-Barcelona, de nit (Fotografia: Marc Javierre)

D’entrada: El verd dels barris, sota amenaça

Pàgines 2, 3 i 4

–El verd dels barris, sota amenaça (Álvaro Carretón / Fotografies: RRenomFoto)

-Opinió: L’herència emmetzinada dels ajuntaments franquistes (Jaume Fabre / Fotografia: Joan Morejón)

Crònica

Pàgines 6 i 7

–Dues dècades del pelotazo de Telefónica (Marc Font / Fotografies: Joan Linux i Dani Codina)

Pàgina 8

–La Selva, un altre pulmó verd que s’ofega (David G. Mateu / Fotografia: Salvem La Selva)

Pàgina 9

–Les deixalles es cronifiquen a Collserola (Oriol Lapeira / Fotografies: Dani Codina)

Pàgina 11

-Entrevista a Joan Marc Montserrat Jota, membre del Bicicleta Club de Catalunya (Bacc): «La sanció de 500 euros treu incentiu a l’ús de la bicicleta» (Marc Villoro / Fotografia: Joan Linux)

Opinió

Pàgina 12

-Editorial: La ultradreta amenaça els barris

-L’acudit: Alcalde de nit (Vinyeta: KAP)

-Sal i pebre: Sant tornem-hi a l’aeroport (Andrés Naya)

Pàgina 13

-La cambra fosca: Interior i la memòria democràtica [comissaria de la Via Laietana]; Batuda policial a la Prosperitat; Es confirma la presa de pèl de la Copa Amèrica; L’Ajuntament no reconeix Solans

-En positiu: Faristol per recordar el Casal de la Pau, cau de l’antimilitarisme; Una gran festa veïnal [la Festa de la Favb]

-La veu del lector: Qui decideix l’ús de l’espai públic a la ciutat? (Gerard Abril)

Pàgina 14

–Cal implementar la llei de la Renda Garantida de Ciutadania sense trampes ni restriccions (Diosdado Toledano, Comissió Promotora de la ILP de la Renda Garantida de Ciutadania / Fotografia: 9 Barris Imatge)

Pàgina 15

–Gaza, Ucraïna i el País Valencià: guerres, catàstrofes naturals i els perills de l’amiant (Jordi Foix i Joan Maria Soler, Comissió contra l’Amiant de la Favb / Il·lustració: Eduard Sales)

Dossier: Barcelona, de nit

Pàgines 16 i 17

–Un model d’oci nocturn que exclou els barris (Gemma Aguilera / Fotografies: Marc Javierre)

Pàgina 18

–‘Requiem’ per les Rambles (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre)

Pàgina 19

–La festa en clau jove, divertir-se tot i les limitacions econòmiques (Eric Moner / Fotografia: RRenomFoto)

Pàgines 20 i 21

Entrevistes a gent que treballa de nit:

–Idoia Navarro, conductora de metro: «He escollit treballar de nit perquè em permet aprofitar el dia» (V. Canet / Fotografia: Joan Morejón)

–Lady Red Velvet, drag queen: «Ajudo la gent a oblidar preocupacions» (V. Canet / Fotografia: Joan Morejón)

–Francesc Cuevas, bomber de Barcelona: «Tenim reducció de jornada per mitigar els efectes de treballar de nit» (V. Canet / Fotografia: Joan Morejón)

Pàgina 21

-Opinió: Xurreries de carrer, un llegat sentimental (Luis Caldeiro)

Pàgina 23

–Aquelles nits terminals al passeig de Gràcia [el Drugstore] (Eloi Latorre)

Pàgina 24

–Barcelona fosa en negre [la nit barcelonina, al cinema] (Ignasi Franch)

Pàgina 25

–La nit és nostra (Paula R. Ainsa / Fotografia: Joan Linux)

Barcelones

Pàgines 26 i 27

–La intrahistòria obrera del metro de Barcelona (Luis Caldeiro / Fotografia: Arxiu Ferran Armengol)

Pàgina 27

-Llibres: Memòries viscudes dels cinemes de joventut (‘Els cinemes de la meva vida’, de Carles Mir); Conversa epistolar sobre la tuberculosi (‘Les fronteres de la salut’, de Nuria Alabao i altres autors) (Ignasi Franch)

Pàgina 28

–El Centre Social de Sants reivindica el seu local històric (Anaïs Barnolas / Fotografia: Dani Codina)

-Breus de barri: S’aprova una partida per als nous CAP; L’ampliació del Macba genera rebuig

Pàgina 29

-Fotoreportatge: Una arquitectura contra les persones (Fotografies: Dani Codina)

Pàgina 30

-Obituari: Manel Puyal, l’home tranquil (Maria Favà / Fotografia: Dani Codina / Il·lustracions: Manel Puyal)

Pàgina 31

-La Favb informa: La Crida pel Dret a l’Habitatge, en marxa

-El cor robat: Entrevista a Meri López, presidenta de l’AV de Prosperitat-Nou Barris: «Defensarem la gestió veïnal de l’equipament de la Ideal Flor» (Catherina Azón / Il·lustració: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

-Revistes de barri: El Butlletí (Clot-Camp de l’Arpa); Sagrada Família; Temps Social: socialitzar el Temps (Favb)

La Contra

Pàgina 32

-Entrevista a Comando Lunares: «El flamenc t’escull a tu. Si t’entra endins, estàs perduda» (Paula R. Ainsa / Fotografia: Joan Linux)

L'entrada Barcelona, de nit ha aparegut primer a Carrer.

Per la seva història i importància, el Joan Miró ha esdevingut el paradigma d’una tendència que està desatenent i retallant alguns parcs i jardins barcelonins. Els darrers anys, diferents associacions veïnals han alçat la veu per defensar espais dels seus respectius barris. També s’han constituït plataformes per coordinar i organitzar la protecció d’aquests espais, com en el cas del Joan Miró. Però els clams i esforços ciutadans no sempre serveixen perquè la classe dirigent, tan inclinada a defensar el medi ambient en els seus discursos, prioritzi el verd dels parcs al gris de les noves construccions en el moment de la veritat. Hi ha qui veu hipocresia, altres apunten a un rerefons de classe. En qualsevol cas, la tendència és demostrable i preocupa els experts i expertes de diferents disciplines vinculades al medi ambient i la salut, atès que, si a l’Eixample la superfície de verd urbà per habitant és alarmant, al conjunt de Barcelona tampoc és falaguera: es queda en 7 m², quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que hauria de ser d’entre 10 i 15 m².

El verd que retrocedeix

Sis mesos després de la tala dels pins del Joan Miró, Xavier Riu, portaveu de la plataforma en defensa del parc, recorda, mig commogut, mig indignat, aquelles jornades estivals. “Fer-ho en el moment més pacífic de l’any va ser una qüestió tàctica i política”, assegura. A més, reivindica que no calia ocupar el parc dos anys abans de l’inici dels treballs de la tuneladora, que, segons els han explicat, està previst que comenci a treure terres el primer trimestre del 2026. “Ho han deixat com un desert”, es torna a indignar. L’enuig més gran en aquest moment, però, ve de la notícia coneguda a mitjan febrer que anunciava l’enderroc del pavelló 2 de la Fira de Barcelona, on es construirà un poliesportiu municipal. “Quin cinisme. Ens van mentir descaradament”, afirma Riu. Aquest pavelló va ser l’alternativa proposada per la plataforma i avalada per un grup d’arquitectes per reubicar el centre logístic de les obres i salvaguardar el parc. Impossible, la fira necessita aquest espai, els van respondre. “Abans em carrego un parc que no m’esforço a trobar altres solucions, que les tenien i ara es demostra que eren perfectament viables”, afirma Riu, que valora que aquest assumpte “tanca el cercle de l’absurditat de l’obra que estan fent”.

