-L’esport popular i els barris (Fotografia: Joan Morejón)

D’entrada

Pàgines 2, 3 i 4

–Nyaps del segle XXI, un divorci entre l’urbanisme i la ciutat (Gemma Aguilera; Fotografies: Dani Codina)

Pàgina 3

–Obres en marxa corregir pífies (Gemma Aguilera; Fotografia: Ajuntament de Barcelona)

Pàgina 5

-Opinió: Els nyaps urbans neixen o es fan? (Francesc Muñoz; Fotografia: Dani Codina)

Crònica

Pàgines 6 i 7

–El nou Montjuïc aposta pel ciment i oblida el verd (Álvaro Carretón; Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 7

-Opinió: Assolir un veritable parc central (Estanislau Roca)

Pàgina 8

–L’Ajuntament reactiva el pla urbanístic de Vallcarca sense escoltar el veïnat (Oriol Lapeira; Fotografia: AV Som Barri)

Pàgina 9

–Els carrers són lleons: les barraques de Vallcarca (Jesús Martínez; Fotografia: Marc Javierre)

-Breus de ciutat: L’Europarlament visita Barcelona per l’habitatge; Canvis en la nit barcelonina; Males praxis en la retirada de l’amiant (Redacció)

Pàgina 11

–Entrevista a Aura Vidal, d’Enginyeria Sense Fronteres: «Cal gestionar la sequera quan tenim aigua» (David G. Mateu; Fotografia: RRenomFoto)

Opinió

Pàgina 12

-Editorial: Sortim del parany de l’habitatge

-L’Acudit: Joves i esport (Azagra i Revuelta)

-Sal i pebre: Consultes ciutadanes (Andrés Naya)

Pàgina 13

-La cambra fosca: Collboni conquereix el Moll de Barcelona; El Pla de Barris perd el seu consell assessor; L’obsessió del PP amb els okupes; Abelles externalitzades: l’Ajuntament signa un conveni amb Miel de la Granja San Francisco

-En positiu: La lluita veïnal de Torre Baró aconsegueix una línia de bus; El Suprem dona la raó a Defensem Can Raventós

-Nota: Punk de barri: Pedro Pico i Pico Vena ens passegen per l’underground

-Obituari: Adéu a Ignasi Riera: se’n va un dels nostres

Pàgina 14

-Opinió: Viure l’apagada cada dia (Josep Babot, membre de l’Aliança contra la Pobresa Energética; Fotografia: APE)

Pàgina 15

-Opinió: Ennoblir l’alzina del carrer de l’Encarnació de la Vila de Gràcia (Josep Gordi; Il·lustració: Eduard Sales)

Dossier: L’esport popular i els barris

Pàgines 16 i 17

–L’esport, una eina emancipadora (Cugat Comas-La Fosbury; Fotografia: Joan Morejón)

Pàgina 17

-Opinió: Moviment veïnal i esport, una relació ambivalent (Albert Recio; Ricardo Hermida)

Pàgines 18 i 19

–L’esport, una via més de resiliència i agitació (Eric Moner; Fotografies: Top Manta)

Pàgina 19

–Esport i dansa per visibilitzar comunitats migrades (Paula R. Ainsa; Fotografia: Joan Linux-9 Barris Imatge)

Pàgines 20 i 21

–Planificació esportiva per a una ciutat desigual (Cugat Comas-La Fosbury; Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 21

–Caminar per fer amics i veure món (Marc Villoro; Fotografia: Teresa Rodríguez-Vetejou’s)

Pàgina 22

–L’Institut Barcelona Esports, entre l’impuls d’esdeveniments i el dèficit d’instal·lacions esportives (Marc Font; Il·lustració: Ricardo Hermida)

Pàgina 23

–Equipaments esportius on ningú es queda a la banqueta (Álvaro Carretón; Il·lustració: Azagra i Revuelta)

Pàgina 24

-Opinió: Si es pot apostar, és un esport (Mario Ortiz; Fotografia: Joan Linux)

-Breus esportius: Proposta veïnal per a una app d’esports; La piscina robada a nou Barris (Redacció)

Pàgina 25

–Entrevista a Kiara M. Trigo, skater: «Has d’aprendre a caure, ho canvia tot» (Alba Zaplana; Fotografia: Joan Linux)

Barcelones

Pàgines 26 i 27

–Entrevista a Alonso Carnicer, periodista: «Temíem parlar del barri de la Clota per por d’atraure interessos immobiliaris» (Jaume Fabre; Fotografies: Marc Javierre)

Pàgines 28 i 29

–La Model, equipaments pendents i un espai de memòria a mig gas (Luis Caldeiro; Fotografies: Marc Javierre i Associació Cultural Helios Gómez)

-Breus de barri: Ronda de Sant Antoni, projecte imposat; Reivindicació festiva per salvar La Selva (Redacció)

Pàgina 30

-Llibres: La Barcelona democràtica que encara no hem viscut (o no del tot) (Democràcia i ciutat, Barcelona 1975-2017, de Miquel Flamarich); L’estira i arronsa del capital i de les alternatives al barri de Sants (Disputar i crear el barri: lluites socials i poder popular als barris de Sants, del Col·lectiu de Recerca Autònoma) (Ignasi Franch)

Pàgina 31

-La Favb informa: La Favb renova la junta i demana reconeixement (Redacció)

-El cor robat: Entrevista a Roberto Rodríguez, president de l’AV Taula Trinitat Vella: «No es pot fer política amb la dignitat de les persones» (Catherina Azón; Il·lustració: Ricardo Hermida)

-Revistes de barri: Esquerra Eixample (AV Esquerra de l’Eixample); Sagrada Família (AV Sagrada Família); La Vall de Vidre (AV Mont d’Orsà de Vallvidrera

La contra

Pàgina 32

–Entrevista a Quim Campa, El Boig de Can Fanga: «Barcelona és massa maca perquè el diner no la rebenti» (Eloi Latorre; Fotografia: Dani Codina)

L'entrada L’esport popular i els barris ha aparegut primer a Carrer.

Ras i curt, allò que en un context determinat la societat interpreta com un nyap, una altra generació li troba un ús i floreix. Només un exemple: Ildefons Cerdà no va pensar en cap ús per als xamfrans de l’Eixample, que van ser reconvertits en aparcaments, i posteriorment, s’han reinterpretat com a espais de convivència ciutadana. En ple segle XXI, alguns nyaps urbanístics del segle passat perduren i altres comencen a reinventar-se per salvar-se. Però altres obres d’aquest segle també han nascut com a autèntics nyaps.

Falta de manteniment, interpretació errònia de l’evolució de la ciutat, interessos polítics, gestors maldestres, herències urbanístiques enverinades, rebuig veïnal… Les causes del divorci entre alguns projectes urbanístics i la ciutat són múltiples. A Carrer posem el focus en alguns d’aquests nyaps del primer quart del segle XXI.

La semicobertura de la Gran Via

Les obres per soterrar parcialment la Gran Via entre el carrer de Bilbao i Sant Adrià de Besòs es van concebre com una gran transformació urbana que posaria fi al soroll i la contaminació i cosiria la fractura física i social entre els barris de Sant Martí a banda i banda de la C-31 -Sant Martí de Provençals, la Verneda i la Pau, al cantó muntanya, i Provençals del Poblenou, el Besòs i el Maresme, al cantó mar-. Una reivindicació històrica dels veïns i veïnes per deixar de patir els efectes de tenir a tocar de casa una autopista urbana amb vuit carrils i un trànsit diari de més de 200.000 vehicles.

Entre el 2002 i el 2007 es va construir un caixó central que cobria parcialment la via, amb voladissos laterals i pantalles acústiques corbades amb vidres de colors per reduir el soroll. Sobre la semicobertura, es va crear un gran jardí lineal amb més de 4.000 arbres, tres llacs, camins de passeig, zona de jocs, grades per asseure’s i rampes d’accés. També es van construir dos aparcaments semisoterrats i es va integrar el pas del Trambesòs.

Sobre el paper, una gran millora. Però amb el pas del temps ha acabat essent el testimoni d’un nyap faraònic que va frustrar les expectatives del veïnat. La ferida entre els barris no està tancada del tot, i l’espai mostra signes clars de degradació: mobiliari trencat, il·luminació deficient, poca vegetació i una sensació generalitzada d’abandonament. Les pantalles que es van instal·lar per reduir el soroll, de color blanc, redueixen el soroll, però s’hi acumula la brutícia i s’incrementa la imatge de deixadesa.

La zona del Fòrum

El projecte de la zona del Fòrum de Barcelona es va iniciar a principi dels anys 2000, amb l’objectiu de transformar una àrea industrial degradada en un nou espai urbà modern. Aquest desenvolupament es va centrar al voltant del Fòrum Universal de les Cultures del 2004, però tot i les bones intencions, el que havia de ser l’emblema de la renovació del litoral nord amb una inversió multimilionària va acabar essent un espai desconnectat del teixit urbà, amb infraestructures sobredimensionades i mal integrades.

L’esplanada dura i buida del Fòrum, la pèrgola gegant sense ús clar i edificis com el Museu Blau o el Centre de Convencions, han estat poc utilitzats i difícilment accessibles. A més, el projecte es va dur a terme sense una veritable participació ciutadana, amb expropiacions polèmiques i un impacte desigual sobre els barris adjacents com el Besòs o la Mina. Un gran escenari buit que, amb el temps, ha acabat sent símbol del divorci entre la ciutat i alguns dels seus grans projectes urbanístics. Un autèntic cul-de-sac que ha fracassat en la missió de dialogar amb l’espai a l’altra banda del Besòs.

