Quan ens pregunten per què cal una perspectiva feminista en l’urbanisme, ens agrada donar exemples quotidians i pròxims que ens indiquen com els entorns que habitem discriminen les dones. I un d’aquests exemples és l’accés a un lavabo públic
i gratuït. L’accessibilitat a lavabos i infraestructures de suport a les cures -com els espais per rentar-se, canviar-se, donar el pit o donar a menjar- és un element central en la vida quotidiana de gran part de la població de Barcelona, en particular del 52% que som dones, a més a més de persones cuidadores, amb discapacitat i diversitat funcional, amb problemes de salut i dependents, com també de les persones habitants del carrer.
Els espais públics i comunitaris no responen a aquesta necessitat bàsica, fisiològica i de cures. Però per a moltes persones és essencial poder ubicar on podran accedir a un lavabo fora de casa, un fet que condiciona la seva vida i limita el seu dret a la ciutat. Per això, l’urbanisme feminista reivindica la importància d’aquesta infraestructura de la vida als barris i proposa una xarxa de lavabos públics accessible, comunitària, diversa, segura, còmoda, gratuïta i de lliure accés.
“Si vols saber la posició de les dones en una societat en particular, mira la cua que es forma als lavabos”. Són paraules de la urbanista feminista Clara Greed. L’accés als lavabos és un dels exemples de com les ciutats continuen responent a models patriarcals, capitalistes i capacitistes. I tot i ser un element de discriminació de gènere quotidiana, és un problema que encara no es pren seriosament. El dret de les persones a accedir a lavabos i infraestructures de cures per cobrir les necessitats vitals més bàsiques hauria de ser, des de fa temps, un tema central de l’urbanisme.
Les necessitats vinculades a l’ús dels lavabos no afecten a tothom de la mateixa manera. Les dones i les persones menstruants, per motius fisiològics, socials i de repartiment desigual de les tasques de cura, acostumen a requerir un accés més freqüent a aquests espais. Per exemple, el sistema endocrí de les dones ens porta a orinar més sovint que no pas els homes. Alhora, les dones i persones menstruants fem un ús intensiu del bany durant els dies de la menstruació, i també tenim més problemes de retenció i pèrdua d’orina per conseqüències derivades del part. Per no parlar que les dones patim més cistitis, cosa que ens porta a haver d’utilitzar encara més el lavabo. Les necessitats són variades, però ens hi enfrontem cada dia.
A això s’hi sumen situacions vinculades a la cura de les persones, que recauen sobretot en les dones, com el canvi de bolquers, l’acompanyament de criatures o persones dependents, o les necessitats associades a determinades condicions de salut. El fet de poder canviar el bolquer a una criatura en un lavabo públic és sovint un repte, perquè la ubicació dels canviadors no és universal. A més, quan n’hi ha, es troben sobretot en els lavabos de dones, no en els d’homes, cosa que ajuda a perpetuar els rols de gènere en la cura. El repte és més gran quan cuidem a infants, adolescents o persones adultes amb discapacitat, ja que no existeixen lavabos adaptats amb canviadors específics per a aquesta població: només en els darrers anys, en els lavabos de les zones de bany assistit de la platja de Barcelona, trobem un exemple de lavabos adaptats a les diversitats, però malauradament són temporals, d’abril a octubre. D’altra banda, la societat està travessada per les desigualtats i les persones sense llar o que viuen en condicions d’infrahabitatge no disposen de lavabos o espais propis d’intimitat i han d’utilitzar els serveis públics o bé un descampat per fer les seves necessitats bàsiques.
Un dels principals problemes és que l’accés als lavabos s’ha anat mercantilitzant de manera progressiva. Sovint l’única opció disponible és usar el servei d’un bar, condicionat al consum, amb rètols que indiquen que són per a ús exclusiu dels clients. O el cas d’algunes estacions de tren on els lavabos són de pagament. Cal repensar quin és el paper i la corresponsabilitat d’aquests espais de concurrència pública on el dret d’admissió col·lisiona amb el dret a la ciutat i el bé comú.
Qui dissenya els lavabos?
La ubicació, el disseny i la construcció dels lavabos es continua fent amb una visió androcèntrica. No hi ha un únic disseny que solucioni totes les necessitats, sinó que cal diversificar i atendre la realitat de cada barri amb els seus equipaments, espais públics i comunitaris, per fer una xarxa de lavabos públics que hi pugui respondre. Però si analitzem diferents equipaments municipals, veiem com es reprodueixen les desigualtats. En les dependències policials o en un parc de bombers, hi ha més espai dedicat al vestidor i els banys dels homes, perquè teòricament són cossos masculinitzats. En canvi, en les dependències de serveis socials, on treballadores i usuàries són majoritàriament dones, es dediquen els mateixos metres quadrats als lavabos de dones que als d’homes.
Un altre disseny que apareix molt en els estudis que fem són els lavabos temporals que es fan servir en les festes majors i els concerts, que es col·loquen en espais poc visibles i sense il·luminació i, a més a més, el seu disseny ergonòmic no s’adapta a la diversitat dels cossos -per no parlar dels productes tòxics que fan servir-. Són lavabos que generen molta percepció d’inseguretat a les dones joves i no tan joves.
Autonomia, salut i drets
El Col·lectiu Punt 6 fa temps que treballa per conèixer les necessitats quotidianes de les persones que més requereixen els lavabos, per visibilitzar-les i fer propostes per transformar els barris. El 2021, vam iniciar un projecte de recerca-acció per analitzar la problemàtica amb diversos grups de persones afectades per la manca d’accés a una xarxa de lavabos: infants, dones i dissidències de gènere joves, persones amb diversitat funcional, usuàries d’equipaments comunitaris, dones en situació de sensellarisme, usuàries d’equipaments de reducció de danys, treballadores sexuals… D’aquí va sorgir la campanya reivindicativa #QuiPotEsperar (quipotesperar.org) que visibilitza les problemàtiques amb humor en format fanzín, de la mà de la il·lustradora Alba Feito i la dissenyadora Odile Carabantes. Algunes de les problemàtiques recollides es titulen “Tips per no pixar-te quan no trobes un lavabo”, “Les aventures de l’estat i manteniment d’un lavabo”, “El malson de canviar-se la copa menstrual” o “Les aventures per trobar un lavabo que trenqui amb el binarisme sexista”. També treballem amb equipaments públics i comunitaris del Casc Antic per analitzar quina és la xarxa de lavabos existent, visibilitzar-los i fer propostes de millora quant a l’accés, informació, visibilitat, necessitats que cobreixen, neteja o percepció de seguretat. L’accés a lavabos públics i infraestructures de cures no és només una qüestió de confort, sinó també de salut, autonomia, igualtat i dret a la ciutat. Incorporar aquestes necessitats en el disseny dels nostres barris significa reconèixer la diversitat de les persones que habitem la ciutat i avançar cap a espais públics i equipaments més accessibles, segurs i centrats en la vida de totes les persones.
