-Els reptes de la mobilitat urbana (Il·lustració: Jordi Lapedra)

D’entrada: L’agenda de l’alcalde

Pàgines 2 i 3

–Amb qui s’ha reunit Collboni en el primer any de mandat? (Ignasi Franch / Il·lustració: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

Pàgina 4

–Els àngels d’en Jaume: perfils de Maria Eugènia Gay, Jordi Valls, Xavier Marcé i Lluís Rabell (Marc Font / Il·lustració: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

Pàgina 5

–Collboni: “Si teniu propostes, us vull escoltar” (Elia Herranz)

-Opinió: Volen que ens limitem a pregar i preguntar (Andrés Naya, activista veïnal de Nou Barris)

Crònica

Pàgines 6 i 7

–El Rec Comtal i Torre Baró, nous objectius del lobby turístic (Oriol Lapeira / Fotografies: Marc Javierre)

-Opinió: Cultura de quilòmetre zero / Coordinadora Cultural de Nou Barris)

Pàgina 8

-Anàlisi: Platges, un recurs que s’endevina cada cop més escàs (José A. Jiménez, del Laboratori d’Enginyeria Marítima de la UPC / Fotografia: Joan Morejón)

Pàgina 9

–Precarietat laboral, la cara B dels serveis de cultura i lleure (Gemma Aguilera)

Pàgina 10

-Anàlisi: Un pas històric en la lluita contra l’amiant (Joan Maria Soler, de la Comissió contra l’amiant de la Favb)

-Breus: 9 Barris Acull, obligada a tancar; El Lokal del Raval es queda al barri

Pàgina 11

–Entrevista a Carme Arcarazo, del Sindicat de Llogateres de Catalunya: «Cal baixar el preu dels lloguers, no només limitar-lo» (Luis Caldeiro / Fotografia: Marc Font)

Opinió

Pàgina 12

-Editorial: Tenim circ, però no tenim pa

-Sal i pebre: Carrer lluita per continuar

-L’acudit: Menjarem turistes (Il·lustració: Dani Ruiz)

Pàgina 13

-La Cambra Fosca: Quaranta anys sense escollir els consellers de districte; Louis Vuitton se’ns pixa a la cara; Sants, el nom de l’estació; Els boxes de la plaça de Catalunya

-En positiu: Cadena humana per reclamar la unió del metro entre les Trinitats (Fotografia: Joan Linux)

-Comiats: Adéu a Josep Ramon Gómez, art i disseny per enfortir les lluites dels barris; Adéu, Albert: ens deixa un fotògraf de carrer i de Carrer

Pàgina 15

-Opinió: El bel·licisme torna a Europa obrint el camí de nous conflictes (Pere Ortega, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau / Il·lustració: Eduard Sales)

Dossier: Els reptes de la mobilitat urbana

Pàgines 16, 17 i 18

–Veus de la mobilitat sostenible: taula rodona amb Georgina Montesinos (Promoció del Transport Públic), Txetxu Martínez (Amics de la Bici) i Emeka Okpala (Catalunya Camina) (Néstor Bogajo i Elia Herranz / Fotografies: Dani Codina)

Pàgines 18, 19, 20, 21 i 22 (faldó)

–Com ens movem per la ciutat, un tema clau per al moviment veïnal: reivindicacions de ciutat i dels barris (Redacció)

Pàgina 19

–Yoyi Álvarez, vianant: «Encara tenim molts carrers secundaris sense arreglar» (David G. Mateu / Fotografia: Joan Linux)

Pàgina 20

–David Buendia, ciclista: «La ciutat està enfocada al cotxe, i s’hi posen pedaços perquè la bici tingui un espai» (Marc Villoro / Fotografia: Joan Linux)

Pàgina 21

–Eva, usuària de Rodalies: «Mai no puc saber quan arribaré al destí, tant pot ser a les 8:15 com a les 8:50» (Eric Moner / Fotografia: RRenomFoto)

Pàgina 22

–Javier Sánchez, de l’AFA de l’Escola l’Arenal de Llevant: «Malgrat la zona 30, els cotxes circulen per l’entorn de l’escola al doble de velocitat» (Anaïs Barnolas / Fotografia: Joan Linux)

Pàgina 23

–Jordi Lapedra, paraplègic: «Els gossos tenen on pixar i on cagar, però nosaltres no» (Álvaro Carretón / Fotografia: RRenomFoto)

Barcelones

Pàgines 24 i 25

–Quan Huertas va descobrir les barraques (Jaume Fabre)

Pàgina 27

–Perfil d’Antonio Martín Martín, l’home que feia associacions veïnals (Néstor Bogajo / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 28

–El darrer dia de la Yolanda: crònica d’un desnonament (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre)

-Breus: La ciutat té un deute amb Joan Antoni Solans (Redacció)

Pàgina 29

–La pell del Poblenou, d’Andreu Mitjans: Història d’unes parets, història d’un barri (Ignasi Franch)

Pàgina 30

-Llibres preestiuencs: Ressons d’Ocaña (Ocaña, el eterno brillo del sol de Cantillana, de Carlos Barea -editor-) / Introducció a la podridura (Allò que només els passa als altres, d’Andreu Martín) / Barcelona, territori en disputa (Barcelona sobre Barcelona, espais de conquesta 2002-2007, de Jordi Secall)

Pàgina 31

-La Favb informa: Iniciativa ciutadana per reordenar les terrasses (Redacció)

-El cor robat: Entrevista a Núria Espín, presidenta de l’AV de Sant Andreu Nord-Tramuntana: «Les obres a les Casernes van superlentes» (Catherina Azón / Il·lustració: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

-Revistes de barri: De Cap a Peus (Sant Andreu de Palomar), El Poblenou i El Pou (El Pou-Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada)

La Contra

Pàgina 32

–Entrevista a Pau Giménez, impulsor de l’Associació de Col·leccionistes d’Adhesius de Barcelona: «El sentit de col·leccionar adhesius és l’intercanvi» (Eloi Latorre / Fotografia: RRenomFoto)

L'entrada Els reptes de la mobilitat urbana ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta dicotomia va fer tanta fortuna que continua utilitzant-se més de seixanta anys després. Quina història explica l’agenda pública de l’alcalde Jaume Collboni després d’un any de mandat? Segurament dona anècdotes i indicis per poder considerar-lo un integrat en la Barcelona dels negocis, dels grups de pressió amb múscul econòmic, dels poderosos de sempre. De la ciutat dels grans esdeveniments del capitalisme tecnològic amb alguns afegits d’esports d’elit -com la Volta Ciclista a Espanya- i d’elits -com la Copa Amèrica de Vela-.

En la cambra d’ecos dels que manen

Part del problema pot provenir d’inèrcies heretades, de decisions prèvies d’altres equips de govern, d’eleccions preses en el moment de fundació d’organismes consultius i de taules de treball que acostumen a anar en una línia previsible: atorgar espais d’expressió de manera molt prioritària a aquells grups que ja disposen d’una capacitat d’interlocució sostinguda amb els poders polític. Donar més veu als qui ja tenen veu; escoltar aquells amb qui ja has parlat. Els òrgans de govern del Consell Econòmic i Social de Barcelona, per exemple, estan formats principalment per representants de dues organitzacions patronals, dels dos sindicats majoritaris -únicament dels dos sindicats majoritaris- i de partits polítics amb presència al ple municipal. Entre els experts convocats i els observadors del Consell hi ha, al menys, alguna veu diferenciada -la Federació de Cooperatives o la Taula del Tercer Sector-, però l’ens s’allunya de la pluralitat de veus que resultaria desitjable.

Altres taules són de nova creació. I no es pot dir que el nou equip de govern hagi optat per la inclusivitat. Un exemple és la Taula de Diàleg Social que es va constituir aquest mes de gener. S’entén, doncs, que el seu disseny recau principalment en l’administració Collboni. La composició d’aquest espai de reunió és doblement binària: sindicats i patronals. Els dos sindicats majoritaris (Comissions Obreres i UGT) i les dues grans patronals (Foment del Treball i Pimec). No sembla que s’hagin convocat altres organitzacions sindicals -algunes de les quals compten amb un gran número d’afiliats-, ni associacions de cooperatives, ni de treballadors autònoms. Tornen a aparèixer aquells que ja disposen d’espais, les veus habituals.

El govern Collboni també ha impulsat un comitè d’experts en matèria d’habitatge presidit per l’ex-consellera de la Generalitat en l’època dels tripartits socialistes, Carme Trilla. Trilla resulta un exemple paradigmàtic de veu redundant: també presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i la Fundació d’Hàbitat3. Quan se la va nomenar, mitjans com El País van donar per fet que un dels objectius de la taula seria flexibilitzar la norma que obliga els constructors a dedicar un 30% de les noves promocions a lloguer social. El mateix alcalde ho va desmentir posteriorment, però entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o el Sindicat de Llogateres han mostrat la seva preocupació. I el signe de les votacions del PSC tant al Consistori com al Parlament de Catalunya en matèries relacionades amb l’habitatge i la turistificació de la ciutat -com la limitació dels preus dels lloguers per temporada o per habitacions- semblen anticipar un nou cicle de desregulació.