El barri de Diagonal Mar

Concebut al tombant de segle com una operació de regeneració de l’antic teixit industrial del Poblenou, el projecte de Diagonal Mar va donar lloc a un barri de baixa densitat, amb grans blocs residencials, un centre comercial massiu i espais públics poc integrats a l’entorn. Malgrat rebre premis internacionals, com el de l’Urban Land Institute, l’aleshores alcalde Joan Clos el va qualificar de “desastre urbanístic”, assenyalant que la baixa densitat i la manca de vida social i econòmica impedien la creació d’una comunitat urbana viva. La proximitat amb la Mina, una de les zones amb més exclusió social de l’àrea metropolitana, va accentuar la segregació urbana i la separació de facto entre classes socials.

Aquest model, centrat en interessos immobiliaris i comercials, va prioritzar el lucre privat per sobre de la cohesió urbana i la integració social, deixant un llegat que encara avui es considera un exemple de com no s’hauria de planificar una ciutat. I encara un afegit patrimonial: l’alçada dels nous edificis del Poblenou -amb una proliferació exagerada de residències d’estudiants que n’accentuen la gentrificació- no respecten la trama industrial del barri i fan que sigui il·legible.

El ‘calaix’ de Sants

Les obres del calaix de Sants van començar el 2002 per cobrir les vies de tren i metro que travessen la zona. El projecte pretenia millorar la connexió entre els barris de Sants i la Bordeta, reduir la barrera física que suposaven les vies i crear un nou espai públic per als veïns i veïnes. Però lluny de generar un espai de convivència i verd, l’estructura massissa i grisa ha resultat ser un mur de formigó que aporta més ombra i fredor que vida. Inaugurada el 2016 -rebatejada com a Rambla de Sants, prou utilitzada pel veïnat-, el que havia de ser una plaça elevada s’ha transformat en un espai dur i poc acollidor; una nova barrera física i emocional al cor de Sants que, a més, està mancada de dimensió metropolitana -finalitza, de forma abrupta, a la frontera entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat-.

El calaix, però, és un nyap que es podria resoldre amb el reallotjament dels veïns afectats amb un calendari clar, la construcció dels equipaments, habitatges i zones verdes previstes a la banda mar -carrers de Burgos i Riera de Tena-
o la transformació de l’estructura de formigó en un espai verd real. Entre les demandes veïnals també hi ha minimitzar l’impacte visual del calaix amb jardineria vertical, murals artístics o revestiments amables i millorar la relació entre la rambla i l’espai ferroviari, amb més il·luminació i transparència.

La xarxa de carrils bici

A finals dels anys noranta es van instal·lar els primers carrils bici en alguns barris de Barcelona, com Gràcia i l’Eixample, però eren trams molt aïllats i simbòlics, experimentals. Va ser a partir del 2005 que l’Ajuntament va començar a aplicar un pla específic per a la bicicleta, amb una xarxa pedalable que buscava connectar punts clau de la ciutat. En alguns casos, tanmateix, aquesta infraestructura ha acabat convertint-se en un nyap i un perill per a usuaris i vianants, sobretot per la seva ubicació desafortunada.

Un cas evident és el del carrer de Tarragona, amb un carril bici situat en vorera, a tocar de passos zebra, bancs i boques de metro, i amb una senyalització molt confusa de les zones de prioritat per a vianants. Un altre tram conflictiu de carril bici és el del passeig de Joan de Borbó, amb un recorregut que passa a tocar d’una marquesina de bus, un defecte que es repeteix en altres indrets de la ciutat, com ara el carril bici del passeig de Valldaura, a la Prosperitat. També hi ha problemes amb el carril bici del carrer de Balmes, segregat i mal connectat, en pendent fort i amb molts encreuaments perillosos; el de Via Augusta, amb un traçat en ziga-zaga i discontinu sense prioritat per als ciclistes, o el de la Gran Via entre Marina i Glòries, amb trams trencats i semàfors mal sincronitzats.

Intent fallit de reformar el Paral·lel

El Paral·lel és un nyap per inacció. Tot i ser una avinguda clau, no ha estat reequipada urbanísticament amb coherència i avui és un eix gris i amb molta contaminació. El 2018 n’havia de començar una reforma integral, amb menys trànsit i més espai per als vianants i les bicicletes. Les obres van començar a la plaça de les Drassanes, però només es va executar un petit tram. La resta de fases van quedar aturades per disputes polítiques i veïnals, i des d’aleshores només hi ha hagut intervencions puntuals.

L’abandonament d’aquest eix l’ha convertit en un nyap per diverses raons: és un espai urbà dur i inhòspit, amb molta calçada per als cotxes, voreres estretes, poca ombra, soroll i contaminació. A més, el Paral·lel actua com una barrera urbana entre el Poble-sec i el Raval i Sant Antoni, i malgrat l’existència de nombrosos teatres, la zona no ha sabut revitalitzar-se i s’ha buidat d’activitat. En conseqüència, hi ha molts locals tancats, poca activitat de barri i presència de negocis efímers o turístics.

Carrer Gran de Sant Andreu

La reforma del carrer Gran de Sant Andreu (2018-2023) volia pacificar i dignificar aquest eix històric transformant el carrer en una plataforma única amb prioritat per a vianants i bicis, incorporant mobiliari urbà i zones d’estada. A la pràctica, però, això no ha funcionat. L’AV de Sant Andreu de Palomar reclama una pacificació real amb “restriccions de trànsit que prioritzin les veïnes, i que permetin que les places cívicament dissenyades compleixin la seva funció i no esdevinguin nyaps en les zones més emblemàtiques de Sant Andreu”. Alerten que els materials utilitzats, sobretot les llambordes en punts com la plaça de la Pomera, la plaça del Comerç i la cruïlla amb Joan Torras, no han resistit l’excés de trànsit. Aquestes zones, pensades com a espais cívics, han esdevingut extensions de la carretera, amb llambordes trencades que provoquen caigudes i dificulten la mobilitat.

Les 16 Portes de Collserola

I per acabar, no tant un nyap com l’absència d’un projecte urbanístic que ha fet que la ciutadania de Barcelona no pugui entregar-se a la muntanya de manera fàcil i permeable. El projecte de les Portes de Collserola (2011) pretenia connectar la ciutat amb la serra mitjançant accessos verds, equipaments i espais públics que afavorissin la transició entre l’entorn urbà i el natural. Tot i que es van convocar concursos d’idees i es van seleccionar propostes per a cada porta, el projecte no es va materialitzar. El canvi polític posterior va comportar una reorientació de les prioritats urbanístiques, i el projecte va quedar aturat. Fins avui, que roman al calaix.

Hotel Vela, primera línia d’especulació

Així titulava Carrer, el juliol del 2008, un article dedicat a l’Hotel Vela, llavors en construcció. Dissenyat per l’arquitecte Ricardo Bofill, amb 98,8 metres d’altura -inicialment n’havia de tenir 160-, aviat va ser interpretat com una agressió al litoral barceloní. Inaugurat l’any 2009, el veïnat va denunciar que el complex infringia la Llei de protecció de costes -s’aixeca a només 20 metres de la platja- i que suposava una privatització de l’espai públic -s’erigeix en territori portuari-. Setze anys després, l’aportació d’aquest hotel de luxe a la ciutat és més que dubtosa.

L'entrada Nyaps del segle XXI, un divorci entre l’urbanisme i la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

El full de ruta d’aquesta nova transformació es va donar a conèixer el passat mes de febrer, a la conferència “L’alcalde respon”, que es va celebrar a la Fundació Miró i que es va anomenar “Un nou Montjuïc”. Segons es va explicar, les principals intervencions estaran enllestides el 2029, coincidint amb el centenari de l’Exposició Internacional, tot i que el full de ruta mira fins al 2035, quan s’espera que la resta d’accions que es duran a terme finalitzin. Collboni va assegurar que aquesta transformació es farà a escala humana i tindrà els ciutadans en el centre, però els veïnats dels barris implicats desconfien i sospiten que el principal objectiu és satisfer turistes i firaires. A falta de veure què passarà, l’enrenou de fa un segle s’ha començat a apoderar de la muntanya, que en els pròxims 10 anys es veurà afectada per unes obres i remodelacions pressupostades en 2.800 milions d’euros -l’Ajuntament en finança el 25% i la resta recauen en la Generalitat de Catalunya i la Fira de Barcelona-.

Accessibilitat

Un dels principals reptes que afronta el govern municipal és millorar l’accessibilitat i la connectivitat de Montjuïc i els seus barris. En aquest sentit, s’ha anunciat que l’L2 de metro s’ampliarà amb sis noves estacions que connectaran Sant Antoni i el Paral·lel amb la muntanya, el barri de la Marina, el Districte Administratiu de la Generalitat, la Fira i el Parc Logístic. Aquest estiu ja es posarà en marxa una línia d’autobús -l’X3- que cobrirà el recorregut que farà l’L2 de metro en el futur. A més, es crearà un nou vial per al transport públic i les bicicletes que, amb quatre quilòmetres de longitud, connectarà les Drassanes, el port i la Marina del Prat Vermell. La renovació de la plaça d’Espanya i l’avinguda de la Reina Maria Cristina també tindrà un impacte en l’accessibilitat: tots els costats de la plaça es connectaran amb la font del centre a través de passos de vianants que facilitaran creuar-la i l’avinguda es convertirà en un passeig de vianants. A més, es contempla construir una estació subterrània d’autobusos interurbans.

La Paula, una veïna de 31 anys que fa poc que viu a la Marina i que no vol que es comparteixi el seu cognom, celebra que el metro arribi al barri perquè els connectarà amb la ciutat. “La muntanya és com un mur entre nosaltres i Barcelona. Quan vam venir a viure-hi, els nostres amics i familiars pensaven que la Marina era de l’Hospitalet; amb això ho dic tot”, comenta. Per la seva banda, Carmen Casanovas, que presideix l’Associació Veïnal San Cristóbal-Viviendas Seat, també a la Marina, comenta que “si fan alguna cosa no és per als veïns, és perquè a ells els interessa per les fires que tenim”. Per tant, no dubta que el metro arribarà a la zona, i reconeix que el veïnat se’n beneficiarà, però tampoc dubta que la resolució de les seves demandes -entre les quals destaca la millora de la neteja i la renovació de mobiliari urbà i zones verdes- trigarà més a fer-ho.

