es pot vendre per mudar-se a un lloc millor, amb aquesta idea contínua de cada vegada més, més i més. Nosaltres aquí mai hem sigut així. Primer, perquè tenim un altre tarannà a nivell cultural i social, més comunitari en algun sentit, i perquè mai hem tingut aquesta visió, que està relacionada amb el mercat de l’habitatge, de pensar que casa nostra no serà on viurem la resta de la nostra vida.

En aquests casos, sovint no es qüestiona tant l’equipament en si mateix com on s’ubica, no?

És així perquè, si el poses en el meu barri, d’alguna manera deprecies no només el meu habitatge, sinó la meva forma de vida, i jo no ho vull. És a dir, que aquesta gent ha de tenir algun tipus de tractament i ha de ser respectada i tot el que vulguis, però el que no vull és que estiguin al meu costat i, sobretot, no ho vull veure.

Alhora, és una actitud que reflecteix un rebuig a la pobresa. En comptes de mobilitzar-nos contra les desigualtats i apuntar cap a dalt, intentem amagar-la i ens mobilitzem a la pràctica contra els que més la pateixen.

No tenim el concepte que aquesta gent podem ser nosaltres en un futur o que formem part d’un mateix grup, sinó que simplement són gent que no ens agrada perquè nosaltres tenim la nostra pròpia trajectòria i, a més, algú ens ha dit, i ens ho hem cregut, que és una cosa que bàsicament és fruit del nostre esforç. Però això no és veritat.

Especialment quan hi ha persones migrants implicades en els equipaments en qüestió, el rebuig d’una part del veïnat es manifesta amb episodis de racisme, amb la participació sovint de grups d’extrema dreta. En un moment d’auge d’aquest espai polític, té la sensació que hi ha un risc que aquests episodis vagin a més?

Crec que sí. I a més, ara tenim la competència entre dos partits d’extrema dreta, Vox i Aliança Catalana. És una qüestió que cada cop veurem més, perquè, a més, una enquesta recent [la de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) publicada al novembre] mostra que un de cada quatre homes joves catalans pensen que la democràcia és una merda. Amb tot, crec que el tema de la dretanització de la gent jove l’hem d’agafar amb molta prudència, perquè moltes vegades estem demanant una resposta a una cosa que és molt complexa i que té moltes arestes, i ells l’avaluen en funció dels seus interessos d’aquell moment. Et poso un exemple. Fa uns dies va venir Vito Quiles a l’Autònoma [va fer-ho el 16 d’octubre] i els meus estudiants van dir que volien anar-lo a veure. No era per simpatia amb el seu pensament polític, ni tampoc per rebutjar la seva presència, sinó perquè era un espectacle. Perquè Quiles serà el que vulguis, però el tipus és una estrella del TikTok i els meus estudiants volien conèixer una estrella in situ i veure el que feia. Això no vol dir que d’alguna manera això no indiqui una direcció, una tendència, un sentit comú que s’està imposant entre un sector determinat de la gent jove. Segur que sí. Però també et dic que hi ha una part molt important que no estem veient que està molt més vinculada al fet que hi ha gent que es fa present, per exemple a les xarxes socials, i que passa a tenir seguidors de tota mena.

Sobre la mobilització contra determinats equipaments, és evident que l’extrema dreta busca instrumentalitzar un malestar que existeix, que és real.

Sí. De fet, el que fa és el que en antropologia anomenem fer servir un operador simbòlic. És a dir, agafar un element que té una sèrie de connotacions molt complexes, simplificar-ho al màxim i que aquesta simplificació quedi de la seva banda. Te’n poso un exemple. Al meu barri, el Poblenou, hi havia una església a la plaça de Sant Bernat Calbó. Durant un temps, va ser un espai d’acollida de migrants. El capellà era una persona molt compromesa i portava dues esglésies al barri. En un moment donat, l’Arquebisbat de Barcelona no pot mantenir les dues i en vol deixar una, que és aquesta que deia. Doncs una gent d’una congregació francesa es van interessar per venir a mantenir-la i transformar una part de l’església en un menjador per a persones sense llar. Immediatament, la gent va protestar. Què passava? Era que la gent no volia que hi hagués persones sense llar al barri o és que també hi havia una manca d’equipaments, com escoles i altres, que la gent feia molt de temps de demanava? I qui va sortir a escalfar la problemàtica des d’aquesta òptica? Doncs la gent d’extrema dreta al barri.

Hi ha una certa competència per uns recursos escassos?

Exacte, una competència entre pobres.

Quina hauria de ser la resposta per intentar pal·liar aquests conflictes? Un treball previ de les institucions amb la implicació del teixit veïnal?