Els passadissos de l’Ajuntament com a cambra d’ecos on s’acostumen a sentir sempre les mateixes veus es potencia amb alguna anècdota. Segons l’agenda pública de l’alcalde, el Consistori va acollir un dinar amb l’anomenat G-16, un grup bastant més afí a la Catalunya de les cinquanta famílies que a la Barcelona treballadora. Els membres que el componen presideixen entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, el Cercle d’Economia, el RACC o el Círculo Ecuestre. I la representació del món de l’esport i la cultura no és precisament de base: els multimilionaris FC Barcelona i RCD Espanyol, el Gran Teatre del Liceu…

L’administració Collboni ha impulsat el programa L’alcalde a prop teu, que escenifica una certa descentralització de les tasques de l’Ajuntament. Durant alguns dies al mes, algunes activitats ordinàries es duen a terme en altres districtes de la ciutat. Aquest canvi d’escenari s’acompanya d’una agenda de contactes directes de l’alcalde amb entitats i ciutadans. Que els representants electes interactuïn amb els ciutadans és intrínsecament positiu, però sembla haver generat una dinàmica indesitjable: l’alcalde pot estar més a prop, però l’Ajuntament sembla encara més lluny.

La iniciativa reequilibra el sedàs pro-negocis de les reunions en seu municipal, però les trobades pels barris són un contrapès notòriament insuficient: tendeixen a ser fugaces i informals, sense objectius específics. I les dependències de la plaça de Sant Jaume semblen molt poc accessibles. En els primers trenta-un dies de mandat, Collboni va complir amb un mínim perfil social esperable a través de reunions amb representants sindicals -d’UGT i Comissions Obreres-, amb la junta de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) i amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector. L’alcalde, però, va ser molt més exhaustiu a l’hora de reunir-se amb la Barcelona dels negocis en el mateix període: va rebre el president del Cercle d’Economia, el president de Pimec, el president de Foment del Treball, el consell delegat de l’empresa de telecomunicació Cellnex…

Per complir l’expedient

En els deu mesos posteriors, segons l’agenda pública de l’alcalde, no s’ha produït gaires trobades més, a l’Ajuntament i en clau formal, amb entitats relacionables amb els moviments socials, veïnals… L’habitual excepció són els dos sindicats majoritaris, amb l’afegit curiós del sindicat de dones futbolistes FUTPro, de creació recent i que el 2022 comptava amb 61 afiliades. Les reunions de l’Ajuntament amb altres entitats -l’associació de treballadores Las Kellys, l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia- i grups d’entitats -la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere- de tarannà notòriament social poden comptar-se amb els dits d’una mà. Amb la Favb es va tornar a reunir el 22 de maig per abordar el problema de l’habitatge.

Entre les anècdotes, es pot assenyalar alguna reunió a contracorrent. Com la trobada en seu municipal amb el grup de pares i mares Poblenou Adolescència Lliure de Mòbil, que demana un pacte social per aconseguir que els menors accedeixin a l’ús d’un telèfon mòbil propi a una edat més avançada. La trobada té quelcom de matís inusual al tecnooptimisme que sembla moure les polítiques municipals, molt lligades a grans fires
i accions del sector tecnològics -Mobile World Congress, saló Integrated Systems Europe…- i a la retòrica de les smart cities (‘ciutats intel·ligents’) -amb el seu propi congrés a Barcelona, l’Smart City Expo World Congress-. Tot plegat té un component irònic, atès que el Poblenou és l’emplaçament d’aquell Districte 22@ que havia de convertir-se en la llar de la Barcelona puntcom.

Més informació

Consulteu el resum de les reunions de l’alcalde Collboni aquí.

L'entrada Amb qui s’ha reunit Collboni en el primer any de mandat? ha aparegut primer a Carrer.

Quinze anys després, i malgrat el precedent recent de la massificació turística a les bateries antiaèries del Turó de la Rovira, l’Ajuntament manté una línia continuista i ha presentat dos nous projectes per a Nou Barris que aprofundeixen en l’anomenada descentralització del turisme. D’una banda, el govern de Jaume Collboni engegarà un laboratori d’art urbà amb l’epicentre a Torre Baró, que té com a objectiu posicionar el districte de Nou Barris “en el circuit turístic de la ciutat”. Aquest projecte, finançat amb els fons europeus Next Generation, ja ha sortit a licitació i compta amb un pressupost de gairebé un milió d’euros. D’altra banda, l’Ajuntament ha anunciat que destinarà 2,9 milions d’euros a la construcció d’una “ruta turística verda” al voltant del Rec Comtal, als barris de Vallbona i la Trinitat Vella, que en restaurarà les riberes i disposarà d’una exposició sobre la història d’aquesta sèquia medieval.

Aquests dos projectes, però, han despertat reticències entre les entitats veïnals del nord de Barcelona, que creuen que hi ha altres necessitats prioritàries al districte i desconfien de les externalitats negatives del turisme. “Si mirem cap al centre de Barcelona, ja ens estan avisant dels perills del turisme: gentrificació, augment de preus, precarietat laboral…”, critica Antonio Alcántara, de l’AV Can Sant Joan de Montcada, el barri veí de Vallbona que també es veuria afectat pel projecte. L’entitat celebra que es vulgui recuperar i dignificar el Rec Comtal, però no comparteix que la descentralització turística hagi de ser el motiu principal d’aquesta millora. “Si la iniciativa tira endavant amb aquestes lògiques, el veïnat tindrà dues opcions: o bé serem figurants que formarem part de l’escenari o bé serem mà d’obra barata per a les empreses turístiques”, lamenta l’activista.

El veïnat vol ser el protagonista

L’associació veïnal reclama que la recuperació del Rec estigui vinculada a iniciatives públic-comunitàries de l’Economia Social i Solidària que reverteixin en el barri. “Cal que el veïnat i les entitats en siguin els protagonistes i puguin tirar endavant projectes econòmics arrelats a Vallbona
i Can Sant Joan, amb transparència i participació: itineraris, activitats educatives, rutes… El que s’està fent des de fa temps!”, reivindica Alcántara. “Estem encantats que vingui gent d’arreu, però a qui beneficia aquesta idea de turisme? Enfortirà el territori i el veïnat perquè aquest pugui gestionar els recursos? O vindran empreses privades a fer-ne una gestió extractivista?”, pregunta retòricament.

José Antonio Martínez, membre de l’AV de Torre Baró i fundador de la llibreria LGTBI Acció Perifèrica, opina que s’han desvirtuat les reivindicacions del veïnat de Vallbona. “Aquest és un espai que reclamaven per poder protegir la cultura, la història i el patrimoni del Rec Comtal, no per fer-ne un ús turístic”, recorda. “A més, si es vol un espai verd, quin sentit té promoure-hi el turisme? D’aquesta forma no protegiràs el canal, sinó que el massificaràs més i l’espatllaràs”, rebla.

Pel que fa al projecte del laboratori d’art urbà a Torre Baró, Martínez creu que “és començar la casa per la teulada”. “El barri necessita mesures urbanístiques molt més urgents i prioritàries que embellir el barri”, es queixa. A més, considera que la proposta del govern municipal mercantilitza Torre Baró i no compta amb el veïnat ni amb les entitats de la zona. “A Nou Barris hi ha artistes de prop, arrelats, en una situació molt precària, que hi podrien participar. De fet, hi ha un grup de veïns grafiters que ja ho ha demanat. Però aquest projecte s’emportarà els diners fora i farà negoci amb artistes que ja poden viure d’això”, preveu Martínez.

“Tal i com s’ha fet, només s’hi poden presentar grans licitadors”, assenyala en la mateixa línia Roc Blackblock, muralista i coordinador del projecte Murs de Bitàcola. “Per guanyar un concurs públic com aquest, has de tenir una solvència econòmica que cap entitat sense ànim de lucre, artista o associació té. És, directament, entregar-lo a les mans de les grans empreses de la indústria cultural, que l’únic que fan és convertir l’art en mercaderia”. Blackblock pronostica la participació en el projecte d’artistes “paracaiguda”, és a dir, muralistes que desconeixen la realitat del lloc on estan treballant i pinten obres descontextualitzades. “Si l’art urbà té algun valor en l’àmbit comunitari és quan respon a les inquietuds i necessitats del barri, quan hi té un impacte positiu i poden participar-hi els joves artistes de la zona. Un projecte així l’haurien de gestionar les entitats veïnals i comunitàries, perquè reverteixi en el barri”, afegeix.

Tant Martínez com Blackblock avisen que la iniciativa del laboratori d’art urbà pot obrir la capsa de pandora de la gentrificació. “Els murals poden ser una eina d’empoderament de les comunitats i d’enfortiment de les identitats, però també poden ser la cara amable d’un procés d’expulsió dels barris que revaloritzi els lloguers dels pisos”, apunta el muralista. El barri de Winwood, a Miami, n’és l’exemple paradigmàtic: les classes populars van ser forçades a marxar utilitzant l’art com a punta de llança. “La gentrificació ve de la mà de millores en els equipaments dels barris, moltes vegades reclamades pels veïns, i són aquestes mateixes millores les que després els expulsen. En aquest sentit, els murals i l’art són com els muffins: ningú hi pot estar en contra, però depèn d’en quines mans les poses, poden ser una arma molt lesiva”, conclou Blackblock.