Habitatge i equipaments públics

La transformació també contempla la construcció de nous habitatges i equipaments públics. De fet, es preveu que la població de l’entorn de Montjuïc passi dels 70.000 habitants actuals als 100.000. Entre el Paral·lel i Rius i Taulet, es crearà el nou Poble-sec, un barri de 500 habitatges públics amb un poliesportiu municipal i un nou Centre d’Atenció Primària, que també donarà servei als veïns i veïnes de la Font de la Guatlla.

A la Marina del Prat Vermell, que el Consistori considera en plena expansió, Collboni ha calculat un augment de 5.000 habitants en dos anys. En el marc de la transformació, a més, es contempla la construcció de fins a 12.000 habitatges, la meitat dels quals protegits, en aquesta àrea, així com la remodelació del passeig de la Zona Franca.

Té 71 anys, ha viscut tota la vida al Poble-sec i mostra dubtes quan valora les accions que es duran a terme al seu barri: “És veritat que hi ha un problema amb l’habitatge, però no sé si la solució és construir més o recuperar el que hi ha, perquè en aquest barri, com passa en molts altres, el problema és l’especulació”. Després afegeix: “Suposo que la ciutat ha de créixer perquè és així, però no pot créixer a costa de desatendre les nostres necessitats. Per exemple, el nou ambulatori, molt bé, perquè la sanitat està saturada, però si també ens portaran més gent, la saturació no s’acabarà”. Com a cloenda, aquest veí que no vol que escrigui el seu nom perquè “això no és important” reflexiona en un sentit més ampli sobre el nou Montjuïc: “Si et pares a pensar, el que interessa és tenir tot maco per als turistes i els dels trajos, els dels congressos. Mira, jo de petit hi pujava molt amb la quadrilla i jugàvem amb els nens de les barraques. Aquell ha estat l’únic Montjuïc del poble, llavors sí que era nostre, i ja no existeix perquè tampoc interessava”.

Anella Olímpica, MNAC i Fira

“Barcelona es consolidarà com a ciutat de concerts i esdeveniments amb la renovació del Palau Sant Jordi i l’Estadi Olímpic”, es llegeix a la nota de premsa de la conferència. En aquest sentit, es contempla l’ampliació a 8.000 espectadors de l’aforament del Sant Jordi Club i l’obertura d’una zona de restauració a l’esplanada de l’estadi, on també es plantaran cirerers. Quant al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que convertirà el pavelló Victòria Eugènia en una segona seu, passarà dels 9.000 metres quadrats als 19.500. El recinte firal, per la seva part, assistirà a tota una actualització amb la construcció i rehabilitació de tres pavellons: un nou Palau Multifuncional on avui hi ha el Palau de Congressos, el futur Palau de Congressos on ara trobem el Palau Alfons XIII i un renovat Palau del Vestit. Entre els arquitectes encarregats dels projectes, destaquen els noms del xilè Smiljan Radic i el danès Bjarke Ingels. En aquesta zona, tot i que no pertany a la fira, també es recuperarà el Palau d’Esports.

Montjuïc, com un calaix de sastre

Ana Menéndez, membre de l’Associació Veïnal de la Satalia i vicepresidenta segona de la Favb, també es mostra recelosa a l’hora de valorar el Montjuïc que es va projectar a la conferència. Lamenta que es vagi en la direcció contrària del que es va aprovar en la modificació del Pla General Metropolità (MPGM) del 2014, quan el veïnat va aconseguir que es traslladés al paper la necessitat de “prioritzar el verd de Montjuïc i tenir en compte els barris perimetrals, que sempre estan patint tota l’activitat, que és molta, que es fa a la muntanya i que afecta molt la vida, el transport i el descans”. Ara aquest veïnat, continua Menéndez, es troba amb un projecte que converteix aquell document en paper mullat i que accentua els problemes de la muntanya, i és que “Montjuïc encara es contempla com un calaix de sastre on potenciar la celebració d’esdeveniments”.

Al final tot radica en els usos. Com el que s’ha aprovat recentment per a la Font del Gat, reoberta aquesta primavera i que, a més de servir menjar, ofereix música en directe. La llicència és una “aberració”, diu Menéndez, indignada. Un dia abans de parlar amb Carrer, el diumenge 18 de maig, una d’aquestes sessions musicals l’havia pertorbada des de les quatre de la tarda fins a la una de la matinada. A ella i als seus veïns i veïnes, que amb una aplicació del mòbil van enregistrar un volum mitjà de 63 decibels, amb pics de fins a 88 -l’Organització Mundial de la Salut recomana que no s’excedeixin els 53-. “La vida veïnal i la condició de Montjuïc com a parc són incompatibles amb els usos actuals”, sentencia Menéndez. Uns usos que, com hem vist, s’impulsaran amb la futura Anella Olímpica i el futur recinte firal.

De les barraques als campaments

Si bé és cert que el Montjuïc de les barraques ja no existeix, en l’actualitat la muntanya continua exercint la funció de dormitori de nouvinguts i desemparats, tot i que alguns d’ells desconeixen el nom del lloc on cada nit cerquen un emplaçament tranquil on col·locar les tendes de campanya. “Un parc amb gespa guapa i gent que corre”, l’anomena el Sainey, un gambià de 24 anys. Acostumen a passar desapercebuts, per la qual cosa és molt complicat fer un recompte de quants són, i es parla d’ells en comptades ocasions, com quan el juny del 2021 es va produir un incendi al campament del Mirador del Poble-sec. Ells, però, també són part del Montjuïc del segle XXI.

L'entrada El nou Montjuïc aposta pel ciment i oblida el verd ha aparegut primer a Carrer.

L’anunci de la posada en marxa de la primera fase de l’eix verd, pressupostada en 7,6 milions d’euros, ha aixecat polseguera entre part dels veïns de Vallcarca, que asseguren que el projecte és “caduc” i denuncien manca de diàleg per part del Consistori. Aquesta primera etapa preveu l’expropiació i enderroc de quatre finques entre els carrers de Ballester i d’Agramunt, on viuen quinze famílies, a la qual cosa l’Associació Veïnal Som Barri s’oposa. “Nosaltres diem sí al verd, però creiem que no cal enderrocar habitatges en un moment de crisi residencial”, assenyala Bea Arnaiz, arquitecta i membre de l’associació. “A més, aquest pla de l’Ajuntament, del 2002, comporta construir tres infraestructures importants al lloc de la rambla: una subestació elèctrica que depèn de l’Estat, un col·lector d’aigües pluvials i un equipament de BcNeta. Ens vènen un eix verd quan realment volen fer tres instal·lacions per a serveis que no beneficiaran directament el barri”, afegeix Arnaiz.

La proposta veïnal, ignorada

Som Barri desconfia que sigui possible que arrelin molts arbres en una zona ocupada per infraestructures on, a més, hi ha un desnivell considerable -de fins a vuit metres- entre les dues vies. El projecte, d’altra banda, tampoc contempla reduir els viaris de trànsit de l’avinguda de Vallcarca i el carrer de Bolívar ni ampliar les voreres laterals per guanyar espai al cotxe. És per això que l’associació va presentar el 2019 una proposta alternativa d’eix verd que no implicava enderrocaments, un plantejament que el govern municipal socialista ha ignorat.

Un dels problemes afegits a aquesta reforma, més enllà de la destrucció d’edificis històrics, és la reubicació dels veïns i veïnes d’aquests habitatges. “Tots aquells que són propietaris tenen dret a ser reallotjats, així com tots aquells que tenen un contracte de lloguer previ al 2002, anterior a la reforma”, assenyala Jordi Arola, de Som Barri. “Tal com està el mercat de lloguer actual, però, molt poca gent té aquest dret. Tenim molts veïns en precari que es quedaran al carrer”, assegura. Entre els edificis afectats, hi ha immobles municipals ocupats pel Sindicat d’Habitatge de Vallcarca on viu gent desnonada.

Història d’un “urbanicidi”

Per entendre la complexitat del projecte de reforma, cal remuntar-se uns anys enrere. Durant la primera dècada dels 2000, arran de la modificació del PGM del 2002, gran part del nucli antic de Vallcarca es va tirar a terra. “Desapareixien els edificis d’un dia per l’altre”, recorda Arola, que es refereix -ell, i molts veïns-
a aquesta operació com a “urbanicidi”. En molts d’aquests solars on s’havia de construir, que van quedar buits, el teixit associatiu de Vallcarca va començar a impulsar activitats comunitàries. Van néixer iniciatives com l’hort ocupat, la Plaça Farigola o la Fusteria. La reforma que tot just ara l’Ajuntament ha tret del calaix projecta la construcció de nous habitatges en aquests solars i espais comunitaris. “Amb la rambla, al capdavall, s’estan plantejant enderrocar una part molt gran del barri mentre alhora volen construir pisos a l’altra banda de Vallcarca, on ja hi ha zones verdes instaurades pel veïnat”, lamenta l’arquitecta, que ho veu contradictori.

En aquesta part del nucli antic, hi ha projectats un centenar de nous habitatges socials -dos edificis de pisos de protecció oficial, un bloc d’habitatge cooperatiu i un altre de lloguer assequible-, en gran mesura fruit dels processos participatius que van endegar Trias i Colau. La resta d’habitatges, la majoria -el 78%, segons Som Barri-, seran d’iniciativa privada, i alguns veïns ja arrufen el nas amb el que això pot comportar. “Núñez y Navarro té una bona part d’aquestes noves promocions, que bàsicament serviran per elititzar el barri, com va passar al carrer d’Esteve Terradas”, apunta Arnaiz. “Vallcarca és molt llaminer per als processos especulatius”, afegeix Arola. “El Park Güell és aquí al costat, tens barris gentrificats com Gràcia al voltant, ets a només 15 minuts en metro del centre… Tot això és un reclam molt fort per a expats o gent amb rendes molt més altes que els veïns històrics d’aquí. Nou edifici que arriba, nou edifici que fa apujar el preu del lloguer una barbaritat”, denuncia.