S’ha de treballar en un front comú. Les institucions tenen el seu paper, però en un món digital, de xarxes socials, cada cop tenen menys capacitat d’inserir un pensament en la societat. Llavors hem de tirar del que tenim: les institucions; el moviment social dels barris, amb el que sempre s’ha de comptar; gent que té molta influència i que fa servir aquestes eines d’una forma que pot ser interessant, influencers del social. I després, cal treballar entre tots, no només per evitar aquest rebuig local, sinó per poder inserir en la societat un sentit comú, una hegemonia, amb la idea que tots formem part de la mateixa ciutat i hem de conviure amb tot això.

L’altra pota de la qüestió és contrarestar els discursos que defensen aprimar la cosa pública i reforçar l’estat del benestar.

Totalment. De fet, la gent que rebutja la instal·lació d’aquest tipus d’equipaments són dels que es presenten com a reductors dels impostos. Dit això, la història funciona de forma dialèctica i estem en un moment en què el pèndol ha anat cap a l’extrema dreta, però està arribant el moment en què està a punt de tornar enrere. Veiem els primers símptomes. Com les manifestacions per Palestina, el que ha passat a València amb el rebuig a Mazón o, tot i que estigui lluny, el que ha passat a Nova York [l’arribada a l’alcaldia del demòcrata socialista Zohran Mamdani]. A escala institucional, la voluntat de ficar mà al poder que han tingut fins ara les grans tecnològiques; que comenci a ser una preocupació la desregulació total de les xarxes socials, o les manifestacions per l’habitatge. Hi ha tot un seguit de coses que ens mostren com, de mica en mica, tornarem cap a l’altra banda.

L'entrada Jose Mansilla, antropòleg: “Vivim en una societat cada vegada més individualista” ha aparegut primer a Carrer.

Recullen preocupacions legítimes del veïnat sobre neteja, soroll, drogoaddiccions o robatoris i les exageren fins que sembla la fi del barri. Acusen col·lectius sencers -que sovint no es poden defensar- de ser els culpables dels problemes i ho barregen amb altres mancances socials: llistes d’espera a la sanitat o per accedir a un habitatge públic, baixa qualitat educativa…

Quan els xats tenen un bon grapat de participants, s’organitzen grups per enganxar cartells i fer alguna reunió presencial. Això proporciona als administradors una aura de líders que aprofiten per radicalitzar el seu discurs, augmentant els insults i les desqualificacions cap a les altres entitats tradicionals i plantejant solucions màgiques que saben que no ho són, però que els serveixen per generar més por, ràbia i odi als altres -sempre els cal que hi hagi algú altre a qui odiar-.

Com els reconeixereu?

La seva recepta és similar a tot arreu. Qualsevol reivindicació els serveix per atraure públic als seus canals. Poden aprofitar un parc en mal estat, unes escales mecàniques que no funcionen, uns contenidors desbordats, una plaça amb massa soroll, les restes d’un botellot habitual, les cagades dels gossos… No desaprofiten res, i no triguen a afegir notícies relacionades amb la inseguretat: no cal que siguin fets del mateix barri, qualsevol notícia escabrosa els fa servei.

Sempre acaben assenyalant culpables que, en realitat, són víctimes del mal funcionament del sistema: col·lectius de persones migrants i persones sense llar. No demanen solucions polítiques als polítics, només els demanen solucions policials o dràstiques. No acostumen a parlar de les causes socials dels problemes, sinó dels símptomes. No parlen de la culpabilitat dels interessos empresarials immobiliaris o sanitaris. No protesten pels preus de l’habitatge que deixen milers de persones sense sostre cada mes. No parlen de l’Administració, que permet que cada any centenars de joves migrants sense papers no puguin treballar ni llogar un pis. No es queixen per les retallades en sanitat, que fan fugir els nostres metges i infermeres a l’estranger, mentre es promociona la sanitat privada. Menteixen sobre quines persones reben ajudes. No mostren estadístiques oficials, els agraden més els rumors sobre casos que li han passat a un cunyat.

Prefereixen fotografiar i acusar de tot gent empobrida, abans que reclamar més i millors serveis socials especialitzats en addiccions i salut mental, més serveis bàsics -lavabos públics, dutxes o albergs- i, sobretot, els preocupa que puguin posar res d’això al seu barri, i més al costat de casa seva, perquè els baixarà el valor del seu pis.

A poc a poc, algun d’aquests grups de xat acaba creant una associació de veïns selectiva, apartant qui fa massa preguntes o qüestiona les solucions màgiques del líder salvador. El canvi organitzatiu els permet presentar-se amb un aspecte més seriós i formal als càrrecs de vicepresident del Consell de Barri o, fins i tot, com a representants veïnals al Consell de Ciutat. Quan arribin les eleccions municipals, a molts d’aquests nous líders veïnals els serà molt fàcil fer propaganda de partits d’extrema dreta. Ja hauran fet la feina de difondre mentides i odi. Alguns ho faran amb l’esperança de saltar a la política professional, d’altres amb el convenciment que per tenir una ciutat perfecta només cal expulsar la meitat migrant de la població treballadora -al futbolista o cantant ric, no cal- i amagar sota la catifa tota la gent empobrida.