Les necessitats reals de la zona

Martínez creu que tots aquests milers d’euros provinents de fons europeus podrien destinar-se a millores urbanístiques molt més urgents que no pas l’atracció de turistes. “Per què no els inverteixen en arreglar els carrers? N’hi ha molts amb pegats, n’hi ha que tenen fuites de canonades cada dos per tres…”, es queixa. Sens dubte, però, el problema més greu a Torre Baró és la mala comunicació i la manca de serveis, que queden molt allunyats del barri. “Caldria veure quines són les necessitats del veïnat i acostar-los els serveis. No tenim comerços, no tenim bars, no tenim supermercats. El CAP, les farmàcies o el banc d’aliments són a Ciutat Meridiana”, explica. Molts veïns de Torre Baró es veuen empesos a tenir cotxe per poder anar a fer la compra, a causa del transport públic deficient i de l’orografia del terreny, que no permet als més grans desplaçar-s’hi amb facilitat. “Si realment volen dignificar el barri, que no ho facin només de cara a la galeria”.

Un precedent perillós al Turó de la Rovira

El Turó de la Rovira exemplifica perfectament quin pot ser el futur del Rec Comtal o de Torre Baró si els dos projectes de foment turístic a Nou Barris acaben tirant endavant. La rehabilitació i museïtzació de les bateries antiaèries l’any 2011, així com la millora dels accessos, van fer possible que un indret abans degradat i poc freqüentat entrés a la llista d’atraccions turístiques de la ciutat. La massificació del turó, així com el col·lapse del transport públic del Carmel o els problemes de soroll i convivència amb el veïnat de la zona, van portar al tancament nocturn de les bateries antiaèries, un pedaç que provoca que els turistes s’escampin per altres zones de la muntanya.

L'entrada El Rec Comtal i Torre Baró, nous objectius del ‘lobby’ turístic ha aparegut primer a Carrer.

La bona imatge del servei, una façana

La lluita organitzada del col·lectiu va començar el juny del 2022, amb una carta enviada a l’Ajuntament amb les seves primeres reivindicacions. Sense resposta, van enviar una segona missiva al setembre, i al novembre, davant la falta de comunicació, van començar les mobilitzacions, moment en el qual el Consistori -aleshores pilotat per Ada Colau- va acceptar reunir-se amb els treballadors i treballadores. “La ciutadania havia de saber que, rere la façana amable dels serveis de cultura i lleure als barris, s’hi amaga una precarietat laboral que taca la bona imatge que es vol donar a través del servei que prestem amb el nostre treball”, relata aquest animador sociocultural.

El col·lectiu és conscient que l’Ajuntament no té marge per forçar una dignificació del conveni del lleure, però remarca que “sí que pot apujar la categoria professional que defineix als plecs dels concursos d’explotació dels serveis que externalitza a empreses privades per gestionar centres cívics, ludoteques, casals d’infants, de joves, de gent gran o de barri”. Diversos testimonis relaten que els treballadors i treballadores assumeixen una sobrecàrrega de tasques per sobre del seu sou i de la categoria per a la qual estan contractats, però denuncien que “l’Ajuntament els continua menystenint, malgrat que sostenen la cohesió social i el moviment cultural a la ciutat”.

Cap a les jornades completes?

Fonts municipals, en canvi, asseguren a Carrer que “l’Ajuntament comparteix la necessitat de millorar aquestes condicions. Si bé no té competència en aquest àmbit, sí que té el compromís ferm d’incloure totes les millores que el conveni de referència vagi incorporant en el marc de la negociació col·lectiva”. Des de la plaça de Sant Jaume també remarquen que existeix el compromís d’establir “criteris comuns entre els diferents districtes pel que fa a les categories, funcions i característiques dels serveis que han de desenvolupar els equips de les empreses gestores dels equipaments”, i que estaran continguts en els plecs de condicions de la subcontractació a empreses privades. També anuncia que vol “revisar les jornades laborals, per anar passant, en la mesura del possible, a jornades completes”. Però l’Assemblea no se’n refia i denuncia que l’Ajuntament ha “trencat l’espai de diàleg”, després d’haver-se “aprofitat de la informació” que els treballadors i treballadores han recopilat sobre males praxis i precarietat laboral als centres de treball.

El Consistori fa una lectura diferent del conflicte i assegura que els ha comunicat que farà trobades periòdiques cada sis mesos per informar dels avenços de l’estudi “detallat” referent als centres cívics que ha posat en marxa per “definir el model de ciutat amb estàndards bàsics en funció de diverses tipologies de centres, model que podrà ser operatiu a partir de finals d’aquest any i l’any 2025”. Pel que fa als casals d’infants, de joves, de gent gran i de barri, l’Ajuntament informa que també s’ha començat a treballar en aquestes diagnosis i preveu tenir-les finalitzades durant el 2025, de manera que “començarà a aplicar-se entre el mateix 2025 i el 2026 i aquestes millores s’aplicaran a mida que finalitzin els contractes vigents de gestió -tenen una durada de quatre anys- de cadascun dels equipaments”.

“No hi ha voluntat política”

“No hi ha voluntat política, ni tan sols per fer una aportació als pressupostos. Volen que callem amb un suposat full de ruta que, amb sort, el 2027 equipararà les plantilles de tots els centres cívics, però mantindrà unes condicions absolutament precàries”, diu un portaveu de l’Assemblea de Treballadores dels Equipaments de Proximitat, Cultura i Lleure en Lluita. En aquest àmbit, l’Ajuntament contradiu la versió dels treballadors i treballadores, i insisteix que “el govern municipal està compromès en atendre la seva demanda per millorar les condicions de les prestacions dels serveis”. Per aquest motiu, afegeix que, en paral·lel, s’està treballant en “un increment del pressupost per fer front a les possibles millores que plantegi la negociació del nou conveni de lleure i la reconversió d’algunes posicions de perfils que passarien de jornades parcials a jornades completes i alguns perfils que canviarien a categories superiors”.

Mentre les millores no es materialitzin, els 950 treballadors i treballadores que representen l’Ajuntament en aquests equipaments socials i culturals continuaran lluitant pels seus drets laborals, però alhora exercint la responsabilitat que se’ls ha atorgat de sostenir un servei essencial per a la cohesió dels barris i per garantir el dret a l’accés a la cultura i el lleure.

L'entrada Precarietat laboral, la cara B dels serveis de cultura i lleure ha aparegut primer a Carrer.

A Carrer, hem reeditat la fórmula de la taula rodona en què el 2014 -fa gairebé 10 anys- vam reunir un grup d’experts per parlar dels reptes de la mobilitat urbana, en un moment en què la problemàtica ha adquirit una nova dimensió en el context d’emergència climàtica. Aquest cop ens acompanyen Georgina Montesinos, de Promoció pel Transport Públic (PTP); Emeka Okpala, de Catalunya Camina, i Txetxu Martínez, d’Amics de la Bici, amb la moderació de Joan Maria Soler, de la Comissió de Mobilitat de la Favb.

Georgina Montesinos és secretària de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP), que des del 1993 reivindica un transport públic millor per assolir un país més sostenible i una societat més cohesionada i amb igualtat d’oportunitats.

Txetxu Martínez és un dels tres membres fundadors d’Amics de la Bici. Es mou en bicicleta per la ciutat des dels anys vuitanta, quan l’ús d’aquest vehicle com a mitjà de transport era escàs -no hi havia carrils bici- i en què eren pocs els ciclistes que s’aventuraven a circular entre els cotxes.

Emeka Okpala és membre de Catalunya Camina, una associació fundada el 1991 que treballa per millorar les condicions de mobilitat i reforçar la seguretat del vianant. També és membre de l’Associació Veïnal de Sant Genís dels Agudells, un dels barris de muntanya de la ciutat.

S’estan fent bé les coses?

Georgina Montesinos Tenim un virus que és com un gas expansiu: el cotxe. Sempre que pot, ocupa el màxim d’espai possible. Per això defensem el transport públic, acompanyat d’una xarxa ciclable. Necessitem unes ciutats més amigables i un espai públic destinat al ciutadà. Cal un canvi de paradigma.

Emeka Okpala Costa molt, en aquests debats, no parlar del cotxe. Però hem de tenir clar com es mou en realitat la gent: a Barcelona, el 80% de les persones es mouen en transport públic, caminant, en bicicleta, en vehicles de mobilitat personal (VMP) o en modes lleugers. El més perjudicat, això sí, és sempre el bus!

Txetxu Martínez Els carrils bici han crescut els últims anys. Però no s’han dissenyat com una xarxa: s’han fet a pedaços. Hi ha trams curts, per aquí i per allà. I un cop s’acaben, t’has de buscar la vida per incorporar-te al trànsit. És un caos. Un exemple és el carril que s’ha fet a la Travessera de les Corts, només d’una illa.

El repte metropolità

Emeka Okpala La ciutat té milers de llocs de treball del sector serveis que atreuen una quantitat ingent de persones de tota l’àrea metropolitana. I se’ls hauria de donar una resposta en matèria de mobilitat. A més, moltes empreses dels polígons industrials han marxat a fora i la gent que hi treballa s’hi ha de desplaçar, i en transport públic pot ser un drama. Això genera una pressió a la ciutat que ens obliga a plantejar-nos un canvi de model.

Georgina Montesinos Moltes persones feien la darrera milla en patinet. Però això ha canviat amb la prohibició de pujar els VMP al tren. Per compensar, van dir que farien aparcaments segurs per a aquests vehicles [a les estacions], però això no soluciona el problema, perquè la gent els feia servir per anar de casa al tren i del tren al polígon. Amb les bicis passa igual.

Txetxu Martínez Absolutament. Com a exemple, jo vaig estar un temps treballant a Viladecans i en bicicleta tenia cinc minuts fins a l’estació, però feia nosa a tothom que pujava després que jo al tren, i a l’hora de sortir era gairebé impossible.