Un model “impositiu”

Si bé la negociació amb Núñez y Navarro va ser possible gràcies a la mediació dels Comuns, Som Barri lamenta que ara els socialistes ja no en volen sentir a parlar; el mateix pel que fa a la rambla verda. “El seu model és impositiu i sense cap mena de diàleg. El que havia de ser una obra de consens, s’ha acabat convertint en una arma contra el veïnat”, es queixa Arola. El punt àlgid d’aquest “autoritarisme” va arribar a inicis del mes de maig, quan l’Ajuntament va desallotjar mitjançant antiavalots l’assentament de barraques que hi havia instal·lat en un solar privat de Vallcarca. Laia Bonet va defensar l’operació esgrimint que “hi havia un risc imminent per a les persones”. Som Barri, però, critica la desproporció del dispositiu i el biaix racista i aporofòbic del Consistori, i també lamenta que només els oferissin una nit de pensió després del desallotjament. “Tota aquesta gent, veïns del barri, ja no tenen on anar”.

L'entrada L’Ajuntament reactiva el pla urbanístic de Vallcarca sense escoltar el veïnat ha aparegut primer a Carrer.

Podem parlar des de la perspectiva de la ciutat amb un cert estereotip d’estar sempre celebrant aniversaris dels Jocs Olímpics o dir que som en el primer any després del complot econòmic-mediàtic que -ja es pot dir- va ser la Copa Amèrica de Vela. Si sortíssim al carrer i preguntéssim per l’esport, la majoria de gent faria referència al Barça, amb la tranquil·litat que massa cops la bonança de l’equip majoritari -aquell que, segons l’expresident Nuñez, era el subjecte important, fins i tot per sobre de la pròpia ciutat- marca el rumb col·lectiu. Però una anàlisi de la importància de l’activitat esportiva -un concepte impostat, però molt útil, que ha fet fortuna- a la capital del país no té res a veure amb el club-multinacional que està refent el seu imperi i instal·lacions a les Corts.

Quan abandonem els grans titulars, allò que importa és l’esport com a eina al servei de tothom i com a vector de construcció d’una comunitat millor. Això no va de títols, sinó de constància i de procurar vèncer l’estereotip del valor insuls que majoritàriament té l’esport a casa nostra. Un pecat del que, per cert, els periodistes esportius en som còmplices. Fins i tot culpables.

Una aproximació gramsciana

En una època marcada per l’acceleració de la vida quotidiana, la precarització de les condicions materials i la mercantilització de gairebé totes les dimensions de l’existència, la pràctica esportiva -entesa en un sentit ampli, inclusiu i emancipador- emergeix com una eina fonamental per al benestar individual i col·lectiu. En aquest marc, no és possible pensar l’accés a l’activitat física com una simple qüestió d’elecció personal o d’oci privat: cal abordar-lo des d’una perspectiva de drets, de justícia social i de construcció d’alternatives comunitàries davant l’ordre capitalista hegemònic.

Si el filòsof marxista Antonio Gramsci assenyalava fa un segle que la cultura no era una qüestió accessòria ni decorativa, sinó un espai central de disputa ideològica i d’hegemonia, avui podem fer un paral·lelisme similar amb l’esport i l’activitat física. Gramsci defensava que per transformar l’ordre social calia una “revolució cultural”, en què les classes subalternes adquirissin eines per pensar i actuar des d’una lògica pròpia, trencant la passivitat imposada per les estructures dominants. Aquest enfocament és perfectament aplicable avui a l’esfera del cos, de la salut i del moviment: qui té dret a moure’s, a cuidar-se, a ocupar l’espai públic amb el seu cos? Quines formes d’activitat física són reconegudes i valorades? Quines altres són menystingudes, reprimides o invisibilitzades?

L’esport, en aquest sentit, no pot ser entès només com una disciplina institucionalitzada, lligada a federacions, competicions i règims d’elitisme. Parlem d’un esport viscut des de baix, arrelat als barris i a les pràctiques populars, sovint informals i autogestionades. Ballar en una plaça, fer una caminada col·lectiva, improvisar una sessió de ioga en un parc o organitzar partits oberts de futbol mixt no són només exercicis físics: són expressions d’una cultura del moviment que desafia els límits del mercat i la medicalització de la salut. Són formes de reapropiació del cos i de l’espai, que poden esdevenir espais de resistència i de creació de comunitat.

En el context del capitalisme actual -cada cop més orientat cap a la captura de l’atenció, la virtualització de les relacions i l’explotació de la subjectivitat- el cos esdevé un camp de batalla. Les desigualtats socials es tradueixen també en desigualtats en salut, en accés a equipaments, en temps disponible per al descans i l’autocura. Els barris amb menys recursos són sovint també els que pateixen més sedentarisme forçat, més patologies associades a la inactivitat i menys oportunitats d’accés a pràctiques esportives accessibles, diverses i no competitives.

L’activitat esportiva com a dret

És en aquest punt que la lectura gramsciana recupera tota la seva potència. Si l’esport i l’activitat física poden esdevenir eines d’emancipació, és imprescindible generar una contracultura del moviment que posi el benestar comunitari al centre. Aquesta contracultura no es pot construir només des de la denúncia, sinó des de la proposta: espais oberts, gratuïts i autogestionats per a la pràctica corporal; polítiques públiques que entenguin la salut com una construcció col·lectiva i no com una responsabilitat individual; aliances entre col·lectius feministes, antiracistes, ecologistes i populars per reapropiar-se de l’espai públic des del joc, la dansa i el moviment. Cal reconèixer que l’esport popular i informal pot ser una eina de cohesió social tan poderosa com qualsevol altra forma d’organització comunitària.

En aquest escenari, l’accés a les eines per cuidar-se -sigui temps lliure, espais adequats, companyia o sabers populars- hauria de ser entès com un dret bàsic. La possibilitat de moure’s amb llibertat, d’experimentar el plaer de l’activitat física sense judicis ni pressions, forma part del dret a una vida digna. I això només es pot garantir amb una transformació estructural que posi la vida, en totes les seves dimensions, per sobre dels interessos del capital.

Per tot això, aquest dossier proposa explorar la pràctica esportiva com a vector de resistència i transformació social. I la mateixa Barcelona de l’ensarronada nàutica de l’any passat ens obsequia amb exemples notoris.

Dels casals als projectes concrets

A molts barris de la ciutat, els casals de barri i centres cívics actuen com a plataformes fonamentals per a la promoció d’activitat física inclusiva i accessible. Ofereixen tallers de dansa, ioga, gimnàstica suau o caminades que, a preus simbòlics o gratuïts, permeten a persones grans, joves i famílies accedir a pràctiques saludables. A més, generen xarxes de suport i comunitat, especialment importants en contextos de soledat no desitjada o vulnerabilitat social. L’eclosió de la pràctica esportiva posterior a la pandèmia, per exemple, ho va visibilitzar. I aquests espais van adquirir una importància clau.

A la ciutat també hi ha nombroses iniciatives autoorganitzades que promouen l’esport des d’una mirada crítica i comunitària. Les bicicletades populars, grups de córrer feministes o entrenaments a l’espai públic trenquen la lògica de consum privat del moviment. Una de les més conegudes és la Massa Crítica, una bicicletada mensual que reivindica la bicicleta com a mitjà de transport ecològic, accessible i comunitari, i transforma per unes hores l’espai urbà en un espai de trobada i resistència activa contra l’asfalt dominat pels cotxes.

Projectes que combaten l’exclusió

Diversos projectes s’han consolidat a Barcelona amb la finalitat específica d’abordar situacions de marginació a través de l’activitat física, com per exemple FitBuddy, una proposta d’entrenaments dirigits gratuïts o a preu simbòlic a l’Arc de Triomf. La iniciativa, que aprofita l’espai públic per oferir entrenaments funcionals oberts a tothom, posa èmfasi en la inclusió, la diversitat corporal i la creació de comunitat, i ens alliçona sobre que la cura gimnàstica no ha d’amagar-se sempre darrera d’una quota prohibitiva.

Els col·lectius més damnats a la ciutat de les dues velocitats tenen programes específics que confien en l’esport per empoderar comunitats vulnerables, una eina més potent en alguns casos que el paternalisme institucional per a tot. L’Ajuntament té el programa Convivim Esportivament i algunes parròquies encara exerceixen el paper que històricament havien tingut, com la de Santa Anna amb el seu bon exemple a Esport Sense Sostre. Aquí s’empra el futbol sala com a eina d’integració per a persones sense llar, moltes d’elles migrants sense papers ni feina. L’equip, conegut com els Missatgers, forma part de la lliga de la Federació Catalana de Futbol. Més enllà del joc, el projecte genera vincles, autoestima, coneixement d’idiomes i una eina concreta per combatre l’aïllament social i emocional.

Un altre exemple és el de la gent gran, un col·lectiu que veu com hi ha una mena d’edatisme cultural al voltant de la pràctica esportiva i els usos d’equipaments o espais públics . Val a dir que aquí la cobertura administrativa és més eficaç, perquè en molts casos es correlaciona amb departaments diferents als esportius, més sectorials i amb una xarxa d’espais i equipaments propis. Una xarxa molt més completa.

Un emblema de resistència

El Gimnàs Social Sant Pau, al Raval, és probablement el cas més emblemàtic d’una proposta esportiva de base radicalment arrelada als drets socials davant la qual -aventurem-nos-hi- fins i tot Gramsci hi sucaria els peus. El Sant Pau té algunes singularitats que van més enllà de la pràctica esportiva. Aquest projecte cooperatiu ha transformat les instal·lacions per oferir un gimnàs social en què el 65% dels usuaris són persones migrades. Més de la meitat dels usuaris del gimnàs no paguen quota en una aposta de la cooperativa per difondre la pràctica esportiva a tot el veïnat, amb independència de la seva situació econòmica. A més, es treballa de forma molt estreta amb alguns col·lectius per afavorir-ne el seu ús.