Sigui com sigui, ja no hi ha marxa enrere i el Joan Miró es convertirà en l’abocador de les terres de la tuneladora durant com a mínim tres anys, que és el temps que en principi es veurà afectat. Riu comenta al respecte que, després de tot, no hi ha manera de creure el que els diuen i pensa que el parc trigarà més a recuperar l’estat previ a les obres. En aquest sentit, una veïna entrada en anys que passeja el gos i que vol mantenir l’anonimat treu a col·lació el polèmic assumpte de la caserna dels bombers instal·lada al parc el 2009: “Van dir que seria provisional, però fa tants anys que la tenim que hi ha marrecs que pensen que sempre ha estat aquí”. Si fa memòria, aquesta veïna recorda la mobilització ciutadana que, el 1976, va demanar el tancament de l’antic escorxador municipal per construir-hi el parc de Joan Miró. Quan constata que les reclamacions de llavors continuen vigents, s’entristeix: “No hi ha dret a què perdem les poques zones verdes que tant ens ha costat guanyar”. El lema d’aquelles mobilitzacions de fa gairebé mig segle va ser “Fora, verd i aviat”.

El verd que (potser) no brota

La caserna dels bombers no només aixeca polseguera per estar perllongant de manera indefinida l’ocupació del Joan Miró, sinó també per la que podria ser la seva ubicació definitiva, la qual també menyscaba el verd de l’Eixample. Es tracta del conegut popularment com a triangle de la Mercedes, l’illa triangular de cases entre l’avinguda de Sarrià i els carrers del Comte d’Urgell i Londres. La qüestió és que aquest espai estava catalogat com a zona de transformació d’ús en zona verda, és a dir, que en el moment que deixés de tenir la funció actual havia de convertir-se en un parc. Per a més inri, l’acord entre l’Ajuntament i la propietat del sòl contempla la construcció d’un edifici d’oficines on ara hi ha la benzinera com a compensació per ubicar-hi la caserna. Tot plegat ha indignat i mobilitzat el veïnat dels carrers adjacents, que han constituït la plataforma Zona Verda. Fins ara, han fet 600 al·legacions a la modificació de l’ús que havia de tenir aquesta illa i tenen previst presentar un contenciós administratiu contra el Consistori. A més, els balcons de les seves cases s’han omplert de pancartes en contra del projecte.

El verd que es descuida

La nit del passat divendres 24 de maig, els veïns i veïnes de Sant Martí se’n van anar al llit amb una notícia trista: un bellaombra de 10 metres d’alçada s’havia desplomat poques hores abans al parc de Sant Martí. Trista, però no sorprenent. Feia mesos que denunciaven l’estat de deixadesa del parc i, l’endemà mateix, tenien organitzada una jornada festiva per reivindicar-lo i exigir accions concretes per protegir-lo. El dissabte, mentre els operaris trossejaven l’arbre caigut per retirar-lo, ells i elles disposaven tot el necessari per al desenvolupament de la jornada, que tenia com a punt culminant la difusió d’un manifest signat per la Comissió Parc de Sant Martí, on s’havien aplegat diferents associacions veïnals i entitats culturals del districte per coordinar-se. “El parc de Sant Martí és més que un espai verd; és el cor de la nostra comunitat, un símbol de la nostra identitat i un baluard de la nostra salut i benestar. Ens comprometem a treballar incansablement per la seva protecció, millora i revitalització”, resava el manifest, que també mostrava preocupació per les obres de l’AVE a la Sagrera i l’impacte que la futura estació tingui en el parc; el veïnat tem que acabi convertit en el vestíbul de l’edifici. De moment, se sap que l’àrea de gossos, inaugurada el 2020 i pressupostada en més de 800.000 euros, desapareixerà perquè ocupa l’espai del que en serà un dels accessos.

Antònia Giménez, que és membre de la Comissió, explica que la situació del parc no ha canviat gaire des de la caiguda de l’arbre i la jornada festiva: “Les obres de l’estació de l’AVE ens estan deixant cada vegada un tros verd més petit i, amb tan poca cura, que cada cop s’assembla més al descampat que hi havia abans que el veïnat aconseguís que es construís el parc a mitjan anys vuitanta”. (El parc de Sant Martí que coneixem avui dia, amb els edificis històrics, només existeix gràcies a una llarga lluita veïnal iniciada el 1976.) Giménez explica que l’Ajuntament va fer a l’estiu algunes accions d’arranjament i manteniment, però que ara tot torna a estar deteriorat. Per això, una de les peticions de la Comissió és instaurar la figura d’un agent cívic que dinamitzi i tingui cura de l’espai. Mentre l’esperen, el veïnat no deixarà d’insistir en la necessitat de vetllar pel parc: “Si no estem al cas, la nostra petita joia es pot perdre”, tanca Giménez.

El verd que es perd

En un futur, el carrer de Mossèn Amadeu Oller, al barri de la Bordeta, tindrà un espai de memòria que recordarà el jardí que hi va haver durant més de seixanta anys. Segurament, en aquest espai hi haurà un panell informatiu que expliqui que el 1961, durant el franquisme, un grup de veïns i veïnes inconformistes es va organitzar i va construir un jardinet perquè els seus fills i filles tinguessin un espai on esbargir-se. Amb arbres que donaven ombra, bancs que oferien descans i jocs que delectaven els més petits i petites, la zona es va convertir en un punt de trobada estimat i valorat per tothom. No és tan segur que el planell expliqui que, el 1973, l’empresa de cosmètics Margaret Astor va manllevar 25 metres al jardí per ampliar el seu espai. Les protestes ciutadanes i els llacets de dol penjats dels arbres que es perdrien van servir de ben poc: la vorera dreta del carrer va quedar tallada per la indústria. Però tot i la pèrdua d’espai el jardí va continuar complint la seva funció social i lúdica. La gran incògnita és quin serà el relat de la desaparició de la zona verda que reculli el planell -si el recull-. Perquè les protestes veïnals en contra de la construcció de l’edifici cooperatiu de 40 habitatges que es menja tot l’espai també van servir de ben poc i, el passat mes d’octubre, es va aixecar el jardí per començar les obres -només se salvaren una tipuana i dos grups de margallons que estaven fora de la zona d’intervenció-.

Per a l’Associació del Veïnat Mossèn Amadeu Oller, que primer es va constituir com a plataforma per defensar el jardí, el relat de la desaparició no té equívocs. Pau Domingo és un dels seus membres: “Ha estat una qüestió de mala planificació urbanística”. A l’hora de traçar les línies de l’edifici cooperatiu, explica, no van tenir en compte que allà hi havia un jardí i després, un cop assabentats, no van voler fer cap modificació. Assessorada per un grup d’arquitectes, l’associació va fer una proposta perquè el bloc es desplacés quatre metres. D’aquesta forma, se salvava el verd i els pisos guanyaven hores de llum solar. L’Ajuntament, però, la va rebutjar. “Estem molt enfadats i tristos pel resultat final”, valora Domingo. També estan “amatents i atents”, dirà després, quan expliqui que volen assegurar-se que el verd perdut es recupera. En aquest sentit, estan debatent amb el Districte de Sants-Montjuïc com hauria de ser la renovació del carrer, aquella que inclourà l’espai de memòria: “Volem que se segueixin uns criteris que donin màxima prioritat als vianants i que dotin de verd un carrer que suporta molt de trànsit rodat”.

Domingo no vol acabar la seva valoració dels fets sense explicar que té la sensació que hi ha barris de primera, de renda alta, i barris de segona, de renda mitjana-baixa, com la Bordeta. Els de segona, argumenta, tenen menys verd. “S’hauria de reparar aquest desequilibri social i mediambiental”, assevera. Aleshores, compara la ubicació escollida per abocar les terres de les obres de l’L8 dels FGC, l’esmentat parc de Joan Miró, a tocar del seu barri, i l’escollida per abocar les de les obres de l’L9 del metro, al carrer de Mandri, on no ha importat tallar la circulació tot i haver-hi una zona verda, els jardins de ca n’Altimira, a pocs metres, assenyala Domingo. “Em pregunto per què no ha estat possible fer això a qualsevol dels carrers adjacents al parc de Joan Miró”.

La distribució del verd urbà per districtes

Segons dades del Pla Natura Barcelona 2030, Sants-Montjuïc és l’únic districte de la ciutat que supera els 10 m² de verd urbà per habitant (17,5), una estadística que cal matissar, atès que s’hi compta el verd de la muntanya de Montjuïc i que, si es mira barri a barri, la gran majoria no arriba al llindar dels 10 m². Les Corts (9,7) i Horta-Guinardó (8,1) ocupen el segon i tercer lloc. A la cua, l’Eixample (2), Gràcia (3,5) i Sant Andreu (4,2). Aquestes dades inclouen els arbres dels carrers. Si s’exclogués aquest arbrat, s’inferiria que les grans infraestructures verdes
es troben als barris benestants.