Els reglaments per ser elegits en aquests càrrecs faciliten aquestes estratègies. Els representants al Consell de Ciutat són escollits pels vicepresidents del Consell de Barri o consells sectorials, i els vicepresidents del Consell de Barri són escollits per qualsevol persona, sigui o no del barri. Ja hem vist en algunes ocasions l’aparició espontània d’un centenar de suposats veïns i veïnes el dia de la votació.

Si les entitats socials no ens preocupem seriosament d’aquest fenomen i millorem la nostra feina, patirem una regressió important dels drets ciutadans i de la cohesió social. I tot això no passa per casualitat. Hi ha persones vinculades a gremis empresarials amb interessos privats importants sobre la ciutat que ho estan organitzant i proporcionen ajuts i assessorament a aquests xats. Fa poques setmanes que els mitjans es feien ressò de la creació d’una nova federació d’associacions veïnals, a la junta de la qual participa un empresari molt conegut del gremi de l’hostaleria. Segons ell, perquè vol més “pluralitat” en el moviment veïnal.

*Miquel Borràs és president de la Favb.

L'entrada L’extrema dreta baixa al carrer ha aparegut primer a Carrer.

Barcelona no és un cas especial. Segons l’informe Overview of Housing Exclusion in Europe, almenys 895.000 persones dormen als carrers de la Unió Europea en una nit qualsevol, el 30% més que el 2015. França ha passat de 143.000 persones sense llar el 2012 a més de 330.000 el 2023; Alemanya en comptabilitza 260.000; i Irlanda ha multiplicat per quatre el nombre de persones allotjades en serveis d’emergència des del 2014 -de 3.000 a més de 12.400-. Arreu del continent, albergs i centres residencials s’omplen, famílies són allotjades en pensions i hotels, i es multipliquen els programes per oferir suport social.

La visibilitat creixent de les persones sense sostre ha provocat una presència cada cop més gran d’aquesta problemàtica a l’agenda política i mediàtica. Les peces informatives, les intervencions dels representants polítics als plenaris i comissions de l’Ajuntament, i les expressions de preocupació dels veïnats basculen entre la compassió i el rebuig. Per una banda, els discursos més compassius solen exigir respostes immediates com l’obertura d’albergs o espais de refugi. Per l’altra, els discursos de rebuig se centren en les molèsties i presenten les persones en situació de carrer com una amenaça per a la convivència, la higiene o la seguretat.

Ambdues perspectives conviuen i estan condicionades per experiències de veïns i veïnes, però també hi influeix un clima polític i mediàtic que els últims anys s’ha transformat. En poc temps, l’associació entre sensellarisme, brutícia, desordre i delinqüència ha guanyat terreny. La centralitat del debat sobre la qualitat de l’espai públic en les últimes eleccions municipals no va ajudar a destriar les causes i les conseqüències de cada problemàtica, i les campanyes electorals dels partits i els debats en què s’identificava una amalgama de problemes i molèsties amb una suposada deriva de la ciutat cap a la permissivitat, el desordre i la inseguretat va contribuir a reforçar una visió criminalitzadora de la pobresa i va convertir-la en una qüestió d’ordre públic.

La compassió o l’empatia no són incompatibles amb la incomoditat o la queixa per molèsties com la brutícia o el soroll. Però el creixement dels discursos aporofòbics i racistes genera una falsa sensació de polarització. Explicar les causes estructurals del sensellarisme no és justificar que algú que viu al carrer pugui instal·lar-se i viure al portal d’un edifici d’habitatges o utilitzar-lo de WC. Però qui capta vots entre el descontent i la indignació obté notorietat i rèdits electorals de fer passar els casos particulars per la norma general, recuperant i actualitzant imatges estereotipades del passat.

Els primers estudis sobre les persones sense sostre i sense llar als Estats Units
i a Europa van contribuir a descriure un objecte d’anàlisi i d’intervenció social amb necessitats pròpies i característiques associades a estils de vida desviats o marginals. Aquest estereotip compleix dues funcions essencials: d’una banda, permet a la ciutadania amb una vida normalitzada mantenir la certesa que, per malament que vagin les coses, ningú és víctima de les formes més extremes de pobresa urbana si no té vinculació amb vicis, comportaments desviats o una genèrica mala vida. De l’altra, la culpabilització de la víctima sempre resulta un recurs eficaç per trencar vincles morals. Ningú no pot responsabilitzar-se de la sort d’algú que s’ha llaurat la seva mala situació i, si ho fa, la motivació és la llàstima.