És el cas de les persones sense sostre, de l’associació de dones maltractades, del col·lectiu de manters o de l’associació trans Generem. Tots ells tenen garantida una quota reduïda o gratuïta al gimnàs Sant Pau. La cooperativa també ha volgut incidir en l’educació dels infants del barri: aquells que treuen bones notes, no han de fer front a la quota per utilitzar el gimnàs. D’altra banda, també organitzen diversos cursets per promocionar la pràctica esportiva i els hàbits saludables adreçats als més joves.

Hi ha més exemples que enriqueixen la ciutat des d’un punt de vista contrari al que sovint mesuren els impactes econòmics de milions d’euros d’aquells grans esdeveniments que semblen llums de neó. Hi ha una claror, si es vol tènue, latent, com el bellugueig de l’espelma. Tímida, fluixa, però resistent. És cada aposta clarivident de l’activitat esportiva amb vocació emancipadora i igualitària. Com ho podria haver concebut un teòric sard o un ciutadà qualsevol des del carrer de Sardenya.

L'entrada L’esport, una eina emancipadora ha aparegut primer a Carrer.

Memòria negra de la ciutat. Una memòria que, tanmateix, no ha rebut el mateix tractament en tots els casos: “Al Camp de la Bota -assenyala Theros- hi ha una petita placa. No és gran cosa, però recorda el que va ser aquell espai. I al Cementiri de Montjuïc s’hi troba el Fossar de la Pedrera, on estava situada la fossa comuna on van ser enterrats els afusellats al Camp de la Bota, entre d’altres. Un monument format per tres fileres de pilars quadrats sense coronació en commemora la memòria”. “El forat negre -denuncia Theros- seria la comissaria de la Via Laietana, que no hi ha manera que deixi de ser-ho i es recordi el que hi va passar, sobretot als anys 40 i 50 del segle passat, en què hi va operar la Brigada Político-Social franquista”. I la Model?

Massificació i repressió

Malgrat la seva merescuda fama -Theros, en el seu article “Passat i futur d’una presó model”, arriba a definir-la com a “lloc de patiment i mort per a milers de persones, una illa brutal i desconeguda”-, aquest penal va suposar una enorme millora en les condicions de vida dels presos en l’època en què va ser inaugurat (1904). Fins aleshores, aquests s’amuntegaven en condicions infrahumanes en un antic convent desamortitzat al Raval, un lloc miserable i infecte, anomenat presó de Reina Amàlia.

El nom amb què va ser batejada la nova presó -Model- estava, per tant, més que justificat. Tanmateix, aviat es va convertir en un lloc sòrdid, marcat per la repressió, la massificació i la manca de recursos. De fet, la nòmina dels que hi van ser empresonats i executats és interminable i podria inspirar la més escabrosa novel·la negra. Una novel·la que fins i tot inclou una magnífica obra d’art: l’anomenada Capella Gitana, pintada el 1950 per un artista empresonat, Helios Gómez, i avui considerada com un important element del patrimoni històric de Barcelona.

Un futur llunyà com a equipament

Aquest símbol d’ignomínia va ser clausurat el 8 de juny de 2017, just un dia abans del 113è aniversari de la seva obertura. Xavier Riu, vicepresident i vocal d’Urbanisme de l’Associació Veïnal de l’Esquerra de l’Eixample, recorda que, després del tancament, “l’Ajuntament va obrir un procés participatiu que va ser prou difícil, perquè hi van intervenir un vintena d’entitats i prop de quatre-centes persones i, és clar, hi havia posicions molt antagòniques sobre el futur de la Model”. Tanmateix, creu que “es va gestionar bé i es va aconseguir arribar a un criteri unificat”. Criteri que es va traslladar, tot seguit, a un nivell tècnic, i es va convocar a tal efecte un Concurs Internacional d’Arquitectes, del qual va sortir guanyadora la proposta anomenada “Model, batega!”.

Memorialísticament parlant, el projecte és ambiciós: la creació d’un Centre d’Interpretació i Documentació, que portaria el nom de “La Model Espai Memorial”, sobre la història del penal i la repressió. I on s’oferiria un programa estable d’activitats -cursos, seminaris i exposicions rotatòries. A part d’això, una immensa zona verda de més de 14.000 m² i sis equipaments més: “Les cel·les es convertiran en 120 habitatges públics de lloguer -assenyala Riu- excepte la quarta galeria [la que ocupaven el presos polítics], que es dedicarà al Memorial Democràtic i on, per tant, la intenció és mantenir-ne bastant l’estructura”. Una gran residència per a gent gran, un institut escola, un poliesportiu, un espai per a joves i entitats de barri i, finalment, espais d’economia social i solidària, completen el projecte. “Un espai obert, ple de vida i activitats, quasi un barri”, assegura entusiasmat. El problema és que tot va molt, però que molt lent. “Aquest és el pla que va deixar tancat el govern municipal d’Ada Colau. I és el que s’hauria d’estar fent, però ens queixem que tot està molt ralentitzat. A aquest ritme trigarà deu o dotze anys a acabar-se”, assegura l’activista.

Parla el fill d’Helios Gómez

Una figura de tanta rellevància com Gabriel Gómez, fill de l’artista que va concebre la Capella Gitana, no comparteix en absolut l’entusiasme de Riu. Pel que fa a l’aspecte memorialístic, denuncia: “L’Associació Cultural Helios Gómez vam proposar que al primer pis de la quarta galeria s’hi instal·lés, a continuació de la Capella Gitana, una exposició permanent d’art social que recuperés la producció dels dibuixants de la República, agrupats en el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (SDPC), del qual el meu pare va ser fundador i president. Estem parlant de Fontseré, Bartolí, Benigani, Apa, Shum…, avui totalment oblidats. Estem parlant d’un sindicat que va ser fonamental a la guerra civil per la seva producció de cartelleria de propaganda i per haver coordinat la publicació de diaris i revistes”. Però la resposta dels responsables de Memòria Històrica de l’Ajuntament dels Comuns va ser negativa: “Van refusar la nostra proposta. I ni l’alcaldessa ni [el regidor] Jaume Asens van acceptar reunir-se amb nosaltres”.

La situació, avui

“A l’Ajuntament de Colau hi havia un responsable de Memòria Democràtica i em consta que es treballava en la línia memorialística prevista en el projecte final. El que no et puc assegurar és allò que està fent l’actual govern municipal, perquè no ens ha convocat sobre aquest tema en cap moment”, afirma Riu. I explica que “fins al 2023 [any de les últimes eleccions municipals] el projecte del Centre Memorial era plenament vàlid”. Però vàlid en quin sentit? El d’encarregar projectes o el d’executar obres? “No, executar no -matisa Riu-. Dic vàlid en el sentit que hi havia un Comissionat de Memòria Democràtica, que es van convocar reunions amb les entitats i es va encarregar el projecte arquitectònic. Però, repeteixo, no sé si allò ha tingut una continuïtat”. I finalitza: “Suposo que el projecte memorialístic segueix sent vàlid, però en general, en tot allò que l’actual Ajuntament ha fet a la Model, s’ha perdut empenta. Tot va més lent: em sembla que no donen a l’abast”. I pel que fa a execucions concretes, Riu és molt clar: “No s’ha executat res: s’ha encarregat un projecte, però no s’han licitat les obres”.

I mentrestant, què?

Davant aquesta paràlisi -o ralentització-, Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana de persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, explica que, paradoxalment, a la Model es desenvolupen moltes activitats. I amb un notable èxit: “Les obres del Centre d’Interpretació i Documentació no s’han començat en absolut. Llavors s’està amortitzant el mentrestant com a espai cultural i de memòria. I prova d’això és que s’hi realitzen moltíssimes activitats. De fet, és l’espai de Memòria de Barcelona que en té més: per exemple, la nostra entitat va muntar no fa gaire una exposició temporal a la quarta galeria anomenada Generacions TOP: resistir, lluitar, conquerir, per la qual han passat 30.000 persones en quatre mesos. I que és una radiografia de l’activisme antifranquista dels anys seixanta i setanta, és a dir, de la meva generació”. Vallejo també assegura que hi ha una llarguíssima llista d’espera -de fins a sis mesos- per visitar la presó de forma guiada. I que ells, com a entitat, també n’organitzen moltíssimes, però sense interferir amb les altres: “Aquelles les realitzen guies professionals, contractats per l’Ajuntament, i les nostres les fem en qualitat de testimoni”.

En definitiva: “Normalment, hi ha diverses exposicions temporals que es van rotant, tant a la Quarta Galeria com a la sala habilitada per a exposicions situada al Pati de l’entrada del carrer d’Entença. I tant a aquest espai com a un Auditori també habilitat es desenvolupen cada setmana fins a sis activitats, realitzades per entitats del barri i associacions memorialístiques. Però sempre vinculades amb allò que és la Model: un espai de Memòria”, explica Vallejo.

Però tot això, al capdavall, no deixa de ser el mentrestant, no el Centre d’Interpretació i Documentació previst originalment. Davant d’aquest fet, quina és la posició de l’entitat que representa els ex-presos polítics del franquisme? “Amb aquesta situació -afirma Vallejo- ens sentim mitjanament satisfets, perquè encara que no s’hagi avançat en la consecució de “La Model Espai Memorial”, l’experiència del mentrestant ens pot servir per reflexionar sobre com s’ha de fer el nou Centre. En quin sentit? En el sentit que es tingui molt en compte la participació de les entitats i ciutadans que estem participant ara a la presó. I també en el d’aprofitar aquesta experiència per millorar, enriquir i fer canvis en el projecte original”. I remata: “La situació actual és una mena de gimnàstica de cara a la implementació definitiva del centre memorialístic”.

