-Què es cou al voltant del nou Clínic? (Fotografia: Jordi R. Renom)

D’entrada

Pàgines 2, 3, 4 i 5

–El mapa de l’especulació que buida la ciutat (Albert Aragonès / Fotografia: Joan Morejón / Mapes: SOS habitatge)

Pàgina 5

–Voltors contra papallones (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre)

Crònica

Pàgines 6 i 7

–La nova DGAIA, sistema de protecció o de control? (Paula R. Ainsa / Fotografia: Joan Linux)

Pàgina 7

-Anàlisi. Comunitat: prevenció, formació i promoció (Toni Rubio, educador social i mediador familiar sistèmic)

Pàgina 8

–La Trinitat Vella vol preservar la memòria de la presó de dones (Berta Garcia / Fotografia: Laura López)

-Breus de ciutat. Plataforma marítima al Fòrum, perill d’especulació; No hi ha més habitatges d’emergència

Pàgina 9

-Anàlisi. Nova Ordenança de Civisme o com ignorar l’experiència (Miquel Borràs, president de la Favb / Il·lustració: Carlos Azagra-Arxiu Carrer)

-Opinió. Miquel Fuster i la criminalització dels pobres (Andrés Naya, activista veïnal i codirector històric de Carrer)

Pàgina 10

–El peatge de viure a prop del Park Güell (Marc Villoro / Fotografia: Marc Javierre)

-Breus de ciutat. El Pacte per Ciutat Vella, sota la lupa; Sants reivindica el nom del Centre Social

Pàgina 11

–Entrevista a Héctor Martínez, de Descontrol Editorial: «És alarmant que un privat gestioni l’espai per Sant Jordi» (Ignasi Franch / Fotografia: Joan Linux)

Opinió

Pàgina 12

-Editorial: Migracions de notícies falses

-La vinyeta. Ordenança de Civisme (Alfonso Tamayo)

-Sal i pebre. Per Sant Jordi, regala’t Carrer (L’equip de Carrer)

Pàgina 13

-La cambra fosca. L’Arquebisbat de Barcelona i Mémora: de l’esperit interreligiós al negoci del més enllà; Comerç de proximitat, res a celebrar; Gestió del sensellarisme: Albiol tira pilotes fora; Departament de Salut: les baixes laborals no es toquen

-En positiu. Una biografia crítica destapa el poder amagat de La Caixa; Nou Barris desplega la seva vida associativa davant de l’odi

-La veu del lector. Desapareix la Biblioteca Ramon d’Alòs-Moner? (Adela d’Alòs-Moner)

Pàgina 15

-Opinió. L’OTAN, enemiga d’Europa (Pere Ortega, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau / Il·lustració: Maria i Punt)

Dossier: Què es cou a la Diagonal?

Pàgines 16, 17 i 18

–La porta d’entrada del franquisme a Barcelona (Jaume Fabre / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 17

-Anàlisi. Apunts d’història de Pubilla Casas (Manuel Domínguez, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet de Llobregat / Fotografia: Arxiu CELH)

Pàgina 18

-Anàlisi. Finestrelles, el Pla Caufec i el metro (Santi Campo, Miquel Casellas i Josep Florenza, del Grup d’Estudis d’Esplugues / Fotografia: Arxiu GEE)

Pàgines 19 i 20

–El nou Clínic, un pol sanitari ple d’interrogants (Gemma Aguilera / Fotografia: Elena Pastor-AB)

Pàgina 20

-Opinió. El Clínic a l’Escola Industrial, crònica d’un despropòsit (Jaume Artigues, arquitecte / Fotografia: Pepe Navarro-AB)

Pàgina 21

–El nou barri que l’Hospitalet no necessita (Jesús A. Vila / Fotografia: Jordi R. Renom)

Pàgina 22

–Porta Diagonal, un negoci més enllà d’Esplugues (Pau Riba, d’Esplugues Digital / Fotografia: Jordi R. Renom)

Pàgina 23

–Qui recull els fruits de l’antic Pla Caufec? (Albert Recio, professor d’Economia / Il·lustració: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

Pàgina 24

–Pols judicial per l’ampliació de la UB a Zona Universitària (Eric Moner / Fotografia: Dani Codina)

Barcelones

Pàgines 26 i 27

–Cinema Princesa, la zona zero del moviment okupa (Eloi Latorre / Fotografia: Jordi Tarrés-Arxiu Carrer)

Pàgina 27

–L’almorrana de la Via Laietana va sacsejar Barcelona (Jesús Rodríguez / Fotografia: Rubén Pérez-Arxiu Carrer)

Pàgines 28, 29 i 30

Propostes per a Sant Jordi.

-Jordi Amat i la batalla dels barris (Les batalles de Barcelona, de Jordi Amat) (Marc Andreu / Fotografia: Dani Codina)

-La Prosperitat escriu la història de la seva moguda (La moguda juvenil a la Prosperitat, 1980-2000, de Roger Costa Puyal) (Néstor Bogajo)

-Un llibre per conèixer el que no et van explicar a El 47 (Més enllà del 47, de l’heroi a les lluites col·lectives, coordinat per Adela d’Alòs-Moner i Anna Monjo) (Néstor Bogajo)

–De Macosa a Diagonal Mar (Revista Icària, 26: El Maresme del Poblenou, laboratori de l’habitatge)

-Revolucions falses a la Barcelona preolímpica (Per quan vingui un altre juny, de Jaume Fuster) (Ignasi Franch)

-Trucant a la porta de la justícia (Estimat senyor fiscal, de Maurici Serrahima) (Ignasi Franch)

Pàgina 31

-La Favb informa. Eines de resistència contra l’expulsió del barri: la Guia de la llogatera en perill

-El cor robat. Entrevista a Aleix González, president de l’AV Peu del Funicular: «Cal millorar la mobilitat els dies lectius en horari escolar» (Catherina Azón / Il·lustració: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

-Revistes de barri. L’Informador (la Clota); Sagrada Família; El Poblenou

Contra

Pàgina 32

–Entrevista a Marta Knight, cantant: «No tothom es pot permetre pagar un local d’assaig a Barcelona» (Alba Zaplana / Fotografia: Joan Morejón)

L'entrada Què es cou al voltant del nou Clínic? ha aparegut primer a Carrer.

Un buit legal que alimenta el negoci

Un dels primers obstacles que identifica l’informe és la paradoxal invisibilitat legal del fenomen. Tot i que l’especulació immobiliària és citada com un element a evitar en textos tan fonamentals com la Llei del Dret a l’Habitatge, la Llei d’Urbanisme, la Llei del Sòl i, fins i tot, la mateixa Constitució espanyola, cap d’aquestes normatives s’atreveix a donar-ne una definició precisa. Jaume Artigues, arquitecte i responsable del capítol de l’informe dedicat a l’especulació, assenyala que aquest buit és un dèficit que hauria de ser esmenat amb una actualització urgent del marc legal. Segons Artigues, les referències que encara s’utilitzen provenen sobretot d’una concepció dels anys seixanta i setanta del segle passat, una època en què el problema es limitava quasi exclusivament a l’especulació sobre el sòl. Tanmateix, la realitat del segle XXI és molt més complexa i agressiva, ja que l’especulació abraça ara tot un conjunt d’elements que van molt més enllà de la parcel·la buida i s’ha traslladat directament al patrimoni construït, és a dir, als edificis sencers on viuen milers de persones.

Aquesta transformació ha convertit el parc residencial de la ciutat en un actiu financer especialment atractiu per al capital internacional. Quan el mercat immobiliari es desvincula de la seva funció social i passa a dependre de les expectatives de rendibilitat futura, el valor de l’habitatge deixa de tenir relació amb el cost de la vida o els salaris de la població local. L’estudi SOS habitatge ha aconseguit localitzar un total de 568 promocions especulatives durant el període analitzat, moltes de les quals corresponen a processos de rehabilitació intensiva d’edificis i finques senceres. La velocitat del procés és alarmant: en determinats períodes s’han arribat a detectar fins a 24 promocions noves al mes, una xifra que implica gairebé una nova operació cada dia laborable del calendari. Aquesta activitat frenètica no es distribueix a l’atzar, sinó que segueix una lògica de colonització territorial que busca zones amb alta accessibilitat o barris que es troben en ple procés de transformació urbana, com són els del centre històric de la ciutat o els que tenen a prop el mar.

Els mapes resultants de l’estudi mostren com es formen autèntics corredors immobiliaris on s’acumulen les operacions i on els preus tendeixen a augmentar amb una intensitat molt superior a la de la resta de la ciutat. Districtes com l’Eixample i Ciutat Vella concentren el volum més elevat d’aquestes promocions, però el fenomen s’està expandint ràpidament cap a barris perifèrics on encara hi ha marge per a la revalorització. Segons Artigues, el sector ha trobat “un sistema per extreure plusvàlues que generen beneficis sistemàticament superiors als de qualsevol activitat industrial”. Això ha provocat que el capital financer es desplaci de manera massiva cap al totxo, buscant rendiments que la indústria tradicional ja no és capaç d’oferir en un context d’inestabilitat global i en països que han concentrat la seva activitat econòmica en el sector dels serveis en detriment del sector secundari. Aquesta dinàmica s’alimenta d’una fauna de societats, com les socimi o les sicav, que operen amb privilegis fiscals que les protegeixen de la pressió impositiva que sí que suporten altres sectors econòmics.