Recuperar aquests mecanismes de desresponsabilització és especialment útil per qui vol treure rèdit electoral de la sensació d’impotència i de la por. Les causes de l’exclusió residencial sobrepassen els límits de les ciutats: la crisi d’assequibilitat de l’habitatge, les mancances del sistema de garantia de rendes i de la protecció social o els riscos d’exclusió social que afecten la població migrant, requereixen polítiques de nivell estatal o europeu. Mentrestant, criticar uns serveis desbordats per la seva ineficàcia, problematitzar que la majoria de les persones usuàries sense llar i usuàries dels serveis són estrangeres i barrejar sensellarisme amb brutícia, soroll i delinqüència als plenaris municipals, ofereix una gran oportunitat per oferir solucions simples alhora que racistes i aporofòbiques: carregar contra la població migrant i calcar els programes de l’extrema dreta europea i nord-americana, reduir els recursos per combatre l’exclusió i mantenir un control ferri sobre un espai públic destinat a ser l’escenari de les vacances de mitja Europa.

En aquest context, és urgent plantejar algunes idees per fer front a aquest gir discursiu. Primer, cal superar la identificació entre sensellarisme i situació de marginalitat i exclusió social extrema. Quan el debat se centra només en el carrer s’obvia el fet que l’exclusió residencial que es manifesta a la via pública només és una petita part d’una realitat molt més àmplia. Ningú no sap amb certesa quantes persones viuen de manera permanent a la ciutat sense comptar amb un domicili. Cada cop més gent malviu en infrahabitatges, s’està en habitacions de relloguer, resideix durant anys en pisos sobreocupats… Tot plegat passa de portes endins dels immobles i té una connexió directa amb el que passa fora, perquè alternar entre diferents situacions d’exclusió residencial és habitual i les línies divisòries entre quedar-se sense habitatge i quedar-se sense un sostre on refugiar-se s’han anat desdibuixant. Una visió més àmplia contribueix a identificar que aquells factors que fan créixer el sensellarisme visible també augmenten altres formes d’exclusió residencial i destrueixen els barris expulsant-ne el veïnat.

També és necessari dimensionar l’impacte sense negar-lo. El discurs aporofòbic pren la part pel tot. Certament, hi ha persones que viuen al carrer que generen molèsties, gestionen les seves addiccions amb impacte cap al veïnat o delinqueixen. Però la major part de les 1.500 persones que dormiran aquesta nit al ras a Barcelona passen el dia totalment desapercebudes. De fet, lluny del tòpic que diu que els sense sostre són els invisibles de les nostres ciutats, dormir i viure al carrer exposa a una visibilitat i falta d’intimitat molt gran i qui ha de patir aquesta situació cerca, com faria qualsevol altra persona, anonimat i no cridar l’atenció.

El paper de les migracions

Cal identificar els riscos d’exclusió als que està sotmesa la població migrant i visibilitzar el paper de les migracions transnacionals. Més del 80% de les persones en situació de carrer de Barcelona són de nacionalitat estrangera, però també és cert que un terç de la població de la ciutat, mig milió llarg de persones, ha nascut a l’estranger, i que la immensa majoria no han necessitat mai serveis socials ni allotjament d’emergència. De fet, les migracions transnacionals són el motor demogràfic i econòmic de la ciutat. La població d’origen estranger suposa el 60% de la força laboral dedicada a les cures i el 40% dels treballadors i treballadores de l’hostaleria. Alhora, el 70% del veïnat nascut a l’estranger és inquilí i paga un lloguer per viure-hi, cosa que suposa una transferència important de rendes cap a propietaris de la ciutat.

També cal explicar millor la missió i els resultats dels serveis socials i de l’activitat de les entitats. El creixement significatiu del problema, en paral·lel a l’increment de recursos, pot ser vist com un indicador de fracàs. Tanmateix, l’evolució de les xifres no explica que els serveis que ofereixen suport social, laboral i legal, que proporcionen allotjament en moments de crisi, o que acompanyen l’estabilització residencial de qui ha perdut l’habitatge, aconsegueixin que milers de persones reconstrueixin la seva vida cada any.

És precís no barrejar problemes ni projectar prejudicis. La brutícia es resol embrutant menys o netejant més; la convivència, cuidant les xarxes de relació, promovent un ús compartit dels espais i reduint les desigualtats; i l’exclusió residencial es combat amb polítiques d’habitatge assequible, suport social i prevenció.

*Albert Sales és investigador de l’Institut Metrópoli.

L'entrada Quan la pobresa es converteix en un problema d’ordre públic ha aparegut primer a Carrer.

El fet de subvertir aquest ordre polític ha convertit els feminismes en un objectiu prioritari per a l’extrema dreta. “La dreta vol un model de dona sotmès a un rol tradicional. La nostra proposta és una amenaça perquè entenem que el gènere va més enllà del sexe biològic”, afirma una membre de La Lluna del Clot, un col·lectiu transfeminista que celebra enguany el desè aniversari. El 2019 van fer un mural al mercat per denunciar la gentrificació i reivindicar-lo com un espai del barri ocupat per dones i identitats dissidents. Pocs dies després, apareixia marcat amb pintades de Vox: “Els va molestar perquè el mural era un exemple de vida comunitària i diversa, i això va en contra del que ells promouen: el seu discurs es basa en l’odi i en assenyalar l’altre”.