La ‘capella gitana’, també a l’espera

El 1950, davant la insistència del sacerdot Bienvenido Lahoz, director espiritual de la presó, l’artista i presoner polític Helios Gómez -a qui el seu fill Gabriel defineix com “gitano, revolucionari i anarcosindicalista”- converteix la cel·la número 1 del primer pis de la Quarta Galeria en un vibrant oratori, realitzant uns frescos poblats de personatges plens de vida, fortament expressionistes i de trets romanins -d’aquí el seu nom de Capella Gitana-, entre ells la Mare de Déu de la Mercè amb el nen. Militant de la CNT i ateu, “el pare va voler retre homenatge als seus companys presos, que apareixen implorant a la Verge, i també a la seva ètnia, perseguida des de fa segles”.

Trenta-vuit anys després, el 1989, un personatge que simbolitzava tot allò contra el que va lluitar Helios Gómez, la consellera convergent Núria de Gispert, “va cometre un delicte contra la propietat intel·lectual en ordenar tapar l’obra amb diverses capes de pintura, per fer-la desaparèixer”, denuncia Gabriel Gómez. “I des d’aleshores fins fa poc, cap Ajuntament ha fet res per la seva recuperació”. De fet, assegura, “el 2017, quan es va buidar la presó, Colau va muntar un xou al pati gran de la Model, on va proclamar emfàticament que restauraria la Capella Gitana. I ni ho va fer ni se’n va preocupar. I no només això: el seu equip mai va tenir realment la intenció de fer un Memorial Democràtic a la Quarta Galeria. Tot va ser un paripé, un postureo, com es diu ara”. A dia d’avui, tanmateix, la Capella Gitana s’està restaurant. “És un treball lent i delicat, que no estarà acabat fins a l’agost”. I remata: “Ha sigut necessari que hi hagi un govern socialista a Madrid, a la Generalitat i a l’Ajuntament perquè es produís un canvi de voluntat política que fes possible això”.

L'entrada La Model, equipaments pendents i un espai de memòria a mig gas ha aparegut primer a Carrer.

Hem après alguna lliçó?

Sempre n’aprenem. L’última gran sequera va ajudar a rebaixar molt el consum de les llars a Catalunya. Amb la darrera, els municipis s’han posat les piles per promoure ordenances de reaprofitament d’aigües grises i pluvials. Barcelona no en tenia, tot just acaba de sortir i ja s’està revisant.

Al març, cada barceloní va consumir 164 litres al dia. Fem un consum raonable?

Sí, sobretot pel fet que aquesta quantitat no només inclou el consum de les llars: és el de tota la ciutat dividit pel nombre d’habitants. Inclou comerços, edificis turístics… Hi ha dades que apunten al fet que el turisme de luxe consumeix fins a cinc vegades més que un barceloní. Això es deu a la neteja constant dels hotels, les dutxes, les piscines…

Però hi ha dades oficials o no?

Hem demanat a l’Agència Catalana de l’Aigua que puguem saber què consumeix el sector turístic, perquè ara es computa dins del consum de les llars. Volem que se separi aquest ús. Hem de diferenciar el que és aigua a vida del que és aigua a negoci, i hem de prioritzar la primera. No és que l’economia no sigui important, però això s’ha d’auditar.

Quins deures tenim pendents?

Cal seguir aplicant mesures per reduir els consums i promoure la reutilització de l’aigua. I hem de canviar la política d’oferta infinita d’aigua. Per exemple, el sector agrícola cada cop fa servir tècniques més eficients de consum, però això no ha implicat un estalvi d’aigua, perquè s’han incrementat les hectàrees de regadiu.

Quin paper hi juga l’aposta per les dessalinitzadores?

És l’estratègia del Govern, conjuntament amb l’aigua regenerada. No ens hi oposem, i sort n’hem tingut durant la sequera, però cal vigilar que la creació d’aigua no serveixi perquè el sector econòmic n’incrementi el consum. Cal tenir en compte que aquest tipus d’aigua requereix molta tecnologia, un fet que fa encarir la factura al voltant d’un 30%. Això ens preocupa pels efectes que pugui tenir en la població més vulnerable.

Aquesta lectura social sovint s’omet.

Les mesures per estalviar aigua són relativament senzilles i garanteixen una reducció del preu. Però a les empreses privades que la gestionen no els interessa reduir-ne el consum, perquè això implica menys facturació. I cal recordar que Catalunya és una de les regions on l’aigua està més privatitzada: a escala mundial, el 90% de la població rep aigua per part d’operadors públics o comunitaris; a Europa, el 70%; a l’Estat espanyol, el 50%; i a Catalunya, només el 23%.

A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim una empresa mixta.

La qual és, en un 70%, d’Aigües de Barcelona, una multinacional. El 15% és participació de CaixaBank i el 15%, de l’Administració.

Això influeix quan tenim sequeres?

És més difícil que hi hagi informació, perquè s’ha perdut el control de l’aigua. I municipis que haurien de fiscalitzar l’empresa privada se n’han anat desvinculant.

És complicat remunicipalitzar el servei?

Ho vam veure en el primer mandat d’Ada Colau. És molt difícil revertir aquestes concessions privades; sembla que siguin per a l’eternitat. Privatitzar l’aigua es pot fer en qualsevol moment, però recuperar-ne la gestió només es pot fer quan el contracte de concessió s’acaba.

Es calcula que les canonades perden fins a una quarta part de l’aigua potable. Per què no es posa aquest problema sobre la taula?

Si arregléssim totes les pèrdues de la xarxa, tindríem molta capacitat d’estalvi. En comptes de generar més aigua dessalada, hem d’abocar més esforços aquí.

Quant al manteniment, hi ha diferències entre la gestió privada i la pública?

Si atorguem la gestió a una empresa privada i el municipi deixa de responsabilitzar-se’n, el privat sovint no manté la infraestructura com toca. En canvi, municipis amb gestió pública, com el Prat de Llobregat o Barberà del Vallès, inverteixen molt més en el manteniment de la xarxa i tenen moltes menys pèrdues. Una privada no vol gestionar l’aigua si no li aporta beneficis econòmics. Una de pública reverteix els beneficis en el manteniment.

Les fonts ornamentals tenen sentit?

Tenen una simbologia cultural i estètica per a la ciutat. En situació de sequera, són una imatge i un consum que ens podem estalviar. Però en el context actual poden funcionar. Cal tenir present que el seu consum és residual en comparació amb el d’altres activitats.

En contraposició a les sequeres, cada cop hi haurà més pluges torrencials.

En aquesta qüestió la ciutat està ben preparada, perquè té molts dipòsits subterranis de retenció d’aigües pluvials, col·lectors i sistemes urbans de drenatge sostenible.

Aquesta aigua s’aprofita o va al mar?

El problema de Barcelona és que barreja l’aigua residual i la pluvial. Això és molt difícil solucionar-ho tècnicament, però l’ideal seria separar-les. Ara tota va a parar a la mateixa planta de tractament, amb infraestructures tecnològiques i químiques molt complexes, un fet que suposa l’encariment del preu, quan en realitat l’aigua pluvial necessita un tractament més senzill.

Quan serà la pròxima gran sequera?

No ho sabem. De fet, ningú no s’esperava sortir de la sequera tan ràpid. De cop, ha plogut molt i els embassaments s’han omplert. El que ens diuen els experts és que els fenòmens climàtics extrems seran cada cop més recurrents. Per tant, cal gestionar la sequera quan tenim aigua. Cal gestionar la crisi quan no estem en crisi, perquè quan estem en crisi reaccionem amb mesures d’urgència.

Aura Vidal Carrasco, tècnica d’enginyeria sense fronteres
Aura Vidal (El Berguedà, 1994) és una veu autoritzada en matèria d’aigua. Enginyera ambiental per la Universitat Politècnica de Catalunya, és crítica amb com es formen els professionals del sector -“falta perspectiva social i ambiental, tot està enfocat en aspectes productius, quan l’aigua té una fortíssima relació amb temes socials”-. A Enginyeria Sense Fronteres i la plataforma Aigua és Vida ha aconseguit aixoplugar sota un mateix càrrec professió i activisme.

L'entrada Aura Vidal Carrasco (ESF): “Cal gestionar la sequera quan tenim aigua” ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Sortim del ‘parany’ de l’habitatge ha aparegut primer a Carrer.

L’origen onomatopeic del mot nyap ens parla de forma clara de la percepció que tenim de la ciutat com el lloc privilegiat d’aquest exercici ciutadà, el qual va donant forma al nostre sentiment de pertinença al lloc. Precisament per això, la percepció d’un urbanisme de nyaps acostuma a ser un bon termòmetre de la manca de connexió entre les polítiques urbanes i les necessitats i desitjos de la població. Són moltes les raons que expliquen aquest decalatge: dels interessos especulatius a les gestions públiques mal·leables en funció de beneficis privats; de la còpia de models urbanístics inadequats al menyspreu del caràcter local i històric dels barris. Fins i tot, una gestió inadequada del temps en la planificació pot fer que un bon projecte acabi derivant en una actuació malaguanyada, en el millor dels casos, o en una d’estèril, en el pitjor.

Els espais ‘zombie’

Com es gesten, per tant, els nyaps urbans? Un nyap neix o es fa? Hi ha espais nyap sense solució? Al número 65 de la revista Carrer, publicat el desembre del 2000, Josep Maria Huertas explorava una extensa llista de nyaps a Barcelona, alguns dels quals encara continuarien, després d’un quart del nou segle ja consumit, dins d’aquest grup d’espais susceptibles de ser repensats de bell nou. De fet, la persistència d’alguns espais urbans en mostrar-se als ciutadans d’aquesta manera insatisfactòria, malgrat la reiteració de projectes urbanístics de millora que s’han anat succeint en el temps, ens recorda el concepte, proposat el 2015 pel col·lectiu IDensitat, dels espais zombie, en el sentit que, a l’igual que els morts vivents tan popularitzats per la cultura audiovisual recent, alguns espais urbans semblen ser més aviat el resultat de “la sobreacumulació d’interessos públics i privats, la sobreproducció de projectes que se solapen i es fagociten entre si”.