Convivència amb bicis i patinets

Emeka Okpala Els cotxes tenen una infraestructura feta: semàfors, passos de vianants… Ho tenen tot més reglat. Però amb la bici i els VMP no existeix aquesta infraestructura i els seus usuaris sovint van per la vorera perquè tenen por d’anar amb els cotxes. Als barris de muntanya, el carril bici desapareix, literalment, i la gent que va en bici o en patinet, o va per la vorera, o va per la calçada, compartint espai amb cotxes que van a 50 km/h!

Txetxu Martínez La gent només sap com actuar en els llocs on els carrils bici estan estabilitzats. El problema, en realitat, no és anar per la vorera o per la calçada, el problema és la velocitat. Tant les bicis com els patinets, si hem d’anar per la calçada, hem d’anar a la nostra velocitat, i el que va al darrere, si és un cotxe, que s’hi adapti. Són ells els que fan nosa. Dit això, els VMP no haurien d’anar amb les bicis, ni per la vorera. I al ciclista que va per la vorera massa ràpid, l’haurien de llençar a terra, i a ser possible trepitjar-li una mà.

Valoració de la ‘ciutat 30’

Georgina Montesinos La regulació de la velocitat és un tema important, però, si parlem de patinets o bicicletes electrificades, ja superen aquest límit de 30 km/h. El problema dels VMP és que van arribar de cop. I per molt que se sabés que havien vingut per quedar-se, no s’està fent prou per tenir-los en compte quan definim les ciutats. Estem improvisant.

Txetxu Martínez En realitat, el que han fet és posar-los a tots a la xarxa ciclista. I això és un perill, perquè van molt més ràpid que les bicicletes i ens desplacen.

Emeka Okpala La ciutat 30 és també una manera d’entendre com circulem. El límit ens indica que estem en una àrea urbana, compartida. Si vas en un vehicle motoritzat, comparteixes espai amb gent que va més lenta -o molt més lenta- que tu. A les zones més sensibles -com ara hospitals o centres escolars- s’ha fet una feina per millorar la convivència, però també veiem algunes absurditats i incoherències, com el missatge que “aquesta zona 30 només s’aplicarà els dies lectius, de 8 a 20 hores”. I després, a volar.

El peatge urbà

Georgina Montesinos El peatge urbà pot ajudar a finançar la mobilitat sostenible. Quan la gent sent peatge ho relaciona amb els peatges de les autopistes -que la PTP tampoc no està d’acord que s’hagin tret tots-. És cert que quan toques la butxaca, la gent s’hi posa en contra. Però no es tracta de posar una caseta i cobrar: es poden aplicar tarifacions socials -infants, joves, persones en situació d’atur o risc d’exclusió…-. I, sobretot, el peatge hauria de formar part d’un pla de xoc, amb més transport públic i més eficient.

Emeka Okpala La gent pot veure el peatge urbà com una llosa. Passa com amb la Zona de Baixes Emissions (ZBE), que molta gent critica, perquè han entès que es tractava de comprar-se un cotxe nou -una despesa molt important per a una família-. La ZBE no s’ha implementat de manera correcta, i ara s’està implementant en tots els municipis de Catalunya de més de 100.000 habitants amb la mateixa lògica -en plan renove, i si no, et multo-. Aquest és un tema de pedagogia crítica sobre la gestió de la mobilitat. Pacifiquem el centre de la ciutat, posem alternatives en transport públic. Si no pots aparcar al centre, no agafaràs el cotxe. No cal posar càmeres que multin.

La qüestió del finançament

Emeka Okpala Em fa gràcia quan es posen límits al finançament de les mesures més sostenibles. Per què no parlen del cost de no aplicar-les? Si no li posem les coses fàcils a la bici, hi haurà menys gent activa. Si posem traves al transport públic, hi haurà més gent que optarà pel cotxe. El que cal és preguntar-se quins beneficis té la inversió en transport públic: estalvi de temps, millora ambiental, millora de salut per la mobilitat activa…

Txetxu Martínez Quan es va apostar pel transport públic nocturn, per exemple amb l’ampliació de l’horari del metro, va ser un avenç important. L’Ajuntament es devia adonar que això ajudava a reduir la sinistralitat, la brutícia… Que la gent podria tornar a casa a la nit.

Georgina Montesinos A la PTP no creiem que la solució sigui la gratuïtat pura i dura, com s’està fent a Rodalies. On s’ha aplicat -per exemple a Tallinn (Estònia)-, han sorgit nous impostos. Tampoc creiem que s’hagi de tornar a la situació anterior, de 50% Administració, 50% usuari. Nosaltres apostem per mesures com el peatge urbà, que nodreixin el finançament del transport públic.

Esperances i advertències

Emeka Okpala Abans feies 18 anys, et treies el carnet, et compraves un cotxet
i et llançaves a la carretera. Ara molts joves no ho fan, això, en part perquè no tenen diners. Però la gent és cada cop més conscient que pot anar als llocs caminant, en bici o en transport públic.

Georgina Montesinos Sobretot a la ciutat, on l’oferta de transport públic fa que la gent no tingui la necessitat imperiosa de tenir cotxe. Però compte, no ens enganyem: els darrers anys Barcelona ha esdevingut la ciutat de les motos. S’ha venut que aquest transport és la solució al problema dels embussos: només cal veure l’espai que els han reservat a primera línia dels semàfors, al davant dels cotxes. El lobby de la moto és encara més fort que el del cotxe. En el debat electoral que van organitzar, van aconseguir la presència de tots els alcaldables. Al de les entitats per la mobilitat sostenible, només enviaven segones o terceres espases.

Emeka Okpala Cal recordar que la mobilitat en moto a Barcelona és del 2%-3%. Així com el patinet és el dimoni, la moto té catifa vermella per anar de porta a porta i aparcar on vulgui.

Txetxu Martínez Les motos també fan servir el carril bici per avançar. M’ha passat aquest matí amb un motorista. Li he dit: “Què passa, que tens pressa? Doncs si tens pressa, surt abans”.

Resistències al canvi

Txetxu Martínez Quan es van començar a fer zones per a vianants als barris, recordo que anàvem molt a l’Ajuntament. Érem “els pesats de la bicicleta” i discutíem amb els comerciants, que pensaven que s’arruïnarien, i no veien els beneficis que, també per a ells, suposava la pacificació a mig termini. Qui va en cotxe no entra a la botiga, ho fa qui passeja.

Emeka Okpala D’altra banda, la indústria de l’automòbil està fent tots els esforços per aprofitar el seu últim sospir. Se sap que no hi ha petroli per a tothom, que l’extracció mundial arribarà al pic màxim i això suposarà un fre al vehicle privat. Busquen una última venda abans que tot això baixi -perquè el cotxe elèctric no serà una solució definitiva per a la mobilitat privada: hi ha problemes amb el liti i amb les explotacions mineres-. El negoci canviarà en 10 o 15 anys i això està generant un fort atac cap a la mobilitat sostenible. Per això han apostat tant pel cotxe compartit (sharing), o les motos compartides -de els quals ja han recollit dades i informació per a futurs models de negoci-. Saben perfectament que la fórmula d’un vehicle per persona està esgotada. El planeta no ho permet!

Georgina Montesinos Amb les motos, la gent està acostumada a aparcar davant de casa seva i davant la porta de la seva feina. Hi ha molt individualisme. I també molta resistència al canvi.

El paper de l’Administració

Emeka Okpala A Barcelona ja no es treballa la mobilitat en l’àmbit de districte. Hi ha algun pla -eixos Rambla-Via Laietana-, fins i tot de barri, però no és l’habitual. Els districtes no tenen eines per planificar la mobilitat. Entre que la Guàrdia Urbana mana molt i Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) és un bloc rígid, els districtes només poden fer alguna obra puntual, com els carrils bici a pedaços.

Txetxu Martínez La mobilitat no es pot fer des del barri. És un tema de comarques grans, fins i tot d’Estat, d’economia i de treball. Cal promoure un tipus de mobilitat determinat, i que la gent treballi com més a prop de casa, millor. La pregunta que ens hem de fer és per què ens movem tant? I les empreses també han de tenir responsabilitat social.

Emeka Okpala La mobilitat té competències compartides: Ajuntament, Àrea Metropolitana de Barcelona, Autoritat del Transport Metropolità, Generalitat de Catalunya, Estat…, tot a la mateixa ciutat de Barcelona. I l’Estat pot fer el que vulgui. Pot tenir la Sagrera paralitzada 20 anys, que aquí no passa res. I un veí de la Sagrera, a qui es dirigeix? Les Administracions s’escuden les unes amb les altres. Això fa sentir molta impotència.

A qui beneficia el transport públic?

Emeka Okpala El nombre de persones que es beneficien del transport públic és brutal. Poso dos exemples. El carril bici que s’ha fet al Maresme -un lloc benestant on tothom té cotxe-, a qui està beneficiant? Doncs sobretot als nouvinguts amb menys recursos: els migrants que treballen al camp. Gent que no podia tenir cotxe i ara van en bici a la feina. Un altre cas: gent que aparca el Mercedes i es compra una bici de 10.000-12.000 euros per portar els nens a l’escola a la part alta de Barcelona, evitant els embussos pel carril bici de la Via Augusta. Gent molt benestant que ha fet -o que ha pogut
fer- un canvi de xip.