L'entrada El verd dels barris, sota amenaça ha aparegut primer a Carrer.

“És preocupant que netejar els abocaments de Collserola no hagi estat mai cap prioritat en les polítiques dels partits que han governat a Barcelona”, critica Ivan Patrici, historiador noubarrienc i principal impulsor de la campanya. En alguns punts, assegura, les deixalles fa més de mig segle que hi són, la qual cosa evidencia la “desídia institucional” que hi ha hagut amb el problema. En el cas de l’abocador de Canyelles, gran part de la runa data dels anys seixanta i setanta, l’època del boom del totxo, quan algunes empreses constructores pujaven amb els camions plens de restes d’enderrocs a les carreteres de Collserola i les hi abocaven il·legalment. “Segur que algun veí pot haver-hi llençat alguna cosa, però culpar-los seria mirar el dit que assenyala la lluna. Aquí els problemes han estat la deixadesa de l’Ajuntament i les empreses que van decidir fer servir la muntanya com a deixalleria”, assenyala l’activista.

Una investigació feta pel veïnat

Patrici, juntament amb altres membres del Grup Excursionista del Casal Tres Voltes Rebel, com Ignasi Hosta, va començar a localitzar els abocadors que hi ha en aquesta banda de Collserola el 2023. El març de l’any passat, després de les queixes del veïnat en un Consell Plenari de Nou Barris, el regidor Xavier Marcé es va comprometre a netejar-los. A petició del Districte, Per una Collserola sense abocadors va presentar un mes més tard un informe a l’Ajuntament en què recollia els principals punts negres de deixalles. Aquest dossier ha estat el pal de paller que ha servit al govern municipal per començar les tasques de neteja en alguns dels abocadors. Patrici, però, denuncia que la recerca l’haurien d’haver fet les Administracions molts anys abans i no pas els veïns.

Tot i que els activistes reconeixen la bona predisposició del consistori barceloní, que s’hi reuneix periòdicament per fer-ne el seguiment i s’ha marcat uns objectius “assolibles”, la majoria dels abocadors continuen gairebé un any després embrutant l’espai natural. Tan sols set dels 17 punts han estat netejats parcialment -segons la darrera actualització de l’informe-, alguns per entitats privades, com ara l’abocador del Camí de Sant Llàtzer, que pertany a la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Els deu restants continuen intactes i les gestions per retirar les deixalles es compliquen. L’Ajuntament adverteix que molts se situen en terrenys de particulars, cosa que en dificulta la intervenció. “En aquests casos, han de localitzar el propietari, li han d’obrir un expedient, li han de donar un temps perquè ho netegi, pot al·legar dient que no té recursos…”, lamenta Hosta, que tem que les tasques de sanejament s’eternitzin.

Dignificar i dotar d’utilitat

“No només demanem que es netegi el Parc, sinó que no siguem nosaltres els vigilants dels abocadors. Hi ha d’haver gent contractada per poder fer-ne un control i mapejar tots els que hi ha”, diu Patrici, “a poder ser gent del barri en situació de vulnerabilitat”. Hosta sosté que cal dignificar i dotar d’una utilitat aquests espais de transició entre la ciutat i la muntanya perquè es mantinguin nets, tot fent participar la ciutadania en el procés de decisió. “Horts urbans, pistes de petanca, corredors naturals… Qualsevol cosa per evitar que la merda cridi la merda”, afegeix. I una pregunta que els ronda pel cap: “A Pedralbes haurien permès aquest desgavell?”.

Els riscos mediambientals dels abocadors

Mantenir la runa i les deixalles a la muntanya no només suposa un greu impacte paisatgístic i estètic: implica seriosos riscos per a l’ecosistema de Collserola i la salut del veïnat. “El més perillós és el fibrociment, es va fragmentant i es converteix en pols”, comenta Ivan Patrici. Amb el temps, es va integrant al sòl. La inhalació de partícules d’amiant, un dels elements d’aquest material, pot provocar malalties respiratòries com l’asbestosi o el càncer de pulmó. I més enllà de la contaminació del sòl i, de retruc, la filtració de partícules tòxiques en les aigües pluvials i freàtiques, els abocadors, sovint situats en zones amb molt de sotabosc, augmenten el risc d’incendis forestals. Si no es retiren les deixalles, aquestes creen un efecte crida de brutícia que n’agreugen encara més el perill. Paradoxalment, però, Patrici comenta que en molts d’aquests espais contaminats, com que no hi ha gent, poden aparèixer animals que defugen del contacte humà, com les perdius: “Quan es netegi això, caldrà buscar l’equilibri per continuar conservant les espècies que hi hagi”.

L'entrada Les deixalles es cronifiquen a Collserola ha aparegut primer a Carrer.

D’entrada, però, convé recordar què deia el text. Sota el nom de conveni “d’adequació d’infraestructures i telecomunicacions”, a grans trets comportava la modificació de les qualificacions urbanístiques de diversos immobles que la companyia tenia a la ciutat. L’Edifici Estel, l’enorme immoble de 42.000 m² situat a l’avinguda de Roma i que aleshores n’era la seu corporativa, es convertia en edificable i podia transformar-se en habitatges, mentre que nou centrals més ubicades a diferents barris i qualificades de sòl edificable passaven a tenir la categoria d’equipament de titularitat privada. Tant en un cas com en els altres, el canvi d’ús responia al fet que les seus ja no s’adequaven a les necessitats de la companyia, perquè amb la transició del sistema analògic al digital havien quedat obsoletes.

L’empresa no ha marxat

A l’hora de la veritat, però, el canvi d’usos va permetre que Telefónica vengués el 2007 l’Edifici Estel per gairebé 235 milions a Cerep Investment, una societat controlada pel grup de capital de risc Carlyle. I, d’aquesta manera, finançar amb unes sucoses plusvàlues el seu trasllat al 22@, on el 2011 va ubicar la seu corporativa a la Torre Diagonal 00, un immoble que va adquirir pagant 107 milions al Consorci de la Zona Franca. Però els nou edificis restants segueixen a les seves mans i no s’han transformat, ni total ni parcialment, en equipaments de barri. Són les centrals Mercaders (Ciutat Vella), Arenes i Paral·lel (Eixample), Loreto (les Corts), Carmel (Gràcia), Horta (Horta-Guinardó), Sant Andreu (Nou Barris), Torres i Bages (Sant Andreu) i Sant Pau (Sant Martí).

En total, sumen uns 37.000 m², la meitat dels quals teòricament havien de passar a ser equipaments en un termini de 10 anys, a comptar en principi des de la modificació del Pla General Metropolità d’abril del 2007, que materialitzava el canvi d’usos. Segons el conveni, un pla especial urbanístic posterior havia de definir a què es dedicarien els immobles, però en tot cas havia de ser un ús docent, sanitari-assistencial, cultural i religiós, esportiu i recreatiu, d’abastament i subministrament, tècnic-administratiu o de seguretat. A hores d’ara, els únics guanys tangibles que ha rebut la ciutat gràcies al conveni són les cessions de l’interior d’illa de Roger de Llúria-Provença-Pau Claris i Diagonal i un solar.

Però com s’explica aquesta situació? Per a l’economista i vicepresident primer de la Favb, Albert Recio, “el conveni no té sortida; està redactat de tal forma que a l’Ajuntament li és molt difícil de fer-lo complir”. “Quan ens van colar el gol -agrega l’activista-, va ser en el mateix moment de signar-lo”. En el text, de fet, s’especifica que el conveni “no té en compte cap límit temporal per a la seva realització”. Un apunt que, pel que fa a la cessió dels locals per transformar-los en equipaments, la companyia s’ha agafat al peu de la lletra, mentre que li va faltar temps per vendre l’antiga seu de l’avinguda de Roma, just abans de la punxada de la bombolla immobiliària.