El cas no és aïllat. Assumpció Justo, de l’Associació Veïnal del Casc Antic, explica que el 2018 van fer al carrer de la Bòria un mural on apareixen dones rellevants en la història del feminisme, una obra que “ha patit agressions masclistes constants”. La primera, signada pel partit polític esmentat més amunt, va anar dirigida contra la figura d’Angela Davis -filòsofa, política i activista feminista-. L’última, aquest mateix any, va consistir a pintar nikabs a totes les dones representades. Justo identifica l’acció amb l’extrema dreta: “Aquesta pintada s’ha repetit de manera coordinada en altres ciutats i pretén culpabilitzar els magrebins. Però al barri ja sabem que no han estat ells: les dones musulmanes al barri no porten nikab i, quan vam anar a explicar-ho a la mesquita, van venir a netejar les pintades juntament amb altres veïnes”.

Canvi d’estratègia

El discurs feixista ha passat d’una retòrica obertament antifeminista a instrumentalitzar la defensa de les dones per atacar la migració, mentre reforça un ideal de família tradicional, nacional, blanca i heterosexual. “La dreta no vol dones amb hijab, les vol tancades a casa”, resumeix Justo. Rocío Vilaró, de la Vocalia de Feminismes de l’Associació Veïnal de Sant Antoni, treu conclusions similars: “Ara, l’extrema dreta dissimula amb el feminisme, ataquen la gent migrada del barri, la seu de Mujeres Pa’lante o el sensellarisme. Nosaltres vam fer el 2022 un mural amb referents feministes que apareixia cada dos per tres amb esvàstiques; fa temps que no ens passa. El que sí fan es posar-nos sota la persiana de l’associació cartells trencats de les nostres activitats o posar enganxines als punts liles amb imatges de Trump, Milei o Meloni”.

Els atacs visibles al carrer no són els únics: els discursos d’odi també han tingut una gran acollida a l’esfera digital. A les xarxes han sorgit defensors dels drets dels homes, incels -homes cèlibes involuntaris-, youtubers misògins i gurús de la seducció. “La masclosfera és una resposta reaccionària a l’avenç del feminisme. Aplega espais en línia que difonen discursos misògins i antifeministes, normalitzen la discriminació i legitimen la violència. Les plataformes digitals són molt laxes amb el control d’aquests continguts”, explica l’Andrea, de FemBloc, una iniciativa que combat les violències masclistes digitals. “Les xarxes socials són gratuïtes perquè nosaltres som el producte. I els discursos d’odi donen molts beneficis, perquè provoquen reaccions emocionals de rebuig que generen més activitat i, per tant, més diners. Això acaba sent un altaveu que polaritza el debat públic, legitima la violència sexual i afavoreix processos de radicalització ideològica”.

A més de la proliferació de discursos reaccionaris, l’anonimat de les plataformes permet atacs individuals i col·lectius a dones i dissidències de gènere. “La cibermisogínia provoca violències sexuals: rebre contingut sexual explícit no consentit; patir sexpreading [difusió de fotos sense permís]; extorsió, i ara, amb la intel·ligència artificial, està sorgint la suplantació de la imatge, que encara no està regulada. També es promouen continguts que imposen cossos perfectes que poden tenir efectes molt negatius com, per exemple, l’obsessió de les nenes amb l’skin care [la cura de la pell]”. Davant d’aquesta situació, l’Andrea assegura que és molt important la prevenció i l’autodefensa digital: “Hi ha moltes eines per fer front a aquestes situacions i és molt important saber com actuar davant d’un atac, conèixer què respondre i què no, i saber com denunciar contingut. Com més es denuncia, més possibilitats hi ha que la plataforma respongui”.

Aquest entramat moltes vegades passa del carrer a la política pública amb el finançament d’organitzacions antiavortistes lligades a l’extrema dreta. Segons l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, entre el 2020 i el 2024 més de 50 entitats antiavortistes van rebre 7,8 milions d’euros en subvencions públiques. Barcelona n’ha notat els efectes: “El passat 8 de març vam denunciar que a l’Hospital de Sant Pau no es practiquen avortaments”, expliquen a La Lluna del Clot.

Als carrers i a les xarxes, els transfeminismes lliuren una batalla a les polítiques de dretes i recuperen una eina essencial: la memòria. En el seu desè aniversari, La Lluna del Clot ha organitzat una ruta sobre les genealogies feministes del barri per rescatar històries de dones i dissidències: “Volem recuperar com el barri s’ha construït amb solidaritat i comunitat. La memòria és la millor defensa davant l’extrema dreta”.