L’impacte d’aquestes operacions és especialment cru quan s’analitza el divorci de marges de benefici dins del mateix sector. Mentre que les empreses constructores, les que realment executen les obres i assumeixen els costos materials, sovint treballen amb marges de benefici nets d’aproximadament un 3,5% anual, les societats promotores assoleixen rendibilitats que Hisenda situa al voltant del 31% anual, explica Artigues. Aquesta diferència abismal reflecteix que el negoci no està en la construcció o el manteniment de l’habitatge, sinó en la gestió financera de la propietat i en l’explotació de la seva revalorització. “Si es vol solucionar el problema de l’habitatge, el primer que s’ha de fer és reduir els factors que provoquen aquesta anomalia, començant per l’eliminació dels avantatges fiscals d’aquestes societats i la supressió definitiva de mesures com la Golden Visa”, explica l’expert de la Favb, que afegeix: “Tot i haver estat qüestionada políticament, [la Golden Visa] deixarà rastres en el mercat durant molts anys més”.

La cohesió social, inexistent

Més enllà dels números, l’especulació és un generador de conflictes urbans d’alta intensitat que fracturen la cohesió social dels barris. L’informe recull que entre 2016 i 2024 s’han extingit desenes de milers de contractes sense continuïtat, provocant una mobilitat forçada que buida les comunitats d’habitants arrelats. Aquesta violència immobiliària no sempre es manifesta en forma de desnonament amb presència policial, sinó que sovint és una pressió invisible: la no renovació del lloguer, la degradació deliberada de les zones comunes d’una finca o l’oferta d’una quantitat econòmica perquè el veí marxi abans d’hora. Les conseqüències d’aquest procés van molt més enllà de l’àmbit estrictament residencial. Artigues insisteix que parlem de crisis que “afecten la salut i l’educació de manera directa”. La deslocalització forçada obliga milers d’alumnes a canviar d’escola a mitjan cicle, trencant les seves xarxes d’amistat i de suport pedagògic, mentre que l’estrès d’un lloguer inassumible o la por a l’expulsió es tradueix en malalties mentals i físiques que saturen el sistema sanitari.

L’expropiació, impracticable

Aquesta situació es veu agreujada per la incapacitat de les administracions públiques per intervenir de manera eficaç en el mercat. L’expert assenyala que les lleis que intenten controlar el sector sovint pateixen d’una falta crònica de recursos. Barcelona, malgrat tenir un pressupost municipal de 4.000 milions d’euros, només en destina uns 238 a polítiques d’habitatge. Això representa que la inversió i el manteniment de la ciutat només suposen el 3,5% del seu Producte Interior Brut, una xifra que Artigues qualifica d’absurda si es compara amb qualsevol empresa privada, que destina percentatges molt més elevats a la seva pròpia estructura. A més, instruments urbanístics fonamentals com l’expropiació o el dret de tanteig i retracte s’estan tornant impracticables. El motiu és que els jurats d’expropiació acaben adjudicant preus finals basats en el valor de mercat d’un mercat ja tensionat, fent que l’adquisició pública de sòl o d’edificis per part de l’Ajuntament sigui econòmicament inassumible per a les arques municipals.

Una lluita desigual

Casos concrets com el projecte del futur Museu Thyssen al passeig de Gràcia, al Palau Marcet -l’antic Cinema Comèdia-, il·lustren aquest camí. El Palau Marcet és un Bé Cultural d’Interès Local que, segons la Llei de Patrimoni, hauria d’haver comunicat a l’Ajuntament el preu de la seva compravenda, però sovint aquestes obligacions se salten o s’ignoren davant la passivitat o la impotència institucional. Aquesta descompensació de forces entre els grans operadors internacionals i els governs locals és el que permet que l’especulació s’hagi convertit en un factor estructural del mercat barceloní. Les operacions ja no són puntuals: el 25% de les promocions localitzades per SOS habitatge corresponen a operadors que tenen més d’una promoció en marxa simultàniament, cosa que demostra una activitat professionalitzada i sostinguda en el temps que busca el màxim benefici en el menor termini possible.

L’habitatge públic, dic de contenció

Davant d’aquest escenari, les perspectives de solució són complexes i requereixen una visió a llarg termini que avui sembla difícil d’implementar. Artigues reconeix que no existeix una solució màgica, però apunta cap a un canvi de model que miri a altres capitals europees. Ciutats com Viena o Amsterdam tenen un avantatge històric: un sector públic d’habitatge molt més potent que el que hi ha a Catalunya, que és qualificat per l’expert de “miserable”. Mentre a Europa el parc públic pot actuar com un dic de contenció contra els preus abusius, a Barcelona el mercat està gairebé totalment en mans privades. La Llei d’Habitatge del 2023 va ser un pas positiu, però segons l’informe ha deixat massa “forats” per on el capital continua escapant-se, cosa que permet el frau en el lloguer de temporada o en altres modalitats contractuals que esquiven el control de preus.

“Així mateix, la fiscalitat municipal s’ha d’actualitzar de manera urgent”, recalca Artigues. L’impost de la plusvàlua, tal com està concebut ara, és un tribut desfasat que només té en compte la revalorització del sòl i no la de l’habitatge com a tal. Aquesta desconnexió entre la realitat del mercat i les eines de recaptació impedeix que l’Ajuntament pugui gravar de manera justa les plusvàlues generades per l’especulació immobiliària. Cap govern sembla voler tocar aquests impostos per por a la reacció dels sectors econòmics, però des d’un punt de vista racional, són tributs que no responen a la situació actual. “És fonamental harmonitzar les iniciatives positives perquè siguin coherents entre elles i no es contradiguin, i evitar que una llei d’habitatge sigui anul·lada per la manca de finançament o per traves administratives d’altres àmbits”, afirma Artigues.

Finalment, l’anàlisi de SOS habitatge subratlla que l’especulació no és només un problema del preu d’adquisició, sinó una amenaça directa a la democràcia urbana. Quan les expectatives de rendibilitat financera passen per sobre del dret constitucional a un sostre digne, la ciutat deixa de ser un espai de convivència per convertir-se en un taulell de joc internacional. L’estabilitat d’Europa i d’Espanya com a destinacions segures per a la inversió ha provocat que Barcelona sigui vista com un port segur pel capital, sobretot en el sector turístic i immobiliari. Aquest èxit comercial, tanmateix, s’està pagant amb la fractura social de la ciutat. La mobilització de desenes de milers de persones en els darrers anys no és casual: és la resposta a una pressió que ja ha arribat al límit de la seva resistència.

Recuperar el control

El mapa de l’especulació a Barcelona que presenta SOS habitatge és una crida a l’acció urgent. Les dades confirmen que el fenomen és sostingut, que està clarament implantat al territori i que té uns responsables amb noms i cognoms en el món financer. Si no es produeix un canvi de rumb radical en la fiscalitat, si no s’eliminen els privilegis dels grans tenidors i si no s’aposta per un parc públic d’habitatge que representi una alternativa real al mercat privat, la geografia de la fractura es farà cada cop més profunda. El futur dels barris de Barcelona depèn de la capacitat de la societat i de les seves institucions per recuperar el control sobre el territori i per posar el dret a l’habitatge per davant de qualsevol expectativa de lucre. La transformació duradora del model residencial de la ciutat ja ha començat, i els interrogants que planteja sobre el dret a la ciutat s’han de respondre avui mateix, abans que el mapa de l’especulació acabi per esborrar definitivament la Barcelona que coneixem.

Aquest procés, lluny de ser una conjuntura passatgera, apunta a una reconfiguració total de qui pot i qui no pot viure a la ciutat. L’especulació, entesa com aquesta extracció de valor sense producció de riquesa real, s’ha convertit en l’engranatge principal d’un sistema que necessita el conflicte per sobreviure. Cada edifici rehabilitat amb criteris de luxe en un barri obrer és un gra de sorra més en una duna que acaba per enterrar el teixit social. Per això, el treball dels autors de l’informe és tan vital: ens proporcionen les eines, els noms i les coordenades per entendre que el que està passant a l’escala de casa nostra no és fruit de la fatalitat, sinó d’una voluntat política i econòmica que pot i ha de ser revertida. La lluita pel dret a l’habitatge és, en darrera instància, la lluita per decidir quin tipus de societat volem ser.

El búnquer fiscal de somici i sicav

Les socimi -societats anònimes cotitzades d’inversió al mercat immobiliari- i les sicav -societats d’inversió de capital variable- no són simples empreses immobiliàries, sinó vehicles d’enginyeria financera dissenyats per maximitzar el retorn del capital a qualsevol preu. El principal atractiu de les socimi és la seva tributació al 0% en l’Impost de Societats, una exempció gairebé total que s’aplica sempre que l’entitat reparteixi en dividends el 80% dels beneficis obtinguts pel lloguer. Aquesta neutralitat fiscal converteix l’habitatge en un producte financer pur: el benefici net del lloguer d’un bloc sencer a l’Eixample arriba pràcticament intacte a l’accionista, sense passar pel filtre impositiu que patiria qualsevol altre negoci productiu o comercial de la ciutat. A més de l’exempció directa de beneficis, aquestes societats gaudeixen de bonificacions del 95% en l’Impost de Transmissions Patrimonials (ITP) i Actes Jurídics Documentats (AJD). Això els permet comprar finques senceres a un cost fiscal ínfim comparat amb el que ha de pagar un veí particular o una petita cooperativa. Per la seva banda, les sicav han funcionat històricament com a mecanismes d’acumulació de grans fortunes amb una fiscalitat simbòlica de l’1%. Com denuncia l’arquitecte Jaume Artigues, aquest ecosistema de privilegis crea una competència deslleial estructural. Mentre la indústria local i els constructors suporten càrregues fiscals estàndard, aquests vehicles dopen la rendibilitat del totxo fins a assolir el 31% de benefici identificat per Hisenda. El resultat és un mercat on la funció social de l’habitatge queda sepultada per una estructura tributària que bonifica, per llei, l’extracció de rendes i l’especulació a gran escala.