De manera que “l’espai zombi és aquell que es defineix mitjançant fragments ideats, que no varen arribar a materialitzar-se totalment. Un espai zombi és un lloc que reviu de manera desencaixada malgrat els múltiples intents de prefigurar-lo com una cosa articulada”. En altres paraules, a l’igual que el zombie necessita la ingesta d’aliment sense fre una i altra vegada, perquè el que pren no li aprofita, alguns espais urbans són objecte de successives reformulacions, les quals generen tot de projectes d’intervenció, un rere l’altre, sense que tampoc no acabin de resoldre un bon encaix d’aquell territori urbà.

La llista de fragments urbans que mereixerien una lectura transformadora per part de l’urbanisme de Barcelona no és precisament poc extensa. Del World Trade Center en ple front marítim al calaix de Sants a l’alçada de l’Hospitalet de Llobregat; de l’àrea del Fòrum a la bateria antiaèria del Barri dels Canons del Carmel.

Cinc tipus de nyaps

Més enllà dels casos concrets, la idea del nyap urbà també ens ajuda a detectar problemàtiques més profundes i menys anecdòtiques, que despullen la pròpia natura de l’urbanisme en la seva relació amb la ciutat i la ciutadania. Des d’aquesta perspectiva, podem plantejar fins a cinc situacions diferents a Barcelona:

–El nyap heretat. Hi ha espais urbans que tenen difícil escapar a la condició de nyap. Així passa amb situacions heretades de l’urbanisme del segle XX, com les vies ràpides que travessen el teixit de la ciutat. Les operacions de cobertura d’infraestructures, com la semicobertura de la Gran Via, mostren les dificultats per garantir una percepció positiva per part de la població mentre es mantinguin les funcions actuals i el trànsit pesant.

–El nyap per omissió. Un bon projecte pot acabar percebut com un nyap per la manca de manteniment i d’una avaluació contínua del seu funcionament urbà. És el que passa al parc de la Vall d’Hebron, de manera concreta, i, de manera més laxa, en relació a l’oblit de tot el projecte d’art urbà vinculat a l’Olimpíada dels Jocs del 1992.

–El nyap a destemps. La manca d’una gestió eficient del tempo en l’execució pot fer que projectes en espera per molt de temps s’acabin desenvolupant quan altres de nous estan ja en curs, amb la qual cosa sempre es plantegen adaptacions que, no per necessàries, deixen de mostrar dèficits de funcionament integral. El canvi de traçat en l’ampliació del tramvia, amb la coneguda ziga-zaga a causa del nou projecte per Glòries, seria un bon exemple.

–El nyap com a procés. El menyspreu pel que fa a la forma urbana antiga i a les relacions entre les peces construïdes existents, que enforteixen el sentiment del lloc per a part de la població, determina processos de destrucció patrimonial i desfiguració del caràcter dels barris. El llarg procés de renovació urbana al Poblenou mostra molts exemples en què s’han acabat produint diàlegs impossibles, com el que es mostra entre la fàbrica rehabilitada Ca l’Alier i la nova residència d’estudiants, construïda tot just al seu davant amb un llenguatge formal i dimensions que desfiguren el paisatge local, però, sobretot, ignoren el caràcter i la càrrega patrimonial del lloc.

–El nyap de nyaps. La menció final és ben merescuda per a aquells exemples que mostren la simplificació d’idees urbanístiques complexes i ambicioses, però que són aplicades de manera grollera i simplista. En aquest cas, la percepció del nyap deriva de l’afebliment dels continguts i la banalització de les intencions. El pas de la proposta inicial de les superilles, tal i com la va plantejar Salvador Rueda ja al segle passat, a la seva aplicació parcial i esbiaixada als Eixos Verds, per part del consistori anterior, i el rebuig final d’aquesta iniciativa, per part del consistori actual, en benefici dels jardins interiors d’illa com a solució alternativa, mostra la degradació d’un projecte de ciutat que ha acabat amputat pel que fa a les seves capacitats transformadores per esdevenir un exemple més d’urbanalització.

Segurament, és impossible imaginar una ciutat sense desencerts, però aquests haurien de resultar de l’exercici de la ciutadania i no d’una pràctica urbanística allunyada d’aquesta.

*Francesc Muñoz és geògraf i urbanista.

L'entrada Els nyaps urbans ‘neixen’ o ‘es fan’? ha aparegut primer a Carrer.

Tanmateix, sembla que encara manca molt per aconseguir una conjunció holística entre la ciutat i la muntanya, sovint oblidada. Els successius governs municipals ho han intentat i no han considerat que hi ha coses que van tenir sentit fa temps i no haurien de continuar, com ara usos i construccions que no fan més que provocar desertització per la manca d’activitat i vida urbana. Entre altres, pavellons encara ocupats per la Fira quan ja ha fet un salt d’escala al polígon industrial de la Pedrosa.

Es podria reconsiderar l’obra magna de Puig i Cadafalch, estructurada per l’eix de l’avinguda de Maria Cristina. Un projecte solipsista, potser el més monumental de la ciutat que va meravellar al món, però que no va ser sensible amb els barris de la Font de la Guatlla i la França Xica i els va robar la seva relació. En comptes d’invertir en la reordenació de l’avinguda, potser seria millor recuperar pavellons per a la ciutadania com es pretén amb l’ampliació del MNAC, enderrocar d’una vegada el d’Itàlia i reforçar la relació transversal, fent-la permeable, afable i amb contigüitat.

Aplaudeixo la iniciativa de prolongar la L2 del metro per millorar l’accés amb transport públic i connectar ambdós costats de la muntanya. I valoro molt positivament que, com preveu la MPGM del 2014, es vulgui pacificar i renaturalitzar l’espai viari per minimitzar la presència del cotxe, cosa que s’ha començat a fer al cim. A veure si la recuperació per a la ciutadania va de debò i Montjuïc esdevé en el veritable parc central al seu servei.

*Estanislau Roca és catedràtic emèrit d’Urbanisme a la Universitat Politècnica de Catalunya.

L'entrada Assolir un veritable parc central ha aparegut primer a Carrer.

Un altre canvi és l’augment en la mida de les fotografies que acompanyen les signatures en mitjans de premsa i publicacions institucionals. Alguns mitjans van començar ja fa anys a posar al costat del nom de l’autor una fotografia de la cara, el que en l’argot professional se’n diu un careto. Amb els anys ha anat augmentant la visibilitat del cos del signant.

Hi ha excepcions. Ada Colau va fer suprimir el seu careto i la salutació de l’alcalde que ocupava sempre la primera plana de les publicacions municipals, criteri que ha estat respectat pel seu substitut Jaume Collboni. Pel que fa a televisió, hi ha també un cas singular: el d’Alonso Carnicer, qui durant quaranta anys ha estat reporter de caps de setmana a TV3. Mai no ha sortit parlant a càmera en cap dels centenars de reportatges que ha fet en els seus anys de treball fins a la seva jubilació recent. És amb ell amb qui hem mantingut una conversa sobre algunes peculiaritats del treball del periodista de televisió.

Un reportatge a televisió té molta més repercussió que un de publicat en premsa escrita, on a vegades penses que no t’ha llegit ningú.

En canvi, el que queda escrit és el que, amb el temps, compta més, almenys fins ara.

Josep Martí Gómez, un dels més grans periodistes que hi ha hagut a Barcelona, deia que li agradava molt més treballar per a la ràdio que per a la premsa escrita, perquè les paraules se les endú el vent i el que queda escrit pot tenir més conseqüències.

Sí, hi ha també un aspecte efímer a la televisió. Però va haver-hi una generació de periodistes que vau donar a conèixer uns problemes de què ningú no parlava i vau posar definitivament al mapa els barris de la ciutat.

Per desgràcia actualment no és fàcil trobar informacions sobre fets del passat. L’únic arxiu sistemàtic de totes les lluites urbanes de l’última dècada del franquisme va ser el de l’OIU del Col·legi d’Arquitectes, on retallaven cada dia el que sortia als diaris i ho guardaven ben classificat per temes. Aquest arxiu va ser destruït en un canvi de la junta de govern del Col·legi d’Arquitectes. Ara, per tenir una informació d’una lluita concreta, has de tenir les dates exactes per anar a buscar el que en van publicar els diaris. Potser aquest és un dels motius que fa que a la pel·lícula El 47 hi hagi tantes inexactituds. Va haver-n’hi molts, de segrestos d’autobusos, i a la pel·lícula fa l’efecte que el de Torre Baró en va ser l’únic.

Sí, l’accés públic als arxius digitals és a través de les webs. Hi ha reportatges i documentals importants de TV3 d’abans de 2010 gairebé impossibles de trobar. I el ple accés als arxius de documentació de les televisions no sol ser fàcil com a periodista o investigador.

I això que TV3 ja no va treballar amb càmeres de cine i, per tant, el que hi ha a l’arxiu és tot vídeo, més manejable.

Sí, TV3 ja va començar amb el vídeo i, des de l’inici, es va aplicar el sistema d’equips de dos reporters polivalents ENG [de l’anglès Electronic News Gathering, captació electrònica de notícies] que sortien al carrer, mentre que a TVE seguien amb equips de moltes persones, fins i tot xofer. El nostre sistema de treball amb només dues persones ens donava agilitat i flexibilitat.

Com es formaven aquests equips?

D’entrada, la feina de cadascú de l’equip de dos no estava compartimentada. Qualsevol podia fer de càmera o redactor. Ens anàvem intercanviant i això era una de les coses que més ens atreia.

Aleshores no hi havia tants professionals preparats per treballar amb la imatge. L’ensenyament era sobretot com a redactor de textos per a premsa escrita i no com ara, que cada any surten centenars de titulats de les facultats de periodisme que han fet moltes pràctiques de periodisme televisiu.