La coordinació del moviments fa la força

Georgina Montesinos No és el mateix anar sols a parlar amb els polítics que fer-ho un conjunt d’entitats, en harmonia, amb una visió global del problema. Un exemple és el tramvia: quan ens hem unit, els hem fet reaccionar. Les entitats abans anàvem a la nostra, cadascú mirant la seva parcel·la… Ara poden haver-hi diferències de criteri, però anem més coordinades.

Emeka Okpala Hem après les unes de les altres. Hem vist que col·laborant som més efectives. Faltava la incorporació de les entitats veïnals en aquesta xarxa, per portar aquests discursos als veïns i veïnes. A la meva associació, Sant Genís dels Agudells, no entenen la unió del tramvia perquè els queda lluny; veuen que a l’Eixample es fan inversions bèsties mentre que al seu barri no són capaços de posar-hi un ascensor. L’objectiu és que l’associació d’un barri de muntanya pugui defensar la unió del tramvia i que una associació de l’Eixample defensi el transport a demanda.

Georgina Montesinos Em ve al cap l’Ole Thorson [que va participar en la taula rodona del 2014], que tenia aquesta visió global de “tot per a tothom”. Molts hem après d’ell i és el que volem aconseguir. A vegades és difícil, amb el veïnat; és normal: mires el teu entorn. Però una millora de ciutat ho és per a tothom.

L'entrada Veus de la mobilitat sostenible ha aparegut primer a Carrer.

Carme Arcarazo, dona menuda i enèrgica, ho té tot molt clar pel que fa al problema de l’habitatge: de fet, treballa com a investigadoraen aquest camp a l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA). Llicenciada en Ciències Polítiques i Economia a Amsterdam, va viure molt anys a Mèxic, on va realitzar tasques d’acompanyament a persones defensores del territori amenaçades. Va tornar a Espanya el 2020, integrant-se al Sindicat de Llogateres de Catalunya, del qual és la portaveu.

Ens pot fer cinc cèntims sobre la llei?

Es tracta d’una llei d’àmbit nacional, però són les comunitats autònomes qui decideixen si l’apliquen. De moment, només Catalunya ho fa. El que passa és que, malgrat haver-se aprovat el maig del 2023, el Ministerio de Vivienda hi va posar molts entrebancs, de manera que no va ser fins al març del 2024 que va entrar en vigor.

I què diu la norma?

Bàsicament que, a les àrees considerades “tensionades” en l’aspecte habitacional -el 80% de la població de Catalunya viu en aquestes àrees-, s’estableixen una sèrie de mesures. Una d’elles és que entre un contracte i el següent no es pot apujar el preu del lloguer, canviï o no canviï el llogater. Una altra mesura és que si vius en un pis d’un gran tenidor -un propietari que posseeixi cinc immobles o més-, el preu del lloguer estarà regit per l’Índex. Si un gran tenidor pretén cobrar un preu superior a l’Índex, en el nou contracte està obligat a baixar-lo. Finalment, la tercera pota de la llei és que qualsevol pis que no s’hagi llogat mai i entri per primer cop al mercat ha de tenir l’Índex com a topall a l’hora de fixar la mensualitat del lloguer.

Què és l’Índex?

És una mitjana del preu de mercat. L’estableix el Ministerio de Vivienda i és una dada pública, es pot consultar a Internet.

Quina valoració fa el Sindicat de Llogateres de Catalunya d’aquesta llei?

Per a una persona que viu de lloguer en un pis, li ha suposat un gran baló d’oxigen: saps que quan s’acabi el contracte no et podran apujar la mensualitat. I aquesta és una situació molt diferent de la que existia anteriorment. Abans, a les nostres assemblees, la gent ens deia: “El propietari ha dit que o pago 300 euros més o hauré de marxar de casa”. Això ja no pot passar, perquè el màxim serà sempre el preu del contracte anterior. És una gran victòria. Una victòria que pot semblar no tan gran, però és un veritable avenç respecte a la situació anterior, quan et podien duplicar el preu en acabar un contracte.

Sembla tot molt bonic. Hi ha escletxes?

Certament: el lloguer de temporada. Es tracta d’un acord lliure entre dues parts i, en conseqüència, aquestes poden pactar lliurement la duració del contracte. Normalment oscil·la entre trenta-un dies i onze mesos, però no hi ha límits: igual poden ser quaranta dies que tres anys, a voluntat. A més a més, és un contracte completament desregulat, no hi ha protecció de cap mena per al llogater. D’altra banda, el propietari pot decidir lliurement deixar de llogar el pis de manera habitual i passar-se a aquesta modalitat. Doncs bé: el lloguer de temporada no entra en la regulació de preus que imposa la normativa.

Com pot ser que hi hagi un forat així?

No va ser cap sorpresa. Quan estàvem negociant la regulació, abans del maig del 2023, ja vam dir que això passaria. I efectivament, la posició del PSOE va ser que s’havia de donar una via d’escapament a la Patronal Immobiliària: el lloguer de temporada. Això és molt important que se sàpiga: no estem parlant d’una normativa modèlica que, al final, malauradament, ha tingut la fatalitat de presentar una escletxa. No: el PSOE ho va fer conscientment. Va dir: “Deixarem un forat a la legislació perquè no funcioni”. I des del primer dia que es va aprovar, el Sindicat de Llogateres de Catalunya va advertir que, malgrat ser una bona norma, hi havia un forat que s’havia de tapar, perquè, si no, es produiria una fuga d’oferta del mercat habitual cap al mercat de temporada.

Tanmateix, malgrat aquesta “via d’escapament” considerable, el sector immobiliari, el liberalisme econòmic i la dreta política segueixen repetint el mantra que la llei, amb les seves limitacions, el que fa és espantar els propietaris, que prefereixen no posar els seus pisos en lloguer i, per tant, el mercat es restringeix i la gent no pot llogar.

L’única limitació és que ja no poden apujar el lloguer. Però és que venim d’un període de deu anys en què el preu dels lloguers s’ha duplicat a Barcelona. Per tant, jo no em crec ningú que digui: “Ah, llogar ja no em surt a compte”. Això no és veritat. Senzillament es tracta de gent que el que vol és seguir extorsionant i apujant preus. D’altra banda, que vagi a caure l’oferta no està clar. De moment no hi ha tal caiguda. El que argumenten és: “Hi ha menys pisos d’oferta a Idealista” -un dels portals immobiliaris més importants-. Però atenció: que hi hagi menys pisos anunciats no significa que hi hagi menys pisos llogats. Això el que vol dir és que hi ha menys circulació, la qual cosa no ha de ser necessàriament negativa: un llogater el que desitja és estabilitat, romandre al seu pis quant més temps, millor. Abans de la normativa, t’apujaven el lloguer i havies de marxar. Ara, amb el preu estabilitzat, t’hi quedes. Per tant, un habitatge menys a Idealista.

Alguna consideració final?

Sí. Que el que necessitaríem realment és una norma que fes baixar el preu del lloguer, no només impedir que pugi. Per tant, aquesta és una llei de mínims, molt de mínims. I almenys l’escletxa del lloguer de temporada hauria de tapar-se. I la millor manera seria que aquesta modalitat també estigués regulada per la llei. Vols llogar el teu pis per temporada? Perfecte. Però el preu màxim serà el que marqui la normativa. Ja veuries com ningú voldria llogar-lo així, perquè no podrien cobrar les quantitats astronòmiques que cobren ara.

Hi ha hagut intents d’incloure el lloguer de temporada en la regulació?

Fa unes setmanes ERC va aprovar un decret per incloure-hi aquesta modalitat, però el PSC, Junts, PP i Vox el van tombar.

I com el PSC, un partit d’esquerres, pot votar d’aquesta manera?

Jo diria: una formació que vota en contra de les majories i a favor de les elits es pot considerar un partit d’esquerres?

L'entrada Carme Arcarazo: “Cal baixar el preu dels lloguers, no només limitar-lo” ha aparegut primer a Carrer.

Resulta sorprenent, però, que durant la mitja dotzena d’anys que va estar lligat al Guinardó no descobrís fins al final els barris de barraques -bàsicament als carrers Francisco Alegre i Marià Lavèrnia, l’actual zona conflictivo-turística dels canons- que hi havia a tocar dels locals parroquials on es portaven a terme les activitats en què ell participava o organitzava.

La Bomba va ser el primer

Va descobrir abans altres nuclis de barraques, influenciat per un amic que anava a ensenyar el catecisme els matins del diumenge al nucli barraquista de la Bomba. Era una activitat habitual per part d’alumnes de col·legis religiosos, adolescents moguts per un humanitarisme que no sempre arribava a transformar-se en un anhel de justícia social.

Hi va acompanyar un dia de l’any 1963 el seu amic amb la intenció d’escriure un reportatge per a l’Atalaya del Guinardó, un butlletí parroquial que ell dirigia i que era l’única tribuna de què, amb 23 anys, aleshores disposava, ja que encara no havia trobat feina en cap diari o setmanari professional de quiosc. La Bomba era un nucli de barraques situat a la sortida de Barcelona per la Gran Via, just a la frontera amb l’Hospitalet de Llobregat, municipi al qual oficialment pertanyia. Actualment hi ha el polígon d’habitatges Gran Via 2, però aleshores hi havia poca cosa més que unes 300 barraques i, a tocar, la caserna de Lepanto, enderrocada els anys del canvi de segle per aixecar en el solar l’actual Ciutat de la Justícia.