Tot i el sempitern dèficit d’equipaments que pateixen els barris, en aquestes dues dècades tot just els veïns de les Corts i, sobretot, els de la Prosperitat han denunciat la situació. Especialment activa ha estat l’Associació Veïnal de la Prosperitat, que any rere any ha reclamat el compliment del conveni a través de pintades a la central, entre altres accions. Un dels seus membres, Pepus Ferrándiz, comenta que en l’actualitat “l’edifici està gairebé sempre buit, fins al punt que si abans de seguida esborraven la pintada, enguany ha passat un mes i encara hi és”.

Per a Recio tot plegat constitueix un “exemple de manual d’un urbanisme concertat, de política en favor de les grans empreses i d’esquena a la ciutadania, i on qui té la iniciativa és el privat”. En els anteriors mandats, el Govern de BComú havia manifestat la voluntat de “revisar” el conveni per fer-lo complir, cosa que és evident que no va aconseguir.

L’ajuntament es dona per satisfet

En anteriors mandats, el Govern dels Comuns havia manifestat la voluntat de “revisar” el conveni amb Telefónica per fer-lo complir, cosa que és evident que no va aconseguir. Pel que fa al Consistori actual, a punt d’enviar aquest número a impremta, l’àrea d’Urbanisme ha respost les preguntes de Carrer limitant-se a dir que “l’Ajuntament ha complert la totalitat dels seus compromisos, que eren la tramitació i aprovació de la MPGM [Modificació del Pla General Metropolità] de l’Edifici Estel i, per altra banda, que nou edificis de diferents indrets de Barcelona passessin a qualificar-se d’equipament”. Per tant, tot queda a expenses de la voluntat de Telefónica i del poder de persuasió dels diferents barris, que no renuncien a les seves reivindicacions.

Canvis de plans múltiples per a l’edifici estel

Els pròxims mesos retornarà la vida a l’Edifici Estel, després de gairebé 15 anys i de molt de temps en un estat ruïnós. L’immoble es va buidar el 2011, quan Telefónica va traslladar-se al 22@, però la crisi immobiliària va torpedinar el projecte de Carlyle de fer-hi 350 pisos de luxe. El 2014 va passar a mans de Planitum Estates -propietat d’un magnat indi-, que va pagar 56 milions i volia fer-hi 195 pisos i un hotel. No va prosperar i el 2018 el va comprar un altre fons, ara estatunidenc, per fer-hi centenars d’habitatges. Tampoc va sortir bé. Finalment, el 2021 el va comprar per 120 milions el fons immobiliari alemany Freo, que va aconseguir-ne un canvi d’ús perquè sigui un edifici d’oficines que tindrà també locals comercials i que estrenarà la farmacèutica AstraZeneca, entre d’altres.

L'entrada Dues dècades del ‘pelotazo’ de Telefónica ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta és la Barcelona de nit que ven, per als turistes, el Consorci Turisme de Barcelona, amb participació de l’Ajuntament de Barcelona. Una oda al negoci privat i el consum d’alcohol; el paradís de l’oci nocturn que ha acabat excloent el jovent barceloní -tant pels preus com pel tipus d’oci i la falta d’opcions en barris perifèrics- i generant un xoc frontal entre el dret a l’oci i el dret dels veïns i veïnes al descans. Un mal negoci per als 390.000 joves d’entre 18 i 35 anys que viuen a Barcelona, que a més, quan s’autoorganitzen -amb festes al carrer i botellots-, corren el risc de ser reprimits.

Les institucions barcelonines han acabat convertint la nit en un atractiu turístic més. A hores d’ara, de fet, l’Ajuntament reconeix que l’oferta d’oci nocturn per als joves de la ciutat “és insuficient”, en paraules de la nova comissionada de Nit, Carmen Zapata, que també manté que “l’oci privat i l’oci públic són compatibles”. Ara bé, és significatiu que la comissionada depengui de l’àrea de Seguretat i no de Cultura.

Acord inèdit

Al marge de les institucions, ja es mouen fils per reconduir un model que de totes totes no satisfà ni els barcelonins i barcelonines ni les empreses d’oci nocturn. De fet, la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), la Federació Catalana de Locals d’Oci Nocturn, l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc) i el Gremi d’Empresaris de Discoteques de Barcelona i Província va signar al juliol del 2024 un acord de col·laboració per trobar solucions que tornin a fer compatible l’oci nocturn amb el dret al descans, i reclamen la implicació de les Administracions.

Les entitats del sector constaten que falten locals “d’oci legal” -és a dir, discoteques- per absorbir la demanda dels joves de Barcelona i l’àrea metropolitana, i reclamen poder obrir nous locals en barris orfes d’aquesta oferta perquè no hi arriben els turistes. Coincideixen que cal apostar per “una ciutat amb una oferta d’oci atractiva i solidària amb la vida veïnal”.

La Favb, per la seva banda, es va comprometre a actuar com a mediadora en els conflictes entre veïns i veïnes i locals d’oci, i analitzar diferents propostes urbanístiques que puguin aportar solucions a les problemàtiques existents, així com recollir les preocupacions i queixes del veïnat relacionades amb els locals recreatius musicals i transmetre-les a les associacions empresarials del sector. El compromís d’aquestes també passa per treballar amb els empresaris per cercar solucions immediates en casos d’afectació greu per a la salut del veïnat, així com mantenir una comunicació oberta i transparent amb la Federació. Tots quatre signants de l’acord, a més, sol·liciten a les Administracions que permetin l’estudi de plans urbanístics i d’usos que promoguin l’activitat empresarial en el sector de l’oci nocturn garantint el descans veïnal.

Un oci més saludable

La vicepresidenta segona de la Favb, Ana Menéndez, certifica que aquest acord “és un primer pas” per “desbloquejar conflictes lligats a la concentració de locals en determinats barris de la ciutat i a un turisme desbocat”, i alerta que Barcelona “no pot expulsar el seu jovent ni tampoc les seves necessitats d’oci”. En aquest sentit, la Favb aposta per “desconcentrar l’oferta, explorar noves ubicacions i revisar normatives, tot plegat, per arribar a formes d’oci més saludables”.

Com? L’esport de base és una “opció clara”, manté Menéndez, així com “la potenciació de l’educació en les arts, amb un paper clau de la xarxa d’equipaments culturals i educatius obrint-se a usos i horaris que permetin un aprofitament més racional i sostenible de tots aquests recursos en funcionament”. La Favb recorda que ja hi ha experiències en alguns barris, com la dels Patis Oberts a les escoles, que s’ha demostrat que incrementen els vincles comunitaris: “No seria tan difícil pujar-les d’escala i incloure instituts i universitats a les nits”.

L’Ajuntament -a través de la comissionada de Nit- es limita a dir que explorarà “quines possibilitats tenen les activitats nocturnes culturals, esportives i lúdiques”. Però mentre les paraules no donen pas a les alternatives, l’oci nocturn a la ciutat es consolida com un negoci privat rodó basat en l’oferiment de privilegis per a turistes i l’exclusió de facto del jovent als barris. “L’oci nocturn a Barcelona comença a ser discriminatori: no tothom pot accedir-hi econòmicament i no tots els joves estan interessats en discoteques i copes”, alerta Núria Codina, catedràtica de Psicologia Social i de l’Oci de la Universitat de Barcelona. L’experta assegura que el model de “festa i copes” va contra la diversitat, i per tant, “la ciutat practica l’exclusió social de qui vol fer activitats alternatives i no troba la possibilitat de fer-les”.

Codina assenyala la falta d’inclusió en aquest model d’oci nocturn a Barcelona: “L’oferta d’oci hauria de contemplar diferents sensibilitats i no només les que són moda. L’oci és un espai d’integració social, que pot arribar a trencar o modificar estereotips i prejudicis. La ciutat de festa i copes és inclusiva? No, està clar que no hi pot participar tothom”, insisteix la professora. Codina, de fet, afegeix una tercera pota molt rellevant, al seu entendre, per construir un model d’oci del tot democràtic: l’autogestió. “L’oci, si el considerem com un espai de temps, és un espai ideal per practicar l’autogestió del temps i l’autogestió d’un mateix. En front d’àmbits de la quotidianitat més reglats -com ara l’escola, la universitat o el treball-, és l’espai amb més llibertat. Però una ciutat centrada en la festa i les copes és restrictiva i impedeix aquesta autogestió”, conclou.