L'entrada Divers i comunitari, el feminisme que incomoda la dreta ha aparegut primer a Carrer.

Atacs recurrents

Els atacs contra símbols LGTBI a l’espai públic no són nous, ni tampoc casuals. El juny del 2024, en ple mes de l’Orgull, es va cremar la bandera LGTBI instal·lada a la façana del Forn Trinitat, a la Trinitat Vella. Com a mostra de suport, el veïnat va posar-ne més als balcons dels seus habitatges. Una setmana després, el comerç va col·locar-ne una de nova i aquesta va ser estripada, cremada i, fins i tot, escopida. El juliol d’enguany, l’establiment en va col·locar una altra i se la va trobar en una paperera.

Entre els actes vandàlics LGTBI-fòbics més coneguts, destaca l’atac que va patir el 2019 el Centre LGTBI de Barcelona, un equipament públic que ofereix assessorament jurídic, acompanyament psicològic i orientació laboral per a persones del col·lectiu. Pocs dies després de la inauguració, la façana va aparèixer amb pintades amenaçadores -“Estáis muertos” i “Fuck LGTBI”-, a més de símbols neonazis i uns quants vidres trencats. El veïnat de Sant Antoni, com el de la Trinitat Vella, es va mobilitzar i va cobrir l’entrada del centre amb post-it de suport. “Stop homofòbia”, “Aquest lloc és necessari” o “No esteu sols” van ser alguns dels missatges. Malgrat tot, l’agressió va quedar impune perquè la Fiscalia de Delictes d’Odi no va poder identificar-ne els autors. Accions com aquestes atempten contra espais que haurien de ser segurs per a la comunitat LGTBI i amenacen la seva xarxa de suport i activisme.

L’Observatori de les Discriminacions a Barcelona -nascut el 2018 i integrat per organismes i entitats municipals com ara l’Oficina per la No Discriminació per fer seguiment de les situacions de discriminació a la ciutat- va registrar en el seu informe del 2024 fins a 226 actes d’LGTBI-fòbia, que és el quart motiu de discriminació a la metròpoli. La majoria dels casos van anar acompanyats d’agressió física o amenaça i l’informe assegura que aquestes sempre s’expressen “amb discurs discriminatori o d’odi”. L’Observatori també mostra preocupació perquè, amb l’auge de l’ultradreta, “s’estigui legitimant, cada cop més, la virulència d’aquesta discriminació i n’augmenti la impunitat”. Dels casos registrats, 31 anaven dirigits al col·lectiu en conjunt, i hi incloïen discursos d’odi a xarxes socials o actes vandàlics com els exemples esmentats.

Preocupació pels discursos d’odi

El passat 28 de juny, unes 10.000 persones, segons els organitzadors, es van manifestar des de la plaça de la Universitat fins a la plaça de Sant Jaume en el Dia Internacional de l’Orgull LGTBI. Les entitats participants van expressar que la violència contra el col·lectiu “no és una cosa nova”, però van destacar que els discursos d’extrema dreta “s’aixequen cada vegada més” i que “els volen silenciar”.

En una època plena de desinformació i fake news, preocupa que la retòrica LGTBI-fòbica, inherent a molts moviments d’ultradreta, estigui captant l’interès dels més joves, sobretot els nois. Segons el Sondeig d’Opinió Catalunya 2023, el 15% dels homes catalans d’entre 18 i 24 anys considera l’homosexualitat “molt o bastant greu”. És la tendència més negativa en qualsevol grup d’edat i gènere i triplica la mitjana. En canvi, entre les noies de la mateixa franja, disminueix al 3,9%. Eugeni Rodríguez, president de l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia de Catalunya, avisa: “El discurs d’odi està calant entre els més joves, ho veiem també en les intencions de vot”.

L'entrada LGTBI-fòbia, una xacra més als barris ha aparegut primer a Carrer.

En molts barris populars, els grups veïnals -creats, en teoria, per avisar de robatoris o parlar de neteja- s’han convertit en altaveus de rumors racistes o missatges xenòfobs. “Són ells els que roben”, “els pisos dels immigrants estan plens”, “l’Ajuntament només ajuda els de fora”. Cap d’aquestes frases es pot demostrar, però totes generen malestar i desconfiança. L’odi funciona així: no necessita proves, només repetir-se prou vegades.

Aquesta desinformació d’aparença quotidiana no és innocent. Darrere hi ha una estratègia política clara: erosionar la convivència i dividir els sectors populars, fent creure que els problemes del barri -la precarietat, la manca d’habitatge o la inseguretat- són culpa dels últims que han arribat, no de les polítiques que els han abandonat. És la mateixa recepta que hem vist a Itàlia, a França o als Estats Units: convertir el veí en enemic.

El repte és enorme. No n’hi ha prou amb desmentir o bloquejar comptes; cal ocupar aquests espais amb informació veraç i amb narratives que tornin a posar la solidaritat al centre. Si deixem les xarxes i els grups de barri en mans dels qui promouen la por, acabarem vivint en comunitats tancades, on cada mur digital es converteix en un mur real.