La vida en una barraca

Aquelles casetes, blanques per fora, tenien un interior miserable que tirava per terra qualsevol impressió favorable que un pogués haver-se format. Com va descriure després en el text que va escriure, en la casa on va poder entrar, la cuina tenia el sòl de terra, sense rajols, plena de ronya i de mosques. La il·luminació depenia d’un quinqué al costat del fogó de petroli. Hi vivia una família nombrosa -pares, tieta soltera, cinc nens i un més en camí- que per la nit havien de muntar un llit improvisat amb un matalàs sobre la taula del menjador, en la que dormien els dos fills grans. En el mateix menjador hi dormia la tieta soltera, en un llit plegable. En l’altra única habitació el matrimoni compartia el llit amb els tres fills més petits. Quan hi va anar era la tardor. Durant l’estiu, la Riera Blanca, que hi passava encara a cel obert, portava poca aigua, i les escombraries s’hi acumulaven. La pudor era espantosa.

Ben aviat es va adonar que no li calia anar a la Riera Blanca per trobar barraques, que a pocs metres de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, on transcorria la major part de la seva vida social, n’hi havia també un bon grapat, i el gener del 1965, publicà un segon reportatge sobre barraques a l’Atalaya del Guinardó, titulat “La otra cara del Guinardó”. Va ser una de les últimes coses que hi va publicar, perquè el juliol següent la junta parroquial el va destituir.

Del butlletí a la premsa de quiosc

Però entre el primer i el segon reportatge sobre barraques al butlletí que dirigia ja havia aconseguit aprovar, després de tres intents fracassats, l’examen d’ingrés a l’Escuela Oficial de Periodismo i, amb 24 anys, havia començat a col·laborar el 1964 al setmanari Signo, destinat a la joventut, que editava a Madrid el sector més progressista de l’Acció Catòlica,
i també al diari barceloní El Correo Catalán i al setmanari Destino. Els problemes dels barris, amb especial incidència en el barraquisme i els rellogats, van ser una de les qüestions que amb més freqüència hi va tractar. A Signo hi va publicar una sèrie on anava presentant successivament els diferents nuclis de barraques de la ciutat: Carmel, Sagrera, Montjuïc, Somorrostro…

El seu segon reportatge publicat a El Correo Catalán, el 9 de desembre de 1964, va ser sobre les barraques de la Riera Comtal a la Sagrera, on ara hi ha la plaça de l’Assemblea de Catalunya. I al darrere en van seguir molts més. També sobre els rellogats, un altre gran problema de la precarietat d’habitatges encara vigent.

Per obtenir les informacions que necessitava i establir contactes en els barris, Huertas va explotar al màxim les possibilitats que oferien els nuclis progressistes catòlics a l’entorn de les parròquies, sobretot els de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), organització de la qual ell era militant, en la branca que es feia dir JIC (Joventut Independent Catòlica). Paco Candel al barri de Port, Elies Ortiz a Can Tunis, Francesc Botey al Camp de la Bota i Antoni Hortet a la Sagrera van ser alguns dels seus primers mentors i guies. La seva agenda s’anava omplint dels noms dels qui, des d’ideologies molt diverses, començaven a lluitar per uns barris millors.

El 1969 va ser el de la publicació de les cinquanta pàgines que dedica a les 6.500 barraques repartides entre sis nuclis de la muntanya de Montjuïc en el llibre El Montjuïc del segle XX. Són un document excepcional per conèixer avui el que van ser aquells barris, on vivien prop de 15.000 persones, un terç de la població barraquista de la ciutat en aquells moments.

La primera sèrie sobre barris

El cop d’efecte més decisiu va ser la sèrie de 18 reportatges que va publicar entre el 17 de maig i el 21 de juliol de 1966 a les pàgines de huecogravat d’El Correo Catalán amb el títol genèric de Donde la ciudad tiene otros nombres. Setmanalment, en dues pàgines cada vegada, amb fotos fetes per ell, hi van anar sortint els barris de la ciutat, un per un, tractats no pas amb cofoisme sinó traient a la llum les mancances que tenien. Mai abans s’havia fet res semblant. I cal tenir en compte que parlem de l’any 1966, quan encara quedava una dècada de franquisme i les associacions veïnals estaven encara a les beceroles.

Va ser la primera vegada que un diari va tractar de manera tan extensa la personalitat dels barris perifèrics de la ciutat i el seu exemple va ser seguit posteriorment amb sèries semblants per la pràctica totalitat dels altres diaris. D’aquesta manera es va trencar el costum, considerat fins aleshores com una cosa lògica i normal, de parlar només de Barcelona en referència al seu nucli central. La sèrie de reportatges de Huertas va ser també com un primer assaig del que serien després els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, un dels quals va escriure quan era a la presó amb les informacions i els materials que li anàvem fent arribar per correu.

Que no n’hi ha prou amb la voluntat d’un periodista perquè un reportatge es publiqui n’és bona prova el fet que mentre que aquells anys seixanta Huertas publicava incansablement reportatges sobre barris de barraques a Signo i El Correo Catalán, no en va publicar mai cap a Destino, l’altra publicació per a la qual escrivia regularment en els seus primers passos com a periodista professional. Havia començat a publicar-hi el febrer de 1964
i ho va fer durant set anys exactes. En total, 112 cròniques o reportatges. Cap d’aquest centenar de col·laboracions al setmanari tractava sobre barraquisme
i només tres sobre problemes dels barris de la ciutat. La propietat d’aquest setmanari no veia amb bons ulls que es parlés de cap altra Barcelona que la que era el melic de la ciutat, el nucli central.

Els ‘patufetistes-leninistes’

El barraquisme havia estat fins aleshores una realitat de la que la premsa barcelonina no parlava mai i els barris només sortien a les pàgines dels rotatius quan celebraven la seva festa major. Per això, els reportatges de Huertas van cridar l’atenció en una professió més acostumada a les recepcions amb pica-pica que a les caminades pels carrers fangosos de la perifèria. Va començar a tenir seguidors i imitadors, però també companys que se’n reien del seu interès per la pobresa. Un sector de la professió qualificava la feina que practicava Huertas de “periodisme de barraqueta” i no faltaven tota mena de bromes al respecte, algunes força cruels o fins i tot obscenes. Fins i tot va arribar-se a establir una interessant polèmica entre Joan de Sagarra, des del diari Tele/eXpres, i Huertas, des d’El Correo Catalán, en la que hi van intervenir també altres figures públiques del moment, sobre el paper que havien de tenir els periodistes en la millora de les condicions de vida de la gent amb més dificultats econòmiques. Va ser quan Joan de Sagarra va inventar el qualificatiu de “patufetistes-leninistes” per a Huertas i els primers periodistes que van començar a seguir els seus passos.

Huertas va estar fins al 1972 a El Correo Catalán i després va marxar a Tele/eXpres, més tard a El Periódico i el Diari de Barcelona i finalment a La Vanguardia. En tots ells es va mantenir fidel a la línia que s’havia fixat el 1964 quan va començar a fer-se eco de les dificultats dels suburbis. Què escriuria ara sobre els terribles problemes d’habitatge social que pateix la ciutat de Barcelona?

L'entrada Quan Huertas va descobrir les barraques ha aparegut primer a Carrer.

Sabem que les autoritats no estan soles en aquesta aventura: tenen un marcatge ferm dels grans lobbies locals -Barcelona Oberta, Barcelona Global, el RACC…-, que defensen els seus interessos de negoci. I a diferència de la Roma clàssica, no fan res per garantir que quedin cobertes les necessitats de la gent. La crisi de l’habitatge és la mostra més evident. Un exemple: el mateix dia que s’anunciava un altre gran xou per commemorar el centenari de l’Exposició Internacional del 1929 a la Fira de Montjuïc, vam saber que els habitatges que s’han de construir en aquest indret es faran “més endavant”. Els mateixos que promouen el turisme són els principals beneficiaris de la gentrificació. I són completament irresponsables pels costos socials que generen.

La ciutat de l’espectacle en té molts, de costos, ben visibles als barris del turisme massiu, però que es van estenent, en onades, cap a altres zones. En un aparador turístic, sobra tot el que fa lleig. Per això una altra derivada d’aquesta política és posar traves a l’empadronament d’estrangers pobres -als rics, catifa vermella- o tancar mercats locals que no són cool. Tenim circ, però no tenim pa. Perquè tenim fortes desigualtats de sous, lloguers cars, habitatges impossibles per a la gent normal, serveis que es retallen, com la pediatria o Vila Veïna… I sobretot, tenim unes elits i uns governs municipal i autonòmic que semblen haver oblidat un fet fonamental: que han de garantir les condicions bàsiques de benestar a tota la població.

L'entrada Tenim circ, però no tenim pa ha aparegut primer a Carrer.

Maria Eugènia Gay: L’exdegana ben connectada amb l’‘establishment’

Després de dues dècades com a advocada, tot just fa dos anys i mig que Maria Eugènia Gay (1975) va fer el salt a la política. Primer, com a delegada del Govern espanyol a Catalunya i des del juny de l’any passat com a segona tinent d’alcaldia de l’Ajuntament i responsable de l’àrea de Drets Socials, Cultura, Educació i Cicles de la Vida. La seva meteòrica carrera política -va ser la número dos del PSC a la candidatura per a les municipals- no s’explica sense el seu passat com a degana del Col·legi d’Advocats (ICAB) entre 2017 i 2022, on va oposar-se amb fermesa al Procés -sí que va defensar els indults als presos polítics- i on va establir lligams sòlids amb l’establishment de la ciutat. De fet, va formar part del lobby Barcelona Futur. També regidora de Sarrià-Sant Gervasi, ha demostrat que se sent més còmoda entre despatxos nobles que en trobades amb els moviments veïnals més reivindicatius. Crítica amb algunes de les polítiques més ambicioses de l’era Colau -superilles, reserva del 30% en habitatge o posar límits a l’accés a la ciutat amb cotxe-, ja ha tingut diferències amb els Castellers de Sarrià o la plataforma Defensem Can Raventós, que li han retret la poca predisposició a reunir-se amb elles. Veurem si amb l’avenç del mandat es confirma el seu teòric perfil de mediadora i contribueix a desescalar conflictes.