L’habitatge públic, l’altra part de l’equació

L’especulació immobiliària és només una de les dues potes del problema de la crisi habitacional a Barcelona que destaca l’informe SOS habitatge. L’altre és la manca d’habitatge de protecció oficial -una realitat que Carrer té previst abordar en profunditat en els pròxims números-. Les dades creuades de les promocions immobiliàries especulatives i l’estat del parc d’habitatge públic han permès fer una interpretació rigorosa -i també innovadora- de la problemàtica al centre de la ciutat i els barris perifèrics. Podeu consultar i descarregar l’informe en PDF a la pàgina web de la Favb: favb.cat.

L'entrada El mapa de l’especulació que buida la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Assetjament institucional

Confiar en la institució que pensen que ha de protegir-les i, després, penedir-se’n, és una experiència que es repeteix en moltes mares. L’Evelyn -nom fictici- travessava un mal moment. Ho va compartir amb la seva referent de l’EAIA i, poc després, la van citar amb la seva filla. En aquella trobada es van endur la nena sense cap avís previ: “Em vaig sentir traïda, havien tergiversat tots els informes. Em van invalidar en comptes d’ajudar-me”. A Catalunya la decisió de retirar la custòdia es justifica a través dels informes de l’EAIA, tot i que l’última paraula la té la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA), l’antiga DGAIA.

Madrecitas és un col·lectiu antiracista de mares migrants que, des de la pandèmia, denuncia l’existència d’un patró d’assetjament institucional cap a les seves maternitats i formes de criança. L’advocada del col·lectiu, Tamara Fernández, assenyala que això és permès, entre d’altres motius, per com funciona el sistema espanyol de protecció a la infància i l’adolescència, que contempla la declaració administrativa de desemparament preventiu: “És com si en una multa de trànsit o civisme t’arriba la sanció sense període d’al·legacions. Això significa que et poden treure el teu nadó sense cap expedient. Aquesta arbitrarietat és una vulneració de drets generada per l’Administració. Si d’un dia per l’altre qualsevol entitat que no és l’Estat s’emporta un nadó, seria un segrest”. La diferència és que aquesta multa no la imposa la Policia i significa separar una família. Fernández ho anomena “desmembrament”. A més, qualsevol pot activar el mecanisme: una veïna, el CAP, l’escola o els Serveis Socials. “Quan hi ha maltractament físic, psicològic o sexual, ningú qüestiona la necessitat d’intervenir. Però la majoria de declaracions de desemparament són per negligència, una categoria molt subjectiva. Sovint el que hi ha al darrere són dones migrants sense xarxa familiar, mares que viuen en pensions i que són pressionades pels Serveis Socials perquè busquin un altre lloc”.

Criando Alianzas, un col·lectiu actiu des del 2022 que dona suport a les mares, denuncia que aquests fets no són excepcionals, sinó que són la norma. Per al grup, la DGAIA no protegeix els menors, sinó que controla i persegueix les famílies pobres i migrants. Ho fa com a part d’un projecte colonial i civilitzador que només valida el model de família de classe mitjana europeu: “Lluitem per l’abolició de la DGAIA perquè veiem cada dia tota la violència, el càstig i el tutelatge que genera. Hi ha famílies que van a Serveis Socials a demanar una ajuda puntual o un curs d’orientació laboral i, de sobte, es troben en seguiment mensual amb l’amenaça que els treguin les criatures o directament patint una retirada. A més, amb els mateixos indicadors, la mirada canvia segons el subjecte: a un senyor de Sarrià ningú li pregunta qui cuida les seves criatures mentre treballa. La meitat dels menors retirats són migrants; no és una xifra proporcional al total de la població”.

El més difícil, recuperar els vincles

Tant Criando Alianzas com Fernández coincideixen que la DGAIA és una institució hereva del Tribunal de Menors i del Patronato de Protección de la Mujer franquista i que, per això, es continua obligant les dones a ser d’una determinada manera. “Ara les maternitats que estan més en risc són les de les dones migrants, com abans ho eren les famílies gitanes o de mares dissidents, que ja han après les seves estratègies d’autodefensa. Les mares arriben a Europa amb un imaginari de drets humans i acudeixen a demanar ajuda, però és com tenir un secreta dins de casa. Les professionals, segons la procedència de les famílies, ja tenen l’imaginari de com funcionaran. També des de les escoles s’activen protocols per judicis racistes que provoquen retirades preventives sense fonaments”, apunten des de Criando.

Per a Fernández, el més perillós és la dificultat de reparació del desmembrament familiar: “Qui cura o qui repara el vincle de la separació? En els pocs casos que hi ha retorn és molt difícil revincular-se. Nosaltres no veiem casos terribles que justifiquin les retirades, sinó situacions producte de la precarietat i la falta de contenció social davant de problemàtiques com l’habitatge o la violència masclista”.

Fernández exemplifica les dificultats a l’hora d’aconseguir el retorn amb un cas en què no es va concedir, tot i guanyar un judici: “Vaig representar una família que va patir la retirada dels seus tres fills i la resolució estava molt mal justificada. Gràcies a una prova documental que els donava la raó, la sentència estimatòria va emetre la restitució immediata dels menors, però la DGAIA va recórrer i, en una Audiència Provincial, van resoldre que els nens es quedessin sota la protecció de l’Estat”.

Debilitament de les xarxes veïnals

El racisme institucional en aquestes situacions es veu agreujat per un model de ciutat que va debilitant les xarxes veïnals. El veïnat que abans et cuidava les filles, ara pot arribar a ser qui et denuncia. La tasca de Madrecitas i Criando Alianzas està fent més visibles aquestes vivències i cada vegada són més les mares que arriben als col·lectius a través de sindicats d’habitatge o associacions veïnals: “A Ciutat Meridiana, gràcies a un avís de l’associació veïnal, vam prevenir i evitar una retirada i aconseguir altres recursos per a la mare, i ho vam fer ocupant la DGAIA”, afirmen des de Criando.

Malgrat aquesta victòria, una retirada segueix sent motiu de vergonya: “La societat et jutja. Fins i tot en els moviments socials trobem aquesta idea que la mare alguna cosa deu haver fet o que hem d’anar amb compte perquè estem parlant de menors. Per això sortim als carrers, fem visible la repressió que representa i com és una dinàmica més de les polítiques migratòries. Creiem que la DGAIA castiga qui rep de forma més brutal les conseqüències del sistema capitalista i colonial, per això no podem donar l’esquena a aquestes famílies, no podem permetre que trenquin així les nostres comunitats i barris”.

Un organisme qüestionat

El passat octubre el Parlament de Catalunya va posar en marxa una comissió que investigarà l’activitat de la DGAIA entre el 2011 i el 2025, després que el mitjà Octuvre.cat revelés un entramat d’irregularitats i opacitats en la gestió econòmica de l’organisme. Una situació que es va agreujar quan es va fer públic que una nena de 12 anys havia estat víctima d’explotació sexual sota la seva tutela. Davant aquest escàndol, la DGAIA es va refundar com a DGPPIA, que segueix depenent de la Conselleria de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Tot i això, no és la Generalitat la que presta directament els serveis de “protecció i acollida”, sinó que subcontracta la feina a entitats del tercer sector social. Entre els anys 2016 i 2020, segons Octuvre.cat, la DGAIA va dedicar 788 milions d’euros a aquestes associacions i fundacions sense ànim de lucre. Els col·lectius organitzats denuncien que si tots aquests fons fossin atorgats a les famílies, i no a les entitats, moltes de les retirades es podrien evitar, ja que la majoria són per manca de recursos. A més, denuncien que al ser centres privats, tot i ser finançats per diners públics, és molt més difícil la transparència.

L'entrada La ‘nova’ DGAIA, sistema de protecció o de control? ha aparegut primer a Carrer.

La presó de la Trinitat Vella va acollir entre 1963 i 1983 milers de dones empresonades pel règim franquista, primer, i pel govern de la Transició, després. Entre 1984 i 2009, va esdevenir un centre penitenciari per a joves de 16 a 21 anys, i des de l’any 2009 funciona com a centre penitenciari obert. Ara, l’Ajuntament espera amb candeletes el seu tancament definitiu per enderrocar l’edifici -el que en queda, ja que el 2009 ja va anar a terra una part del complex- i tirar endavant el seu projecte de transformació del barri, que preveu la construcció de més de 400 habitatges i diversos equipaments a l’espai que ara ocupa el centre penitenciari.

El projecte contempla mantenir alguns elements de la presó per incloure’ls en els nous equipaments, però diverses entitats del barri, amb el suport de la Comissió de la Dignitat, exigeixen que l’edifici de la façana es conservi sencer. “L’enderroc de la presó implicaria l’incompliment de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, que insta a adoptar les mesures i accions necessàries per conservar la memòria històrica dels espais, amb especial interès en els espais de repressió contra la dona”, explica Pep Cruanyes, advocat i president de la Comissió de la Dignitat, que afegeix que “la desaparició del patrimoni representa una banalització de la història del barri, de la ciutat i de Catalunya”. “La de la Trinitat Vella -recorda- era la principal presó de dones de Catalunya”.