Més participació del jovent

I encara una veu més que denuncia el model d’oci elitista que exclou el jovent barceloní. Des del Consell de la Joventut de Barcelona insisteixen en les festes populars i en les autogestionades com a possible alternativa: “Necessitem una major permeabilitat de la programació cultural de les festes majors que permeti la participació directa del moviment associatiu juvenil, i també més suport institucional a les entitats que organitzen esdeveniments de format mitjà”.

Mentre les Administracions segueixen pensant en la nit com una campanya més de màrqueting de la marca Barcelona, els joves lluiten als barris per gaudir del seu dret a l’oci, i el teixit associatiu i veïnal busca fórmules -per primer cop, amb la col·laboració de les empreses privades de la nit- per fer compatible l’oci nocturn amb el dret del veïnat al descans, i lluitar alhora per un model alternatiu, inclusiu i divers a tota la ciutat, que vagi més enllà del consum d’alcohol en bars i discos.

Objectiu, una nit més diversa

La comissionada de Nit, Carmen Zapata, va ser nomenada fa tot just cent dies amb l’encàrrec de conèixer de primera mà les inquietuds i queixes ciutadanes sobre el soroll a cada districte. A ella li toca obrir la carpeta de la diversificació de l’oferta cultural i d’oci nocturn a la ciutat, però també buscar noves fórmules per a l’abordatge de la mediació i la regulació de l’economia nocturna i el reforç de polítiques de convivència nocturna “amb accions adreçades a tota la ciutadania i sobretot a col·lectius específics, com ara joves, dones, LGTBI o gent gran”. La comissionada -que havia de ser alcaldessa de Nit- ha escoltat col·lectius i entitats -entre els quals la Favb- i representants dels districtes per fer una primera diagnosi, i en les pròximes setmanes en presentarà les conclusions. “La governança nocturna a Barcelona busca crear un model de ciutat on la vida nocturna sigui un motor de creativitat, cultura, economia i inclusió, respectant la diversitat de gènere, sexual i cultural, i assegurant que tots els col·lectius puguin gaudir d’espais segurs i respectuosos”, ha dit Zapata.

L'entrada Un model d’oci nocturn que exclou els barris ha aparegut primer a Carrer.

L’usuari de la bicicleta és coneixedor dels detalls de la nova ordenança?

La meva percepció és que sí, però potser la meva visió és esbiaixada perquè formo part del BACC i els ciclistes urbans que conec solen ser activistes de la bici. En qualsevol cas, no es tracta només que en siguin coneixedors: la pregunta és si poden complir l’ordenança de mobilitat movent-se amb bicicleta per Barcelona. I la resposta és que no.

El punt més destacat de l’ordenança és la prohibició de circular per la vorera. Barcelona té un espai òptim per a la circulació de bicicletes?

Clarament, no. Ara mateix, la ciutat no està preparada per anar-hi amb bicicleta. La infraestructura que hi ha no és inclusiva, no la pot fer servir tothom i, per tant, no és òptima. Hauria de ser prou inclusiva perquè una persona es pogués moure amb bicicleta dels quatre als noranta anys. I això ara mateix no passa.

La xarxa de carrils bici és insuficient?

La xarxa és del tot millorable, pel que fa a quantitat, però també a qualitat: patim un deteriorament de la infraestructura i falten molts separadors de carril bici.

Si radiografiem la xarxa, hi ha molt de contrast entre el centre i la perifèria?

Sense cap mena de dubte. La bicicleta és un vehicle molt pràctic com més pla és el terreny. En els barris perifèrics, hi trobem més desnivells perquè ens acostem a la muntanya de Collserola. Ens agradaria molt poder incidir en aquestes zones
i, de fet, el primer Bici-bus que hi va haver a la ciutat va ser a Sarrià, on hi ha molt d’activisme per la bici i una comunitat molt implicada. Barcelona és diversa, cada barri té la seva realitat. A les Corts, per exemple, hi ha una manca d’infraestructura ciclista molt gran.

La sanció per transitar per la vorera és de 500 euros. Què us sembla?

Ens sembla que desincentiva del tot l’ús de la bici i que el criminalitza. ¿I com pretenen aplicar la normativa quan la infraestructura ciclista que ha fet el mateix Ajuntament t’obliga a passar per la vorera? És a dir, s’ha començat la casa per la teulada. Si s’aplica la multa de 500 euros i es comença a multar a tort i a dret, el que farà és treure l’incentiu a l’ús de la bici.

Com es pot conscienciar l’usuari de la bicicleta de no circular per la vorera?

El que se li ha de treure a Barcelona és espai al cotxe. El carril bici ha de passar per la calçada, no per la vorera, que ha de ser per al vianant per una qüestió de vulnerabilitat. La bici és un vehicle que té drets i deures, i un dels deures és no passar per la vorera, on el vianant ha de tenir la prioritat absoluta. És molt fàcil posar el focus en la bicicleta, perquè moltes vegades la infraestructura, que està mal feta, ens obliga a passar per la vorera. Creiem que o es millora la infraestructura ciclista o l’ús de la bici a Barcelona continuarà sent molt conflictiu. Calen carrils bici amples, segregats, i això es podrà fer reduint l’espai del cotxe; no a la vorera, sinó a la calçada. Hem d’anar cap aquí.

Un altre punt de l’ordenança és la sanció de 100 euros per als usuaris que lliguin la bici als arbres i al mobiliari urbà. És suficient el nombre d’aparcaments?

No ho és, clarament. Hi ha una manca d’aparcament per a bicis en la gran majoria dels barris de la ciutat. En falta molt a la superilla de Sant Antoni, per exemple. I hi ha llocs, com ara Sants o Gràcia, on és molt difícil posar-ne perquè les voreres són molt estretes. En aquests barris has de fer mans i mànigues per trobar un lloc d’aparcament.

Amb tot, quina valoració general feu del contingut de la nova normativa?

Creiem que hi ha un greuge comparatiu entre els vehicles de motor, que tenen una infraestructura molt determinada i ben construïda -que et pot agradar més o menys- i nosaltres, que no la tenim. La infraestructura de la bicicleta és més recent i molt més precària. La conclusió a què arribem és que hi ha una manca de sensibilitat per part de qui legisla i que es busca específicament perseguir l’ús de la bicicleta a la ciutat.

Quins passos cal fer per reforçar la presència de la bici al carrer?

El futur demana reduir l’espai destinat al vehicle de motor privat, potenciar el transport públic i la intermodalitat i millorar els espais destinats al transport públic, a la bicicleta i al vianant. Hem d’anar cap aquí. Llàstima que l’ordenança de mobilitat no va en aquesta línia. Quant al BACC, el nostre camí és ser un corcó, perquè el futur exigeix moure’s a peu, en bici i en transport públic, pel canvi climàtic i pel cost de la vida.

Joan Marc Montserrat, ‘Jota’, membre del Bicicleta Club de Catalunya

De l’Esquerra de l’Eixample -a tocar de Sants Estació-, ‘Jota’ ha anat fent-se activista de la bicicleta al llarg dels tretze anys que fa que hi circula per Barcelona, dels disset als trenta que en té ara. Després de ser tècnic comunitari de l’Ajuntament de Barcelona i implicar-se en diversos projectes del territori, va ser un pas natural per a ell incorporar-se al BACC, on porta sis anys, tres dels quals com a vocal de la junta de l’entitat.

L'entrada Joan Marc Montserrat ‘Jota’ (Bacc): “La sanció de 500 euros treu incentiu a l’ús de la bicicleta” ha aparegut primer a Carrer.

Aquest article és un intent -modest- d’indagar en la intrahistòria del Metro de Barcelona, és a dir, la d’aquells éssers anònims que mai sortiran als llibres de text, però sense els quals les coses, senzillament, no són possibles.