En els inicis de TV3 es van voler evitar fórmules que s’havien utilitzat abans. Entre els primers reporters ENG no hi havia periodistes: érem gent amb interessos molt variats. Hi havia filòlegs, qui havia estudiat medicina, belles arts… Però la imatge ens atreia a tots i això era l’important. Sempre volíem agafar la càmera. Amb els anys això va anar canviant.

Amb Sara Grimal vau començar a tocar de manera especialitzada temes de barris.

Ja hi havia precedents. Al programa 30 minuts, que va començar pràcticament amb el naixement de TV3 dirigit per Joan Salvat, es van tocar des del principi les lluites urbanes. Quan feia pocs mesos que era a TV3, vaig fer un reportatge a 30 minuts sobre el barri de barraques de la Perona. I amb els anys n’hem fet molts altres amb la Sara, i també documentals. Però, de fet, on més hem treballat ha estat al Telenotícies, a la secció de societat.

Dels reportatges de barris que has fet, quin recordes més?

La Barceloneta, on Mercè Tatjer ens va ensenyar a mirar d’una altra manera: el patrimoni, la gent i el seu tarannà. També Horta i la Clota, on es conserva encara un món rural únic. Un barri que ens agradava tant que temíem parlar-ne, per por que en ser conegut atragués interessos immobiliaris. O el Carmel, Montjuïc…
i els barris de barraques que Josep Maria Huertas va documentar tan bé.

Poses en el mateix sac el que són reportatges estrictament reivindicatius i el que són treballs d’això que se n’ha dit barcelonisme, més centrats en el patrimoni i els costums.

El primer lloc on vam prendre consciència de la fragilitat dels barris va ser el Casc Antic, on estava en marxa un PERI [Pla Especial de Reforma Interior] destructiu, de substitució d’una trama de carrers medievals per un urbanisme i una arquitectura anodina. Estaven en perill patrimoni i paisatge urbà, i també la gent: veig les dues coses com un tot. Encara no havia començat la gentrificació, però s’estaven posant les bases per al que ha vingut després.

Com vau formar l’equip Sara Grimal-Alonso Carnicer, que s’ha mantingut durant quaranta anys?

Aviat vam trobar unes afinitats pel que fa al tractament de la imatge i del so, un aspecte molt important, i uns interessos comuns per les històries humanes i com mostrar la gent en el seu entorn, donant protagonisme al seu relat.

Per què, doncs, se us ha identificat sobretot amb el periodisme de barris?

En part per culpa dels huertamaros! El descobriment dels barris perifèrics, els barris marginals, les barraques que encara quedaven al Turó de la Rovira… Nosaltres no ens vam plantejar mai dedicar-nos només a la informació de barris. Ens hi vam anar trobant cada cop més immersos i una cosa porta l’altra.

I tenien el vostre telèfon!

Al principi era un procés de descoberta. A mesura que vam anar establint contactes amb les associacions veïnals, ens vam engrescar més a tractar problemes urbans i lluites veïnals. També el patrimoni industrial, com en el cas de Can Ricart.

Si ara, amb quaranta anys menys, t’oferissin d’entrar a treballar en la secció de societat d’un diari, com t’hi trobaries?

En alguns aspectes a gust, perquè treballar per a televisió és laboriós, cal molta producció prèvia, la llum adequada, el muntatge, la pressió de temps…, però la imatge i la veu de les persones tenen una capacitat màgica per explicar i transmetre sensacions.

Una de les diferències que hi ha entre la manera de treballar del reporter de televisió i el de premsa escrita són els recursos tècnics que heu de mobilitzar.

Depenem de la imatge. La imatge ha d’explicar perfectament la història, i no només el text. Això vol dir que hem d’anar abans al lloc per preparar com i a quines hores del dia farem les imatges i les entrevistes.

Si haguessis de posar en els dos plats d’una balança els temes que us han vingut demanats o oferts i els que heu fet per iniciativa vostra, quin pesaria més?

Quan comences, la professió és un jardí on cada dia descobreixes coses noves, no explorades de la ciutat. Vius l’experiència fascinant d’estar sempre amb gent diferent. Amb els anys et vas centrant en temes que t’interessen i, és clar, els d’iniciativa pròpia acaben essent la gran majoria, sempre en contacte amb la gent del lloc.

Si som honrats, cal reconèixer que no tota la informació de barris dels anys que se li donava molta importància als diaris, era fruit de reporters que anaven a trepitjar fang. Es treballava molt amb el telèfon i amb gent de les associacions veïnals que anaven als diaris a portar notes o a parlar amb l’encarregat d’aquest tipus d’informacions. N’hi havia que anaven als llocs, sí, i hi ha algunes cròniques memorables escrites per periodistes que havien assistit a una assemblea o havien participat en directe en una manifestació reprimida per la Policia, però aleshores, en premsa escrita, això era bastant excepcional. Als diaris et posaven limitacions d’espai, normalment no et deixaven fer el reportatge gros sobre temes conflictius, només informacions breus, i en alguns diaris, molt breus. Segurament la televisió, en necessitar la imatge, ha canviat força les coses.

Donar al reportatge el paper que li pertoca és una batalla ara a la televisió, on es tendeix a formats molt curts, la immediatesa i l’ús constant del directe del periodista, sovint poc rellevant i gens visual. Tot això va en detriment del reportatge, la narració audiovisual que personalitza la informació i l’apropa a l’espectador per aprofundir en el tema. Els relats de les persones normals han estat de les coses que més m’han omplert professionalment, històries personals que et posen la pell de gallina i que és impossible oblidar.

L'entrada Alonso Carnicer, periodista: “Temíem parlar del barri de la Clota per por d’atraure interessos immobiliaris” ha aparegut primer a Carrer.

Si ens cenyim al personatge real, acabaríem aquí. Però a la xarxa X -que ell encara anomena Twitter- és, des del gener del 2022, El Boig de Can Fanga, un compte amb més de 60.000 seguidors des del qual difon imatges i curiositats d’altres èpoques, amb més ironia que nostàlgia, però també projecta una visió mordaç de la deriva actual de Barcelona.

El Boig de Can Fanga és fill de la pandèmia. “En el confinament vaig començar a experimentar amb Twitter, l’algoritme i la viralitat des del meu compte personal”, explica. “Vaig tenir molt èxit”, reconeix, però també va sentir una certa angoixa davant l’escenari d’acabar sent “un egocèntric esclau dels likes”. Aleshores ja feia fils on divulgava històries del passat. Dues editorials li van posar un contracte davant, però va dir que no: “Paguen una misèria, has d’invertir-hi molt temps i jo no soc historiador”. Arribat a aquest punt va anar coent la idea de crear un heterònim a la xarxa, un espai on poder anar fent: “Sense la pressió d’haver de monetitzar, un poti-poti que abracés tots els angles que m’interessen, amb un to no institucional, sense quedar bé amb el poder ni la identitat barcelonina”.

L’estat del compte diu que és “51% personatge, 49% Quim”, i ens ho explica: “Que ningú es pensi que penso al 100% el que es diu allà, però no es pot amagar que hi ha una part molt important de mi”. El personatge “recupera l’esperit de L’Esquella de la Torratxa”, emblema de la premsa satírica de la ciutat del tombant del segle XIX al XX. En efecte, en les seves millors piulades hi traspua un esperit burleta, àcid i antiautoritari, de vegades un punt excèntric o calculadament poca-solta. Dispara a tort i a dret, però assegura: “Sobretot, vull ser autocrític. Si vaig a una cursa de runners, piulo contra els runners. Tinc empapadíssima la personalitat barcelonina, perquè em conec”. Per constatar-ho, només cal llegir el fil que té fixat, una radiografia sense concessions de la Barcelona encantada de conèixer-se, que fa equilibris entre el postureig i el victimisme: “El bon barceloní és gentrificat cruelment, però ell mai gentrifica, ell va a fer poble”.

Aquesta mirada que mossega té un element molt representatiu: Carlinhos Brown, a qui professa un odi paròdic que li serveix de símbol d’un moment, el del Fòrum de les Cultures, en què els barcelonins semblava com si celebressin la seva autodestrucció ballant la samba amnèsicament. “Jo havia viscut amb una felicitat increïble els Jocs, però amb el Fòrum vaig tenir una revelació. Se’ns en va anar definitivament l’olla”, recorda. “Tota aquella història d’obertura al món i de ser la primera botiga d’Europa tenia un retorn negatiu cap a la Barcelona que jo havia conegut. No estàvem controlant sobiranament què volíem ser”. I ara és pessimista. Creu que es parla molt de la gentrificació, però només n’estem al principi, que allò que ha passat en altres ciutats marca un camí angoixant: “Barcelona és massa maca perquè el capital no la rebenti”.

El Boig de Can Fanga divulga documents d’indubtable interès històric, com un vídeo del president Lluís Companys després dels Fets d’Octubre, que responen a l’habilitat de Campa per remenar arxius i bancs d’imatges digitals. Però sobretot, té tirada per la ciutat popular i autòctona, la del Pinotxo i la dels veïns que treien al carrer les taules per celebrar el Nadal a la Barceloneta. O la de l’esport popular i de barri, particularment l’Europa, una passió en la qual ell i personatge coincideixen.

Però també té tirada per la Barcelona dura, quinqui, canalla i prostibulària de fa unes dècades, marcada per la droga i la sordidesa. I en aquest punt, hi argumenta una intenció política: “Del passat de Barcelona hi ha poques imatges i quasi només mostren la ciutat idíl·lica, perquè no tothom tenia càmeres i qui en tenia volia mostrar una imatge no conflictiva”. Per això creu que és perillós idealitzar el passat i exagerar una visió actual on només hi ha brutícia i inseguretat. I explicant que “el Raval dels noranta no era Suïssa”, intenta “contrarestar l’onada actual de reaccionarisme”.

L'entrada Quim Campa, ‘El Boig de Can Fanga’: “Barcelona és massa maca perquè el diner no la rebenti” ha aparegut primer a Carrer.