Una qüestió de voluntat política

El passat juliol la Comissió va registrar una petició perquè la presó esdevingui Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), un fet que n’impediria l’enderrocament total i forçaria l’Ajuntament a mantenir el tros de la façana. Tot i que el Consistori no ho veu compatible amb el projecte planificat, les entitats creuen que és viable mantenir l’edifici sense reduir la dotació habitacional i d’equipaments prevista: “Hi ha un edifici que s’hauria de desplaçar uns metres per mantenir la presó. Això endarreriria les obres un any, però preservaríem l’última presó de dones construïda en temps de dictadures a Europa. Pensem que val la pena fer l’esforç”, manté Paco Flórez, president de l’Associació Veïnal Trinitat Uneix, la principal impulsora de la preservació de la presó. I agrega: “És una qüestió de voluntat política, però l’Ajuntament no ho vol fer”.

Maribel Ferràndiz, que va estar empresonada a la Trinitat Vella a la dècada dels anys setanta -abans de la mort de Franco-, lamenta que la proposta de l’Ajuntament impliqui “esborrar la memòria de la repressió contra les dones”. “Sempre deixen els espais dedicats als homes, però els dedicats a les dones, no. Demanem respecte per a la nostra memòria”, rebla.

Una proposta insuficient

L’Ajuntament preveu dedicar un espai a la història de la presó en un dels nous equipaments, així com la creació d’un mapa 3D de l’edifici. Però Trinitat Uneix considera que aquest memorial hauria de situar-se en l’edifici històric de la façana, símbol de la repressió franquista envers les dones. En la mateixa línia, Cruanyes lamenta que el Consistori no consideri la readaptació del projecte per conservar la façana de la presó i recorda que “les polítiques de memòria són importants, no per fer declaracions, sinó per complir els objectius de la llei de Memòria”.

La petició per convertir la presó de la Trinitat Vella en un BCIN és ara en mans de la Generalitat de Catalunya, concretament del Departament de Cultura, que serà l’encarregat de decidir si esborra del mapa barceloní part de la història de la repressió del règim franquista envers les dones o si, per contra, força l’Ajuntament a repensar el projecte, mantenint la façana tal com demana el veïnat. Una reivindicació que, per cert, no és tan esbojarrada: només cal veure com es preveu reformar l’espai de la presó Model, a l’Eixample, tot mantenint part de l’estructura original del centre.

Sororitat entre dones represaliades

La presó de la Trinitat Vella va ser controlada fins al 1978 per l’orde religiós Cruzadas Evangélicas, que tenia l’objectiu de reeducar les preses perquè adoptessin el model de dona que el nacionalcatolicisme considerava adequat. Tancades en condicions precàries i separades pel tipus de delicte comès, les preses van trobar la manera de sobreposar-se als maltractaments i les vexacions constants de les cruzadas gràcies a la sororitat. Compartir els aliments que aconseguien de les famílies -per no haver de menjar els que els donaven en mal estat a la presó-, comunicar-se tot i estar aïllades o organitzar-se per aprendre o fer esport són només alguns dels exemples d’aquesta cooperació. En cas que l’Ajuntament decideixi tirar endavant l’enderrocament de la presó, no només eliminarà una part important de la memòria de la repressió franquista a la ciutat, sinó també una història de sororitat entre dones decisiva per a la supervivència de moltes preses durant la seva estada.

L'entrada La Trinitat Vella vol preservar la memòria de la presó de dones ha aparegut primer a Carrer.

Incògnites, però amb calendari

Seran gairebé 300.000 m² edificables que inclouran l’hospital, facultats de salut
i centres d’innovació biomèdica. Una de les operacions urbanístiques i sanitàries més potents de Catalunya que, paradoxalment, s’ha presentat en societat amb molts interrogants. Els més rellevants: si Barcelona serà compensada per la pèrdua de sòl esportiu i quins usos tindran els edificis que ocupa en l’actualitat l’Hospital Clínic a l’Eixample i a les Corts. Dues incògnites imprescindibles per poder determinar l’impacte real d’aquest macroprojecte sanitari en el veïnat i la ciutat.

El nou hospital, ubicat a Diagonal 695-701, punt de confluència entre Barcelona, Esplugues de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat, mantindrà el seu rol de centre de referència i d’alta complexitat, atenent població assignada d’aquestes tres ciutats, però també pacients derivats d’arreu del país. Un equipament que no substituirà hospitals de proximitat com l’Hospital Universitari de Bellvitge, que continuaran assumint l’atenció territorial ordinària. Però qui ha de respondre les incògnites?

El consorci Porta Diagonal-Campus Clínic -integrat per la Generalitat, el mateix hospital, la UB, els ajuntaments de Barcelona, l’Hospitalet i Esplugues, la Diputació i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)- coordina el planejament, el finançament i l’execució d’una operació que combina salut, universitat i desenvolupament urbà. I és d’aquest organisme que cal esperar la màxima transparència per conèixer les implicacions del futur campus. De moment, la Generalitat defensa que a les noves instal·lacions hi haurà “una organització més eficient, circuits assistencials moderns, infraestructures digitals integrades i espais adaptats a la medicina personalitzada”.

Tot i les incògnites, el calendari del projecte està clarament establert: fins al 2027, es desenvoluparà el concurs d’arquitectura i el planejament urbanístic; el 2028, començarà la reurbanització amb l’ampliació de la línia L3 de metro; i, el 2030, les obres del complex. L’escala econòmica del projecte explica la magnitud del canvi. La construcció del nou hospital i les seves infraestructures assistencials supera els 1.700 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi sumen uns 300 milions en edificis universitaris i centres de recerca, així com prop de 400 milions destinats a l’ampliació del metro fins a Esplugues, amb la construcció de dues noves parades -Sant Joan de Déu-Finestrelles i Campus de Salut Clínic-UB-. Amb la urbanització de l’entorn, nous accessos, carrils bici i espais verds, el volum global de la transformació supera els 2.300 milions d’euros, i serà un dels principals pols biomèdics del sud d’Europa.

La fi d’un pulmó esportiu

Tot i que la UB mantindrà l’activitat esportiva fins al 2030 al campus de Zona Universitària, el desallotjament serà inevitable per poder iniciar les obres. I de moment, no s’ha fet pública cap alternativa per a aquesta pèrdua de sòl esportiu. La Generalitat ha adquirit aquests terrenys de 100.000 m² que durant dècades han funcionat com a pulmó esportiu per a estudiants per un import de 135 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi afegeix una subvenció de fins a 17,5 milions per finançar parcialment la nova Facultat de Farmàcia, un equipament docent vinculat al futur pol de salut.

Però en el conveni de compra no es fa cap referència a com es garantirà que els usuaris universitaris continuïn tenint accés a espais esportius de qualitat, ni si serà a Barcelona o en un altre municipi. Carrer ha preguntat aquesta qüestió a la UB, però la universitat només indica que “el projecte demana replantejar i millorar el servei per garantir la pràctica esportiva”. Si bé la UB no concreta si el sòl esportiu perdut tindrà una permuta en altres punts de la ciutat propers als edificis universitaris, ha transcendit que la universitat estaria negociant una nova ubicació de les instal·lacions esportives en terrenys de l’Hospitalet, a un centenar de metres del complex actual.

Què serà dels edificis històrics?

I la segona incògnita del macroprojecte apunta als possibles usos públics que puguin tenir els edificis històrics de l’actual seu del Clínic a l’Eixample. El principal actiu és la finca del carrer de Villarroel 170, que concentra urgències, consultes externes, hospitalització i serveis generalistes de l’hospital. Però també és un gran actiu el futur del qual està per definir l’edifici de la Maternitat, a les Corts, dedicat a l’atenció de l’embaràs, el part i la maternitat, amb serveis obstètrics i neonatals, així com la facultat de Medicina de la UB. Carrer també ha preguntat a l’Hospital Clínic aquesta qüestió, i tot i que el projecte s’ha presentat a bombo i plateret, no hi ha cap resposta: “Encara s’estan decidint els usos; en uns mesos s’aprovaran i es podran comunicar”.

El projecte del nou Clínic té potencial per transformar el sistema hospitalari
i universitari català. Però també implica una redistribució de sòls i usos que afectarà l’equilibri urbà. El repte no és només construir un hospital del segle XXI, sinó garantir la restitució dels equipaments esportius perduts i un debat ciutadà transparent sobre el destí dels edificis històrics de l’actual Clínic. Sense aquestes respostes, el futur Campus Clínic-UB corre el risc de ser percebut com una operació brillant en l’escala metropolitana, però opaca i injusta per al veïnat.

Un canvi de cromos ajustat a llei?

Un altre dubte que inquieta sobre el projecte, i vinculat a la incertesa de si les 10 hectàrees de terreny dedicat a l’esport es perdran definitivament, és si és ajustat a llei utilitzar sòl esportiu per ubicar-hi equipaments sanitaris. La Generalitat ha comprat a la UB els terrenys i la veritat és que s’ha de dur a terme un procés urbanístic formal -modificació del planejament o desenvolupament d’un Pla Director Urbanístic (PDU)-, i s’han de redactar i aprovar els projectes i plans d’ordenació que definiran l’ús final del sòl. Aquest canvi d’ús, de sòl esportiu a equipament sanitari i docent, s’està duent a terme mitjançant acords interinstitucionals i l’elaboració d’un PDU que ordenarà l’àmbit, amb tràmits i modificacions de planejament que caldran per fer compatible la nova funció. Es preveu que la redacció del planejament i els projectes associats es tramitaran entre 2026 i 2028, amb obres d’urbanització i metro que començarien al voltant de 2028, i que l’hospital entri en funcionament cap al 2035.