Una època d’efervescència

Els inicis del segle XX van ser temps d’empenta, de desenvolupament. La neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial va portar una època de creixement industrial, que va demanar molta mà d’obra, subministrada en primera instància pel camp català. Quan aquest ja no en va poder proporcionar més, els treballadors van començar a arribar des d’Aragó, València i Múrcia. Als anys vint, al desenvolupament de la indústria se li va afegir la construcció de grans infraestructures i obres públiques, com el Metro de Barcelona o l’Exposició Internacional de 1929. “Va ser un temps d’expansió per a la ciutat”, declara Ferran Armengol, professor associat de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona. “Es van construir les Estacions de Sants i del Nord; es va obrir la Gran Via; es va soterrar el Ferrocarril de Sarrià al carrer de Balmes i els barris de Sants i les Corts van experimentar un creixement considerable”. Aquest context favorable va atreure la primera gran onada migratòria cap a Catalunya procedent del sud d’Espanya, concretament des de Múrcia. Molts d’aquests migrants murcians serien els qui construirien, en condicions deplorables, el que avui és el Metro de Barcelona.

La gran vaga

De la construcció del Metro se’n van encarregar dues grans companyies: Gran Metropolitano de Barcelona, que va obrir el tram que anava de Lesseps a Plaça de Catalunya i La Rambla, és a dir, l’actual Línia 3 (verda); i Ferrocarril Metropolitano de Barcelona, que va realitzar el trajecte de Bordeta a Plaça de Catalunya, això és, la que avui és la Línia 1 (vermella). Les condicions de treball eren duríssimes: “El treball era a pic i pala”, explicava Manuel Marina, guia oficial del Metro de Barcelona, al diari murcià La Verdad, en un article titulat “Los emigrantes murcianos que excavaron el metro de Barcelona”. “Les condicions eren molt precàries, sense mesures de seguretat i amb molta pressa. Aquells treballadors eren com talps. Ni tan sols es van realitzar bones cates per comprovar l’estabilitat del terreny, la qual cosa va provocar continus despreniments”, agregava. En un dels accidents van morir onze obrers.

Armengol afegeix que “les queixes eren pels sous, però també per les condicions laborals: la feina s’organitzava en brigades, al capdavant de les quals hi havia un capatàs. Doncs bé, la gran vaga que van protagonitzar els obrers del Metro va començar el gener de 1923, amb una discussió amb un d’aquells despòtics capatassos. Al subsòl de Barcelona hi ha molta aigua, i els treballadors del pou número 4 de l’actual línia verda van denunciar que hi havia fuites. Llavors van reclamar botes per no treballar mullant-se i un plus al·legant que els miners que treballaven amb aigua cobraven més que els que no patien aquesta mena de penalitats”.

Obres aturades sis mesos

El moviment sindical estava molt arrelat aleshores, i la vaga va aconseguir paralitzar les obres ni més ni menys que sis mesos. La companyia contractista ho va intentar tot, fins i tot contractar esquirols, però finalment els obrers van assolir els seus objectius. Un èxit que va tenir conseqüències, algunes d’insospitades: l’empresa Gran Metropolitano de Barcelona va pagar els sous als treballadors i va acomiadar el contractista, de nom Hormaeche y Beraza, per haver-se mostrat incapaç de gestionar el conflicte. Aquest va quedar molt afectat per l’aturada -que el seu biògraf va arribar a qualificar de “salvatge”-, però cinc anys després es va convertir en un defensor dels drets dels treballadors. Sens dubte, aquella vaga li va remoure la consciència.

Lliçó amarga de misèria i xenofòbia

El professor Ferran Armengol sosté que entre els treballadors del Metro de Barcelona n’hi havia de totes les procedències, incloent-hi catalans. Tanmateix, i malgrat la manca de xifres fiables de quants murcians van estar empleats en les obres, tot apunta que aquest va ser un dels col·lectius més nombrosos: “Molts dels operaris procedien d’Almeria i Múrcia”, afirma Manuel Marina -la feina del qual com a guia del Metro consisteix en explicar-ne la història a les visites-. De fet, el barri de Collblanc-La Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, va ser conegut com la Murcia chica. Tant és així, que, segons una investigació de l’historiador Joaquín Ruiz i la demògrafa Cristina López, gairebé un de cada quatre residents d’aquesta barriada obrera -amb un cens de quasi 22.000 persones el 1930- procedia d’aquella regió.

Les seves condicions de vida i la seva acollida no van ser gaire fàcils. Ana Ibars, que resideix a l’Hospitalet i és néta de José, murcià arribat als anys vint per treballar al Metro, recorda que els seus avantpassats van haver de suportar l’amuntegament i l’infrahabitatge: “El problema dels pisos patera que veiem avui ja ho van patir ells”, declarava a La Verdad. I Guillem Moreno, resident a un poble de Barcelona, el besavi del qual, Gaspar Martínez, també va haver d’emigrar, assenyala: “No era un treball ben pagat i vivien en la misèria. Alguns mesos no tenien ni per fer front al lloguer”.

A la penúria econòmica s’hi va afegir un fenomen que avui, malauradament, no ens resulta estrany: la xenofòbia. “Als anys vint i trenta, en certs àmbits la paraula murcià era un insult”, assegura l’historiador Manuel Domínguez, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet: “Se’ls acusava d’esquirols, que rebentaven el moviment obrer, que treballaven per quatre duros”. I l’historiador Chris Ealham, de la Universitat de Lancaster i autor de l’assaig La lucha por Barcelona (Alianza, 2005), on estudia la convulsa història de la ciutat comtal dels anys vint i trenta, afirma que, “en buscar culpables del fracàs social, ERC els va trobar en els emigrants, especialment murcians”. I relata com, a la frontera de Barcelona amb el barri de Collblanc de l’Hospitalet -de població predominantment immigrant-, s’hi va col·locar un cartell que deia: “Catalunya termina aquí! Aquí comença Múrcia!”. Aquesta població immigrada, assegura, va ser “vilipendiada per les autoritats, sectors nacionalistes i les associacions patronals al llarg de tota la República”.

Una amarga lliçó que, en temps d’ultradretanismes de tot signe -tant espanyolistes com catalanistes-, cal recordar per tal que no es torni a repetir.

L'entrada La intrahistòria obrera del metro de Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que els habitants de nuclis de població disposin d’almenys entre deu i quinze metres quadrats d’espai verd per habitant. A Barcelona, la superfície de verd per habitant declarada oficialment, excloent el Parc de Collserola, és de 7 m² per habitant, molt inferior a la majoria de les capitals europees.

Aquesta és, però, una xifra molt enganyosa, ja que pot incloure espais com les grans rotondes de trànsit, les fileres d’arbusts de separació entre carrils de circulació, les zones esportives -incloses les de clubs privats-, les platges i fins i tot els escocells dels arbres. Espai lliure no és sinònim de zona verda. Per tant, és inútil qualsevol comparació entre ciutats, que poden utilitzar diferents sistemes de càlcul.

No es pot oblidar tampoc que una part important dels parcs urbans de Barcelona estan en terrenys no plans, sinó costeruts i d’accés no precisament fàcil -Putxet, Monterols, Guinardó…-. Cal tenir en compte també que qualsevol càlcul només té en compte la població resident, no els milions de turistes que desfilen sense parar per la ciutat i que, en alguns barris, fan créixer la densitat humana i disminuir l’espai públic disponible per habitant, fins a extrems insuportables.

Així doncs, per a una aproximació més exacta a la realitat, cal veure, en primer lloc, quin és el verd realment utilitzable. I, en segon lloc, no solament per habitant resident sinó per mitjana de població existent en la ciutat, fixa o de pas. Els pocs estudis que s’han fet sobre aquesta qüestió situen el verd per habitant de Barcelona realment utilitzable molt per sota d’un metre quadrat.

Cal tenir en compte, a més, les diferències espectaculars existents entre barris, tant pel que fa al verd per habitant com al nombre d’habitants per quilòmetre quadrat. Pel que fa al verd, són enganyoses les xifres dels barris que tenen a prop algun dels grans parcs de la ciutat -Ribera el de la Ciutadella, Sants el del Montjuïc-, i pel que fa a la densitat de població, sis districtes de Barcelona superen la densitat de Bombai (Índia), una de les més altes del món amb 20.634 habitants per km² i també la que tenia, abans dels bombardeigs, la Franja de Gaza, tercera entitat política amb més densitat d’Àsia i ara una mostra de fins on pot arribar la brutalitat humana.

L’Eixample té 35.625 habitants per km²; Gràcia, 29.082; Ciutat Vella, 25.159
i els tres districtes del Nord -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- entre vint-i-un mil i vint-i-tres mil, el mateix que París. A Londres només hi viuen 5.700 habitants per km²; a Oslo, 1.427 i a Viena, 108.