Jordi Valls: l’home dels números per a qui el turisme ha tocat sostre

El primer any de mandat ha confirmat que Jordi Valls (1960) serà una de les peces clau del govern de Collboni. Quart tinent d’alcaldia, responsable de l’àrea d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme i regidor del Districte de l’Eixample -el més poblat-, ha combinat anuncis continuistes, com ara la voluntat de continuar amb les pacificacions de carrers al districte o la necessitat d’aprofundir en la regulació -i limitació- del turisme, amb la defensa de mesures totalment refusades pels Comuns, amb l’ampliació de l’aeroport del Prat com a paradigma. Acumula una amplíssima trajectòria política prèvia, ja que va ser alcalde de Manresa durant més d’una dècada (1995-2006), conseller de Treball de la Generalitat durant uns mesos de 2006 i director del Port del 2007 al 2011, a banda de director general de Mercabarna els darrers anys (2020-2023), a més d’alt càrrec internacional d’Agbar-Suez, el gegant de la gestió de l’aigua. En un gir realista respecte a allò que Collboni proclamava en campanya, ha admès que el turisme “ja ha arribat al límit” a Barcelona, ha defensat que el Peuat ha estat “positiu” i s’ha marcat com a objectiu reduir els pisos turístics. Capaç d’arribar a un acord pressupostari amb ERC, que tiraria endavant via qüestió de confiança, li toca abordar les creixents queixes veïnals per un soroll excessiu que torpedina el dret al descans.

Xavier Marcé: L’etern gestor “beneït” pels focus socialistes

El nomenament, el juny passat, com a regidor de Cultura suposa el punt culminant en l’amplíssima trajectòria de Xavier Marcé (1957) com a gestor en el sector. Sempre vinculat al PSC -ha passat pels ajuntaments
de l’Hospitalet, Sabadell i Barcelona; i per la Generalitat, com a director de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), durant el tripartit-, també ha tingut una pota ficada al sector privat, concretament al Grup Focus. Des de l’octubre passat, a més, és el regidor de Nou Barris, càrrec que ja va ostentar durant el passat mandat. Rere l’acumulació de càrrecs no es pot negar que és un perfil que deixa empremta, encara que això no tingui ni de lluny una connotació positiva. Apòstol de la tan espremuda pel PSC col·laboració público-privada, tant des del sector com des del moviment veïnal ha rebut crítiques per una forma d’actuar “despòtica” -i no necessàriament il·lustrada-, que menysté el diàleg veïnal. En el que portem de mandat ja ha rebut crítiques pel canvi de rumb del Born Centre de Cultura i Memòria -que redueix el seu pes com a espai memorialístic-, mentre que al districte el teixit associatiu el recorda per una actitud de certa prepotència i per imposar projectes allunyats de les necessitats veïnals. Un exemple va ser el fallit intent de privatització del Parc del Turó de la Peira durant la pandèmia.

Lluís Rabell: L’activista veïnal abduït pel model que combatia

De mobilitzar-se contra el model de ciutat que va gestar el PSC durant les seves llargues dècades al capdavant de la capital, i que va aprofundir el mandat de Xavier Trias, a convertir-se en regidor del govern de Jaume Collboni. A grans trets, així es pot resumir l’evolució que ha experimentat Lluís Rabell (1954) els darrers anys. Qui va presidir la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) entre 2011 i 2015 va ser després diputat al Parlament en els moments més intensos del Procés -de 2015 a 2017- sota les sigles de Catalunya Sí que es Pot. En aquest període va evolucionar d’un sobiranisme clar a un furibund rebuig a l’independentisme. En paral·lel, s’aniria allunyant dels Comuns i de les polítiques d’Ada Colau al Consistori. Primer, el 2021 va passar a ser vicepresident de la Fundació Portes Obertes del Catalanisme, molt propera al PSC, i a les municipals ja va formar part
de la candidatura del partit. Encarregat de les regidories d’Educació i de Persones Grans, del Pla de Barris i del Districte d’Horta-Guinardó, problemes de salut l’han deixat fora de l’activitat durant uns mesos. Ja recuperat, té el repte que l’increment pressupostari millori realment la situació dels barris amb més dèficits i de greixar les relacions amb un moviment veïnal que manté un esperit combatiu i crític amb el poder que Rabell ha abandonat.

L'entrada ‘Els àngels d’en Jaume’ ha aparegut primer a Carrer.

Plenari del Districte de Nou Barris de l’11 de març. En un punt de l’ordre del dia es debat una proposició de Barcelona en Comú que demana que el govern faci seva la petició del moviment veïnal de la Prosperitat sobre la continuïtat d’un espai social. Quan els representants veïnals arriben al Districte, la Urbana els impedeix el pas sense cap altre argument que “són ordres de dalt”. Mitja hora després, aconsegueixen entrar i demanen explicacions públicament. El regidor i el gerent responen que “ha estat un malentès”. Però el 23 de maig, en el Consell Sectorial d’Urbanisme i Mobilitat -on es presentava el Pla Especial per a la Ideal Plástica Flor- torna a passar el mateix. Aquest cop l’argument és que els activistes “han arribat tard i ja està tancada la sala (sic)”.

Els Consells de Barri, aturats

El 14 de març, una circular municipal informava de l’ajornament de tots els Consells de Barri, adduint l’inici del període electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig. La Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) ho va considerar “una greu vulneració del reglament de participació ciutadana” i va presentar al·legacions a la Comissió d’Empara del Consell de Ciutat. Els Consells de Barri, finalment, es reprendran un cop passades les eleccions europees del 9 de juny, amb un calendari complicat per a un moviment veïnal que inicia les festes majors de barri i el període vacacional.

El rerefons de tot plegat és d’alt voltatge polític: el procés de discussió del PAM i els Programes d’Actuació de Districte (PAD), que fixen les actuacions
i inversions als barris fins al final del mandat, i que les entitats veïnals tenen marcat en vermell en l’agenda perquè és el moment de pressionar el Consistori i colar les seves prioritats. Un procés que no només s’ha endarrerit, sinó que el regidor Lluís Rabell va posar en qüestió a l’assemblea general de la Favb davant l’estupefacció dels delegats de les associacions. “No hi haurà PAM; ja mirarem la manera de presentar el full de ruta del govern al veïnat”, va manifestar.

El fet que l’alcalde Collboni delegués en Rabell l’assistència a l’assemblea de la Favb -una situació inèdita en un primer any de mandat- corroborava un missatge de menysteniment cap al moviment veïnal organitzat que es va començar a dibuixar fa un any, abans que el PSC guanyés l’alcaldia, amb la negativa del candidat socialista a participar en el debat d’alcaldables organitzat per la federació veïnal des de la represa de l’Ajuntament democràtic, una decisió que va provocar la renúncia en cadena de la resta de candidats i la consegüent suspensió del debat. La negativa a firmar el conveni amb la Favb més enllà d’un any -i que a hores d’ara encara no s’ha materialitzat- ha cobert de pessimisme les expectatives dels activistes.

Omplir el ‘buit’ veïnal

Els impediments amb què s’estan trobant les organitzacions veïnals per accedir als espais de participació contrasten amb la campanya L’alcalde, a prop teu, iniciada a l’octubre i en què Collboni s’ha passejat pels districtes de Sant Martí, Sant Andreu, Nou Barris, Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi i Horta-Guinardó -els restants van quedar ajornats per les cites electorals-, per “guanyar proximitat amb la ciutadania i interactuar amb els protagonistes de cada territori”. Una ruta amable i feta a mida amb una barreja de visites a dependències i equipaments municipals, entitats culturals
i esportives i sector comercial, on brillaven per la seva absència associacions i coordinadores veïnals -en alguns barris, va ser una veritable carrera d’obstacles no trobar-se-les-.

Per reblar el clau, el gener passat es va estrenar la iniciativa Parla amb l’alcalde, on Collboni programa cites personalitzades per conversar amb el veïnat de manera informal per “compartir propostes, queixes o idees per millorar els barris”, oberta a tota la ciutadania a través d’un formulari de sol·licitud i de la qual, paradoxalment, s’exclouen representants d’entitats veïnals amb l’argument que es vol prioritzar l’escolta a les veïnes i veïns que no solen ser presents als espais de participació reglats. “Si teniu propostes per a una Barcelona millor, us vull escoltar”, deia la convocatòria.

L'entrada “Si teniu propostes, us vull escoltar” ha aparegut primer a Carrer.

Un destí difícil de presagiar per a algú que havia nascut en “una família de dretes, catòlica, de les de rosari en família i sense cap tradició intel·lectual ni universitària”, recordava fa uns anys, en un text publicat al web Memòria Antifranquista del Baix Llobregat. Però els anys de la postguerra, els de la repressió i la fam, que ell va viure en un internat a Màlaga, lluny de la família, s’encarregarien d’estimular el seu esperit crític i independent: “És en aquell període de temps quan es va començar a forjar la meva rebel·lia vers totes les calamitats i injustícies comeses per la dictadura franquista”.