L'entrada El nou Clínic, un pol sanitari ple d’interrogants ha aparegut primer a Carrer.

L’Assemblea d’Okupes

Situem-nos. El matí del 10 de març de 1996 es convoca una cercavila pels carrers del barri de la Ribera, amb un eslògan que faria fortuna en l’imaginari popular: “Contra l’especulació, okupació”. La marxa era la carta de presentació als carrers de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, un espai de coordinació entre els diversos projectes del moviment de la ciutat, i de resposta antirepressiva a la modificació del Codi Penal que impulsava el ministre de l’Interior, Juan Alberto Belloch (PSOE), que incloïa un nou delicte, la usurpació, fet a mida per perseguir penalment l’ús sense autorització d’un immoble. Es donava per fet que la marxa acabaria amb una okupació i les sospites de la Guàrdia Urbana apuntaven al Born, l’antic mercat majorista, aleshores sense un ús permanent, lloc on s’havia convocat. Però en arribar a la Via Laietana, una vistosa pancarta es va desplegar al número 14, que ocupava l’antic Cine Princesa,
i n’anunciava l’alliberament.

La tipologia de l’edifici tenia un missatge clar: una antiga sala de cinema inaugurada als anys trenta del segle XX, tancada i abandonada des de feia 25 anys i propietat d’una agència immobiliària, Finques Forcadell, que esperava el canvi d’usos de l’equipament per enderrocar-lo i aixecar-hi pisos i oficines. La ciutat vivia entre l’influx de l’esplendor olímpic i d’una bombolla del preu de l’habitatge que començava a disparar-se. Paradoxalment, proliferaven els immobles i locals buits, en mans d’agents privats en espera del moment òptim per tancar una operació del tot rendible: la mateixa Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya en reconeixia 40.000, només a Barcelona. L’accés del jovent a l’habitatge començava a ser una carpeta candent de l’agenda pública en un moment en què les polítiques de promoció oficial eren molt limitades.

El lloc on se situava l’espai alliberat també tenia una càrrega simbòlica evident. Fins aleshores, les okupacions de blocs de pisos i locals s’havien circumscrit al voltant de Gràcia, Vallcarca, Sant Andreu o Sants, en barris amb tradició combativa i d’activisme juvenil. El Princesa era al bell mig de la ciutat, en una zona altament transitada per vehicles i vianants, a pocs centenars de metres del rovell de l’ou del poder institucional -la plaça de Sant Jaume- i, detall no menor, també ben a prop de la prefectura superior de la Policia Nacional espanyola a Catalunya, a la mateixa Via Laietana. Tal com apuntava el periodista David Fernàndez al llibre Cròniques del 6 (Virus, 2006), el seguiment de l’activitat a l’espai okupat va ser un dels primers treballs de pes de l’anomenat Grup 6, una divisió de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia especialitzat en tribus urbanes i moviments juvenils considerats dissidents amb tècniques d’infiltració i captació de confidents pròpies de la brigada politicosocial franquista.

Bateig de foc del PP

Cal llegir també atentament el moment polític crucial en què es produïen els fets. Una setmana abans de l’okupació, el Partit Popular havia guanyat les eleccions generals espanyoles. No tenia majoria per governar, però els acords amb altres forces, principalment amb la Convergència i Unió de Jordi Pujol -amb el famós pacte del Majestic- acabaria fent possible al maig la investidura de José María Aznar com a president. Un dels punts estrella d’aquell acord de legislatura era la substitució dels governadors civils per la figura d’un delegat del govern central a cada comunitat autònoma. Qui estrenaria el càrrec a Catalunya, Julia García-Valdecasas, hi va aterrar amb una fixació contra el moviment okupa i amb la qüestió del Princesa vista com una oportunitat de marcar perfil.

L’espai okupat tenia ordre judicial de desallotjament des del juliol i, malgrat que havia estat recorreguda, el jutjat va acabar autoritzant-la a l’octubre. Durant aquells mesos, el Princesa s’havia convertit en un lloc de portes obertes pel qual va passar molta gent aliena d’entrada a l’okupació, i en un gran altaveu comunicatiu, amb xerrades, tallers, actuacions teatrals i, evidentment, projeccions de cinema. El 10 d’octubre s’hi va celebrar una festa amb participació de gent de l’espectacle molt coneguda, com Pepe Rubianes, Lluís Llach, Manu Chao o el grup teatral La Fura dels Baus, i que ja va acabar abruptament amb càrregues policials.

Desallotjament i periple judicial

Una setmana més tard, el 28 d’octubre, arribaria la intervenció policial que buidaria l’immoble -que es preparava per resistir- amb un perfil més propi d’una gran operació antiterrorista: 200 agents, una vintena llarga de furgons, un helicòpter sobrevolant la zona des de la matinada, franctiradors apostats a les teulades veïnes, una pluja incessant de pilotes de goma contra l’edifici… La càrrega dels antiavalots contra les persones que es van concentrar espontàniament al carrer en suport a l’espai es va saldar amb vuit detinguts que se sumaven a les quaranta persones atrapades a dins. Al vespre, una manifestació de suport als detinguts pels carrers de Ciutat Vella va acabar amb una altra intervenció policial contundent, aldarulls i quinze detencions més.

El periple judicial del cas del Cine Princesa va acabar el 2003, quan l’Audiència Provincial de Barcelona va absoldre els 40 okupes acusats d’usurpació amb l’argument que l’acció no va lesionar la propietat de l’edifici, sinó que tan sols se li va donar un ús que en aquell moment no tenia.

Roda el món i torna al born

L’episodi del Cinema Princesa va aixecar un intens debat polític, mediàtic, però també en el moviment veïnal més històric. La Favb, en un comunicat, va donar suport al col·lectiu okupant i demanava la dimissió de Julia García-Valdecasas, culpant-la de la “violenta acció de la policia”. Andrés Naya, que el 1996 era vicepresident de la federació veïnal, recorda una anècdota: “A la presidenta [Roser Argemí] i a mi ens van convocar a una reunió a la Delegació del Govern. Ens volien mostrar un vídeo amb el qual volien demostrar que tota la violència en el desallotjament havia vingut de la part dels okupes. Al cap d’una estona, ens vam aixecar i vam marxar, perquè vam veure que el comptador del vídeo era ple de salts: havien tret el metratge que no els convenia”. Més endavant, la Favb faria possible els permisos per tirar endavant un festival solidari de suport als encausats del Cinema Princesa i als altres projectes d’okupació aleshores amenaçats de desnonament. Va tenir lloc el 15 de març de 1997, justament al recinte del Born on, un any enrere, havia començat la història del Princesa. “Vam haver d’avalar nosaltres, perquè l’Ajuntament no volia donar el permís perquè tenia por que s’ocupés el Born”, detalla Naya.

L'entrada Cinema Princesa, la zona zero del moviment okupa ha aparegut primer a Carrer.

Com a ciutadà, i com a professional del món del llibre, com imagina que ha de ser la diada de Sant Jordi?

La gent de Descontrol sempre ens hem plantejat Sant Jordi com una festa cultural que és de tothom i no solament dels qui pertanyem al sector. Jo me la imagino amb molta gent al carrer, amb moltes entitats. I això inclou la venda de roses i la venda de llibres, que és una tradició que considerem que és molt bonica, encara que tingui un punt consumista. En un moment en què sembla que Internet s’ho queda tot, la persistència del llibre ens sembla interessant.

El vostre manifest crític amb el nou model va recollir molts suports. Quina sensació té actualment de tot plegat?

De moment, és una sensació amarga. No creiem que el model mercantilitzador contra el qual protestàvem estigui destinat a mantenir-se per sempre, però de moment no ha canviat. Hi ha una oposició prou gran, però no hem estat capaces d’articular una força social i col·lectiva que incideixi en la institució. Els gremis interlocuten amb l’Ajuntament de tu a tu, però Descontrol i tot l’entorn que protestava no tenim aquesta capacitat.

Arran d’aquest malestar, s’ha plantejat la creació d’algun organisme que aplegués aquests actors dissidents sota un paraigua grupal amb més capacitat d’incidència?

Una de les conclusions a les quals vam arribar va ser que calia això, però ho ha d’impulsar algú. I aquestes coses suposen un volum d’hores de feina que no podem sostenir amb la intensitat amb què ho fa el personal alliberat d’un gremi. Algú ha de tirar del carro. I en l’àmbit del llibre independent acostumem a anar al límit de les nostres forces. L’esforç de sostenir el projecte propi ja és bestial. A més, jo pertanyo a un sindicat, altres companys militen en sindicats d’habitatge, en moviments antiracistes… Vas sumant dedicacions, però els dies només tenen vint-i-quatre hores.

I com definiria l’estat actual de l’oposició al model de diada de Sant Jordi?

Jo parlaria d’una oposició passiva. Tothom es queixa, però normalment acabem passant per l’adreçador per no quedar-nos-en fora. I això inclou Descontrol. De moment hi ha una oposició que no està formalitzada. Esperem que ens posem les piles i ens organitzem perquè això canviï.