Una combinació de causes

Aquesta situació desastrosa és fruit de:

1) Ser una ciutat compacta, encaixonada entre dos rius i entre la muntanya i el mar, sense possibilitat de creixement.

2) Una especulació històricament enquistada, que va tenir el seu moment de màxima glòria durant el mandat de l’alcalde Porcioles, durant el qual, entre moltes altres barbaritats, es va autoritzar l’elevació de dos pisos en els edificis de l’Eixample.

3) La intel·ligent política seguida per Joan Antoni Solans com a cap dels serveis municipals d’Urbanisme durant la Transició va deixar als primers ajuntaments democràtics el regal d’una quantitat molt important de terrenys adquirits a altres administracions o a empreses privades que van poder ser convertits en parcs públics -Escorxador, Pegaso, Clot, Renfe, España Industrial…-. Això va permetre elevar una mica el catastròfic percentatge de verd per habitant heretat del porciolisme. Altres polítiques adoptades durant la democràcia, com la progressiva recuperació dels interiors d’illa o la creació d’espais per a vianants a l’Eixample durant el mandat de l’alcaldessa Ada Colau, han permès augmentar una mica més els espais lliures realment utilitzables pels ciutadans, però en absolut situar-lo en els nivells recomanats per l’OMS.

4) El vertiginós increment de l’arribada de turistes dels Jocs Olímpics ençà ha portat a una monstruosa densificació humana en alguns barris ja mancats des d’abans de places i parcs de dimensions suficients.

Una solució complicada

Aquesta és la realitat. És més que raonable la queixa dels barcelonins davant l’okupació per les autoritats municipals i autonòmiques dels poquíssims espais lliures de què poden disposar per agafar aire enmig de l’amuntegament en què han de viure, més semblant al de les granges de gallines que al que hauria de ser una ciutat a escala humana. Però trobar alternatives per disposar de l’espai necessari per fer determinades obres indispensables no és fàcil i en alguns casos, impossible. Caldria, potser, explorar la possibilitat de treure de les calçades, i no de les voreres, les places i els parcs, l’espai necessari per a aquestes obres. Seria una contribució més a la reducció del trànsit privat i a la millora de l’aire que tots respirem. La negociació entre autoritats i representants veïnals pot alleugerir el patiment d’aquests últims, però no hi ha solucions màgiques a l’herència emmetzinada que van deixar-nos la corrupció dels quaranta anys d’ajuntaments franquistes.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada L’herència emmetzinada dels ajuntaments franquistes ha aparegut primer a Carrer.

Si s’executa, es tractaria d’un cas paradigmàtic, ja que suposaria la pèrdua d’una zona verda i d’un espai històric. El conflicte, a més, no deixa de ser el reflex d’una malaltia més profunda que afecta sobretot els barris perifèrics. La història de La Selva, coneguda també com la Caseta Blanca, es remunta a final del segle XIX, quan el mestre d’obres de Sant Martí de Provençals Joaquim Rivera va adquirir terrenys per urbanitzar-los. Tot just començar el nou segle, hi va aixecar una casa d’estil modernista, ampliada amb els anys, però abandonada per litigis d’herències i ocupacions conflictives.

Un oasi verd en la densitat urbana

Els veïns han trobat en l’espai un refugi únic. Pares i mares hi porten els fills a jugar, alguns joves sense recursos l’ocupen de forma pacífica sense causar problemes i fins i tot part del veïnat es fa càrrec dels petits horts urbans que s’han establert en el seu interior. Per protegir l’espai, Fèlix González, membre de la plataforma ‘Salvem el Patrimoni, salvem La Selva’ i de l’AV de la Font d’en Fargues, reclama a l’Ajuntament que mogui fitxa. Aquest canvi de rumb municipal suposaria aparcar, d’una vegada per totes, la “desídia” administrativa que ha permès que l’especulació immobiliària devori altres cases icòniques del barri, com l’Aymerich o la Graziel·la, que va ser enderrocada el passat mes de febrer per ampliar una escola privada. González, de fet, proposa transformar La Selva en un equipament públic i conservar el jardí com a espai obert. Una decisió que suposaria emular el que ja s’ha fet en altres punts de la ciutat -molts parcs de Barcelona van néixer de finques privades rescatades per a la ciutadania-.

Veus en contra del projecte

El Pla Especial per a La Selva no ha deixat de madurar amb el pas dels anys, però en aquest temps també han brotat les veus contràries al projecte. Dolors Canudas, arquitecta de la revista El Pou i membre de la Plataforma, critica que la residència de luxe pugui arribar a alterar “la història i el paisatge del barri”, amb la seva façana de vidre i quatre plantes, en lloc del mur de pedra i el verd que defineixen ara la finca. Subratlla que l’actuació prioritza un negoci privat per sobre de l’interès general i que ignora la sobredotació de places geriàtriques a la zona, la identitat del barri i la seva memòria col·lectiva.

Imma Faba, també de la Plataforma, destaca que l’espai és “un refugi climàtic indispensable” en una zona densa, amb 279 habitants per hectàrea i on falten parcs accessibles per als veïns. En el mateix sentit, Albert Marín, portaveu de les Associacions de Famílies d’Alumnes (AFA) de les escoles Pit Roig i Arc Iris -i membre també de la Plataforma-, adverteix que el projecte els portarà “més trànsit i contaminació”, un fet que perjudicarà els infants. Per aquesta raó, demana la paralització del pla, i insisteix que han de caminar 600 metres per arribar als parcs que tenen més a prop: “Estan en altres barris i amb desnivells molt pronunciats per arribar-hi”, detalla.

Expropiar o autogestionar

A la Font d’en Fargues, la batalla per La Selva enfronta veïnat, Ajuntament i promotors, però també estratègies dins del moviment. ‘Salvem el Patrimoni, salvem La Selva’ aposta per l’expropiació i protecció administrativa. González defensa transformar l’espai en equipament públic, i Faba afegeix que “l’Ajuntament ha de prendre les mesures necessàries” per protegir el patrimoni. Però també hi ha els ocupants de l’espai, com ara la Lourdes i la Lucía -pseudònims-, que autogestionen La Selva des fa tres anys, al marge de la Plataforma. “Aquest espai ja és col·lectiu, i obert cada tarda a la canalla i el veïnat gràcies a la nostra feina”, afirma la primera. Rebutgen l’expropiació per por que la gent que hi viu “sigui desallotjada” i veuen el Consistori com una amenaça: “Si hi entra, serem vulnerables als canvis polítics”, afirma la Lucía.

La fractura entre opositors a la residència és profunda. “La seva reivindicació se centra en el verd, però ignoren qui hi viu”, critica la Lourdes en referència a la plataforma veïnal. Per contra, Faba replica que, sense expropiació i catalogació, “no hi ha protecció garantida”. Mentre el camí divergeix entre diàleg i resistència, La Selva espera un veredicte enmig d’una ciutat que encara busca el seu equilibri.

A les portes del laberint judicial

En un context de crisi climàtica, espais com La Selva no són només llocs de trobada, sinó que han esdevingut petits oasis contra la calor i la contaminació. Per això, la lluita per preservar-lo ressona com un crit d’alerta en una ciutat que sembla haver oblidat els barris perifèrics. Canudas explica que, “mentre no hi hagi una aprovació definitiva [del projecte], no se sabrà si caldrà presentar un recurs”, i reclama suport legal per gestionar les al·legacions presentades, un procés complex que deixa el veïnat a les portes dels jutjats sense brúixola. Els activistes critiquen, al cap i a la fi, que es tracta d’una lluita desigual contra un sistema que prioritza el benefici econòmic sobre el verd i la memòria.

La història de La Selva no és aïllada. Altres espais del barri han caigut sota la mateixa pressió, i s’han convertit en rampes de pàrquing o blocs de pisos amb espais enjardinats sense ànima. El veïnat, però, no es rendeix i vol convertir La Selva en un símbol de resistència. Un recordatori que la ciutat no pot créixer a costa dels seus pulmons. De fet, és una batalla que transcendeix el barri i que posa en qüestió quin model de ciutat es vol prioritzar.

L'entrada La Selva, un altre pulmó verd que s’ofega ha aparegut primer a Carrer.