Perquè les mentides no només circulen: arrelen. I si no les combatem amb veritat i empatia, acabaran decidint qui som i com convivim.

*Anna López és doctora en Ciència Política i autora del llibre “La extrema derecha en Europa” (Tirant, 2025).

L'entrada Xarxes, grups i rumors, la nova plaça pública de l’odi ha aparegut primer a Carrer.

En aquells anys, els seixanta, residien a Catalunya gairebé un milió d’andalusos, gran part a Barcelona. Can Tunis, Montjuïc, Torre Baró, Verdum, Camp de la Bota… Suburbis, perifèria i barraquisme que han perfilat la Barcelona mestissa i vital d’avui. Però no va ser gens fàcil i els estigmes, indelebles i devastadors, sempre han acompanyat aquella immigració que havia fugit del caciquisme rural i la misèria: delinqüència, insalubritat, pobresa, ignorància… “El cinturón troglodita y barraqueril de Barcelona”, titulava el diari Solidaridad Nacional en un article on es reclamava el desallotjament de les coves habitades per famílies a la muntanya de Montjuïc. I l’arquebisbe de Barcelona, el franquista Gregorio Modrego, en una carta pastoral dels anys cinquanta, lamentava “que el més dolorós és que el nombre excessiu d’aquests immigrats doni lloc, en gran part, a la immoralitat en les nostres ciutats”.

La resistència, la solidaritat, la tenacitat i la consciència de classe són els valors que van transformar les xaboles en barris i la resignació en lluita. Mort el dictador, els resultats a les primeres eleccions municipals lliures de 1979 van ser força aclaridors. En el llavors anomenat Districte IX -que incloïa Sant Andreu, el Bon Pastor, Verdum, la Trinitat i Ciutat Meridiana- les esquerres -PSC, PSUC, ERC i PT- obtenien un aclaparador 75% dels vots. L’orgull dels altres catalans de les barriades populars va esdevenir model d’empenta, lluita, reivindicació i transformacions. Aquell model d’integració que pregonava Candel en els seus llibres començaria a tenir efecte. “Jo no soc de Pujol, més aviat el contrari, però la campanya de ‘Som sis milions’ i la de ‘És català qui viu i treballa a Catalunya’ va fer que molta gent ens sentíssim d’aquí; van ser lemes en els que molta gent va creure”, afirma Lourdes Ponce, feminista, activista veïnal veterana i fundadora de la Xarxa 9Barris Acull.

La nova immigració

L’any passat, a les darreres eleccions al Parlament, els tres barris de Barcelona amb el percentatge més elevat de vots d’extrema dreta -Vox i Aliança Catalana (AC)- van ser Torre Baró (18,7%, Vox; 1,2%, AC), Baró de Viver (17,3%, Vox; 0,7%, AC) i Trinitat Nova (15,2%, Vox; 1,6%, AC). El 20% de vot ultra en aquells barris on, només una generació enrere, l’hegemonia de l’esquerra era incontestable. I la immigració, com un déjà vu fatídic, torna a ser el boc expiatori. A Catalunya, d’aquell “Som sis milions” hem passat als vuit milions en només 25 anys, un creixement del 31%. I no només pel creixement vegetatiu, més aviat minso. Els xarnegos d’abans són els moros i panchitos d’avui i el binomi nosaltres i els altres revifa amb força en l’imaginari col·lectiu. El nosaltres i elsaltres que alimenta la política de l’odi i la guerra cultural. El desconeixement, la desinformació i els estereotips perversos consoliden aquests antagonismes irracionals.

El barri de la Prosperitat, fa uns anys, va patir aldarulls greus quan un grup de veïns es va oposar a l’obertura al carrer de Japó d’un oratori per a la comunitat musulmana. El centre de culte reunia totes i cadascuna de les condicions legals i urbanístiques, però les pancartes van començar a ondejar en els balcons i les cassolades van ressonar cada vespre durant un any. Ponce recorda que van ser “els pitjors moments” de la seva vida com activista veïnal i rememora com es va presentar al barri la plana major de l’ultradretana Plataforma X Catalunya, que “fins i tot assistia als plens del Districte”. “Venien amb un discurs molt simple: que si els immigrants els traurien la feina; que si ho embruten tot; que si els preus dels pisos caurien; que si la canalla i les noies no podrien anar pel carrer; que si ens imposarien els seus costums… Però aquí hi viu gent que està molt fotuda i s’ho creia”, afegeix. La por paralitza i exclou, encega i atemoreix. La islamofòbia, punta de llança de l’ultradreta europea, convenientment embolcallada a partir de la infame guerra contra el terrorisme, no necessita presentació a les nostres terres: ocupa un lloc destacat en el nostre imaginari col·lectiu. “La ignorància porta a la por; la por, a l’odi; i l’odi, a la violència. Aquesta és l’equació”, va escriure el metge i filòsof andalusí Averroes allà pel segle XII.