Suposem que no es pot renunciar així com així a l’empenta facturadora que proporciona Sant Jordi. És l’empenta que fa que els comptes acabin sortint?

Nosaltres no tenim la mateixa dependència que altres, per sort, perquè no manegem best-sellers, sinó llibres que intentem que siguin de llarg recorregut. Altres editorials poden sumar el 30% o el 40% de la facturació anual. En el nostre cas, suposa menys del 10%. Amb tot, és important per a una cooperativa que va una mica al límit.

Gestionant aquesta frustració, alguns hi han vist una oportunitat de descentralitzar la festa, d’acostar-la a cada barri. És una opció interessant?

Jo crec que sí. Ja hi ha molta gent que ni es planteja anar al centre, perquè està molt massificat, afebleix el caràcter de festa popular de la diada i només queda el carrer com a centre comercial. Nosaltres volem acostar-la als barris, però no volem renunciar a uns espais que ens semblen històrics. El Gremi de Llibreters plantejava que els espais professionals estiguessin al centre i que els altres ens els quedéssim la resta. Però aquests altres permisos que dona l’Ajuntament són cantonades perdudes. Companyes que van ser en aquestes localitzacions l’any passat ens van dir que va ser un desastre.

Aquesta opció descentralitzadora és interessant per estimular i mantenir arrelaments, però alhora suposa tornar a afeblir la visibilitat de les alternatives en el nucli de la festa. Els petits es retiren del centre de la ciutat, que és el que acabem fent tots.

És clar. Nosaltres estem a favor de ser als barris, però també volem ser a la Rambla. Com que som vuit persones, ens ho repartim i fem més hores que un rellotge per ser en diversos llocs. I ens consta que hi ha entitats més petites que s’agrupen i intercooperen per aconseguir-ho.

Resulta frustrant que les institucions públiques apostin per un model de gestió que contribueix a concentrar negoci i facturació?

És frustrant i és alarmant. El model anterior, que funcionava per antiguitat, no era perfecte, però en l’actualitat l’Ajuntament subroga la gestió de l’espai públic a una entitat privada, a la patronal de l’edició i la venda de llibres. Que la Cambra, col·lectivament, demani un espai no ens sembla malament, encara que tinguem diferències. El problema és que aquesta entitat tingui el dret de repartir l’espai de tothom sota un clar conflicte d’interessos. És l’Ajuntament qui hauria de decidir l’encaix entre totes les necessitats.

També es va instaurar un nou model de pagament.

Sí, abans posar una parada era gratuït. Des del meu punt de vista, no és un problema que es cobri una certa quota a les empreses o cooperatives que ens lucrem amb aquest ús de l’espai públic. El problema és a qui li estàs pagant la quota i què estàs pagant, qui l’ha definit i què finança. I que es dificulta la presència de les entitats socials sense ànim de lucre.

Hi ha hagut algun gest cap a elles?

A mi no em consta. L’Ajuntament diu que tothom pot demanar els permisos oberts, però les localitzacions són molt dolentes i no pots demanar parades en alguns districtes. Si ets una entitat arrelada a Gràcia, per exemple, no hi ha permisos. La Cambra és sincera amb el seu model: està tot orientat als professionals. Una de les coses perverses és que es va aprofitar la pandèmia de la covid per començar a implementar-lo. Per etapes, ens han robat aquests espais.

Héctor Martínez, membre de Descontrol Editorial

Editor i activista, forma part del col·lectiu que manté l’editorial i impremta Descontrol. Emplaçada a l’antic recinte fabril de Can Batlló, al barri de la Bordeta, aquesta cooperativa publica llibres amb vocació d’incidència política, de reflexió, de transformació social i de memòria històrica.

L'entrada Héctor Martínez (Descontrol): “És alarmant que un privat gestioni l’espai per Sant Jordi” ha aparegut primer a Carrer.

El pitjor d’aquestes opinions, a banda de ferir persones que són veïnes, és que amaguen els veritables responsables dels problemes socials que patim, assenyalant com a culpables persones que no es poden defensar. Per això l’extrema dreta les inventa i difon: per confondre’ns i perquè no siguem capaços d’identificar les veritables causes dels problemes. Perjudiquen les persones a qui acusen, però també els moviments socials reivindicatius.

La llista de falsedats o tergiversacions és llarga i diversa. Diuen que les persones migrants prenen la feina als espanyols o als catalans, que s’aprofiten dels serveis públics i els col·lapsen, que incrementen la inseguretat, que porten malalties noves o, fins i tot, que són les culpables de la crisi de l’habitatge. Com si les persones migrants prenguessin les decisions sobre a qui contracten les empreses, quants diners retalla l’Administració en serveis socials o a quin preu es posen els pisos a la venda o lloguer.

Cal que qualsevol persona pugui treballar amb seguretat legal perquè la precarietat i la inseguretat jurídica no faci fracassar els convenis laborals; que pugui cotitzar per finançar els serveis públics i les pensions; que pugui llogar un pis en comptes d’habitacions compartides; que pugui denunciar els abusos d’empresaris i propietaris; que pugui ser atesa mèdicament i que els centres de salut detectin a temps qualsevol risc sanitari; i que pugui negar-se a treballar per a qualsevol màfia perquè tindrà alternatives segures i legals. Pel bé de la convivència als barris, cal contrarestar aquestes opinions amb dades fiables i arguments sobre per què ens interessa que tothom tingui papers.

L'entrada ‘Migracions’ de notícies falses ha aparegut primer a Carrer.

La majoria dels mitjans de comunicació han recollit que l’ordenança servirà per evitar rutes etíliques, excessos dels comiats de solter, soroll de botellots o expressions degradants. Alguns periodistes afegeixen que la norma inclou sancions per a les persones que capten clients per a locals de productes cannàbics il·legals, i que s’augmenten les sancions per fer grafitis, orinar al carrer o no netejar els pixats de gos. Hi ha canvis en els terminis de pagament i els percentatges de descompte, i s’afegeix la possibilitat de pagar la multa al moment, mitjançant datàfon.

L’Ajuntament desplegarà 400 agents cívics per informar de la reglamentació a les zones amb més activitat turística i d’oci nocturn, campanyes en mitjans i xarxes socials, la formació d’agents de la Guàrdia Urbana -per adaptar-se a la normativa- i la instrucció de professionals d’altres serveis -gestió de conflictes, oficines d’atenció al ciutadà i servei telefònic 010-.

Fins aquí, a molta gent li semblarà bé. Però hi ha aspectes difícils de veure darrere d’aquesta campanya de divulgació ben dirigida. Moltes entitats socials, incloses les associacions veïnals, van demanar en el procés participatiu que es tinguessin en compte alguns aspectes no tan clars de l’aplicació de l’ordenança anterior i de la futura. Pel que sembla, no ho van aconseguir. També demanaven una valoració honesta de l’eficàcia assolida en anys anteriors a l’hora d’evitar i corregir comportaments molestos o perjudicials en l’espai públic, que hauria de ser l’objectiu principal de l’ordenança.

Les dades indiquen que hi ha un percentatge baixíssim de cobrament de les sancions, sobretot si són persones de fora de la ciutat, turistes o sense recursos econòmics. És probable que això millori poc per l’augment de les sancions o perquè la urbana porti datàfons. Les entitats van advertir que, en el cas de la gent en situació vulnerable, una sanció -per alta que sigui- no modifica el seu comportament, ja que aquest està relacionat amb la manca d’ingressos, habitatge, accés als aliments, la impossibilitat d’ocupar-se de la seva higiene personal o, directament, problemes de salut mental.

Coses que no resolen les multes

Dormir al carrer, al mobiliari urbà o en una tenda de campanya, rentar-se en una font, rebuscar en un contenidor i embrutar el terra, fer les necessitats a l’espai públic… són situacions que no resoldrà cap multa, que només afegirà una taca més en l’expedient, dificultant o impedint que els Serveis Socials li proporcionin ajuda, ja que apareixerà en els registres oficials com a deutor de la hisenda pública. En paral·lel, les deficiències de coordinació entre serveis socials, sanitaris i Guàrdia Urbana no estan solucionades.

En el procés de participació, moltes entitats van demanar més imaginació per buscar mecanismes diferents o complementaris a les sancions per evitar els comportaments individuals perjudicials. Bona part d’aquests estan relacionats amb activitats comercials i empresarials que utilitzen la via pública com a extensió del negoci. Prohibir o regular de manera diferent aquestes activitats podria ser més eficaç per assolir els objectius, però l’Ajuntament no ha volgut fer aquesta tasca.

Ja hi ha ordenances sobre vehicles de mobilitat individual, terrasses, soroll, salubritat o horaris comercials, però en la discussió i disseny de la nova Ordenança de Civisme no s’ha contemplat la possibilitat de modificar-les tenint en compte les interrelacions que hi ha entre elles. Per exemple, fent efectiva l’obligatorietat de permetre utilitzar lliurement els lavabos de bars i restaurants. En canvi, tot es deixa en mans de l’augment de les multes a les persones individuals.

I hi ha un altre aspecte que passa desapercebut: es vol mantenir net i en bon estat el mobiliari urbà i les parets sancionant l’enganxament de cartells o pancartes, però no es planteja com garantir el dret a la protesta ciutadana. No hi ha cap mecanisme mitjançant el qual les associacions veïnals i entitats socials puguin comunicar públicament les seves queixes o convocatòries, si no és gastant-se una enorme quantitat de diners -que no tenen- contractant espais publicitaris a mitjans de comunicació, marquesines, metros o fanals. Al final, s’ha optat per fer el de sempre, però amb multes més altes, sense voler aprendre dels resultats anteriors ni aportar la imaginació que seria necessària.