A Barcelona va aterrar com un emigrant més. El 1960, després de col·legiar-se, va entrar com a passant al despatx de l’advocat laboralista Antoni Cuenca. Però amb els anys s’acabaria especialitzant en ordre civil, ciutadà i familiar: “A la pressió dels municipis franquistes, amb els seus plans urbanístics, ens hi vam oposar amb les associacions veïnals, que a finals dels seixanta i principis dels setanta arribarien a tenir una força, una dinàmica i un entusiasme molt gran: la seva força era la força del poble unit”.

La primera, l’Esperança de Montjuïc

Martín Martín té 95 anys. Ha passat més de mig segle des de llavors i la seva memòria no reté molts dels noms de la gent que va passar pel seu despatx. D’alguns, però, en va deixar constància al llibre Aviso a caminantes, del 2020: “Corria el 1967, quan vaig rebre a mossèn José María Palom, un capellà progressista que treballava amb els veïns de les barraques de Montjuïc. El motiu de la visita no era un altre que parlar sobre com fer front a la indignitat que patien. No feia massa que estudiava la Llei i Reglament d’Associacions del 1964 i 65 i venia rumiant la manera de treure’n profit, i vaig preguntar-li si era possible construir una associació de veïns al barri, per lluitar tots junts contra els organismes municipals en un pla de més igualtat”.

Martín Martín coneixia bé aquell barri. Hi pujava amb les filles, “perquè coneguessin la realitat. Allò era espantós: a la nit, del terra sortien focs fatus, per les deixalles que hi havia a sota”, recorda encara amb claredat. Amb la complicitat de l’assistenta social Isabel Montraveta, organitzarien reunions amb el veïnat més compromès. Hi havia molts treballadors de la SEAT, entre ells Rafael Fusteros, que militava en l’organització socialista clandestina. Martín Martín els va ajudar a redactar els estatuts i va presentar la documentació al Govern Civil. L’associació duria el nom de l’Esperança i Fusteros en seria el president. “A primers del 1968, a bombo i platerets, celebràvem la primera assemblea general. Tot el barri hi era. Paco Candel representava els mitjans de comunicació per donar fe de l’acte inaugural. Candel mai no hi va faltar, a les altres assemblees, ni a l’hora de donar notícia del que hi succeïa”, deixaria escrit l’advocat.

L’Asociación de Padres de Familia La Esperanza es va dissoldre el 1972, quan ja s’havia complert el seu propòsit principal: el reallotjament dels barraquistes de Montjuïc en habitatges “acceptables, dignes i assequibles”, com deia la nota que publicarien a El Noticiero Universal. Molts d’ells anirien a viure als nous polígons de Pomar (Badalona), Cinco Rosas (Sant Boi), Sant Cosme (El Prat) o la Mina (Sant Adrià), on aviat aflorarien nombroses deficiències i els veïns i veïnes s’haurien d’organitzar de nou per fer-hi front, inspirant-se en l’Esperança. “Els barris s’alçaven amb les armes de què disposaven: les associacions veïnals”, resumia Martín Martín en les seves memòries.

Un altre episodi que Martín Martín recull en el seu llibre és la creació de l’associació veïnal de Collblanc-la Torrassa, on l’element aglutinador va ser el Pla Parcial ideat per Matías España, alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, i que afectava les llars de 800 famílies i més de 200 comerços. Un pla que no es va executar, gràcies a la insistència dels veïns i les veïnes: “Les noves generacions han de saber que tal masia, tal fàbrica històrica, avui centre cívic, tal jardí, es poden gaudir després d’una dura lluita contra el desenvolupisme incontrolat; així com el parc i certs arbres centenaris i l’ordenació urbana de què avui gaudeixen i tantes i tantes coses que no hi són per casualitat, sinó després d’una lluita aferrissada dels seus pares contra els ajuntaments franquistes”.

Surrealisme tardofranquista

Montse Torras, membre de l’AV de l’Esquerra de l’Eixample en els seus inicis, recorda un dels episodis més surrealistes d’aquella època en què naixia una associació a cada barri: “El Governador Civil, Martín Villa, no volia legalitzar-nos amb aquest nom. Deia: «¿‘Esquerra’? ¿Cómo vamos a legalizar a una asociación que se llame ‘Esquerra’?». Martín Martín suava; li feia veure que es tractava d’una qüestió merament geogràfica, però no li feia cas”. Per això l’associació no es va legalitzar fins al 1974. “Martín Martín era el nostre salvador”, rebla Torras. I en la mateixa línia, Adela d’Alòs-Moner, de l’AV Joan Maragall del Guinardó, recorda clarament: “Quan vam haver de fer la nostra associació, tothom ens va dir: «Qui les fa és l’Antonio Martín Martín»”.

“Per què ajudava aquella gent?”, li diem mentre xerrem plegades a casa seva. “Per esquerranós. Una persona d’esquerres no pot fer d’advocat dels rics”, respon.

L'entrada L’home que ‘feia’ associacions veïnals ha aparegut primer a Carrer.

El president Aragonès s’havia compromès en la Convenció contra l’Amiant, al novembre del 2022, que l’avantprojecte de Llei s’aprovés abans d’acabar el 2023, però la signatura es va anar endarrerint. Si bé des de la Favb hem fet al·legacions a la redacció del text, considerem que l’aprovació ha estat, en ella mateixa, un fet molt important: el projecte de llei entrarà en el nou Parlament per a la seva tramitació, millora i aprovació definitiva. I esperem que això es faci amb la màxima celeritat.

Perquè fossin conscients de la importància de la llei, Jubilats de Macosa-Alstom i la Comissió contra l’Amiant de la Favb ens vam reunir amb els grups polítics -excepte l’extrema dreta-. Els vam demanar que l’aprovació de la llei figurés en els seus programes electorals, cosa que van fer PSC, ERC, Comuns i CUP, i els vam demanar que es comprometessin per escrit a fer una trobada al Parlament el 26 de novembre per avaluar l’estat de la tramitació. Totes les formacions amb qui ens vam reunir van signar.

Però, per què tenim tanta pressa? Perquè cada dia que passa hi ha més víctimes de la contaminació per amiant. Les afectacions per la inhalació de les seves fibres augmenten, ja que quasi tot l’amiant instal·lat està en males condicions i desprèn fibres canceroses. El càncer produït per amiant és un problema de futur: la latència de la malaltia abans d’aparèixer és de 30-40 anys, la qual cosa fa que els nostres fills i nets siguin molt vulnerables. Aquesta incubació tan llarga dificulta també que la població estableixi la relació entre causa i simptomatologia. I si bé aquesta latència és un fet que no té discussió en la comunitat mèdica, tampoc no ajuda que la classe política assumeixi la seva responsabilitat mirant les seves accions a curt termini. Als polítics els hem fet una pregunta capciosa: què creuen que provoca més víctimes mortals, els accidents de trànsit o les fibres d’amiant? Posaven els ulls com unes taronges a l’hora de respondre.

La llei haurà de permetre la investigació i el registre de víctimes de l’amiant, que ara no es realitza ni a Catalunya ni a l’Estat, a diferència d’altres països europeus.

Mapa de teulades d’uralita

Una de les novetats recents que cal conèixer és el mapa de cobertes d’amiant de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), fet a petició de la Comissió per l’Eradicació de l’Amiant de Catalunya (CEAC), a la qual pertanyem els companys de Macosa-Alstom i la Favb. Aquest mapa de teulades d’uralita de més de 35 m² s’ha fet mitjançant vols cartogràfics i sistemes de detecció per intel·ligència artificial. Té un marge d’error, però d’entrada les xifres són aclaparadores: 122.460 teulades (40 km²) i 700.000 tones de fibrociment repartit pel territori català. Una primera anàlisi permet veure com la pobresa, per incapacitat de remodelació de construccions, i les zones deprimides, siguin agrícoles o pendents de transformació industrial, són factors de concentració de l’amiant. A Barcelona hi ha una alta concentració de cobertes d’amiant: més de 2.000, sobretot al Bon Pastor, Sant Martí i la Zona Franca. Aquest mapa -obert a la participació del veïnat- és la primera capa del cens de l’amiant, que la Llei 7/2022 obliga a fer de residus i sòls contaminats, junt amb un calendari de la seva retirada.

Quan s’aprovi la llei al Parlament serà un dia històric i sense precedents a Europa. Esperem tenir aviat una llei que obligui a retirar aquest material
i posi els recursos públics necessaris per fer-ho possible. El repte és ingent i la responsabilitat subsidiària de l’Administració ha d’estar a l’altura, perquè la comercialització de material amb presencia d’amiant (MCA) es va prohibir a casa nostra trenta anys després que en altres països europeus
i perquè la seva utilització es va permetre fins a temps després.

Ens calen polítics que entenguin que el cost elevat de la retirada de l’amiant és menor que el cost per a la sanitat pública del tractament dels càncers que genera. Polítics amb talla d’estadista i amb pulsió per la compassió i el bé comú. Nosaltres hi serem per recordar-los que les directrius europees obliguen a treure l’amiant dels espais i equipaments públics abans del 2028, i d’arreu el 2032. I fem tard!

L'entrada Un pas històric en la lluita contra l’amiant ha aparegut primer a Carrer.