El cas francès, proper i més experimentat, ens hauria de servir per ensumar les evidències. De com Jean Marie Le Pen, allà pels anys vuitanta, va començar a menjar-se el cinturó roig de les grans ciutats. De com els analistes de l’època vaticinaven un vol efímer: “És el seu sostre electoral”, deien. Le Pen era un feixista cridaner de la vella guàrdia que avergonyia l’orgullosa França republicana. I efectivament, va ser descavalcat per la seva pròpia filla i el Front Nacional va experimentar uns estratègics canvis cosmètics, una reelaboració narrativa i unes convenients escissions. Els corretatges i l’antisemitisme del pare i la salutació a la romana dels vells seguidors quedaven fora, definitivament. L’Agrupació Nacional de Marine Le Pen obtindria el 42% en la segona volta de les presidencials franceses de 2022 i entre el 40% i el 45% del vot entre la classe treballadora. La seva inhabilitació per la Justícia francesa evitarà que pugui ser la propera presidenta francesa. L’escriptor José Saramago ja ho va vaticinar fa uns anys: “Els feixistes del futur no tindran aquell gest d’aspre militar. Seran homes i dones parlant de tot allò que la majoria vol escoltar. Sobre bondat, família, bons costums, religió i ètica. En aquest moment sorgirà el nou dimoni i molt pocs percebran que la història s’està repetint”.

I l’esquerra?

La pregunta és evident, però incòmoda: per què es produeix aquest desplaçament inexorable del vot de sectors populars a formacions d’extrema dreta? El panorama europeu és concloent i la tendència no minva: segons les enquestes, a les pròximes eleccions europees els escons ocupats per l’extrema dreta podrien arribar gairebé al 30%. Una resposta incerta apuntaria a l’adhesió de sectors de la classe treballadora als valors de l’extrema dreta. Altra possible resposta suggeriria el vot de repudi: pel ressentiment amb una socialdemocràcia que fa temps que va abandonar qualsevol reminiscència transformadora; per la por o per l’enuig amb un sistema democràtic corromput fins a les arrels.

Apropiació de banderes

I mentre creix l’atur, la precarietat esdevé endèmica, les desigualtats socials creixen sense aturador fins a nivells pornogràfics, l’habitatge s’ha convertit en la nova joia de les inversions i el sistema sanitari es degrada, l’apropiació de conceptes i banderes per part de l’ultradreta i la dreta resulta desconcertant: “Llibertat”, “Justícia”, “Democràcia”, criden exasperats en els seus mítings sense cap mena d’escrúpol. Frederic Sawicki, investigador de la Universitat de París, en el seu llibre La fi dels partits?, apunta la responsabilitat de les agrupacions d’esquerra en l’èxode de l’electorat obrer, atès que “l’abandonament d’aquests partits d’esquerra dels símbols que representaven l’existència d’interessos materials i polítics compartits entre aquells amb menys capital econòmic i cultural ha deixat el terreny lliure a la dreta i l’extrema dreta”.

I com canta el raper Pablo Hasel: “El enemigo no viene en patera. Viene en limusina”. Al capdavall, tot es redueix -perdoneu la simplificació- a rics i pobres. Explotats i explotadors. I que aquell ascens de categoria fins a la classe mitjana en la lliga de la Tercera Via que ens van encolomar en els temps de les vaques grasses va ser una enganyifa infame. Davant de l’allau previsible que s’apropa, només queda un retorn a les essències: consciència de classe. Consciència de barri. Com en els inicis.

Poc recorregut judicial per als delictes d’odi

Cap dels 14 ultres acusats pels atemptats contra l’oratori del carrer de Japó, al barri de la Prosperitat, van entrar finalment a la presó. El fiscal demanava 10 anys per a Albert Bruguera, dirigent de Democracia Nacional, i entre tres i sis anys de privació de llibertat per a la resta d’imputats, però tots ells van arribar a un acord amb la Fiscalia per evitar la presó. Laia Serra, advocada penalista especialitzada en drets humans i activista explica que “els delictes d’odi solen tenir un recorregut curt. I això cal explicar-ho. No sempre els jutges condemnen, i acaben en sentències ideològiques que no ens donen la raó sense argumentar perquè no ens donen la raó”. Segons la jurista, si es proposa un model molt restringit i sancionador dels discursos d’odi cal saber que qui té la darrera paraula per discernir què és o no és delicte d’odi sempre serà la Fiscalia, els cossos policials o la Judicatura, “que no representen, precisament, els nostres valors socials”.

*Joan Palomés és periodista.

L'entrada Els nous ultres, llops amb pell d’ovella ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Col·laborar, no competir ha aparegut primer a Carrer.