*Miquel Borràs és president de la Favb.

L'entrada ‘Nova’ ordenança de civisme o com ignorar l’experiència ha aparegut primer a Carrer.

La frontera entre Esplugues de Llobregat i Barcelona va ser la porta d’entrada principal dels qui protagonitzarien un dels períodes més ominosos de la història de la ciutat. El que s’hi veia no tenia res a veure amb el què s’hi veu ara. L’avinguda ni tan sols era urbanitzada en aquell tram final. Però vuitanta-set anys han donat perquè es fessin molts negocis en aquell escenari. Els terratinents van recuperar les seves terres. Els habitants de cases senyorials van tornar-hi. Es va retirar el cartell que a l’entrada del Palau de Pedralbes informava els barcelonins que “aquests jardins que són vostres, respecteu-los i feu-los respectar”. La Diputació de Barcelona va acordar el 17 de novembre de 1939 portar a terme la repoblació forestal de Sant Pere Màrtir.

Presó de dones, barraques i eucaristia

A l’Asil del Bon Consell -al camí de les Corts a Sarrià-, on fins al 1936 les monges dominiques de la Presentació reeducaven “noies extraviades”, a partir del 1936 hi van tancar primer dones delinqüents procedents de l’enderrocada presó del carrer de la Reina Amàlia. A partir del maig del 1937 hi van tancar també dones trotskistes, anarquistes i falangistes. A partir del 1939 va continuar essent una presó política, però la diversitat d’opcions polítiques de les que hi eren engarjolades es va multiplicar, i la massificació va esdevenir-hi salvatge, amb més de dues mil recluses -algunes, amb les seves criatures- i una manca d’alimentació i d’higiene que van portar-ne moltes a la tomba.

També es van multiplicar als anys quaranta les coves excavades com a habitatge en els desnivells del terreny on la Diagonal no era urbanitzada i les barraques aixecades amb elements precaris.

L’escenari de postguerra a l’extrem final de la Diagonal va començar a canviar el 1952, en convertir-lo en escenari de les multitudinàries cerimònies centrals del 35è Congrés Eucarístic Internacional, que va suposar-ne la urbanització. Calia donar bona imatge als visitants estrangers. D’altra banda, els propietaris de les immenses extensions de terrenys encara lliures d’edificacions s’impacientaven. Així que els habitants de les barraques van ser portats al nou barri de Can Clos, a Montjuïc, i les preses polítiques les van portar a la Model. Es va obrir l’aixeta de l’especulació immobiliària en aquell territori al peu de Sant Pere Màrtir.

Una separació classista

Situem-nos l’any 1953. S’acabava d’aprovar el Pla Comarcal, la primera gran regulació urbanística del franquisme per a Barcelona. En l’entrada a la ciutat dels que venen del nord, hi preveia una de les dues més grans zones d’expansió de Barcelona, delimitada pel triangle format aproximadament per la Meridiana, la prolongació de la Gran Via i el Besòs. L’altra gran zona d’expansió era a l’altre extrem, entre les Corts i Sant Pere Màrtir.

Aquestes dues possibilitats d’expansió barcelonina previstes pel Pla Comarcal de 1953 van plasmar-se més tard en els que possiblement són els dos plans parcials més importants desenvolupats al terme municipal de Barcelona. Per la banda del Llobregat, el “Plan Parcial de la Zona final de la avenida Generalísimo Franco”. Per la banda del Besòs, el “Plan Parcial de la Zona Levante-Norte”. Moltes hectàrees per edificar-hi, tant a l’una com a l’altra. Però no eren iguals. La discriminació social hi era clarament establerta. L’un, per a classes benestants. En paraules de l’urbanista Oriol Bohigas, “barris nets, ordenats i prestigiosos”. Amb moltes zones lliures, poca densitat humana i bons equipaments. I l’altre, per a les classes menys privilegiades. Densitats humanes superiors a les de Calcuta, pocs espais verds i equipaments precaris i escassos. La distribució classista de la ciutat quedava així consumada entre les elits i els perifèrics. Amb percentatges ben diferents de qualitat urbanística.

El pla parcial de la Diagonal comprenia des d’Esplugues al que ara és la ronda del Mig i incloïa, per tant, el territori on hi havia el Palau de Pedralbes, el Palauet Dalmases, la Maternitat, el cementiri de les Corts i diversos clubs esportius privats. S’hi van anar creant zones residencials i grans equipaments esportius, universitaris, sanitaris i d’espais verds, essencialment el Camp del Barça, la Zona Universitària i el Parc de Cervantes.

Gran protesta contra Porcioles

L’arribada de Josep Maria de Porcioles a l’alcaldia, el 1957, va suposar l’aprovació d’un altre pla parcial per al tram de Diagonal entre l’actual ronda del Mig i la plaça de Francesc Macià, que llavors portava el nom de Calvo Sotelo. El nom d’aquest pla era només diferent de l’anterior en una paraula, ja que va ser batejat com “de la zona Norte de la avenida Generalísimo Franco”. Això de la “zona Norte” era, per cert, una localització espacial una mica imprecisa, perquè comprenia tant la banda muntanya com la banda mar de la Diagonal.

Va alarmar els que vivien a la banda mar, la de les Corts, perquè passava per sobre d’altres planificacions urbanístiques anteriors, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i fins i tot dels primers temps del franquisme anteriors al Pla Comarcal. Hi havia afectacions i mostres evidents d’especulació. Es van organitzar i el moviment que va seguir va ser la primera gran protesta veïnal -més exacte seria dir de propietaris- de la ciutat. El 13 de març de 1958, just un any després de l’arribada de Porcioles, una multitud va omplir el centre parroquial de les Corts i va escampar-se per les voreres del carrer de Cabestany. Tres capellans eren a la taula presidencial. Va haver-hi una allau d’impugnacions i l’Ajuntament va haver de crear una comissió tècnica amb representants del Col·legi d’Arquitectes i dels propietaris de la zona. Va servir de poc, però la llavor ja era plantada.

A Pedralbes, les elits

També van unir-se els propietaris de la banda muntanya de l’extrem de la Diagonal, els de Pedralbes, Sarrià i la Bonanova, l’upper-Diagonal. Però mentre que a la banda mar, les Corts, hi havia sobretot mitjans i petits propietaris, a Pedralbes eren grans tenidors. Als anys seixanta van començar-se a unir per redactar plans parcials conjunts que reservessin els terrenys com a reducte d’una classe social. Fruit d’aquestes unions van ser el “Plan Parcial de la Zona Occidental i el de la Zona Sudoriental”, controlats bàsicament pels Güell, el primer, i pels Godó, el segon.

El primer va deixar trenta hectàrees per a espais lliures i preveia edificar-ne vint amb un miler d’habitatges que tindrien entre 180 i 300 m² de superfície. Una mitjana de 160 habitants per hectàrea. Més restrictiu era encara el segon, amb una densitat de 130 habitants per hectàrea, amb un percentatge considerable d’habitatges unifamiliars i “criterios limitativos de construcción con amplia compensación jardinera”. Els espais verds no es plantejaven com a llocs públics, sinó com a prolongació dels privats de cada edifici.

Pedralbes, abans dels anys seixanta, era només un destí d’excursions que tenien com a destí comú el monestir i Ca la Serafina per comprar-hi matons. A part del monestir i quatre cases al voltant, només hi havia el Palau Reial promogut per Joan Antoni Güell i López i acabat els anys vint; el restaurant La Font del Lleó, construït el 1927 en terrenys de la Sociedad Anónima San Pedro Mártir, presidida per Joan Antoni Güell i López, i que, posteriorment, tancat ja el restaurant, van passar a ser de Carles Ferrer Salat; la caserna del Bruc, construïda també en terrenys dels Güell els anys de l’Exposició Internacional de 1929, i poca cosa més.

Sant Pere Màrtir i el nom dels Güell van continuar vinculats a aquella part de la ciutat en el desenvolupament dels plans parcials que es van portar a terme a la segona meitat del segle XX. La primera facultat de la Zona Universitària, la de Farmàcia, es va inaugurar el 1957, seguida de la de Dret, l’any següent, i de totes les que han vingut després. El Parc de Cervantes, urbanitzat per on passava el torrent d’Estela, recollidor de les aigües que baixaven de Sant Pere Màrtir, es va obrir el 1961.

Cap a l’Hospitalet, els perifèrics

La Zona Universitària es va estendre sobretot al costat mar de la Diagonal, fins al cementiri de les Corts i la ciutat esportiva del Barça. Una mica més enllà, encaixonat entre el Mini Estadi i el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, en un espai històricament conegut com a Collblanc, va néixer als anys setanta un nou barri, conegut inicialment amb el nom de Sant Ramon i també pel del seu carrer principal, el del Cardenal Reig. Un barri que, com el definia l’associació veïnal de la zona en un butlletí, és “un exemple de creixement caòtic i especulatiu de la Barcelona actual”. Sis empreses hi van anar construint grans blocs, i l’empresari de premsa Sebastià Auger hi va aixecar l’edifici que va ser la seu del seu imperi periodístic, amb quatre diaris, un setmanari i una editorial. Els carrers i els altres elements propis d’una urbanització van trigar a arribar. El mateix que passava, exactament, a l’altre extrem de la ciutat, on creixien els barris obrers programats pel Pla Parcial de la zona Levante-Norte i els que van venir després.
I és que les elits i els perifèrics podem estar junts a Barcelona, però no barrejats.