El seu programa polític afecta la gran majoria dels drets humans i amenaça de destruir tots els avenços -quasi sempre insuficients- de moltes lluites socials, així com la dignitat de moltes persones, sobretot dones, migrants, persones racialitzades i membres dels col·lectius LGTBI.

Posen en qüestió -i tracten d’impedir- polítiques necessàries, com ara totes les que tenen a veure amb la crisi ecològica, l’atenció a persones vulnerables i la igualtat. Donen suport a polítiques privatitzadores que beneficien una minoria i que poden esdevenir un veritable malson per a les nostres vides quotidianes. En lloc de construir, generen tensions i por, destrueixen la vida col·lectiva que els nostres barris necessiten.

Cada cop són més agressius; ens els comencem a trobar en els Consells de Barri i en altres espais, sembrant de por i amenaces l’acció de les associacions veïnals. Tenim constància que això ja està passant en alguns barris i pot anar a més. També sabem de les agressions a gent vulnerable, com les que caracteritzen les empreses de desokupacions que formen part d’aquests moviments. La mateixa Favb ha estat durament interpel·lada per regidors de Vox en una Comissió de l’Ajuntament -curiosament, seguint el mateix argumentari que algun dels grups empresarials amb qui mantenim diferències-.

Ens volen esborrar del mapa perquè som un obstacle per al seu model de societat autoritària, desigual, racista i masclista; perquè representem un model de vida social inclusiu que ells volen erradicar. I no ens ho podem permetre. Ara més que mai, hem de tenir la capacitat d’engegar, a tot arreu, dinàmiques que facin front a aquesta amenaça, construint xarxes i promovent activitats que ajudin a donar un sentit col·lectiu als barris. Caldrà valor per enfrontar-se a les amenaces; intel·ligència i empatia per construir comunitat i impedir que, un cop més, tornem a viure una llarga nit per als drets socials.

L'entrada La ultradreta amenaça els barris ha aparegut primer a Carrer.

Era un home de poques paraules, però somreia no sabria dir si amb els ulls o el bigoti. Dibuixava com el sorneguer que era, però mai amb mala llet. Deia que la conya li venia per via paterna. Hauria pogut presumir dels milers de caricatures publicades en un ventall ampli de mitjans de tots els colors. “No sé quants dibuixos he fet; un fotimer”. Poc conscient de la transcendència del seu art, guardava pocs originals i vam tenir feina per recollir-ne uns quants per muntar l’exposició que l’Arxiu Històric del Poblenou i l’Aliança vam organitzar per a la festa major del 2022.

Era d’una humilitat que feia ràbia i tot. Els companys de Carrer el descriuen com a tímid i discret i semblava que el seu objectiu era passar desapercebut quan entrava a la redacció. “Escoltava atent i seriós les idees boges [de l’Andrés Naya, històric codirector de la revista] i quan tornava amb el dibuix vèiem que ho havia entès tot a la perfecció”, recorda Elia Herranz, cap de redacció.

Darrere del dibuixant hi havia un pare coratge que es va quedar vidu quan el més petit dels seus tres fills tenia tres anys. Els va tirar endavant treballant de dia en una oficina i dibuixant de nit. Els néts el recorden com un bon cuiner, per les pilotes i per les pizzes. Cada any, en l’aniversari del seu casament, tornava sol al Pa i Trago on havien dinat amb la Rosa, la seva dona, quan era viva. Durant els quasi tres anys que ha sobreviscut a l’ictus em commovia com el cuidaven els fills. Sempre que podien el portaven de passeig o dinava amb els cunyats i ell, que havia estat un bon gurmet, ara demanava salsitxes de Frankfurt.

Poblenoví de soca-rel i vinculat a les entitats del barri, va començar a publicar
a la revista 4 Cantons. La seva primera feina cobrant com a dibuixant va ser a Mundo Diario, després a Canigó i l’Avui fins que un director el va fer fora perquè no volia que el diari semblés un tebeo. I aleshores va passar una bona temporada fent “cabecitas” a l’ABC. Era un home tranquil, tant que un diumenge d’abril, quan va anar a buscar el diari, li va dir baixet al quiosquer: “Em penso que tinc un ictus”. I així va ser.

*Maria Favà és periodista.

L'entrada Manel Puyal, l’home tranquil ha aparegut primer a Carrer.

A Òscar Puig la fletxa el va travessar amb un anunci de televisió al ritme de Tú me camelas. “Em va enganxar fins a tal punt que avui em guanyo la vida amb això, tot i que cada cop és més difícil dedicar-s’hi professionalment. A Barcelona hi ha massa locals flamencs per mantenir a tothom, i és una contradicció, però vivim del turisme, perquè la gent d’aquí no pot pagar certs preus”. “Si vols viure del flamenc has d’entrar a circuits més grans, però una cosa nodreix l’altra, hi ha espais perquè algú pagui 100 euros a platea i espais com el nostre, que són per a la gent del barri”. El Comando és antisistema, és activisme flamenc, ofereixen cultura gratuïta i de qualitat a un veïnat que gaudeix del gènere, i ho fan implicant la comunitat. “Ara podem seguir de la mà de la Coordinadora Cultural. Hem portat a Nou Barris primeres espases del flamenc
i han gaudit moltíssim del nostre públic”.

Eli Catena és una de les ànimes fundadores del projecte. De petita li agradava el folklore, tot i que no va ser enverinada pel flamenc fins als 23 anys. “Kike Morente i Camarón van ser la porta d’entrada a una afició amb la qual m’he obsessionat. Vaig marxar a Granada per viure l’ambient flamenc, ballar a les coves i estudiar flamencologia. Era com un verí i volia saber-ho tot. En tornar, vaig trobar la meva veu flamenca i a Nou Barris em va ser molt fàcil trobar gent amb inquietuds semblants i muntar el grup Esoé, amb qui vam fer moltes coses. El flamenc és la meva passió, però separada de la meva vida professional; jo soc educadora”.

L’últim fitxatge de Comando Lunares és Laia López, que va començar amb la percussió i ara és bailaora. “Per a mi el flamenc és mantenir viva la memòria de la meva iaia. Ella es guanyava la vida ballant i passant la gorra a Granada”. Com el Comando Lunares, la Laia és filla de la Prosperitat i de la migració andalusa. Ella i el projecte han crescut entre la identitat combativa, lluitadora i popular d’un barri que encara té com a banda sonora de les seves places el flamenc, que avui dia evoluciona, es fusiona i conviu, com ho fa la gent, entre el rap, la salsa… i tot el que vingui.

La Laia pensa que, de vegades, el flamenc ha estat discriminat a causa de l’apropiació franquista i que ha patit cert rebuig classista, però ens recorda que la paraula flamenc ve de l’expressió campesino errante i que ha estat una eina del poble i de les esquerres per narrar les seves penes. “Nosaltres volem recuperar balls i cants menys comercials, per exemple, aquell flamenc més pur o propostes relacionades amb les dones o les dissidències queer”.

El flamenc és un univers complex i ple de matisos, segurament per això els costa posar-se d’acord amb escollir una cançó. “Jo diria el Rèquiem dedicat a Paco de Lucía; em fa plorar i em remou sencera”. “Esa es muy corta-venas”, li diu l’Òscar a la Laia. “Hòstia, Òscar, és que ha de ser una cançó de pes”. “Jo diria un cante por alegrías o una seguidilla… La de Sobre la arena, de Niña Pastori, que és molt bonica!”. “Quina és?”. L’Eli s’arrenca a cantar en un bar de la Guineueta. No sembla sorprendre les taules del voltant, aquí això és habitual. “Desde que te vi ya me rasgaste el alma / cuando me impregné de la luz de tu cara / y ahora que te tengo cerca y estás en mi cama / quisiera quererte tanto y tanto y tanto hasta que llegue el alba”. Olé!

Encara no saben què programaran enguany, quan s’acabi l’entrevista, ho han de parlar. Així que deixem el Comando en la seva taula d’operacions, continuaran confabulant per fer del flamenc un lloc de trobada, alegries, penes, memòria i comunitat.

L'entrada Comando Lunares: “El flamenc t’escull a tu. Si t’entra endins, estàs perduda” ha aparegut primer a Carrer.