Una curiositat cartogràfica

El nom del Plan Parcial de la Zona Norte de la avenida del Generalísimo Franco partia d’un error, ja que l’entrada a Barcelona des d’Esplugues de Llobregat no és per la “Zona Norte” de la Diagonal, sinó pel quadrant oest de la ciutat. Aquest error no es repetia en el pla urbanístic de l’altre extrem de la ciutat, perquè era qualificat molt correctament de “Zona Levante-Norte”. L’entrada pel nord és per la Meridiana i l’entrada des del quadrant est, per la Gran Via. És un error freqüent, ja que, contràriament al que és habitual en tots els plànols, en els d’ús corrent a Barcelona el nord no és a dalt, sinó a l’angle superior dret. Aquest gir del mapa urbà es fa per poder encaixar millor la forma de la ciutat en fulls de paper apaïsats. Incloure-hi sempre una rosa dels vents ajudaria a desfer aquesta falsa creença que el nord és a Sant Cugat i el sud al mar. Un disbarat. El més bo és que tothom té clar que la Meridiana, com el seu nom indica, va en direcció nord-sud. Però pocs tenen clar que la Diagonal va d’oest a est, com el Paral·lel.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada La porta d’entrada del franquisme a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Dit i fet. El 10 de març de 1996 vam entrar a l’immoble per una vidriera oberta del majestuós finestral. Dues furgonetes de les UIP [Unitats d’Intervenció Policial] de la policia espanyola s’hi van presentar en pocs minuts, però un cop atrinxerats a l’interior no els ho vam posar fàcil. Amb portes apuntalades i teulades vigilades, el govern sabia que per entrar-hi havia d’organitzar una autèntica batalla campal. Això ens va fer guanyar temps. Passaven els dies i l’espai es convertia en una espiral d’energia. Una enorme pancarta amb el missatge “Si estàs d’acord pita” sumava complicitats i transformava el monòton col·lapse viari en un missatge polític constant d’aprovació.

La maleïda nit del 27 de març, mentre sopàvem a la platea del cinema, vam començar a sentir sirenes. Pocs minuts més tard es confirmava la pitjor notícia que mai hauríem volgut rebre. Havien trobat immòbil i amb ferides molt greus en Joan Conesa, al pati interior que separava l’edifici del cinema de la seu contigua de CCOO. Poc abans havia pujat a fer guàrdia a una teulada feta de làmines de pissarra que, a més, eren molles pel plugim que queia aquella nit. Una ambulància el va traslladar a l’hospital, però va morir. Des d’aquell moment totes sabíem que el desallotjament del Cinema Princesa, quan arribés, seria un homenatge al Joan.

Mentrestant, ens hi vam deixar la pell. La kafeta de sessió continua, ideada per l’estimada Aurora, omplia d’activitats els baixos de l’edifici, on dècades enrere s’havien servit suculentes xocolates desfetes. Difoníem la idea amb fulls volants, escrits a màquina i impresos a la seu de la CNT de la plaça del Duc de Medinaceli i a la Favb. Fèiem cercaviles i parlàvem molt amb el veïnat. Així vam conèixer Manel Barceló, aleshores un jove actor que no sabíem que es faria tan famós; la Carmen, de l’associació veïnal; en Joan, amo d’un bar mític del carrer de l’Argenteria, o un altre Joan, membre de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella. Ens trobàvem en plena segona onada d’especulació urbanística, després de la piconadora que van suposar els Jocs Olímpics, i per a molts veïns i veïnes el Cinema Princesa es va convertir en un símbol de resistència a la ciutat mercaderia. A l’edifici hi vam fer de tot, des d’una jornada solidària amb Chiapas fins a la festa d’aniversari del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, passant per unes jornades anticarceràries.

Policies arraconats a la Rosa de Foc

El 28 d’octubre l’assalt policial al cinema li va donar una nova dimensió. Era la carta de presentació dels hereus del franquisme, de la delegada del govern espanyol a Catalunya Julia García Valdecasas, nomenada per José María Aznar, que acabava d’arribar a la Moncloa gràcies als vots de la CiU de Jordi Pujol, amb els pactes del Majestic. La brutal intervenció, amb 48 detencions i desenes de persones ferides, portava a la retina dels qui creien en la democràcia imatges del passat, a les que malauradament ens hem acabat acostumant en el present. Però en aquelles dates encara ens feien bullir la sang i la resposta va ser rabiosa i contundent. Policies arraconats per una pila de bosses d’escombraries al vestíbul de la Jefatura. Una imatge que passaria a la història de les revoltes de la Barcelona de la Rosa de Foc.

*Jesús Rodríguez és periodista de La Directa.

L'entrada L’‘almorrana’ de la Via Laietana va sacsejar Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Marta Knight neix el 2016 a l’habitació de Marta García Domínguez (Martorell, 1998) com una necessitat catàrtica adolescent, amb influències de bandes com The Smiths o Oasis. Afilada com el seu eyeliner, l’artista va saber moure les seves primeres demos, que van passar de les mans del segell discogràfic independent Binary Emotions Records, amb qui havia contactat, a les de Paula Quintana, que presentava el programa d’amplificació de nous talents Capitán Demo a Radio 3. Va ser contactada per l’agència Pèrtiga Music i, amb 17 anys, deixava la intimitat de l’habitació per fer el salt a la capital catalana: “No m’imaginava fent música en cap altre lloc; per a mi era obligatori venir aquí”.

El 2017, amb l’arribada del primer EP, Peterloo Heroes, i desplegant un estil folk intimista, va continuar amb la seva recerca d’identitat fins a florir a la mítica Sidecar, on va tenir lloc la seva primera experiència damunt d’un escenari, telonejant l’artista internacional Dan Owen. “Era una sala molt emblemàtica; poder tocar-hi em va impactar, sobretot veure que venia gent de tot arreu”, expressa l’artista, que ha voltat per nombroses sales de la ciutat, el país i el continent, i per altres indrets del món, com Gal·les, els Estats Units o el Canadà.

Però després de gairebé deu anys de trajectòria, Knight se sent contrariada. Després d’haver viscut uns anys a Barcelona, ha perdut la fe en tocar-hi. “Hi ha una manca d’interès entre el públic jove per la música emergent”, reflexiona la cantant, que ho atribueix, en part, a “les poques propostes d’aquest tipus de música en sales cèntriques”. “No és el mateix haver-se de desplaçar fins a la Sala Vol, a Sant Martí, que estar per Gràcia fent unes birres i poder improvisar i anar a veure un concert a l’Heliogàbal”, observa Knight, fent referència a una de les poques sales cèntriques on ha actuat. Sovint, afegeix, la necessitat de desplaçar-se a llocs més perifèrics de Barcelona minva considerablement el nombre de públic potencial de música alternativa.

També atribueix el poc interès a la “manca de recursos econòmics”, que fa que els barcelonins inverteixin el seu oci en “propostes segures i que ho peten”, relegant de nou les alternatives als marges. El desencant de Knight amb la capital catalana s’accentua a l’hora de comparar-la amb altres ciutats europees. Barcelona no sap vendre les seves propostes de música emergent: “Sempre les fragmenta per gènere o per popularitat”.

A Unbothered -publicat amb La Castanya, la seva discogràfica des de fa un temps, amb qui també va enregistrar el primer LP, Strange Times Forever (2022)- aprofundeix en una introspecció encara més despullada, on l’acceptació personal conviu amb les pressions internes. Artistes de la generació de Knight sovint es veuen col·lapsats pel pes de la marca Barcelona, on les dificultats per fer-se un lloc dificulten l’expressió pròpia. Si no et regeixes pels patrons musicals de moda, difícilment podràs ser reconegut, sentencia la cantant, que proposa una fórmula efectiva per combatre aquestes pressions i tenir un espai segur per provar, equivocar-se i créixer: “La clau està a relacionar-se amb altres músics que tinguin una mentalitat similar a la teva per sentir-te sostingut i fer front a aquesta societat més tancada”, comenta.

Knight té una residència artística a la Fabra i Coats. Disposa d’un local d’assaig on es reuneix un cop al mes amb els músics que l’acompanyen. Per això se sent “una privilegiada”. L’equipament, depenent de l’Institut de Cultura de Barcelona, impulsa trobades entre artistes del circuit alternatiu i programa concerts perquè els residents es donin a conèixer. “Si hi hagués més espais com aquest, seria més fàcil per als artistes emergents. No tothom es pot permetre pagar els preus d’un local d’assaig i tot el que comporta tenir un projecte autogestionat”.

“Creo que la ciudad no es para mí”, canta Knight, que des de fa uns mesos ha tornat a viure al seu Martorell natal. Ara se sent “més tranquil·la i inspirada”, i la sensació de no encaixar s’ha anat atenuant. La clau, conclou, és “continuar fent música, mantenir la il·lusió, inspirar-se i fer comunitat”, perquè al final, “tot i tenir un projecte emergent i en solitari, no estàs sola, encara que a vegades ho sembli”.

Marta Knight

Cantant de l’escena alternativa, té una residència artística a la Fabra i Coats. Després d’anys vivint a Barcelona, ara ha tornat a Martorell.

L'entrada Marta Knight, cantant ‘indie’: “No tothom es pot permetre pagar un local d’assaig a Barcelona” ha aparegut primer a Carrer.